divendres, 30 de juny del 2023

Quan Led Zeppelin van aterrar a Lió

L'aparador de Boul'Dingue Occasions, al centre de Lió.
Boul'Dingue Occasions és una botiga de discos i còmics de segona mà de la part antiga de Lió –està gairebé a tocar de la catedral-. La vaig trobar per casualitat ahir al migdia, i el seu aparador em va semblar prou temptador per animar-me a endinsar-m'hi.

Portava posada una samarreta de Led Zeppelin, i això va fer que el responsable de l'establiment em rebés amb un gran entusiasme –"You wear a Led Zeppelin t-shirt, you can do anything you want!", em va dir quan li vaig comentar que volia entrar a fer un cop d'ull-.

Al cap d'una estona va entrar un client habitual de la botiga, que també es va fixar en la meva samarreta i em va voler donar conversa. El problema era que ell no parlava anglès i que el meu francès és més aviat bàsic, però tot i això ens vam entendre sense problemes.

Em va explicar que havia arribat a veure Led Zeppelin en directe a Lió el 1969 –tot just publicat el seu primer àlbum, a veure qui ho supera-. Aleshores va intervenir el botiguer, que també havia assistit a aquell concert, i va recordar que hi havien anat plegats perquè es tractava, atenció, del "nou grup de Jimmy Page", a qui havien pogut veure en directe pocs anys abans amb els Yardbirds.

Però la història no s'acabava aquí. També havien arribat a veure els mateixos Yardbirds abans de l'entada de Page al grup, quan els britànics –etapa Jeff Beck, dedueixo- havien telonejat als Beatles a París. Batalletes de melòmans i tot el que vostès vulguin, però l'estona que vaig passar ahir al migdia no me la proporcionarà mai cap algoritme ni buscador d'Amazon.

La fàbrica dels Lumière

L'exterior de l'antiga fàbrica, vist des de la perspectiva de la pel·lícula.
El que queda de la fàbrica dels germans Louis i Auguste Lumière a Lió. Aquí es va rodar la que es considera com la primera pel·lícula de la història –"La Sortie de l'Usine Lumière à Lyon" (1895), dirigida per Louis Lumière-. Traspassar aquesta porta tal com ho van fer al seu dia els treballadors de can Lumière és quelcom que no té preu. Fer-ho el dia abans de retrobar-te amb la gira de Bob Dylan en aquesta preciosa ciutat, directament és una experiència metafísica. De pioners i de genis va la cosa.

L'interior de la fàbrica, mirant cap a la sortida.


Un ball a la part baixa de la platea

BOB DYLAN

Amphithéâtre 3000, Lió
29 de juny de 2023

Ahir a la nit, mentre Bob Dylan i la seva banda interpretaven "Key West (Philosopher Pirate)" a l'Amphithéâtre 3000 de Lió –primera de les dues aturades del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la ciutat-, una parella jove es va aixecar i es va posar a ballar en un lateral de la part baixa de la platea. L'arranjament de la peça en qüestió, més proper al romanticisme de la dècada dels 50 que no pas als vaporosos contorns de la versió inclosa a "Rough and Rowdy Ways" (2020), certament hi convidava –el ball va durar el que va trigar el personal de seguretat a cridar-los l'atenció, amb molt males maneres, per cert-.

Es va adonar Dylan de tot plegat? Tenint en compte que les dimensions de l'Amphithéâtre no són ni molt menys les del Liceu, és possible que alguna cosa arribés a veure des de l'escenari. En tot cas, el concert va continuar sense cap alteració –com no podia haver estat de cap altra manera-. Però aquella parella acabava de posar de manifest quelcom molt important. Que més enllà de tota la transcendència que pugui tenir a aquestes alçades la gira de presentació d'una de les obres capitals d'un dels artistes que van definir el segle XX, la música també va d'aquestes petites coses.


GRAN PIANISTA
Dylan va aterrar a Lió amb un repertori pràcticament calcat al que ha anat desplegant al llarg de tota la present gira, però novament amb un cançoner en constant mutació que va donar peu a un concert substancialment diferent als de fa una setmana al Liceu, per exemple –82 anys i encara creixent a cada concert, que n'aprengui tota la resta-. Com a mostra la inicial "Watching the River Flow", que va adoptar un accent amb fort regust de Nova Orleans. O un "Crossing the Rubicon" on Doug Lancio i Bob Britt van rebaixar l'aparell elèctric de les seves guitarres mentre Dylan projectava des del piano les seves formes més nocturnes.

Arribat aquest punt, em sembla necessari –perquè crec que se'n parla poc- reivindicar el Dylan pianista. No és que es defensi bé, és que està mostrant cada nit un domini extraordinari d'aquest instrument. Ja sigui a ritme de blues d'alta graduació –"Goodbye Jimmy Reed", els inicis de "When I Paint My Masterpiece" i un "I'll Be Your Baby Tonight" que es va manifestar ahir més corrosiu que mai- o en passatges de naturalesa gairebé barroca –la conversa a tres bandes que va mantenir amb Lancio i Britt durant "I've Made Up My Mind to Give Myself to You", els preciosos repunts de la final "Every Grain of Sand" o sobretot el pòsit espiritual de "Mother of Muses"-.


CITA ALS DEAD
Més enllà d'això, la primera nit a Lió també va destacar per la presència al repertori de "West L.A. Fadeaway", tota una perla del catàleg de Grateful Dead que Dylan ja havia rescatat un parell de dies abans a Aix-en-Provence. Una peça que el de Duluth havia interpretat en directe anys enrere –i que per tant, val a dir, no va tenir la transcendència de l'estrena d'"Stella Blue", un altre original dels californians, la setmana passada al Liceu amb motiu de l'aniversari de Robert Hunter-, i que semblava venir a refermar l'aparent desig d'homenatjar als Dead en aquesta gira –en convocatòries anteriors també havien caigut "Truckin'" i "Brokedown Palace"-.

I encara un últim detall. Hi va haver dos moments –a "When I Paint My Masterpiece" i "I've Made Up My Mind to Give Myself to You"- en què Dylan va acabar de cantar un parell de versos amb una claredat i una netedat evocadores del seu timbre vocal de fa ben bé sis dècades, quan tot just començava a escriure una sèrie de cançons que canviarien el curs de molts esdeveniments i que a aquesta alçades ni formen part dels seus repertoris ni se les espera. "It‘s not easy to play those songs but this band is doing pretty good, don’t you think?", va deixar anar durant la presentació dels músics en referència a un set list en clau inequívoca de present. Ja ho podia ben dir.

dijous, 29 de juny del 2023

Peter Brötzmann (1941-2023)

PETER BRÖTZMANN

(1941-2023)

Recordo el moment com si fos ahir. Va ser a l'antiga sala BARTS de Barcelona –actual Paral·lel 62- durant el Primavera Sound 2014. Un servidor venia de presenciar els concerts de tarda al parc del Fòrum, on havia caigut un diluvi que havia deixat xop el respectable. I amb aquestes vaig entrar a l'entorn més acollidor d'una sala de concerts i vaig presenciar una explosió de free jazz de les que no passen cada dia. A l'escenari, Full Blast, un combo de música lliure i experimental comandat pel saxofonista i clarinetista alemany Peter Brötzmann, una de les figures clau del jazz més indomable al continent europeu. Veterà amb cinc dècades de trajectòria que l'havien portat a compartir estudis i escenaris amb gegants com Cecil Taylor, ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Seguint Dylan per Europa

El seguici de la gira de Dylan, ahir a la tarda a Lió.
Avui fa 9 mesos que vaig assistir al concert de Bob Dylan a l'Scandinavium de Göteborg. 29 de setembre de 2022, la tercera data del primer tram europeu del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Dit d'una altra manera, un dels primers concerts que feia Dylan a Europa després d'una pandèmia que ho havia fet aturar tot, també aquell Never Ending Tour que fins aleshores semblava cridat a fer honor al seu nom.

Si parlem de música, Dylan és la meva debilitat més gran. I si parlem del seu present creatiu, "Rough and Rowdy Ways" (2020) no tan sols em sembla el seu treball més essencial des de "Time Out of Mind" (1997) sinó també una de les grans obres fonogràfiques del segle XXI, testimoni del seu temps però sobretot oasi de serenor en un context on immediatesa equival a caducitat. Per tant era conscient d'estar assistint a una vetllada molt especial.

El que no m'esperava era que aquell concert m'impactés fins a un punt que ni el meu primer cop amb Dylan –Palau d'Esports de Barcelona, 22 d'abril de 1999- m'havia impactat. Des d'aquell dia he seguit de forma gairebé obsessiva –a través de la xarxa- tota novetat relacionada amb la present gira del de Duluth. Una gira amb la qual em vaig poder retrobar finalment la setmana passada en dos apoteòsics concerts a Barcelona –divendres 23 i dissabte 24 de juny al Gran Teatre del Liceu-.

Escric aquestes línies des de Lió, on aquesta nit tinc previst retrobar-me un cop més amb Dylan i amb una gira que –musicalment parlant- ha alterat moltes de les meves prioritats. El d'avui serà el primer dels dos concerts que el de Minnesota té programats a l'Amphithéâtre 3000 de la ciutat francesa –també compto repetir demà-. Nou mesos després de la meva primera cita amb el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, estic fent realitat un somni que mai m'hagués imaginat que arribaria a realitzar. Seguir (una part d') una gira europea del meu artista de capçalera.

dimecres, 28 de juny del 2023

Lee Rauch (1964-2023)

LEE RAUCH

(1964-2023)

Pioner del thrash metal més genuí de la Costa Oest dels Estats Units, Lee Rauch va ser el bateria original de Megadeth. El mateix Dave Mustaine el va fitxar després de provar altres músics quan tot just estava donant forma al projecte. Corria l'any 1983, i Rauch tan sols va durar uns mesos al grup abans de marxar-ne a causa de tensions internes, però encara va tenir temps de gravar la primera maqueta. Després va tocar amb bandes com Dark Angel. Ha mort a l'edat de 58 anys.

Dylan recorda Robert Hunter

Robert Hunter (1941-2019) - Foto Ed Perlstein/Getty Images.
El company Pere Agramunt (La Brigada) em feia notar a través de Twitter que divendres passat, 23 de juny, era l'aniversari de Robert Hunter, col·laborador habitual de Jerry Garcia i lletrista d'incomptables cançons de Grateful Dead, que va morir ara fa prop de quatre anys. I que aquest hauria estat, segons apunten fonts ben informades de l'òrbita dylanòloga, el motiu pel qual Bob Dylan no tan sols hauria interpretat aquella mateixa nit al Liceu un clàssic dels Dead com "Stella Blue" –confirmat, no l'havia fet mai abans en directe-, sinó que amb ell hauria sumat una peça al repertori –si normalment fa 17 cançons, durant la primera nit a Barcelona en van caure 18-.

Dylan no va citar en cap moment el nom de Hunter, simplement va deixar anar "Stella Blue" com si ell i la banda que l'acompanya en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour la fessin cada nit –i amb uns arranjaments que recordaven als Beatles d'"Abbey Road" (1969)-. Va ser la seva forma de recordar-lo el dia del seu aniversari –per cert, hauria fet 82 anys, els mateixos que va fer el de Minnesota el mes passat-. Una alteració del guió –per dir-ne d'alguna manera, ja que aquest concepte fa de mal dir quan parlem de qui parlem- que fins ara només s'havia produït en un únic concert de la present gira, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis. Misteri resolt, i un d'aquells detalls que engrandeixen encara més el mite.

dimarts, 27 de juny del 2023

Booker Newberry III (1956-2023)

BOOKER NEWBERRY III

(1956-2023)

Va escalar posicions a les llistes d'èxits tant dels Estats Units com del Regne Unit amb un senzill, "Love Town" (1983), que el va catapultar fins a dalt de tot però també li va fer tocar sostre en termes mercantils. Un exercici de música soul de factura elegant, molt propi del seu temps –parlem de la primera meitat dels 80-, i la peça més reconeguda del catàleg de Booker Newberry III. El cantant havia començat la seva carrera durant els 70, a les files de bandes com Sweet Thunder o Impact, abans d'anar en solitari. Es va retirar el 1996, havent publicat dos àlbums i un grapat de singles al seu nom. Ha mort a l'edat de 67 anys.

Lucky Guri (1950-2023)

LUCKY GURI

(1950-2023)

Circula per la xarxa un vídeo de Lucky Guri interpretant l'himne del Barça al piano, el 2012 al restaurant L'Onada de Palamós, població on s'havia establert el músic de Calella durant els seus darrers anys de vida. No m'apassiona el futbol, però sí que m'emociona escoltar aquesta peça interpretada per un dels pianistes més grans que mai ha donat aquest país nostre, a vuit anys d'haver patit un ictus que el va obligar a començar de zero en tots els sentits. Tota una mostra de superació, la del mestre tornant a fer brillar tot el seu talent després de la malaltia.

Soc d'una d'aquelles generacions que van conèixer Guri com a pianista de programes de TV3 –impagable la seva presència al Sense Títol d'Andreu Buenafuente-. No va ser fins al cap d'uns anys, que la curiositat em va portar a descobrir tota una trajectòria que s'havia desenvolupat en paral·lel a l'evolució de gèneres com el jazz o el rock psicodèlic i progressiu a casa nostra. Parlem dels dies de la Cova del Drac i l'Ona laietana, de les seves actuacions amb alguns dels noms clau de la música catalana de la segona meitat del segle XX, i de bandes com Barcelona Traction o Música Urbana.

També parlem, és clar, de "We Are Digging the Beatles" (1972), tot un homenatge jazzístic als Fab Four que va signar a mitges amb el saxofonista Peter Roar –completaven la formació Max Sunyer (guitarra), Salvador Font (bateria) i Carles Benavent (baix)-. Vaig tenir el gust de veure'l en directe en diverses ocasions, de les quals guardo recordo especialment un concert amb Núria Feliu al desaparegut Cinema Municipal de Cardedeu –la tardor de 1998, si no em falla la memòria-. Un músic extraordinari que desprenia una simpatia igualment extraordinària. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

D.E.P.

dilluns, 26 de juny del 2023

Rob Laakso (1979-2023)

ROB LAAKSO

(1979-2023)

Un músic que ha marxat massa d'hora i encara amb moltes coses per dir. Rob Laakso només tenia 44 anys quan se'l va emportar un maleït càncer setmanes enrere. Guitarrista i teclista –entre d'altres coses-, la gran majoria el vam descobrir a les files dels Violators de Kurt Vile –amb qui va tocar entre 2012 i 2022-. Prèviament havia militat en formacions com Mice Parade o Swirlies. Una pèrdua tan trista com dolorosa.

Segells suecs

Un paquet enviat des de Suècia.
Quan t'arriba un paquet enviat des de Suècia, saps que al seu interior hi ha un disc que portes setmanes esperant, i abans d'obrir-lo decideixes que ho faràs amb molta cura per poder conservar tota aquesta col·lecció de segells. Quina preciositat. Quina meravella. Quina passada. I sí, sé que fa de mal dir segons a on, però no descobrirem ara que hi ha països amb més bon gust que d'altres –i no mirarem enlloc, oi que no?-.

M'ha cridat l'atenció, per cert, que n'hi hagi un de dedicat a la dècada dels 60 on surten els Hep Stars –sí, aquella banda sueca de freakbeat i psicodèlia on militava Benny Andersson abans de formar Abba, tot i que això últim hauria de ser anecdòtic-. Que vindria a ser com si aquí tinguéssim segells on sortissin Los Sírex, Los Salvajes, Lone Star, Los Brincos, Los Bravos, Màquina!, Smash, Els Dracs o Los Cheyenes.

La Suècia dels 60 en un segell postal.


diumenge, 25 de juny del 2023

50 anys de "Honky Tonk Heroes"


Als executius d'RCA no els va acabar d'agradar, fins al punt que van retardar-ne la publicació tant com van poder. En tot cas, quan finalment va veure la llum la crítica li va donar la raó, el públic va respondre amb entusiasme i el temps l'ha acabat convertint en un clàssic. "Honky Tonk Heroes" (1973), oportú títol per a un d'aquells àlbums vinguts a reivindicar les essències més genuïnes de la música country. També una de les obres més celebrades de Waylon Jennings. Avui es commemoren 50 anys de la seva posada a la venda.

Gravat als estudis de la disquera en qüestió a Nashville, "Honky Tonk Heroes" inclou nou peces compostes per un aleshores desconegut Billy Joe Shaver, a qui el mateix Jennings havia fet l'encàrrec després d'haver coincidit amb ell en un festival promogut per Willie Nelson. Aquí hi tenim clàssics de la ploma de Shaver, però també de la veu de Jennings, com ara "You Ask Me To" –coescirta per tots dos-, "Old Five and Dimers Like Me", "Willy the Wandering Gypsy and Me" o la peça titular.

La desena pista, la que tanca el disc, és obra de Troy Seals i Donnie Fritts. "We Had It All", crepuscular balada que han arribat a gravar gegants com els Rolling Stones però Jennings va enregistrar primer. Setmanes abans de publicar-se "Honky Tonk Heroes", el mateix Willie Nelson havia lliurat l'igualment essencial "Shotgun Willie" (1973). Entre l'un i l'altre, pràcticament es van inventar allò que s'acabaria anomenant outlaw country.

"Not Fade Away"

BOB DYLAN

Festival Guitar BCN 2023
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
24 de juny de 2023

Amb el d'aquest dissabte ja són tres els concerts que he presenciat del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. I novament, malgrat les mínimes (però substancials) variacions al repertori, han estat tres actuacions totalment diferents. Si abans d'ahir ens va sorprendre el de Duluth rendint homenatge a Grateful Dead amb aquell "Stella Blue" que va descol·locar fins i tot al més erudit dels dylanòlegs, ahir es va deixar anar amb "Not Fade Away", l'original de Buddy Holly que els mateixos Dead també havien versionat al seu dia.

"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.

Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.

Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.


EL DYLAN BROMISTA
Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.

"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.

Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.

dissabte, 24 de juny del 2023

Dues seguidores de Dylan

Una samarreta del tram present de la gira de Dylan.
Ahir a la tarda, mentre feia cua davant del punt de venda de marxandatge del Liceu minuts abans de l'inici del concert, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dues seguidores de Bob Dylan que estaven al meu davant i que, em va semblar entendre, s'acabaven de conèixer en aquella mateixa cua.

Una d'elles era una senyora de 69 anys –en un moment de la conversa va dir l'edat- que porta gairebé sis dècades seguint a Dylan i l'ha vist en directe en incomptables ocasions, aquí i a fora –com en el meu cas, la d'ahir era la seva segona cita amb el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour-.

L'altra era una noia molt més jove –posem-li uns 20 i pocs anys- que havia anat al Liceu amb els seus pares i es disposava a veure Dylan en directe per primer cop. La primera era perfectament conscient del repte que suposa assistir a un concert de Dylan. La segona encara tenia l'esperança de poder escoltar "Like a Rolling Stone" ahir a la nit.

Em va meravellar la forma com la senyora li explicava a la noia com són els actuals concerts de Dylan, amb tota la passió del món però sense cap ànim d'alliçonar-la. I també em va meravellar la forma com la noia se l'escoltava, amb atenció i amb una mirada que deixava entreveure admiració i fascinació.

No les vaig tornar a veure en tota la nit. No sé com van viure el concert, tot i que òbviament ho van fer des de perspectives molt diferents. A la mirada de la noia gairebé hi vaig reconèixer el meu jo de 17 anys a la porta del Palau d'Esports a un any i mig d'haver-se publicat "Time Out of Mind" (1997). A l'expressió de la senyora hi vaig descobrir com m'agradaria ser quan tingui la seva edat.

No hi ha ningú més com Dylan

BOB DYLAN

Festival Guitar BCN 2023
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
23 de juny de 2023

He assistit al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan en dues ocasions però amb nou mesos de diferència. La primera va ser el setembre passat a l'Scandinavium de Göteborg, la segona ahir a la nit al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El repertori ha estat gairebé el mateix en totes dues dates –tot i que amb variacions que no són gens anecdòtiques-, però els concerts han estat totalment diferents –i l'experiència, en tots dos casos, apoteòsica-.

Si el cançoner de Dylan s'ha caracteritzat durant sis dècades per la mutació constant a l'hora de portar-lo a l'escenari, bona part de les peces de "Rough and Rowdy Ways" (2020) ja no tenen res a veure amb les versions que el seu autor en va fer la nit passada al Liceu, que per moments van esdevenir irreconeixibles. "I Contain Multitudes" va semblar un outtake de "Time Out of Mind" (1997). "False Prophet" va retenir tot el llegat del blues elèctric més genuí però va prescindir del riff de Billy "The Kid" Emerson.

Més sorprenent encara va resultar "My Own Version of You", accelerada amb un tempo blues rock evocador dels dies de "Love and Theft" (2001) o "Modern Times" (2006) –per cert, soc jo o la coda instrumental d'aquesta cançó era el "Wade in the Water" de Ramsey Lewis?-. I després hi va haver "Key West", que va transformar el plàcid onatge de la versió original en una crepuscular balada 50s.

VARIACIONS
Menció a part van valer les variacions al repertori. No va caure "That Old Black Magic", l'estàndard del Great American Songbook, però a canvi vam guanyar fins a dues cançons –si normalment en fa un total de 17, ahir en va fer 18, una alteració del guió que només s'havia produït en una ocasió durant l'últim any, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis-.

La primera va ser "Tweedle Dee & Tweedle Dum", rescat de "Love and Theft" que ja havia caigut en un parell de concerts del present tram europeu de la gira. La segona va ser "Stella Blue", un original de Grateful Dead que Dylan i la seva banda van fer com si fossin els Beatles a la cara b d'"Abbey Road" (1969). Ignoro si mai abans l'havia versionat, però el concert d'ahir va suposar el seu debut a la present gira. I va passar a Barcelona.

EN CLAU DE PRESENT
Al marge de tot això, el més destacable del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour segueix essent la determinació de Dylan, amb 82 primaveres a l'esquena, a l'hora de defensar el present creatiu més sòlid que ha tingut des de "Time Out of Mind" (com a mínim), centrant bona part del repertori en la seva obra més recent –cosa que no havia fet des de "Saved" (1980)- i obviant clàssics que la gran majoria mataria per poder reclamar com a propis –i sense els quals no s'entendria la història de la música tal com l'hem conegut, val a dir-.

A títol personal, també em va encantar aquell "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)" sorprenentment reconeixible pels estàndards dylanians. Fins i tot em vaig atrevir a cantar-ne la tornada des de la meva butaca. Però aleshores Dylan la va aturar en sec i va deixar anar "and I go mine" pràcticament al principi de la següent estrofa. Mestre del desconcert, als seus 82 anys segueix venint-nos a recordar que la missió d'un artista és dignificar el seu art i no pas donar-li al públic allò que el públic vol. No hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà mai més ningú com ell.

divendres, 23 de juny del 2023

Teresa Nervosa (1962-2023)

TERESA NERVOSA

(1962-2023)

El hardcore punk com a punt de partida de tot allò que diverses generacions ja han donat per fet. Una de les variants més extremes del punk rock com a pedra de Rosetta del rock alternatiu nord-americà dels 80 i dels 90, amb tots els seus itineraris i matisos. Els texans Butthole Surfers van ser una d'aquelles bandes que van sorgir de l'ona expansiva del hardcore i van evolucionar al seu aire cap a un discurs tan eclèctic i versàtil com únic i intransferible, que tant podia apuntar cap al rock de radiofòrmula universitària com a les formes més atrevides del noise. Sense perdre mai de vista l'ètica punk, i sempre amb un sentit de l'humor passadíssim de voltes –qui més podia titular una cançó psychobilly amb el nom de Julio Iglesias?-. Teresa Nervosa va ser bateria del grup –tasca compartida amb King Coffey, és a dir que hi havia dues bateries- entre 1983 i 1985, i posteriorment entre 1986 i 1989 –hi va tornar de 2008 a 2009-, arribant a gravar obres com "Psychic... Powerless... Another Man's Sac" (1984), "Rembrandt Pussyhorse" (1986) o "Hairway to Steven" (1988). Ens ha deixat a l'edat de 60 anys.

"That Old Black Magic"


Una cançó per una nit de bruixes com la d'avui. La nit de Sant Joan. Però també la nit en què Bob Dylan desembarcarà per fi a Barcelona amb aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que el perfila etern com ell sol amb tota la mortalitat de qui ha viscut 82 primaveres i encara no se n'ha cansat. "That Old Black Magic", el vell estàndard de Harold Arlen i Johnny Mercer que han enregistrat Johnny Johnston, Glenn Miller, Frank Sinatra i Judy Garland, entre d'altres.

Dylan el va versionar amb una dosi extra de swing a "Fallen Angels" (2016), el seu segon àlbum dedicat al Great American Songbook. I és una de les peces que sol tocar en directe als concerts de la present gira –també l'única peça que fins ara ha caigut puntualment del repertori quan el de Duluth ha optat per sorprendre el respectable amb algun canvi inesperat d'última hora-. Que soni (o no) aquesta nit al Liceu. I sobretot que la màgia eterna de Dylan ens torni a embruixar com només ell ho sap fer.

dijous, 22 de juny del 2023

John Waddington (1960-2023)

JOHN WADDINGTON

(1960-2023)

Amb prou feines fa dos mesos que vam perdre a Mark Stewart, vocalista i rostre més visible d'aquella entitat tan inclassificable com única en la seva espècie que va ser The Pop Group –sense ells no s'entendria allò que anomenem post-punk, però l'etiqueta se'ls va fer petita des del moment en què van avançar el mateix punk per l'esquerra i sense fer marxa enrere-. Ara hem de lamentar també la mort de qui va ser un dels membres fundadors i guitarrista del combo britànic durant tota la seva primera etapa –no va participar a la reunió de la passada dècada-, John Waddington. El seu so angular, opressiu per naturalesa però lliure per definició, ha influït diverses generacions de músics d'estils que van del post-punk –sí, novament l'etiqueta de torn- al noise o el shoegaze. Cançons com "We Are All Prostitutes" –atac ferotge i sense embuts a la societat de consum- són avui tan vigents com quatre dècades i mitja enrere.

Karla amb K: reflexió existencial des de la pista de ball

Carla Mercader aka Karla amb K - Foto Sílvia Poch.
"Hi ha un moment en el qual m'adono que estem vius tota l’estona i que és esgotador, que la vida no para mai i que per més que deixis de fer coses, t’aturis, dormis, t’amaguis, deixis la ment en blanc, la vida segueix, sempre, fins al final. Com un transatlàntic trencant el gel lenta però ferma i impassiblement. Estar viu tota l’estona és molt cansat, hi ha moments que desitjaries fer una altra cosa. Anar a prendre quelcom, potser, una excursió a la muntanya per respirar aire fresc? Potser un festival de música? Un viatge... Què puc fer per escapar? No amiga, no et pots escapar. Estem vius tota l’estona i aquesta modalitat no permet conèixer altres coses. Que estrany que després de tants segles, no se sàpiga absolutament res de què és tot això de la vida".

Són reflexions en veu alta que Carla Mercader planteja a la nota promocional d'"ESTEM VIUS TOT EL R4TO" (2023, Hidden Track) –sí, en majúscules, i no, no hi ha cap error de tecleig-, el primer àlbum que signa amb el seu alter ego Karla amb K. Vuit pistes de pop electrònic amb lletres confessionals i vocació ballable on la barcelonina reflexiona, entre d'altres, sobre la condició humana. Atenció a aquests versos d'un dels senzills destacats del disc, "3LS HUM4NS": "Com se senten els humans quan es fa de nit? / De vegades estan decebuts i no s'han divertit / De la seva existència no en coneixen el sentit / Tot i així s'aparellen i no s'han rendit / Els humans s'inventen mil excuses per no fer el que desitgen / Casi mai no són conscients de tot el que tenen".

Versos que d'alguna manera venen a contradir el paràgraf que encapçala aquest article –i no és cap crítica en negatiu, al contrari-. Com si Mercader s'estigués responent ella mateixa que el problema no és estar viva tota l'estona, sinó no disposar de temps per aturar-se a ser-ne conscient. Lírica existencialista que posa sobre la taula les dinàmiques més opressives del nostre temps alhora que revela l'autora com una ànima sensible amb gran capacitat d'observació i d'anàlisi, també com una de les grans lletristes del pop (en) català contemporani. "De què està fet el pas del temps?" i "De què està fet el que no tinc?", es pregunta a "TOMB3S", vaporosa i crepuscular balada que parteix del desamor per abordar sense complexes el misteri metafísic.

Concebut durant un retir creatiu a la Serra de Tramuntana, enregistrat a mig camí de Mallorca i el Penedès, "ESTEM VIUS TOT EL R4TO" és, en paraules de la mateixa Mercader, "fruit d’una ferida i de la necessitat de sanar-la a través de l’art". Pot sonar a tòpic, però no ho és quan una sembla tenir tan clar que la seva obra present tanca una etapa i n'enceta una altra. "Cada pas que faig / Em separa de qui era ahir", proclama amb un to d'allò més serè a "NO F4 IL·LUSIÓ", una altra declaració que parteix del mal d'amor per acabar explicant què significa estar viva, desplegada sobre un contagiós i hipnòtic ritme de club. "El principi de la resta de la meva vida", conclou la mateixa peça. El  debut per la porta gran d'una veu que ha vingut a dir(-nos) moltes coses.


Més informació:

Karla amb K  /  Spotify  /  Youtube  /  Instagram

dimecres, 21 de juny del 2023

Dia de la Música 2023


La commemoració del Dia de la Música coincideix amb l'inici de l'estiu. La d'avui, 21 de juny, és una data en què habitualment m'agrada fer sonar els meus discos dels Beach Boys i de les Ronettes, també recuperar alguna joia del surf instrumental, i deixar-me portar per l'esperit de revetlla de tota la vida de l'Orquestra Plateria. Per això he tornat a desenfundar aquesta còpia en vinil del segon àlbum de la formació barcelonina, publicat el 1979 amb títol homònim –el plàstic d'"Estremécete", "La Neurastenia", "El Sabio""Mambo nº 8" i "Pedro Navaja", gairebé res-. Un disc dels que fan festa en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, però que ara mateix també porta implícit l'homenatge a qui ens ha deixat abans d'hora. Va per Emili Baleriola. En pau descansi. I que la música no deixi mai de sonar.

Emili Baleriola (1952-2023)

EMILI BALERIOLA
(1952-2023)

Molt trist per la mort d'Emili Baleriola, gran guitarrista i persona encantadora amb qui vaig tenir el gust de coincidir –de treballar- durant les dues edicions de PRO-GRA-SSIU, jornada divulgativa sobre jazz i música progressiva promoguda per Àlex Gómez-Font i Brubaker a la NAUB1 de Granollers. A l'edició de 2014 hi va actuar amb el seu quartet de jazz (a la fotografia) i va rescatar part del cançoner de Màquina! amb la banda de Jordi Batiste. A la de 2015 hi va fer un repertori triat especialment per l'ocasió amb Toni Palacín (Mi Generación) i Trajecte Final.

Parlar d'Emili Baleriola és referir-se a un dels més il·lustres veterans del jazz, del rock i del blues a casa nostra. Dels fundacionals Crac, power trio essencial i mai prou reivindicat del rock progressiu català, a la segona etapa dels mateixos Màquina! –on va entrar tota la formació de Crac, i que sovint sol associar-se amb el guitarrista-, i de l'Orquestra Plateria –en va ser un dels fundadors i s'hi va mantenir a bord fins al final- a Jaume Sisa –amb qui va gravar "La Catedral" (1977) i va sortir de gira-. A tot plegat cal sumar-hi la notable producció a títol propi. Se n'ha anat un tros d'història de la música d'aquest país.

D.E.P.

dimarts, 20 de juny del 2023

Reuben Wilson (1935-2023)

REUBEN WILSON

(1935-2023)

Exponent de la generació d'organistes de jazz que havia pogut aprendre de referents com Jimmy Smith, Reuben Wilson es podia considerar ell mateix un dels grans mestres del Hammond B3. Va debutar el 1968 amb el notable "On Broadway", pas previ al salt endavant de "Love Bug" (1969) i a obres de la mida de "Set Us Free" (1971) o "Got to Get Your Own" (1975), que van posar part de les bases de corrents com l'acid jazz. Ha mort a l'edat de 88 anys.

Ran Ran Ran - "Jo faig rànquings, tu poemes" (2023)


Sembla mentida però ja fa deu anys que Ran Ran Ran es van presentar en societat amb "Més brots" (2013), un primer disc autoeditat amb un peu a l'òrbita antifolk i l'altre en allò que s'anomenava Nou Pop Català. Des d'aleshores ha plogut molt i les coses han canviat encara més, però resulta reconfortant comprovar que Ferran Baucells no només segueix lliurat en cos i ànima al noble art de perseguir la cançó (gairebé) perfecta, sinó que encara és capaç d'ampliar horitzons sense deixar de ser ell mateix ni caure en la temptació de cap cant de sirena.

Mirin si han canviat, les coses, que un projecte que havia començat com un duet ha acabat esdevenint una banda de naturalesa polièdrica, amb secció de corda inclosa –els sempre oportuns Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de projectes com Appledog o Invisible Harvey-. Una formació –la completen Martina Borrut (teclats i veu), Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix, violí i veu)- que es va estrenar ara fa dos anys amb el notable "Clàssics populars" (2021), i que es consolida ara a "Jo faig rànquings, tu poemes" (2023) –tots dos els ha publicat la bona gent de Bankrobber, Edita La Servidumbre i Ultra-Local Records-.

Un àlbum on tots els elements del conjunt semblen haver trobat el seu lloc –el pop de cambra plusquamperfet de "L'Estany", amb les seves cordes tardorenques i harmonies vocals a joc; els duets vocals que es marquen Baucells i Borrut a "RV: No serveix si és d'amagat" i "Etapa fosca"-. També una obra de naturalesa reflexiva i madura en el millor sentit, on Baucells es referma com a superlatiu lletrista alhora que presumeix d'una versatilitat fora de sèrie tot conjugant l'alta sofisticació pop de "Danses paganes" amb els ressons orgànics de la dylaniana "Fantasmes, II" o aquest sorprenent "La vida és massa curta per rellegir" –quin gran títol- que remet als Wilco més inspirats. Passen els anys i les coses canvien, però les bones cançons segueixen essent eternes.

Disponible a Bandcamp.

dilluns, 19 de juny del 2023

Blackie Onassis (1966-2023)

BLACKIE ONASSIS
(1966-2023)

John Rowan, més conegut com a Blackie Onassis, va ser el bateria d'Urge Overkill durant l'etapa més recordada del combo de Chicago. Va entrar al grup el 1990, just a temps de gravar "The Supersonic Storybook" (1991). També va enregistrar "Saturation" (1993) –on va cantar l'eterna "Dropout"- i "Exit the Dragon" (1995) –hi va cantar la preciosa "Mistake"-. I sí, també va tocar a la celebrada versió de "Girl, You'll Be a Woman Soon" (Neil Diamond) que Quentin Tarantino va incloure a la banda sonora de "Pulp Fiction" (1994). No va participar de la reunió de la banda a partir de 2007. Ha mort a l'edat de 57 anys.

Bullitt - "B Major" (2023)


Els trobàvem molt a faltar, però sabíem que tard o d'hora tornarien. Vuit anys llarguíssims han passat des de la sortida d'"Sparks" (2015, BCore), el que fins ara era l'últim àlbum de Bullitt. Des d'aleshores havíem vist com el seu vocalista i guitarrista, Xavier Calvet, consolidava una trajectòria solista alhora que diversificava el seu ventall estilístic tot apuntant cap a registres com el folk o el so Americana. I tot d'una, quan menys ens ho esperàvem, van els de Sant Feliu de Guíxols i ens tornen a sorprendre amb un d'aquells discos que posen les piles des del minut zero.

"B Major" (2023, BCore) sona a Bullitt pels quatre costats, però sobretot sona com si no haguessin passat aquests vuit anys –no és cap crítica negativa, al contrari-. Una dotzena de pistes que refermen els empordanesos com a grans ambaixadors i preservadors a casa nostra d'aquell rock de guitarres urgent però desenfadat, hereu de Weezer, Lemonheads, Posies i tantes altres patums de l'òrbita alternativa nord-americana dels 90. Com a mostres, píndoles tan vitamíniques com "Fix Myself", "Counter", "Step in the Real" o "Avalanche", que sonen tan fresques avui com ho haurien fet 25 anys enrere. Ben tornats siguin.

Disponible a Bandcamp.

diumenge, 18 de juny del 2023

Joy McKean (1930-2023)

JOY McKEAN
(1930-2023)

Són temps difícils per al country australià. Si fa tan sols uns mesos perdíem a Slim Newton, ara hem de lamentar la mort de Joy McKean, una altra pionera del gènere a la terra dels cangurs. Pionera perquè era tan sols una adolescent quan va importar al continent oceànic un gènere musical genuïnament nord-americà, però sobretot perquè era una dona reclamant terreny –i conquerint-lo- en un entorn absolutament masculinitzat. Componia les seves pròpies cançons –impossible destacar-ne una de sola-, però també sabia moure els fils de la mateixa indústria, cosa que li va permetre fer-se càrrec del management del seu marit, el també cantant de country Slim Dusty. La filla de tots dos, Anne Kirkpatrick, és una altra figura destacada de la música country a Austràlia. McKean ha mort a l'edat de 93 anys.

The Crystal Teardrop

Refrescants essències de 1966.
Una banda de recent formació que reivindica la música de dècades enrere i la fa sonar fresca com una rosa. The Crystal Teardrop és un quartet de les Midlands angleses que assenyala l'any 1966 com el seu punt de partida. Les seves referències són els Beatles de "Revolver", els Kinks de "Face to Face" i els Byrds de "Fifth Dimension", també l'efervescència lisèrgica que es registraria en exercicis posteriors tant a la Costa Oest dels Estats Units com a la Swinging London més calidoscòpica.

Han actuat en escenaris com el de Le Beat Bespoke, una de les meques de la cultura sixties al Regne Unit. I acaben de lliurar un primer single, "Nine Times Nine" (2023), on les guitarres altes en acidesa dialoguen amb els cants onírics d'Alexandra Rose Mason (veu, guitarra i mandola) sobre una base rítmica de vocació hipnòtica. Un dinàmic exercici de rock psicodèlic que els acosta als seus referents i alhora els postula com a hipotètica revelació d'aquest registre en ple segle XXI.

Descobreixin-los a Bandcamp.

dissabte, 17 de juny del 2023

Cormac McCarthy (1933-2023)

CORMAC McCARTHY

(1933-2023)

Poques novel·les m'han arribat a impactar de la manera com ho va fer al seu dia "The Road" (2006), de Cormac McCarthy. La distopia com a recurs per explicar el món present però també el món que ha de venir. No anava gens errat, l'autor de "No Country for Old Men" (2005) i la Trilogia de la Frontera, quan va descriure un escenari post-apocalíptic on l'instint de supervivència acaba passant per sobre de tota ètica o moral. Se n'ha anat un dels noms més capitals de la literatura contemporània, sovint comparat amb tòtems de la mida de Mark Twain o William Faulkner. Bona part de la seva obra segueix més viva que mai en un món tan salvatge, hostil i violent com la seva ploma.

Jordi Pèlach - "Ningú estima el carter" (2023)


Cal reivindicar el valor de l'obra perdurable en un món líquid on la caducitat pràcticament ha esdevingut la norma. També la determinació de tots aquells artistes que han optat per fer les coses al seu ritme i al seu aire en lloc de seguir dictats, modes i tendències, encara menys els tempos i les dinàmiques d'això que anomenem la indústria. Jordi Pèlach portava vuit anys sense publicar música nova. Una xifra que equival a tota una eternitat en una roda que requereix d'estímuls constants per no deixar de girar.

Poc li deu importar tot plegat al de Santa Coloma de Farners, que no només viu al marge de tota roda possible sinó que fa la música que vol i la interpreta com li ve de gust. Si ara fa vuit anys es va revelar com un alquimista de la cançó a cavall del folk i el pop –també com una veu tan profunda com reconeixible- amb aquell notable àlbum de debut que va esdevenir "La cambra freda" (2015), en plena era de les caixes de ritmes i l'autotune referma l'aposta per tot un seguit de textures orgàniques que segueixen tenint el folk com a punt de partida, si bé ha reduït la pàtina pop d'un discurs que s'emmiralla ara en les formes més àrides i polsegoses del country.

"Ningú estima el carter" (2023, U98 Music), es titula el seu segon elapé. Una obra que ell mateix ha definit com "un àlbum conceptual de western metafísic" fet a partir de "música americana amb lletres catalanes". Si tot plegat sona llaminer, esperin-se a conèixer el fil argumental del plàstic en qüestió –que properament es traduïrà també en una narració literària-. Una història ambientada en un poble sense determinar d'una Catalunya distòpica i desèrtica, narrada en primera persona per un carter pacifista atrapat enmig d'una guerra que, com totes, només serveix per fer mal –tot plegat recorda els marcs conceptuals de l'univers Mad Max i de "The Postman" (1985), la novel·la de David Brin que Kevin Costner va portar a la gran pantalla el 1997-.

Produït per Flavio Ferri (Delta V), qui també es fa càrrec del baix, i gravat amb una banda formada per músics catalans i italians, "Ningú estima el carter" trepitja fort de bon principi amb el country còsmic d'un "Glòria a les pedres" on ressona el fantasma de Gram Parsons. "Darrere dels canons" i la peça titular bé podrien ser el més semblant que mai s'hagi fet en català a l'èpica crepuscular d'un Scott Walker. "Les campanes" és un dinàmic exercici de country rock amb accent fronterer. I els paisatges a contrallum d'"Amor infinit" poden remetre a la unió de Dylan amb Daniel Lanois. La suma de tot plegat és un dels discos més fascinants i ambiciosos –en el millor sentit- que s'han facturat darrerament en la nostra llengua. Vuit anys d'espera que han valgut molt la pena.

Disponible a Bandcamp.

divendres, 16 de juny del 2023

Guitarra, baix i bateria - Programa 335

Bob Dylan.
Aquesta setmana m'acomiado de Guitarra, baix i bateria. Han estat set temporades durant les quals m'ho he passat molt bé parlant de música amb molt bona companyia, la de Ricky Gil, la de Laura Peña i la de tot l'equip de Ràdio Silenci. He triat per acomiadar-me una selecció de cançons amb Bob Dylan com a fil conductor –d'Scarlet Rivera a This Frontier Needs Heroes i de Cruzados als Long Ryders, passant òbviament pel mateix Dylan-. Al programa també hi sonen The WhoMossén Bramit Morera i Els Morts, i Free. Moltes gràcies per tot, de debò que ha estat un plaer. Disponible en podcast.

Roser Monforte Trio - "Landscape Songs" (2023)


El paisatge com a font d'inspiració a l'hora de fer música. I la música com a mitjà per evocar el mateix paisatge o fins i tot transportar-hi l'oient. A la caràtula del segon àlbum de Roser Monforte s'hi poden veure les diferents capes i textures d'un paisatge. I justament de capes i de textures es composen les vuit peces que formen el disc, oportunament titulat "Landscape Songs" (2023, Segell Microscopi).

Un exercici de jazz de naturalesa reposada però amb vocació exploradora, amb cert accent de fusió i fins i tot alguna excursió cap a territoris free. Acompanyen a la saxofonista barcelonina –tota una veterana que ve de tocar amb figures que van de Fermin Muguruza a Martirio- aquest prodigi de la guitarra que és Pau Mainé i el bateria tot terreny Jordi Pallarés. Atenció a l'escalada sense límits de "Horses" i al misteri minimalista de "Cosmic Dancer".

Disponible a Bandcamp.

dijous, 15 de juny del 2023

Armand Parellada (1959-2023)

ARMAND PARELLADA

(1959-2023)

Ens ha deixat el bateria Armand Parellada, tot un veterà de l'escena musical vallesana des dels dies dels lisèrgics Kannavis, banda formada a Granollers per ell mateix juntament amb Jordi Pegenaute i Joan Vinyals, entre d'altres. Durant la dècada dels 70 van arribar a actuar a casa de Salvador Dalí, a Port Lligat –la connexió Joan Illa Morell "JIM"-. Més tard va militar en projectes com Arsènic o Radical Style. Durant els darrers anys havia compaginat la seva tasca com a professor de bateria amb els molt recomanables –i també lisèrgics- Finikitos.

The Who en directe a Barcelona

THE WHO

Palau Sant Jordi, Barcelona
14 de juny de 2023

Han hagut de passar moltes dècades abans de poder escriure un titular com el que encapçala aquest article. Dècades durant les quals hem hagut de fer molts quilòmeres per poder veure en un escenari a la banda que, si no es va inventar el rock, com a mínim en va definir bona part de l'essència. The Who en directe a Barcelona. Per fi ho podem escriure. Per fi ha passat. Per fi s'ha fet realitat aquell somni que semblava haver quedat definitivament enterrat arran de la vergonyosa suspensió del concert que els britànics tenien programat l'estiu de 2006 al mateix Palau Sant Jordi on van encetar la nit passada el tram europeu del Hits Back! Tour.

Pete Townshend i Roger Daltrey a Montjuïc. Amb 78 i 79 anys respectivament, però amb estats de forma francament envejables. Sense el nervi elèctric que sis dècades enrere els portava a destrossar instruments alhora que reinventaven sobre la marxa la forma de tocar-los i sense la irreemplaçable base rítmica que es va quedar pel camí, però amb Zak Starkey refermant-se com l'únic substitut possible de ja saben vostès qui. I sobretot amb un cançoner que val molt més del que demanava la promotora per una entrada de primera fila, reforçat oportunament amb tot el pes i tota l'èpica de l'Orquestra Simfònica del Vallès.

I les coses com siguin, l'actuació va començar a mig gas. Ja fos perquè les condicions acústiques del Sant Jordi no són les més òptimes per sonoritzar-hi gairebé una cinquantena de músics, o ja fos perquè de vegades més és menys, l'inici amb una suite que va repassar part de "Tommy" (1969) no va brillar amb la intensitat que podien prometre a priori títols com "Amazing Journey" o "Pinball Wizard". Però la cosa es va començar a posar al seu lloc amb una solvent "We're Not Gonna Take It", i es va acabar d'enlairar amb un "Who Are You" que ja no va admetre cap marxa enrere –ni tan sols amb la protocolària "Ball and Chain", cita de rigor a "Who" (2019)-.

MOMENTS CLIMÀTICS
El repertori es va dividir en tres terços –sense bisos ni formalismes-. Si el primer havia tingut "Tommy" com a fil conductor, el segon, sense suport orquestral, va alternar reclams de la mida de "You Better You Bet", "The Seeker", "I Can See for Miles" o "Substitute", assolint el primer moment climàtic de la nit amb una desbocada "Won't Get Fooled Again", crit inclòs d'un Daltrey que segueix presumint d'unes cordes vocals d'un altre planeta. El tram final del concert, novament amb la Simfònica a l'escenari, va tenir "Quadrophenia" (1973) com a fil conductor, amb unes robustes "The Real Me" i "5:15" marcant contrastos amb el to crepuscular d'"I'm One" i l'escalada èpica de "Love, Reign O'er Me" –el segon moment climàtic de la vetllada-.

Es van acomiadar interpretant "Baba O'Riley" –el tercer moment climàtic- davant d'un oceà de telèfons mòbils. Una imatge que defineix els nostres dies per bé i per malament, i que la nit passava va connectar amb Lifehouse, aquell concepte eteri que ni el mateix Townshend ha sabut acabar de definir –però que certs teòrics situen a l'arrel d'això que anomenem era digital-. Una de les bandes més grans de la història del rock –o el que queda d'ella, que no és poc tenint en compte com ha arribat fins aquí-, explicant el món que ens envolta amb una cançó composta i publicada fa més de 50 anys. Coses que no es veuen ni s'escolten cada dia.

HISTÒRIA VIVA
Durant la interpretació de "The Rock", una de les peces de la suite de "Quadrophenia", The Who van projectar una bateria d'imatges cronològiques d'esdeveniments històrics que anaven de la guerra del Vietnam fins a la d'Ucraïna, passant per les Malvines, l'Iraq o l'Afganistan –també per Woodstock i Wight-. Com qui vol venir a dir que el món no ha canviat gaire durant les últimes sis dècades, per molt que els que manen s'omplin constantment la boca amb conceptes tan buits com progrés.

També com qui ve a recordar que la seva trajectòria vital, artística i professional s'ha desenvolupat en paral·lel a tots aquests esdeveniments, i que encara té corda. The Who ja feien música mentre l'Oncle Sam ruixava el sud-est asiàtic amb napalm, i malgrat les baixes irreparables en segueixen fent mentre Putin s'enfanga al seu propi Vietnam ucraïnès. Quan parlem dels Who, de Dylan, de McCartney o dels Stones, estem parlant d'història viva de mig segle XX i del que portem de segle XXI. Que no se'ns oblidi mentre encara siguem a temps de veure'ls en un escenari.

dimecres, 14 de juny del 2023

Treat Williams (1951-2023)

 

TREAT WILLIAMS
(1951-2023)

La carrera de Treat Williams a la gran pantalla és tan extensa com prolífica i versàtil. De la irrepetible "1941" (1979), a les ordres d'un jove Steven Spielberg, a "Prince of the City" (1981), "Things to Do in Denver When You're Dead" (1995) o "The Phantom" (1996). El públic melòman segurament recordarà l'actor pel seu paper a la versió cinematogràfica del musical "Hair" (1979), dirigida per Milos Forman, on es posava a la pell de George Berger, el líder d'aquella comuna hippie que ensenyava al recluta Claude Hooper Bukowski (John Savage) a viure la vida d'una altra manera. Ha mort a l'edat de 71 anys.

Un segle de música country cantada

Fiddlin' John Carson, el violinista que va popularitzar el country.
Es commemora avui el centenari de la històrica gravació de "The Little Old Log Cabin in the Lane" a càrrec del violinista Fiddlin' John Carson. El primer enregistrament cantat de la història de la música country, també la peça que va popularitzar aquest estil arreu dels Estats Units durant l'estiu de 1923.

Traçar les arrels de la música country ens obligaria a anar molt enrere. Però si ens centrem en el terreny discogràfic sol existir un consens al voltant de la figura d'Eck Robertson com a pioner de l'estil que ens ocupa. El violinista texà –nascut a Arkansas- va gravar entre els dies 30 de juny i 1 de juliol de 1922 als estudis de la discogràfica Victor a Nova York una sèrie de peces populars, part de les quals amb l'acompanyament del també violinista Henry Gilliland. Una d'aquelles peces era "Sallie Gooden", que va sortir publicada l'1 de setembre d'aquell mateix any amb "Arkansas Traveler" a la cara b. El llançament va passar desapercebut al seu dia, però la història l'ha acabat contemplant com el primer disc de la història del country.

No va ser fins al cap d'un any que un altre músic del Sud, Fiddlin' John Carson, va protagonitzar la que es considera com la primera gravació cantada d'aquest estil, també la peça que el va popularitzar arreu dels Estats Units. Va ser el mes de juny de 1923 quan una delegació de la disquera Okeh Records encapçalada pel productor i caçatalents Ralph Peer va arribar a Atlanta amb l'objectiu de trobar i enregistrar Carson, un extreballador de la indústria del cotó –i un reconegut antisemita que arribaria a establir vincles amb el mateix Ku Klux Klan, diguem-ho tot- que ja aleshores era considerat com un dels millors violinistes de música rural –l'etiqueta country encara no s'havia inventat- de tot l'estat de Georgia.

Peer va improvisar un estudi de gravació en un magatzem de Nassau Street. I va ser en aquell entorn on Carson va gravar el 14 de juny la seva històrica versió de "The Little Old Log Cabin in the Lane", una cançó composta el 1870 per William Shakespeare Hays i molt popular en l'àmbit dels minstrel shows. En aquella mateixa sessió el violinista va gravar també "The Old Hen Cackled and the Rooster's Going To Crow", que va servir com a cara b quan la primera va sortir a la venda al cap de poques setmanes amb forma de disc i a través d'Okeh. En un principi només se'n van premsar 500 còpies, però es van exhaurir tan ràpid que el segell va optar per fer-ne immediatament una edició regular.


AMBAIXADOR DEL SUD RURAL
En qüestió de mesos, les vendes de "The Little Old Log Cabin in the Lane" es comptaven per milers, que arribarien a ser milions durant la tardor d'aquell mateix 1923. Carson havia passat de ser un dels violinistes més populars d'Atlanta a esdevenir el més gran ambaixador de la música del Sud rural arreu dels Estats Units. Fins al 1931, quan va trencar relacions amb Okeh per disputes derivades dels drets d'autor, va arribar a gravar més de 150 cançons, sovint amb l'acompanyament d'una banda, els Virginia Reelers, on destacava la presència de la seva filla, la guitarrista Rosa Lee Carson, més coneguda com a Moonshine Kate.

El 1934, Carson va fitxar per Victor, però aquell mateix any va deixar el negoci discogràfic. Tot i que mai va parar de fer música, els seus últims anys de vida se'ls va passar treballant com a operador d'ascensors a Atlanta. Va morir l'11 de desembre de 1949 a l'edat de 81 anys. Segons la llegenda, tenia el violí a les mans al moment de traspassar. El segell Document Records va publicar el 1997 un total de set volums d'una sèrie de discos compactes que recopilaven cronològicament tota la seva producció –actualment estan descatalogats però es poden localitzar fàcilment al mercat de segona mà-. Sigui com sigui, la seva obra és essencial per entendre el fenomen de la música country tal com la coneixem des de fa un segle.