 |
| Iron Maiden. |
Es deuen estar estirant els cabells tots aquells gurús de la modernitat més efímera, que cada dos per tres necessiten anunciar la mort del rock per justificar el seu propi culte als cants de sirena. Els mateixos que porten gairebé un lustre cantant les bondats de les mal anomenades
músiques urbanes amb els mateixos arguments que –ai, quines coses- no fa pas tant empraven a l'hora de carregar-se tot un gènere, el heavy metal, que agradi o no segueix sobrevivint al seu aire a pronòstics i tendències, justament refermat des de fa dècades com a refugi i antídot contra els citats cants de sirena.
Deia que es deuen estar estirant els cabells perquè un dels llançaments discogràfics més sonats del passat exercici va ser el darrer treball d'una de les bandes més paradigmàtiques del gènere en qüestió. Uns Iron Maiden que assolien amb "Senjutsu" (2021) cotes i registres que no havien arribat a assolir en molt de temps –si és que ho havien arribat a fer mai-. Número 1 en vendes en països com Suècia, Alemanya, Itàlia, Bèlgica o Espanya la setmana que es va publicar –al Regne Unit va assolir el número 2 i als Estats Units, un mercat que tradicionalment s'havia resistit als britànics, el 3-. I tribunes mediàtiques que fa quatre dies certificaven la defunció del rock, de cop i volta passaven a cantar les bondats del dissetè àlbum d'una banda que mai abans els havia interessat.
El cert és que no calia esperar cap conjunció astronòmica –ni cap campanya de màrqueting ben planificada- per adonar-se que Maiden són des de fa dècades uns clàssics amb vida i que el seu llegat és tan perdurable com qualsevol icona de la cultura pop que es pugui observar diàriament estampada en milers de samarretes arreu del món i en entorns a priori incompatibles entre ells –dels heavies de base a celebritats com Justin Bieber o Lady Gaga, tots llueixen sense reserves les seves samarretes amb el logotip de la banda i l'esquelètica mascota Eddie protagonitzant escenes prèviament vistes en caràtules d'àlbums i singles que bé podrien correspondre a clàssics del còmic i el cinema fantàstic-. Vaja, que arriba tard qui pretengui haver descobert ara que, efectivament, Iron Maiden importen.
Dit això, potser caldria preguntar-se si l'àlbum en qüestió, aquest "Senjutsu" estèticament inspirat en la tradició japonesa, justifica tot el rebombori generat al seu voltant. És un bon disc? Sens dubte. És superior a bona part del que han fet els d'Steve Harris des del retorn de Bruce Dickinson a les seves files? Això ja no ho tinc tan clar, però sí que m'atreviria a assenyalar-lo com un dels treballs més ambiciosos de tota la carrera dels britànics. Un àlbum doble amb deu peces, tres de les quals superen els deu minuts, que en cap cas ni circumstància es fa llarg, i on la banda sona a ella mateixa sense ser previsible en cap moment. I sobretot una obra de gran complexitat que ha desafiat la immediatesa pròpia d'aquests temps líquis i n'ha sortit victoriosa. De seguida s'ha dit.
Iron Maiden tenen previst actuar el proper 29 de juliol a l'Estadi Lluís Companys de Barcelona. Una altra fita, la d'omplir estadis, que no es troba a l'abast de qualsevol i que els britànics assoleixen malgrat haver estat vilipendiats durant dècades per determinats prescriptors amb excés d'amor propi. I un concert que s'hauria d'haver celebrat l'estiu de 2020, i que s'havia anunciat com un generós repàs al catàleg d'una banda que no tenia previst venir amb disc nou sota el braç. Una pandèmia mundial n'ha forçat dos ajornaments –a aquestes alçades ningú pot garantir que no acabi caient el tercer- i fins i tot ha donat temps a la banda per posar a punt un àlbum que bé mereix una presència destacada a l'escenari –tant a nivell de repertori com d'escenografia, que estem parlant de Maiden-. Encara que això suposi renunciar a més d'un hit pretèrit –i amb independència de si s'acaba confirmant per després de l'estiu la rumorejada gira on la banda interpretaria "Senjutsu" en la seva totalitat-.
