El retorn de Bright Eyes

Bright Eyes - Foto Danny Cohen.

Ha passat gairebé una dècada des que "The People's Key" (2011) va posar un punt i final a priori definitiu a la trajectòria de Bright Eyes. Des d'aleshores, els tres components del combo de Nebraska s'havien dedicat a projectes diversos –el més reconegut i reclamat, probablement, l'aventura solista del vocalista i guitarrista, Conor Oberst-, però mai havien perdut el contacte entre ells. Era d'esperar doncs que tard o d'hora tornessin a tocar plegats. Ho han fet aquest 2020, i el primer fruit de la reunió és un disc on es presenten tan inspirats com en els vells temps.

"Down in the Weeds, Where the World Once Was" (2020) no tan sols certifica el retorn del trio nord-americà. També es manifesta com el successor natural de "The People's Key". Una col·lecció de cançons que suposen un nou pas endavant en la construcció d'aquell discurs que Oberst i companyia havien definit amb obres com "I'm Wide Awake, It's Morning" (2005) o "Cassadaga" (2007), que conjuga classicisme pop, estètica folk i gust per l'experimentació tal i com ho havien fet prèviament Wilco o Lambchop. Col·laboren al disc Flea i Jesca Hoop, entre d'altres, però això és el de menys: el plàstic es defensa sol.

"Down in the Weeds, Where the World Once Was" es troba disponible a Bandcamp.

Segons punts de vista

Alguns dels artistes citats a l'article - Foto The Guardian.

Quantes vegades han revisat al cap dels anys algun text escrit per vostès mateixos i han pensat que potser no havien estat del tot encertats al moment de redactar-lo? Diversos crítics de música, cinema i televisió de The Guardian ofereixen en aquest article segons punts de vista al voltant d'obres i artistes que al seu dia havien criticat a les pàgines del diari i l'opinió al voltant dels quals els ha canviat amb el pas del temps. Un exercici tan sa com sovint necessari, molt més enllà dels camps de la crítica i el propi periodisme.

Primer número de Música Dispersa

Per sort no tot són males notícies en un àmbit darrerament tan castigat com és el del periodisme musical. A finals de la primavera passada va néixer Música Dispersa –sí, el nom s'inspira en un dels grups clau de la primera escena progressiva catalana-, un nou mitjà dedicat a explicar allò que sona a casa nostra, i on tant s'hi poden llegir firmes de referència com noms que des d'ara mateix han vingut a enriquir la literatura melòmana en català. L'aventura va començar com un webzine, i aquest mes de setembre ha fet el seu salt al format revista –de moment en suport digital, tant de bo molt aviat la puguem llegir en paper-. Poden vostès descarregar-ne el primer número al seu web.

Nubya Garcia

Figura de pes del jazz contemporani.

Ja era un dels rostres visibles de l'efervescent nova escena jazzística londinenca abans de militar a Nérija, però ha estat la recent publicació d'un plàstic signat amb el seu nom el que ha refermat Nubya Garcia com un dels grans pilars de l'escena en qüestió juntament amb Shabaka Hutchings (Sons Of Kemet, The Comet Is Coming). Amb el saxofon de Garcia com a fil conductor, "Source" (2020, Concord Jazz) manté les seves arrels en els diferents derivats del bebop i catàlegs com el de Blue Note ("The Message Continues"), però es permet jugar amb registres com el dub –la peça titular, amb col·laboració de MS Maurice-, els ritmes llatins i tropicals –"La Cumbia me Está Llamando", amb participació de La Perla- o fins i tot les textures oníriques del trip hop –"Boundless Beings", amb Akenya-. El resultat és molt més que una carta de presentació, la confirmació de qui ja es pot contemplar com una de les figures de pes del jazz contemporani.

Jimmy Winston (1945-2020)

JIMMY WINSTON

(1945-2020)

Abans d'Ian McLagan hi va haver Jimmy Winston. La seva sortida dels Small Faces va ser tan ràpida com precipitada, i segons les males llengües podria recordar la forma com els Beatles s'havien desfet de Pete Best. Sigui com sigui va tenir temps d'enregistrar, entre d'altres, un dels grans singles de debut del seu temps, "Whatcha Gonna Do About It" (1965). Posteriorment es va dedicar a fer d'actor, actuant entre d'altres al musical "Hair" (1968) i a la pel·lícula "Day of the Daleks" (1972) de la nissaga Doctor Who. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

Adéu a Pepe de la Torre, el primer skinhead de Granollers

Em comunicaven ahir a la tarda la mort de Pepe de la Torre. Conegut per molts com el primer skinhead que hi va haver a Granollers (la seva militància datava de principis dels 80 i s'havia mantingut intacta fins al final), per d'altres simplement com una d'aquelles persones afables i entranyables amb qui es podia parlar sobre qualsevol cosa. També una persona amb la ment molt més oberta que aquells qui solen activar tota mena d'alarmes al llegir o escoltar la paraula skinhead.

Vaig tenir el gust de tractar-lo en diverses ocasions a la barra del restaurant llibreria Anònims, d'on era un habitual. Va ser també a l'Anònims on una vegada li vaig comprar un recopilatori de Pan & Regaliz que encara m'acompanya a data d'avui. Sí, una de les grans joies del rock progressiu català de principis dels 70 me la va vendre un skin. La qual cosa podria desfer més d'un tòpic (i, de passada, tancar més d'una boca). D.E.P.

Bruce Springsteen - "Ghosts"

A través del llarg hivern - Foto Danny Clinch.

Fa un parell de setmanes, Bruce Springsteen ens sorprenia tot avançant la peça que titularà "Letter to You", el seu esperat disc de retrobament –i potser de comiat, diuen algunes males llengües- amb The E Street Band. Una peça que es podia entendre com una presa de partit davant del moment crucial que suposaran les també imminents eleccions presidencials als Estats Units. I també com una reivindicació de la música com a refugi davant de llargs hiverns com el que ens ha tocat viure. Seguint amb aquesta tònica, la declaració d'amor a la música, el Boss avança ara una altra peça que té com a eix central el record a tots aquells companys d'escenari que ha perdut pel camí. Es titula "Ghosts", i és un robust exercici de rock d'arrel marca de la casa que referma les bones expectatives de cara aquest nou àlbum que ha de veure la llum el 23 d'octubre. Poden veure'n el videoclip a Youtube.

Tres astres del blues barceloní

Casas, Pi de la Serra i Cumellas, ahir al Teatre Grec.

QUICO PI DE LA SERRA amb AMADEU CASAS i JOAN PAU CUMELLAS

La Mercè 2020 @ Teatre Grec, Barcelona

26 de setembre de 2020

Lliçó magistral i a tres bandes d'història del blues més genuïnament barceloní, la que va tenir lloc ahir al migdia al Teatre Grec en el marc de les festes de la Mercè. Quico Pi de la Serra, pioner i gran difusor del gènere a casa nostra, acompanyat per dos autèntics pilars de la música d'arrel afroamericana en aquestes latituds com són Amadeu Casas (guitarra) i Joan Pau Cumellas (harmònica). Parlar de noms de referència és quedar-se curt quan s'enfilen a l'escenari tres figures que serien contemplades com a autèntics tresors nacionals en qualsevol altre país del nostre entorn.

El repertori es va basar en el catàleg de Pi de la Serra, titular del cartell de l'esdeveniment i nexe per excel·lència entre la cançó d'autor d'arrel francòfona i el blues d'escola Big Bill Broonzy –per motius evidents, la balança es va decantar ahir envers aquest segon vessant, versió inclosa de "Hey Hey"-. Títols com "La cultura", "El burro i l'àguila real", "L'home del carrer" o "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol", textos escrits dècades enrere que encara avui parlen de l'ara i l'aquí, i passatges instrumentals que van invocar misteris tan ancestrals i arrelats com l'ofici honrat ahir des de l'escenari del Grec.

W.S. Holland (1925-2020)

 

W.S. HOLLAND

(1925-2020)

W.S. Holland va tocar la bateria a la versió original de "Blue Suede Shoes", la de Carl Perkins. Va formar part durant dècades de la banda d'acompanyament de Johnny Cash. I se'l pot escoltar en sessions com la del llegendari Million Dollar Quartet –amb Elvis Presley, Jerry Lee Lewis i els propis Cash i Perkins-. Ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 85 anys, icona de l'era daurada de Sun Records i un dels últims testimonis d'uns temps en què tot era nou perquè tot estava per fer.

Vuit dècades sense Walter Benjamin

Walter Benjamin (1892-1940).

Avui fa 80 anys que Walter Benjamin es va suïcidar a Portbou, atrapat entre la França de Pétain i l'Espanya de Franco, després de resseguir en sentit invers la mateixa ruta que havia portat tants republicans espanyols fins a l'exili. Benjamin va ser una de tantíssimes persones que van haver de fugir de la seva terra en un intent desesperat de trobar un lloc on poder pensar en llibertat i viure amb dignitat. Vuit dècades després, aquesta Europa que es proclama bressol de no se sap ben bé què, segueix donant l'esquena a tantes persones que es juguen la vida al Mediterrani buscant exactament el mateix. La indiferència, una vegada més, esdevé sinònim de complicitat.

40 anys sense John Bonham

John Bonham (1948-1980).

La mort de John Bonham va posar punt i final a una de les carreres més meteòriques i mastodòntiques de la història del rock. Ho deien els seus companys d'escenari, i un simple repàs a qualsevol dels títols més essencials de la seva discografia així ho pot confirmar. El bateria era el motor de Led Zeppelin, també una de les bèsties més salvatges que mai ha documentat la crònica pop. Va abandonar aquest món tal dia com avui de fa 40 anys, després d'una trajectòria vital i artística intensa com poques. El seu adéu va precipitar el final de la banda, que malgrat diversos retorns puntuals –i un comiat molt més que digne ja en ple segle XXI- mai va poder refer-se sense l'energia i el ritme de l'irrepetible Bonzo. Un dels més grans bateries del segle XX? No és un tòpic, és la simple i pura realitat.

Actes de resistència

Brighton 64.

Miqui Puig.

BRIGHTON 64 + MIQUI PUIG

La Mercè 2020 @ Recinte Camp Nou, Barcelona

24 de setembre de 2020

Els concerts que Brighton 64 i Miqui Puig tenien programats ahir al vespre al recinte del Camp Nou en el marc de les festes de la Mercè es podien contemplar, a efectes pràctics, com una única vetllada melòmana dividida en dos actes. Una festa amb totes les lletres i malgrat tot, on l'accent local no era tant fruit del context com una declaració de principis. Dos noms essencials de la crònica pop escrita durant les últimes quatre dècades en aquest costat dels Pirineus, i dues trajectòries que després d'haver tastat les agredolces mels de l'èxit massiu, han acabat descobrint les seves millors versions des de l'òrbita independent i a partir del contacte directe amb les seves respectives parròquies. D'això se'n diu triomfar, la resta són fums i derivats.

La banda dels germans Gil venia a presentar "Como debe ser" (2019), un darrer àlbum on passa revista als esdeveniments que han determinat l'actualitat política dels darrers tres anys –com a mínim- tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat i més enllà. Van posar sobre la taula el drama de les persones refugiades amb "Playas del Mediterráneo", van denunciar l'arbitrarietat de l'aparell judicial espanyol amb "Juez y parte", i van recordar els exiliats i represaliats pel franquisme amb "Avui he tornat a casa". Van homenatjar Alfredo Calonge (Negativos) amb "Caminos por recorrer". Van mirar enrere amb "La próxima vez", "Ponte en marcha para mí", "El mejor cocktail" i "La Casa de la Bomba". I abans de marxar encara van tenir temps de presentar "El país de Mortadelo y Filemón", una àcida mirada a la coronacrisi a ritme de power pop que veurà la llum properament amb forma de senzill.

Puig, d'altra banda, venia a defensar "15 canciones de amor, barro i motocicletas" (2019). Un plàstic on torna a reivindicar la cultura de club i la música de ball feta i despatxada amb autoria, i que va esdevenir el fil conductor d'un repertori on el Northern Soul i el pop de tota la vida van dialogar amb el house, la rumba i fins i tot el reggaeton. Va trencar el gel amb el malencònic hedonisme de "Comic's", va revelar la seva cara més punk amb "Raros" i va reservar un dels moments estel·lars de la nit per aquest plat fort del seu cançoner que ja ha esdevingut "Hunos". Va reinventar "Bonito es" en clau de funk terminal. Va prémer l'accelerador amb "Viva Acid House" i "Totalmente a favor". I "Te quiero ahora, te quiero luego" va invocar el fet de ballar com un acte de resistència en temps d'emergència. Li van donar la raó les desenes d'ànimes que, mantenint distàncies de seguretat i sense moure's de les seves respectives localitats, van optar per transformar la platea en una improvisada pista de ball.

El FestiSurf 2020, a El Punt Avui i Ruta 66

El cap de setmana passat vam tornar a gaudir de la millor música surf de la mà de FestiSurf Costa Brava, que va aplegar les actuacions Los Tiki Phantoms i MFC Chicken a l'escenari del Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro. Ja poden llegir les cròniques d'un servidor a El Punt Avui i Ruta 66 amb fotografies de Lluís Català.

Juliette Gréco (1927-2020)

 

JULIETTE GRÉCO

(1927-2020)

Figura compromesa, artista d'inabastable recorregut tant en l'àmbit musical com en el cinematogràfic, icona de la cançó francesa, de vegades anomenada la musa dels existencialistes. A la trajectòria vital i professional de Juliette Gréco hi conflueixen noms com els de Serge Gainsbourg, Boris Vian, Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Orson Welles o Miles Davis. Va patir en pròpia pell la repressió nazi durant l'ocupació alemanya del territori francès. Va inspirar tot un Paul McCartney a escriure "Michelle". També va esdevenir un símbol de llibertat i resistència en aquesta banda dels Pirineus quan tot allò que venia de França era sinònim d'uns aires i una forma de vida molt diferents dels de l'Espanya en blanc i negre del franquisme. Se n'ha anat a l'edat de 93 anys després de set dècades en actiu.

Lee Kerslake (1947-2020)

LEE KERSLAKE

(1947-2020)

És una d'aquelles composicions que encara avui serveixen per explicar gèneres com el rock dur, el heavy metal o la música progressiva. "Easy Livin'", un boogie corpulent i greixós, amb el punt just d'acidesa, despatxat a tota castanya pels britànics Uriah Heep des de la que es pot contemplar com una de les seves obres majors, "Demons and Wizards" (1972). Un cant a les bondats del rock'n'roll on la veu de David Byron dialoga amb el penetrant orgue de Ken Hensley sobre una aclaparadora base rítmica que destil·la velocitat en línia recta. Ens ha deixat Lee Kerslake, bateria de la banda durant els seus anys daurats i principal motor d'aquella locomotora sònica que va esdevenir la peça en qüestió.

Platja d'Aro, setembre de 2020

Encant decadent, bellesa singular.

El que avui coneixem com a Platja d'Aro es va desenvolupar urbanísticament a partir del boom turístic dels anys 60, i va viure la seva època de màxima esplendor entre les dècades dels 70 i els 90. Actualment segueix essent un dels principals nuclis de turisme tant al Baix Empordà com al conjunt de la Costa Brava, però l'arquitectura de bona part de les seves edificacions remeten a temps més aviat pretèrits. Platja d'Aro és una ciutat viva, sobretot en temporada alta, però té un encant decadent que li atorga un aire d'allò més singular.

Blocs d'apartaments que al seu dia podien semblar futuristes, avui es perfilen com a testimonis de temps llunyans en què el turisme tal i com l'hem acabat entenent tot just començava a prendre forma. Discoteques tancades i locals encara en actiu invoquen els dies en què els controls d'alcoholèmia no es trobaven encara a l'ordre del dia i la normativa viària era més permissiva amb qui optava per divertir-se de nit desplaçant-se amb transport privat. També els temps en què la pressió veïnal no havia desterrat bona part de l'oci dels centres de les ciutats.

D'altra banda, rètols i llums de neó anunciant que un pot prendre's un cubata a mitja tarda o menjar-se una pizza abans d'anar a dormir sense sortir del mateix local es perfilen, a aquestes alçades, com a símbols de resistència davant la rigidesa de les administracions a l'hora de tolerar determinades activitats d'oci. Més encara, no cal dir-ho, en un context de crisi global en què l'emergència sanitària s'està aprofitant des de dalt com a pretext per carregar-s'ho tot. Que un d'aquests locals disposi d'una figura a escala gairebé real d'Elwood Blues donant la benvinguda als seus clients, li atorga un aire encara més únic i entranyable.

Un bloc d'apartaments d'estètica futurista en temps passats.

ASSAC, un clàssic de l'oci nocturn empordanès. 

Elwood Blues rebent la clientela d'un pub restaurant.

Pub, discoteca i restaurant, tot en un.

Mig segle d'"Idlewild South"

Testimoni d'uns temps en què els artistes podien dedicar més temps a produir el seu art que no pas a promocionar-lo, també d'uns dies en què conceptes com xarxa o comunitat tenien un sentit més humà que  en l'actualitat, "Idlewild South" prenia el títol de la cabana rural on solien conviure –i compondre música- els seus autors quan no es trobaven de gira. Publicat tal dia com avui de 1970, el segon disc de The Allman Brothers Band suposava un nou pas endavant en la consolidació d'un discurs que maridava les arrels del country, el blues i el rock'n'roll amb les estructures del jazz i la música progressiva, la primera concepció d'allò que es va anomenar southern rock.

Produït per Tom Dowd i gravat gairebé al mateix temps que Duane Allman era convidat per Eric Clapton a participar a les sessions del que esdevindria "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970), "Idlewild South" seguia conjugant tot el potencial instrumental d'una de les bandes més ben engreixades de la seva generació amb l'ofici compositiu de Gregg Allman, que aportava amb títols tan celebrats com "Midnight Rider" o "Leave My Blues Alone". També Dickey Betts signava un dels plats forts tant del plàstic com del repertori del grup, "In Memory of Elizabeth Reed". Va ser durant la gira de presentació d'aquest disc quan la banda va enregistrar el que es pot considerar com un dels discos en directe més essencials de tots els temps, "At Fillmore East" (1971).

50 anys d'"Abraxas"

A mig segle de la seva publicació, tal dia com avui de 1970, "Abraxas", el segon disc de Santana, es pot contemplar encara com l'obra més paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock llatí. També, tot i que això és més discutible, com el treball més definitiu de tots els que ha arribat a enregistrar Carlos Santana. I no tan sols pel fet d'incloure algunes de les pistes més reconegudes i reconeixibles del seu catàleg, sinó per l'excel·lència amb què van maridar el guitarrista mexicà i la seva banda original els llenguatges del rock psicodèlic i el blues elèctric amb tota la immensitat del fet llatí.

Com a bona mostra, dos títols provinents de repertoris aliens que Santana, la banda, es va acabar fent seus des dels solcs d'"Abraxas" i que il·lustren a la perfecció el caràcter mestís i la vocació global de la formació, "Black Magic Woman" i "Oye Cómo Va". La primera, original dels Fleetwood Mac de Peter Green, manté les seves arrels en el blues rock més corpulent però alhora es deixa seduir per tota una onada de misteri tropical. La segona, signada per Tito Puente, segueix el camí invers per a injectar nervi rocker i coloraina psicodèlica a un dels grans estàndards de la Nova York llatina.

La tercera joia de la corona d'"Abraxas" és "Samba Pa Ti", un dels grans instrumentals del repetori de Santana –precursor del celebrat "Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)"-. Un càlid diàleg amb accent tropical entre les sis cordes del mexicà i l'orgue penetrant de Gregg Rolie sobre tot un coixí de percussions per cortesia de José "Chepito" Areas i Michael Carabello. A destacar també el trepidant jazz afrollatí de "Singing Winds, Crying Beasts" i "Incident at Neshabur", la samba elèctrica de "Se Acabó", i la mastodòntica orgia hard rock de "Hope You're Feeling Better". També és icònica la caràtula del disc, la pintura amb què es va donar a conèixer l'artista Mati Klarwein un cop descoberta pel propi Santana.

L'Skull, un clàssic de la Costa Brava

Més que una visita obligada quan un s'acosta a Platja d'Aro, el pub Skull és un clàssic de la Costa Brava. Un santuari rocker dels de tota la vida, que ha sobreviscut a modes, tendències i altres cataclismes, i on poden sonar en una mateixa nit Biohazard, Thin Lizzy, Bad Religion, The Who i Eddie Cochran. El primer que un pot observar quan hi posa els peus és tota la muralla de discos compactes que decoren la cabina del disc jockey, carta de benvinguda i declaració d'intencions de qui encara opta per deixar que la música la posi un ésser humà i no una aplicació digital. Les consumicions solen ser generoses, tant a nivell de preu com de quantitat. I les persones que hi ha a l'altre costat de la barra són un encant. El cap de setmana passat hi vam anar a fer la prèvia del FestiSurf Costa Brava, per allò de començar la nit amb les piles ben carregades.

The Chicks (sense Dixie)

The (Dixie) Chicks.

Ja no es diuen Dixie Chicks. Ara es diuen simplement The Chicks. Han renunciat a la denominació amb què havien esdevingut un dels exponents més frescos i singulars del country del canvi de mil·lenni, asseguren elles mateixes, perquè el terme Dixie remet al racisme practicat durant dècades (segles) al Sud dels Estats Units, i més concretament a l'esclavisme que hi va imperar fins ben acabada la Guerra de Secessió (1861-1865). Com si l'esclavisme i el racisme haguessin estat patrimonis exclusius del Sud o fins i tot de l'actual territori dels Estats Units. Com si alguns dels casos més flagrants d'agressions racistes que han tingut lloc durant els últims mesos al país de les barres i les estrelles no s'haguessin produït per damunt de la línia Mason-Dixon. Com si el mateix Donald Trump no fos tan novaiorquès com Spiderman, Ramones i Sugarhill Gang. Un moviment, el de les texanes, propi d'aquests temps de lògiques binàries, de bons i dolents, de pretendre arreglar els grans problemes estructurals a cop de maquillatges estètics i embolica que fa fort.

Sigui com sigui, el cas és que la banda encapçalada per Natalie Maines acaba de lliurar el seu primer disc en 14 anys. I que el producte en qüestió, "Gaslighter" (2020, Columbia), no resulta sobre el terreny tan decebedor com semblava apuntar mesos enrere la primera pista que se'n va avançar, una peça titular que fins i tot llueix millor en el context de l'obra sencera que no pas pel seu propi compte. A nivell líric, l'àlbum gira al voltant del llarg i tortuós procés de divorci de què acaba de sortir la mateixa Maines. A nivell musical, títols com "Sleep at Night", "Texas Man", "March March" o la pròpia "Gaslighter" s'emmarquen en aquelles coordenades que al seu dia van fer del trio texà una mena de tercera via a mig camí del country mainstream i de les seves alternatives més subterrànies. Ganxo comercial, respecte per la tradició i aquelles harmonies vocals que encara brillen com el primer dia. La cosa funciona, però probablement hagués funcionat bastant millor si haguessin tornat a trucar a Rick Rubin abans d'entrar a l'estudi.

The Mavericks - "En Español" (2020)

Si entenem el so Americana com aquell ampli ventall de gèneres i estils que tracen l'adn de la música d'arrel nord-americana, hi ha tota una sèrie d'essències i accents llatins que bé podrien acomodar-s'hi sense por de grinyolar. No s'entendrien, per exemple, gèneres com el country o el rock'n'roll sense la influència que han rebut de l'altre costat de la frontera mexicana, ni el jazz sense la seva constant interacció amb els ritmes d'origen caribeny. Ho saben prou bé els components de The Mavericks i especialment el seu vocalista, Raul Malo, que al llarg de les passades tres dècades han passat d'abanderar els corrents més renovadors del country a esdevenir il·lustres ambaixadors del fet llatí a la pròpia òrbita Americana.

"En Español" (2020, Mono Mundo Recordings) és el primer disc que enregistren íntegrament en castellà, i també l'obra on més deixen aflorar la seva ascendència llatina. Hi ressonen les arrels cubanes de Malo, però també aquells repunts fronterers que sempre han connectat la banda de Florida amb l'estètica tex-mex. Un registre que es troba a anys llum dels postulats neotradicionalistes de "From Hell to Paradise" (1992), i que potser descol·locarà part de la seva parròquia més veterana però sens dubte referma el caràcter mestís i la vocació global d'una banda a qui les etiquetes mai han acabat de definir.

Publicat a menys d'un any del disc de versions "Play the Hits" (2019), aquest nou plàstic es compon majoritàriament d'estàndards tan reconeguts com "La Sitiera", "Sabor a mí" o "Cuando me enamoro", interpretats des d'un respecte gairebé reverencial envers els originals però també des del prisma sempre fresc i regenerador de Malo i companyia. Menció a part mereixen quatre títols d'autoria pròpia –"Recuerdos", "Mujer", "Pensando en ti" i un "Poder vivir" amb mètrica jamaicana- que bé podrien passar per joies perdudes d'un catàleg on conflueixen tradicions com la ranxera o el bolero.

Que els Mavericks siguin capaços d'abordar aquests llenguatges amb la mateixa solvència i el mateix ofici amb què al seu dia van invocar esperits com els de Hank Williams o Buck Owens ofereix una lleugera idea de tot el recorregut efectuat per aquesta gent al llarg de les passades tres dècades. "En Español" és un nou pas endavant. També una festa que mereixeria ser celebrada en directe, amb la banda a l'escenari i el respectable ballant a la mínima distància possible. En mala època ha sortit del forn, sí, però quina forma més oportuna d'alegrar-nos aquests dies tan grisos que ens ha tocat viure.

Sylvie Simmons

Paraules i notes.

Signatura de referència del periodisme musical de les passades quatre dècades, la britànica establerta a Los Angeles Sylvie Simmons s'ha destapat durant els darrers anys com una autora de cançons que potser no arribaran tan lluny com els seus articles, assajos i entrevistes però bé mereixen ser escoltades. Va debutar discogràficament l'any 2014 amb "Sylvie", una col·lecció de pistes a contrallum, presentades a baixa fidelitat i evocadores del jazz vocal més nocturn i el vessant més íntim i fràgil d'aquell so Americana del qual ha esdevingut una de les més grans cronistes a través de publicacions com Mojo.

N'acaba de publicar ara la continuació, un "Blue on Blue" (2020, Compass) compost mentre ajudava Debbie Harry a escriure la seva autobiografia, tot recuperant-se d'un accident de trànsit que li va limitar la llibertat de moviment, i on ressonen discursos que van de Karen Dalton a Rickie Lee Jones passant per Alela Diane, Madeleine Peyroux o fins i tot Norah Jones. A destacar talls com "Keep Dancing", "The Thing They Don't Tell You About Girls" o la cristal·lina i crepuscular "Waiting for the Shadows to Fall", sempre amb la càlida i dolça veu de Simmons com a fil conductor. Poden descobrir la seva música, i de passada repassar la seva apassionant trajectòria periodística, a través del seu web.

Dave Kusworth (1960-2020)

 
DAVE KUSWORTH
(1960-2020)

Sempre que penso en els Jacobites penso en Dave Kusworth. I sempre que penso en Dave Kusworth recordo la vegada que vam coincidir davant dels estudis Abbey Road. Jo estava fent el turista, fotografiant per enèsim cop el pas de zebra més icònic del món. I ell em va venir a saludar després d'observar la meva samarreta de The Clash.

Al principi no el vaig reconèixer, però quan em va dir el seu nom de pila i em va convidar a un concert d'homenatge a Nikki Sudden, que havia mort pocs mesos abans, de seguida vaig lligar caps. Vam estar parlant una bona estona i ens vam retrobar l'endemà al concert en qüestió, en un club de Camden el nom del qual sóc incapaç de recordar i que probablement ja hagi caigut a hores d'ara víctima de l'especulació i la gentrificació.

Hi va tocar el propi Kusworth amb membres dels Jacobites i convidats d'excepció com Captain Sensible (The Damned) o Mick Taylor (The Rolling Stones), i puc donar fe que la nit va ser tan llarga com memorable, i que la companyia hi va fer molt. Kusworth va tocar a Barcelona ara fa cosa d'un any. No hi vaig poder anar per causes de força major, i em va saber greu.

M'assabento ara de la seva mort, i un cop més no puc evitar recordar aquella trobada a Abbey Road. Sovint hi ha persones bones i autèntiques que marxen abans d'hora. I de vegades hi ha dies en què un preferiria no haver-se despertat. Descansa en pau, siguis on siguis.

Ganes de passar-s'ho bé, malgrat tot

Los Tiki Phantoms.

FESTISURF COSTA BRAVA 2020

Palau d'Esports i Congressos, Platja d'Aro

19 de setembre de 2020

En un moment donat, durant la recta final de l'actuació de Los Tiki Phantoms, un dels components del combo barceloní es va adreçar al respectable per agrair-li l'assistència a una nova edició de FestiSurf Costa Brava malgrat un context general que no convida precisament a sortir de casa. "Gràcies per seguir tenint ganes de passar-vos-ho bé", va proclamar. I molt probablement fos aquesta la clau de tot plegat. Ja poden els de dalt estigmatitzar la cultura, perseguir l'oci i predicar la por, que al final del dia sempre hi haurà persones disposades a passar-s'ho bé malgrat tot. Com ara els diversos centenars d'ànimes –aforament limitat, no cal dir-ho- que es van aplegar la nit passada en una de les edicions més especials de la cita empordanesa.

Una edició marcada per una crisi sanitària que havia obligat a retallar el cartell a última hora: les restriccions derivades de la pandèmia havien impedit als portuguesos TT Syndicate desplaçar-se fins a Platja d'Aro. La coronacrisi privava el respectable de la que prometia esdevenir la gran revelació de la nit, però a canvi guanyaven minutatge les actuacions dels caps de cartell, els citats Tiki Phantoms i els britànics MFC Chicken. Dos vells coneguts de la casa que ja havien compartit escenari en passades convocatòries. I un explosiu còctel a dues bandes que venia a refermar la vocació del FestiSurf a l'hora d'eixamplar els horitzons de la música surfera a partir de discursos perifèrics com el rhythm & blues o el rock'n'roll de garatge.

Van ser els barcelonins els encarregats d'encetar una vetllada certament estranya però en qualsevol cas reconfortant. Estranya perquè es fa difícil restar assegut en una cadira mentre els quatre emmascarats despatxen l'un darrere l'altre cartutxos trencapistes com "Bala de plata" o "Locos sobre ruedas", encara més quan baixen de l'escenari per ballar entre el respectable la seva particular Tiki-Conga. I reconfortant, perquè no hi ha millor recepta per fer bona cara al mal temps que una bona dosi d'adrenalínic instro surf amb aquell component fantàstic que convida a fer volar la imaginació. Van rematar el repertori amb una generosa bateria de composicions alienes –la majoria provinents del seu darrer àlbum, "Disco Guateque" (2019)- on no van faltar cites a Blondie ("Call Me"), Wham! ("Wake Me Up Before You Go-Go") o a-ha (aquell "Take on Me" que ja ha esdevingut un clàssic dels directes de Los Tiki Phantoms). 

També MFC Chicken venien amb nou plàstic sota el braç, un "Fast Food & Broken Hearts" (2020) on es presenten amb formació renovada i fidels com el primer dia als postulats més vitamínics del rock'n'roll del Pacific Northwest. Amb el sempre infal·lible Spencer Evoy fent saltar espurnes del seu saxofon i presumint d'un registre vocal que a estones pot arribar a invocar el mateix Screamin' Jay Hawkins, els londinencs han guanyat dinamisme sobre el terreny amb la incorporació d'aquest guitarrista tot terreny que és Dan Criscuolo (The Fuzillis). Van basar el set en el material recent –van brillar, i de quina manera, "Always, Always, Always", "KFC Called the Cops on Me" o un "Tipi Tapa" amb Agustí Burriel (Los Torontos) com a vocalista convidat-, van presumir de fons d'armari –"Hooch Party", "Goin' Chicken Crazy", "Voodoo Chicken"- i van reconèixer els seus referents amb una explosiva lectura de "Dirty Robber" (The Wailers). Música per a gent amb ganes de passar-s'ho bé, ni més ni menys.

De Pilton a Glastonbury, mig segle d'un festival icònic

El cartell original del festival, encapçalat per The Kinks.

Es commemora avui mig segle de la celebració del Pilton Pop, Blues & Folk Festival, l'embrió de l'actual festival de Glastonbury. Un esdeveniment que tan sols va durar una nit –la del 19 de setembre de 1970-, on van actuar bandes de perfil més aviat baix i on van assistir unes 1.500 persones, res a veure amb la mitjana de 200.000 espectadors anuals que registra a hores d'ara el mastodòntic Glastonbury Festival. També va suposar el debut com a promotor de Michael Eavis, un pagès del sud d'Anglaterra que en qüestió de pocs anys esdevindria un nom de pes del negoci musical a la Gran Bretanya.

Tot havia començat pocs mesos abans, al presenciar Eavis la històrica actuació de Led Zeppelin al festival de Bath, un fet que el va inspirar a organitzar el seu propi esdeveniment a Worthy Farm, una granja lletera situada entre els nuclis urbans de Pilton i Glastonbury. Per aquella primera edició s'havia anunciat la presència de The Kinks i Wayne Fontana, reclams de pes que van caure de la programació a l'últim moment. El seu lloc el van ocupar uns encara emergents Tyrannosaurus Rex –pocs mesos abans d'esdevenir T.Rex-, caps d'un cartell on també figuraven noms com els d'Steamhammer o Al Stewart.

Al cap d'un any, Eavis es va associar amb el promotor Andrew Kerr, va canviar el nom del festival tot recuperant la marca Glastonbury –la localitat havia acollit durant les primeres dècades del segle XX diversos festivals de música clàssica-, va traslladar-ne la data fins al mes de juny, va incorporar l'icònic escenari amb forma de piràmide i va confeccionar un cartell on destacaven noms com els de David Bowie, Hawkwind, Traffic, Gong o Fairport Convention. Cita de referència de la contracultura britànica durant els 70, amb el pas dels anys Glastonbury s'ha consolidat com un dels esdeveniments culturals més importants del Regne Unit i el paradigma dels macrofestivals musicals arreu del món.

50 anys d'"After the Gold Rush"

Una d'aquelles obres que al seu moment van generar divisió d'opinions entre crítica i públic, però el pas del temps ha acabat assenyalant com a referencials. Publicat tal dia com avui de fa mig segle, "After the Gold Rush" (1970) va ser el tercer disc que Neil Young signava amb el seu propi nom. També un cop de puny sobre la taula que refermava el seu pes com a solista després de les mastodòntiques xifres assolides sota el paraigua de Crosby, Stills, Nash & Young. I, en certa manera, va establir les bases de la seva relació amb Crazy Horse fins a hores d'ara: les primeres sessions del disc les va dur a terme amb el suport de la banda, per a la resta del disc va comptar amb músics de sessió com un aleshores desconegut Nils Lofgren –qui acabaria militant als propis Crazy Horse- o el mateix Ralph Molina –els problemes d'addicció de Danny Whitten van fer trontollar les relacions de Young amb la seva banda d'acompanyament-.

A nivell estilístic, "After the Gold Rush" es deixava seduir per les textures folk explorades amb CSNY, i deixava enrere l'acidesa rock i la injecció elèctrica del seu predecessor, "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969). Tan sols "When You Dance I Can Really Love" i l'enrabiada "Southern Man" descarregaven aparell elèctric en un conjunt definit pels paisatges tardorencs i els mitjos temps a contrallum. "Tell Me Why" i "Don't Let It Bring You Down" van posar bona part de les bases del so acústic de Young. "Birds" i la peça titular eren dues balades d'extrema fragilitat on els aguts vocals del canadenc brillaven sobre les fines línies del piano de Lofgren. La preciosa "Only Love Can Break Your Heart" sintonitzava a la primera amb l'aleshores efervescent esperit de Laurel Canyon. I "Cripple Creek Ferry" es submergia en la tradició nord-americana seguint els passos d'uns altres il·lustres canadencs, The Band. Una de les obres capitals del catàleg del seu autor, sense cap mena de dubte.

Mig segle de "Paranoid"

El mateix dia que Jimi Hendrix se n'anava a l'altre barri, Black Sabbath publicaven "Paranoid" (1970). Mentre tota una generació de músics i aficionats al rock perdien un dels seus referents més essencials, una altra tot just començava a treure el cap des de la penombra on s'havia estat forjant durant la convulsa recta final dels 60. Si el debut homònim dels de Birmingham, lliurat tan sols sis mesos abans, havia posat les bases de tots els derivats i subgèneres del heavy metal coneguts fins ara, aquell segon plàstic va acabar d'arrodonir la fórmula inicial i va catapultar els seus autors fins al lloc preferent que sempre ha merescut la seva encarnació inicial. Potser "Black Sabbath" es pugui considerar més influent i transgressor que "Paranoid", però aquest últim conté les composicions més totèmiques i memorables d'Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward.

D'entrada la pròpia peça titular, publicada com a single poques setmanes abans i triada com a tema central de l'àlbum un cop vistos els bons resultats comercials obtinguts pel senzill. Una de les peces més radiades de la història del heavy metal, també la més reconeguda del catàleg de Sabbath malgrat no ser la que millor defineix el seu so. Una immediata i vitamínica descàrrega elèctrica, una aclaparadora base rítmica trotant a tota pastilla i la veu d'Osbourne cantant com si se li acabés el temps. Un contrast amb els vuit expansius minuts de "War Pigs", el tema que inicialment havia de donar títol al conjunt del plàstic i on sí que es concentren tots els elements que defineixen el so dels britànics. Un riff monolític, tenebra estructural, atmosferes post-apocalíptiques i sobtats canvis de ritme per tal de mantenir la tensió. I una lírica que atacava sense embuts la maquinària bèl·lica en plena Guerra del Vietnam.

Hi ha qui ha arribat a considerar "War Pigs" com la cançó més representativa del heavy metal, un honor que es pot disputar perfectament amb el tall que titulava el primer disc de Black Sabbath però també amb "Iron Man", una altra de les joies de la corona de "Paranoid". Un dels riffs més definitius de tota la història de la guitarra elèctrica, les sis cordes de Iommi i la veu d'Osbourne cavalcant sobr un ritme mastodòntic, i un esclat final que encara avui val per gèneres sencers. "Electric Funeral" era pur doom metal dècades abans d'inventar-se aquest terme. "Planet Caravan" transitava per les formes més terminals del rock psicodèlic. I "Fairies Wear Boots" reincidia en el vessant més àcid del quartet tot injectant-li múltiples dosis de mala llet. Un disc imprescindible que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

50 anys sense Jimi Hendrix

Revolucionant la guitarra elèctrica - Foto Steve Banks.

El guitarrista més important de tots els temps. El més influent. El millor. El més gran. Són alguns dels superlatius que solen emprar-se a l'hora de parlar de Jimi Hendrix. Afirmacions tan discutibles com oportunes quan solen pronunciar-se des de boques que poca cosa tenen a veure amb l'àmbit on es va moure i predicar el geni de les sis cordes. Hendrix serà o no serà el millor, el més influent, el més important, però el que ningú pot posar en dubte és la forma com va revolucionar la guitarra elèctrica en poc més de tres anys.

Mai abans de la seva irrupció en plena primavera àcida de 1967 –després d'haver estat expulsat de diverses bandes de renom a causa del seu afany explorador- havia sonat el seu instrument d'aquella manera, i mai més ho ha tornat a fer des d'aleshores. Abans hi havia hagut Link Wray, Dick Dale o Pete Townshend. Després hi van ser Tony Iommi, Stevie Ray Vaughan o Lee Ranaldo. Hendrix va marcar un abans i un després, va definir un nou punt de partida en base a tot allò que ell mateix havia absorbit i va influir generacions de guitarristes que arriben fins a data d'avui. Però mai més ningú ha tornat a sonar com ell.

Se n'anava el de Seattle tal dia com avui de fa 50 anys, el 18 de setembre de 1970, en circumstàncies que encara no estan del tot clares en una habitació d'hotel de Londres. Abandonava aquest món a poques setmanes de la seva multitudinària actuació al festival de Wight, deixant tones de material inacabat del qual encara a aquestes alçades s'està treient suc i tallant en sec una carrera que semblava no conèixer límits. A saber quin hauria estat el seu proper pas. A saber com hauria sonat aquella sessió mai consumada amb Miles Davis. A saber fins on hauria arribat de no haver ingressat avui fa mig segle al Club dels 27.

Deep Purple - "Whoosh!" (2020)

Es va especular ara fa tres anys amb la possibilitat que l'aleshores flamant "Infinite" (2017) acabés esdevenint l'últim disc d'estudi de Deep Purple. Finalment no ha estat així, i la banda britànica encara s'ha tret de la màniga un nou plàstic que manté molt més que el tipus i on no s'observen a simple vista símptomes de fatiga. "Whoosh!" (2020) referma la bona sintonia entre el Mark VIII de la formació –a hores d'ara, el line up que més anys s'ha mantingut en actiu: des de la incorporació de Don Airey als teclats l'any 2002- i un Bob Ezrin que novament ha sabut treure el millor del grup des dels controls.

Que ningú s'esperi grans novetats, per descomptat, al so d'una banda que va definir el seu discurs cinc dècades enrere al mateix temps que posava les bases de gèneres com el hard rock o el heavy metal. Qui malgrat tot desitgi retrobar-se amb aquell so que va generar múltiples escoles, ho podrà fer en pistes com "Drop the Weapon", "We're All the Same in the Dark" o "No Need to Shout". Títols que certifiquen el bon estat de salut del conjunt, també de la veu d'Ian Gillan, i sobretot del binomi ja consolidat entre Steve Morse i Don Airey –més afinats que mai a l'hora de fer dialogar guitarra i teclats-. La prova de vida d'una banda que ara per ara sembla tenir corda.

A. Swayze and the Ghosts

Efervescència australiana.

Es podrà parlar o no d'una nova escena musical australiana, però del que no hi ha dubte és que el país oceànic ha experimentat durant els darrers anys una efervescència pel que fa a bandes que han sabut definir discursos propis a partir de referents autòctons de dècades passades. Si Rolling Blackouts Coastal Fever i Amyl and The Sniffers han mirat respectivament als Go-Betweens i a la generació sharpie, A. Swayze and the Ghosts apunten al punk, al post-punk i a la New Wave de finals dels 70 i principis dels 80, si bé ho fan amb el mateix esperit renovador que la resta dels seus compatriotes. Amb tres anys d'experiència a la carretera i diversos senzills al seu nom, publiquen aquesta mateixa setmana el seu primer àlbum. Un "Paid Salvation" del qual ja han avançat a través de Bandcamp títols tan convincents com "Suddenly", "Connect to Consume" o "Cancer".

L.A. Witch - "Play with Fire" (2020)

Les vam descobrir ara fa tres anys, quan van lliurar un notable debut homònim on tant podien ressonar les essències desèrtiques de Mazzy Star com els ritmes de garatge d'uns Cramps. Passat tot aquest temps i amb tot el quilometratge acumulat des d'aleshores, L.A. Witch no tan sols han arrodonit la fórmula inicial, sinó que han amanit el còctel amb ressons de The Gun Club, X o The Blasters. Punk polsegós, rock'n'roll àrid i puntuals escapades lisèrgiques. I un segon disc, "Play with Fire" (2020), on les californianes fan un notable salt endavant a l'hora que reclamen terreny.

La inicial "Fire Starter" és una d'aquelles peces que conviden a sortir a la carretera amb la finestra abaixada i el volum a l'onze. "Motorcycle Boy" juga amb aquella estètica de sèrie b on James Dean alterna amb les Shangri-Las, Jeffrey Lee Pierce li tira la canya a Debbie Harry i Peter Fonda encarna sobre dues rodes tots els malsons de la gent benpensant. "Dark Horse" tira de nervi flamenc per a invocar el costat més àrid i salvatge de la frontera que separa Mèxic dels Estats Units. I "Sexorexia" destil·la perill a l'hora que invoca coses prohibides. El rock'n'roll és això, ni més ni menys.

Disponible a Bandcamp.

Al Ras i Som del Montseny, cancel·lats

Un cartell de luxe que finalment no podrà ser, el del Som del Montseny 2020.

A tot el degoteig d'esdeveniments culturals que han anat caient durant els darrers mesos a causa de la coronacrisi, s'hi han sumat aquests últims dies dues cites que sento especialment properes. Al Ras i Som del Montseny, dos festivals de música que, més enllà de confeccionar programacions definides per la coherència, la singularitat i l'excel·lència en termes artístics, suposen apostes fermes i clares per la cultura de base com a element dinamitzador de territoris i comunitats.

Al Ras porta gairebé dues dècades fent de Mollet del Vallès la capital catalana del bluegrass i altres gèneres perifèrics –també desplega part del seu programa en diverses sales de Barcelona- amb cartells que alternen la presència de referents internacionals, artistes autòctons i activitats didàctiques i divulgatives. Previst com cada any per la primera meitat del mes de novembre, els seus organitzadors han optat per cancel·lar la jornada central a la localitat vallesana davant les circumstàncies presents –tan sols es duran a terme algunes de les activitats previstes a Barcelona, sempre amb aforament limitat-.

Som del Montseny, d'altra banda, havia d'haver celebrat el passat mes de juny a Sant Maria de Palautordera la seva novena edició amb una programació on figuraven noms com els de Th'Booty Hunters, The Llamps, Esperit!, FP o Les Cruet, entre d'altres. Ajornat aleshores fins al 26 de setembre, aquest punt de trobada de la cultura underground i aparador de l'escena musical del Baix Montseny s'havia ajornat aleshores fins al proper 26 de setembre. Tampoc podrà ser. Les circumstàncies actuals, diuen els promotors, fan inviable la celebració del festival en unes condicions assumibles per a públic, artistes i la pròpia organització.

Més enllà de lamentar una vegada més que la cultura sigui per norma la primera gran damnificada de qualsevol crisi, un no pot evitar constatar que els motius de cancel·lacions com les que ens ocupen no tenen tant a veure amb la pròpia situació sanitària com amb les mesures absurdes i generalment incoherents que se'n deriven. Absurdes perquè les administracions no paren de posar el focus de la prevenció en els esdeveniments culturals quan fins ara no hi ha hagut un sol cas de contagi en aquest àmbit.

I generalment incoherents, perquè a un li costa d'entendre que es pugui anar a treballar en transport públic en hora punta però no al teatre, al cinema o a un concert seguint les mesures de seguretat que s'estimin oportunes –i perquè és justament aquesta manca de criteri a l'hora de decretar la que genera una alarma social en cap cas desitjable a aquestes alçades-. Arribat aquest punt, un no pot fer altra cosa que transmetre tots els ànims del món a les associacions, empreses i entitats que es dediquen al foment de la cultura i que aquests dies es troben a la corda fluixa, i per descomptat reclamar una mica de sentit comú a qui ens governa.

Bobbie Gentry - "The Delta Sweete" (1968)

El Sud dels Estats Units. Aquella regió tan fascinant i rica culturalment com estigmatitzada per tota una sèrie d'esdeveniments històrics l'arrel dels quals caldria buscar també en aquell Nord que va guanyar una guerra i en conseqüència en va poder escriure el relat tal i com ho solen fer sempre els vencedors. Sí, al Sud dels Estats Units hi han passat coses terribles, però alhora ha estat el bressol de manifestacions culturals i artístiques com el jazz, el blues, el country, el soul o, per descomptat, el rock'n'roll.

L'any 1968, una Bobbie Gentry que venia de conquerir les llistes d'èxits amb "Ode to Billie Joe" (1967) va decidir dedicar un disc sencer a cantar les bondats del dia a dia d'estats com el seu Mississippi natal. Ho va fer sense èpica ni grans pretensions, sense ànim de mitificar ni justificar res, tan sols posant sobre la taula tota una sèrie de vinyetes sonores inspirades en la seva pròpia infantesa i on cantava al caliu familiar ("Reunion"), a la litúrgia eclesiàstica ("Sermon") o als costums a partir dels quals ella mateixa s'havia forjat ("Okolona River Bottom Band").

També hi versionava tota una sèrie de cançons que havia descobert a través de la ràdio i que l'havien fet tal i com era, cas de "Big Boss Man" (Jimmy Reed), "Parchman Farm" (Mose Allison) o "Tobacco Road" (The Nashville Teens). El resultat va ser "The Delta Sweete" (1968), un àlbum temàtic sobre el Sud, però sobretot un sentit i elegant tractat de música d'arrel nord-americana on Gentry maridava discursos com l'efervescent country rock, el rhythm & blues o el soul amb accent pantanós.

Publicat al seu dia per Capitol, el reedita ara Universal en vinil i disc compacte, amb luxosa presentació en ambdós formats. Ho fa a dos anys d'haver-se posat en circulació l'extensiva antologia "The Girl from Chickasaw County: The Complete Capitol Masters" (2018), i a un de la revisió del propi plàstic en qüestió per part d'uns encertats Mercury Rev. Un moviment que difícilment treurà Gentry del misteriós retir en què s'ha mantingut durant les passades quatre dècades, però torna a reivindicar una figura tan única com essencial a l'hora que ens recorda que hi ha un Sud molt diferent del que solen perfilar determinats estereotips.

Tanca la sala Rocksound

Durant més d'una dècada, Rocksound BCN ha estat un espai on hem pogut escoltar alguns dels nostres grups preferits, descobrir-ne de nous i relacionar-nos amb persones amb les quals difícilment hauríem arribat a coincidir en altres entorns i circumstàncies. La sala Rocksound, com tants locals de petit i mitjà format, ha representat a la seva manera tots aquells valors que porta implícits la música en directe quan se la contempla més enllà de les grans cartelleres i els pessebres municipals. A banda de deixar un buit enorme, el seu tancament –previst per al mes vinent- ens alerta de tot allò que ens espera si no cuidem aquells referents que encara ens queden.

No Age, encara facturant obres majúscules

Des del més genuí underground.

Hi va haver un temps en què No Age semblaven predestinats a conquerir la galàxia indie amb un discurs que sabia conjugar experimentació i gust pel soroll amb una aguda sensibilitat pop i un oportú ganxo melòdic. Eren els dies en què àlbums com "Nouns" (2008, Sub Pop) generaven rius de tinta en tota mena de mitjans especialitzats i les seves actuacions congregaven a parts iguals el sector més curiós de la parròquia melòmana i la modernor més ben vestida de cada casa.

Però aleshores es van passar de llestos. O més ben dit, es van mantenir fidels a una filosofia i a un tarannà adquirits des de la seva militància iniciàtica al subsòl musical de Los Angeles. I se'ls va acudir posar sobre la taula totes les males pràctiques dutes a terme per un reconegut fabricant de calçat esportiu. I fer-ho en el marc d'un exclusiu esdeveniment patrocinat per la marca en qüestió amb els californians com a caps de cartell –tot plegat, per cert, va passar a la sala petita d'Apolo, a Barcelona-.

En uns temps en què indie i mainstream es començaven a confondre de forma ja irreversible, No Age van esdevenir el paradigma de com qüestionar l'amo pot tenir conseqüències igualment irreversibles. Esborrats des d'aleshores del mapa de (macro)festivals, proscrits per les grans marques que paguen pessebres i compren complicitats, però fidels com el primer dia a aquell underground on es van forjar, és poc probable a aquestes alçades que No Age tornin a brillar mediàticament com ho van fer al seu dia. Però segueixen publicant discos que val la pena escoltar.

L'últim és "Goons Be Gone" (2020, Drag City), tot un còctel de post-punk estrident, comprimits noise i repunts shoegaze, sempre des del format de guitarra, veu i bateria del qual sempre ha sabut treure tant de suc el duet de Los Angeles al llarg d'una dècada i mitja. També un aparador de cançons tan rodones com la inicial "Sandalwood", on ressonen els Sonic Youth més accessibles, la torrencial "Feeler" o la vitamínica "War Dance", que conviuen amb experiments com les opressives atmosferes de "Toes in the Water" o la claustrofòbica estructura d'"A Sigh Clicks". Ja no seran carn de hype, però segueixen facturant obres majúscules.

The Bucannan

Lluita lliure mexicana, cinema de sèrie b i surf volcànic.

Si la geografia de la música surf ha anat trobant al llarg de les passades sis dècades els seus punts de connexió amb la de la pràctica esportiva que va inspirar tal gènere musical, era qüestió de temps que acabéssim celebrant la irrupció d'un referent en potència del surf instrumental des de les Illes Canàries. The Bucannan són de Gran Canaria i es defineixen com una banda d'instro surf i garage punk volcànic.

Una descripció que encaixa a la perfecció amb les quatre pistes incloses al seu ep de debut, de títol homònim, que va veure la llum el mes de juny passat a través de Sweet Grooves Records i Family Spree Recordings. Exercicis de frenètic i explosiu surf rock amb títols que remeten a la lluita lliure mexicana ("El Santo"), al cinema de terror de sèrie b ("Zombie Surfers") i al mar com element indòmit i força de la natura ("Tsunami").

Disponible a Bandcamp.

Toots Hibbert (1942-2020)

Foto Getty Images.

TOOTS HIBBERT

(1942-2020)

Un altre músic que marxa en el moment més inoportú. Toots Hibbert ens deixa a poques setmanes d'haver-se publicat "Got to Be Tough", el primer disc de Toots and The Maytals amb material nou en més d'una dècada. També un plàstic que semblava reformular la trajectòria del seu autor en clau de present, i on comptava amb el suport de gegants de la música jamaicana com Sly Dunbar o Ziggy Marley –aquest últim l'acompanyava en una robusta lectura del "Three Little Birds" de Bob Marley-, però també de tot un Ringo Starr i del seu fill Zack Starkey, entre d'altres.

Amb Hibbert se n'ha anat un dels grans arquitectes de la música d'arrel jamaicana de les passades sis dècades, indiscutible referent sonor del país caribeny des dels dies de l'ska i el rocksteady, pioner del reggae –el seu "Do the Reggay" va batejar el gènere- i autor de clàssics com "Monkey Man", "Pressure Drop", "Funky Kingston" o "54-46 Was My Number". Títols que, juntament amb versions tan celebrades com "Take Me Home, Country Roads" (John Denver) o "Louie, Louie" (Richard Berry), són encara avui autèntics himnes per a mods, rude boys, skinheads, punks i altres ànimes rebels d'ambdós costats de l'Atlàntic.

El nou jazz londinenc, a Trilogy Rock

Sons Of Kemet - Foto Pierrick Guidou.

El Regne Unit, i Londres més concretament, ha vist consolidar-se durant els últims anys una escena jazzística tan abundant com eclèctica. En són exponents Sons Of Kemet, The Comet Is Coming, Nérija o Ezra Collective, entre d'altres. Ho explica prou bé l'amic Maurici Ribera (The Missing Leech) en una edició especial del programa radiofònic Trilogy Rock que poden vostès escoltar en podcast. Molt recomanable.

Ronald Bell (1951-2020)

RONALD BELL

(1951-2020)

Què tenen en comú "Saturday Night Fever" (1977) i "Pulp Fiction" (1994), a banda de la presència destacada de John Travolta al repartiment? Doncs la presència dels sempre oportuns Kool & The Gang a les seves respectives bandes sonores i amb dos trencapistes tan absoluts com són "Open Sesame" i "Jungle Boogie". Dos reclams de pes d'una llista on també figuren títols com "Get Down on It" o "Celebration". Un repertori, el dels de New Jersey, que va saber maridar les formes més elegants i sofisticades del jazz amb l'empenta del soul i el ritme de la pista de ball. I una trajectòria que es pot entendre com un dels grans nexes entre el funk més genuí i les primeres manifestacions de la música disco. Ens ha deixat un dels membres fundadors del grup, Ronald Bell, saxofonista, vocalista, i compositor de bona part d'un llegat monumental.