Maria Arnal i Marcel Bagés

No es deixin enganyar. Recuperar o mantenir viva una tradició no és posar-se una barretina i uns esclops i enfilar-se a fer l'ase a l'escenari per Festa Major tot emparant-se en el tot s'hi val. Recuperar i mantenir viva una tradició requereix de capacitats, virtuts i valors com la recerca, l'anàlisi, l'estudi, la renovació i el risc. Maria Arnal i Marcel Bagés en disposen a grapats. De fet, i d'això es tracta, al seu compte de Bandcamp diuen que no recuperen ni actualitzen res sinó que continuen una cadena de transmissió. La de les cançons de tradició oral que han descobert i desenterrat de fonoteques repartides arreu de la Península Ibèrica. La de les peces que han deconstruït i han reinventat des de la més absoluta essència al llarg de dos ep's -"Remescles, acoples i malismes" (2015) i "Verbena" (2016)- que evoquen la unió de Raül Fernandez amb Sílvia Pérez Cruz. Una tradició oral que ells enllacen amb el codi obert i la lliure descàrrega a través de plataformes com Bandcamp.

Tot a punt per la cinquena FIREPEMU

Recordin que aquest cap de setmana tindrà lloc la cinquena edició de la FIREPEMU (Fira de Recursos Pedagògics Musicals). Una iniciativa de Brubaker que vol promoure la presència de la música a les aules, així com agilitzar les condicions de l'ensenyament a través de totes les eines que aquesta pot arribar a oferir. Un punt de trobada per a professionals de l'educació -i d'altres àmbits- que per primera vegada s'amplia amb una jornada oberta a les famílies. Ens trobaran els dies 1 i 2 d'octubre al Teatre Auditori de Llinars del Vallès. Més informació aquí.

CÁLIDO HOME: “L’etiqueta folk resulta poc pragmàtica”

Foto Ivan Caster.

Tres anys després de “Vulpes vulpes”, Cálido Home tornen amb “Tones and Shapes”. El seu primer disc amb BCore i possiblement el que més s’acosta a l’essència del duet barceloní. En vaig poder parlar amb Anna Andreu i Eduard Pagès a les oficines de la discogràfica. Una entrevista que ja poden llegir al B-Magazine de Brubaker.

The Double - "Dawn Of The Double" (2016)

Una sola peça de 40 minuts de durada on els ritmes primitius de Bo Diddley es fonen amb el sorollisme elèctric del "Sister Ray" de la Velvet Underground. Sense pausa, descans ni treva que alterin una construcció tan minimalista com hipnòtica -no cal dir que la cosa no s'acaba amb un fade out-. I tot plegat interpretat tan sols amb guitarra i bateria. "The Dawn of The Double" (2016) és el debut de The Double, el duet que formen Emmett Kelly (guitarra) i Jim White (bateria), un nord-americà i un australià que acumulen anys de militància en formacions com The Cairo Gang, The Dirty Three o la banda de Bonnie 'Prince' Billy. Tota una drecera cap a l'estat de trànsit, paraula.

Angel Olsen - "My Woman" (2016)

"My Woman" (2016) destapa la versió més crua i estripada d'Angel Olsen, que ha despullat el seu discurs a la mínima expressió sense perdre l'electricitat ni el nervi de "Burn Your Fire for No Witness" (2014) -i fins i tot augmentant-los-. Peces com"Never Be Mine" o "Give It Up" s'aproximen al rock'n'roll urbà de Jesse Malin, la Ronnie Spector solista o fins i tot el Johnny Thunders de "So Alone" (1978). "Shut Up and Kiss Me" i especialment "Not Gonna Kill You" són dos cartutxos de punk acústic construïts a partir de ritmes primitius i guitarres esquelètiques deutores del primer antifolk -el de Lach, Hamell On Trial o Roger Manning-. La resta segueix mantenint un peu en PJ Harvey i un altre en el folk menys tradicionalista. Escoltin-lo a Bandcamp.

"Un país hipócrita"

"Soy actriz porno y nací en un país hipócrita donde la misma gente que me llama puta, se pajea con mis videos". Ho diu Amarna Miller al vídeo promocional del Saló Eròtic de Barcelona. Un espot que diu el que ha de dir. Perquè ven el producte, però sobretot perquè retrata com pocs la trista realitat d'aquest país nostre. Vegin-lo aquí.

Silver Apples - "Clinging to a Dream" (2016)

De vegades em pregunto si molts dels joves (i no tan joves) talents que es dediquen a fer música amb aparells electrònics tan minúsculs com un telèfon mòbil, són conscients que res del que estan fent hauria estat possible sense les troballes realitzades dècades enrere per terroristes sònics i figures de culte com Suicide o Silver Apples. Aquests últims van irrompre des de la Nova York de finals dels 60 amb dos artefactes -"Silver Apples" (1968) i "Contact" (1969)- que deixaven enrere el rock àcid més avantguardista per a avançar-se diversos lustres al seu temps. Redescoberts durant els 90 i reduïts a projecte unipersonal de Simeon Coxe des de la mort de Danny Taylor, Silver Apples lliuren aquest 2016 el seu primer disc d'estudi en 18 anys. Un "Clinging to a Dream" (Chickencoop) on la psicodèlia sintètica marca de la casa ja no sona com la música del futur però segueix manifestant-se única en la seva espècie. Peces com "Missin You" o "Colors" ja no figuraran als llibres d'història, però dignifiquen el present creatiu de qui va practicar el pop electrònic molt abans que s'inventessin els ordinadors portàtils.

Drive-By Truckers - "American Band" (2016)

El primer que crida l'atenció de l'onzè disc d'estudi de Drive-By Truckers és la caràtula. La banda d'Athens, Georgia, ha prescindit per primer cop de les il·lustracions de Wes Freed i la seva estètica Southern Gothic. Al seu lloc hi trobem la fotografia d'una bandera nord-americana onejant a mitja asta. La primera declaració d'intencions d'un plàstic on els relats i les llegendes d'obres anteriors han deixat pas al comentari polític i social. La bandera, han afirmat els propis components del grup a les entrevistes promocionals, oneja a mitja asta perquè així és com es troba el seu país en l'actualitat. Socialment fracturat, crispat pel racisme estructural, afectat per la pèrdua de vides innocents en tirotejos sense cap mena de sentit i, per si encara no n'hi hagués prou, tacat per la demagògia i el populisme de Donald Trump. De tot això tracten peces amb títols tan inequívocs com "Darkened Flags on the Cusp of Dawn", "Surrender Under Protest", "Sun Don't Shine" o "Ramon Casiano" -aquest últim fa referència a l'assassinat d'un adolescent mexicà a mans de Harlon Carter, un militant de l'extrema dreta que no tan sols va esquivar tota condemna possible sinó que dècades més tard va esdevenir un dels peixos grossos de la National Rifle Association-. Tampoc s'han estalviat Drive-By Truckers les referències al seu Sud natal i a les ferides que romanen obertes de la Guerra de Secessió, en un repertori que assoleix cotes d'urgència i musculatura elèctrica pròpies de Neil Young, Steve Earle o Bruce Springsteen. La manera com adrecen l'estat de la nació, de fet, no dista en excés de com ho van fer el Boss a "Born in the USA" (1984) i "Wrecking Ball" (2012), Young a "Freedom" (1989) i "Living with War" (2006), o Earle a "Jerusalem" (2002).

Tightrope Ride

Un rascat de guitarra dels que haurien agradat a Keith Richards o Pete Townshend, una línia d'orgue que recorda el "Whatcha Gonna Do About It" dels Small Faces, i Ray Manzarek oficiant les tasques vocals des de la més absoluta visceralitat. "Tightrope Ride" forma part d'"Other Voices" (1971), el primer dels dos àlbums que els Doors van enregistrar sense Jim Morrison. Treballs menors que es considerarien obres de culte d'haver-los signat la banda amb un altre nom. Plàstics que no van assolir les cotes de genialitat de temps anteriors però van deixar per a la posteritat perles com la que ens ocupa. Un dinàmic exercici de rock psicodèlic dels que tornarien boig qualsevol caçador de vinils de segona mà. Una d'aquelles joies obscures que un bon dia acaben destapant-se per mitjà d'un anunci de cotxes o la banda sonora d'una pel·lícula d'estètica vintage. I una bona mostra de com podien arribar a brillar els californians fins i tot havent perdut la seva principal raó de ser.

25 anys de Nevermind

La germana del meu company de classe era dos anys més gran que nosaltres, com la del "Babies" de Pulp. I no sé si tenia o no nois a la seva habitació, però aquella diferència d'edat semblava insalvable des de la nostra perspectiva preadolescent. En primer lloc per com s'havia desenvolupat el seu cos, però també per un pentinat i una forma de vestir que la convertien en una canditata perfecta per a tocar el baix a Pixies o Sonic Youth. No cal dir que nosaltres encara no coneixíem aquells noms, amb prou feina havíem tingut temps de descobrir uns Nirvana que ja ho estaven petant. Amb aquestes el meu company de classe va entrar a l'habitació de la seva germana, li va agafar sense permís un cassette verge amb un nom i un títol manuscrits -Nirvana i "Nevermind"- i el va portar a una excursió escolar. Vaig fer bé d'asseure'm al costat del company aquell matí a l'autobús, perquè sóc incapaç de recordar on nassos vam anar d'excursió però en canvi recordo perfectament com ens vam passar el trajecte sencer escoltant "Nevermind" (1991) a través dels seu walkman.

Va ser aquella la meva primera presa de contacte amb un disc que havia canviat la història de la música, i de l'edició del qual es commemora avui el vint-i-cinquè aniversari. El riff i l'explosió inicials d'"Smells Like Teen Spirit", els cops de guitarra i bateria d'"In Bloom", l'embranzida de "Breed", l'atac frontal de "Territorial Pissings", la línia de baix de "Lounge Act" i aquell to confessional de "Something in the Way". Pocs dies després, jo mateix lliurava al meu company una altra cinta verge on ell em gravaria l'àlbum en qüestió. Era una còpia, com a mínim, de tercera generació, la qual cosa vol dir que segurament sonava com una barbacoa, però aquell cassette va apoderar-se des d'aleshores i durant molt de temps del meu walkman -parlo de quan el terme internet sonava a pel·lícula de ciència-ficció, però també de quan molta gent s'acabava comprant els discos prèviament copiats si realment li agradaven, com seria el meu cas-. I si bé el temps m'ha ajudat a entendre les reserves amb què Kurt Cobain va arribar a contemplar aquella obra -a estones jo també sóc més d'"In Utero" (1993)-, m'atreviria a dir que "Nevermind" és un dels discos que m'han fet tal i com sóc.

Que ja hagin transcorregut 25 anys des de la seva edició provoca un cert vertigen. I no per allò de com passa el temps, sinó perquè l'onada expansiva que va desencadenar "Nevermind" -l'esclat del grunge com a fenomen global, la sortida del rock alternatiu a la superfície i la confusió progressiva però irreversible dels termes indie i mainstream- va ser probablement l'última gran revolució que es va produir en el marc de la música pop. Si fem l'exercici de retrocedir les mateixes dues dècades i mitja a partir d'aquell 24 de setembre ens plantarem de ple a la tardor de 1966. I si comparem el que havia passat entre 1966 i "Nevermind" amb el que passaria d'ençà de "Nevermind" fins als nostres dies, ens adonarem que Nirvana va ser l'última banda massiva que va alterar el curs dels esdeveniments i va canviar determinades regles de joc al si del negoci musical.

El que fins aleshores era nou -el hair metal que regnava a l'MTV, per exemple- va quedar obsolet de la nit al dia. Tota una icona del show business com Michael Jackson va veure com tres outsiders de Seattle l'expulsaven del número 1 de Billboard. I moltes de les bandes d'estètica alternativa que definirien el que quedava dels 90 -de Pearl Jam a Radiohead i de Green Day a Rage Against The Machine- van ser catapultades en part per l'onada expansiva de "Nevermind". Fins i tot el fet que la música independent o alternativa hagi esdevingut el pal de paller de macrofestivals patrocinats per algunes de les marques més grans del món, és conseqüència directa d'aquell sisme que Nirvana van desencadenar de forma involuntària. Un sisme de proporcions tan descomunals que ni el seu responsable més directe va poder-ne resistir l'impacte.

Wilco - "Schmilco" (2016)

Wilco és una banda de contrastos. La seva trajectòria es defineix per un debat gairebé constant entre el format cançó i els apunts experimentals que han fet dels de Chicago una mena de resposta nord-americana a Radiohead. La diferència amb els britànics, és que Jeff Tweedy i companyia no han evolucionat sense possibilitat de fer marxa enrere sinó que han alternat les seves dues vessants sense que això restés coherència a la continuïtat dels seus discos. Fixin-se en el seu penúltim llançament, aquell "Star Wars" (2015) de textura i embolcall tan directes i immediats que semblava una mena de back to basics, un nou punt de partida cap a una etapa on a priori guanyava pes la versió més àgil i melòdica de la bandas. Res més lluny de la realitat, tal i com apunta la seva recent continuació. Un "Schmilco" (2016) amb caràtula de l'il·lustrador català Joan Cornellà, on Wilco recuperen no tan sols el seu registre més íntim i reposat ("If I Ever Was a Child", des d'ara mateix un dels seus grans temes, funcionarà millor en auditoris que en grans festivals a l'aire lliure, i tres quarts del mateix es pot afirmar de "Cry All Day" i "Someone to Lose"), sinó també el seu esperit més aventurer (la calidoscòpica guitarra de "Common Sense" o les dissonàncies polirrítmiques de "Quarters"). I tot plegat tenyit d'un regust lo-fi que atorga a l'oient l'agradable sensació d'escoltar una de les bandes més grans del món com si toqués a la seva sala d'estar. Un luxe, i un nou episodi perdurable en una trajectòria que en va plena.

Adéu a Spanky, un dels pares de l'acid house

Aquestes coses sempre fan de mal dir, però la majoria de veus autoritzades coincideixen en considerar el maxisingle "Acid Tracks" (1987) de Phuture com el punt de partida del que es coneixeria com a acid house. Sigui com sigui, la peça en qüestió va posicionar aquest col·lectiu de dj's de Chicago com a pioners indiscutibles d'una de les grans revolucions de la història de la música electrònica. Ahir ens deixava un dels seus fundadors, Spanky -de nom real Earl Smith Jr. i també conegut com a DJ Spank-Spank-. Punxem "Acid Tracks" a la seva memòria i deixem-nos portar.

Liam Gallagher torna a parlar

Que bé que m'ho he passat llegint l'entrevista a Liam Gallagher que Q publica a la seva edició d'octubre, la primera que l'exlíder d'Oasis i Beady Eye concedeix en prop de tres anys. La signa Ted Kessler, qui va mantenir dues llargues i fluïdes converses amb Gallagher en un parell de bars del nord de Londres. Entre els temes tractats no hi van faltar el final de Beady Eye, els dos anys que el de Manchester s'ha mantingut allunyat de la vida pública, les nul·les -o no- probabilitats que s'acabi produint un retorn d'Oasis i, és clar, l'estat actual de les relacions de Gallagher amb el seu germà Noel, a qui es refereix irònicament com "our kid" i contra el qual no estalvia un sol dard enverinat. Gallagher és una estrella del rock, ni més ni menys. Un exemplar d'una espècie en perill d'extinció, un individu que parla clar i sense pèls a la llengua en un entorn, el de la música pop, on les bones formes s'han imposat a la incorrecció d'una manera aparentment irreversible. "M'he integrat a la meva comunitat", explica sobre els dos anys que s'ha passat fora del negoci, "prenc llet sense lactosa, m'emprenyo a la carniceria parlant del preu del raïm. Porto una vida normal... Bé, tan normal com es pot quan un és una fotuda llegenda". "Oi que us heu avorrit sense mi?", ho remata més endavant. Geni i figura.

She Owl, 7 i 8 d'octubre a Granollers i Barcelona

SHE OWL torna als nostres escenaris un any després de la seva darrera visita. Amb un peu a Itàlia i un altre a Califòrnia, el duet que formen Jolanda Moletta i Demian Endian ha definit al llarg de dos àlbums -"She Owl" (2013) i "Animal Eye" (2015)- un discurs que li ha valgut comparacions amb Amanda Palmer, PJ Harvey, Dead Can Dance o Bat For Lashes, entre d'altres. Tambors tribals, un piano que s’endinsa en la boira i tot un arsenal d’instruments antics, exòtics i poc convencionals. Misteri, tendresa i romanticisme en un registre que fon el folk amb la psicodèlia i els motius neoclàssics. Contes de fades salvatges i onírics, recitats per una veu hipnòtica i penetrant. Brubaker els presenta en directe per partida doble: 7 d'octubre a Granollers (Anònims, 19,30h.) i 8 d'octubre a Barcelona (Tabarlot, 21,30h.), ambdues cites amb entrada lliure.


Més informació:
She Owl / Pàgina web / Bandcamp
Concert Granollers  /  Facebook
Concert Barcelona  /  Facebook

The Class of 2016

Uncut va ser una de les primeres publicacions -si no la primera- en emprar el terme Americana per a designar totes les varietats musicals que d'alguna manera o altra revisen els sons tradicionals dels Estats Units. També ha estat durant el present segle un boníssim radar per a una escena -si se li pot dir així- que la pròpia publicació ha anat documentant periòdicament amb recopilatoris temàtics, l'últim dels quals acaba de sortir del forn. "Sounds of the New West - The Class of 2016" es distribueix amb l'edició d'octubre d'Uncut i, com indica el títol, repassa diversos llançaments discogràfics que han destacat durant els darrers mesos en els canals del so Americana. De noms tan consolidats com el de Drive-By Truckers a noves revelacions com Margo Price, passant per Karl Blau, The Deslondes, Hurray For The Riff Raff, Sturgill Simpson, William Tyler o Doug Paisley amb Bonnie "Prince" Billy.

Dennis Lehane - "Live by Night" (2012)

Ja porta alguns anys en circulació, però jo me'l vaig llegir la setmana passada. O més ben dit el vaig devorar, perquè ens trobem davant d'un d'aquells llibres que no et deixen anar un cop hi entres. "Live by Night" (2012, "Vivir de noche" en l'edició en castellà publicada per RBA i traduïda per Ramón de España) és una novel·la negra de Dennis Lehane, conegut entre d'altres per haver signat prèviament "Mystic River" (2001) i "Shutter Island" (2003) -portades a la gran pantalla per Clint Eastwood i Martin Scorsese respectivament-. La història de Joe Coughlin, fill d'una família benestant reconvertit primer en petit criminal i després en tot un emperador dels baixos fons. Un retrat d'un país i d'un moment, els Estats Units de finals dels anys 20 i principis dels 30 -és a dir, la desfeta dels Roaring Twenties i l'inici de la Gran Depressió-, marcats entre d'altres per la Llei Seca i el crim organitzat. Una successió de gent de mala vida, locals clandestins, destil·leries subterrànies, guerres entre clans mafiosos, peixos grossos del Ku Klux Klan, inquietants líders religiosos i fins i tot el mateix Lucky Luciano donen forma a una novel·la on el jazz sona a tota castanya, la violència extrema alterna amb la reflexió existencial, i els límits del bé i del mal es difuminen fins a esdevenir gairebé inexistents. Sembla ser que Ben Affleck en dirigeix i protagonitza una adaptació cinematogràfica d'estrena imminent. La cosa promet, però personalment m'hauria estimat més que el projecte hagués anat a parar a mans d'Scorsese: el personatge de Coughlin sembla fet a mida de Leonardo DiCaprio.



"Ya sé que no lo entiendes -dijo Joe-. Tú te tragas todo eso de que en el mundo hay buena gente y mala gente. Un prestamista le parte la pierna a un tío porque no paga sus deudas, y un banquero le quita la casa a alguien por el mismo motivo, pero tú te crees que son diferentes, como si el banquero se limitara a hacer su trabajo y el prestamista fuese un criminal. Yo prefiero al prestamista porque no intenta parecer otra cosa, y creo que el banquero debería ocupar mi sitio entre rejas. No pienso llevar una existencia en la que deba pagar mis putos impuestos y llevarle una limonada al jefe en un picnic de la empresa y hacerme un seguro de vida. Envejecer y engordar para poder apuntarme a un club masculino de Back Bay, fumar puros con una pandilla de capullos en alguna trastienda, hablar de cómo se me da el squash, y de qué notas saca mi hijo. Diñarla frente a mi escritorio, para que borren mi nombre de la puerta antes de que me entierren"

Una nit a l'Skull

Aquesta entrada hauria de ser la crònica d'un festival de música surf. Del FestiSurf Costa Brava, concretament, una cita de referència a casa nostra pel que fa a la seva temàtica. Un esdeveniment que havia d'haver celebrat una nova edició ahir a la nit a Platja d'Aro. No va poder ser: les condicions meteorològiques van ser adverses i la pluja abundant va obligar l'organització a suspendre l'esdeveniment a l'últim moment. Ens vam quedar sense tres grupassos com són The Limboos, Surflamingo i Los Blue Marinos, però sobretot ens vam perdre la unió de David Marks, guitarrista dels Beach Boys durant els seus quatre primers àlbums, amb els valencians A-Phonics, un dels combos de rock'n'roll instrumental a l'alça a la Península Ibèrica -aquesta nit tenen previst actuar a Lleida-. La decepció va ser majúscula, però també va tenir la seva part positiva en l'aplec melòman que va es va acabar desencadenant als voltants de l'emblemàtic pub Skull. El pla b ideal per a tota aquella gent que s'havia desplaçat expressament a Platja d'Aro des d'arreu del país, i una nit de rock'n'roll que només va cobrar un cert regust agredolç quan el dj va punxar el "Surfin' USA". Tots els presents a la sala s'havien llevat ahir al matí amb la intenció d'escoltar-lo en directe i davant del mar, aproximadament a la mateixa hora en què sonava pels altaveus. La resta de la vetllada -que es va acabar de matinada- va ser una festa. La celebració de l'essència del rock'n'roll i, sobretot, de la determinació d'un públic que no es va donar per vençut malgrat el contratemps.

El nou projecte d'Steven Munar

STEVEN MUNAR & THE THIEVES

BARTS Club, Barcelona

16 de setembre de 2016

Steven Munar és un dels músics més polifacètics i hiperactius de l'escena barcelonina. Quan no està actuant al costat de The Miracle Band, ho està fent en solitari. Quan no produeix discos per a altres músics, és possible que planifiqui un retorn esporàdic de The Tea Servants. I ahir, tot just acabat d'arribar d'una breu però intensa gira alemanya, presentava un nou projecte que dóna sortida a les formes més crues, orgàniques i estripades del seu cançoner. Si amb la Miracle Band parteix Munar del folk-rock per a endinsar-se en territoris propis del pop d'autor de tall elegant, amb The Thieves el viratge apunta a les formes més bàsiques d'allò que s'anomena so Americana.

Tres guitarres i tres veus -les de Manel Miquel, Alberto Dumall i el propi Munar-, ampliades ocasionalment per la sempre oportuna pedal steel de Miguel Pérez. I un repertori que va repassar tota la discografia de Munar posterior als Tea Servants, de "The Language of the Birds" a "What the Oracle Said", i de "Break the Rules" a "God Has Helped (Hallellujah)", deixant espai per a sorpreses com "Hymn" -una peça que Munar no havia interpretat en directe en molt de temps- i sentides relectures de títols aliens com "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" (George Harrison) o "You Ain't Going Nowhere" (Bob Dylan).

Steven Munar & The Thieves és un projecte nascut gairebé per casualitat. Els seus inicis es remonten al passat mes de març, quan Miquel i Dumall van actuar com a músics convidats en una actuació en solitari de l'anglomallorquí en un petit cafè de Gràcia. L'experiència va resultar tan satisfactòria per a totes les parts, que ben aviat van haver preparat un repertori sencer. El mateix que ahir van desplegar al BARTS Club en el que es presentava com un concert únic i puntual. Un cop vistos els resultats i comprovada la química existent entre els diferents actors, un no pot evitar desitjar que el projecte acabi tenint continuïtat.

El videoclip sorpresa dels White Stripes

The White Stripes.

Doncs resulta que Michel Gondry es va animar i va enviar per sorpresa a Jack White un nou videoclip que acabava de realitzar per a un tema fins ara inèdit dels White Stripes. Un "City Lights" que el duet de Detroit va enregistrar durant les sessions de "Get Behind Me Satan" (2005) i que el propi White recupera ara en el marc d'un recopilatori, "Acoustic Recordings 1998-2016" (2016), on repassa la seva trajectòria mitjançant preses acústiques i mai abans publicades de temes enregistrats per tots els seus projectes. El vídeo, d'estètica minimalista, mostra una mà dibuixant formes en una mampara de bany. El poden veure aquí.

Badia Rock City

L'Auditori de Badia del Vallès acollirà el 24 de setembre l'estrena del documental "Badia Rock City" (2016), una coproducció de La Produktiva i Plans Films, i també el debut com a director del músic, crític musical i activista Nando Caballero. La cinta se centra en l'escena musical de Badia del Vallès durant els anys 70 i 80, un moment en què l'extrarradi de Barcelona era un nucli on la marginalitat convivia amb la creativitat i les tribus urbanes amb legions d'adolescents il·lusionats pel rock. Un temps i un moment recuperats i per fi documentats a la gran pantalla. Vegin un teaser aquí.

És pornogràfic el nou videoclip de Novedades Carminha?

Novedades Carminha.

Dies enrere parlava amb una coneguda sobre la frontera que separa l'erotisme de la pornografia. No ens vam posar d'acord, però vam coincidir a l'assenyalar la consumació gràfica de l'acte sexual -la penetració mostrada com a tal i sense embuts, parlant clar- com un dels límits als quals l'erotisme no arriba i que, a tal efecte, defineixen una fotografia o una escena audiovisual com a pornogràfica. Encara que la imatge de torn s'emmarqui en un context artístic com és el cas de "Ritmo en la sangre", el darrer videoclip dels gallecs Novedades Carminha, tot un seguit d'escenes de sexe explícit -penetració inclosa- protagonitzades per l'actor i model Sylvain i l'activista i estrella del porno Amarna Miller. És pornogràfic aquest videoclip? I si ho és, ho és més que bona part que els reality shows i les tertúlies passades de voltes que s'emeten cada dia per televisió? No està malalta una societat que censura una penetració i a la vegada fomenta rols socials i models de comportament com els que solem veure als citats realities? Per què el sexe és immoral i no ho són les religions organitzades? Per què contemplem com un depravat a qui s'excita rebent fuetades i en canvi considerem que autoflagel·lar-se per Setmana Santa en nom de Déu i la Verge és un acte de fe exemplar? Davant de tantes contradiccions, potser serà millor centrar-se a gaudir del videoclip en qüestió. Vegin-lo aquí.

Alterant les formes

MAIKA MAKOVSKI

28è Mercat de Música Viva

Teatre L'Atlàntida, Vic

14 de setembre de 2016

No és tan sols que cada disc de Maika Makovski sigui diferent de l'anterior. És que tot just iniciada la gira de presentació del seu darrer treball, el monumental "Chinook Wind" (2016), aquesta mallorquina d'arrels macedònies ja ha alterat les formes del repertori, o com a mínim d'una bona part del mateix. "I Want to Cry", per exemple, va veure ahir a la tarda potenciats els seus patrons rítmics fins a esdevenir un elegant trencapistes a mig camí de Belle and Sebastian i el Northern Soul. "Makedonija" va culminar els seus quatre minuts de recorregut en clau dream pop amb una coda de proporcions èpiques que ja agradaria a uns Arcade Fire. I a "Not in Love" les cordes van començar-se a elevar de bon principi, fent d'aquell preciós retall folk-pop un descomunal -i també preciós, per què negar-ho- exercici de pop de cambra.

Tot plegat era la culminació d'un procés que havia començat quan Makovski va enregistrar el citat "Chinook Wind" a les ordres del mateix John Parish, la recerca d'un nou discurs que matisa el nervi rocker marca de la casa amb secció de corda i arranjaments atmosfèrics. Per a treure'l de gira compta amb l'inestimable suport del Quartet Brossa, al qual cal sumar la bateria de Pep Mula i la trompa de Pau Valls. Sis músics en total, a més de la pròpia Makovski, que no tan sols han deixat empremta en el cançoner més recent, sinó sobretot en aquells retalls del fons de catàleg que encara troben lloc al repertori. Com a mostres, ahir a la tarda, un "Language" molt més àgil que de costum i un "Lava Love" que va substituir les textures pantanoses per una sofisticada i carnal subtilesa. La que va disparar la temperatura de l'Atlàntida durant els darrers minuts del concert inaugural del 28è Mercat de Música Viva de Vic.

FIREPEMU 2016: 1 i 2 d'octubre

El Teatre Auditori de Llinars del Vallès serà l'escenari, els dies 1 i 2 d'octubre, de la cinquena edició de la FIREPEMU (Fira de Recursos Pedagògics Musicals). Una iniciativa de Brubaker que vol donar a conèixer totes aquelles eines i recursos de la música que es poden aplicar en l'àmbit pedagògic i educatiu. La fira amplia horitzons enguany amb la incorporació de dos espais diferenciats però complementaris. FIREPEMU PRO s'adreça als professionals de l'ensenyament (mestres, professors d’educació infantil, primària i secundària, empreses i institucions de l’àmbit musical, musicoterapeutes, educadors socials...) i els ofereix l'oportunitat de conèixer de primera mà les diferents propostes i les seves possibles aplicacions. FIREPEMU FAMILY obre per primera vegada les portes de la fira al públic familiar amb l'objectiu que pares i fills també puguin conèixer de primera mà allò que en alguns casos acabaran trobant a les aules.

Més informació:
FIREPEMU  /  Pàgina web

"Crisis", nou videoclip d'Anohni

Protesta i dramatisme dominen el metratge de "Crisis", el nou videoclip d'Anohni. La peça pertany al seu darrer disc, un "Hopelessness" (2016) definit en part per la crítica de l'artista nord-americà a la política exterior del seu país. "Crisis" és un dels temes on aquesta crítica es fa més explícita, i el vídeo en qüestió mostra el primer pla d'un rostre que canta la cançó mentre incrementa el seu posat dramàtic. Vegin-lo a Youtube.

Recomanació: FestiSurf Costa Brava 2016

Els Beach Boys mai haurien pogut existir sense Brian Wilson, però els seus primers anys tampoc es podrien entendre sense l'aportació de David Marks. Amic i veí de la família Wilson, la seva guitarra va esdevenir un element clau en la definició de l'etapa surf dels californians. Desavinences amb el management del grup van motivar-ne l'expulsió després de quatre discos, temps suficient per a haver posat les seves sis cordes al servei de clàssics com "Surfin' Safari", "Little Deuce Coupe", "Shut Down", "Surfer Girl" o "Surfin' USA". Des de finals dels 90 toca esporàdicament amb la banda, i l'any 2012 va participar en la reunió de la formació clàssica que commemorava els 50 anys dels Beach Boys. Aquests dies gira per la Península Ibèrica amb l'acompanyament dels valencians A-Phonics. I el proper dissabte, 17 de setembre, encapçalarà una nova edició de l'esdeveniment surfer de referència a casa nostra, el FESTISURF COSTA BRAVA, que tindrà lloc un any més a Platja d'Aro i on també actuaran tres referents estatals de la música surf i el rock'n'roll instrumental: The Limboos, Surflamingo i Los Blue Marinos. Tot plegat a primera línia de mar i amb entrada lliure. L'última gran onada de l'estiu, no la deixin escapar. Més informació aquí.

Creature Speak

Banjos que serpentegen enmig de la boirina, guitarres cristal·lines que dibuixen espessos paisatges boscosos i una veu encisadorament dolça. Creature Speak és el pseudònim de Brittany Brooks, una jove canadenca que canta històries de fantasmes i de records imaginats. Contes de fades a contrallum escenificats des de la concepció més fràgil i atmosfèrica del folk. Melodies hivernals i subtils arranjaments que tant poden apuntar a Joanna Newsom o Iron & Wine com a Karen Dalton o Nick Drake.

Brooks va debutar l’any 2010 com a Howler i amb un ep de títol homònim al qual va seguir “For Your Own Sake” al cap d’un any. Ja com a Creature Speak va lliurar un tercer ep, novament de títol homònim (2013), abans d’enregistrar el que seria el seu primer disc llarg, “Shadow Songs” (2015). Deu peces que viatgen dels ressons fantasmagòrics (la inicial “Hospital”) al folk de cambra més feréstec (la final “Home”), on els camins polsegosos de “Kerosene Dream” van de la mà amb la serenor de “Black Out”, i d’on sobresurt tota una joia titulada “My Wolf / My Ghost”. Malenconia, misteri i seducció en quatre minuts i mig. No es pot demanar més.

Més informació:
Creature Speak / Bandcamp

Originalment publicat a B-Magazine.

Recomanació: Steven Munar & The Thieves a BARTS Club

Es preveu un concert únic i possiblement irrepetible. La unió d'una de les grans veus del folk-rock a casa nostra, STEVEN MUNAR, amb THE THIEVES, el duet format per Alberto Dumall i Manel Miquel. Tots dos van tocar amb l'anglomallorquí mesos enrere en el marc d'un concert entre amics. I l'experiència va resultar tan positiva que ha acabat desembocant en una col·laboració en tota regla a dues bandes. Aquest divendres, 16 de setembre (21h.), actuaran al BARTS Club. S'hi sumarà Miguel Pérez a la pedal steel, en el marc d'una vetllada que ens descobrirà el repertori de Munar en la seva versió més bàsica i estripada. No s'ho perdin. Més informació i entrades aquí.

Willie Nile a l'Ajuda

WILLIE NILE

Santuari de l'Ajuda, Els Hostalets de Balenyà

10 de setembre de 2016

El rostre de Willie Nile cada dia s'assembla més a un híbrid de Keith Richards i Bob Dylan. La qual cosa no deixa de ser casualitat però en certa manera esdevé també tota una metàfora del discurs que el novaiorquès ha definit al llarg de tres dècades i mitja. Una visió visceral i poètica del rock'n'roll que ha experimentat durant els darrers deu anys el seu període més productiu a nivell discogràfic. Probablement sigui per això que els seus concerts es nodreixen gairebé exclusivament de material més o menys recent. Salvant comptadíssimes excepcions com són "Heaven Help the Lonely" i "Children of Paradise" -ambdues rescatades de "Places I Have Never Been" (1991)-, el repertori que va oferir la nit passada es va basar en els seus encerts de maduresa i va atorgar un protagonisme especial al seu darrer llançament, el notable "World War Willie" (2016).

Va sortir a totes amb "Forever Wild" i es va acomiadar al cap d'una hora i mitja llarga versionant "A Hard Day's Night" dels Beatles com si fos dels Ramones. Pel camí va defensar el seu present creatiu amb arguments tan sòlids com "Life on Bleecker Street", "Bad Boy", "Hell Yeah", "House of a Thousand Guitars" o "Trouble Down in Diamond Town", recordant oportunament al seu bon amic Lou Reed i a David Bowie amb sòlides lectures de "Sweet Jane" i "Heroes", respectivament. Tot plegat, fent gala de les seves bones maneres escèniques i amb el suport d'una solvent banda on destacava la figura del guitarrista Matt Hogan i que completaven dos veterans de l'escena novaiorquesa com són Johnny Pisano i Alex Alexander al baix i a la bateria. I amb un marc de fons tan solemne com és el santuari de l'Ajuda, un conjunt arquitectònic situat al terme municipal dels Hostalets de Balenyà (Osona), les primeres referències documentades del qual daten del segle IX.

Joshua Luke Smith se suma al Dia Internacional per a la Prevenció del Suïcidi

El poeta i rapper britànic Joshua Luke Smith s'ha sumat avui a la commemoració del Dia Internacional per a la Prevenció del Suïcidi. Ho ha fet amb una peça, "Becoming Human", on reflexiona sobre l'essència de la condició humana i els factors que condueixen a la solitud, l'aïllament i la depressió. D'aquesta manera, Smith vol fomentar la consciència al voltant d'una problemàtica real però sovint invisible. Poden veure el videoclip de "Becoming Human" a Youtube.

Celebrant el dret a passar-s'ho bé

Eagles Of Death Metal, en una actuació recent de la seva gira europea.

EAGLES OF DEATH METAL + WHITE MILES

Sala Apolo, Barcelona

9 de setembre de 2016

La sala plena fins a la bandera, l'ambient festiu que s'hi respirava i aquell no sé què propi de les grans ocasions. Eagles Of Death Metal es trobaven a la ciutat i només per això la d'ahir no podia ser de cap manera una nit qualsevol. Perquè el respectable, ho va deixar clar a mida que anava omplint la pista, tenia moltes ganes de celebrar l'essència i les virtuts del rock'n'roll a la manera dels californians. I també perquè a la tercera anava la vençuda: després d'haver hagut d'ajornar en dues ocasions la seva cita barcelonina -primer a causa de l'atemptat a la sala Bataclan de París i després per una lesió del seu vocalista-, Jesse Hughes i companyia desembarcaven per fi a l'Apolo amb tot el que una de les seves visites implica: diversió, bon humor, evasió i, és clar, rock'n'roll sense adulterar i servit en dosis industrials. La qual cosa adquireix encara més mèrit si tenim en compte que precisament això els va col·locar al punt de mira del fanatisme i la barbàrie ara fa prop d'un any.

I aquesta és la gran victòria d'Eagles Of Death Metal i, per extensió, de tothom qui celebra la vida enlloc d'imposar la mort. El fet de seguir tocant rock'n'roll nit rere nit davant d'audiències disposades a ballar-lo. El fet d'haver adquirit les seves actuacions una dimensió que va més enllà del concert de rock en tota regla: el que es va viure ahir a l'Apolo va ser la celebració del dret a passar-s'ho bé, ni més ni menys. Inici a tota castanya amb "I Only Want You", cartutxos de la mida de "The Reverend", "Complexity", "Cherry Cola" o "Wannabe in L.A." fent una diana rere l'altra, llançament de sostenidors des de la pista, Hughes entretenint el respectable amb divertits monòlegs, arribant a utilitzar un consolador com a slide per a la seva guitarra i marcant-se un solo des del pis superior de la sala, i el "Moonage Daydream" de Bowie acabant de posar el local de potes enlaire. I per si no n'hi havia hagut prou, tota una delegació femenina del públic envaint l'escenari mentre la banda s'acomiadava al ritme d'"Speaking in Tongues". Un cop encesos els llums, el no sé què propi de les grans ocasions es resistia a abandonar l'ambient.

Una hora abans de l'inici del concert i en condició de teloners, havien debutat als escenaris barcelonins els austríacs White Miles. Enèsims exponents del format guitarra i bateria, el seu discurs parteix dels ritmes pesants i els riffs mastodòntics d'escola sabbathiana per a amanir-los amb uns estridents aguts vocals d'herència zeppeliniana. Tot plegat amb el volum a l'onze i amb la dosi necessària de mala llet per a no deixar ningú indiferent. La primera impressió era que tot això ja ho han estat dient Royal Blood des de fa un parell de temporades, però a mida que avançaven els esdeveniments s'anava un adonant que aquell parell pot presumir tant de formes com de repertori. Que efectivament no s'han inventat res, però la solvència, la seguretat i la convicció amb què van oficiar la seva mitja hora de concert són de les que apunten lluny.

Prince Buster (1938-2016)

PRINCE BUSTER

(1938-2016)

"No podia anar a comprar discos de rhythm & blues a Amèrica. Per tant vaig fer-ne la versió jamaicana, que va ser l'ska", va dir Prince Buster en una ocasió. Que l'home nascut Cecil Bustamante Campbell fos o no l'inventor del gènere a partir del qual s'edificaria la música popular jamaicana de la passada meitat de segle és un debat tan profund com a aquestes alçades estèril. Pioner per mèrits propis tant com a intèrpret com en les tasques de producció -va ser a les seves ordres com els Folkes Brothers van enregistrar el seminal "Oh Carolina"-, la seva influència va anar més enllà de l'illa caribenya per a situar-lo com un referent dels mods britànics dels 60 i, posteriorment, del revival de l'ska i el rocksteady impulsat per bandes com Madness -que a més de batejar-se com un dels seus temes més populars i versionar amb notable èxit el cèlebre "One Step Beyond", li van retre un homenatge amb la cançó "The Prince"-. Ens deixava ahir a l'edat de 78 anys. En pau descansi.

La segona etapa de Pixies

Pixies 2016: Paz Lenchantin, David Lovering, Joey Santiago i Black Francis.

Se'm fa estrany parlar de Pixies com un grup en actiu i amb present. Llegir entrevistes on parlen de nous discos, assistir al llançament dels citats treballs i saber que aquesta tardor tocaran a Barcelona per quarta vegada des que es van reformar. L'expectació que genera cada un dels seus moviments, les multituds que arrosseguen als seus concerts i, és clar, el fet que comptin amb una baixista que no és Kim Deal -no és que tingui res en contra de Paz Lenchantin, simplement se'm fa estrany-.

Per a mi Pixies sempre va ser una banda que s'havia separat abans que jo la pogués descobrir, un grup de culte reivindicat per Kurt Cobain, una formació a la qual mai arribaria a veure en directe -hi va haver un temps en què certs retorns semblaven impossibles-. I aleshores van arribar l'any 2004, la reunió, el seu bany de masses a l'últim Primavera Sound que va tenir lloc al Poble Espanyol i, ho dic sense la perspectiva que m'hauria atorgat el fet d'haver-los vist al seu moment, un directe solvent i a l'alçada del que se n'esperava. I com que la cosa va anar tan bé, la nova etapa de Pixies s'ha anat perpetuant fins al punt que els de Boston ja porten més anys en actiu durant el segle XXI que durant la seva primera encarnació.

Han anunciat nou disc pel dia 30 d'aquest mateix mes, un "Head Carrier" del qual han avançat diverses peces i que ara per ara s'intueix més digne que el decebedor "Indie Cindy" (2014). També han anunciat un concert que tindrà lloc el 20 de novembre al Sant Jordi Club -la primera actuació barcelonina d'aquesta segona etapa que no tindrà lloc en el marc de cap festival-. Jo no hi aniré, ho dic amb tot el respecte del món cap a la banda i desitjant a qui hi assisteixi la millor vetllada possible, però jo no hi aniré. Perquè Black Francis i companyia ja em van dir tot el que em podien dir en aquell llunyà Primavera Sound 2004. I perquè per molt digne que resulti "Head Carrier", per molt que Pixies siguin ara una realitat impensable fa quinze anys, se'm fa estrany que aquell grup de culte de qui tan sols Cobain semblava recordar-se sigui ara un nom en actiu, amb present i reclam multitudinari.

El vídeo del BAM

No em diguin que no és simpàtic el vídeo amb què el festival BAM (Barcelona Acció Musical) va presentar ahir la seva edició 2016. Platja, surf, vinils i fins i tot la participació de la gent d'Ultra-Local Records. Vegin-lo aquí i no s'oblidin de consultar la programació del BAM, que com de costum amaga agradables sorpreses.

El jazz com a metàfora de la llibertat

Tots sabem de sobra com determinats règims totalitaris -i fins i tot algunes de les ments més puritanes i benpensants de la societat occidental- han arribat a condemnar el rock'n'roll i atribuir-li títols i floretes de l'estil de Música del Diable. Del que no s'ha parlat tant és de com l'Alemanya nazi va perseguir amb mà de ferro un gènere musical, el jazz, que observava encara amb pitjors ulls. Malgrat tot, el jazz va sobreviure en la clandestinitat tant a la mateixa Alemanya com a la resta de territoris ocupats pel III Reich durant la primera meitat del segle passat. Mike Zwerin, reconegut músic de jazz i periodista musical, va documentar no tan sols la condició clandestina del gènere durant aquells foscos anys, sinó també el seu valor com a sinònim de llibertat. Un assaig, "Swing Under the Nazis" (1985, revisat l'any 2000), que Es Pop publica ara en castellà amb el títol de "Swing frente al nazi. El jazz como metáfora de la libertad" (2016). La crònica d'uns temps difícils, i la reafirmació de com la cultura pot aportar escletxes de llum durant els episodis més foscos de la història.

Imarhan

Mirin-los bé. Vénen d'Algèria i són tuaregs. Però amb la pinta que fan seria més fàcil pensar que vénen de París, Los Angeles, Portland, Nova York, Londres, Berlín, Sydney o fins i tot Barcelona. El que queda bastant clar és que són una banda de rock. Canten en tamashek i la seva música beu en bona part de la tradició del seu poble, però són una banda de rock i no els cal cap mena de justificació. Citen entre les seves influències discursos a priori tan allunyats del seu com pot ser el de Daft Punk, i ho fan sense avergonyir-se'n. "Les tradicions són la nostra base. Són importants i les respectem, però volem compartir-les per a vincular-les també amb altres sons contemporanis", expliquen els components d'Imarhan en una entrevista signada per Carlos Fuentes i publicada per Rockdelux aquest mes de setembre, "és important respectar les tradicions, però també que evolucionin amb el món actual. Aquesta és la nostra forma de preservar-les". Podrien prendre'n bona nota tots aquests preservadors de la cultura popular catalana que l'únic que fan és lluir esclops i barretines a l'hora de banalitzar segles de tradició i transformar-los en carnassa de festa major -per molt que ho facin amb guitarres elèctriques perquè, es pensen, això els fa estar al dia-. "Algun dia el poble tuareg tindrà el seu estat independent", afirmen convençuts a la mateixa entrevista, "però ara el que és urgent és l'educació dels joves; cal educar-se per a poder ajudar a la independència". Ha quedat clar, oi que sí?

The Strokes - "Future, Present, Past" (2016)

Només hi ha una cosa pitjor que eternitzar l'agonia d'una banda que sembla haver dit tot allò que havia de dir: eternitzar també l'agonia d'aquells que una vegada van creure en el grup en qüestió i se'l van arribar a sentir seu -els seguidors, vaja-. El fet d'obligar-los a contemplar disc rere disc una decadència de la qual haurien preferit no ser testimonis. El dels Strokes és un d'aquells casos de gran banda obstinada a arrossegar pel fang el seu propi nom. Porten fent-ho una pila d'anys amb àlbums gens inspirats, hi van insistir al Primavera Sound 2015 amb una actuació francament oblidable i ara hi tornen amb un ep de quatre temes, "Future, Present, Past" (2016), que sona a tràmit pels quatre costats. O més ben dit per les quatre pistes, que no pas cançons, perquè d'aquestes últimes n'hi ha tres -més un remix que sens dubte haurà animat l'estiu a la nació festivalera i en breu caurà pel seu propi pes-.

La primera, "Drag Queen", presenta uns Strokes foscos i més freds que de costum, jugant a reinventar-se -o potser a ser els seus veïns Interpol, qui sap-, però caient en la mateixa dinàmica erràtica que definia els seus darrers llançaments. És clar que la peça en qüestió és tota una perla si la comparem amb la que la succeeix, un "OBLIVIUS" que tant podria ambientar un anunci nadalenc de perfums com figurar al compte de Soundcloud de qualsevol imitador de segona dels propis Strokes. A aquestes alçades, l'encarregada de salvar els mobles podria ser "Threat of Joy". Ritme àgil, tonalitats càlides, melodia amable i un Julian Casablancas que per moments sembla haver recuperat el nervi de fa anys. Però malgrat tot un no pot evitar pensar que el remei arriba quan ja no hi ha res a fer.

Aquesta última és la millor peça del conjunt amb diferència, d'això no n'hi ha cap dubte, però és que en temps millors l'haguessin reservat per a una cara b o se l'hagués quedat Albert Hammond Jr per a completar un dels seus discos en solitari. Dit això, i si fem cas de la correlació entre els tres temes i el títol del disc, "Drag Queen" representa el futur, "OBLIVIUS" el present i "Threat of Joy" el passat de la banda. I aquí, malauradament, sí que l'han encertat de ple. Futur, present i passat. D'això últim encara en poden presumir amb escreix: els seus primers dos discos són avui tan indiscutibles com el primer dia. La resta, em temo, ja fa molt de temps que la van tirar per la borda.

Recomanació: Willie Nile a L'Ajuda

Tres dècades i mitja recorrent a tota pastilla les carreteres secundàries del rock'n'roll i exercint com a cronista d'excepció d'aquella Nova York subterrània i poètica que ell mateix va cohabitar amb Elliott Murphy, Patti Smith o Lou Reed. WILLIE NILE ens visita aquesta setmana amb nou disc sota el braç, "World War Willie" (2016), i una única data a Catalunya que tindrà lloc als Hostalets de Balenyà i per cortesia de la gent del KOK. Serà el proper dissabte, 10 de setembre (22,30h.), al Santuari de l'Ajuda i en el marc de l'Aplec de Balenyà. Entrada lliure perquè ningú s'espanti.

Reflexió coral sobre el punk

Impagable article, el que Ignacio Julià signa a l'edició de setembre de Ruta 66 al voltant del punk, els 40 anys de la seva irrupció als carrers de Londres, les seves rèpliques a la Península Ibèrica, i la seva herència. Tot un seguit de reflexions creuades i contrastades, de la mà del propi Julià, el també periodista musical Diego Manrique i Jordi Valls, un català que va viure en primera persona el naixement del punk britànic. De cites memorables n'hi trobaran unes quantes, però personalment em quedo amb aquesta de Julià: "En 1977, en Barcelona, llevar unos tejanos rotos era signo de pobreza o gamberrismo, hoy no hay niña pija que no los lleve".

Ricky Gil torna en solitari

RICKY GIL

Lanume Atac d'Art, Sant Quirze del Vallès

4 de setembre de 2016

Feia més d'un any que Ricky Gil no s'enfilava tot sol a un escenari a defensar un repertori que no fos el de Brighton 64. Per això, i perquè aquesta mena d'actuacions solen tenir lloc en ambients d'allò més familiars i distesos, el concert vermut que ha ofert aquest migdia en una escola d'art de Sant Quirze del Vallès es presentava com una ocasió d'allò més especial. Un fet que s'ha confirmat durant l'hora llarga en què Gil, armat únicament amb la seva guitarra acústica, ha repassat bona part dels seus més de trenta anys de carrera per a aturar-se també en cançoners aliens com són els de The Jam ("Away from the Numbers") o Big Star ("September Gurls"). Han estat aquestes dues cites les que han encetat un guió que s'aniria alterant a mida que avancessin els minuts i el respectable s'animés a realitzar peticions. A destacar d'aquestes últimes un "Ponte en marcha para mi" que, juntament amb "Explosión juvenil nº17", ha transportat l'audiència gairebé als inicis d'uns Brighton 64 que Gil ha tornat a citar, ja en clau de present, amb peces recents com "Modernista", "Caminos por recorrer", "Quan baixis de l'avió" o tres dels títols encara inèdits que la banda barcelonina entrarà a gravar a finals d'any de cara a un nou disc de temàtica conceptual. El repertori s'ha completat amb aquella perla obscura que és "Una vida molt dura", "Brixton" -un original de Playfair, reactivada banda de culte barcelonina a la qual s'ha incorporat el propi Gil com a guitarrista- i la final i celebrada "No puedo ir a dormir", relectura del "Just Can't Go to Sleep" dels Kinks enregistrada al seu moment per Brighton 64. Una boníssima manera d'encetar aquest nou curs que acaba de començar.

Després de l'agost

S'ha acabat. Ja està. L'estiu és aigua passada. Per molt que encara faci calor, falti gairebé un mes per l'entrada de la tardor i aquell vell disc de surf que els ha acompanyat durant els passats tres mesos segueixi sonant a glòria sota els rajos de sol. Si no són vostès dels que fan les vacances al setembre, si són dels que segueixen al peu de la lletra el parèntesi gairebé imposat del mes d'agost, saben perfectament que l'estiu s'ha acabat perquè demà els toca tornar a les seves respectives rutines si és que no ho han fet ja durant la darrera setmana. L'estiu s'acaba precisament perquè amb l'arribada del mes de setembre es trenca el citat parèntesi i entrem de ple en aquells onze mesos de mal anomenada normalitat. Perquè un cop superats els límits temporals de l'agost, un ja pot anar a comprar el que li vingui de gust o a fer qualsevol gestió sense el risc de trobar-se un Tancat per vacances dels que irriten fins i tot a qui paradoxalment es troba en període vacacional. I en el cas d'un servidor, això implica també la possibilitat de tornar a passar per un quiosc i deixar de contemplar d'una vegada per totes els extres d'estiu amb què les revistes de temàtica cultural han resolt aquest incòmode tràmit que és el mes en què tot s'atura. Descobrir-hi noves portades, les de les edicions de setembre, que confirmen que la mal anomenada normalitat ha vingut per a quedar-se però, per sort, estarem ben acompanyats durant els propers onze mesos. Fins que un nou parèntesi torni a parar el món -o com a mínim aquest país- durant quatre setmanes, ni mes ni menys.

We Are Augustines - "Rise Ye Sunken Ships" (2012)

El nervi i la visceralitat d'uns Replacements, uns Gaslight Anthem, uns Pearl Jam o fins i tot Bruce Springsteen amb la E Street Band, augmentats amb una capa d'aquella èpica coral pròpia del rock independent post-Arcade Fire."Rise Ye Sunken Ships" (2012) va ser el primer disc de We Are Augustines, i l'únic que els de Brooklyn van editar amb aquest nom -des de 2013 es diuen Augustines-. Cançons amb un rerefons fosc -l'àlbum està inspirat en una doble tragèdia que acabava de tenir lloc a l'entorn familiar del vocalista, guitarrista i principal compositor del grup, William McCarthy-, elevades per uns arranjaments i un sentit melòdic que semblen conduir inequívocament cap a una mena de llum redemptora. Un túnel vertical en direcció ascendent per mitjà de títols com "Chapel Song", "Book of James", "Juarez", "Philadelphia (The City of Brotherly Love)" o "Patton State Hospital". Dies enrere el vaig localitzar a l'estanteria d'una botiga d'articles de segona mà on es venia per molt menys del que realment val. Hi ha discos que es mereixen una sort millor de la que han tingut, i sens dubte aquest n'és un.

La música és un ofici i qui s'hi dedica és un professional

Molta atenció a l'editorial que Adriano Galante i David García Aristegui -impulsors de la recentment constituïda Unión Estatal de Sindicatos de Músicos, Intérpretes y Compositoras- signen a l'edició de setembre de Rockdelux. Un text en què el músic -component de Seward- i l'escriptor reflexionen sobre les problemàtiques reals -i en molts casos estructurals- que afecten l'activitat dels professionals de la música en aquest país nostre i que no es contemplen, per exemple, a la flamant normativa sobre música en directe aprovada i anunciada als quatre vents per l'Ajuntament de Barcelona durant la passada primavera. En definitiva -i a mode de resum-, tot es redueix al fet de contemplar o no la música com un ofici i el que s'hi dedica com un professional. Fins que no haguem resolt aquest escull, la figura del músic no gaudirà de la dignitat que li pertoca ni podrà tan sols reivindicar unes condicions de treball dignes, per moltes normatives que s'aprovin i per molt que qualsevol local amb porta i parets es pugui acollir a llicències i subvencions.

Katie Buxton

Ve de Filadèlfia, es troba establerta a Nashville i compon cançons a mig camí del folk amb ànima pop i del so Americana de tonalitats tardorenques. Després d'haver obtingut guardons com a compositora en diversos concursos de renom arreu dels Estats Units, va debutar la primavera passada amb l'ep "From Songbirds" (2016), al qual ha seguit aquest estiu el single "You Flew" (2016). Ahir vaig escriure sobre ella al B-Magazine.

Willa Cather - "Paul's Case" (1905)

"Cuando empezó la sinfonía, Paul se sentó en uno de los asientos traseros con un suspiro de alivio y se quedó ensimismado, como había hecho ante el Rico. No es que las sinfonías, de por sí, significaran algo en particular para él, pero solo la vista de los instrumentos parecía liberar de su interior cierto espíritu potente e hilarante: algo que luchaba allí dentro, como el genio de la botella que encontró el pescador árabe. Le entraron unas repentinas ganas de vivir; las luces danzaron ante sus ojos y la sala de conciertos se iluminó en un inimaginable resplandor. Cuando la solista soprano salió al escenario, Paul olvidó hasta la desagradable presencia de su profesora y se entregó al peculiar estímulo que siempre ejercían en él tales personajes. Quiso el azar que la solista fuera una alemana que distaba de estar en su primera juventud y era madre de muchos hijos; pero llevaba un traje muy elaborado y una tiara, y, por encima de todo, exhibía ese aire indefinible del éxito, esa aureola que, a los ojos de Paul, la convertía en una verdadera reina del Amor".


Fragment de "Paul's Case" (1905), relat de Willa Cather traduït al castellà per Aurora Echevarría ("El caso de Paul"; 2010, Nordica Libros). La història d'un jove inquiet, inadaptat i amb vocació artística que ha renunciat a encaixar en un món essencialment materialista. La cita en qüestió, la meva preferida de la breu narració, evoca com les arts poden arribar a transformar el món interior de tot ésser humà fins al punt d'alterar també l'entorn que l'envolta.

Deu anys d'absència

Pearl Jam.

Hem pogut llegir i escoltar darrerament com diversos articulistes i mitjans de comunicació establerts a Barcelona presumien, com si això fos un gran què, del fet que la Ciutat Comtal acull més gires internacionals que Madrid. Es referien a les gires de gran format, les que requereixen d'instal·lacions de la mida d'un pavelló o d'un estadi, no pas a les sales de petita o mitjana capacitat que acullen per naturalesa la gran majoria d'esdeveniments musicals que tenen lloc en una determinada ciutat. Sigui com sigui, i parlant de grups de gran convocatòria, no he pogut evitar pensar en les citades informacions al recordar que tal dia com avui de fa deu anys Pearl Jam van actuar per darrer cop en escenaris barcelonins. Parlem d'una de les bandes més reconegudes de la seva generació, d'un nom clàssic que ha sabut resoldre amb tota la dignitat del món aquella equació sovint complicada entre coherència artística i reclam massiu, d'un grup que omple pavellons i estadis i que, més enllà de les xifres, encara té coses a dir.

Malgrat portar un quart de segle a la carretera, els de Seattle tan sols han actuat tres cops a Barcelona. L'última d'aquestes actuacions va tenir lloc l'1 de setembre de 2006 al Pavelló Olímpic de Badalona i els va servir per a presentar aquell àlbum homònim (2006) amb què recuperaven definitivament la seva millor forma (també, és clar, per a revitalitzar el fons de catàleg i despenjar-se amb sòlides revisions de títols aliens com "Baba O'Riley" d'uns Who que, paradoxalment, havien suspès un concert a Barcelona pocs mesos abans per la poca demanda d'entrades -la qual cosa donaria per un altre article-). Des d'aleshores res de res, i ja han transcorregut deu anys. I això que durant aquesta dècada han lliurat dos treballs tan notables com són "Backspacer" (2009) i "Lightning Bolt" (2013). I això que arreu on van segueixen actuant davant d'audiències massives. I això que Barcelona, diuen alguns, és una destinació predilecta de les gires internacionals (de gran format). Què hi farem, vivim on vivim, som el que som, tenim el que tenim i per sort determinats records no s'esborren.