Manolo Miralles (1952-2023)

MANOLO MIRALLES
(1952-2023)

Va ser una de les bandes –la banda, de fet- que van recuperar i renovar la música tradicional valenciana durant els darrers anys del franquisme i fins un cop passada la Transició. I a una dècada de la seva dissolució encara segueix molestant als vells feixistes de tota la vida. A pocs dies que PP i Vox retiressin el nom de Vicent Torrent de l'auditori municipal de la localitat de Torrent, ens ha deixat un altre dels fundadors dels essencials Al Tall, el multiinstrumentista Manolo Miralles. Justament, aquesta setmana no havia pogut assistir a la concentració a favor de Vicent Torrent per motius de salut. Ens calen més referents com Torrent i com Miralles –com tota la nissaga Al Tall, que també compta entre els seus fundadors amb tot un Miquel Gil-. Músics que treguin la tradició de la vitrina dels museus, que la tornin a les bases populars i que siguin incòmodes per als que manen.

"Sundown"

La malenconia de les postes de sol. Tot el pes simbòlic i metafòric de les últimes hores de llum del dia deixant pas a la foscor de la nit. Ahir vaig parar-me a contemplar des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, com els Cingles de Bertí trencaven els últims rajos de sol d'un vespre de juliol. I em van venir al cap dues cançons titulades "Sundown" que tenen com a comú denominador –més enllà del títol- el fet d'abordar relacions sentimentals que, o bé s'han acabat, o bé van a la deriva. La primera, la de Gordon Lightfoot, inclosa a l'àlbum del mateix títol de 1974. La segona, la que Bruce Springsteen va emmarcar al crepuscular "Western Stars" (2019). La música i el paisatge.

Neal Langford (1953-2023)

NEAL LANGFORD
(1953-2023)

Sol ser un dels capítols més celebrats de tota la nissaga Sub Pop. Perquè és un dels tres llançaments de la disquera de Seattle que han assolit la certificació de disc de platí –la resta són "Bleach" (1989) de Nirvana i "Give Up" (2003) de The Postal Service-, però sobretot perquè va ser una de les obres que van permetre al segell consolidar-se més enllà de l'òrbita grunge de la qual havia esdevingut pedra angular. Parlem d'"Oh, Inverted World" (2001), el debut discogràfic de The Shins i un dels pilars de la música indie del que portem de segle –de quan el terme indie encara tenia sentit-.

El disc de "Caring is Creepy", de "The Past and Pending" i de l'eterna "New Slang", amb tota probabilitat la peça més universal del cançoner de James Mercer i companyia –en tot cas, una de les grans cançons del seu temps-. Ens ha deixat Neal Langford, baixista –i ocasionalment guitarrista- de la banda de Nou Mèxic entre els anys 2000 i 2003. Tan sols havia arribat a gravar aquest àlbum amb la banda, però tenint en compte la magnitud de l'obra que ens ocupa cal tenir molt present la seva aportació a la música pop de les darreres dècades.

Dues dècades sense Sam Phillips

Sam Phillips (1923-2003).

Si el passat mes de gener celebràvem el centenari de Sam Phillips, avui commemorem el 20è aniversari de la mort –a l'edat de 80 anys- del fundador de Sun Records i del Memphis Recording Service –posterior Sun Studio-. Va produir la que es considera com la primera cançó de rock'n'roll, "Rocket 88" (1951) de Jackie Brenston and His Delta Cats –que en realitat eren els Kings of Rhythm d'Ike Turner-. També va supervisar la gènesi d'allò que anomenem rockabilly com a productor (i descobridor) d'Elvis Presley, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash, entre molts altres.

Randy Meisner (1946-2023)

RANDY MEISNER
(1946-2023)

La casualitat va voler que de la gravació d'un disc notable n'acabés sortint una de les bandes més grans de tots els temps. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner no van arribar a tocar plegats durant l'enregistrament de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt (1972), però el fet de coincidir a l'estudi com a músics de sessió –i els ànims de la mateixa cantant- els van portar a formar el seu propi grup. Es van batejar com a Eagles i la resta va ser història.

Meisner, baixista, va gravar els cinc primers treballs de la banda, començant amb el debut homònim de 1972 –on va cantar la preciosa "Most of Us Are Sad"- i deixant la formació per esgotament un cop lliurat el mastodòntic i totèmic "Hotel California" (1976). Una de les seves aportacions més reconegudes al catàleg dels californians va ser "Take It to the Limit", peça que va coescriure i cantar a "One of These Nights" (1975), el seu quart àlbum, també un dels grans èxits del grup en termes comercials.

Abans dels Eagles, Meisner havia estat un dels fundadors de Poco, arribant a gravar únicament "Pickin' Up the Pieces" (1969) –desavinences amb la resta de components, que havien exclòs bona part de les seves pistes de la mescla final, van precipitar la seva sortida del grup-. També havia format part de la Stone Canyon Band de Ricky Nelson a principis de la dècada dels 70. Després dels Eagles va seguir tocant pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Jean-Louis Murat (1952-2023)

JEAN-LOUIS MURAT
(1952-2023)

"Pense fort à moi, pense au trésor / À ton petit le matador / Mais aime vite, aime encore / Tire vite, oh tire encore / Suicidez-vous, le peuple est mort!", cantava Jean-Lous Murat a "Suicidez-vous, le peuple est mort!", la peça que titulava el seu primer senzill, publicat el 1981 en una França que encara no estava preparada per saludar una de les ànimes més lliures i irreverents que ha arribat a donar mai el seu panorama musical. Exponent del rock d'autor a l'Hexàgon, arquitecte i artesà de la cançó amb accent francòfon, Murat sempre va anar al seu aire, i no tenia cap problema a l'hora de reconèixer que l'havien influït més tòtems transatlàntics com Bob Dylan, Neil Young T-Bone Walker o John Lee Hooker que no pas cap dels seus compatriotes. "França és el país de la venjança dels mediocres, jo sempre hi he estat un outsider", va arribar a declarar una vegada, com qui vol deixar clar que el fet d'haver nascut en un lloc concret és circumstancial i que no li deu res a ningú. Ha mort a l'edat de 71 anys, deixant una discografia que abasta una quarantena de títols.

Crear a partir de la fe

Cimitero Monumentale, Milà, juliol de 2023.

Sempre m'ha agradat passejar pels cementiris. Petits grans oasis on sol regnar aquella pau que els mortals tendim a reservar paradoxalment als difunts. I sempre m'ha atret l'art funerari, entès com tot aquell conjunt d'obres pensades per preservar –i enaltir- la memòria dels que ja no hi són.

No soc religiós, però em fascinen totes aquelles expressions artístiques que s'inspiren en la religió i en l'espiritualitat. Potser sigui justament el fet de no creure en allò que els creients anomenen la salvació, la meva convicció que un cop m'hagi mort se'm menjaran els cucs i s'haurà acabat el bròquil, el que em permet admirar el do de qui crea a partir d'una fe que jo soc incapaç de comprendre.

De Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina, a Blind Willie Johnson i el seu blues de ressons bíblics. Del Cant de la Sibil·la, al gòspel de Hank Williams, Elvis Presley i Johnny Cash. De les tombes i panteons dels cementiris de Milà, París, Nova York, Barcelona o Buenos Aires, a Sinéad O'Connor revisant el cançoner cristià de Bob Dylan. Precisament, arran del traspàs d'aquesta última he estat pensant molt en conceptes com la mort, la fe, la religió o l'espiritualitat.

Sinéad O'Connor va escandalitzar l'opinió pública tot estripant una fotografia del Papa en prime time. Però al mateix temps hi havia molta més espiritualitat en la seva lectura d'"I Believe in You", que no pas en cap sermó de missa de 12. "I Believe in You", el títol ho diu tot, era justament la cançó amb què O'Connor tenia previst retre homenatge a Dylan la mateixa nit en què els partidaris del Papa la van fer sortir plorant de l'escenari. Quines coses, oi?

La Gioconda de Lió

Lió, juny de 2023.

Art urbà al centre de Lió –concretament a la Rue Paul Chenavard, a tocar de la Place des Terreaux-. Una Gioconda adaptada als costums presents com a mirall de totes les ànimes que diàriament s'aturen al seu davant a fer aquest mateix gest –com un servidor, ni més ni menys-. A diferència de la de Leonardo da Vinci, la Mona Lisa de Lió sí que et segueix amb la mirada. I amb l'objectiu del mòbil, perquè no sigui dit. Signe dels temps, és clar.

Sinéad O'Connor (1966-2023)

SINÉAD O'CONNOR
(1966-2023)

A Sinéad O'Connor la vaig descobrir quan el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu dels 30 anys de carrera de Bob Dylan –sí, de quan a la televisió pública catalana s'hi feien programes de música i no concursos de talents-. Jo tenia 12 anys i no sabia qui era aquella dona que sortia a l'escenari amb el cap rapat –probablement hagués escoltat "Nothing Compares 2 U" per la ràdio, però en aquell moment encara no lligava una cosa amb l'altra-, enfrontant-se tota sola a una audiència sorollosament hostil.

Tampoc sabia per què l'escridassava el públic –o com a mínim el sector més sorollós-. Però em van semblar i em segueixen semblant admirables la seva fermesa i la seva determinació a l'hora d'afrontar una situació tan adversa. O'Connor va marxar plorant d'aquell escenari, però a mi em va semblar la persona més valenta que havia vist mai per televisió. Tampoc em va passar per alt, és clar, el suport –l'escalf- que va rebre la cantant de part d'un Kris Kristofferson –aleshores tampoc tenia ni idea de qui era- que va oferir tota una lliçó de dignitat, de solidaritat i de saber estar. Anys més tard, Kristofferson va dedicar a O'Connor la cançó "Sister Sinead".

Quan em vaig assabentar ahir de la mort de Sinéad O'Connor, el primer que vaig fer va ser recuperar aquell fragment del concert. I la primera idea que em va venir al cap va ser que la majoria de persones que he conegut en aquesta vida pretenen voler ser com Kris Kristofferson en aquell context, però a la pràctica acaben essent part de totes les masses sorolloses que fan que una artista surti plorant d'un escenari –o que un nen torni a casa de l'escola en les mateixes condicions, tant és-.

Dues setmanes abans de la seva actuació frustrada al concert d'homenatge a Dylan, Sinéad O'Connor havia estripat una fotografia de Joan Pau II en directe al Saturday Night Live –fet que va desencadenar l'incident posterior al Madison Square Garden-. També vaig visionar aquella acció polèmica a pocs minuts d'haver-me assabentat de la seva mort. En només deu segons –els que va trigar a esmicolar la imatge del Papa- i sense pronunciar una sola paraula, O'Connor va ser capaç de dir molt més que la majoria d'enfants terribles dels nostres dies amb les seves provocacions de manual.

Malauradament, també van ser aquells deu segons els que van acabar condicionant a la llarga una trajectòria vital on l'ostracisme, el drama i la tragèdia han estat durant massa temps a l'ordre del dia. Ha mort Sinéad O'Connor. La cantant del cap rapat que va ser capaç de posar en evidència a tot un Madison Square Garden (o gairebé). Una dona rebel, una artista compromesa i una persona valenta. De quan la rebel·lia, el compromís i l'atreviment solien portar-se fins a les últimes conseqüències, i no fins on ho admetés el patrocini de torn.

Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

50 anys de "Tres Hombres"

La veu etílica de Billy Gibbons cantant les bondats d'una casa de barrets de Texas –el llegendari Chicken Ranch-. Un patró rítmic que beu directament del "Boogie Chillen" de John Lee Hooker, i que va creixent a mida que la bateria de Frank Beard i el baix de Dusty Hill agafen força i embranzida. Parlem de "La Grange", és clar. Amb tota probabilitat la peça més reconeguda de tot el cançoner de ZZ Top, pedra angular del boogie rock i atemporal himne de carretera amb totes les lletres. Una cançó que a hores d'ara no passaria els filtres de la correcció política, però que les darreres cinc dècades han confirmat i refermat com un clàssic de clàssics.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tres Hombres" (1973), el tercer àlbum del trio texà i el plàstic que va acabar d'encarrilar la seva carrera després del salt endavant que havia suposat "Rio Grande Mud" (1972). El disc de l'eterna "La Grange", sens dubte, però també d'altres reclams de pes dins del repertori dels barbuts. Del blues greixós de "Waitin' for the Bus" i "Jesus Just Left Chicago" –encadenades al principi de la primera cara del vinil- al robust hard rock de "Beer Drinkers & Hell Raisers" i "Master of Sparks" –dues peces que han animat infinites nits i matinades en incomptables bars de motoristes d'arreu del planeta-, passant pel dinàmic southern rock de "Move Me on Down the Line". Obra essencial en qualsevol discoteca.

Vuit dècades amb Mick Jagger

Jagger, en una imatge promocional de "Wandering Spirit".

Ningú ho diria, perquè segueix presumint d'una força i d'una vitalitat extraordinàries, però Mick Jagger fa avui 80 anys. I no se m'acut millor manera de celebrar-ho que recuperar la que sempre m'ha semblat la seva obra més rodona al marge dels Rolling Stones, també la que més s'aproxima a l'esperit de la banda mare. "Wandering Spirit" (1993), el seu tercer àlbum en solitari, coproduït pel mateix cantant amb un Rick Rubin que va saber anar a buscar les essències més genuïnes del londinenc. El resultat és un treball de fort regust stonià que no desentona al costat d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que van lliurar Ses Majestats al cap d'un any i mig.

"Wandering Spirit" és el disc de la poderosa "Wired All Night", dels aires southern soul d'"Out of Focus", del country rock crepuscular d'"Evening Gown" i de l'alta tensió de "Put Me in the Trash". Cançons que saludaven als alumnes més avantatjats de Jagger i companyia –parlem de quan Primal Scream, Black Crowes i Quireboys tot just començaven a alçar el vol- alhora que seguien recordant qui manava. També és l'àlbum del blues rock robust de "Mother of a Man" i del folk gran reserva de la tradicional "Handsome Molly". El vocalista va comptar a l'estudi amb el suport de Flea, Benmont Tench, Billy Preston, Lenny Kravitz i Jimmy Rip, entre d'altres. Bones companyies per una obra a seguir reivindicant. Per molts anys, Sir Jagger!

La col·lecció de vinils més gran d'Espanya

Bartolomé Jaén amb la seva col·lecció de vinils - Foto Cuatro.

Desfent tòpics. La col·lecció de vinils més gran d'Espanya no és a Madrid, a Barcelona ni a València sinó a Còrdova, segons un reportatge emès per Cuatro. El seu propietari no respon a cap dels estereotips que solen venir-nos al cap quan parlem de col·leccionistes de discos. I més enllà de la quantitat (200.000 exemplars), el més interessant és la varietat: a casa de Bartolomé Jaén hi conviuen AC/DC, Madonna, Santana i Sara Montiel –una cosa és presumir d'eclecticisme perquè queda molt bé dir que saps combinar el black metal amb el free jazz, però a veure quants de vostès –de nosaltres- tenen a casa la discografia sencera de la Montiel-. Poden visionar el reportatge en aquest enllaç.

El folk segons Rufus Wainwright

RUFUS WAINWRIGHT
Grec Festival

Teatre Grec, Barcelona

24 de juliol de 2023

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix el folk com un tipus de cançó o de música inspirat en la cançó tradicional nord-americana. Una definició que sens dubte encaixa amb aquell significat que l'imaginari popular català –i per extensió europeu- sol atorgar al concepte en qüestió, però que podria trontollar si l'haguéssim d'explicar justament a un nord-americà. Rufus Wainwright, nord-americà de naixement i canadenc d'adopció, va un pas més enllà i assenyala com a folk tota expressió musical d'arrel tradicional, ja vingui dels Estats Units o dels Alps austríacs.

La nit passada va aterrar a l'escenari del Teatre Grec barceloní amb una banda d'excepció –a destacar la presència del baixista i director musical Alan Hampton (Andrew Bird), de la violinista i cantant Petra Haden (that dog, The Haden Triplets, The Decemberists, Tito & Tarantula) i de la seva germana, la cantant i guitarrista Lucy Wainwright Roche; ell va alternar la guitarra amb el piano- i presentant el seu darrer àlbum. Un "Folkocracy" (2023) pràcticament acabat de sortir del forn, que va esdevenir l'espina dorsal del repertori i on Wainwright passa revista a tota una sèrie de cançons tradicionals i clàssics de la música del segle passat que es poden aixoplugar sota el paraigua del folk.

Amb ànim divulgatiu –va explicar la història de gairebé totes les peces que va interpretar- però sense cap intenció d'impartir lliçons magistrals, el canadenc es va capbussar en la tradició nord-americana –una crepuscular "Hush Little Baby", la preciosa "Shenandoah", un "Cotton Eyed Joe" fet a la manera de Nina Simone i cantat a duet amb la seva germana- però també en la de països com Alemanya o Itàlia, tancant el repertori amb una estripada lectura de la cançó popular escocesa "Wild Mountain Thyme". Tampoc es va oblidar de reconeguts folkloristes com Peggy Seeger i Ewan MacColl, dels quals va citar "Heading for Home" i "Alone", respectivament.

En el capítol més socialment compromès, va saludar el moviment sobiranista de Hawaii amb "Kaulana Nā Pua", peça composta el 1893 per Eleanor Kekoaohiwaikalani que es podria considerar com un dels primers cants contra l'imperialisme de Washington. Va seguir passant revista a la cara més qüestionable dels Estats Units amb una deconstrucció orgànica de "Going to a Town", un dels pocs originals que van caure al repertori. I va rebaixar tensions amb una selecció de clàssics del folk rock com "Harvest", de Neil Young, o "Twelve-Thirty (Young Girls Are Coming to the Canyon)", de The Mamas & The Papas. Es va referir a aquesta última com una cançó de rock'n'roll. I va reconèixer literalment que avui el rock'n'roll és una forma més de música folk.

Un dels moments més frescos i alhora sorprenents de la nit va ser una desenfadada lectura d"Islands in the Stream", composició dels Bee Gees que Kenny Rogers i Dolly Parton havien portat fins al capdamunt de les llistes d'èxits de mig planeta el 1983 –sí, Wainwright també la considera com una cançó folk, i fa bé d'explicar-ho-. Arribat aquest punt, es va marcar un duet vocal d'impacte amb Petra Haden –es podria dir que tots dos van jugar, en el millor sentit, a ser Rogers i Parton-. Un format que va reeditar en tanda de bisos amb una serena aproximació a "Ring Them Bells", un dels primers grans encerts de maduresa de Bob Dylan. La comunió escènica de dues il·lustres nissagues musicals, val a dir –els Wainwright i els Haden, gairebé res-.

NOSTÀLGIA

No és casualitat que Wainwright cités a Dylan. Com el de Duluth, i salvant totes les distàncies que calgui, el canadenc sembla disposat a preservar tota una forma de fer i d'entendre la música que, més enllà del cànon, cada vegada xoca més frontalment amb les dinàmiques d'un món tan immediat com caduc. En aquest sentit, val la pena destacar una composició pròpia i recent, "Old Song", que ara per ara no ha emmarcat en cap disc –ni té previst fer-ho- però ja porta una bona temporada interpretant en directe –l'havíem pogut escoltar el mes d'abril passat a l'Auditori de Girona, i ahir va tornar a sonar al Grec-.

"Old Song" és una peça malencònica per a piano i veu –la va interpretar tot sol a l'escenari- que remet als grans clàssics de la música pop nord-americana del segle XX –entenent aquesta categoria com una hipotètica línia imaginària que enllaci el Tin Pan Alley amb Burt Bacharach i Broadway amb Laurel Canyon-, i on Wainwright expressa justament una certa nostàlgia per un món que s'ha esvaït –sí, el del segle passat-. Un món que no era fàcil ni perfecte –ho sap prou bé qui porta tota la vida abanderant la causa del col·lectiu LGTBI-, però on tot solia tenir més sentit que en aquests temps líquids que ens ha tocat viure.

En un moment en què els gurús de la novetat per la novetat solen assenyalar la nostàlgia com el gran càncer de la societat occidental, equiparant tal emoció amb els postulats retrògrads de la dreta més extrema, rància i reaccionària, és bo que algú com Rufus Wainwright –que es troba clarament a l'altre costat de la balança dels Trumps i companyia- ens vingui a dir que el record de temps passats no és cap pecat, que la nostàlgia és un sentiment tan humà com qualsevol altre. I que és possible celebrar i honrar el propi passat sense deixar de tocar de peus a terra ni vendre sopars de duro a electorats àvids de solucions ràpides per a qüestions complexes.

Peter Austin (1950-2023)

PETER AUSTIN
(1950-2023)

La seva discografia és de les que expliquen l'evolució de la música jamaicana durant la dècada dels 60 –el moment en què l'illa caribenya va posar les bases del seu so tal com encara l'entenem avui-, també la gènesi de registres com el rocksteady –nascuts en plena transició des de l'ska, en van ser un dels màxims exponents- o el reggae –en van ser pioners, amb el permís de contemporanis com Toots and the Maytals-. Formats el 1965 per Ernest Wilson i Peter Austin, els Clarendonians van ser un dels grans grups vocals de l'era daurada d'ambdós gèneres. Habituals de l'Studio One de Clement "Coxsone" Dodd, van deixar per a la posteritat pistes com "Rudie Bam Bam", "You Can't Be Happy" o "I Am Sorry". Austin ha traspassat a l'edat de 73 anys –Wilson havia mort la tardor de 2021 a l'edat de 69 anys-.

La ressaca post-electoral

Agradi o no, la realitat de la jornada electoral d'ahir és que el PP ha guanyat les eleccions, Vox segueix tenint més suport popular que Podemos/Sumar i als partits independentistes ja no se'ls creuen ni a casa seva. A partir d'aquí, el que m'agradaria a mi és que aquells que teòricament m'han de representar (parlo en plural perquè no em refereixo a una única formació) fessin un exercici d'autocrítica ni que fos per una qüestió de dignitat. Cosa que no passarà mai perquè, quan la política ha esdevingut un ofici, admetre l'error equival a signar la pròpia sentència de mort –és a dir, quedar-se sense pagueta ni poltrona-.

Ah, i jo sí que vaig anar a votar (a l'últim moment i amb el nas tapat, però hi vaig anar), però havent llegit certs comentaris a les xarxes em sembla oportú recordar que l'abstenció és una opció tan legítima com qualsevol altra –com també ho és votar a partits minoritaris, només faltaria-. Que els 33 escons de Vox són responsabilitat única i exclusiva de qui ahir donés el seu vot a un partit feixista. I que el gran problema de l'esquerra (he dit l'esquerra, no el PSOE) és la seva pròpia incapacitat d'articular cap alternativa que vagi més enllà del hashtag de torn i de renyar a qui qüestioni la rigidesa d'uns marcs teòrics que es resumeixen igualment a cop de hashtag.

Lilian Day Jackson (1960-2023)

LILIAN DAY JACKSON

(1960-2023)

Va ser la veu amb més soul d'Spargo, aquella banda neerlandesa que durant la primera meitat de la dècada dels 80 va conquerir les pistes de ball de l'Europa continental a ritme de funk i amb senzills com ""You and Me", "One Night Affair" o "Just for You". Lilian Day Jackson era nascuda als Estats Units –i fillastra d'Art Blakey-, però el 1979 es va establir a Amsterdam i va ingressar a la formació. Un cop dissolt el grup el 1985 va seguir fent música pel seu compte, i va participar de la reunió de la banda mare ja en ple segle XXI. Ha mort a l'edat de 63 anys.

Frank Zappa for President!

"Frank Zappa for President", diu aquest cartell que des de fa anys decora una de les parets de l'immoble que habito, i que mai m'havia mirat tal com me l'he estat mirant aquests darrers dies. A les portes d'unes eleccions generals –les d'avui- en què ens hi podem jugar molt o poc, però on el drama segueix essent el mateix de sempre. Vuit candidatures, i ni un sol projecte engrescador. "If I was President? I think I'd do a fine job", va dir Zappa una vegada. I francament, el músic m'inspiraria ara mateix més confiança que qualsevol dels candidats que teòricament m'han de representar a partir de demà. I sí, ja sé que va arribar a declarar-se votant del Partit Republicà, però la seva obra segueix definint-lo per naturalesa com un individu molt més trencador –i progressista- que tota la plana major de l'esquerra espanyola –inclosa la catalana-.

Tony Bennett (1926-2023)

TONY BENNETT
(1926-2023)

Durant pràcticament tot el que portem de segle XXI, parlar de Tony Bennett havia significat referir-se a l'últim supervivent no només d'una generació de cantants irrepetible, sinó de tota una forma d'entendre la música, el show business i el propi ofici de cantar. Contemporani de Frank Sinatra, qui l'havia arribat a considerar públicament com "el millor cantant d'aquest negoci", el novaiorquès era l'últim gran crooner del segle XX, també la veu que havia segellat per sempre més clàssics de la mida de "Rags to Riches" o "I Left My Heart in San Francisco".

Testimoni d'excepció d'un temps en què ofici i elegància solien anar de la mà, la seva trajectòria enllaça la generació del Rat Pack, Tin Pan Alley i el Great American Songbook amb la d'Amy Winehouse i Lady Gaga, passant per la d'Elvis Costello –amb tots tres havia arribat a fer duets-, i el seu estil tant podia abraçar el jazz gran reserva –per a la història quedaran les seves col·laboracions amb Bill Evans- com les llistes d'èxits pop –els citats duets-. El seu traspàs a l'edat de 96 anys tanca definitivament un dels capítols més apassionants de la història de la música popular (sí, he dit música popular). El final de tota una era, ni més ni menys.

Armes i alcohol

Un aparador comercial a Andorra la Vella, juliol de 2023.

La imatge podria haver il·lustrat perfectament la contracoberta d'algun disc de rock alternatiu dels 90. També remet als clàssics més maleïts de la literatura i el cinema nord-americans de la passada meitat de segle. Però la fotografia és d'aquesta mateixa setmana i no em va caler travessar l'Atlàntic per fer-la. Va ser tot passejant per Andorra la Vella com vaig topar-me amb aquest aparador comercial on tot un arsenal armamentístic convivia alegrement amb una selecció de licors apta per a turistes àvids d'alcohol alt en graduació i baix en impostos.

Andorra és molt més que Andorra la Vella. I Andorra la Vella és molt més que una successió d'aparadors que inciten al consum de tota mena de productes que rarament recomanarà cap autoritat sanitària. I sí, pot arribar a xocar la imatge d'un comerç on es dispensen armes i alcohol, les unes al costat de l'altre. Però també resulta fascinant la combinació d'aquests dos tabús socials –l'eterna atracció cap a allò prohibit-. Una postal del món a la deriva que descrivia Little Steven a ""Guns, Drugs, and Gasoline" –o del "Welcome to the Jungle" de Guns N' Roses, tant és-. També una bona metàfora del punt on ens trobem com a espècie.

-Posi'm una pistola, una porra taser, una caixa de munició i tres esprais de defensa personal, sisplau.

-Voldrà alguna cosa més?

-Sí, posi'm també un parell d'ampolles de Ballantine's i una de Bacardí.

-De seguida. Pagarà amb targeta o amb efectiu?

R.I.P. Anthony Meo

Ha mort Anthony Meo, bateria original de Biohazard. Exponents de pes del hardcore a la Costa Est dels Estats Units, els novaiorquesos van ser una de les bandes pioneres en l'acostament del punk, el metal i el propi hardcore a registres com el hip hop, esdevenint precursors d'estils que van del groove metal al nu metal. Meo, que ha traspassat a causa d'un càncer, va ser un dels fundadors del grup el 1987. Va tocar a les seves primeres maquetes, però no va arribar a gravar cap àlbum.

George Tickner (1946-2023)

GEORGE TICKNER
(1946-2023)

Veterà de l'escena psicodèlica de San Francisco, al guitarrista George Tickner se'l recordarà sobretot per haver estat un dels fundadors de Journey juntament amb Neal Schon (guitarra), Gregg Rolie (veu i orgue) i Ross Valory (baix). Va tocar al primer àlbum del grup, publicat el 1975 amb títol homònim. Aquell mateix any va deixar la banda per anar a la universitat, però va seguir col·laborant amb els seus excompanys durant una bona temporada –va ser coautor de diverses cançons incloses a "Look into the Future" (1976) i "Next" (1977), segon i tercer àlbum del grup respectivament-.

La seva carrera musical havia començat a les files de Frumious Bandersnatch, formació de trajectòria efímera –tan sols va durar dos anys, de 1967 a 1969- on va coincidir per primer cop amb Valory. El seu ep homònim de 1968 és molt apreciat als cercles lisèrgics. Un cop dissolt el grup va formar Faun, amb qui va publicar un àlbum homònim el 1972. El 1973 va tocar de forma esporàdica amb la banda de Jerry Garcia (Grateful Dead) abans de fundar Journey. Des de la seva sortida d'aquests últims havia tocat en diversos projectes, destacant VTR –novament amb Valory- ja en ple segle XXI. Ha mort a l'edat de 76 anys.

25 anys de "Bridges to Babylon" a Barcelona

Una entrada pel concert dels Stones, amb la data original impresa.

Hi ha dates que no s'obliden mai a la vida, i avui fa 25 anys del meu primer concert dels Rolling Stones. 20 de juliol de 1998 a l'Estadi Olímpic –l'actuació s'havia programat inicialment l'1 de juny, però... bé, ja sabem què va passar-. Presentació de "Bridges to Babylon" (1997), l'últim disc dels Stones que no tan sols va definir el concepte escènic de tota una gira sinó que va esdevenir-ne l'espina dorsal en termes de repertori. I parlant de repertori, quina selecció més ben triada, la que es van marcar aquella nit. Ara fa cinc anys, amb motiu del vintè aniversari d'aquell concert, vaig escriure aquest article que m'ha semblat oportú recuperar en un dia com avui.

Mig segle de "Mott"

"You look like a star, but you're still on the dole” i “You look like a star, but you're really out on parole", cantava Ian Hunter a ritme de genuí rock'n'roll a "All the Way from Memphis". Una mirada a la cara menys amable de la vida a la carretera –la manca de reconeixement, els judicis mediàtics, un ritme vital no apte per a tothom-. Una de les peces més icòniques del repertori de Mott The Hoople, i la pista que obria el sisè àlbum d'estudi de la banda britànica, "Mott", publicat el 20 de juliol de 1973, avui fa mig segle.

"Mott" també és el disc de "Honaloochie Boogie" i "Hymn for the Dudes", entre d'altres, i per tant un digne successor d'aquell "All the Young Dudes" (1972) que no tan sols havia situat el grup a la majoria de radars –amb el suport de David Bowie-, sinó que pràcticament havia salvat la seva carrera. El penúltim àlbum dels anglesos, i l'últim on participaria el guitarrista Mick Ralphs, que aquell mateix any deixaria la formació per crear Bad Company amb Paul Rodgers i companyia. En tot cas, un gran disc de rock'n'roll a càrrec d'una banda que hi veia molt més enllà de l'òrbita glam on se la va contextualitzar al seu dia.

50 anys de "Love Devotion Surrender"

L'obra, la figura i la influència de John Coltrane com a fil conductor, però sobretot la unió de dos dels guitarristes més grans de tots els temps, també de dos universos sonors tan distants sobre el paper com complementaris a la pràctica. D'una banda el de Carlos Santana, el mexicà que havia eixamplat els horitzons del blues, el jazz i el rock psicodèlic tot enriquint-los amb tota la seva herència llatina. De l'altra el de John McLaughlin, el britànic que havia definit registres com el jazz fusió al capdavant de la seva Mahavishnu Orchestra i al costat de gegants com Miles Davis.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Love Devotion Surrender" (1973), l'àlbum que van signar conjuntament, enregistrat amb músics de les seves respectives bandes –la unió a l'estudi de la Mahavishnu i de Santana, el grup, gairebé res-. Dos originals de Coltrane –"A Love Supreme" i "Naima"-, una adaptació de l'estàndard del gòspel "Let Us Go into the House of the Lord", i dues composicions de McLaughlin inspirades en la doctrina del mestre espiritual Sri Chinmoy, del qual eren seguidors tant ell com Santana –"The Life Divine" i "Meditation"-. Una obra que el temps ha mig enterrat, però a la qual val la pena tornar de tant en tant.

João Donato (1934-2023)

JOAO DONATO
(1934-2023)

Encara no fa ni dos mesos que vam perdre a Astrud Gilberto, quan hem de lamentar el traspàs d'un altre nom de pes de la música brasilera, i més concretament dels àmbits del jazz i la bossa nova. El pianista –i trombonista- João Donato va treballar amb figures com Altamiro Carrilho, Antonio Carlos Jobim o la pròpia Gilberto, qui el va assenyalar com un dels músics que havien propiciat el naixement de la mateixa bossa nova. A principis de la dècada dels 60 va iniciar una prolífica –i igualment essencial- trajectòria a títol personal, que alternaria amb actuacions i enregistraments al costat d'astres com Marisa Monte o la també desapareguda recentment Gal Costa.

"Indiana Jones and the Dial of Destiny" (2023)

Ford i Waller-Bridge, en un fotograma de 'The Dial of Destiny'.

Oblidin-se vostès d'"Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull" (2008). Oblidin-se de l'intent fallit de reviure la màgia d'una de les grans nissagues de la història del cinema. Oblidin-se d'aquella pel·lícula que prometia tant de bon principi, però s'anava desinflant a mida que avançava el metratge fins a desembocar en un final que francament podria haver-se estalviat. I corrin a veure –si és que encara no ho han fet- "Indiana Jones and the Dial of Destiny" (2023). Aquest cop sí, i ja era hora, ens trobem davant d'una cinta que ofereix –i de quina manera- tot allò que un li pot demanar –li ha de demanar- a una pel·lícula d'Indiana Jones.

Dues hores llargues d'aventures, d'acció i d'efectes especials que estan al servei de la història –i no a l'inrevés-. I una història que avança a un ritme absolutament trepidant, sense procrastinar ni farcir el guió de palla, on els protagonistes pràcticament no descansen i on l'acció transcorre en incomptables escenaris –i països- diferents. Tot plegat, sense entrar en dinàmiques pròpies de la Guerra Freda i tenint clar que, a les pel·lícules d'Indiana Jones, els dolents més dolents seran sempre els nazis. Els ingredients que havien alimentat la trilogia clàssica –exceptuant potser "Indiana Jones and the Temple of Doom" (1984), que sempre ha menjat a part-. Les constants que justament li faltaven a The Crystal Skull.

En aquest sentit, i per molt que faci de mal dir, és just afirmar que Steven Spielberg i George Lucas van fer bé fent un pas al costat, i que la cinta s'ha beneficiat de l'entrada d'aire fresc que li ha aportat James Mangold. També del saber tocar de peus a terra d'un Harrison Ford que assumeix les seves vuit dècades vitals sense deixar de fer justícia al personatge pel qual diverses generacions el recordaran tota la vida. Menció a part mereix una Phoebe Waller-Bridge el paper de la qual va molt més enllà del protocolari rol secundari –en certa manera, pot arribar a recordar ni que sigui de passada a l'Alison Doody d'"Indiana Jones and the Last Crusade" (1989)-. També el retorn del sempre entranyable John Rhys-Davies.

Un altre punt a favor de The Dial of Destiny és la seva capacitat de sorprendre. Si parlem d'Indiana Jones, ens estem referint a un personatge gairebé mitològic que ha trobat l'Arca de l'Aliança i el Sant Graal –enfrontant-se gairebé en solitari a mig exèrcit nazi i podent-ho explicar-. Que també ha justícia en un indret remot de l'Índia tot derrotant al seu aire a una secta d'adoradors de Kali. No era fàcil a aquestes alçades establir un repte a l'alçada de la llegenda, però la recerca d'un artilugi de l'antiga Grècia capaç d'alterar el curs de la història li sembla fet a mida. Oblidin-se una vegada més de The Crystal Skull. Si hi ha una quarta pel·lícula d'Indiana Jones –o, com a mínim, una seqüela que pugui mirar de tu a tu a la trilogia clàssica-, és aquesta.

Sam Cutler (1943-2023)

SAM CUTLER
(1943-2023)

Un d'aquells pioners que pràcticament es van inventar ells mateixos sobre la marxa els oficis pels quals se'ls recordarà. El britànic Sam Cutler va ser representant i tour manager de bandes com els Rolling Stones o Grateful Dead. Amb els primers va arribar a fer de mestre de cerimònies de l'històric festival The Stones in the Park, el 5 de juliol de 1969 al Hyde Park londinenc. Durant els mesos posteriors va seguir treballant amb Ses Majestats a la gira nord-americana que va culminar amb el tràgic –i també històric- festival d'Altamont. Es diu que va ser ell el primer a fer servir la icònica introducció "Ladies and Gentlemen, the Greatest Rock and Roll Band in the World: The Rolling Stones!". Després del desastre d'Altamont va deixar l'òrbita dels Stones, es va establir als Estats Units i va passar a treballar pels Dead –amb qui havia entrat en contacte justament durant el festival en qüestió-. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Set dècades d'Elvis a l'estudi

Elvis Presley.

Avui fa 70 anys de la primera sessió de gravació d'Elvis Presley al Memphis Recording Service de Sam Phillips. Era el 18 de juliol de 1953. Va pagar tres dòlars amb 98 cèntims per enregistrar els estàndards "My Happiness" i "That's When Your Heartaches Begin", cada un premsat en una cara d'un disc d'acetat.

Diu la llegenda que el futur Rei del rock'n'roll volia fer un regal a la seva mare. Però el fet que aleshores no hi hagués tocadiscos a casa dels Presley suggereix que el de Tupelo més aviat volia cridar l'atenció de Phillips. Per això últim encara haurien de passar mesos i la gravació d'una segona maqueta que tindria lloc el 4 de gener de 1954.

El juliol d'aquell mateix any, Presley tornaria a l'estudi de Phillips a petició del mateix productor i gravaria "That's All Right", un vell blues d'Arthur Crudup, amb el suport d'Scotty Moore i Bill Black a la guitarra solista i el baix, respectivament. Va sortir publicat el 19 de juliol de 1954 a través de Sun Records, el segell del propi Phillips. La primera manifestació d'allò que s'anomenaria rockabilly, i un dels capítols fundacionals del rock'n'roll.

Jane Birkin (1946-2023)

JANE BIRKIN
(1946-2023)

Quan era petit, algunes persones de la generació dels meus pares m'explicaven com durant molts anys havien hagut de creuar els Pirineus –o com a mínim anar fins a Andorra- per poder adquirir tota una sèrie de discos que podien petar-ho arreu d'Europa però no arribaven a l'Espanya dels censors franquistes. El cas més paradigmàtic era el del senzill "Je t'aime... moi non plus" (1967), la peça amb què Serge Gainsbourg i Jane Birkin pràcticament havien donat per inaugurada la seva unió artística i sentimental.

Una perla del pop francès –com a mínim-, el diàleg entre la britànica i el parisenc donant peu al xoc del desamor i el sexe més o menys explícit. De quan l'escàndol, la transgressió i la provocació sabien anar de la mà de l'elegància, la sensualitat i la més alta sofisticació pop. La relació de Birkin amb Gainsbourg va durar pràcticament una dècada i mitja. Després ella va seguir volant pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys. Se n'ha anat una de les grans dives de la música pop de tots els temps.

Dylan en paper i en vinil

La Rolling Stone francesa dedicava la portada de la seva edició de juny a Bob Dylan, coincidint amb el segon tram europeu del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. A l'interior, un reportatge de vuit pàgines sobre el Never Ending Tour. I per acabar-ho d'arrodonir –mai més ben dit-, un single d'edició limitada –només disponible per correu prèvia comanda- amb una presa alternativa de "Love Sick" i una gravació en directe de "Cold Irons Bound" –totes dues provinents del dissetè volum de les Bootleg Series, "Fragments – Time Out of Mind Sessions (1996-1997)" (2023)-. Lectura en paper i música en vinil, què més es pot demanar?

En un altre ordre de coses, ha sortit a la llum una gravació (només àudio) de Dylan versionant "Bad Actor" de Merle Haggard, el passat 3 de juliol durant el primer dels dos concerts que va fer a Milà. No soc partidari de compartir aquestes coses, tenint en compte que algú (Dylan, els seus representants, qui sigui) està fent esforços titànics perquè allò que passa als concerts, es quedi als concerts. Però aquest cop no me n'he pogut estar –es troba disponible a Youtube-. No havia passat mai abans i no sé si tornarà a passar mai més (que Dylan faci aquesta cançó en directe). Però creguin-me que va ser una de les coses més emocionants que he presenciat mai en un escenari.

Francisco Ibáñez (1936-2023)

FRANCISCO IBÁÑEZ
(1936-2023)

Per estrany que pugui semblar, la meva primera presa de contacte amb l'univers de Francisco Ibáñez no va arribar de la mà dels eterns Mortadelo y Filemón sinó d'una altra de les seves sèries estrella, 13 Rue del Percebe. Aquella vinyeta de vinyetes ambientada en un immoble que podia ser qualsevol bloc de pisos de qualsevol municipi de l'Estat espanyol, habitat per una colla de personatges absolutament passats de voltes però tot i així representatius del seu context. Si l'humor explica el seu temps i el seu moment, l'il·lustrador barceloní va ser un dels grans cronistes de l'Espanya del tardofranquisme i de tot allò que va seguir a la Transició.

Ho va fer amb històries com les de 13 Rue del Percebe, però també amb les dels propis Mortadelo y Filemón, aquell parell d'agents que sempre es veien –es veuen- immersos en aventures tan divertides com delirants en el sentit més esbojarrat del terme. No deixa de ser revelador que, quan Brighton 64 van fer una cançó que passava revista a la nefasta gestió de la pandèmia de la Covid-19 per part de l'Estat espanyol –posant en evidència les seves misèries més absurdes-, la titulessin justament "En el país de Mortadelo y Filemón". El traç i la ploma d'Ibáñez eren dels que et convidaven a pensar alhora que et feien passar algunes de les millors estones de la teva vida. Gràcies per tot, mestre.

50 anys d'"Elvis" (The "Fool" Album)

Quan el nom de l'estrella és de tal magnitud, no cal pensar-s'hi gaire a l'hora de triar el títol de qualsevol dels seus discos. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Elvis" (1973), el 18è àlbum d'estudi d'Elvis Presley i el segon amb aquest títol –el primer data de 1956 i havia suposat el seu segon llarga durada a RCA-. Per diferenciar-los, la parròquia del Rei sol referir-se al llançament que ens ocupa com The "Fool" Album, en referència a la peça que l'obre.

La cançó en qüestió és una d'aquelles balades tardorenques que assoleixen una dimensió única a través de la veu del Rei –i de l'ofici de la TCB Band, és clar-. Una peça paradigmàtica de l'última etapa de la carrera de Presley, com ho és el conjunt d'un àlbum compost a partir de pistes que havien sobrat de sessions de treballs anteriors a Nashville –exceptuant l'estàndard "It's Impossible", gravat en directe a Las Vegas-.

Ara bé, no ens trobem en absolut davant d'una acumulació de temes descartats, sinó d'una col·lecció de cançons amb tota l'entitat d'un disc del Rei –i sí, dins del seu cànon pot considerar-se com una obra menor, però no pas prescindible-. A destacar les versions de "(That's What You Get) For Lovin' Me" i "Don't Think Twice, It's All Right", de Gordon Lightfoot i Bob Dylan respectivament. Dos compositors majúsculs i un intèrpret superlatiu per fer-los justícia.

Broderick Smith (1948-2023)

BRODERICK SMITH
(1948-2023)

Nascut al Regne Unit tot i que establert a Austràlia des dels 11 anys, Broderick Smith va ser un músic de llarga i eclèctica trajectòria a la terra dels cangurs. Durant la dècada dels 70 va encapçalar com a cantant i harmonicista el grup de blues rock Carson i, posteriorment, la banda de country rock The Dingoes. Ja durant els 80 va liderar la seva pròpia formació, Broderick Smith's Big Combo, i durant la dècada dels 90 va començar a alternar la música amb actuacions al cinema i a la televisió. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

R.I.P. Isaac Wiley

Ha mort Isaac Wiley, bateria de Dazz Band durant els anys daurats del combo. La primera meitat de la dècada dels 80, quan els de Cleveland conquerien la galàxia funk amb pistes tan incontestables com "Let It Whip" o "Joystick", de 1982 i 1983 respectivament. Wiley va deixar el grup el 1985 i es va dedicar a projectes diversos, tant en l'àmbit del funk com sobretot del jazz.

50 anys de "We're an American Band"

El fet de sortir de gira com a raó de ser d'una banda de rock'n'roll. La vida a la carretera, amb totes les seves virtuts i vicissituts, cantada i lloada sobre una de les bases instrumentals més fresques, àgils i dinàmiques dels anys fundacionals del hard rock nord-americà. "We're an American Band", amb tota probabilitat la peça més popular del cançoner de Grand Funk Railroad –aleshores signaven com a Grand Funk-, també una inequívoca declaració de principis. I la pista que titula el setè àlbum d'estudi del combo de Flint, Michigan, publicat el 15 de juliol de 1973, avui fa 50 anys.

Una caràtula minimalista –el nom del grup i el títol del disc sobre un fons daurat- per a una obra mastodòntica en tots els sentits. Mark Farner (guitarra i veu), Mel Schacher (baix) i Don Brewer (bateria) fent funcionar a ple rendiment el power trio fundacional, augmentat pels teclats de Craig Frost, aleshores ja un membre de ple dret de la formació. Producció de Todd Rundgren, i un exercici de hard rock gran reserva i genuïnament nord-americà amb talls tan ben servits com "Stop Lookin' Back", "Black Licorice", "Hooray" o "Walk Like a Man" –el tema més reconegut del disc, juntament amb el que el titula-.

Helge Engelke (1961-2023)

HELGE ENGELKE
(1961-2023)

No tot era èpica i velocitat power metal a l'escena metàl·lica alemanya de la dècada dels 90. També hi havia lloc per a discursos que aleshores es podien considerar més clàssics, com el hard rock de Fair Warning. Una banda que s'emmirallava en el heavy metal nord-americà dels anys immediatament anteriors, el que bevia de Van Halen i companyia –no és casualitat que bategessin el grup amb el títol d'un disc dels californians-. El guitarrista Helge Engelke, un dels seus membres fundadors, ha traspassat a l'edat de 61 anys.

Ivan Conti (1946-2023)

IVAN CONTI
(1946-2023)

Una banda que va partir de l'herència del moviment Tropicália –l'acostament de la tradició brasilera a ritmes globals com el rock o el jazz- per donar peu al seu propi mestissatge de samba, funk i jazz fusió. Formats el 1973 a Rio de Janeiro, Azymuth van debutar al cap de dos anys amb un àlbum homònim que és un clàssic de la música d'arrel tropical. Des d'aleshores han arribat a lliurar una trentena llarga de referències que els han refermat constantment com un dels grans noms del panorama jazzístic a l'Amèrica Llatina. Ha mort el bateria i percussionista Ivan Conti, un dels tres membres fundadors del grup juntament amb Roberto Bertrami (teclats) i Alex Malheiros (baix i guitarra).

Ajornada l'execució de Keith LaMar

Còpia en vinil de "Freedom First" (2022).

El governador de l'estat nord-americà d'Ohio ha ajornat fins al 13 de gener de 2027 l'execució de Keith LaMar, poeta afroamericà que és al corredor de la mort des de fa 28 anys i arran d'un judici ple d'irregularitats –inicialment l'execució estava prevista pel 16 de novembre d'enguany-. Encara hi ha molta feina per fer, però la bona notícia és que els advocats de LaMar disposen ara de tres anys més per revisar el cas a fons i demostrar la seva innocència.

La campanya Justice for Keith LaMar compta amb suports com el del músic Albert Marquès. El pianista de Granollers –establert a Nova York- va signar juntament amb el propi LaMar "Freedom First" (2022), el primer disc de la història gravat parcialment des del corredor de la mort, i una obra que convida a reflexionar sobre la pena capital però també sobre xacres com el racisme. Des d'aleshores ha recaptat fons per la defensa amb una sèrie de concerts que han comptat amb la intervenció en directe del mateix LaMar per via telemàtica –sempre que ha estat possible-.

Ara fa set mesos vaig tenir l'ocasió d'entrevistar a Marquès. Quan li vaig preguntar si creia que era possible salvar LaMar, tenint en compte que faltava menys d'un any per la data prevista de l'execució, em va respondre això: "No tan sols és possible, sinó que és la nostra prioritat. Primer hem d’aturar l’execució, i un cop assolit aquest objectiu caldrà treure en Keith del corredor de la mort. En aquest sentit, esperem que els advocats puguin demostrar en un termini d’un o dos anys que no hi va haver un judici just".

La primera part ja està feta. Encara falta fer tota la resta, però haver arribat fins aquí és una petita gran victòria de tots aquells que, com el mateix Marquès, han plantat cara a la bèstia –a la judicial i penitenciàra, però també a la del racisme- convençuts que la justícia pot i ha d'acabar prevalent. "Si en Keith encara creu que és possible sortir-se'n, com no ho he de creure jo?", va sentenciar el pianista el passat mes de març després d'un concert a Granollers. L'art com a eina per fer un món millor.

Mig segle de "Bear's Choice", "A Passion Play" i "Queen"

Queen, en una imatge promocional del seu primer disc.

Va ser una jornada profitosa, discogràficament parlant, el 13 de juliol de 1973. Avui fa 50 anys, el mateix dia que Bob Dylan publicava "Pat Garrett & Billy The Kid", els seus compatriotes i futurs companys d'escenari Grateful Dead lliuraven el seu quart àlbum en directe, "History of the Grateful Dead, Volume One (Bear's Choice)", gravat els dies 13 i 14 de febrer de 1970 al Fillmore East de Nova York. Un plàstic doble –pensat inicialment com el primer volum d'una sèrie que no es va acabar materialitzant- compost sobretot de versions de clàssics del blues, el soul i el rock'n'roll –tan sols hi havia una peça pròpia-. En tot cas, un nou document del directe sempre estratosfèric dels californians.

El mateix dia, però a l'altre costat de l'Atlàntic i més concretament al Regne Unit, dues bandes genuïnament britàniques lliuraven també dues de les seves respectives obres essencials. Jethro Tull feien un nou pas endavant en el seu maridatge de folk i rock progressiu amb un dels seus treballs més celebrats –sobretot pel públic, no tant per la crítica-, "A Passion Play", àlbum conceptual al voltant de la religió, la moral i la vida després de la mort. I uns joves Queen debutaven amb un disc homònim a mig camí del glam i el rock dur –amb pinzellades progressives-. Tot just començaven a escalar cap al cim, però ja comptaven amb arguments de tant pes com "Keep Yourself Alive", "Liar" o una primerenca versió en clau instrumental de "Seven Seas of Rhye".

50 anys de "Pat Garrett & Billy the Kid"

La crítica el va castigar al seu moment. Un fet comprensible tenint en compte que no es tractava d'un àlbum convencional sinó d'una banda sonora, i que com a tal requeria un format propi alhora que atorgava al seu autor certes llicències i certes llibertats que fins aleshores no s'havia permès a l'estudi –i parlem d'algú que s'ha caracteritzat per haver fet sempre i seguir fent a data d'avui allò que li dona la gana, i només faltaria que hagués de ser d'una altra manera-. En tot cas, el temps li ha acabat donant la raó de forma incondicional.

Avui fa 50 anys que Bob Dylan va publicar "Pat Garrett & Billy the Kid" (1973), banda sonora de la pel·lícula del mateix títol dirigida per Sam Peckinpah –estrenada un parell de mesos abans-, western crepuscular i revisionista on el de Duluth actuava en un repartiment encapçalat per James Coburn i Kris Kristofferson. Parlem de l'àlbum de la totèmica i eterna "Knockin' on Heaven's Door", però també d'instrumentals tan preciosos com "Cantina Theme (Workin' for the Law)" o "Turkey Chase" –amb aquell deliciós aire hillbilly que avançava per l'esquerra a tota la generació del country rock-. També de les tres variacions del tema "Billy".

Com a curiositat, Dylan va deixar gravades diverses maquetes de temes inacabats durant les sessions de l'àlbum, Dues d'aquelles peces van ser recuperades i completades dècades més tard per Old Crow Medicine Show, que van acreditar el de Duluth com a coautor. Es tracta de "Rock Me Mama", rebatejada com a "Wagon Wheel" i inclosa al debut homònim del grup (2004), i de "Sweet Amarillo", inclosa a "Remedy" (2014). Encara com a curiositat, el bateria de la mateixa banda, Jerry Pentecost –qui encara no formava part del grup al moment de gravar aquests àlbums- és l'actual bateria de Dylan al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

La importància de passar-s'ho bé

CHRIS ISAAK
ALMA - Festival Jardins Pedralbes

Poble Espanyol, Barcelona

12 de juliol de 2023

"I'm having a good time", va anunciar Chris Isaak en un moment donat del concert que va oferir la nit passada al Poble Espanyol. Efectivament, el californià és un d'aquells músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé i que reivindiquen aquesta actitud com a base de tota una forma d'entendre la vida. Un apunt que possiblement fos anecdòtic quan l'autor de "Heart Shaped World" (1989) va començar a rodar pel món ara fa cosa de quatre dècades, però que cal valorar –i agrair- en un temps en què gairebé està mal vist fer música pel simple fet de gaudir de l'acte de fer-la –vaja, sense haver-la de justificar constantment amb pretensions de transcendència i adhesions incondicionals a la causa de torn-.

Les de Chris Isaak són cançons que poden arribar a fer molta companyia quan un es troba en hores baixes, però també són cançons per passar-s'ho bé. Per la seva lírica desplegada sobre paisatges sonors tan crepusculars com nocturns –puntualment desèrtics, sempre amb aquells acabats elegants de qui ha crescut escoltant als astres del country, del rhythm & blues i del primer rock'n'roll-, hi solen desfilar perdedors, cors trencats i ànimes deixades de la mà de Déu. Però qualsevol de les seves composicions és apta per ser degustada amb un bon còctel a la mà, ja sigui en la intimitat d'un club d'ambient lynchià o per refrescar-se en una càlida vetllada a l'aire lliure com la d'ahir, la seva primera visita a Barcelona en 13 anys i el tancament d'una breu gira estiuenca pel continent europeu.

Amb el suport de la seva banda de (gairebé) tota la vida –a destacar la presència del baixista tot terreny Rowland Salley-, Isaak va desplegar un repertori tan canònic com generós, repassant tot el gruix de la seva trajectòria –de "Somebody's Crying" a "Blue Hotel", de "Forever Blue" a "San Francisco Nights" i de l'eterna "Wicked Game" a un "The Way Things Really Are" evocador de la Nashville de sis dècades enrere, passant per un "Baby Did a Bad Bad Thing" més proper que mai a la font original, és a dir a John Lee Hooker-. Tot plegat, amanit amb cites ben triades –però innecessàries, tenint en compte el pes del cançoner propi- a mestres i referents com Roy Orbison ("Oh, Pretty Woman", "Only the Lonely") o Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love").

Va tancar amb una altra versió –una greixosa lectura d'"I'll Go Crazy", el clàssic de James Brown- un passi on tothom hi va poder trobar la seva cançó preferida, servit amb l'elegància d'un crooner dels de tota la vida i amb l'ofici d'un il·lustre veterà del rock'n'roll, passeig entre el públic inclòs a l'hora de cantar "Waiting" i "Don't Leave Me on My Own". Tan sols un apunt en negatiu: el so, escàs en volum i presència, que no va fer justícia a una actuació altrament immaculada. "We're gonna play with guts!", va declarar amb bon humor després de referir-se a la coincidència horària del seu concert amb el que l'ídol de masses Harry Styles oferia a escassos metres de distància. Sense cap mena de malícia, possiblement sense ser-ne ni tan sols conscient, acabava d'explicar la diferència entre la perdurabilitat i el cant de sirena.