'Nebraska', segons Stormy Mondays

Una vegada, fa molts anys, vaig coincidir amb Jorge Otero, líder d'Stormy Mondays, a la cua per accedir a un concert de Bruce Springsteen. Era la gira de "The Rising" (2002), un disc que a mi m'havia agradat i a ell no, i d'això vam estar parlant mentre ens anàvem aproximant cap a una de les portes d'accés al Palau Sant Jordi. Ignoro si els anys han canviat la percepció d'Otero al voltant d'aquell àlbum –a mi em segueix semblant un bon treball, si bé el temps ha demostrat que la producció de Brendan O'Brien no li fa justícia-, però estic segur que seguim d'acord en contemplar "Nebraska" (1982) com una de les obres clau no tan sols del Boss sinó del període que retraten els seus surcs.

Concebut per Springsteen en la intimitat domèstica després d'haver-se menjat literalment el món al capdavant d'una de les bandes de rock més poderoses que mai s'han enfilat a un escenari, les deu cançons del plàstic en qüestió posaven sobre la taula tota la desolació i la grisor d'uns Estats Units en plena era Reagan. Si el concepte Nebraska pot equivaler gairebé a un estat mental més enllà de les seves connotacions geogràfiques, l'autor de "Born to Run" (1975) n'havia generat una banda sonora que al seu dia va parlar d'un lloc i d'un moment molt concrets, i que a gairebé quatre dècades de la seva publicació pot arribar a oferir respostes –o com a mínim a fer companyia- davant qualsevol episodi d'incertesa individual o col·lectiva.

I potser per això, perquè l'inici de la present dècada ha estat tèrbol fins a extrems certament poc imaginables, resulta especialment oportuna la lectura integral de l'àlbum que acaben de lliurar els propis Stormy Mondays. Deu recreacions lliures però fidels als originals, més una versió de "This Hard Land" –peça enregistrada durant les sessions de "Born in the USA" (1984) que segueix la mateixa línia narrativa de la resta del conjunt- inclosa com a bonus track, on els asturians aprofiten per tornar-se a refermar com un dels grans exponents del so Americana en aquesta banda dels Pirineus.

Comencen transportant la crònica negra de la peça titular fins a coordenades gairebé espirituals. Es deixen anar del tot aplicant tota una injecció elèctrica a "Atlantic City". El rock amb accent fronterer de "Johnny 99" s'aproxima a la lectura d'aquest mateix tema realitzada per Los Lobos a "Badlands" –disc de tribut al propi "Nebraska" publicat per Sub Pop l'any 2000-. I la fragilitat amb què recreen "Highway Patrolman" directament invoca alguns dels passatges de la segona meitat de "The River" (1980), mentre un "Open All Night" en clau de rockabilly i una accelerada "Reason to Believe" ens recorden que fins i tot el pitjor dels moments pot ser més suportable amb un bon disc de rock'n'roll als altaveus i una cervesa freda a la mà.


Més informació:
Stormy Mondays  /  Pàgina web

50 anys de "Bitches Brew"

Com tants altres discos que han marcat un abans i un després, "Bitches Brew" (1970) va dividir les opinions de crítica i públic quan va veure la llum tal dia com avui de fa cinc dècades. On alguns observaven un nou pas endavant en una trajectòria que havia fet de l'exploració la seva raó de ser, d'altres hi veien un plàstic dispers que no sabien ben bé per on agafar.

Coses d'anar sempre un pas per davant de la resta, el cert és que el temps no trigaria a donar la raó tant a Miles Davis com a la resta de músics que el van acompanyar en la gestació d'una de les seves obres capitals –Wayne Shorter, John McLaughlin, Larry Young, Chick Corea, Dave Holland i Jack DeJohnette, entre d'altres-.

Considerat en l'actualitat com un dels discos més influents de la música afroamericana –punt de partida d'allò que s'anomenaria jazz rock o jazz fusió, va obrir nous camins en l'àmbit jazzístic però també va servir de guia a les joves generacions de músics de funk i soul, i la seva empremta arriba fins als discursos de Kamasi Washington o Sons Of Kemet-, "Bitches Brew" suposava la culminació dels experiments amb instrumentació elèctrica que Davis ja havia dut a terme en obres com "In a Silent Way" (1969).

Malgrat tot, la majoria de veus autoritzades coincideixen en assenyalar que la seva gran innovació es troba en el pes que va guanyar la secció rítmica –mai abans s'havia reforçat aquest vessant de tal manera: fins a dos baixistes, tres bateries i tres pianistes i un percussionista tocant alhora, amb tot el que això implica-. També en l'aprofitament dels recursos tècnics de l'estudi com si es tractés d'un altre instrument, un fet que va obrir en l'àmbit del jazz algunes de les portes que els Beatles havien obert en l'àmbit del pop.

Alan Merrill (1949-2020)

ALAN MERRILL

(1949-2020)

A Alan Merrill se'l sol recordar sobretot per haver estat el vocalista i el rostre més visible de The Arrows, banda londinenca d'efímera però profitosa trajectòria que durant la dècada dels 70 va captar l'atenció de pesos pesants com el mànager Peter Meaden o el productor Mickie Most, i va signar la versió original d'"I Love Rock'n'Roll", aquell clàssic del rock que la majoria de mortals hem descobert de la mà de Joan Jett.

Originari de Nova York, Merrill ja havia fet uns quants quilòmetres abans d'aterrar a la capital britànica. Havia format part de l'ultima formació de The Left Banke i havia esdevingut tota una estrella del pop al Japó al capdavant de Vodka Collins –banda formada a Tòquio amb músics autòctons-. Després de The Arrows va tornar als Estats Units, on va col·laborar estretament amb Rick Derringer i va impulsar la seva pròpia carrera solista.

'Sonido Mosca'

Los Salvajes - Foto Horacio Seguí.

L'excusa inicial era parlar dels amplificadors Sinmarc, la resposta d'una petita empresa del Poble Sec barceloní a grans marques internacionals com Fender o Marshall. O potser explicar amb pèls i senyals la trajectòria de Los Salvajes, també originaris del mateix barri, una de les bandes que van abanderar juntament amb la pròpia companyia Sinmarc l'explosió del rock'n'roll a la ciutat de Barcelona durant la dècada dels 60. El resultat global, però, ha anat més enllà de tot això i ha esdevingut un retrat coral d'aquell temps, d'aquell lloc i, sobretot, de l'escena que hi va germinar.

"Sonido Mosca" (2019, La Produktiva Films) és un documental de Nando Caballero que reconstrueix, a partir de testimonis com els propis responsables de Sinmarc o els components de Los Salvajes –també de formacions com Los Cheyenes, Los No, Lone Star o Gatos Negros, entre d'altres-, un moment d'efervescència en què el rock no era tan sols la música de la joventut sinó sobretot una escletxa de color i fins i tot de llibertat en la grisor de l'Espanya franquista.

També és el relat de com totes aquelles bandes, malgrat els mitjans rudimentaris –o directament inexistents- de l'època van aconseguir sortir endavant, transformar els seus respectius entorns i fins i tot perseguir els seus somnis, sempre des de la perseverança i la constant recerca del fet novedós, i amb les orelles ben atentes a tot allò que venia de fora. Que aquell jovent fos capaç de transcendir l'aïllament d'un règim totalitari tan sols posant-hi ganes i valor, contrasta sens dubte amb la desídia de qui no sol veure-hi més enllà de les seves quatre parets malgrat pensar-se que té mig món a l'abast d'un clic.


Més infomació:

La Produktiva Films  /  Pàgina web

Pete Molinari - "Just Like Achilles" (2020)

Vaig descobrir Pete Molinari en algun moment de l'any 2008, el mateix exercici en què aquell magnífic debut titulat "A Virtual Landslide" ens va presentar el britànic com una mena d'alumne avantatjat tant dels Everly Brothers com de la tradició folk del Greenwich Village i més enllà –i capaç de transformar un original de Billy Childish com "I Don't Like the Man I Am", en una atemporal balada de regust 50's que li hauria d'haver obert moltes més portes de les que li va obrir al seu dia-.

Des d'aleshores havia anat seguint la seva carrera amb interès però amb la intermitència pròpia d'uns temps en què l'excés d'estímuls ens impedeix concentrar-nos com cal en determinats negociats. El cas és que, després d'un temps en què li havia perdut la pista, em retrobo a aquestes alçades amb ell de la mà d'un nou treball, "Just Like Achilles" (2020), que a aquestes alçades difícilment el catapultarà fins al pedestal que ja mereixia de bon principi, però referma el seu bon estat de forma amb una colla de cançons de regust clàssic i vocació eterna –que no és poc-.

La inicial "Goodbye Baby Jane" té alguna cosa de Buddy Holly amb els Crickets, també del Merseybeat i del vessant més amable del folk rock californià de l'equador de la dècada dels 60. "Steal the Night" és una senyora balada de les que podrien haver influït part dels hits d'Oasis d'haver-se enregistrat cinc dècades enrere. I la dinàmica "Waiting for a Train" agafa l'embranzida pròpia de qui té tan clares les seves arrels i devocions com la vocació d'apuntar sempre una mica més enllà d'allò que se li pressuposa. Bentornat sigui vostè, Mr. Molinari.

Dylan lliura el seu propi 'My Way'

En ple confinament i quan tothom menys se l'esperava, va Bob Dylan i publica la que no tan sols és la seva primera composició nova en vuit anys –des del llunyà "Tempest" (2012)- sinó també una de les peces més monumentals i fins i tot transcendentals de tot el seu catàleg. Sí, tot plegat és molt Dylan. I no tan sols perquè l'home segueixi anant al seu aire –o fent-ho veure-, sinó per com la peça en qüestió parla de la mort –la de John Fitzgerald Kennedy, a qui dedica els primers versos, però també les de companys d'ofici caiguts al llarg de cinc dècades i mitja de carrera- i de com el món que coneixíem sembla ensorrar-se sense remei davant mateix dels nostres nassos.

No, "Murder Most Foul" –així es titula la cançó llançada aquesta setmana a través de plataformes com Youtube- no s'ha enregistrat durant la pandèmia ni hi fa referència, però allò que diu ressona ara mateix molt més que determinades obres "concebudes en quarantena". Gairebé 17 minuts –el tema més llarg que mai ha lliurat el seu autor- on Dylan parteix d'alguns dels esdeveniments que han marcat la seva trajectòria vital per a retratar un món a la deriva, i ho fa de forma gairebé confessional, posant la veu i el piano en primer terme i deixant que uns subtils arranjaments orquestrals facin la resta. Com si, amb 78 primaveres a l'esquena, vingués a dir-nos que tot té un final. Com qui, després d'haver-se passat anys reinterpretant Sinatra al seu aire, despatxa ara el seu propi "My Way".

PAVVLA visibilitza la salut mental

PAVVLA, en una captura del videoclip de 'La mejor parte'.

S'ha parlat poc aquestes últimes setmanes sobre com una situació de confinament pot afectar aquelles persones que pateixen malalties i trastorns mentals. Res de nou en un món on la salut mental segueix essent un tabú, i aquelles persones que pateixen aquestes malalties i trastorns són sovint invisibilitzades quan no directament estigmatitzades.

Per això resulta tan valent com oportú l'últim moviment de PAVVLA, que ha decidit abordar l'ansietat i la depressió sense embuts al seu darrer single, "La mejor parte" (2020, Luup Records). Una cançó a piano i veu, la primera que l'alter ego de Paula Jornet interpreta en castellà, que busca visibilitzar, desestigmatitzar i normalitzar aquests trastorns.

L'ha presentat amb un videoclip elaborat a partir d'imatges actuals del seu dia a dia, però també de la seva infantesa, i on més enllà d'exposar com és el fet de conviure amb la malaltia al llarg de tota una vida, ve a refermar que el més important és no deixar-se superar. Poden veure vostès el video a Youtube.

Caràtules icòniques en temps de distanciament

Com serien algunes de les caràtules de discos més icòniques de les passades dècades si s'haguessin hagut d'ajustar a les actuals normes de distanciament social dictades amb motiu del coronavirus? Els artistes Paco Conde i Beto Fernández no tan sols s'ho han imaginat. També han realitzat ells mateixos els dissenys en qüestió en el marc d'un projecte que han batejat amb l'oportú títol de 6 Feet Covers. Portades d'àlbums clàssics dels Beatles, Queen, AC/DC, N.W.A, Fleetwood Mac, Kiss, U2, Blondie, The Clash o els Beach Boys, adaptades a la realitat dels temps que corren. Poden vostès visionar-les en aquest enllaç.

Guitarra, baix i bateria - Programa 243

Intana.

Nova edició en confinament de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci. Aquesta setmana, Laura Peña i un servidor hem tingut el gust de contribuir amb algunes propostes i recomanacions a la playlist confeccionada per Ricky Gil amb l'ànim d'amenitzar la quarantena. De Miles Kane a Karen Dalton, de Peter Perrett a Lou Reed, de Green On Red a The Crab Apples i d'Intana a Built to Spill. Disponible en podcast.

El single primaveral d'Steven Munar

Diuen que al mal temps cal respondre-li amb la millor cara possible. I això és exactament el que ens convida a fer Steven Munar amb "The Cherry Tree", un nou single d'estètica primaveral per ajudar-nos a afrontar de més bon humor aquests dies difícils que ens ha tocat viure. La peça en qüestió es va enregistrar durant les sessions del que per ara és l'últim disc d'estudi del músic anglomallorquí –"Violet Koski" (2017)-, i compta amb la participació de vells coneguts com Marc Tena o Roger Gascon (The Lazy Lies). Poden vostès escoltar-la a Bandcamp.

Vides semiproblemàtiques

Karen Dalton.

M'agrada la manera com Núria Graham es refereix a Karen Dalton en una entrevista signada per Anabel Vélez i publicada aquest mes de març per la revista Ruta 66. "M'atreu aquesta cosa nostàlgica amb un punt de decadència. M'agraden molt les figures que han tingut vides semiproblemàtiques. M'atreuen perquè tenen una sensibilitat al moment d'explicar la vida o fins i tot al cantar coses que no són seves, tenen una ànima que no pots explicar. Sempre he dit que Karen Dalton és com la Billie Holiday del folk", apunta la vigatana.

No és Graham l'única que se sent atreta per allò que ella mateixa anomena vides semiproblemàtiques, per aquelles persones que s'han definit precisament a partir del fet de no acabar d'encaixar en un món que no és fet a mida de tothom. No ho podem evitar, a tots ens agraden el conflicte i la tragèdia vitals, sobretot quan ens són explicats a través del cinema, de la literatura o, en aquest cas, de la música. I així, mentre fem tot allò que està al nostre abast per tal d'encaixar nosaltres mateixos, ens deixem seduir per tota aquella gent que simplement va optar per sortir de la norma.

L'últim disc de Núria Graham, "Marjorie" (2020), és ideal per a degustar amb temps i calma durant aquests dies de confinament. També ho és, per descomptat, qualsevol obra enregistrada al seu dia per les pròpies Karen Dalton i Billie Holiday.

"Wicked Game", segons Tecum Terra

Tecum Terra, durant la seva actuació del passat 30 de novembre
al festival 'Granollers amb Open Arms' - Foto Oriol S.

El discurs de Tecum Terra és tan digne de ser escoltat com de ser contemplat. Si fins ara s'havia dedicat el duet del Baix Montseny a recuperar cançons populars d'arreu de la Península Ibèrica i a reinterpretar-les a través del seu particular maridatge de música d'arrel i dansa contemporània, aquesta setmana ens ha sorprès amb aquesta lectura gairebé tel·lúrica del "Wicked Game" de Chris Isaak. Eixamplant horitzons i creixent dia a dia.

Televisions públiques

Un fotograma de "The Magnificent Seven".

S'emetia la nit passada per La 2 de RTVE "The Magnificent Seven" (1960) de John Sturges. Adaptació amb accent nord-americà de "Shichinin no Samurai" (1954) d'Akira Kurosawa, que també havíem pogut veure per la mateixa cadena feia tot just una setmana. Quan alguns semblen haver descobert de la nit al dia la importància de defensar i preservar allò públic, em sembla de justícia reivindicar també la tasca d'aquelles televisions que fan entrar la cultura a casa nostra (ja sigui cinema, música, sèries, documentals...) tot contemplant-la precisament com un bé públic i un dret universal.

Símptomes del totalitarisme: la retòrica bel·licista i l'estat de sospita entre ciutadans

Ciutadans increpant (i denunciant) altres ciutadans, sospitant del veí i fent de la sospita motiu de delació, al mateix temps que assisteixen de forma acrítica a la retòrica patriòtica i bel·licista de qui gestiona una emergència sanitària com si es tractés d'un conflicte armat. Més enllà de recordar com el totalitarisme –un virus molt més difícil d'eradicar que no pas cap pandèmia- tendeix a aprofitar qualsevol crisi sistèmica per tal de fer-se fort (i que, precisament, són símptomes del totalitarisme la retòrica militar i la instauració de l'estat de sospita entre els ciutadans), m'agradaria apuntar que no, que aquesta mena de situacions no treuen el millor de la condició humana, sinó el pitjor.

Bill Rieflin (1960-2020)

Foto Getty Images.

BILL RIEFLIN

(1960-2020)

Bill Rieflin era aquell bateria la trajectòria del qual connectava Ministry amb King Crimson, Swans amb Nine Inch Nails, i Robyn Hitchcock amb Krist Novoselic, per citar tan sols uns quants dels artistes amb qui va arribar a tocar. Tan inabastable és el seu recorregut, que el fet d'haver militat en una banda de la mida de R.E.M. –durant els anys en què els d'Athens van recuperar part de l'embranzida perduda fins a culminar amb un comiat per la porta gran- ni tan sols es pot contemplar entre les seves fites més destacables –això no vol dir que no fos un capítol igualment grandiós-. Però va ser precisament en el marc d'un concert de la formació d'Athens –Palau Sant Jordi, Barcelona, 9 de gener de 2005- l'única ocasió en què el vaig arribar a veure en directe. I així és com em ve de gust recordar-lo en un dia com avui.

50 anys de "Band of Gypsys"

Es commemoren avui cinc dècades de la sortida de l'últim àlbum que Jimi Hendrix va arribar a veure publicat en vida –un apunt gens menor, tenint en compte que el guitarrista de Seattle acumula una de les discografies pòstumes més inabastables i paradigmàtiques de la història de la música pop-, que a la vegada era el primer que facturava sense el suport de The Experience. Un disc en directe, enregistrat durant un període de transició que quedaria interromput el 18 de setembre d'aquell mateix 1970 davant la sobtada mort del geni de les sis cordes.

"Band of Gypsys" era el títol del plàstic en qüestió, també el nom de la banda que Hendrix havia format juntament amb el baixista Billy Cox –qui ja l'havia acompanyat durant la seva històrica actuació al festival de Woodstock- i el bateria Buddy Miles. Músics de llarg recorregut i arrelats en les formes més mutants del blues, el jazz i el soul, amb els quals va traçar el guitarrista un nou arc discursiu que, sense renunciar a la musculatura rocallosa i l'aparell elèctric marques de la casa, es deixava seduir per llenguatges com el funk o fins i tot la vessant més jazzística de la música progressiva –la inicial "Who Knows"-.

Compost de material totalment inèdit –cosa poc habitual en els discos en directe-, l'àlbum recollia part de la sèrie de quatre concerts que el trio havia ofert al Fillmore East de Nova York entre les nits del 31 de desembre de 1969 i l'1 de gener de 1970. Totes les pistes publicades al seu dia corresponen a les dues actuacions realitzades durant el dia de Cap d'Any, si bé la resta de gravacions han anat veient la llum en posteriors campanyes. La totalitat dels quatre concerts, editada de forma cronològica, es va publicar per primer cop la passada tardor amb format de luxe i sota el títol de "Songs for Groovy Children: The Fillmore East Concerts" (2020).

El Petit de Cal Eril al Cuarentena Fest

L'actuació d'El Petit de Cal Eril, ahir al Cuarentena Fest.

Hi ha qui treu el màxim profit de les tecnologies quan es tracta d'oferir un concert confinat a casa. Com per exemple El Petit de Cal Eril, que ahir va actuar al Cuarentena Fest amb tota la banda que sol acompanyar-lo habitualment. L'alter ego de Joan Pons i la resta del grup, tocant cadascú des de casa però perfectament sincronitzats i amb la pantalla partida, presentant aquell "Energia fosca" (2019, Bankrobber) que, més enllà de ser un dels grans discos publicats per aquestes latituds durant el passat exercici, es pot contemplar ja com una de les obres de referència del de la Segarra. Poden vostès recuperar el concert al web del propi Cuarentena Fest.

Una orgia en quarantena

Un grup de persones decideixen saltar-se la quarantena i convoquen una orgia la nit de divendres en un principal de l'Eixample barceloní. Un dels convocats se'n penedeix a l'últim moment i alerta dels fets a les autoritats. Els Mossos d'Esquadra entren al pis abans que comenci la festa, detenen vuit persones i confisquen una "gran quantitat de droga", segons un comunicat de la mateixa policia.

Però el millor és que, sembla ser, els propis agents arriben a ser confosos amb participants a l'orgia al moment d'accedir a la vivenda. Tot plegat em fa reflexionar sobre la gran quantitat d'històries que poden acabar sorgint d'aquests dies estranys que estem vivint, i en com les podrien arribar a aprofitar ments privilegiades com les de Chuck Palahniuk o Irvine Welsh.

També em recorda que fa temps que no torno a obres com "Snuff" (2008) o "Porno" (2002), lectures ideals per amenitzar un confinament i recomanables en qualsevol circumstància.

La solitud i els nervis

Carla Gimeno (The Crab Apples), ahir a la tarda al Cuarentena Fest.

Coses dels temps que ens ha tocat viure. La pròpia excepcionalitat que ens obliga aquests dies a tancar-nos a casa va motivar ahir a la tarda que tan sols una de les components de The Crab Apples pogués oferir el concert que el grup tenia programat en el marc del Cuarentena Fest. Va ser Carla Gimeno, vocalista i guitarrista rítmica de la formació vallesana, qui va defensar en solitari i des de la seva sala d'estar un repertori desplegat en la seva concepció més bàsica i crua.

Guitarra acústica, una veu tot terreny i unes cançons que mai abans havien sonat tan pròximes malgrat la distància. Va confessar Gimeno sentir-se una mica sola al principi de l'actuació. "Em falta el meu equip, la resta de Crab Apples", va explicar. També va reconèixer patir el nerviosisme de qui es disposa a fer allò que millor sap fer en unes condicions excepcionals. La solitud del confinament i els nervis davant la incertesa, dues constants d'aquests dies estranys, tràgics i absurds a parts iguals.

Poden vostès recuperar l'actuació al web de Cuarentena Fest.

The Crab Apples, concert en confinament i entrevista a El 9 Nou

The Crab Apples tenen previst actuar aquesta tarda al Cuarentena Fest, el primer festival de música en streaming d'àmbit estatal impulsat expressament per fer front a l'excepcionalitat de l'estat d'alarma. D'aquesta actuació, però també del proper àlbum de les vallesanes i de l'evolució discursiva que plantegen els seus darrers singles, n'hem pogut parlar per via telemàtica amb les pròpies components del grup. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Carmen de Mairena (1933-2020)

CARMEN DE MAIRENA

(1933-2020)

Adéu a Carmen de Mairena. Últim símbol d'una Barcelona que ja no existeix i pionera de lluites que encara no han acabat però no serien on són de no ser per figures com la seva, li pesi a qui li pesi. També carnassa televisiva en un país acostumat a riure's de tot i de tothom menys de les seves pròpies vergonyes. Estigmatitzada i assenyalada com a 'freak' pels mateixos que avui prediquen apocalíptics la fi d'un món devorat no pas per la pandèmia sinó per la seva pròpia supèrbia. El fet d'haver mort de forma serena i discreta en temps d'absurda bogeria és més que un irònic epitafi, és el més demolidor de tots els bisos. En pau descansi.

Vic Ruggiero en streaming

Vic Ruggiero, concert en confinament.

La primera vegada que vaig veure Vic Ruggiero dels Slackers tocant en directe en solitari va ser fa cosa d'uns deu anys en un bar de Berlín el nom i l'adreça del qual sóc incapaç de recordar (va ser una nit, diguem-ne, llarga). La segona va ser la nit passada en streaming, confinat a casa, quines coses. Tot sol, armat amb una guitarra amb el que semblava el soterrani de casa seva com a marc de fons, va oferir un concertàs en la línia d'aquella memorable vetllada berlinesa. Una lliçó magistral de rock'n'roll, blues, folk i refrescant pop amb accent de fa mig segle.

La perspectiva de Xavier Mercadé

Estic dedicant part d'aquests dies de confinament a contemplar, revisar i, en definitiva, gaudir les 300 fotografies de concerts realitzades pel fotoperiodista Xavier Mercadé al llarg de tres dècades i mitja de trajectòria a peu d'escenari, que la revista Enderrock recopila aquest mes de març en un volum especial amb motiu de les seves 300 edicions. Imatges que d'alguna manera repassen part de la història melòmana d'aquest país nostre, i la perspectiva de qui és capaç de veure la música a més d'escoltar-la. Alguns d'aquests 300 concerts els he pogut presenciar jo mateix i ha estat agradable recordar-los des de la intimitat domèstica, a la resta (la majoria) ja m'agradaria haver-hi estat present.

De totes les instantànies, n'hi ha una que m'ha cridat especialment l'atenció i a la qual estic tornant de forma recurrent. És la del concert que Th' Booty Hunters van oferir el passat dia de Nadal a la sala RockSound –la que apareix a la part superior esquerra de la captura que acompanya aquestes línies-. Una banda de casa, en estat de gràcia, actuant en un local que pràcticament pot considerar com la seva segona (o primera) llar i davant la seva parròquia més incondicional. I una escena que vindria a il·lustrar, més que allò que passa quan es suprimeixen les barreres entre artistes i públic, tot allò que té lloc més enllà de l'escenari i que de vegades pot arribar a definir una vetllada tant o més que la pròpia actuació.

A la fotografia s'hi pot veure el vocalista del grup, Xavi Ollé, enfilat a la barra del bar i donant-ho literalment tot. Just al seu davant, una parella es fa un petó de forma apassionada, construint el seu propi espai i generant el seu propi moment a partir de tot allò que els envolta i de l'experiència d'estar assistint a aquell concert. És precisament la posada en comú de totes les experiències individuals –la d'ella, la d'ell, la de l'espectador que es pren una copa a l'altre extrem de la barra- allò que acaba definint i fins i tot donant sentit a una actuació en directe. Tinguem-ho sempre present, sobretot quan les circumstàncies ens priven d'aquesta mena d'estímuls i provem de convèncer-nos a nosaltres mateixos –quin remei- que l'experiència del directe es pot arribar a viure a través d'una pantalla.

Kenny Rogers (1938-2020)

Rogers, durant els dies de la First Edition - Foto Michael Ochs / Getty Images.

KENNY ROGERS

(1938-2020)

Passen els anys, i la barba platejada de Kenny Rogers segueix essent a ulls (i orelles) de molts aficionats sinònim de tot allò que sol considerar-se poc 'autèntic' en l'àmbit de la música country. De balades amb excés de sucre i olor de naftalina, i d'alguns dels tics que van fer cotitzar a la baixa allò que al seu moment es va anomenar countrypolitan. Res més lluny de la realitat, si s'analitza amb detall una trajectòria que abasta sis dècades, gairebé una cinquantena d'àlbums –i una vuitantena de singles- i tota una sèrie de reconeixements que com de costum eclipsen parts igualment essencials del conjunt.

A Rogers se'l sol associar amb títols com "Lucille", "We've Got Tonight" o "Islands in the Stream" –aquests dos últims a duet amb Sheena Easton i Dolly Parton, respectivament-. També amb "Coward of the Country", un cant a totes les persones inadaptades que ja qüestionava conceptes com la pròpia masculinitat dècades abans de posar-se sobre la taula determinats debats. I sobretot amb "The Gambler", un original de Don Schlitz prèviament enregistrat per Bobby Bare que no obstant va conèixer la seva versió definitiva a través de la veu estripada i polsegosa del texà, arribant a segellar en plena era punk un dels hits més transatlàntics de la història del country.

Abans de tot això, però, hi havia hagut anys de picar pedra i de flirtejar amb gèneres com el jazz, el folk, el rock'n'roll o fins i tot la psicodèlia. De formar-se al costat de referents com Bobby Doyle o The New Christy Minstrels. I de donar peu, juntament amb altres exMinstrels, a The First Edition, un combo que va irrompre a la festa dels fills de les flors amb una àcida revisió del "Just Dropped In (To See What Condition My Condition Was In)" de Mickey Newbury, i que posteriorment va abraçar l'incipient country rock amb una canònica lectura del "Ruby, Don't Take Your Love to Town" de Mel Tillis. Retalls d'un llegat que cal reivindicar més enllà dels duets de temporada i les balades ensucrades.

Ran Ran Ran – "Cançons confinades" (2020)

Ja tenim aquí el que probablement sigui el primer llançament discogràfic concebut i publicat des de la quarantena. "Cançons confinades" és el nou ep de Ran Ran Ran. Sis peces esquelètiques que potser no parlen del moment però sens dubte en són fruit.

El lo-fi, aquell subgènere que es va definir en algun dormitori o sala d'estar i que encara no ha arribat a sonar millor des de cap altre entorn. Ho sap prou bé Ferran Baucells, motor i rostre més visible de Ran Ran Ran, que ha aprofitat la primera setmana de confinament pel coronavirus per donar forma a tot un seguit de cançons que ha enregistrat, com no podia ser de cap altra manera, sense sortir de casa. Peces que potser tard o d'hora acabaran de desenvolupar-se en un estudi, però que ara per ara Baucells ha decidit gravar en solitari i presentar-les sense ornaments, en les seves versions més bàsiques i nues, i amb forma d'ep.

"Cançons confinades" (2020, Bankrobber) és exactament el que indica el seu títol. Sis talls que no necessàriament parlen del moment present però en qualsevol cas en són fruit, i que oscil·len entre la confessió gairebé a cau d'orella –el xiuxiueig de la inicial "Una odissea en el temps", la fragilitat de "Flor de taronger" i el seu aire a Iron & Wine- i el folk rock marca de la casa –els aires dylanians d'"Una darrera cançó (4F)", el protorockabilly instrumental d'"Un itinerari nou"-. Tot un seguit d'idees que portaven temps rondant pel cap de Baucells, i que ara per fi han trobat el moment d'acabar-se d'ordenar. I, probablement, el primer llançament discogràfic concebut i publicat des de la quarantena.


Més informació:

Ran Ran Ran  /  Bandcamp

Passant el confinament amb 'Guitarra, baix i bateria'

Barbara Lynn.

Davant la impossibilitat de dur a terme aquest mes la participació mensual a Guitarra, baix i bateria per motius de força major, els convido a tots vostès a viure el millor confinament de la història amb el menú musical que Ricky Gil ens ha preparat expressament per a l'ocasió a Ràdio Silenci. De Teenage Fanclub a Charlie Rich, de Barbara Lynn a Melodrama i de The Sonics a Holly Golightly. Disponible en podcast.

Ovelles que es vigilen, pastors que somriuen

De la mateixa manera que s'ha començat a sancionar (i fins i tot a detenir) a ciutadans anònims per haver-se saltat el confinament, espero que més d'hora que tard es demanin (s'exigeixin) explicacions a tots aquells responsables polítics (d'aquí, d'allà i de més enllà) que ara apel·len desesperadament a la responsabilitat ciutadana quan fa tan sols un mes tot era "aquí no passarà res perquè estem preparats per fer front a una eventual situació de crisi".

Als que aleshores us dedicaveu a fer acudits de mal gust sobre el coronavirus a les xarxes socials perquè la Xina us quedava molt lluny, i ara us dediqueu a oferir lliçons morals i assenyalar conductes "irresponsables" des de les vostres mateixes tribunes, tan sols us puc dir que per res del món em sembleu ciutadans responsables ni conscienciats, sinó simplement persones espantades amb teclats a les mans.

"Les ovelles es vigilen les unes a les altres mentre el pastor somriu", vaig aconseguir llegir ahir entre tot el soroll que aquests dies inunda els murs de les xarxes socials. Un tip de somriure, el que es deu estar fent ara mateix el bon home. En fi, ja ho cantaven fa molts anys els Housemartins en aquella peça –"Sheep"- que deia i segueix dient tantes coses.

Constipation Blues

Estic encostipat i tinc una mica de por. Però no tinc por de l'encostipat, res d'estrany en una època de l'any on coincideixen el final de l'hivern i l'inici de la temporada d'al·lèrgies. Tinc por de sortir al carrer (a abastir-me de productes de primera necessitat: que fort que em senti obligat a introduir aquest parèntesi) i de com em miraran totes aquelles hordes de zombis amb les seves mascaretes estil Hannibal Lecter que contemplen a tot fill de veí com si es tractés d'un leprós en una pel·lícula de romans.

Enhorabona, us felicito, això és el que heu aconseguit alguns amb el vostre alarmisme i les vostres dades sense contrastar. A tots vosaltres, us dedico una cançó del gran Screamin' Jay Hawkins, "Constipation Blues". Els que sapigueu una mica d'anglès, sabreu que el Constipation del títol no és un encostipat com el meu sinó una altra cosa, la que us desitjo de tot cor ara mateix. Va per vosaltres, que la gaudiu i que us duri tot el confinament (i ja posats a demanar, ara sí, que el confinament sigui llarg).

"No tot pot ser tan instantani, que m'agafa ansietat"

Núria Graham.

També Núria Graham és una d'aquelles artistes que solen expressar la seva fortalesa a través de la vulnerabilitat. "No estic d'humor per generar contingut i fer un live, de fet a moments em trobo bastant fatal i ploro", confessava abans d'ahir en un tuit en referència a la situació que vivim aquests dies. "No estic en un gran moment per entretenir-vos, això sí, estic escrivint coses i les treuré d'aquí a un temps, no tot pot ser tan instantani, que m'agafa ansietat". I és aquí on amb tota probabilitat la va clavar.

Quan escenaris de crisi com el present generen quantitats sovint inabastables de continguts (i de soroll) a les xarxes, la vigatana opta per no caure en el parany de la immediatesa, prendre's les coses amb calma i reflexionar abans de reaccionar. Mentre s'hi dedica, podem gaudir del seu flamant tercer àlbum, un "Marjorie" (2020) que explora les arrels irlandeses de Graham alhora que referma la seva posició capdavantera en el si de l'indie català.

Pol Purgimon canta des del confinament

Pol Purgimon, en una imatge del seu compte d'Instagram.

Més músics que aprofiten els dies de confinament per fer coses. Pol Purgimon s'ha proposat el repte de compartir cada dia a través del seu compte d'Instagram una cançó interpretada en directe en la intimitat del seu dormitori. N'ha presentat de pròpies, però també ha aprofitat per treure's de la màniga versions tan destacables com la que es va marcar de "The Suburbs", l'original d'Arcade Fire. Dies enrere deixava anar al seu compte de Twitter que potser no acabaria assolint el repte. Des d'aquí l'animem a no defallir i a seguir-nos amenitzant el confinament amb la seva peculiar visió d'allò que s'ha anomenat pop metafísic.

De revetlles i cassolades

Diu que aquest vespre, un cop hagueu aplaudit als professionals sanitaris per allò de rentar consciències (alguns, no totes), fareu una cassolada contra el Borbó per allò d'acabar la revetlla por todo lo alto. Aturem màquines! No sabeu pas la mala nit que ha passat el pobre home, atemorit i neguitós davant d'aquesta cassolada que fareu sense sortir de casa i amb permís dels que us han retallat tots els drets fonamentals –inclosos els de reunió i de manifestació- en nom d'un virus que és menys letal que la grip comuna. Vull dir que, en el fons, al senyor Borbó fins i tot li acabareu fotent gràcia. I a mi em feu una mica de pena (ei, que ningú se m'enfadi, que ho dic amb carinyo, a aquestes alçades ja em coneixeu prou).

Us imagineu que durant l'última setmana, en lloc de fomentar l'alarmisme i difondre dades no contrastades al voltant del coronavirus, ens haguéssim dedicat a parlar de l'enèsim escàndol de l'altra corona (el cap de l'Estat, ni més ni menys)? Us imagineu que aquest vespre, després d'agrair l'esforç titànic del personal sanitari, poguéssim sortir als carrers i places a expressar-nos sense por de virus ni corones ni estats d'alarma, en lloc d'haver-nos de quedar a casa a clavar-li cops a una cassola mentre els de sempre es segueixen rentant les mans (mai més ben dit)? Doncs seguiu imaginant i, de passada, comenceu a fer-vos a la idea de què nassos està passant al vostre voltant.

Ens heu fet individualistes, i ara apel·leu a la consciència col·lectiva

Ens heu ensenyat a ser individualistes. Ens heu fet assumir la competitivitat i l'ambició com a valors estructurals alhora que ens explicaveu que l'empatia, la solidaritat o la cura dels altres eren coses de vells hippies que viuen a la muntanya i que de la vida moderna no en saben de la missa la meitat, coses que queden molt bé per comentar a taula el dia de Nadal però mai ens donaran per menjar.

Ens heu bombardejat amb publicitat de productes que tan sols necessitem per diferenciar-nos del veí, i ens heu dit amb altres paraules que l'única manera de ser nosaltres mateixos és passant la mà per la cara de qui faci falta. Ens heu venut que si algú es pot permetre fer la volta al món mentre d'altres no en tenen ni per fer front a un encostipat, és perquè el primer s'ho ha guanyat amb el seu esforç mentre la resta són uns ganduls, i perquè les lògiques del mercat sempre premien els millors.

I ara, quan ens trobem davant l'enèsima crisi que se us ha escapat de les mans, apel·leu a la responsabilitat de tots i a la consciència col·lectiva per tapar-vos les vergonyes. I teniu els sants pebrots de titllar d'egoïsta aquell veí que potser actua de forma irresponsable però en el fons no deixa de predicar amb l'únic exemple que li heu donat. Doncs què voleu que us digui, tant de bo així acabeu rebentant.

St. Patrick's Day amb Lankum

Foto Ellius Grace.

Malgrat tot, avui és St. Patrick's Day. I malgrat tot, sempre és de justícia honrar un país, Irlanda, que no celebra la seva diada nacional amb proclames patriòtiques sinó escoltant música i bevent cervesa. Enguany, no se m'acut millor recomanació per a tal celebració que Lankum, una formació a l'alça de la nova escena folk irlandesa. El seu darrer disc, "The Livelong Day" (2019), és ara per ara el punt àlgid de la seva trajectòria i un dels grans àlbums publicats en el seu àmbit durant el passat exercici. La inicial (re)lectura de la tradicional "The Wild Rover" és tan reveladora com apropiada per a un St. Patrick's Day en confinament.

Música en directe en temps de confinament

Adriana Proenza, durant la seva actuació al Cuarentena Fest.

Música en directe sense sortir de casa. Adriana Proenza donava ahir a la tarda el tret de sortida del Cuarentena Fest, aquest festival que ha vingut a fer una mica més suportables els dies de confinament i que tant de bo no s'hagi de repetir mai més. Asseguda a la seva sala d'estar i acompanyada per tot un arsenal de bases pregravades, fent gala d'una veu amb un marcat accent jazzístic, l'asturiana va oferir la seva pròpia versió de llenguatges com el soul o els ritmes urbans, alternant peces originals amb lectures d'estàndards com "La Vie en Rose".

Compartint la seva intimitat amb centenars d'usuaris que es trobaven en un context no gaire diferent del seu, solventant sobre la marxa tota una sèrie de problemes tècnics –coses de ser la primera- i resolent cada situació des de la proximitat de qui exposa allò que porta a dins, ja sigui en un escenari o a través d'una webcam. També vam vibrar, ahir, amb el pop a baixa fidelitat –i d'estètica propera a l'antifolk- de l'argentina Srta. Trueno Negro. Ganes de veure-la en sala quan s'acabi tota aquesta bogeria.

Recordin que, mentre duri el confinament, poden vostès seguir el Cuarentena Fest en aquest enllaç.

La cultura en temps de confinament

Té previst començar aquesta mateixa tarda la primera –i esperem que última- edició del Cuarentena Fest. Una iniciativa de músics, promotors i altres agents del sector musical que han decidit fer front a la cancel·lació de concerts motivada per l'estat d'alarma, amb una sèrie d'actuacions que els artistes oferiran des de casa seva i que els espectadors podran gaudir a través de l'streaming. És una de les diverses propostes amb què el món cultural vol fer front a les adversitats pròpies d'una situació de confinament general.

Francament, crec que no s'està parlant prou de com la cultura ens ajudarà, si no a sortir de tot això, com a mínim a portar-ho una mica millor. De com els llibres, la música o el cinema ens faran companyia, ens faran sentir millor, ens oferiran noves perspectives i fins i tot ens preservaran la salut mental mentre estiguem confinats a casa. Tinguem-ho present mentre duri tot plegat, però sobretot quan un cop passada la tempesta tornem a sentir a dir que la cultura és un luxe o que la despesa que s'hi dedica és prescindible.

D'histèries col·lectives i poblacions atemorides

He afirmat darrerament que mai abans havia vist un estat d'histèria i fins i tot paranoia col·lectiva com el d'aquests últims dies. En realitat, fent una mica de memòria m'adono que sí que l'havia presenciat, tot i que bastant de passada i com a observador, diguem-ne, casual. La primavera de 2003 vaig tenir l'ocasió de visitar algunes de les zones més deprimides dels Estats Units a poques setmanes d'haver-se iniciat la invasió de l'Iraq, i bona part del que hi vaig observar m'està tornant a ressonar moltíssim davant del que estic veient avui, ara i aquí.

El que vaig veure a les zones remotes (i no tan remotes) d'estats com Nebraska, Iowa o Wisconsin va ser un entorn on la gent podia sortir de casa i fer una vida totalment normal, però on el clima bèl·lic es respirava de ple en l'ambient. També, i sobretot, en el comportament col·lectiu d'una població a la qual els seus governants havien explicat, de forma perfectament calculada i seguint els tempos necessaris, que en un país llunyà hi havia un senyor molt dolent que es disposava a bombardejar-los amb tot un arsenal d'armes "de destrucció massiva". Vaja, que si no es feia allò que deia el senyor President el món s'acabava en qüestió de dies.

Que sí, que tot plegat era una gran mentida, però aquella gent s'ho havia cregut (no perquè fossin més rucs que vostès o que jo, sinó perquè la mentida s'havia fabricat i difós a consciència i sense deixar res a l'atzar, en una època en què encara no existien les xarxes socials ni conceptes com 'fake news'). El que vaig veure, en definitiva, va ser una població atemorida i disposada a renunciar a qualsevol dret fonamental en nom de la seguretat i de l'interès general. O, en altres paraules, com la por esdevenia una vegada més el mecanisme més eficaç a l'hora de controlar el comportament de tota aquella població tant a nivell individual com (sobretot) col·lectiu.

I això em recorda molt a la forma com, literalment d'un dia per l'altre, hem passat de qüestionar unes autoritats que ens deien que no podíem anar al cinema però sí al Mercadona, a assumir de forma totalment acrítica tot un paquet de mesures que, més enllà de no resoldre el problema de fons i de respondre més a uns interessos polítics que no pas socials, remeten a imatges i episodis francament molt més inquietants que el virus de torn.

M'espanta, molt, la manera com el conjunt d'una població pot estar disposat a renunciar a tot i més en nom de la seguretat, de l'interès general i de qualsevol altre eufemisme que pugui resultar oportú en un moment donat. Cuidem-nos, i tant que sí, però no oblidem que per cuidar-nos tal i com requerim ser cuidats, abans ens cal ser lliures. Hi ha una cançó de Mazoni que diu "M'agraden les persones, però em fa por la gent". Una frase que ara mateix em tatuaria si tingués la possibilitat de fer-ho.

Mascareta 'urbana'

Ser un curt de gambals. Posar la ràdio del cotxe a tota castanya perquè la pugui escoltar tot el veïnat. Obrir la finestra de bat a bat perquè s'entenguin una mica millor tota l'acumulació de tòpics de manual i rimes de preescolar que flueixen dels altaveus al ritme d'una cosa que vol ser hip hop però ja li agradaria. I al mateix temps posar-se una mascareta per evitar contagis. L'última tendència en moda urbana. I una imatge tan absurda com il·lustrativa del moment que estem vivint.

Genesis P-Orridge (1950-2020)

Foto Drew Wiedemann.

GENESIS P-ORRIDGE

(1950-2020)

Pionera de la música industrial al capdavant dels seminals Throbbing Gristle i Psychic TV, artista multidisciplinària i incansable activista en àmbits com la perspectiva de gènere, Genesis P-Orridge no tan sols va ser una de les figures més transgressores i avantguardistes de la seva generació, sinó també una persona avançada al seu temps en aspectes que van més enllà del propi fet artístic i que abracen terrenys com la sexualitat. Ens ha deixat després d'una llarga lluita contra la leucèmia, enmig de l'emergència per una pandèmia global i durant un dels capítols més foscos d'un segle XXI que es podria ambientar perfectament amb qualsevol dels discos que ella va començar a enregistrar ara fa més de quatre dècades.

El virus de la por

Bob Geldof en un fotograma de 'The Wall' (1982), d'Alan Parker.

Personalment no és el virus el que m'inquieta, sinó observar la manera com s'està gestionant (i alimentant) la por de la gent. M'inquieta, molt, veure que en qüestió de dies hem passat d'assumir que el coronavirus és menys letal que la grip comuna (o que les aigües del Mediterrani, tal i com va apuntar algú amb tota la raó del món), a assumir de forma totalment acrítica el discurs d'unes autoritats que, com de costum quan van mal dades, han acabat traslladant al ciutadà bona part d'una responsabilitat que elles mateixes no van assumir quan tocava (i no, dient això no pretenc banalitzar la situació ni buscar culpables de res: crec que qui em vulgui entendre ho farà de seguida).

M'inquieta comprovar tot el que pot arribar a desencadenar un virus estadísticament inofensiu, i provar d'imaginar-me en quin escenari ens trobaríem ara mateix si el seu potencial letal fos un altre. Però sobretot m'inquieta tornar a constatar com de fàcil és posar la por al cos de tota una població. I com una vegada més ha estat el virus de la por, i no pas cap altre, el que ens ha acabat convertint a tots en un ramat. I és així, des d'aquest confinament que en realitat no acaba de ser un confinament (siguem també conscients d'això, sisplau), com un tema musical i unes imatges de fa quatre dècades –"Is There Anybody Out There?" de Pink Floyd i "The Wall" d'Alan Parker- tornen a cobrar tot el sentit del món.

Provisions

Sóc molt fan de l'individu que tenia just al davant ahir a la tarda a la cua del súper. Mentre tota la gent de bé s'estava proveint de tot i més com qui ha d'afrontar un hivern islandès, ell portava quatre pizzes processades, dos packs de llaunes de cervesa, una ampolla de ginebra i una altra d'una cosa que s'assembla al whisky però no ho és (J&B). Davant l'atònita mirada de la dona amb aspecte pseudoconvergent que hi havia a la caixa del costat, el bon home va deixar anar "Es para el confinamiento, señora". Ah! Si no fos pel mal gust que implica confinar-se amb una ampolla de J&B, fins i tot podria dir que estic recuperant la fe en l'espècie humana.

Mireia Boya, a El 9 Nou

Apuntava dies enrere que les persones més fortes solen ser aquelles que s'alcen conscients de la seva pròpia vulnerabilitat. Ho vaig dir després d'haver assistit a un concert de Paula Valls, però crec que l'afirmació resulta igual de vàlida en àmbits com el de la política.

Crec que hi ha fortalesa, molta, en les llàgrimes d'Alba Vergés que alguns han volgut censurar o fins i tot ridiculitzar. També crec que hi ha molta fortalesa en la forma com Mireia Boya ha parlat obertament de l'episodi d'agressió psicològica que va patir mentre exercia com a diputada al Parlament, i sobretot dels efectes que aquesta agressió va tenir en el seu dia a dia.

Quan la política sembla haver esdevingut una mena de circ de gladiadors on impera la llei del més fort, resulta encoratjador que persones valentes com Boya o Vergés ens recordin que darrere les idees, els programes electorals, els personatges i els perfils públics que poden agradar més o menys, hi ha éssers humans amb les seves pors, les seves inseguretats i, sí, les seves contradiccions.

Aquesta setmana hem tingut el gust d'escoltar a Mireia Boya al Teatre Auditori Cardedeu en el marc d'una conversa amb la periodista Clara M. Clavell organitzada per l'Aula de Cultura. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Anar al cinema com a acte de desobediència

Aquesta nit he decidit confinar-me en una sala de cinema. Una acció que sempre m'ha semblat la millor manera d'aïllar-se de tot el soroll que ens envolta (ara i sempre: des de fa anys tinc el costum de fer el mateix cada vegada que es disputa un Barça-Madrid o una final de la Champions), i que en les circumstàncies actuals sembla gairebé un acte de desobediència.

La sessió s'ha desenvolupat amb normalitat, simplement ens han demanat que deixéssim dues butaques buides entre espectador i espectador, per allò de no contagiar-nos les unes a les altres. Una mesura que m'ha semblat tan útil i encertada com, a la vegada, una mica exagerada.

Útil i encertada, perquè ningú ha parlat durant tota la sessió. I personalment agraeixo el fet de poder gaudir d'una pel·lícula en pantalla gran sense haver d'escoltar els comentaris generalment inoportuns de qualsevol veí.

Una mica exagerada perquè, un cop finalitzada la sessió i com no podia ser de cap altra manera, ens hem apropat els uns als altres a comentar la jugada, a explicar-nos què ens havia semblat la pel·lícula i, en definitiva, a relacionar-nos. Perquè som humans. I perquè la cultura també serveix per això. Que no se'ns oblidi, sisplau.

El segle de la por

El segle XXI va començar amb la por dels virus informàtics. Després va venir la por del terrorisme internacional, i a partir de l'any 2008 la por de la crisi econòmica i la inestabilitat financera. Ara ha arribat la por de la pandèmia –que de passada ha reactivat una de les pors anteriors: si portàvem mesos sentint a dir que aquest 2020 havia d'arribar una nova recessió, els de sempre ja ens han vingut a dir que ens podem començar a calçar-.

El segle XXI és, ara per ara, el segle de la por. Una apreciació gens gratuïta quan, ho hem observat abans i ho tornem a observar avui mateix, no hi ha mecanisme més eficaç que la pròpia por a l'hora de controlar el comportament individual o col·lectiu de qualsevol organisme pensant. Arribat aquest punt, que la por no ens faci perdre el nord i, sobretot, no oblidem que els carrers encara són nostres diguin el que diguin el ministre Illa i el conseller Buch.

Al capdavall, això últim ja ho cantaven Richard Hawley i Dino Ratso.

Aturar-ho tot (2)

Em diuen que no puc anar a un concert en una sala amb capacitat per unes 60 persones (que mai sol omplir més de la meitat del seu aforament) per prevenir el contagi del coronavirus. Però en canvi puc agafar el tren, l'autobús, el metro i anar al Mercadona a posar-me fins al cul de paper higiènic (mai més ben dit). Doncs mira que bé.

Que davant d'un hipotètic cas de confinament correm més a proveir-nos de paper higiènic que no pas de llibres, il·lustra una mica bastant la mena de societat que hem construït. Que davant del que ja s'ha qualificat com a pandèmia haguem posat fre a l'activitat cultural –això afecta a cites com el Blues & Ritmes al qual ens referíem fa tan sols un parell de dies- però no pas a la financera, també.

"Si la gent vol veure només les coses que poden entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al lavabo". (Bertolt Brecht)

Aturar-ho tot

Jo també sóc partidari d'aturar-ho tot. De parar el món, tancar-nos a casa i deixar de ser productius i consumidors ni que sigui durant un parell de setmanes. Però no pas pel coronavirus, sinó per donar-nos l'oportunitat de pensar, reflexionar i replantejar-nos tota una sèrie de coses. I res, que ja ho cantaven Belle and Sebastian, això de parar el món per dedicar-nos a empreses més enriquidores.

L7

La formació d'L7 que va actuar avui fa 20 anys a Barcelona.

Avui fa 20 anys que L7 van oferir el seu primer –i per ara únic- concert a Barcelona com a caps de cartell. Va ser a la desapareguda sala Mephisto –actual sala Boveda, presentant un "Slap-Happy" (1999) que en la meva opinió s'entén millor des de la perspectiva temporal i en un ambient gairebé clandestí que contrastava amb els focs artificials que sembla haver despertat el concert 'de retorn' anunciat per d'aquí a tres mesos a la sala Apolo –mentalment encara vivíem als 90, i als concerts no s'hi anava a fer instagrams sinó a fer mal-.

D'aquella nit recordo sobretot tres coses. Un dels concerts més memorables que mai he arribat a presenciar, el fet d'haver conegut en persona al gran Maurici Ribera (The Missing Leech) i una frase de Donita Sparks que m'ha acompanyat des d'aquell dia: "We are L7 and we want to make love to you all... Boys, girls... Whoever". Ah, quan les noves normalitats eren quelcom més que un miserable hashtag!

Blues & Ritmes: Més que un festival, un punt de trobada

La reina dels mods, P.P. Arnold, donarà el tret de sortida del Blues & Ritmes 2020.

P.P. Arnold, Benmont Tench, Leyla McCalla, Kitty, Daisy & Lewis i Joana Serrat conformen l'espectacular cartell del Blues & Ritmes 2020, que donarà el seu tret de sortida aquest cap de setmana als teatres Principal i Zorrilla de Badalona. Una cita de referència, però sobretot un punt de trobada per a aficionats i melòmans de base.

Amb tres dècades de trajectòria sobre el terreny i una clara vocació de servei al melòman de base, el Blues & Ritmes de Badalona és una mostra de com construir projectes a gran escala i de llarga durada a partir de valors com la proximitat, la constància o la coherència. Més que un festival de referència en l'àmbit del blues, el so Americana i les músiques del món, que també, el veterà esdeveniment és sobretot un punt de trobada entre aficionats i un entorn que permet degustar de prop i en condicions assequibles tot un seguit de referents sovint cars de veure als nostres escenaris.

Com a mostra, dos dels noms forts d'un programa que donarà el seu tret de sortida aquest cap de setmana i s'allargarà tot el mes de març, els de P.P. Arnold i Benmont Tench. Dues figures de llarg recorregut que comparteixen el fet d'haver traçat carreres a títol personal malgrat haver-se forjat a l'ombra dels més grans. La primera, una de les veus per excel·lència de l'òrbita mod londinenca, va desembarcar a la capital britànica de la mà d'Ike & Tina Turner, va seduir gegants com els Rolling Stones o els Small Faces i va signar un parell d'obres referencials abans de ser rescatada per Roger Waters i Steve Cradock. Aquest últim li va produir l'any passat el notable "The New Adventures of...", retorn per la porta gran a la rutina discogràfica i motiu de pes per no perdre's la seva actuació al Teatre Principal (13 de març).

Tench, d'altra banda, passarà a la història com a teclista dels Heartbreakers de Tom Petty. Una tasca que l'ha portat a definir algunes de les obres capitals de la música nord-americana, a figurar als crèdits de títols que diverses generacions contemplen com a himnes i a treballar amb altres tòtems de la música de la passada meitat de segle com són Bob Dylan, Johnny Cash o fins i tot The Who –el seu teclat es pot escoltar a "Who" (2019)-. Amb aquestes credencials, el nord-americà es podria permetre el luxe de viure tranquil i plàcidament retirat, però encara li queden forces per enregistrar pel seu compte plàstics tan rodons com "You Should Be So Lucky" (2014), publicat sota l'icònic paraigües de Blue Note. El presentarà el 28 de març al Teatre Zorrilla.


JAZZ, ROCK'N'ROLL, AMERICANA

Un altre nom fort del programa és el de la multiinstrumentista Leyla McCalla. Reconeguda com a integrant dels celebradíssims Carolina Chocolate Drops, la nord-americana presentarà al Teatre Principal (27 de març) l'imprescindible "Capitalist Blues" (2019). Una reflexió al voltant del fet de ser dona, filla de migrants i de classe treballadora en un món on les xifres solen pesar més que no pas les persones. I un majúscul exercici de jazz amb vocació global que consolida d'una vegada per totes la carrera de McCalla més enllà de la banda mare.

Completaran el cartell el refrescant i desacomplexat rock'n'roll dels londinencs Kitty, Daisy & Lewis, que presentaran "Superscope" (2017) al Teatre Principal (21 de març), i la vigatana Joana Serrat, ambaixadora per excel·lència del so Americana a casa nostra amb un discurs que li ha valgut un ampli reconeixement a escala internacional. Ni més ni menys que Israel Nash va produir el seu darrer disc, un "Dripping Springs" (2017) que li ha obert les portes de prestigiosos escenaris en ambdós costats de l'Atlàntic, i que també ressonarà amb força al propi Teatre Principal (22 de març).


Més informació:
Blues & Ritmes  /  Pàgina web

25 anys sense Ovidi Montllor

Ovidi Montllor (1942-1995).

A dues dècades i mitja de la seva mort, la figura i el llegat d'Ovidi Montllor no tan sols es poden contemplar entre els més influents i incorruptibles de la seva generació, sinó sobretot interpretar-se en clau de present. Ja se sap, l'ésser humà és l'únic animal que sol ensopegar dos cops (i els que faci falta) amb la mateixa pedra, i en ple segle XXI les lletres del cantautor alcoià segueixen parlant de l'ara i l'aquí tal i com ho feien cinc dècades enrere –escoltin vostès "La fera ferotge" i contextualitzin-la amb qualsevol titular d'avui mateix, i se n'adonaran-.

El FEMAC 2020, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la setena edició del FEMAC (Festival de Música Acústica de Canovelles). Guillem Roma, Intana, Paula Valls i Alberto Alcalá. Quatre discursos paral·lels però complementaris a l'escenari del Teatre Auditori Can Palots. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Elton John with Ray Cooper - "Live from Moscow" (2020)

No va ser Elton John el primer artista occidental que va aconseguir penetrar el teló d'acer, però sí el primer que va actuar al cor de l'imperi soviètic en plena Guerra Freda. Corria el mes de maig de 1979 quan el britànic es va plantar a Moscou per a oferir una actuació que tindria més o menys impacte entre les joventuts comunistes, però durant les passades quatre dècades ha esdevingut un dels documents més buscats pels seguidors de l'autor de "Rocket Man". Coincidint amb la que s'ha anunciat com la gira de comiat del londinenc, la gravació veu ara la llum de forma oficial sota el títol de "Live from Moscow / 1979" (2020).

Un àlbum en directe que inclou la totalitat del concert en qüestió, la primera meitat interpretada pel propi Elton John en solitari a la veu i al piano, la segona meitat amb el suport del seu inseparable percussionista Ray Cooper –que encara avui milita a la seva banda d'acompanyament i amb qui signa el disc a mitges-. A destacar un medley final on el sempre refrescant "Crocodile Rock" acaba desembocant en una atrevida lectura del "Back in the USSR" (The Beatles) que les autoritats soviètiques li havien prohibit expressament interpretar aquella nit per motius evidents. Altament reveladors resulten els crits d'aprovació del respectable.