diumenge, 31 de gener del 2021

Van Halen goes Star Wars

El 'jawa' tocant la la guitarra d'Eddie Van Halen.

El talent d'Eddie Van Halen a les sis cordes no era d'aquest món. Així ho devia entendre l'animador Thomas J Yagodinski mentre desenvolupava aquest simpàtic vídeo d'homenatge al genial guitarrista. Un jawa, una de les criatures més enigmàtiques que va desenvolupar George Lucas per a l'unirvers Star Wars, interpretant "Eruption", un dels temes més emblemàtics del catàleg de Van Halen i un dels solos de guitarra més celebrats de la història del rock. El vídeo ha estat generat en stop-motion, i fins i tot compta amb una presentació on el jawa explica les virtuts del guitarrista i com va arribar a localitzar el seu icònic instrument –en jawanès, òbviament-. Poden visionar-lo a Youtube.

Redescobrint Els Pets

LLUÍS GAVALDÀ amb JOAN-PAU CHAVES
Tastautors 2021 @ Teatre Auditori Cardedeu
30 de gener de 2021

Explicava Lluís Gavaldà, durant una xerrada prèvia a la seva actuació al Tastautors, que els concerts que dedica a repassar el catàleg d'Els Pets a duet amb Joan-Pau Chaves –teclista titular de la banda tarragonina des de fa 20 anys- li serveixen per redescobrir les seves pròpies composicions. "Normalment un músic vol tocar les últimes cançons que ha compost, i en canvi el públic sol demanar-li les primeres, i això obre la porta a un ventall d'oportunitats", va matisar tot explicant la naturalesa d'unes actuacions on el respectable ha pogut votar prèviament el repertori que acabarà interpretant el duet.

Ahir a la nit, per exemple, Gavaldà va poder presumir de present creatiu amb encerts recents com "La vida és molt avorrida sense el teu cos", "Blue Tack", "Llavis nous" o "No vull que t'agradi aquesta cançó", però també recuperar i fins i tot reinterpretar títols pretèrits com "Un dimecres qualsevol", en clau folk rock, "La mort em ve a buscar", més crepuscular que mai i encadenada amb el "Heart of Gold" de Neil Young, o fins i tot aquells exercicis d'arqueologia que van esdevenir "En tinc disset" o "Vespre". La cirereta de tot plegat va ser un "Pantalons curts i els genolls pelats" que el duet va literalment reinventar a partir de la línia de piano del "Jungleland" de Bruce Springsteen.

A tot plegat s'hi va sumar una serena versió d'"Alison", d'Elvis Costello, cita a un dels seus referents i reivindicació del vessant melòman del de Constantí. "M'agrada més escoltar música que fer-la", havia reconegut durant la xerrada anterior al concert. "De fet, patim tal excés d'oferta que potser ens convindria una moratòria de tres o quatre anys en la producció de nova música per tal de poder assimilar la que ja existeix". Un apunt que enllaça amb una vella reflexió plantejada temps enrere en aquesta mateixa plataforma i que Gavaldà va complementtar amb una oportuna observació. "Spotify és una eina nefasta per la música. Ja no s'escolten els discos, ni es consulten els crèdits. Es posen de fons mentre es treballa, s'ha perdut el costum de seure i escoltar". Malauradament no li falta raó.

Abans de Gavaldà havia actuat en condició de telonera Laia Llach, de la Roca del Vallès, valor a l'alça de la cançó d'autor amb accent vallesà, acompanyada pel cardedeuenc Cesc Martorell a la guitarra. Una actuació de durada breu però suficient per posar sobre la taula arguments de pes com "Dos segons", "9 de febrer" o "Serà la pluja", que apunten a imminents conquestes i tant assenyaleb l'escenca de Laurel Canyon com la primera Maria del Mar Bonet o, per buscar referents més propers en el temps, la generació de Damien Rice.

dissabte, 30 de gener del 2021

Hilton Valentine (1943-2021)

HILTON VALENTINE
(1943-2021)

El nom de Hilton Valentine sol sonar poc, o fins i tot no sonar, però el seu impacte i la seva influència en la història de la música pop són pràcticament incalculables. Sol sonar amb més freqüència el nom de The Animals, la banda de la qual va ser guitarrista i membre fundador, i amb la qual va enregistrar la versió definitiva de la peça tradicional "The House of the Rising Sun" –publicada com a single el 1964 i inclosa a l'àlbum "The Animals" d'aquell mateix any-.

Inspirant-se en la lectura que Bob Dylan n'havia fet pocs anys abans, Valentine va agafar-ne la seqüència d'acords i la va tocar amb forma d'arpegi. La veu d'Eric Burdon i l'orgue d'Alan Price van fer la resta. La banda de Newcastle acabava de facturar la seva pista més recordada i un dels títols més universals de la història de la música pop. També, coincideixen en afirmar diverses veus autoritzades, el punt de partida d'allò que s'anomenaria folk rock. Pel que fa a l'arpegi de Valentine, probablement l'element més distintiu de la gravació, ha esdevingut primera lliçó per a incomptables aspirants a guitarrista.

Un cop dissolta la formació original dels Animals, Valentine es va traslladar als Estats Units i va provar d'iniciar sense èxit una carrera en solitari. En anys posteriors alternaria projectes propis amb reunions puntuals amb els seus excompanys. Ens deixava ahir a l'edat de 77 anys. Al seu llegat amb la banda, a més de "The House of the Rising Sun", hi figuren perles tan essencials del rhythm & blues i el rock britànics com "It's My Life", "We Gotta Get Out of This Place" o la superlativa lectura del "Don't Let Me Be Misunderstood" que originalment havia enregistrat Nina Simone.

divendres, 29 de gener del 2021

Crítica de la biografia de Comelade, a El 9 Magazín


Aquests dies m'ho he passat molt bé llegint "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), biografia de Pascal Comelade a càrrec del periodista i crític musical Donat Putx. Una aproximació amena però rigorosa a una de les criatures més fascinants i enigmàtiques de l'ecosistema musical català, també un viatge apassionant a indrets i contextos com el de la Barcelona preolímpica de la mà d'un testimoni d'excepció. Avui n'explico les meves impressions a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Osona i Vallès Oriental).

En suport de Pablo Hasél

Pablo Hasél.

Ningú hauria d'anar a la presó per expressar allò que pensa. Ningú hauria d'anar a la presó per cantar ni per rapejar. I ningú hauria de passar per alt que, mentre els tribunals espanyols requereixen a Pablo Hasél que ingressi a presó en un termini de deu dies, l'autoanomenat govern més progressista de la història d'Espanya –el que havia de derogar la Llei Mordassa i no sé quantes coses més que ha acabat no fent- segueix mirant cap a un altre costat, fent la vista grossa davant tantíssimes incitacions a l'odi per part de l'extrema dreta, i fent pinya amb els pilars d'aquest règim que es diu democràtic però no ha fet mai net de la seva pròpia herència franquista. Les idees de Hasél són tan legítimes i discutibles com les de qualsevol altra persona, s'hi pot estar d'acord o es poden confrontar, però tothom qui cregui en un principi tan essencial com és el de la llibertat d'expressió hauria de rebutjar de forma incondicional la sentència que s'ha dictat contra ell.

dijous, 28 de gener del 2021

Kris Kristofferson es retira

Llegenda viva de la música nord-americana.

Anuncia Kris Kristofferson la seva retirada tant dels escenaris com de la pantalla. Va fer efectiva la seva decisió l'any passat, però no ha estat fins ara que els seus representants l'han fet pública. L'autor de "Me and Bobby McGee" posa punt i final a cinc dècades llargues de trajectòria que l'han consolidat com un nom essencial de la música nord-americana, a l'alçada de companys de ruta com Bob Dylan, Willie Nelson o Johnny Cash, i durant les quals el seu cançoner ha escalat posicions de la mà de veus com les de Janis Joplin, Elvis Presley o el propi Cash.

No vaig poder assistir a la seva segona i última actuació a Barcelona, l'any 2017 en el marc del festival Jardins de Pedralbes. Els que hi van ser parlen d'un artista visiblement afectat per l'edat i els anys, que no perdonen. Sí que havia tingut el gust de presenciar el seu debut als nostres escenaris, l'any 2013 a la sala BARTS. I sí, ja aleshores se'l veia erosionat pel pas del temps però encara capaç d'oferir una vetllada memorable amb l'únic suport de la seva guitarra i d'una veu que cantava lliçons d'història melòmana amb totes les lletres.

El texà anuncia que deixa els escenaris amb 84 estius a l'esquena i amb la gestió del seu llegat ja en mans dels seus hereus. I si bé només ell coneix els motius de la seva decisió, tot apunta que ha estat justament el pes cada cop més feixuc de l'edat el que l'ha empès a dir prou. Que ha decidit plegar abans d'oferir una imatge que no es correspongués amb la seva llegenda. Diuen que una retirada a temps equival a una victòria. Sigui com sigui, se'l trobarà molt a faltar.

La segona temporada

Les autoritats sanitàries alerten que la variant britànica de la Covid-19 podria ser dominant a Catalunya a mitjans de març, justament quan farà un any del primer estat d'alarma, el primer confinament i la pràctica suspensió del món tal i com l'havíem conegut fins aleshores. Molt propi d'aquests temps absurds que ens ha tocat viure, la tan publicitada pandèmia porta deu mesos presentant curiosos símils amb aquestes sèries que alguns presumien de visionar tancats a casa durant els primers mesos de la crisi.

I a hores d'ara, malgrat haver introduït una mena de nova trama argumental centrada en la manca d'ètica (i d'escrúpols) de les grans farmacèutiques, sembla que el guió de la segona temporada repetirà els mateixos esquemes de la primera. Els índex d'audiència, això sí, es mantenen pels aires i la venda de merchandising (diguem-ne mascaretes i gels hidroalcohòlics perfumats) segueix avançant a bon ritme. Vaja, que tot l'equip de producció pot estar content. I sí, tot plegat més val agafar-s'ho amb una mica d'humor.

dimecres, 27 de gener del 2021

Sortir del municipi, per anar a un míting

Un ministre de Sanitat (sense cap experiència laboral al sector sanitari) dimiteix en plena pandèmia, no pas per efectes derivats de la seva gestió sinó per presentar-se com a cap de llista a unes eleccions autonòmiques, aprofitant la projecció que li ha atorgat el seu càrrec ministerial. Aquest cop l'autor de la barbaritat es diu Salvador Illa, però la barbaritat en ella mateixa ens recorda quina classe de gent ens governa.

El mateix dia, el Govern de la Generalitat informa que es permetrà trencar el confinament municipal per assistir a mítings polítics durant la imminent campanya electoral del 14F. Des de fa mesos, l'assistència a una activitat cultural no ha servit com a excepció a aquest confinament, encara que s'hagués adquirit l'entrada prèviament al decret de torn. De la mateixa manera que el virus sembla distingir entre qui surt de casa per anar a treballar i qui ho fa per anar al bar, també deu poder discriminar qui va a fer de claca a Ses Senyories de qui comet la presumpta irresponsabilitat de sortir a gaudir.

No descobrirem a aquestes alçades que la cultura, més enllà dels pessebres institucionals, tendeix a importar ben poc a qui ens governa (aquí i allà). Però si anar al cinema, al teatre, a un concert o fins i tot a comprar un llibre al municipi veí és un acte d'irresponsabilitat en aquests temps que corren, més ho hauria de ser ja no el fet d'assistir a un míting polític sinó la pròpia celebració d'unes eleccions en plena pandèmia. Que un dels candidats hagi deixat la cartera ministerial de Sanitat en plena crisi per allò de comprovar si les enquestes van ben encaminades, ja és de traca i mocador.

El que tampoc descobrirem, és clar, és el concepte que la nostra classe dirigent té, no ja de la cultura, sinó de la pròpia política. Fins al punt que la pròpia consellera Budó hagi justificat l'excepcionalitat de l'assistència a un míting invocant el dret a la participació política. Com si aquest dret no se'ns hagués retallat justament cada cop que se'ns han limitat les llibertats de moviment i de reunió durant els darrers deu mesos. Com si l'assistència a un acte cultural no fos en ella mateixa un acte de participació política. Com si, en definitiva, qui ens governa no hagués acabat d'entendre que la participació política consisteix en quelcom més que votar cada quatre anys.

La música de la ràdio, i la del carrer


"Soc fill de la música de la ràdio i del carrer. La música de la ràdio era el rock and roll, i la música del carrer la que tocaven als envelats"
. Són declaracions de Pascal Comelade recollides pel periodista i crític musical Donat Putx a "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), biografia oficial d'una de les criatures més fascinants, singulars i alhora enigmàtiques de l'ecosistema musical català. Comelade va néixer a Montpeller i les seves arrels familiars es troben a la Catalunya Nord, on va passar llargues temporades durant els seus anys formatius.

Però l'impacte que li va produir el rock'n'roll transmès a través de les ones hertzianes, així com els repertoris de les orquestres que animaven els envelats, és comparable a l'efecte que ambdós components van exercir sobre músics catalans d'aquesta banda dels Pirineus com Jaume Sisa o Joan Garriga. La música de la ràdio, i la del carrer. La combinació d'aquests dos conceptes, i tot allò que aquesta pot suggerir. Especialment en aquests temps en què tendim a creure que el món comença i s'acaba amb la playlist de torn.

dimarts, 26 de gener del 2021

John Russell (1954-2021)

JOHN RUSSELL

(1954-2021)

La seva primera guitarra la va rebre del seu avi quan tot just tenia 11 anys. La va començar a tocar influït pel blues, un gènere musical que havia seduït milers d'adolescents al Regne Unit durant la primera meitat de la dècada dels 60. Amb el pas dels anys, John Russell esdevindria un dels grans referents de la música improvisada al Regne Unit, arribant a compartir estudis i escenaris amb exploradors sònics que van de John Butcher a Thurston Moore, i a destacar en àmbits que van del jazz a la música experimental. La seva aproximació a les sis cordes, atrevida, visceral i caòtica en el millor dels sentits, dista moltíssim de la seva formació en el blues a nivell estètic però en canvi hi connecta molt a un nivell conceptual i teòric. El blues, entès més enllà de formalismes i academicismes, era i segueix essent una música tan lliure com la que se'n va derivar a mans de Russell. Ens ha deixat a l'edat de 66 anys.

Sebastià Sospedra (1946-2021)

Sospedra, durant la seva etapa amb Lone Star.

SEBASTIÀ SOSPEDRA
(1946-2021)

La música pop d'aquest país no es podria entendre sense bandes com Los Salvajes o Lone Star. Pioners que van tocar rock'n'roll en aquestes latituds quan gairebé ningú més ho feia i en un context, el de la dictadura franquista, on el so d'una guitarra elèctrica era una escletxa de color i alhora un cant a la llibertat. Que res del que ha passat després hauria estat possible sense el llegat d'aquella generació, és tan cert com que aquest mateix llegat s'hauria de reivindicar molt més sovint del que es reivindica en un país on el rock i la cultura pop segueixen essent consideratss com a expressions de segona.

El baixista Sebastià Sospedra va tocar amb tots dos grups. Va entrar a Los Salvajes poc abans que els del Poble Sec comencessin a facturar tota una sèrie de singles i ep's que d'alguna manera van definir l'adn del rock'n'roll més genuïnament barceloní durant la dècada dels 60. De "Soy así" a "Es la edad" a aquell "Corre, corre" –lectura en castellà del "Keep on Running" del jamaicà Jackie Edwards, popularitzat arreu del món per The Spencer Davis Group- on el baix de Sospedra oferia una entrada absolutament triomfal. A Lone Star hi va militar durant els 70, coincidint amb un dels seus moments àlgids tant a nivell artístic com comercial. Ens ha deixat un pioner amb totes les lletres.

dilluns, 25 de gener del 2021

Marala, a El 9 Nou


Els ressons mediterranis de Marala han donat aquest cap de setmana el tret de sortida del 17è Tastautors al Teatre Auditori Cardedeu. Ho expliquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Tom Stevens (1956-2021)

TOM STEVENS
(1956-2021)

Nom capital d'aquella escena que es va anomenar Paisley Underground, The Long Ryders van ser els grans preservadors de llegats com els dels Byrds, Gram Parsons o Bob Dylan durant una dècada, la dels 80, en què solien manar els sintetitzadors i el mateix Dylan semblava anar força perdut quan passava per l'estudi. Els californians van injectar una bona dosi de nervi i actitud punk a tot un ventall estilístic que abraçava gèneres com el folk rock, el country rock o allò que més tard s'anomenaria Americana, segellant pel camí clàssics com "Native Sons" (1984) o "State of Our Union" (1985). L'any 2004 els vam poder veure i escoltar a l'Estació de França de Barcelona en un dels primers concerts d'una inesperada gira de reunió que va tenir continuïtat en anys posteriors, si bé de forma intermitent. I ara fa dos anys que ens van obsequiar per fi amb material nou, el que conformava un "Psychedelic Country Soul" (2019) que feia honor al seu títol i que cal seguir reivindicant. Ens ha deixat el seu baixista i membre fundador, Tom Stevens, a l'edat de 64 anys.

diumenge, 24 de gener del 2021

Larry King (1933-2021)

LARRY KING

(1933-2021)

Deia Larry King que no es considerava ell mateix com un periodista, però no hi ha dubte que va fer escola en aquest ofici. Sovint se li criticava que no convertís les seves entrevistes en duels a mort amb els seus interlocutors, que no els bombardegés amb preguntes incòmodes. Ell deia que simplement es deixava guiar pel seu instint, i el resultat eren entrevistes que es poden considerar d'autor i que solien esdevenir converses més que no pas cap altra cosa. De seguida s'ha dit, quan entre els pesos pesants amb qui va arribar a mantenir algun cara a cara hi figuraven destacats noms de l'àmbit polític, social i cultural d'arreu del món. Va mantenir llegendàries converses amb gegants com Frank Sinatra o Marlon Brando, i va arribar a fer seure en una mateixa taula a Yasser Arafat, el rei Hussein de Jordània i Yitzhak Rabin –poc abans del seu assassinat-. Va passar el 1995, i segons va afirmar tot un Henry Kissinger, el que va fer King aquell dia va ser diplomàcia internacional en antena. Ens ha deixat per complicacions derivades del coronavirus, i amb ell se n'ha anat un referent.

L'hora de Marala

MARALA
Tastautors 2021 @ Teatre Auditori Cardedeu
23 de gener de 2021

El de Marala és un dels casos paradigmàtics de com la coronacrisi ha afectat el món de la música i de la cultura en general durant els darrers deu mesos. El trio format per la catalana Selma Bruna, la valenciana Sandra Monfort i la mallorquina Clara Fiol va publicar el seu primer àlbum, "A trenc d'alba", el passat 8 de març coincidint amb la commemoració del Dia de la Dona. La seva intenció era presentar-lo aquell mateix mes de març de l'any passat al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) de Barcelona, però la pandèmia i el confinament van frustrar els seus plans i aquell concert de presentació s'ha acabat celebrant finalment aquesta mateixa setmana, un dia abans que el combo desembarqués al Teatre Auditori Cardedeu per donar el tret de sortida del Tastautors 2021.

Imprevistos al marge, 2020 va ser l'any de Marala. Ho va ser per la bona acollida d'un àlbum que va confirmar el trio com a gran revelació de les músiques d'arrel. Tot plegat, a partir d'un discurs que contempla la tradició mediterrània des d'una òptica transversal, renovadora i sempre compromesa. No deixa de resultar colpidor, per exemple, escoltar com transformen "Salt de Bella Dona", un vell clàssic del repertori de Maria del Mar Bonet, en un crit de denúncia contra la violència masclista que no podria sonar més actual. Tampoc deixa de ser reveladora la seva expansiva lectura de "Panaderina", una peça tradicional lleonesa que tenyeixen de misteri ancestral. Totes dues van esdevenir plats forts d'una actuació on van brillar aquelles harmonies vocals que ja han esdevingut marca de la casa, i que va culminar amb tota una festa a la platea al ritme de "Corrandes de Lluna".

dissabte, 23 de gener del 2021

Randy Parton (1953-2021)

RANDY PARTON

(1953-2021)

Vaig descobrir la cançó "Roll On (Eighteen Wheeler)" en un d'aquells recopilatoris de country per a camioners –tot un subgènere musical en ell mateix- que solen despatxar-se a les benzineres dels Estats Units, interpretada per un tal John McRoad del qual no disposo a hores d'ara de cap altra referència que el seu nom als crèdits del disc en qüestió. Com no podia ser de cap altra manera, es tracta d'un d'aquells temes que sempre fan bona companyia a la carretera.

Al llarg dels anys l'han enregistrat diversos intèrprets, però la versió més coneguda és la que va publicar el grup Alabama el 1984, tot un clàssic de la música motoritzada. La peça és original de Dave Loggins, si bé el primer músic que la va enregistrar va ser Randy Parton, conegut sobretot per ser el germà menor de Dolly Parton, que a finals de la dècada dels 70 va iniciar una trajectòria prolífica si bé poc reivindicada com a cantant de country –la peça en qüestió la va gravar el 1982-. Ens ha deixat a l'edat de 57 anys, víctima d'un càncer.

La cultura com a bé essencial

Joan Garriga actuarà a Cànoves i Samalús a proposta dels propis veïns.

Avui al migdia, Joan Garriga oferirà a Cànoves i Samalús un concert només per a persones empadronades en aquesta població del Vallès Oriental. L'actuació s'emmarca en els pressupostos participatius impulsats per l'Ajuntament amb l'objectiu que els propis veïns poguessin decidir a quins usos es destinaria una part del pressupost municipal. Entre les propostes guanyadores hi va haver justament el foment de l'activitat cultural al municipi.

El de Cànoves i Samalús no és el primer consistori català que posa en marxa un procés de pressupostos participatius. Però crida l'atenció que el seu veïnat hagi fet aquesta aposta per la cultura a través dels seus vots quan, habitualment, la mena de propostes que solen sortir endavant tenen més a veure amb àmbits com els equipaments, els serveis municipals, l'urbanisme o la pràctica de l'esport. Que tots aquests àmbits són essencials ningú ho pot discutir, però de la mateixa manera cal aplaudir que els habitants de Cànoves i Samalús hagin considerat la cultura com un bé igualment essencial.

L'activitat cultural dinamitza un territori, en vertebra el teixit social i li atorga identitat. També és un element fonamental per garantir el benestar i la salut de les persones, un fet a tenir en compte en temps d'emergència sanitària i de confinament: l'actuació d'avui permet als veïns de Cànoves i Samalús –que habitualment tendeixen a haver-se de desplaçar fins a poblacions veïnes per tal de poder gaudir d'una oferta cultural- disposar d'una proposta cultural dins del perimetre on són confinats. A tot això, cal afegir que Joan Garriga és originari i resident del municipi veí, la Garriga, la qual cosa suma a l'equació valors com la proximitat o el suport a la creació autòctona.

Arribat aquest punt, un no pot fer res més que felicitar els veïns de Cànoves i Samalús per, efectivament, haver entès la cultura com aquell bé essencial que determinats polítics tant prediquen però no acaben mai de posar en pràctica, i per haver apostat per un músic de tan a prop a l'hora de fer un pas endavant que tant de bo tingui continuïtat. També desitjar-los un bon concert, és clar. Tenint en compte bona part de les sensacions generades durant les actuacions recents de Garriga i El Mariatxi Galàctic, de ben segur l'experiència serà memorable.

divendres, 22 de gener del 2021

Recordem Phil Spector i Sylvain Sylvain a 'Guitarra, baix i bateria'

Phil Spector (1939-2021).

Més enllà de les innovacions a l'estudi, més enllà de la llegenda negra, la trajectòria de Phil Spector es defineix per haver enllaçat discursos que van de les Ronettes a John Lennon i d'Ike & Tina Turner a Ramones. Per haver esdevingut el nexe entre "Be My Baby", "Imagine", "River Deep, Mountain High" i "End of the Century". Amb motiu del seu recent traspàs, aquesta setmana el recordem a Ràdio Silenci amb Ricky Gil i Lau Vicienne, en una nova edició de Guitarra, baix i bateria on també tenim temps per homenatjar un altre referent que hem perdut recentment, Sylvain Sylvain. Disponible en podcast.

Jordi Fàbregas (1951-2021)

JORDI FÀBREGAS
(1951-2021)

Si aquesta Barcelona que de tant voler ser 'moderna' s'ha acabat oblidant de ser ella mateixa disposa actualment d'espais dedicats a recuperar, divulgar i reivindicar les pròpies essències, és gràcies a persones com Jordi Fàbregas. Músic, folklorista, promotor de concerts i activista en tots els sentits, el de Sallent es trobava entre els impulsors del festival Tradicionàrius i del Centre Artesà Tradicionàrius. També havia format part de combos com El Pont d'Arcalís, amb el qual va fer difusió de la música tradicional del Pirineu, i dels mai prou reivindicats Coses, que durant la segona meitat de la dècada dels 70 van maridar la cançó d'autor amb l'herència progressiva dels anys immediatament anteriors. Ens ha deixat a l'edat de 69 anys i amb un llegat que caldrà preservar com sigui.

dijous, 21 de gener del 2021

Carla Bruni - "Carla Bruni" (2020)


Hi ha quelcom en el ritme i la cadència de "Quelque chose", la peça que enceta el darrer i homònim àlbum de Carla Bruni, que pot arribar a recordar la dinàmica revisió del "Dance with Me" dels Lords of the New Church facturada al seu dia pels seus veïns i contemporanis Nouvelle Vague. També hi ha aquella elegància tan francòfona amb què aquests últims han reinterpretat bona part del cànon punk anglosaxó i de la qual la pròpia Bruni ha estat presumint des que l'any 2003, ja consolidada al món de les passarel·les, es va despenjar amb un àlbum de debut –"Quelqu'un m'a dit" (2002)- que al seu moment va despertar merescuts elogis, i que el temps probablement hauria tractat millor de no haver arribat la seva autora a habitar el Palau de l'Elisi.

"Carla Bruni" arriba a tres anys d'un disc de versions –"French Touch" (2017), que també tenia la seva quota punk amb una revisió del "Jimmy Jazz" de The Clash i on col·laborava tot un Willie Nelson- i suposa el primer llançament amb material propi de l'exPrimera Dama francesa en set anys. També és un dels seus cançoners més rodons, amb registres que van del classicisme pop de la citada "Quelque chose" al folk juganer de "Rien que l'extase", passant per la cançó d'autor amb accent genuïnament francès d'"Un secret" i les textures gairebé jazzístiques de "Partir dans la nuit". Arribat aquest punt, òbviament, el conjunt del disc pot agradar més o pot agradar menys, però torna a posar sobre la taula el valor com a autora de cançons d'una artista a qui molts han comès l'error de donar l'esquena per raons que no tenen res a veure amb la música.

Jimmie Rodgers (1933-2021)

JIMMIE RODGERS

(1933-2021)

De la mateixa manera que primer hi va haver els Nirvana britànics i després els nord-americans, de la mateixa manera que hi ha hagut diversos grups anomenats Iron Maiden, de la mateixa manera que hi havia un Gene Simmons tocant rockabilly abans que el baixista de Kiss ensenyés la llengua i escopís foc per la boca, quan parlem de Jimmie Rodgers hem de diferenciar el pioner del country del cantant de rock'n'roll i posteriorment ídol pop que durant les dècades dels 50 i els 60 va escalar posicions a les llistes d'èxits nord-americanes amb peces com "Kisses Sweeter than Wine" o "Honeycomb".

En aquest cas, la coincidència encara va més enllà. Rodgers, l'ídol adolescent, va néixer a l'estat de Washington el setembre de 1933, pocs mesos després de la mort de l'autor de "T for Texas". Els paral·lelismes s'acaben aquí. Si el primer Rodgers és un artista encara reivindicat avui pràcticament com a pare de tot un gènere, el segon sol ser menys referenciat. I això que els seus èxits, més enllà de ser productes del seu temps, segueixen entrant igual de bé que els de contemporanis com Johnny Tillotson, Bobby Rydell o Bobby Vee. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

dimecres, 20 de gener del 2021

Herman Dune - "Notes from Vinegar Hill" (2020)


Formats a París per dos germans d'ascendència sueca, Herman Dune –al seus inicis Herman Düne, amb dièresi sobre la u- van esdevenir durant la primera dècada del segle XXI una de les joies de la corona de la música indie facturada a l'Europa continental, però mai van amagar la seva fascinació pels Estats Units i tota la seva herència musical. Han passat els anys, i els dies en què peces com "I Wish that I Could See You Soon" animaven els estius de la nació festivalera ja queden lluny. En l'actualitat, el nom de la banda respon en realitat al projecte unipersonal de David-Ivar Herman Düne, que ja porta una bona temporada instal·lat a Los Angeles i, sorpresa, acaba de lliurar el seu disc més genuïnament nord-americà.

"Notes from Vinegar Hill" (2020) és exactament el que el seu títol indica. Una col·lecció de confessions, apunts, neguits i reflexions en veu alta que Herman Düne ha realitzat des de la seva nova llar a la metròpoli californiana. Una col·lecció de cançons on ell mateix s'ha fet càrrec de tots els instruments, i que si bé marquen distàncies amb aquell passat a aquestes alçades tan llunyà, també suposen la seva aproximació més directa a l'essència d'aquella música d'arrel nord-americana que sempre l'ha inspirat. A peces com "Say You Love Me Too", "Freak Out Till the Morning Dew" o "Vinegar Hill" hi ressonen The Band, el Dylan de finals dels 60 i tot allò que se'n deriva. Nova declaració d'intencions de qui al seu dia s'havia perfilat com la resposta europea a l'aleshores emergent escena antifolk.

Disponible a Bandcamp.

Aquells globus vermells


Fer una trucada de feina, que et posin en espera i el fil musical sigui "99 Red Balloons" de Nena (la versió en anglès de "99 Luftballons" que encara avui deu sonar amb freqüència en determinades radiofórmules a partir de certes hores de la nit). Recordar que potser portaves deu anys llargs sense escoltar aquesta cançó. Desitjar que la persona per qui acabes de demanar no tingui pressa per agafar el telèfon. I constatar, és clar, que de vegades hi ha gent amb bon gust a l'altre costat de la línia telefònica.

És el que em va passar ahir al matí. La qual cosa em va portar a recuperar el single en qüestió, enregistrat a la Berlín occidental de 1983, en plena Guerra Freda i en un punt neuràlgic de col·lisió dels dos blocs d'un món polaritzat. Tant en alemany com en anglès, la lletra de la cançó explica com l'acte innocent d'algú que deixa anar 99 globus inflables acaba desencadenant una resposta bèl·lica per part d'un govern a la defensiva. La cosa tenia sentit en plena Guerra Freda, i en segueix tenint en aquest món absurd on alguns pretenen frenar pandèmies treient l'exèrcit al carrer.

dimarts, 19 de gener del 2021

The Lizards recorden la vida a la carretera

The Lizards - Foto Jose Gallardo.

La vida a la carretera. La raó de ser de tantíssimes bandes de rock'n'roll, i alhora un record d'uns temps que a aquestes alçades semblen remots. Encara no fa ni un any que The Lizards es trobaven de gira presentant el seu darrer disc, el potentíssim "Inside Your Head" (2019). Una gira que va portar el trio barceloní per escenaris d'arreu de l'Estat però també de països com França o Dinamarca, que probablement encara estaria en marxa de no haver-se hagut d'interrompre durant el mes de març a causa de l'emergència sanitària, i de la qual provenen les imatges del nou videoclip del grup que encapçala Carla Santacreu, "Going On". Un record a les bondats de la vida a la carretera, però sobretot el desig ferm de tornar a fer quilòmetres tan aviat com les circumstàncies ho permetin. Disponible a Youtube.

"Eleanor Rigby" segons The Hellacopters

Nick Royale i Dregen, durant l'actuació televisiva de The Hellacopters.

Si fer una versió vol dir agafar un títol aliè i transportar-lo al propi terreny, n'és una bona mostra el vitamínic tractament que els Hellacopters han aplicat a "Eleanor Rigby", el clàssic dels Beatles. La banda encapçalada per Nick Royale va interpretar la peça en qüestió la setmana passada al programa På Spåret de la televisió sueca, i hi va incloure oportunes cites a dos temes més dels Fab Four, "Ticket to Ride" i "Back in the USSR". Poden visionar l'actuació a Youtube. D'altra banda, els Hellacopters han vist finalment estrenat el documental "I'm in the Band", rodat l'any 2007 però inèdit fins aquest mes de gener.

dilluns, 18 de gener del 2021

Donat Putx i Pascal Comelade, a El 9 Nou


Aquesta setmana veurà la llum "L'argot del soroll" (Editorial Empúries), la primera biografia oficial en català de Pascal Comelade. Avui parlem amb el seu autor, el periodista i crític musical Donat Putx, a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Phil Spector (1939-2021)

PHIL SPECTOR
(1939-2021)

"Quan miro enrere, estic content d'haver gravat un disc amb Phil Spector, perquè vaig treballar amb una llegenda del rock'n'roll. L'últim que conec d'ell són les seves produccions per als Ramones i els Beatles. Estic orgullós de formar part de la seva discografia. Quan vam gravar amb ell, va ser molt difícil i estressant. Però tot i això estic molt content d'haver-ho fet". Són declaracions de Johnny Ramone en una entrevista que apareix reproduïda de forma parcial al llibret d'una de les reedicions d'"End of the Century" (1980), l'àlbum que Ramones van gravar a les ordres de Phil Spector. Unes sessions caòtiques i accidentades –s'ha arribat a parlar fins i tot de la presència de pistoles a l'estudi-, tal i com marcava el modus operandi del llegendari productor, que no obstant van donar peu una obra amb caràcter essencial, com pràcticament tot allò que tocava el geni del Bronx.

Les paraules de Ramone expliquen molt bé la dimensió d'una figura tan referencial en el terreny artístic com qüestionable en l'àmbit personal. Algú capaç de reinventar l'estudi de gravació com a concepte i d'expandir-ne el ventall de possibilitats a través d'una tècnica, l'anomenat Wall of Sound, que ell mateix havia pensat i desenvolupat. Algú capaç de (re)definir la música pop fins a deixar-la a punt d'encarar les següents cinc o sis dècades (com a mínim), però alhora fer la vida impossible i fins i tot martiritzar a tothom qui tenia al voltant. Com a mostra el drama de
Ronnie Spector, que després de tocar el cel amb les Ronettes de la mà d'aquell "Be My Baby" que possiblement sigui la més definitiva de totes les pistes que va produir el del Bronx, va haver de conviure amb un marit possessiu i maltractador que la va mantenir pràcticament presonera a casa seva fins que ella mateixa en va fugir a la desesperada.

El convuls matrimoni amb Ronnie Spector és el més destacat d'una sèrie de capítols obscurs que culminen l'any 2009 amb una pena de presó per l'assassinat de l'actriu Lana Clarkson el 2003, i que inclouen també sessions de gravació tan tenses com les del disc de versions "Rock'n'Roll" (1975), de John Lennon, durant les quals Spector va arribar a disparar una pistola a l'estudi –sí, l'home tenia força desenvolupat el gust per les armes de foc- abans d'abandonar el projecte literalment segrestant uns màsters que l'exBeatle va trigar anys a poder recuperar. O les desavinences amb uns Starsailor que van decidir prescindir d'ell a mitja gravació de l'àlbum "Silence Is Easy" (2003), una de les últimes produccions en les quals va treballar.

Spector ha mort a la presó, per causes derivades del coronavirus, a l'edat de 81 anys. Deixa un llegat tan monumental com inabastable, que va de les Ronettes, les Crystals i els Teddy Bears a obres majúscules de Dion, Ike & Tina Turner, George Harrison o el mateix Lennon –menció a part mereix la seva reconversió de l'abortat projecte Get Back dels Beatles en aquell "Let It Be" (1970) que va salvar els mobles però no va convèncer a Paul McCartney-. Se'n va havent influït a múltiples generacions –de The Jesus and Mary Chain a Twin Temple passant per La Brigada, són incomptables les bandes que han homenatjat el totèmic patró rítmic de Hal Blaine a "Be My Baby"-. Ens ha deixat un dels arquitectes de la música pop tal i com l'hem conegut durant dècades. També un personatge difícil i controvertit, com la gran majoria de genis que han passat per aquest món. En pau descansi.

Joan-Eloi Vila (1959-2021)

Foto El Terrat.

JOAN-ELOI VILA
(1959-2021)

De Joan-Eloi Vila s'ha destacat durant les últimes hores la seva tasca com a membre de la banda de diversos programes d'Andreu Buenafuente. I si bé és cert que des de fa ben bé dues dècades diverses generacions l'han conegut com aquell guitarrista simpàtic i graciós, amb una certa retirada (física) a Eric Clapton, també ho és que abans de fer gràcia a través de la petita pantalla ja es dedicava a la música i solia tocar amb els més grans. S'ha parlat poc, des que ahir a la tarda es va conèixer la notícia de la seva mort, del seu paper com a fundador de La Salseta del Poble Sec i de tot allò que va significar aquesta formació musical en un moment en què aquest país tot just començava a despertar del més llarg dels malsons. Tampoc s'ha parlat prou, em temo, de la seva tasca com a acompanyant de gegants com Joan Manuel Serrat o fins i tot Jimmy Page. Arribat aquest punt, tan sols ens queda agrair-li tots els moments que ens va arribar a alegrar, ja fos fent-nos riure des de l'altre costat del televisor o bé fent-nos vibrar amb la seva guitarra.

diumenge, 17 de gener del 2021

Larry Willoughby (1947-2021)

LARRY WILLOUGHBY
(1947-2021)

Reconec, i no em fa res admetre-ho, que vaig descobrir "Building Bridges", la peça més reconeguda del catàleg de Larry Willoughby, a través de la versió que Brooks & Dunn van incloure a l'àlbum "Hillbilly Deluxe (1996), amb les col·laboracions de Sheryl Crow i Vince Gill. El tema en qüestió havia donat títol prèviament a l'únic àlbum que el de Texas va arribar a facturar durant la seva etapa com a cantant de country –va veure la llum el 1984-, sovint eclipsada per la seva tasca com a A&R i vicepresident a Capitol Records. Ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 73 anys.

Lu Rois canta a la seva infantesa des de la platea de l'Apolo

Lu Rois a l'Apolo, en una captura del videoclip de 'Luna nueva'.

Quan fa gairebé un any que la música en directe tal i com sempre l'havíem conegut, simplement, va deixar de ser, s'agraeix poder a tornar a visitar ni que sigui de forma virtual l'interior d'una d'aquelles sales de concerts on tants moments inoblidables vam arribar a viure. Més encara quan hi podem accedir de la mà d'una de les veus més genuïnes de l'escena independent catalana com és Lu Rois, que ha gravat a la platea de la sala Apolo el videoclip del seu darrer single, "Luna nueva".

La peça en qüestió és un diàleg de la pianista, cantant i compositora sabadellenca amb la seva pròpia infantesa, sobre un coixí sonor determinat per les coordenades oníriques del seu piano, però també per la guitarra etèria de Santi Careta i les bases electròniques de Gemma Planell (aka Dj Tutu). La cançó ja l'havíem pogut escoltar últimament als concerts de Rois, el single ha vist la llum aquesta setmana en format digital de la mà de Bankrobber i TBC Produccions. El video és obra de Bernat Rueda i es troba disponible a Youtube.

dissabte, 16 de gener del 2021

Sylvain Sylvain (1951-2021)

SYLVAIN SYLVAIN
(1951-2021)

Si, com diu aquell vell tòpic que mai ha deixat de tenir els seus fonaments, el punk va arribar tard i malament en aquest costat dels Pirineus, els New York Dolls directament hi van aterrar ja en temps de descompte i d'una manera, diguem-ne, poc usual. Salvant projectes en solitari i ramificacions diverses, el primer cop que es va anunciar la presència de la banda nord-americana a Barcelona va ser una nit de primavera de l'any 2007 al Pop Bar de la sala Razzmatazz. No va ser un concert ni s'hi va presentar la formació sencera, sinó que es tractava d'una sessió de música enllaunada on Sylvain Sylvain i Sami Yaffa –l'exHanoi Rocks era aleshores baixista titular dels Dolls- van exercir com a disc jockeys.

La sessió va esdevenir tot un recorregut per la història del rock'n'roll a través de totes les variants que un bon dia van confluir en aquell terratrèmol punk amb epicentre a la Nova York subterrània –i perillosa, no ho oblidem- a la qual Sylvain i companyia havien posat banda sonora mentre, a Londres i a Manchester, els futurs fills de l'imperdible encara anaven amb grenyes i pantalons de pota d'elefant. Recordo que van obrir amb les Shangri-Las i el seu "Leader of the Pack". També recordo unes quantes galetes de Sun i Chess Records fent tremolar el que era aleshores l'autoproclamat temple de la 'modernitat' a la Ciutat Comtal. Però sobretot recordo el bon rotllo i la simpatia de Sylvain, encantat de saludar la parròquia local i intercanviar-hi batalletes entre cançó i cançó.

El debut en directe de New York Dolls a casa nostra es va produir al cap d'uns mesos, la tardor d'aquell mateix 2007 en una sala Sidecar que celebrava el seu 25è aniversari amb una de les vetllades més memorables que deu haver arribat a acollir el seu escenari. Si les expectatives de cara a aquell concert eren elevades, el nivell va ser encara superior. No eren els Dolls originals, però allà teníem a Sylvain i David Johansen, amb el suport d'alumnes tan avantatjats com Steve Conte o el propi Yaffa. Presumint d'actitud punk, elegància glam i tot l'ofici d'aquells tòtems del rock'n'roll i el rhythm & blues que els havien alimentat durant els seus anys formatius. Una banda que havia alterat literalment la història de la música, demostrant que encara tenia coses a dir en un soterrani amb capacitat per a 200 afortunades ànimes –l'any següent van repetir a l'Apolo i van tornar a donar el millor d'ells mateixos, però ja no va ser el mateix-.

Sylvain ens ha deixat aquesta setmana, víctima del càncer contra el qual havia estat batallant durant gairebé dos anys, inclosa una campanya de recaptació de fons a través de les xarxes socials per tal de poder tractar-se en un país –els Estats Units- on l'esperança de vida pot arribar a dependre del nivell de sanejament del compte bancari de cadascú. Se'n va amb el genial guitarrista una part essencial d'aquella Nova York que encara es resisteix a esdevenir un parc temàtic. Un supervivent d'uns temps efectivament millors en què la provocació era una forma de vida i no un miserable hashtag. Reivindicar la seva discografia en solitari és de justícia. Assenyalar com a imprescindible qualsevol de les seves obres amb els Dolls és una evidència.

50 anys del "First Album" de ZZ Top


Pocs debuts discogràfics deuen haver-se presentat amb títols tan encertats com el del primer àlbum de ZZ Top. I pocs títols de discos deuen haver adquirit, amb el pas del temps i a mida que progressava la trajectòria dels seus autors, el significat i la càrrega simbòlica de "ZZ Top's First Album" (1970). El propi Billy Gibbons va arribar a dir una vegada que tot plegat era una declaració d'intencions per part de la pròpia banda, la de treure molts discos més, però òbviament ni els seus propis components podien esperar-se aleshores una carrera de tan llarga durada i tan referencial com la que han acabat desenvolupant els texans.

"ZZ Top's First Album" va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, quan el grup tot just portava mig any recorrent el circuit de clubs de Houston –Gibbons (veu i guitarra) havia destacat prèviament al capdavant dels psicodèlics Moving Sidewalks, Dusty Hill (baix i veu) i Frank Beard (bateria) venien del combo American Blues i havien substituït la base rítmica original del trio a pocs mesos de la seva formació-. Quedaven lluny encara les barbes quilomètriques, els himnes de carretera i els hits transatlàntics, però peces com "Brown Sugar" o "(Somebody Else Been) Shaking Your Tree" ja posaven sobre la taula aquell blues amb accent fronterer, banyat amb el peculiar sentit de l'humor marca de la casa. L'inici de tot allò que havia de venir.

divendres, 15 de gener del 2021

La segona joventut d'Ace Of Cups

Ace Of Cups, amb més present que passat en ple segle XXI.

El d'Ace Of Cups és un d'aquells relats que haurien de seduir a qualsevol seguidor de nissagues com la de Sixto Rodriguez –ja saben, la història amb final feliç de l'artista maleït que un bon dia acaba obtenint tot aquell reconeixement que al seu moment se li havia negat-, amb la diferència que en aquest cas no hi ha cap documental àmpliament guardonat sinó una sèrie de discos que simplement han vingut a donar testimoni d'allò que durant tant de temps s'havia passat per alt. També hauria d'entusiasmar, és clar, a totes aquestes veus que –amb tota la raó del món- reclamen més presència femenina en un món tan masculinitzat com ha estat històricament el de la música pop, i que faran bé de preguntar-se si el ressò d'aquesta banda no hagués estat més ampli d'haver estat homes els seus components.

Ace Of Cups era una banda de noies formada a la calidoscòpica San Francisco de la dècada dels 60, contemporània de tòtems del rock àcid com Jefferson Airplane o Grateful Dead però sense el seu grau d'acceptació entre el gran públic. Durant dècades, l'única manera d'accedir a la seva música va ser a través de les comptadíssimes gravacions emmarcades en antologies psicodèliques, també d'un únic volum –"It's Bad for You But Buy It!" (2003)- que posava per primer cop sobre la taula la totalitat de la seva producció –bàsicament, demos i fragments de concerts-. Ara fa dos anys van materialitzar un disc de retorn que suposava a la pràctica el seu àlbum de debut, amb títol homònim i compost de material escrit durant la seva primera encarnació.

Ara presenten la seva primera col·lecció de cançons noves de trinca a "Sing Your Dreams" (2020), un segon disc llarg que potser tampoc les ajudarà a acabar de recuperar tot el temps perdut però les certifica per primer cop en mig segle com una banda amb més present que passat. El conjunt del repertori és irregular, però val la pena parar-se a escoltar talls com "Dressed in Black" o aquest cant feminista que és "Put a Woman in Charge". Hi col·laboren vells coneguts com Jackson Browne, Bob Weir (Grateful Dead) o Wavy Gravy. La qual cosa potser podrà servir per vendre millor el producte però en cap cas n'altera l'essència. Si una cosa posa de manifest aquesta segona joventut, és que Ace Of Cups saben defensar-se soles.

Tim Bogert (1944-2021)

TIM BOGERT

(1944-2021)

Les dues bandes més reconegudes on va militar Tim Bogert són recordades sobretot per dues versions de les que realment fan honor a aquest terme. Dues aproximacions a títols aliens que les respectives formacions es van fer seves amb tots els mèrits. La primera, l'atòmica lectura de "You Keep Me Hangin' On", el clàssic soul de les Supremes, amb què Vanilla Fudge van irrompre de ple a l'estiu psicodèlic de 1967 –Quentin Tarantino en va saber treure bon profit en una de les escenes climàtiques de "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)-.

Va ser juntament amb el bateria del combo novaiorquès, Carmine Appice, amb qui el baixista va fer el salt a l'era hard rock de la mà dels mai prou reivindicats Cactus, que el 1970 van signar una elèctrica revisió de "Parchman Farm", el blues de Bukka White prèviament adaptat per Mose Allison. Encara al costat d'Appice, Bogert va sumar esforços amb Jeff Beck al power trio Beck, Bogert & Appice. Retirat dels escenaris des que va patir un accident de motocicleta el 2010, ens ha deixat a l'edat de 76 anys, víctima d'un càncer.

dijous, 14 de gener del 2021

Les carreteres secundàries de la NWOBHM

Els londinencs Dragonfly - Foto Nwobhm.com

No tot van ser obscurs subterranis, llums de neó sintètic i enlluernadora coloraina pop a la Gran Bretanya de finals dels 70 i principis dels 80. Bandes com Iron Maiden, Saxon, Diamond Head, Venom o Def Leppard –també, fins a un cert punt, Motörhead i Judas Priest, si bé tots dos menjaven a part- van abanderar allò que el periodista Geoff Barton va batejar com a NWOBHM (New Wave Of British Heavy Metal) en un article a la revista Sounds. De la mateixa manera que gèneres com el post-punk, la New Wave o el pop sintètic, les bandes que havien vingut a renovar el metal britànic partien del punk i es servien del seu impuls regenerador a l'hora d'encetar un nou capítol de la nissaga iniciada prèviament per Black Sabbath, Led Zeppelin, Deep Purple i companyia –sense ells no s'entendrien discursos que van del thrash nord-americà al power metal alemany-.

Com en tot moviment i corrent musical de les passades set o vuit dècades, la NWOBHM ha generat els seus propis estendards, però també els seus grans oblidats. Noms com els de Maiden, Leppard o Diamond Head han esdevingut clàssics de ple dret i encara avui són reivindicats per diferents generacions. Per als arqueòlegs melòmans, en canvi, han quedat tots aquells noms que no solen passar de l'anècdota a peu de pàgina als llibres d'història però també hi van ser, compartint escenari amb els més grans i en alguns casos fins i tot esdevenint herois de temporada als respectius barris i pobles. Bandes com Dragonfly, Overdrive, Frenzy, Ironside o Die Laughing, que durant els darrers anys han estat recuperades per la gent d'On The Dole Records a "Jobcentre Rejects: Ultra-Rare NWOBHM 1978-1983", una sèrie de recopilatoris que ja va pel quart volum i que suposa una aproximació diferent a tot aquell fenomen.


Més informació:

Jobcentre Rejects  /  Bandcamp

Howard Johnson (1941-2021)

HOWARD JOHNSON

(1941-2021)

Va destacar per la seva tasca al costat de gegants del jazz com Gil Evans o Archie Shepp, però també va tocar amb referents del blues com Muddy Waters o Taj Mahal –se'l pot escoltar a "Taj Mahal" (1969) i "The Real Thing" (1971)-, i astres del rock com The Band o John Lennon –va participar a les sessions de "Walls and Bridges" (1974) i "Double Fantasy" (1980)-. Howard Johnson era saxofonista de formació, però tant a l'escenari com a l'estudi solia tocar diversos instruments de vent. De fet, l'instrument amb el qual se'l sol associar més sovint és la tuba, essent considerat com un dels seus grans exponents en l'àmbit jazzístic. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

dimecres, 13 de gener del 2021

R.I.P. Celia Humphris

Humphris, al capdavant de Trees, en una imatge promocional.

Mai han deixat enrere el seu estatus de banda de culte, però és molt probable que si s'haguessin decidit a tornar en algun moment de la passada dècada ho haguessin pogut fer per la porta gran. Trees va ser aquella banda anglesa que a principis dels 70 es va avançar ben bé tres dècades a allò que algú va acabaria anomenant acid folk –també conegut com a freak folk o weird folk-. Mai van obternir el ressò de contemporanis com Fairport Convention, però la seva influència no ha deixat de créixer durant el que portem de segle.

Ens ha deixat la seva vocalista, Celia Humphris, que un cop desfeta la banda es va dedicar a la narració i al doblatge, tornant a la música de forma esporàdica –ja en ple segle XXI va militar al grup Dodson and Fogg juntament amb Judy Dyble i Chris Wade-. Per al record queden els dos àlbums de Trees, "The Garden of Jane Delawney" (1970) i "On the Shore" (1971), que l'any passat van ser reeditats per Fire Records en un únic volum titulat simplement "Trees" amb motiu del cinquantenari de la formació. Molts reconeixeran la seva lectura de la peça tradicional "Geordie", inclosa al segon disc del grup i samplejada al seu moment per Gnarls Barkley.

dimarts, 12 de gener del 2021

Ed Bruce (1939-2021)

ED BRUCE
(1939-2021)

A Ed Bruce se'l recordarà sobretot com l'autor de "Mammas Don't Let Your Babies Grow Up to Be Cowboys", un dels duets amb què Waylon Jennings i Willie Nelson es van consolidar l'any 1978 a l'avantguarda del moviment outlaw country. Posteriorment, Jennings i Nelson van gravar encara una altra de les seves composicions, "The Last Cowboy Song", com a membres d'aquell supergrup que va esdevenir The Highwaymen –completaven la formació Johnny Cash i Kris Kristofferson-. Bruce va destacar sobretot en l'àmbit del country, arribant a assolir un número 1 l'any 1982 amb el single "You're the Best Break This Old Heart Ever Had". Menys coneguts, però igualment són reivindicables, són els seus inicis com a intèrpret de rockabilly, encara sota el nom artístic d'Edwin Bruce i debutant a l'escuderia Sun Records amb el single "Rockin' Boppin' Baby" el 1957. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Ricard Pont (1968-2021)

RICARD PONT
(1968-2021)

Vaig començar a fer ràdio quan tenia 16 anys, als estudis de Ràdio Cardedeu. Més enllà d'aprendre un ofici –el de periodista-, una de les coses que més m'agradaven d'anar a la ràdio era poder remenar de tant en tant l'arxiu de l'emissora, i sobretot la discoteca. Va ser durant una d'aquelles visites a l'arxiu com vaig trobar un single titulat "Una chica como tú". El signaven uns tals Treepoli, que jo aleshores no coneixia però alguns anys abans ho havien petat amb un altre single –"Chicos en la playa haciendo surf"-. La peça en qüestió va resultar ser una versió en castellà del "With a Girl Like You" dels Troggs, i a més d'entusiasmar-me va suposar el meu primer contacte amb una banda que em tocava de prop des del moment en què els seus components eren de poblacions veïnes. Recentment he tingut el gust de poder treballar amb alguns d'ells, que a hores d'ara segueixen fent música sota el nom de Pops. Al seu bateria, Ricard Pont –també conegut com a Ricky o Richard Bridge-, no l'havia arribat a conèixer personalment, tot i que últimament s'havia sumat al projecte de Pops –també havia militat en formacions com De Cara a la Pared-, però sóc conscient del cop que ha suposat la seva mort per al conjunt de la banda. En conseqüència, des d'aquesta humil plataforma, no puc fer res més que sumar-me a les mostres de condol i enviar tota la força del món als seus familiars, amics i companys de viatge musical. D.E.P.

dilluns, 11 de gener del 2021

Lu Rois al cicle Amb Empremta d'Autor, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Lu Rois al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera. Presentació de "Microcosmos" (2020, Bankrobber/TBC Produccions), a duet amb Santi Careta, en el marc del cicle Amb Empremta d'Autor de Som del Montseny. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia d'Aitana Such.

50 anys de "Pearl"


No descobrirem a aquestes alçades que la mort ha estat gairebé des de la nit dels temps un bon reclam en un negoci com el discogràfic. N'és una bona mostra l'últim àlbum d'estudi de Janis Joplin, un "Pearl" que va veure la llum a títol pòstum tal dia com avui de 1971 i que ha acabat esdevenint amb tota probabilitat la seva obra capital. Una col·lecció de cançons rodona com ella mateixa, produïda per un Paul A. Rothchild que venia de fer meravelles amb els Doors i va saber treure el millor de la vocalista texana. Uns músics, els components de la Full Tilt Boogie Band, amb qui la de Port Arthur semblava haver trobat el complement perfecte a l'hora de definir la seva pròpia visió de la música d'arrel afroamericana. I, per descomptat, la pròpia Joplin en estat de gràcia.

Sobre el terreny, les deu pistes de "Pearl" presentaven un mosaic sonor tan viu i colorista com la seva icònica caràtula. Un repertori que viatjava del rock psicodèlic de "Move Over", original de la mateixa Joplin, al soul de "Cry Baby" –original de Garnet Mimms que la texana es va fer seu per mèrits propis- i "Trust Me" –cedida per a l'ocasió per tot un Bobby Womack- i al funk àcid de "Half Moon" –composta per John Hall també per a Joplin-, passant pel gòspel irreverent de "Mercedes Benz" –original de Joplin i Bob Neuwirth- i, és clar, el country rock de "Me and Bobby McGee", una peça que Kris Kristofferson havia compost per a Roger Miller i de la qual Joplin va facturar la presa definitiva –no és una qüestió de gustos, el mateix Kristofferson s'ha arribat a pronunciar en aquest sentit-.

"Pearl"
 va veure la llum avui fa 50 anys, a tres mesos de la sobtada mort de Joplin, que havia ingressat al fatídic Club dels 27 en ple procés de gravació del disc. Un fet que tan sols es posa de manifest en la peça instrumental "Buried Alive in the Blues", una original de Nick Gravenites (Electric Flag) per al qual no va arribar la texana a gravar la pista vocal. En ple procés de postproducció, Rothchild va oferir al propi autor enregistrar-la ell mateix, opció que aquest va declinar per respecte a la protagonista. Més enllà d'aquest apunt, el plàstic no tan sols no sonava en absolut inacabat o inconsistent, sinó que a cinc dècades de la seva publicació segueix essent l'obra més celebrada i referenciada de Janis Joplin. L'inici de tot allò que hauria pogut venir a posteriori? Això, per desgràcia, no ho sabrem mai.

diumenge, 10 de gener del 2021

Cinc anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016) - Foto Michael Ochs/Getty Images.

Es commemoren avui cinc anys de la mort de David Bowie. Un cop duríssim de realitat per a tots aquells que havíem gosat somiar en alguna ocasió que els nostres ídols i referents podien realment gaudir del do de la immortalitat. També l'inici de tot aquell degoteig de necrològiques que va definir bona part de la crònica pop durant un 2016 que el melòman de base encara recorda com un any especialment terrible –des d'ara mateix, en dura competència amb un 2020 que tampoc s'ha quedat curt en aquest aspecte-.

Bowie va morir el 10 de gener de 2016, a dos dies d'haver fet 69 anys i publicat la que no tan sols és una de les seves obres majúscules sinó un dels àlbums essencials de la seva dècada i del conjunt del segle XXI. Un "Blackstar" que feia un pronunciat salt endavant en termes discursius i es deixava impregnar d'una foscor estructural que la majoria de mortals no vam acabar d'entendre fins que ens vam assabentar del traspàs del seu autor, víctima d'un càncer que havia resultat determinant en la gestació d'un plàstic on la vida i la mort es fonien en una obra amb caràcter definitiu.

Han passat cinc anys des de la mort de Bowie, però els seus hereus segueixen aprofitant cada aniversari del seu naixement (8 de gener) per obsequiar-nos amb alguna novetat referent al Duc Blanc. Enguany ha estat un single amb dues versions dels seus admirats Bob Dylan i John Lennon enregistrades a finals dels 90. Del primer trasllada la crepuscular "Tryin' to Get to Heaven" a la concepció sofisticada i elegant del rock que ell mateix va desenvolupar en ple canvi de mil·lenni. Del segon podem escoltar una estripada però serena lectura de "Mother". Disponible en un lluent vinil d'edició limitada.

Mirant endavant, malgrat tot

LU ROIS

Cicle Amb Empremta d'Autor
Teatre Pare Casals, Sant Esteve de Palautordera
9 de gener de 2021

El tercer àlbum de Lu Rois, "Microcosmos" (2020, Bankrobber, TBC Produccions), va veure la llum la mateixa setmana de març en què el món tal i com el coneixíem va quedar en suspens. D'allò ja fa deu mesos, i els plans que tenia la sabadellenca de presentar en directe la seva obra més atrevida i trencadora s'han hagut d'adaptar a les circumstàncies dels diferents escenaris sanitaris viscuts des d'aleshores. El de Rois és, en aquest sentit, un dels paradigmes de com la coronacrisi ha afectat la cultura de base, però també d'aquella resiliència tan pròpia d'un sector tan avesat a les tempestes i els cataclismes com és el cultural.

Rois va actuar ahir a la tarda al Teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera, concert a duet amb el seu bon amic Santi Careta a la guitarra, i emmarcat en el cicle Amb Empremta d'Autor que organitza Som del Montseny. Repàs sencer a "Microcosmos" i els seus cants a la maternitat, alternant els passatges a contrallum de "Va i bé" i "L'altra cara de la Lluna" amb el despertar folk de "L'univers als teus ulls" i les essències tropicals (ballables, fins i tot) d'"Andròmeda". També va presentar "Luna Nueva", composició inèdita que veurà la llum la setmana vinent amb forma de senzill i on l'autora es manté a la recerca de nous estímuls. Mirant sempre endavant, malgrat tot.

dissabte, 9 de gener del 2021

White Dog

Una banda de Texas.

L'atemporalitat sol ser una mena d'eufemisme fins que un escolta bandes com White Dog. Un quintet de Texas que no tan sols ha vingut a reivindicar el rock més genuïnament arrelat a la dècada dels 70, sinó també a recordar-nos que registres com el seu poden sonar frescos com una rosa en ple segle XXI sense necessitat de cosmètica ni artificis. Per les cançons del seu disc de debut homònim, publicat l'any passat, hi desfilen llenguatges com el southern rock, el hard rock més pesant i monolític, la psicodèlia més passada de voltes o fins i tot unes estructures progressives que atorguen dinamisme a talls com "Sawtooth", "Black Powder" o "Crystal Panther". Formats a Austin, Texas, ara fa cinc anys, poden vostès emmarcar-los en aquesta generació de nous valors del rock nord-americà on destaquen noms com els de Garcia Peoples o Natural Child. Comparteixen segell discogràfic amb gent com Twin Temple. I no seria cap disbarat arxivar el seu àlbum ben a la vora dels de Blue Cheer, Alice Cooper, Black Sabbath, Grand Funk o fins i tot Frank Zappa. Disponible al web de Rise Above Records.