2017 en música

Ryan Adams.

No figura en bona part de les llistes i rànquings amb vocació definitiva que tant circulen aquests dies, però si un nom ha marcat el meu 2017 a nivell musical ha estat sens dubte el de Ryan Adams. El seu darrer disc, "Prisoner", referma el seu excel·lent estat de forma a nivell creatiu. I la seva actuació al passat Cruïlla, la primera que oferia a Barcelona en més d'una dècada, justificava la llarga espera amb un repertori de somni i una solvència incontestable sobre les taules. Queda pendent veure'l (i escoltar-lo) en una sala de dimensions raonables i lluny del context festivaler. Potser l'any vinent?

Òbviament no ha estat el d'Adams l'únic gran disc que ha vist la llum aquest 2017. La llista és llarga, i més enllà de tots els que em descuidaré -i dels que encara no he pogut escoltar- cal destacar els llançaments que han signat durant aquests darrers dotze mesos The War On Drugs, Peter Perrett, Courtney Barnett & Kurt Vile, Anímic, Xavier Calvet, Brighton 64, Mazoni, Joan Queralt, Ran Ran Ran, Bob Dylan, Dan Auerbach o Steven Munar. De directes també n'he pogut presenciar uns quants que trigaré a oblidar: el desè aniversari de The Missing Leech, els Rolling Stones desafiant una vegada més la lògica del temps i els elements, el retorn gairebé secret de Top Models, l'estrena del nou format d'Anímic, Lewis & Leigh en un teatre per a un centenar de persones, Little Steven per partida doble, Slayer, Nikki Lane, Van Morrison, Donovan, The Damned, La Femme o Wax Taylor.

A nivell de decepcions, la previsibilitat i la manca d'inspiració d'"Everything Now" marquen ara per ara el final de la meva intensa relació amb la que, malgrat tot, segueix essent una de les meves bandes preferides del segle XXI. Uns Arcade Fire que sí que van brillar, i de quina manera, en la immensitat del Fòrum durant el passat Primavera Sound. Però pitjor que les decepcions són els adéus amb caràcter definitiu. Si 2016 va ser l'any en què la música pop va prendre consciència de la mortalitat amb cops tan durs com les baixes de Bowie, Prince, Alan Vega o Leonard Cohen, 2017 ha ampliat la crònica negra amb pèrdues tan irreparables com les de Chuck Berry, Tom Petty, Fats Domino, Gregg Allman, Sonny Burgess, Malcolm Young, Chris Cornell, Glen Campbell, Don Williams, Dave Hlubek, Grant Hart, Wayne Cochran, Johnny Hallyday o Charles Bradley. En pau descansin tots ells.

Discos de retorn

Peter Perrett.

Amb tot el respecte del món, però... Tots aquells que dieu que LCD Soundsystem han fet el "disc de retorn de l'any", us heu molestat un sol instant en escoltar el de Peter Perrett i conèixer-ne mínimament el background? Perquè, novament amb tot el respecte del món, LCD Soundsystem han fet un molt bon disc (que no és poc), però si parlem de "disc de retorn" em sembla just apuntar que poques obres dignifiquen aquest concepte com "How The West Was Won" (2017).

El Roure de Can Roca a El 9 Nou

El Roure de Can Roca és una petita editorial de La Garriga que es dedica a publicar literatura de qualitat en sis llengües diferents. Celebra el seu desè aniversari llançant al mercat la seva quarantena referència. Un recull de textos de So Jong-Ju, a qui es considera com un dels pares de la poesia coreana contemporània -com a curiositat, l'edició en qüestió suposa la primera vegada que un poeta d'aquest país asiàtic és traduït al català-. Vaig tenir el plaer de parlar amb el fundador de l'editorial, Josep Francesc Delgado, i ahir ho vaig explicar a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Les Atxes publicaran nou disc el 2018

Ja fa algunes temporades que els components de Les Atxes tornen a tocar plegats i prometen nou disc de cara a l'any vinent. El publicarà El Mamut Traçut i ja n'han avançat una peça, "Tot el que podia veure", que augura bones sensacions. Protopunk àcid, hipnòtic i altament refrescant. Poden escoltar-la a Bandcamp.

Hans Chew

Ve de Tennessee i ara mateix se'l pot considerar com una de les grans promeses del so Americana. Es diu Hans Chew i té quatre discos al seu nom que conjuguen classicisme amb voluntat renovadora. El més recent, "Open Sea" (2017), es podria considerar perfectament com un dels llançaments més sorprenents que s'han registrat al seu àmbit durant els darrers mesos. Sis peces que juguen al seu aire amb gèneres com el country-rock, el rock d'arrels o el Southern Rock. Sis talls que en ocasions poden arribar a superar els nou minuts de durada i que van plens de canvis de ritme i desenvolupaments instrumentals tan hipnòtics com expansius. I per damunt de tot una veu greu i profunda que pot arribar a recordar com haurien sonat els Allman Brothers amb Eddie Vedder al capdavant. No figurarà en bona part dels rànquings que aquests dies pretenen repassar el més destacat de l'exercici que deixem enrere, però els ben asseguro que val la pena escoltar-lo amb atenció.

Recomanació: Brighton 64, aquesta nit a Sidecar

"El tren de la bruja" (2017) és el primer àlbum conceptual de Brighton 64 i un dels treballs més sòlids que ha editat la banda barcelonina des que va consolidar el seu retorn ara fa cosa de cinc anys. Mesos enrere el van presentar en un multitudinari concert a les Festes de la Mercè que va refermar la bona sintonia del grup amb la seva ciutat, i aquesta nit tornaran a presentar-lo en la proximitat d'una sala com Sidecar. Més informació i entrades aquí.

Dos anys sense Lemmy

Dos anys sense Lemmy bé es mereixen un brindis a la seva memòria. Que soni la música i que el Jack Daniel's faci la resta.

Llibertat Presos Polítics

Des de fa anys, cada 28 de desembre aprofito aquest espai per fer alguna innocentada amb motiu del Dia dels Sants Innocents. Però enguany no ho faré. Perquè tots sabem que els sants no abunden en aquest món nostre, però si parlem d'innocents és just recordar que ara mateix a l'Estat espanyol hi ha gent empresonada per les seves idees. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn. Us volem a casa. I us hi volem ja. Llibertat Presos Polítics!

Mig segle de "John Wesley Harding"

Jimi Hendrix gairebé es va apropiar del single "All Along the Watchtower". Una de les bandes més emblemàtiques del heavy metal es va batejar a partir del títol de "The Ballad of Frankie Lee and Judas Priest". I talls com "I'll Be Your Baby Tonight" anticipaven l'imminent arribada d'un gènere, el country-rock, del qual Bob Dylan és considerat padrí i pioner al costat dels Byrds i per descomptat la International Submarine Band. "John Wesley Harding" (1967) era el seu vuitè disc d'estudi, el primer que editava després de l'accident de motocicleta que l'havia mantingut fora de circulació durant una bona temporada i també la continuació del que molts segueixen considerant en l'actualitat com la seva obra mestra, aquell "Blonde on Blonde" (1966) que havia posat moltes de les bases encara vigents a dia d'avui en la música d'arrel nord-americana. I l'inici d'una nova etapa creativa que una vegada més va generar desconcert entre bona part dels seguidors de Dylan.

Si discos com "Highway 61 Revisited" (1965) o el citat "Blonde on Blonde" havien encès els ànims dels puristes del folk i la cançó protesta a cop d'injeccions elèctriques, estructures que eixamplaven els horitzons tant del folk com del rock i una lírica que valia molt més que un Nobel, "John Wesley Harding" tornava a fer un cop de volant a nivell discursiu, permetent a Dylan obrir una nova pàgina vital i tornant a treure l'oient de qualsevol zona de confort possible. Ho feia recuperant les textures de naturalesa més acústica i orgànica, però a la vegada acostant-se al country, un gènere que l'imaginari popular de l'època situava als antípodes de tot allò que significava el rock. I no deixa de resultar evocador, en aquest sentit, escoltar com Dylan es debatia encara entre aquella nova direcció i els accents de la seva obra anterior en talls com "As I Went Out One Morning", la peça titular o la citada "All Along the Watchtower".

Editat avui fa 50 anys, "John Wesley Harding" també va suposar un canvi d'aires per a Dylan a l'estudi de gravació. Repetia a les tasques de producció el seu aleshores inseparable Bob Johnston, però no hi havia ni rastre de vells coneguts com Al Kooper o els membres de The Band amb qui el de Duluth havia estat gravant pocs mesos abans el que anys més tard es coneixeria com "The Basement Tapes" (1975). Tan sols Charlie McCoy i Kenneth Buttrey, al baix i a la bateria respectivament, es mantenien a bord després de les sessions de "Blonde on Blonde". De la resta d'instruments se'n feia càrrec el mateix Dylan, amb l'excepció de la pedal steel que Pete Drake va tocar de forma puntual en alguns temes. Com a curiositat, Dylan apareixia a la caràtula de l'àlbum envoltat de músics de la regió de Bengala que el seu mànager, Albert Grossman, havia portat als Estats Units. A la part superior de la fotografia, camuflats en la superfície del tronc de l'arbre i gairebé imperceptibles, s'hi trobaven també els rostres dels quatre Beatles. Sí, de debò.

50 anys de "Songs of Leonard Cohen"

No fa ni dos mesos que commemoràvem el primer aniversari de la mort de Leonard Cohen, i avui celebrem els 50 anys del seu debut discogràfic. "Songs of Leonard Cohen" (1967), un títol d'allò més oportú per a una col·lecció de deu cançons entre les quals hi figuraven ja pilars del repertori del canadenc com ara "Suzanne", "Sisters of Mercy", "So Long, Marianne" o "Hey, That's No Way to Say Goodbye". Peces de naturalesa austera que no solien requerir cap altre acompanyament que el de la guitarra de Cohen, edificades totes elles a partir d'una veu profunda i d'una poètica que crearia escola. Era el primer capítol d'una trajectòria que va començar emmarcant-se entre els corrents renovadors del folk i la cançó d'autor, i que amb els anys esdevindria una de les més aclamades i influents de la història de la música pop. De Bon Iver a Daughter, de Nick Cave a Iron & Wine, i de Roger Mas a Espaldamaceta, tots ells han begut d'una manera o altra d'aquella carta de presentació que va veure la llum tal dia com avui de fa mig segle.

Bob Dylan - "Trouble No More - The Bootleg Series vol. 13" (2017)

És curiós com el temps pot canviar la percepció de determinats moviments, obres o períodes artístics. No fa pas tants anys que l'anomenada etapa cristiana de Bob Dylan era contemplada com un pas en fals per part de l'autor de "Blonde on Blonde" (1966), una mena d'anys perduts que molts melòmans solien passar per alt més moguts pels prejudicis que no pas per cap motiu realment de pes. Com si "Slow Train Coming" (1979) no pogués figurar per mèrits propis als altars més elevats del cànon dylanià. Com si "Saved" (1980), malgrat la seva desafortunada caràtula de rerefons apocalíptic, no es trobés a la mateixa alçada (com a mínim) o no pogués emmirallar-se d'alguna manera en els discos de temàtica religiosa que havien editat durant la passada dècada gegants com Elvis Presley o Aretha Franklin. Com si el motiu pel qual "Shot of Love" (1981) es pot considerar com un treball menor fos el fet diví i no una manca d'inspiració que tan sols va donar com a fruit destacable la meravellosa "Every Grain of Sand". Com si el de Minnesota no hagués publicat els seus discos més insulsos justament després de donar per finalitzada aquella etapa.

I tot això per no parlar del que, porten dècades afirmant els testimonis presencials, va ser el punt fort de Dylan durant aquells anys: el directe. Una banda en estat de gràcia, apassionats repertoris inicialment centrats únicament en el material cristià i tota una sèrie d'actuacions que alguns han situat entre les millors que ha ofert mai el de Duluth. Per això sobta tant que fins a data d'avui no se n'hagués posat en circulació cap document de forma oficial. Un greuge històric que Dylan ha solventat, i de quina manera, amb el tretzè volum de la Bootleg Series. Un "Trouble No More" (2017) que aporta llum a aquells anys amb un centenar de talls inèdits enregistrats en directe però també a l'estudi, repartits en un total de nou discos compactes de luxosa edició limitada -la regular consta tan sols de dos discos amb una trentena de pistes-. Escoltin peces com "Precious Angel" o "Gotta Serve Somebody" i comprovaran tota la força que guanyaven un cop traslladades sobre les taules. Tot un tros d'història que mereixia ser desenterrat i ben degustat. Que així sigui.

Recomanació: Dante Pibernat (Obrigada) al Pastís

És possible que alguns de vostès coneguin Dante Pibernat com a vocalista i guitarrista d'Obrigada, formació vallesana de rock visceral en la tradició de The Clash, Replacements o Hüsker Dü. Doncs aquesta mateixa setmana podrem escoltar-lo en solitari i interpretant temes del seu grup, versions de peces que l'han fet ser tal i com és i noves composicions. Ho farà sota el pseudònim de Manselm Caramelo aquest dimecres, 27 de desembre, en un escenari tan emblemàtic com és el del bar Pastís.

La nadala perfecta

Slade.

El tema és el següent. Uns grans magatzems encarreguen a dos compositors britànics que els facin una cançó per la campanya de Nadal. Els dos compositors no tan sols assumeixen l'encàrrec sinó que es marquen el repte de compondre la nadala més perfecta de la història. Per tal d'aconseguir-ho, segueixen escrupolosament les conclusions d'un exhaustiu estudi basat en l'anàlisi de les cançons nadalenques més populars de tots els temps. I sembla ser que finalment assoleixen amb escreix el seu objectiu, o al menys així ens ho han venut els beneficiaris de la campanya en qüestió -que per alguna cosa hi han invertit un ull de la cara-. Però jo trobo que a l'hora de fer la mescla final se'ls ha oblidat l'ingredient més important de tots. Potser en qüestió de nadales tinc un gust, diguem-ne, poc refinat. Però si m'haig de posar sibarita prefereixo escoltar els discos nadalencs de Phil Spector, Sharon Jones, Slade o Alien Sex Fiend abans d'empassar-me l'enèsim refregit dels quatre tòpics de sempre.

Happy 60th Birthday Shane MacGowan!

Anys enrere vaig confeccionar en aquest blog un rànquing amb les meves cançons preferides de Nadal. A data d'avui possiblement la llista seria diferent, l'ordre s'alteraria i hi hauria noves incorporacions o potser fins i tot alguna baixa. Però la primera posició seguiria essent per aquell "Fairytale of New York" que els Pogues van enregistrar l'any 1987 amb Kirsty MacColl. El cas és que, de la mateixa manera que Humphrey Bogart, Shane MacGowan va néixer el dia de Nadal. I enguany suma 60 hiverns viscuts al màxim, o sigui que no estaria de més fer un brindis a la seva salut. Happy Birthday and Merry Christmas Mr. MacGowan!

Mojo Christmas

Una fotografia en blanc i negre de Santa Claus fent quelcom a priori tan poc saludable com fumar-se una cigarreta, emmarcada en una caràtula de motius nadalencs però evocadora d'alguns àlbums de l'era daurada del jazz. Bona carta de presentació per a un compacte, "Blue Christmas", que la revista Mojo va recopilar i distribuir amb la seva edició de gener de 2005. Molt ha plogut des d'aleshores, però segueixo recuperant-lo cada Nadal i és poc probable que me n'acabi cansant. Parlem d'una selecció de quinze temes ideals per aquestes dates, interpretats per un elenc d'artistes que va de The Flaming Lips a The Ventures, passant per Marvin Gaye, The Staple Singers, James Brown, The Handsome Family, les Supremes o B.B. King. Alguns d'ells fins i tot van gravar cançons en exclusiva per aquesta compilació, com és el cas de Rufus Wainwright i el seu "Spotlight on Christmas" o Ed Harcourt i la seva intensa lectura de la peça tradicional "In the Bleak Midwinter".

També és altament recomanable el volum "Mojo's Festive Fifteen", novament confeccionat pel personal de la revista en qüestió i distribuït juntament amb l'edició de gener de 2011. Una vegada més ens trobem davant d'una quinzena de nadales que defugen la norma, i si bé la selecció no és tan sucosa com la del seu predecessor també val la pena escoltar-lo i va ple d'arguments a favor. Per exemple, el single "Ain't No Chimneys in the Projects" de Sharon Jones and The Dap-Kings. O la versió que Superchunk es marquen del "Child's Christmas in Wales" de John Cale. O Sea Of Bees transformant el "Feliz Navidad" de José Feliciano en un fràgil exercici en clau folk-pop. O la manera com la inicial "Deck the Halls", interpretada per uns irreconeixibles R.E.M., desemboca en el frenètic "Run Rudolph Run" de Chuck Berry. Ideals per a una nit com la d'avui són les lectures que Richard Hawley i Irma Thomas ofereixen, respectivament, de "Silent Night" i "Oh Holy Night".

En qualsevol cas, i sigui quina sigui la seva selecció melòmana per aquestes festes, passin vostès un molt bon Nadal i facin bondat, que un servidor farà el mateix.

Autobahn

El seu nom pot remetre al krautrock, i alguna cosa conserven d'aquell esperit, però les seves cançons s'emmarquen en la vessant més punyent i a la vegada atmosfèrica del post-punk. Muralles de decibels, paisatges gèlids, guitarres en mode cacofònic i una veu que murmura enmig d'un oceà de soroll. Autobahn vénen de Leeds i en certa manera podrien ser l'esglaó perdut entre Joy Division i Slowdive. No es perdin el seu segon treball, "The Moral Crossing" (2017).

Billy Bragg - "Bridges Not Walls" (2017)

El mateix títol ja ho deixa ben clar. Els esdeveniments que han tingut lloc durant els darrers mesos i fins i tot anys en l'esfera política internacional no han deixat indiferent Billy Bragg. I el londinenc, sempre compromès i fidel a un esperit essencialment combatiu, no ha dubtat a passar-los revista en un miniàlbum -el mateix format amb què ja es va estrenar el 1983 amb "Life's a Riot with Spy vs Spy"- marcat per afers com el Brexit o la presidència de Trump. Sis peces de naturalesa immediata que combinen les aproximacions al so Americana de les darreres obres de Bragg ("King Tide and the Sunny Day Flood") amb les essències més primitives de la seva obra. Les d'una guitarra elèctrica en flames i una veu sense pèls a la llengua ("The Sleep of Reason"). Títols com "Why We Build This Wall" o "Full English Brexit" no deixen lloc a cap mena de dubte: feia temps que aquest home no mossegava tan fort.

Chuck Johnson

Hi ha instruments musicals que solem associar amb gèneres musicals determinats i que poden arribar-nos a sorprendre de forma majúscula quan els escoltem fora del seu context habitual. És el cas per exemple de la pedal steel guitar, el so de la qual ens transporta de manere gairebé immediata als paisatges sonors del country i els seus derivats. Paisatges que d'alguna manera són presents en l'obra de Chuck Johnson, si bé el seu discurs va molt més enllà. I és que aquest californià s'ha servit de l'instrument en qüestió per a explorar llenguatges propis del minimalisme o la música ambient. El resultat és fascinant, tal i com evidencia el seu darrer disc. Un "Balsams" (2017) que poden escoltar a Bandcamp.

Elected #21D

Doncs ja gairebé ho tindríem. Ja hem fet les eleccions i tothom ha guanyat. Perquè al marge de blocs, idees i circumstàncies la política tracta d'això: de poder dir que has guanyat sí o sí i assegurar-te quantes més poltrones millor. Els uns han guanyat perquè són la primera força en vots (paraula que rima amb rots) i en escons (que rima amb... cartrons). Els altres han guanyat perquè sumen una majoria parlamentària (però com de costum ningú acaba de saber del cert com l'administraran). Els de més enllà han guanyat perquè segueixen essent la millor alternativa al "caos" que han generat "aquells" (perquè ja se sap, les coses dolentes mai les fa un mateix sinó "aquells"). I Albiol ha perdut perquè la gent "normal" no ha anat a votar. En fi, que des de la nit passada tinc enganxada aquella vella cançó d'Alice Cooper.

Leo Welch (1932-2017)

LEO WELCH

(1932-2017)

M'assabentava ahir a través del blog amic Magic Pop de la mort de Leo Welch, veterà bluesman que com tants altres de la seva generació s'emporta a la tomba secrets, històries, coneixement i enormes dosis d'experiència. El seu cas crida l'atenció perquè ens trobem davant d'un d'aquells músics que han estat descoberts en plena etapa de maduresa. Després d'haver-se dedicat a tota mena de feines i haver renunciat a viure de la seva vocació, va aconseguir editar el seu primer disc l'any 2014 a l'edat de 82 anys -com a curiositat, les dades de la seva fitxa a Wikipedia indiquen que va estar en actiu de 2014 a 2017, la qual cosa és absurda-. Veure'l actuar durant els seus últims anys de vida davant de grans multituds i amb tota la passió intacta, és tota una experiència -per Youtube circulen diversos vídeos- i evidencia que l'èxit no és necessàriament allò que sempre ens han ensenyat. Welch semblava tenir-ho ben clar.

Inner City Blues (Make Me Wanna Holler)

La ciutat britànica de Nottingham acaba de ser notícia per la instal·lació d'una màquina expenedora que dispensa, de forma gratuïta, aliments bàsics, peces de roba, articles d'higiene i fins i tot llibres als sense sostre del municipi. La iniciativa parteix d'una ONG que ha limitat a tres els productes que cada usuari pot treure cada dia de la màquina, diuen, per evitar-ne una excessiva dependència. Altres poblacions del Regne Unit ja han mostrat interès per impulsar experiències similars, i a l'altre costat de l'Atlàntic Nova York ha anunciat que posarà en funcionament una d'aquestes màquines a partir del mes de febrer. De tota manera, la iniciativa ja ha rebut crítiques que diuen que s'establirà una nova forma de vida dels sense sostre al marge de les institucions benèfiques. I això últim és el que m'inquieta. Que a uns els preocupin tant les condicions o la forma de vida dels sense sostre, quan el que realment els hauria de preocupar són els motius pels quals hi ha cada dia més gent que es veu obligada a viure al carrer. Com li passava a Marvin Gaye, hi ha coses que em fan venir ganes de cridar.

Jornada de reflexió #21D

Diuen que avui és jornada de reflexió. I aquestes imatges dels fets del passat 1 d'octubre ens poden ajudar a reflexionar sobre què votarem demà. No a qui votarem, sinó QUÈ votarem.

Parlant de Burt Bacharach

Burt Bacharach.

Els apunts de distensió sempre són d'agrair, especialment en temps tan agitats com els que estem vivint. El periodista Xavier Graset va entrevistar la nit passada a l'escriptor Jordi Puntí en el marc del programa Més324 de la televisió pública catalana i amb motiu de la seva darrera obra, el recull de relats "Això no és Amèrica" (2017, Empúries). Van parlar del llibre, per descomptat, però també de moltes altres coses. I va aflorar la vessant melòmana d'entrevistador i entrevistat quan el primer va citar un d'aquells noms que des de temps immemorials són sinònim de bon gust. Burt Bacharach, de qui Graset va confessar haver-se comprat una extensa caixa antològica -entenc que es referia a "The Look of Love" (1998, Rhino)- per recomanació expressa de Puntí. Recomanar discos, i comprar-los. Dos conceptes que denoten un cert romanticisme a aquestes alçades i que ahir van penetrar com un elegant cavall de Troia en una graella televisiva dominada per la política i totes les seves conseqüències. I que ningú em malinterpreti: sóc perfectament conscient del moment polític (i social) que estem vivint, i sobretot de tot allò que ens juguem demà. Però si un apunt de distensió sempre és d'agrair, quan va acompanyat de bon gust encara ho és més.

Kitty, Daisy & Lewis - "Superscope" (2017)

Que lluny queden els dies en què els germans Durham eren els nens prodigi del rockabilly, una etiqueta que se'ls va fer petita tan bon punt van evidenciar la seva versatilitat i la seva contrastada solvència en llenguatges com els del bluegrass, el rhythm & blues o fins i tot l'ska de tall més primitiu. Gairebé una dècada després del seu aplaudit debut homònim de 2008, Kitty, Daisy & Lewis han crescut, s'han pres les coses amb calma i d'alguna manera han deixat escapar les cotes estratosfèriques a les quals semblaven apuntar de bon principi. La qual cosa no els priva d'haver tret un quart disc que, sense arribar als nivells d'inspiració dels seus millors temps, encara conté tota una colla d'arguments a favor seu. Com ara l'ofici adquirit al llarg d'aquesta dècada. O el caràcter unitari i menys dispers d'un discurs que ja no salta d'un gènere a l'altre sinó que els barreja en deliciosos còctels amb regust de southern soul, funk nocturn i rhythm & blues greixós. O, simplement, talls tan rodons com "The Game is On", "Down on My Knees" o "You're so Fine".

Happy 74th birthday Keith Richards!

Keith Richards fa avui 74 anys. Els seus companys de grup l'han felicitat a través de Twitter tot recordant aquestes paraules que subscric incondicionalment: “Music is a necessity. After food, air, water and warmth, music is the next necessity of life". Dit això, tan sols queda desitjar-li al Riff Humà un feliç aniversari.

Keely Smith (1928-2017)

KEELY SMITH

(1928-2017)

Molts hem conegut Keely Smith com a esposa de Louis Prima, amb qui va arribar a enregistrar entre finals dels anys 50 i principis dels 60 tota una sèrie de discos que bé valen el seu pes en or -també hi figurava, en alguns d'aquells plàstics, el sempre oportú Sam Butera-, però el cert és que la seva trajectòria va arribar molt més enllà, brindant alguns exercicis gens menyspreables de sofisticat i deliciós jazz vocal que també val la pena reivindicar. Ens deixava aquest passat cap de setmana a l'edat de 89 anys. En pau descansi.

Nick Garrie - "The Moon and the Village" (2017)

Fa molts anys vaig tenir el plaer d'exercir com a teloner de Nick Garrie en el marc d'un projecte musical que em portava entre mans i que acabaria passant a millor vida. L'experiència, que haig d'agrair a les arts com a promotor del bon amic Maurici Ribera (The Missing Leech), va ser tan intensa com enriquidora. I és que a més de passar-m'ho molt bé i compartir escenari amb tota una figura del folk àcid i el pop barroc, vaig poder conèixer un artista de primera i una persona encantadora. Per això m'alegro que des d'aleshores li hagin anat bé les coses i que, sense deixar de ser un músic de culte, hagi despertat l'interès de noves audiències que li permeten girar de forma més o menys regular per ambdós costats de l'Atlàntic i editar discos amb composicions noves quan li ve de gust. A la qual cosa cal sumar el reconeixement que li han declarat destacades figures de l'òrbita independent com els novaiorquesos Ladybug Transistor. Ha estat un component d'aquesta formació, Gary Olson, l'encarregat de produir aquest "The Moon and the Village" (2017). Onze peces malencòniques i tardorenques amb el segell inconfusible d'aquest genial músic britànic. La peça titular em té enganxat. La resta també.

Elton John amb Jack White

Elton John amb Jack White a American Epic.

Visionava dies enrere el duet que es marquen Elton John i Jack White en el marc d'American Epic, el projecte de sèrie documental amb les seves múltiples bandes sonores on el propi White -associat amb T Bone Burnett i Robert Redford- ret homenatge i recupera les arrels de la música popular nord-americana, així com els aparells i les metodologies amb què aquesta s'enregistrava ara fa gairebé cent anys. El cas és que el britànic (piano i veu) i el nord-americà (guitarra elèctrica) es treuen de la màniga un blues titulat "Two Fingers of Whiskey". Una composició pròpia de regust tan atemporal que bé podria haver-se transmès de generació en generació com tants estàndards del gènere. I una d'aquelles escenes que porten un a preguntar-se què nassos fa Elton John tancant cada nit amb la maleïda "Candle in the Wind". Ho poden comprovar a Youtube.

Linda Perhacs - "I'm a Harmony" (2017)

El més sorprenent de "The Soul of All Natural Things" (2014) no va ser descobrir que Linda Perhacs seguia viva, ni tan sols assabentar-nos que entre el seu fins aleshores únic disc -"Parallelograms" (1970)- i aquell àlbum de retorn s'havia dedicat la figura de culte del folk psicodèlic a tasques tan terrenals com la d'higienista dental. El més sorprenent va ser comprovar que la nord-americana encara era capaç de signar i enregistrar tota una col·lecció de cançons que no tan sols mantenien intacta la llegenda sinó que permetien tornar a parlar d'ella en clau de present i fins i tot de futur. Hi havia ajudat la seva aliança amb Julia Holter, l'estela de la qual segueix present als traços onírics i eteris d'"I'm a Harmony" (2017). Títol molt oportú per a un nou àlbum de tall detallista i preciosista on la californiana es fa acompanyar de la pròpia Holter, de components de Wilco i d'adeptes com Devendra Banhart. El resultat global no alterarà a aquestes alçades el curs de cap esdeveniment, però torna a reivindicar Perhacs com una força creativa a seguir tenint en compte. Que algun promotor de concerts en prengui bona nota, sisplau.

Johnny Hallyday a Les Inrockuptibles

Un gustàs tenir sobre la taula l'última edició de Les Inrockuptibles amb un imponent Johnny Hallyday a la portada. Bonic homenatge del setmanari francès a un dels pioners i principals difusors del rock'n'roll tant a l'Hexàgon com a la resta de l'Europa continental. I exhaustiu repàs a la figura i l'obra d'una icona cultural de ple dret a l'altre costat dels Pirineus.

Cinc dècades de "The Who Sell Out"

Tal dia com avui de fa 50 anys va veure la llum "The Who Sell Out" (1967). El tercer disc de The Who, i un àlbum conceptual on cada cançó anava acompanyada d'un fals jingle publicitari. Mig segle més tard, en plena era d'això que s'ha anomenat streaming, escoltem música a través d'Spotify sense immutar-nos quan l'aplicació de torn deixa anar un jingle que poc o res sol tenir a veure amb els nostres gustos. Sigui com sigui, aquí va el meu petit homenatge a una de les obres més rodones (i avançades) que mai han signat Pete Townshend i companyia.

"The Who Sell Out" portava a un estadi més enllà les aspiracions ja insinuades pel seu predecessor, "A Quick One" (1966): el format àlbum entès com a obra d'art més enllà dels seus continguts sonors i una major cohesió temàtica entre els seus diferents temes que va desembocar, en el cas que ens ocupa, en el primer treball conceptual del grup. En aquest sentit, si bé les cançons no tenien cap relació aparent les unes amb les altres, totes elles anaven acompanyades de falsos jingles publicitaris que volien simular una emissió radiofònica -l'àlbum es contempla també com un homenatge a la freqüència pirata de Radio London, que havia jugat un gran paper en la difusió de la música pop al Regne Unit durant la dècada dels 60-.

Aquests anuncis, juntament amb les referències de la caràtula a les marques Odorono i Heinz Baked Beans, feien de la publicitat el fil conductor d'un lp que musicalment enduria el discurs dels Who a la vegada que l'enriquia amb patrons psicodèlics. Com a mostra més evident, el single "I Can See for Miles", tot un calidoscopi elèctric en expansió. Tampoc es quedava curta la inicial "Armenia City in the Sky", tota una explosió de coloraina àcida que contrastava amb les càlides harmonies de "Mary Ann with the Shaky Hand", un altre dels grans moments del disc i una peça que molts crítics han interpretat com un cant a la masturbació. Cinc dècades després de la seva edició, "The Who Sell Out" és contemplat com una de les obres definitives de The Who, un àlbum pioner per la seva temàtica conceptual aplicada a l'àmbit de la música pop i un dels grans discos britànics de l'era psicodèlica.

The Kitten Covers

S'imaginen vostès com serien les caràtules d'alguns dels discos més emblemàtics de la història de la música pop si els seus protagonistes originals fossin substituïts per gats? Doncs això mateix és el que ha fet l'artista digital Alfra Martini, poblar de gats les caràtules de discos clàssics de gent com Motörhead, Nirvana, Madonna, David Bowie, Little Richard, Joy Division, Neutral Milk Hotel, Public Enemy, The Strokes, Nilsson, The Smiths, Billy Joel o Donovan. L'experiment, titulat The Kitten Covers, no deixa de ser curiós, i algunes de les obres resultants estan molt ben aconseguides. Poden comprovar-ho vostès mateixos aquí.

Del Free Trade Hall al Liceu

Bob Dylan en directe al Manchester Free Trade Hall, 17 de maig de 1966.

Ahir es van posar a la venda les entrades pels dos concerts que Bob Dylan oferirà els dies 30 i 31 de març al Gran Teatre del Liceu. I com sol passar en aquestes ocasions ja s'han fet sentir algunes veus contràries a la celebració de recitals de pop o de rock en aquest emblemàtic espai. No parlo ara d'aquells guardians espirituals de l'alta cultura, si és que en queda algun, que encara es miren de dalt a baix qualsevol discurs musical que sobrepassi l'àmbit de l'òpera o la clàssica. Parlo de l'altre extrem, d'aquells talibans del pop i el rock que des de postures pretesament progressistes titllen institucions com el Liceu d'elitistes.

D'acord, és possible que assistir a un concert al Liceu suposi un acte elitista. Però, partint d'aquest supòsit, també hauríem de considerar elitista el fet de pagar la mateixa quantitat de diners (en alguns casos més) per assistir a un concert de rock (o del que sigui) en equipaments pensats originalment per a practicar-hi esports o desenvolupar-hi activitats industrials i on, per postres, es paga a preu de petroli una cervesa servida en got de plàstic. O lluir determinades polseres en grans esdeveniments a l'aire lliure on bona part de l'anomenat respectable va a fer exactament el mateix que cent anys enrere feia l'alta burgesia en llotges com les del Liceu -vida social, ni més ni menys-.

I tot això sense obviar, per molt que els pesi a alguns, que les instal·lacions d'un teatre o d'un auditori solen ser les més adequades a nivell tècnic si del que es tracta és d'escoltar música i no de fer petar la xerrada amb el veí o de sortir a fumar amb el got a la mà. O que el mateix Dylan ha ofert en aquesta mena de recintes algunes de les seves actuacions més recordades. Per exemple, la del 17 de maig de 1966 al Free Trade Hall de Manchester, els sona? En qualsevol cas, i aprofitant que acabo de citar aquell cèlebre episodi, em pregunto si algun assistent als passis de Mr. Zimmerman al Liceu tindrà prou estómac per a cridar un "Judas!" a l'estrella i quedar-se tan ample. La cosa seria tan absurda avui com ho va ser mig segle enrere, però no em negaran vostès que podria tenir la seva gràcia.

Pat DiNizio (1955-2017)

Foto Frans Schellekens / Redferns.

PAT DINIZIO

(1955-2017)

La seva recreació cançó per cançó de "Tommy" (1969), l'òpera rock dels Who, amb una caràtula que semblava treta d'un vell volum d'EC Comics, és un dels molts indicadors de la singularitat de The Smithereens. Una banda sorgida a New Jersey en plena explosió punk però emmirallada en el pop de guitarres de la primera meitat dels 60. Un grup nord-americà amb una fixació especial per formacions britàniques com els citats Who o els Beatles, de qui també van gravar dos àlbums de versions -un de cares b i un altre amb el track list sencer de "Meet the Beatles" (1964)-. Un nom de culte de l'òrbita power pop que hauria merescut una repercussió molt més àmplia de l'obtinguda amb pistes tan injustament infravalorades com "Girls About Town", "A Girl Like You", "Strangers When We Meet" o "Blood and Roses". La mort  del guitarrista rítmic i vocalista principal, Pat DiNizio, suposa una trista notícia per a qualsevol amant de les cançons rodones, amb ganxo i sentit melòdic.

Arqueologia melòmana de la Segona Guerra Mundial

Reconstrucció dels discos a partir de les peces trobades - Foto Oula Seitsonen.

Quina música escoltaven els oficials de la base alemanya d'Inari Hyljelahti (Finlàndia) durant els dies previs a l'anomenada Guerra de Lapònia? Les restes de diversos discos fonogràfics de 78rpm trobades en el marc d'una investigació arqueològica a la zona podrien respondre aquesta pregunta. Les troballes corresponen tan sols a fragments dels discos en qüestió, que haurien quedat fets trossos durant l'evaquació de la base l'any 1944, poc abans de la desfeta militar del Tercer Reich a la Península Escandinava. Utilitzant tècniques pròpies de l'arqueologia, els investigadors han aconseguit recompondre bona part d'un total de tres discos, un dels quals ha estat identificat com una edició del segell alemany Electrola, si bé s'haurà de continuar treballant per esbrinar quins n'eren els continguts sonors. En altres paraules, la música enregistrada -o com a mínim els objectes que l'han contingut- ja forma part del patrimoni arqueològic relacionat amb la Segona Guerra Mundial. Ho explica l'arqueòleg Oula Seitsonen en aquest enllaç.

Videoclip no oficial de "Qualsevol nit pot sortir el sol"

El videoartista Sergi Esgleas ha realitzat un videoclip no oficial però molt evocador de "Qualsevol nit pot sortir el sol", el clàssic de Sisa. Tota una successió d'imatges i paisatges pels quals van desfilant els diferents personatges que cita la lletra de la cançó. Poden veure'l aquí.

Van Morrison - "Versatile" (2017)

Amb prou feina fa tres mesos que Van Morrison va lliurar el formidable "Roll with the Punches" (2017), un àlbum on refermava el seu amor pel blues i el soul tot alternant composicions pròpies amb clàssics d'ambdós gèneres. I com qui no vol la cosa ara es despenja amb un nou llançament igual de formidable on abraça les textures d'un altre dels seus llenguatges preferits, el del jazz. "Versatile" (2017) fa honor al seu títol amb tot un cop de timó i un repertori d'estàndards signats per gent com Cole Porter o els germans Gershwin, i popularitzats per veus com les de Chet Baker o Frank Sinatra. Especialment reveladora resulta la crua lectura d'"Unchained Melody", el clàssic dels Righteous Brothers.

50 anys sense Otis Redding

Otis Redding (1941-1967).

Havia entrat en escena com a relleu natural de Sam Cooke i se'n va anar coronat com una de les grans icones culturals del segle passat, un dels exponents més sòlids de la música soul durant la seva era daurada i una de les veus que millor van arribar a definir el catàleg d'Stax. Avui fa 50 anys que l'avió en què viatjava Otis Redding va caure sobre les gèlides aigües del llac Monona a la localitat de Madison, Wisconsin, emportant-se les vides del genial vocalista i de quatre membres dels Bar-Kays -Jimmy King, Ronnie Caldwell, Phalon Jones i Carl Cunningham-, que aleshores li feien de banda d'acompanyament. El fatal accident es recorda des d'aleshores com una de les grans tragèdies de la història de la música pop.

L'adéu a Johnny Hallyday

Funeral d'estat per a Johnny Hallyday, aquest matí a París - Foto 324.cat.

Acabo de visionar les imatges del funeral d'estat amb què França ha dit adéu a Johnny Hallyday, i m'han vingut al cap totes aquelles consideracions i reflexions tan pròpies d'aquesta mena d'ocasions -sobretot quan un les viu des d'un país on el rock i el pop són generalment contemplats com a cultura de segona-. El mateix president de la República, Emmanuel Macron, ha encapçalat a París un comiat que han seguit en directe milions de persones i que denota les dimensions assolides per la figura del llegendari rocker. França ha dit adéu amb tots els honors a un dels grans referents de la seva cultura contemporània, condició que Hallyday va assolir precisament a l'esdevenir la primera figura de pes del rock'n'roll fora del món anglosaxó. En altres paraules, a França el rock'n'roll és cultura de primera i un artista que s'hi dediqui pot esdevenir per mèrits propis una icona nacional. La qual cosa, observada des d'aquest costat dels Pirineus, fa una certa enveja i convida una vegada més a fer-se moltes preguntes.

The Midnight Ghost Train - "Cypress Ave." (2017)

Hi ha equacions que no fallen, i una banda amb un nom com aquest ha de ser per naturalesa sinònim d'emocions fortes. The Midnight Ghost Train vénen de Kansas i han lliurat a data d'avui tres discos on proliferen les constants sonores d'allò que s'anomena stoner rock: guitarres pesants, ritmes monolítics, acidesa estructural i una veu que sembla sorgida d'un bar de mala mort perdut en la immensitat d'algun desert. El seu tercer treball, "Cypress Ave." (2017), és possiblement el més accessible de tots els que han fet. I no perquè hagi renunciat la formació a cap dels citats trets identitaris, sinó perquè amplia el ventall sonor amb una dosi extra de melodia. Magnífiques també les vistes de Brooklyn de la caràtula de l'àlbum. Escoltin-lo a Bandcamp.

Birds of Chicago amb Rhiannon Giddens

Birds of Chicago - Foto Joshua Black Wilkins.

No Depression ha estrenat aquesta setmana "American Flowers", el nou videoclip del duet Birds of Chicago, procedent de la ciutat que li dóna nom i dedicat a explorar les diferents vessants d'allò que s'anomena so Americana. La peça en qüestió forma part del nou seu nou ep i compta amb la participació de tota una Rhiannon Giddens (Carolina Chocolate Drops). Poden llegir-ne més -i veure el videoclip- aquí.

50 anys de "Their Satanic Majesties Request"

El mateix dia que els Beatles publicaven l'edició britànica de "Magical Mystery Tour", avui fa mig segle, els Rolling Stones lliuraven al món la seva pròpia resposta a "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). Un "Their Satanic Majesties Request" que l'imaginari col·lectiu sol contemplar com una obra menor i que els mateixos Jagger i Richards s'han encarregat de desautoritzar sempre que n'han tingut ocasió. Per postres, la referència satànica del títol -un joc de paraules amb un text que apareixia als passaports del Regne Unit- va motivar rumors de tota mena que acabarien establint els Stones com els padrins involuntaris del rock ocultista des de molt abans que Black Sabbath comencessin a fer escola.

Sigui com sigui, i malgrat la seva naturalesa a priori desconcertant, no es pot negar que "Their Satanic Majesties Request" era i segueix essent un bon disc. Una raresa al cànon stonià que, com a tal, amaga moments d'autèntica genialitat. Començant per "In Another Land", "The Lantern" i sobretot "She's a Rainbow", tres píndoles pop de naturalesa calidoscòpica i preciosista que culminaven el camí iniciat a "Aftermath" (1966) i "Between the Buttons" (1967). O per "Citadel", un tall de rock psicodèlic amb accent genuïnament britànic que a data d'avui ambienta els somnis més humits de qualsevol devot de la nissaga Nuggets. O per les textures còsmiques de "2000 Light Years from Home", gairebé cinc minuts de viatge sideral que anticipaven l'adveniment del krautrock i s'inventaven mitja discografia de Primal Scream amb dues dècades d'antelació.

D'arguments a favor no en faltaven, però la resposta tant del públic com de la crítica de l'època va ser tan poc entusiasta que els Stones van decidir passar pàgina tot entenent "Their Satanic Majesties Request" com un accident anecdòtic i fruit del seu temps -cal no oblidar que el seu procés de gestació havia estat paral·lel a la forta pressió judicial exercida contra Jagger i Richards per temes de drogues-. El pas següent va ser tallar d'arrel amb tot allò que fes olor de psicodèlia o pop multicolorista, tornar a les seves arrels més orgàniques i reinventar el seu so a partir del blues que sempre havia estat la seva raó de ser. El resultat de tot plegat, publicat un any més tard, va esdevenir "Beggar's Banquet" (1968), un plàstic que molts van observar com un retorn per la porta gran i que va establir les bases del discurs sonor stonià tal i com encara l'entenem a dia d'avui.

37 anys sense Lennon

John Lennon, durant les sessions de gravació de "Double Fantasy".

Avui fa 37 anys que va morir John Lennon. I com cada 8 de desembre des de fa ja unes quantes tardors torno a "Double Fantasy" (1980). L'últim àlbum que el de Liverpool va veure publicat en vida. I possiblement el meu preferit de tots els que va fer al marge dels Beatles. Un plàstic signat a mitges amb Yoko Ono, que mostrava a Lennon inspirat, amb ganes de tornar a fer música i en sintonia amb la dècada que tot just començava. Dies enrere debatia amb un company què hauria estat de Lennon d'haver seguit viu, com hauria evolucionat la seva carrera i com seria a dia d'avui -i sobretot quin seria el concepte que en tindríem nosaltres-. Evidentment no hi ha cap resposta que es pugui donar per certa, però crec que aquell "Double Fantasy" és un bon punt de partida a l'hora de fer qualsevol anàlisi en aquest sentit.

Deixebles del soul

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF  SOUL

Sala Razzmatazz, Barcelona

7 de desembre de 2017

Tornaven Little Steven i els seus Disciples of Soul als escenaris barcelonins quan no havia transcorregut ni mig any de la seva estrena al Cruïlla, amb les piles igual de carregades però amb un repertori molt més rodat i afinat que l'estiu passat. Una quinzena de músics -a destacar la presència dels saxofonistes Eddie Manion i Stan Garrison, veterans dels Miami Horns, la E Street Band d'Springsteen i els propis Disciples of Soul, i del pianista Lowell "Banana" Levinger, fundador dels històrics Youngbloods- que s'enfilen a l'escenari a passar-s'ho bé i a contagiar el seu entusiasme entre el respectable. I un Steven Van Zandt que semblava més còmode que mai en el seu paper de mestre de cerimònies, aprofitant les pauses entre i cançó i cançó per a destapar la seva vena més espiritual o oferir autèntiques lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

Van escalfar motors al ritme d'"Even the Losers", sentit homenatge a Tom Petty i preludi de dues hores i mitja llargues en què l'elegància soul, l'èpica rock i la visceralitat del rhythm & blues van anar de la mà al més pur estil de l'escola Asbury Park. "Soulfire" (2017), el plàstic més recent de Van Zandt, va servir com a línia mestra d'un repertori que va picar oportunament del fons de catàleg -emotiva "Princess of Little Italy", infecciosa "Angel Eyes", definitiva "Forever"-, va rescatar joies perdudes com "Salvation" i algunes de les peces compostes per a amics i coneguts com Southside Johnny -pell de gallina a "I Don't Want to Go Home"- i fins i tot va felicitar-nos el Nadal per avançat amb una simpàtica lectura de "Merry Christmas (I Don't Want to Fight Tonight)", de Ramones. Se'n van anar prometent que tornarien. Tant de bo sigui veritat.

Jerusalem

Hey Donald Trump! Do you know what an idiot is? Can you even spell it? Ok let's give it a try: I-D-I-O-T. Got it? Ok now go take a look at the closest mirror and you'll get an accurate idea of what a complete idiot looks like. You're mean, you're evil, but I know that you're not stupid. So you're an idiot. Here's a song called "Jerusalem" from your fellow citizen Steve Earle. He's been making America great (not necessarily again) for over 40 years now. Please take a seat and listen carefully. I bet you'll be able to learn one thing or two.

De urnas y manifestaciones

Manifestación a favor del derecho a decidir, esta mañana en Bruselas - Foto 324.cat.

Me encanta escuchar a los dirigentes del PP y de C's refiriéndose a la manifestación de hoy en Bruselas con ese tono tan suyo que a veces roza el insulto, en la que supone su enésima demostración de respeto hacia quienes no piensan ni se sienten como ellos (nótese el modo irónico). Afirmando que la democracia no va de manifestaciones sino de urnas (bonito mantra, lástima que algunos solamente lo apliquen cuando les conviene). No dijeron lo mismo de la mani de ayer, que curiosamente también tuvo lugar en Bruselas. Tampoco lo dijeron de la del 8 de octubre en Barcelona. Entonces ni urnas ni zanahorias, todos a callar que hablaba la autoproclamada mayoría silenciosa. Claro que aquel día fueron los propios dirigentes del PP y de C's (y del PSC) quienes salieron a la calle a manifestarse (y lo hicieron de la mano de lo más selecto de la extrema derecha, que no se nos olvide).

Brownie McGhee, Sonny Terry i Pete Seeger

Quan vaig començar a escoltar blues, els duets de Brownie McGhee i Sonny Terry van esdevenir una de les meves principals obsessions -i Terry el meu harmonicista preferit fins que vaig descobrir Papa Lightfoot-. La química, la comunió, el com li vulguin dir que existia entre tots dos era tal, que fins i tot el mateix Pete Seeger sembla estar al·lucinant pel simple fet de compartir taula amb aquest parell de figures, tal i com poden comprovar en aquest vídeo.

Johnny Hallyday (1943-2017)

JOHNNY HALLYDAY

(1943-2017)

Reconec que feia temps que havia perdut una mica la pista de Johnny Hallyday. Els seus llançaments discogràfics més recents no m'havien acabat de fer el pes, però això poc pot importar quan parlem de qui ha generat una unanimitat de la qual pocs poden presumir. Pioner del rock'n'roll a l'Europa continental, figura essencial de la música francesa (i francòfona) de les passades sis dècades, massiu ídol adolescent durant els seus anys daurats i icona cultural indiscutible al seu país. Una França que avui es troba de dol, com també s'hi troba una forma musical, el rock'n'roll, a la qual Hallyday va aportar transversalitat i horitzons més amplis.

Little Steven al Hard Rock Cafe

LITTLE STEVEN - Live DJ Set

Hard Rock Cafe, Barcelona

6 de desembre de 2017

Guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen, actor de pes en algunes de les ficcions televisives més sonades de les passades dècades, activista pels drets civils que va jugar un paper clau en la conscienciació contra l'Apartheid sud-africà a escala global, músic al capdavant del seu propi projecte, empresari discogràfic i disc jockey radiofònic. Steven Van Zandt aka Little Steven és un home polifacètic com pocs, però era aquesta última vessant la que vam poder descobrir ahir per primer cop a Barcelona. El Hard Rock Cafe de Plaça Catalunya va acollir la realització en directe d'una edició del seu programa radiofònic Underground Garage. Una vetllada irrepetible durant la qual vam poder escoltar, entre d'altres, les Shirelles, els Ramones, Marvin Gaye, Booker T. & The MG's, The Who, els Youngbloods, els Knickerbockers, els Byrds, els Blues Magoos o Them, sempre en dinàmics blocs de sis cançons que s'alternaven amb les erudites explicacions de Miami Steve. Una eminència en matèria de rock'n'roll i perifèrics. I una influència molt gran, la del seu espai radiofònic, quan un servidor va engegar anys enrere un programa anomenat El Garatge -no, el nom no el vaig escollir perquè sí-. Un plaer haver pogut veure de prop i en acció el Little Steven disc jockey. Aquesta nit actuarà a la sala Razzmatazz amb els seus Disciples of Soul. Esperin novament altes dosis de rock'n'roll, soul i rhythm & blues amb denominació d'origen Asbury Park.

Eric Clapton a Rolling Stone

"It was a good time. Lili and I were talking about it again today, about how free that period was in the Sixties and early Seventies. There wasn't a consciousness about what would be successful or not. It didn't matter as long as you took a shot at everything and just kept on playing. And if anyone came in, [they could] join in. It was open. (...) By the time I got to the Nineties, I was really confused about the competitive nature of music. Bands were aggressive to one another, judgmental. You just make records and hope that they do better than the other guy's records. In that point you're talking about, anything could happen, and it had nothing to do with success". Eric Clapton en una entrevista signada per David Fricke i publicada aquesta setmana a l'edició digital de Rolling Stone.