Una disfressa de Dracula

Aquest vespre, tornant cap a casa, m'he creuat amb un invididu que passejava el gos disfressat de Dracula, amb la mascareta abaixada i fumant-se una cigarreta. No sé què n'hauria arribat a pensar en altres temps, però avui m'ha alegrat molt poder constatar que encara queden persones com aquest senyor.

Haunted Garage - "Possession Park" (1991)

Hi va haver un temps, abans de la irrupció de les xarxes socials, les plataformes digitals i aquells algoritmes que són qualsevol cosa menys innocents, en què una de les millors maneres de descobrir música era anar-se'n directament a remenar cubetes de vinils i compactes, i deixar-se guiar per caràtules, noms de grups, títols de discos (o de cançons) o simplement fixar-se en el nom del productor o del segell que publicava l'obra en qüestió –ja saben: si això ho ha produït o publicat segons qui, ha de valer com a mínim una escolta-.

A Haunted Garage els vaig descobrir d'aquesta manera. Va ser en una Fira del Disc de fa molts anys –les que solia organitzar Jordi Tardà- on vaig localitzar, en una cubeta de vinils de saldo, una còpia del seu únic elapé, "Possession Park" (1991, Metal Blade). Em va cridar l'atenció la imatge de la caràtula, que il·lustrava un terrorífic parc d'atraccions al més pur estil dels vells còmics de sèrie b. També la fotografia de la contraportada, on els components del grup eren el centre d'una macabra escena amb altes dosis de sang i fetge. El vinil costava 300 de les antigues pessetes, un preu ridícul ja a finals de la dècada dels 90, i per descomptat no m'ho vaig pensar dos cops abans d'agenciar-me'l.

Haunted Garage era una banda de hard rock de Los Angeles encapçalada per Dukey Flyswatter, actor i guionista de culte en l'àmbit del cinema de terror de sèrie b, que feia les funcions de vocalista. Pel seu repertori hi desfilaven psicòpates, assassins en sèrie, zombis amb ganes de gresca, alienígenes diabòlics, dones molt fatals i altres criatures de la nit, sempre a ritme rock'n'roll amb corpulència metàl·lica i factura de garatge. A destacar una lectura terminal i per moments definitiva del "Psychotic Reaction" de Count Five.

En un moment en què internet encara no havia arribat a moltes llars i en què la informació sobre la música que s'escoltava solia buscar-se en primera instància als crèdits dels discos, llegir les lletres de les cançons podia resultar per a un adolescent aficionat a les pel·lícules de terror una experiència tan fascinant com llegir l'anunci on la banda convidava els oients a enviar les seves llistes de fantasies i fetitxes a un apartat de correus de la City of Angels. També als crèdits del disc, la banda prometia uns directes visualment impactants com a punt de trobada de surfistes, motoristes, criatures monstruoses i litres i més litres de sang.

Actiu entre 1985 i 1993, el grup es va reformar en diverses ocasions en anys posteriors. Des de 2013, una formació de Haunted Garage gira de forma esporàdica amb Flyswatter com a únic component original. Sigui com sigui, la d'avui és una bona nit per recuperar aquell artefacte tan terrorífic com entranyable que és "Possession Park". La meva recomanació per aquest Halloween.

35 anys de Ruta 66

És en temps difícils quan més s'agraeix la companyia d'un bon article publicat en paper. Quan tot allò que ens agrada és desaconsellat o directament prohibit, quan el tot s'hi val de l'entorn digital pretén suplantar el rigor i la profunditat de qui porta dècades practicant i cultivant un ofici, no hi ha res com acudir al quiosc i retrobar-se mes a mes amb qui encara fa les nostres vides una mica més amables, també en aquests temps absurds que ens ha tocat viure. Felicitats, Ruta 66, per aquests 35 anys de rock'n'roll en paper. Que en siguin molts més!

Nou single d'Ashley Tyler

Ashley Tyler.

Diuen que es volen adaptar als nous hàbits de consum musical. Que ara per ara no contemplen la producció de cap treball llarg, sinó la publicació a través dels canals digitals i en format senzill de totes aquelles cançons que vagin component. El cert és que tractant-se d'una banda de rock amb totes les lletres, seria un plaer poder tornar a gaudir d'un treball llarg dels vallesans Ashley Tyler –més encara en format físic-.

Però mentre això no passi tampoc ens hi farem mala sang. Al contrari, el format és el de menys quan una banda és capaç de facturar exercicis de hard rock tan robustos i incontestables com "Bad Dream", un darrer single que hauria de fer les delícies de tots els incondicionals de Soundgarden, Audioslave o Queens Of The Stone Age. Escoltin-lo a Bandcamp, i no deixin de posar el volum a l'11.

Stan Kesler (1928-2020)

STAN KESLER

(1928-2020)

Productor, compositor i músic de sessió de llarg recorregut, Stan Kesler era el pont a priori improbable que enllaçava les trajectòries d'Elvis Presley i Sam The Sham and The Pharaohs. Per al de Tupelo va coescriure peces com "I Forgot to Remember to Forget" o "I'm Left, You're Right, She's Gone", que solen destacar al catàleg del Rei a Sun Records. Per als segons va produir "Wooly Bully", un dels artefactes més contagiosos del garage rock de la dècada dels 60 i de tota la nissaga Nuggets. El va enregistrar als estudis Sun de Memphis, on també va treballar com a músic de sessió en gravacions de tòtems com Jerry Lee Lewis o Carl Perkins. Ens ha deixat a l'edat de 92 anys.

Billy Joe Shaver (1939-2020)

Foto Jason Kempin/Getty Images.

BILLY JOE SHAVER

(1939-2020)

Willie Nelson, Waylon Jennings, Elvis Presley, Kris Kristofferson i Johnny Cash van gravar les seves cançons. Prèviament, ell les havia viscut. Billy Joe Shaver no va ser tan sols un pioner del moviment outlaw, també en va ser un dels arquitectes i exponents més genuïns. Seves eren les composicions a partir de les quals va edificar Jennings "Honky Tonk Heroes" (1973), un dels seus àlbums de capçalera i un dels fonaments del propi outlaw country.

Pel seu compte, Shaver va arribar a publicar una vintena d'àlbums que aprofundien en les arrels del country des d'una perspectiva atrevida i renovadora que xocava frontalment amb els postulats habitualment conservadors de Nashville. Reivindicat per figures que van de Bob Dylan a Steve Earle, considerat per Nelson ara fa deu anys com el millor compositor vivent de cançons, destaquen a la seva discografia títols com "Old Five and Dimers Like Me" (1973), "Gipsy Boy" (1977) o "Tramp on Your Street" (1993), signat a mitges amb el seu fill, Eddy Shaver.

Ens ha deixat a l'edat de 81 anys, i a pocs dies de perdre un altre referent de l'òrbita outlaw com era Jerry Jeff Walker.

El videoclip 'spaghetti western' de Liannallull

Falta poc més d'una setmana perquè Liannallull publiquin el seu nou disc, un "Sol al sol" que en certa manera suposa l'inici d'una nova etapa per a la formació del Baix Montseny, reduïda ara a duet. Bona part del nou material ja l'han anat presentant en concerts recents. Com per exemple "Incendis", un primer avançament on l'acidesa folk marca de la casa es deixa seduir per les formes més lliures i frenètiques del jazz. L'han presentat amb un videoclip d'estètica spaghetti western, rodat a la Franja de Ponent per la gent de Plans Films. "A qui més cridi li donem la raó", canten Jordi Espinach i Anna Capacés en un tema que sembla fet a mida del moment present. Disponible a Youtube.

Dan Penn - "Living on Mercy" (2020)

A Dan Penn mai li ha acabat d'agradar allò que se'n diu ser una estrella. Al llarg de sis dècades –les que porta dedicant-se a la música de forma professional-, el nord-americà ha preferit mantenir-se sempre en un segon pla que no pas esdevenir el centre de cap mena d'atenció. No és que la seva petjada hagi estat discreta: tota una colla de clàssics del soul, el rock i el country de les dècada dels 60 i els 70 porten la seva signatura, en d'altres hi figura com a productor, i també ha participat com a músic de sessió en obres capitals de gegants com Elvis Presley.

En canvi han estat comptadíssimes les ocasions en què s'ha decidit a situar-se en primer pla, tot i que els resultats han tendit a ser tan notables com a "Living on Mercy" (2020), un àlbum que es podria considerar de retorn si no fos precisament perquè publicar discos amb el seu nom no ha estat mai la prioritat de Penn. Un plàstic de regust clàssic i sense data de caducitat, ubicat en aquelles coordenades on el country i el rock més orgànic es fonen amb el soul amb accent del Sud. I un grapat de cançons que gairebé es poden entendre com a homenatges a una forma de fer i entendre la música que ve de molt lluny.

Noves Normalitats (i altres eufemismes)

Al principi feia molta gràcia. Perquè a tothom li agrada poder presumir de responsabilitat i solidaritat (un altre tema és estar disposat a practicar-les quan calgui). Perquè a casa s'hi està molt bé quan un es pot dedicar a veure sèries, comentar-les a les xarxes i fins i tot despenjar-se amb hashtags tan estèrils i alhora 'cohesionadors' com #JoEmQuedoaCasa. I perquè, total, la cosa només havia de durar quinze dies.

Però ara ja no fa tanta gràcia. Perquè la cosa ja ha durat bastant més de quinze dies. Perquè les ganes de ser responsables i solidaris (o com a mínim de presumir-ne) es van esfumant a mida que augmenta la sensació de presa de pèl. Però sobretot perquè qui més qui menys ja es va fent a la idea que el 2021 tampoc podrà fotre el camp de vacances a l'estranger ni fer-se 'selfies' amb les amistats al macrofestival de torn.

Potser ara sí, que podríem començar a parlar de Noves Normalitats i altres eufemismes per l'estil.

Idles - "Ultra Mono" (2020)

El títol del segon disc d'Idles, "Joy as an Act of Resistance" (2018), es manifesta més oportú a hores d'ara que no pas al dia de la seva publicació. Però és que la seva continuació, "Ultra Mono" (2020), sona igualment a ara i aquí alhora que referma els de Bristol com una de les grans bandes britàniques del moment. I no pas tan sols el seu nom hagi assolit una magnitud poc habitual en formacions de naturalesa compromesa, sinó per com han sabut créixer sense haver de renunciar a la seva essència punk. Hi ha qui ja els contempla com uns nous U2, també qui s'ha afanyat a titllar-los de venuts perquè, ja se sap, transcendir és pecat capital segons a on. Tant els uns com els altres tenen tots els números d'equivocar-se.

"Ultra Mono" és un plàstic de naturalesa urgent, agressiva i opressiva com els temps que ens ha tocat viure. Però és sobretot l'àlbum de la confirmació per a Joe Talbot i companyia després d'una dècada ascendent que els ha portat dels soterranis punk a poder aplegar a l'estudi una nòmina de convidats que va de David Yow (The Jesus Lizard) a Jamie Cullum passant per Jehnny Beth (Savages) o Warren Ellis (Nick Cave and The Bad Seeds). Una obra que pensa a gran escala però on els britànics es mantenen fidels als seus principis fundacionals. Energia bruta, ràbia en positiu i cançons que diuen coses. Com "War", "Grounds" o "Kill Them with Kindness".

La tempesta que ve

La tempesta que ve. La tempesta meteorològica. I la tempesta social. Sempre m'ha agradat contemplar les tempestes. I com més violentes es manifesten, més m'inspiren. M'agrada també mirar com s'aproximen, majestuoses i imparables. Aquell moment de calma que precedeix allò que es va perfilant cada cop més inevitable a l'horitzó. La tempesta, sigui en termes meteorològics o metafòrics, com a cadena de fets imprevisibles, dels que ho sacsegen tot al seu pas i treuen les coses de lloc.

La imatge que encapçala aquest text és d'ahir a la tarda a Granollers, just abans de pondre's un sol que il·luminava ja de forma horitzontal els núvols imponents que venien de l'est. Una convulsió atmosfèrica tan inquietant a simple vista com les convulsions socials que es derivaran d'aquest nou paquet de mesures que, amb el pretext sempre eufemístic de la seguretat i el bé comú, contribueixen a augmentar el malestar general i a retallar una mica més les llibertats i els drets fonamentals de tothom. També a enfonsar milers d'economies domèstiques i agreujar la salut mental i emocional de moltes persones.

No podem socialitzar en locals d'oci i restauració. No podem socialitzar de nit. Aviat tampoc podrem socialitzar durant el cap de setmana. Però en canvi podrem seguir viatjant apretats com anxoves en transports públics saturats a l'hora d'anar a treballar. Tot plegat és absurd i pervers. Si l'única forma que tenim de frenar aquest virus és esdevenir autòmats que tan sols surten de casa amb finalitats productives, reduir les persones a simples peces de l'engranatge capitalista, no sé què nassos pretenem salvar.

Joachim Cooder

Més enllà del pes d'un cognom.

Aquell moment en què el fill d'un músic il·lustre comença a volar pel seu compte i a deixar enrere el pes d'un cognom il·lustre per a confirmar-se com una realitat amb nom propi. Joachim Cooder és el fill de Ry Cooder, i ha tocat en gairebé tots els seus treballs des d'"A Meeting by the River" (1993). El 2012 va publicar el seu primer disc, "Love on a Real Train", però és aquest 2020 quan el californià veu per fi consolidada una trajectòria que, com la del seu pare, marida amb encert tota un seguit de tradicions d'arreu del món.

N'és una bona mostra el seu darrer àlbum, "Over that Road I'm Bound" (2020, Nonesuch Records). Una dotzena de composicions originals d'Uncle Dave Macon, reinterpretades des d'una perspectiva oberta i contemporània, i amb la kalimba del propi Cooder com a fil conductor. Un dels repertoris considerats fundacionals de la música country, traslladat a unes coordenades sonores on les músiques d'arrel africana alternen amb tot el pes de la tradició nord-americana.

Tot plegat es tradueix sobre el terreny en un mosaic global on el folk a baixa fidelitat de peces com "When Ruben Comes to Town" o la pròpia "Over that Road I'm Bound to Go" alternen amb la lluminositat tropical de "Morning Blues" i les harmonies transatlàntiques d'un "Come Along Buddy" que podria haver signat el mateix Paul Simon. L'acompanyen a l'estudi vells coneguts com Vieux Farka Touré (guitarra) o el propi Ry Cooder (banjo, guitarra, baix). Però el plàstic sona a Joachim Cooder i a ningú més.

Disponible a Bandcamp.

"Rebutjo el toc de queda"

"El rebutjo (el toc de queda), en primer lloc, perquè d’acord amb la informació disponible, aquesta és una mesura amb una incidència contra el virus molt baixa o directament nul·la, perquè no afecta a les situacions que són principals focus de contagi (espais tancats, amb alta densitat d’ocupació, en què no es pot mantenir la distància mínima i on es roman molta estona). I perquè mentre es pren aquesta mesura, se’n descarten unes altres de molt més efectives.

També el rebutjo perquè considero que aquesta mesura obre la porta a tot tipus de vulneracions de drets fonamentals i arbitrarietats autoritàries, sobretot contra ciutadans a qui hauríem de protegir especialment. Des de persones que per motius diversos necessiten ser al carrer a determinades hores per poder subsistir, a d’altres que directament no tenen un sostre sota el qual passar la nit. Des de conciutadans que viuen de l’economia informal i no poden justificar la seva presència al carrer, a gent per a qui casa seva no és un espai segur.

I el rebutjo, per últim, perquè crec en un ús responsable de la llibertat que té cada persona per decidir sobre la seva pròpia mobilitat i comportament, i perquè entenc que cap autoritat ha d’estar per sobre dels ciutadans ni pot imposar una limitació dels seus drets més elementals sense justificació".

És un fragment d'un manifest publicat ahir a la xarxa, amb motiu de l'entrada en vigor d'un nou estat d'alarma i del toc de queda entre les 22h i les 6h de l'endemà. Potser no puc compartir la totalitat del seu contingut, però arribat aquest punt em sembla vital alçar la veu contra una mesura que és desproporcionada i que suposa una nova retallada de drets i llibertats en nom d'aquest eufemisme que és el bé comú. Poden llegir el text sencer en aquest enllaç.

Hipsters i supremacisme blanc

S'ha parlat molt darrerament de com Gavin McInnes, fundador de la revista Vice i considerat per molts com una mena de padrí d'allò que durant l'última dècada s'ha conegut com a subcultura hipster, ha esdevingut durant els darrers anys un dels rostres més reconeguts de l'extrema dreta nord-americana després d'haver fundat els Proud Boys, un grup supremacista blanc que en més d'una ocasió ha expressat el seu suport a Donald Trump. Molts han expressat la seva sorpresa pel fet que algú hagi passat de ser referent dels hipsters dels hipsters a ser-ho dels ultradretans. En realitat, i si tenim en compte què defineix la paraula hipster en ple segle XXI, la cosa no resulta tan sorprenent. Caldria recordar d'entrada que originalment, durant les dècades dels 40 i els 50, el terme hipster servia per designar els aficionats a les formes més novedoses i atrevides del jazz.

Que tot plegat s'acabés pervertint fins al punt d'anomenar hipsters als nois (i noies) amb les butxaques prou plenes per passejar-se per les zones VIP de determinats (macro)festivals com si fossin a cal sogre, no tan sols posa de manifest el triomf de les idees retrògrades d'individus com McInnes, sinó també la supèrbia de tots aquells que un dia es van pensar que sortir al carrer amb uns pantalons ajustats, una camisa de quadres i una samarreta amb el rostre de David Bowie els feia millors que aquella veïna que escoltava Camela o aquell veí que ho flipava amb el reggaeton. El supremacisme, ara que està tan de moda aquesta paraula, consisteix justament en això. Perquè aquella pretesa superioritat moral, a priori expressada i canalitzada a través del gust i l'estètica, tenia a veure en realitat amb factors com l'estrat social o fins i tot el color de la pell.

Jerry Jeff Walker (1942-2020)

JERRY JEFF WALKER

(1942-2020)

El primer cop que vaig escoltar la música de Jerry Jeff Walker va ser en un recopilatori de música d'inspiració californiana que encara conservo i on estava inclosa la seva celebrada lectura de "L.A. Freeway". Un original de Guy Clark que molts vam descobrir justament a través de la versió de Walker. Curiosament, la que possiblement sigui la composició més reconeguda de qui ens ocupa, "Mr. Bojangles", molts la vam escoltar per primer cop amb veu de Sammy Davis Jr.

Nascut Ronald Clyde Crosby, Walker era un d'aquells músics que tant podien compondre un estàndard dels que acaben coneixent incomptables versions –"Mr. Bojangles" també va ser versionat per la Nitty Gritty Dirt Band- com popularitzar títols aliens. També va ser un músic inquiet i polifacètic que tant va saber encaixar a l'escena folk del Greenwich Village durant els 60 com integrar-se al moviment outlaw que va retornar el country a les seves essències més genuïnes durant la dècada dels 70. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Viola Smith (1912-2020)

 

VIOLA SMITH

(1912-2020)

Més d'un segle de trajectòria vital a l'esquena i encara era capaç de seguir marcant el ritme. Viola Smith deu haver estat, amb tota probabilitat un dels músics que més dècades s'han arribat a mantenir en actiu al llarg de la història. Nascuda l'any 1912 a Mount Calvary, Wisconsin, va començar a tocar la bateria amb bandes de swing durant la dècada dels anys 20, quan amb prou feina havia assolit la majoria d'edat, en formacions de l'àmbit familiar –com la Schmitz Sisters Family Orchestra o The Coquettes, una de les primeres orquestres nord-americanes integrades exclusivament per dones–.

Posteriorment va militar en formacions com la NBC Symphonic Orchestra o The Kit Kat Band, a més de liderar el seu propi projecte, Viola and her Seventeen Drums, i participar en nombroses bandes sonores cinematogràfiques, televisives i teatrals. Pionera amb totes les lletres, referent per a moltes dones que s'han volgut dedicar a la música al llarg de l'últim segle, ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 107 anys. Fins feia ben poc encara solia actuar de tant en tant amb bandes de la localitat californiana de Costa Mesa, on vivia des de feia anys.

Chet "JR" White (1980-2020)

Foto Frazer Harrison/Getty Images.

CHET "JR" WHITE

(1980-2020)

La separació de Girls va ser un dels esdeveniments més tristos, sobtats i fins i tot inexplicables de la crònica pop de la primera meitat de la passada dècada. Una banda amb capacitat per facturar cançons pop de naturalesa plusquamperfecta, evocadores de memorables capítols pretèrits però fresques com una rosa quan es van publicar entre 2009 i 2011. Alguns encara deuen recordar l'actuació dels californians al Casino de l'Aliança de Poblenou com un dels esdeveniments més vitals del Primavera Club 2011.

Chet "JR" White n'era el baixista i s'encarregava també de les tasques de producció quan la banda entrava a l'estudi –des de la dissolució del grup l'any 2012 havia exercit principalment com a productor-. Fill d'una família de mentalitat oberta i amb uns pares que sempre van donar suport a les seves aspiracions artístiques, la seva infància i la seva adolescència es poden contemplar com el pol oposat de les del seu company de files Christopher Owens –criat en el si d'una reconeguda secta fonamentalista-. Ens ha deixat a l'edat de 40 anys.

Guitarra, baix i bateria - Programa 260

Laura Peña, Ricky Gil i un servidor, emmascarats - Foto Edgar Colomé

Un plaer haver tornat (presencialment) a la ràdio després de tant de temps. Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Prèvia de l'In-Edit i música a la pantalla amb Vernon Subutex. Novetats discogràfiques de Drive-By Truckers, Daniel Romano i Twin Temple. Record i homenatge a Spencer Davis. I una oportuna "mascareta" de fabricació soviètica que no deixa passar virus ni males olors. Disponible en podcast.

Una història de l'exili, a El 9 Magazín

El periodista Vicenç Relats reconstrueix a la novel·la "Somiant el retorn" (2020, Gent i Terra) les vivències a l'exili de Jaume Massot, l'últim alcalde republicà del Port de la Selva. Aquest setmana explico a El 9 Magazín de El 9 Nou (edicions Osona i Vallès Oriental) per què em sembla una lectura imprescindible en aquests temps que corren.

La música electrònica explicada per Albert Salinas, a El 9 Nou

Repassar a fons la història de la música electrònica per desfer prejudicis i trencar estigmes. Albert Salinas, cofundador de Lapsus, ha participat aquesta setmana al cicle de xerrades de l'Aula de Cultura al Teatre Auditori Cardedeu. Hi hem assistit, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Savoy Brown - "Ain't Done Yet" (2020)

Per algun motiu que mai he acabat d'entendre, el nom de Kim Simmonds no sol ser dels primers a sonar quan es parla del blues més genuïnament britànic. Fet incomprensible quan el gal·lès, contemporani de tots els astres que puguin venir-los a vostès al cap, porta cinc dècades i mitja ben bones comandant aquesta institució blues rock que és Savoy Brown. Una banda que acumula gairebé mig centenar de discos oficials publicats al seu nom, per on han passat més d'una seixantena de músics i de la qual pràcticament es pot dir que han sorgit projectes igualment reivindicables com Foghat.

Amb el propi Simmonds com a únic component estable i al capdavant d'una formació que completen des de fa vuit anys el baixista Pat DeSalvo i el bateria Garnet Grimm, Savoy Brown lliuren ara un d'aquells plàstics que difícilment alteraran cap rumb ni convertiran nous fidels a la causa, però suposen molt més que una prova de vida per a un trio que es manifesta tan inspirat com ben engreixat. Un "Ain't Done Yet" (2020, Quarto Valley) el títol del qual sona a declaració d'intencions, i on talls com "All Gone Wrong", "Devil's Highway", "Rocking in Louisiana" o "Jaguar Car" tornen a refermar a Simmonds com un dels pilars del blues més elèctric i rocallós en aquesta banda de l'Atlàntic.

Drive-By Truckers - "The New OK" (2020)

Els plans de Drive-By Truckers a l'inici d'aquest 2020 consistien en sortir de gira a presentar el seu aleshores darrer disc i dir tot allò que havien de dir, que no era poc tenint en compte que "The Unraveling" (2020) adreçava i segueix adreçant l'estat de les coses a l'Amèrica de Trump. Com a tants altres músics i conjunts d'arreu del planeta, la pandèmia i les mesures que se n'han anat derivant han acabat frustrant qualsevol pla possible. Una situació que Paterson Hood, Mike Cooley i companyia han aprofitat per donar forma a un nou àlbum d'estudi que segueix abordant tota la convulsió i la incertesa propis d'un país governat per un piròman.

No totes les peces d'aquest "The New OK" (2020) són noves de trinca. N'hi ha que s'havien descartat durant les sessions de "The Unraveling". I també n'hi ha, és clar, que adrecen episodis viscuts durant els darrers mesos, com per exemple la mort de George Floyd a mans d'un agent policial ("Watching The Orange Clouds"). Certament, d'arguments per escriure cançons no els n'han faltat durant aquest 2020 que ha estat qualsevol cosa menys tranquil a la terra d'Elvis Presley i Otis Redding. Però tot i això, la tònica general és la d'un àlbum mancat de la profunditat i la vocació perdurable dels seus predecessors.

No és en absolut un mal disc, que consti. D'encerts n'hi ha, i val la pena destacar-los. De la tensa tenebra inicial de la peça titular al rock vitalista i stonià de "The Perilous Night", passant per la petjada punk de "The Unraveling" –definitivament, no hauria desentonat al plàstic que portava el seu títol-. Però un cop escoltat en la seva integritat, un no pot evitar contemplar-lo com un disc de campanya, fruit del moment i pensat per al moment, que deixarà de tenir sentit quan hagi passat tota aquesta bogeria (la sanitària i la política). Això sí, la versió de "The KKK Took My Baby Away" (Ramones) que tanca el plàstic resulta d'allò més simpàtica i fins i tot podria funcionar com a bis quan les circumstàncies permetin el retorn de les gires.

Escoltin "The New OK" a Bandcamp.

Spencer Davis (1939-2020)

SPENCER DAVIS

(1939-2020)

El fet d'haver nascut a Gal·les i haver iniciat la seva carrera com a músic professional en una Birmingham tenyida de tonalitats industrials devia atorgar a Spencer Davis una perspectiva, si no distant, com a mínim diferent de la dels seus contemporanis amb base d'operacions a Londres. Figura a l'ombra dins de la seva pròpia banda, el guitarrista va esdevenir un dels pilars del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60. I la banda que ell mateix comandava, The Spencer Davis Group, un dels màxims exponents de la British Invasion durant uns anys en què la música pop evolucionava, mutava i creixia a la velocitat de la llum.

El gran actiu de la banda de Davis va ser també la llosa que va acabar arrossegant durant tota la teva carrera. I tenia nom i cognoms, Steve Winwood, avui un dels grans referents del rock britànic i durant la primera meitat dels 60 un jove prodigi que ja tocava l'orgue Hammond com els àngels i cantava rhythm & blues com si l'haguessin parit a la mateixa conca del Mississippi. Davis no va tenir cap problema a l'hora de cedir-li protagonisme a la seva pròpia banda. Però un cop l'òrbita rhythm & blues se li va fer petita i va decidir Winwood volar pel seu propi compte, el guitarrista va romandre per sempre més en un segon pla.

Va seguir gravant i fent gires gairebé fins al final dels seus dies, però mentre el seu antic protegit seguia seduint el gran públic al ritme de "Keep on Runnin'" –original de Jackie Edwards que The Spencer Davis Group s'havia fet seu- i "Gimme Some Lovin'" –escrita a sis mans per Davis i els germans Steve i Muff Winwood, tot un hit transatlàntic reivindicat i recuperat al seu dia pels Blues Brothers-, ell es limitava a sobreviure actuant en circuits nostàlgics i per a un selecte nucli d'incondicionals. Durant la dècada dels 70 fins i tot va arribar a treballar al departament artístic d'Island Records, des d'on es va dedicar a promocionar artistes com Bob Marley o el propi Winwood. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Thatcher com a inventora de les 'raves'

Un moment de la xerrada de Salinas, ahir al Teatre Auditori Cardedeu.

Margaret Thatcher com a inventora de la cultura rave. La idea la va apuntar el músic, activista i gran coneixedor de la història de la música electrònica Albert Salinas, durant una xerrada celebrada ahir al Teatre Auditori Cardedeu en el marc de la programació de l'Aula de Cultura. Quan la Dama de Ferro va fer tancar clubs i locals d'oci nocturn en ciutats com Londres, va recordar Salinas, va provocar que la gent jove se n'anés a divertir-se als descampats i naus industrials abandonades dels extraradis.

Els paral·lelismes amb la situació actual a casa nostra són ben evidents, i arribat aquest punt caldria preguntar-se si el PROCICAT també acabarà esdevenint l'impulsor involuntari de cap manifestació cultural més enllà dels marges. Una pista: els recents episodis de botellón en ciutats com Barcelona i els pícnics massius del cap de setmana passat en espais naturals d'arreu del país no han tingut lloc perquè sí. I això les eminències que ens governen ho haurien de saber millor que ningú.

Salinas, fundador entre d'altres de la plataforma Lapsus, va oferir a Cardedeu un breu però intens repàs a la història de la música electrònica. De Luigi Russolo a Major Lazer passant per Joe Meek, el rock progressiu, el Radiophonic Workshop de la BBC, la música disco, el pop sintètic, el house i el techno, els ritmes urbans i per descomptat el fenomen rave. L'electrònica és una música tan rica i fascinant com injustament estigmatitzada, va insistir. I ja ho podia ben dir.

Daniel Romano - "How Ill Thy World Is Ordered" (2020)

Quan amb prou feina fa mig any que ens va obsequiar amb un disc en directe dels que marquen diferències –"Okay Wow" (2020, You've Changed Records)-, el sempre prolífic i sovint imprevisible Daniel Romano ens torna a sorprendre amb un nou àlbum d'estudi que marca l'enèsima mutació d'un discurs que sona a ell mateix sense necessitat d'inventar-se res que s'assembli a la sopa d'all. Signat novament sota el paraigua de Daniel Romano's Outfit, "How Ill Thy World Is Ordered" (2020, You've Changed Records) suposa una incursió en les sempre refrescants i vitamíniques coordenades del glam rock sense renunciar al gust innat del canadenc per la música d'arrel nord-americana.

A la inicial "A Rat without a Tale" tant hi poden treure el cap T.Rex i Mott the Hoople com el Bowie de Ziggy Stardust. La peça titular conjuga fortalesa hard rock amb el misteri i la sofisticació d'uns Sparks, i la secció de metalls de "Green Eye-Shade" directament connecta amb l'herència fifties d'un Alvin Stardust. Referents britànics que contrasten amb els familiars ressons Americana de "Joys too Often Hollow" i els repunts psicodèlics de la segona part de la mateixa peça. També amb el folk rock tardorenc d'un "Never Yet in Love" que mira de reüll als Walker Brothers. Un conjunt eclèctic com ell mateix, i un nou pas endavant en una trajectòria que sembla voler evitar tot intent de repetició.

Escoltin "How Ill Thy World Is Ordered" a Bandcamp.

Gordon Haskell (1946-2020)

GORDON HASKELL

(1946-2020)

És possible que bona part del públic que ha descobert Gordon Haskell al llarg d'una trajectòria solista tan extensa com accessible en termes generals, desconegui el seu passat com a agitador del subsòl musical londinenc durant la dècada dels 60 i com a membre d'una de les bandes més influents i trencadores de principis dels 70. El que molts tampoc deuen imaginar-se, és que Haskell fos company d'escola i bon amic de tot un revolucionari sònic com Robert Fripp.

Tots dos van debutar plegats amb una banda de garatge de naturalesa efímera, The League of Gentlemen, que els va permetre entrar en contacte amb el negoci musical –Fripp en recuperaria el nom durant la dècada dels 80 per un projecte que no tenia res a veure amb aquell primer grup-. Posteriorment es van retrobar, ja amb Fripp com a comandant, a les files de King Crimson, on Haskell va substituir Greg Lake com a vocalista i baixista el 1970 –arribant a gravar "Lizard", àlbum publicat aquell mateix any-.

Entre una cosa i l'altra, Haskell s'havia donat a com a baixista de The Fleur de Lys, una de les bandes més paradigmàtiques d'allò que es va anomenar freakbeat, amb un peu en l'estètica mod i un altre en l'esclat psicodèlic. El seu single "Mud in Your Eye" (1966) és un dels artefactes més potents del segon volum de la nissaga Nuggets –"Nuggets II: Original Artyfacts from the British Empire and Beyond" (2001)-. Després de King Crimson vindrien tot un seguit de discos en solitari que l'acostarien, ara sí, al gran públic.

Que la música no deixi mai de sonar. Aquest cap de setmana hem assistit a un dels dos concerts que Sopa de Cabra han ofert al Teatre Auditori de Granollers. Presentació de "La gran onada" (2020) i generós repàs a un fons d'armari que ha seduït diverses generacions. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

50 anys de "New Morning"

Sol ser un dels discos menys reivindicats de tot el catàleg de Bob Dylan malgrat contenir una col·lecció de cançons rodones com elles mateixes, algunes de les quals han arribat a tenir més fortuna pel seu compte –en directe, en recopilatoris, en bandes sonores- que no pas el conjunt del propi àlbum. "New Morning" (1970) va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, tan sols quatre mesos després de la publicació del controvertit "Self Portrait". I en certa manera, es pot interpretar com una reacció a la mala acollida d'aquest últim. El disc va ser un èxit en termes comercials, però amb el pas del temps ha quedat eclipsat per altres obres al cànon del seu autor.

Gravat a Nova York amb el suport de vells coneguts com Al Kooper (teclats i guitarra) o aquell aliat clau que havia esdevingut Bob Johnston a les tasques de producció, el primer que podia cridar l'atenció de "New Morning" al moment de la seva publicació era el retorn de Dylan als registres previs ja no a "Self Portrait" sinó fins i tot a l'etapa country delimitada per "John Wesley Harding" (1967) i "Nashville Skyline" (1969). El de Duluth tornava a cantar amb la seva veu de sempre, recuperava l'accent folk rock d'obres com "Blonde on Blonde" (1966) i, d'alguna manera, reinventava el seu so a partir de les seves pròpies essències. L'arrel d'encerts futurs com "Blood on the Tracks" (1975) ja pot traçar-se en un plàstic que constitueix l'entrada per la porta gran del seu autor a la dècada dels 70.

Entre les peces més celebrades de "New Morning" s'hi troba el single "If Not for You", un elegant i dinàmic exercici de folk rock que va seduir tot un George Harrison –present a les sessions de gravació però no a la presa que va acabar entrant al disc- fins al punt d'incloure'l al cap de pocs mesos al monumental "All Things Must Pass" (1970). També "The Man in Me", un robusta balada amb accent soul que tant podia remetre a The Band com a la futura etapa cristiana del mateix Dylan, i que els germans Coen triarien dècades més tard com un dels títols centrals de la banda sonora de "The Big Lewoski" (1998). Entre les joies més oblidades del disc figuren pistes tan reivindicables com "Day of the Locusts" o el blues nocturn d'"If Dogs Run Free".

I després hi ha aquella joia de la corona que és "Went to See the Gypsy". Una peça que narra, sobre una base de folk rock orgànic amb l'orgue de Kooper com a fil conductor i a partir d'una successió de pintoresques metàfores, una hipotètica trobada de Dylan amb Elvis Presley –anys després ell mateix confessaria que no havia arribat a coincidir amb el Rei, que havia tingut l'oportunitat de conèixer-lo però l'havia declinat a causa les referències que tenia de la trobada entre Presley i els Beatles-. Com el conjunt de "New Morning", no sol ser un dels temes més reivindicats del catàleg de Dylan, però a aquestes alçades es pot considerar amb tota probabilitat com una de les seves composicions més fascinants.

Més enllà del Rock Català

 
SOPA DE CABRA
Teatre Auditori, Granollers
17 d'octubre de 2020

Quants dards enverinats s'han arribat a disparar contra allò que al seu dia es va anomenar Rock Català. Alguns amb certa raó, perquè tota escena té els seus pros i els seus contres. I en aquest sentit no va ser menys aquella onada de grups que, d'una banda, va venir a renovar la música en català ara fa prop de tres dècades però, de l'altra, va acabar generant tota una sèrie d'estigmes dels quals encara avui no han acabat de fer net tota una sèrie d'artistes per a qui les etiquetes solen pesar més que el quilometratge en escenaris de tota mena i condició.

Sí, el Rock Català com a concepte es va impulsar des de determinats despatxos. Però el mateix es podria dir (i no es diu) d'aquella Movida tan celebrada per determinats portaveus de la modernitat més banal i enganyosa. La que aplaudeix a qui s'expressa en la seva llengua materna quan aquesta és el castellà però titlla el mateix gest de provincià (o coses pitjors) quan es tracta de qualsevol altra llengua cooficial. Jo mateix he arribat a ser molt crític i taxatiu amb el Rock Català. I el temps no tan sols no m'ha donat la raó, sinó que m'ha ajudat a observar les coses des de diferents perspectives.

Són reflexions que intercanviava dies enrere per via telemàtica amb un col·lega de professió i que em van tornar a passar pel cap la nit passada durant el segon dels dos concerts que Sopa de Cabra van oferir al Teatre Auditori de Granollers –dues sessions per adaptar l'aforament a l'actual normativa sanitària i no deixar ningú a fora-. L'inici d'una gira per espais tancats que hauria d'haver-se dut a terme durant la passada primavera i que té com a espina dorsal el darrer disc dels gironins, "La gran onada" (2020). Un plàstic de marcat caràcter reflexiu que es deixa seduir per referents contemporanis sense perdre de vista l'essència i la trajectòria del conjunt.

Tota la primera part del concert la van dedicar a desplegar el repertori recent –van caure fins a vuit de les deu peces que conformen el plàstic-. Van dedicar "La llibertat" als presos polítics. Van recordar el drama de les persones refugiades a "Farem que surti el sol". I van prémer l'accelerador amb un "Fràgil" on van ressonar Ryan Adams i The War On Drugs –empasseu-vos aquesta, moderns de manual i defensors últims de no se sap ben bé quines essències-. La segona meitat del set la van dedicar a repescar clàssics com "El boig de la ciutat", "Tot queda igual", "Podré tornar enrere", "El Far del Sud", "L'Empordà" o "Camins", que han seduït (i segueixen seduint) diverses generacions.

A l'entrada del concert em vaig trobar dues persones de la meva generació a qui conec de tota la vida. Quan érem adolescents, elles solien anar als concerts de Sopa de Cabra i companyia mentre jo tendia a escoltar grups que venien de fora i cantaven en anglès perquè, ja se sap, quedava millor. Amb el pas dels anys jo he baixat del burro mentre elles seguien fent la seva sense necessitat de baixar de cap burro. Amb el pas dels anys, jo he hagut d'aprendre a escoltar música més enllà dels prejudicis mentre elles simplement seguien ampliant horitzons al seu aire. Ahir me les vaig trobar a l'entrada d'un concert dels Sopa. Fa prop de tres dècades, la seva cançó era "Si et quedes amb mi". Ara podria perfectament ser "Deien adéu". I aquí segueixen. I aquí seguim. Perquè la música són aquesta mena de coses.

La crònica del concert la publicarem demà a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Improvisant contra l'adversitat

 
MONTMUSIC FESTIVAL 2020
Emissió en streaming des de La Quadra, Santa Maria de Palautordera
17 d'octubre de 2020

Es fa com a mínim estrany escriure sobre un festival de música improvisada havent-lo presenciat en streaming. Perquè si l'experiència de la música en directe engloba per naturalesa molt més d'allò que s'escolta, en el cas de les músiques experimentals i d'avantguarda solen jugar-hi un paper encara més important el context i el diàleg entre artistes i públic. I si parlem, com és el cas, de peces musicals que es construeixen sobre la marxa, el fet de ser-hi present permet al respectable apreciar tota una sèrie de detalls i matisos que en un entorn telemàtic s'acaben perdent pel camí.

Sigui com sigui, l'últim paquet de mesures sanitàries decretades pel govern de la Generalitat ha obligat els promotors del MontMusic Festival a celebrar la quarta edició d'aquest esdeveniment a porta tancada, i al respectable a seguir-ne les actuacions en streaming. En aquestes condicions, i en un context general que directament convida a plegar veles i acotar el cap fins que hagi passat la tempesta, el sol fet d'haver tirat el festival endavant ja suposa un acte de valor i determinació. Un acte de resistència de la cultura de base en temps d'emergència, i l'aposta perquè la música no deixi de sonar per molt adverses que siguin les circumstàncies.

I només per aquesta forma de sobreposar-se a l'adversitat, pel (no tan) simple fet que la música hagi acabat sonant malgrat tot, es podria arribar a afirmar que el cartell del festival és gairebé el de menys. Però és que el programa d'enguany ha tornat a aplegar al peu del massís del Montseny tot un seguit de referents de la música improvisada casa nostra. Noms destacats i de llarg recorregut en àmbits com el jazz o la contemporània, com el pianista Agustí Fernández, la vocalista Celeste Alías, el contrabaixista Àlex Reviriego o la percussionista Núria Andorrà –aquesta última és una de les impulsores del propi MontMusic-.

Ahir a la tarda van interactuar amb format d'ensemble –una desena llarga de músics a l'escenari-, improvisant dues peces de naturalesa àcida i còsmica, on van ressonar registres com el free jazz, la música contemporània o la psicodèlia més lliure i estratosfèrica. Músiques que es gestaven a mida que els seus intèrprets interactuaven entre ells, que eren fruit del moment i de les seves circumstàncies, i que mai més tornaran a sonar tal i com ho van fer en aquell precís instant. Posteriorment, Andorrà i Reviriego van actuar a trio amb el ballarí Julyen Hamilton en una tercera peça de caràcter multidisciplinari on el moviment va ser conseqüència del so, i el so conseqüència del moviment.

El MontMusic Festival 2020 celebra avui la seva segona i última jornada. Consultin la programació i segueixin-la en streaming a través de la seva pàgina web.

Johnny Bush (1935-2020)

Foto Getty Images.

JOHNNY BUSH

(1935-2020)

És un dels grans estàndards de la música country. "Whiskey River", el lament d'un amant que prova d'atenuar amb litres i més litres d'alcohol la pèrdua de la seva estimada. La gran majoria vam arribar-lo a conèixer de la mà de Willie Nelson, que el va incloure al seu àlbum "Shotgun Willie" (1973) i posteriorment el va convertir en un dels pilars d'allò que es va anomenar outlaw country amb la versió que es pot escoltar al disc en directe "Willie and Family Live" (1978).

La urgent lectura de Nelson contrasta amb l'accent honky tonk de la versió original, signada i enregistrada per Johnny Bush el 1972 al disc del mateix títol –el 1981 la va regravar i la va publicar com a single-. Tot i que la versió de Bush ja havia esdevingut al seu dia un èxit en termes tant artístics com comercials, a data d'avui sol ser la de Nelson la més recordada. I el nom de Bush, si bé reconegut en l'àmbit del country i amb una trajectòria tan monumental com el seu repertori, no sol ressonar de la mateixa manera que el de Nelson.

El de Bush és un d'aquells casos en què una composició pot arribar a eclipsar el seu propi autor, però sobretot una mostra de com no tot són contes de fades en una indústria com la del disc. Bush, que va començar la seva carrera professional acompanyant gegants com Ray Price o el propi Nelson, es va mantenir en actiu fins que complicacions derivades d'una pulmonia se l'emportava ahir a l'edat de 85 anys. Se n'ha anat una figura del country més genuí.

Pacific Range

Perspectiva californiana.

Citen com a referents Grateful Dead, Allman Brothers, Flying Burrito Brothers i The Band. Influències que canalitzen des de la sempre plàcida i lluminosa perspectiva del sud de Califòrnia. Pacific Range és una jove banda de Los Angeles que segueix la línia i els passos de contemporanis com Garcia Peoples o Natural Child. Country rock sense colorants ni conservants, folk rock de primera generació i l'acidesa d'allò que es va anomenar Cosmic American Music.

Van debutar ara fa tres anys amb un ep homònim que els va valer l'atenció de mitjans especialitzats d'ambdós costats de l'Atlàntic, i es consoliden ara amb "High Upon the Mountain" (2020, Curation). Un primer àlbum que marca terreny, i una col·lecció de cançons que remeten a la recta final de la dècada dels 60 però sonen fresques com una rosa. A la nòmina de músics convidats hi figura Duane Betts (The Allman Betts Band), un detall que no hauria de passar inadvertit.

Descobreixin Pacific Range a la seva pàgina web.

Més enllà dels despatxos

Aquest matí m'ha semblat observar més gent que de costum a la via pública. Vull dir persones que seien en bancs de carrers i places, relaxant-se, xerrant i en alguns casos consumint productes d'alimentació d'aquells establiments que encara en poden servir un cop entrat en vigor l'últim paquet de mesures sanitàries. Persones que habitualment socialitzarien en bars, restaurants i terrasses, i que avui no han tingut cap altre remei que fer-ho a la via pública.

Les autoritats poden regular les formes com socialitzem els ciutadans, fins i tot poden prohibir-les, però al final del dia no deixarem de socialitzar perquè som humans. També poden regular la forma com es diverteixen els joves, fins i tot poden prohibir l'obertura dels seus locals d'oci, però no evitaran que els joves es diverteixin. I si no es poden divertir de forma segura i regulada, el més probable és que acabin proliferant determinades actituds incíviques de les que solen escandalitzar les ments més benpensants de cada barri.

Quan ara fa cosa d'un segle el govern dels Estats Units va promulgar la Llei Seca per tallar d'arrel el consum d'alcohol i els efectes que aquest comportava en termes de salut pública, no tan sols van proliferar els destil·lats alcohòlics de dubtosa salubritat i els locals clandestins on el públic podia seguir consumint alcohol amb una certa normalitat, sinó també els grups organitzats que es lucraven amb activitats il·lícites com el contraban de begudes alcohòliques. La gent seguia bevent, ho feia de forma clandestina i sense cap control sanitari, i les arques públiques no en veien ni cinc d'una activitat que tan sols beneficiava en termes econòmics al crim organitzat.

Pot resultar molt pragmàtic establir directrius des d'un despatx. Però fora dels despatxos la realitat sol esdevenir molt més complexa. I això ho haurien de tenir present totes aquelles autoritats i eminències que tan sovint es dediquen a recomanar o decretar mesures tan incoherents com a la pràctica inassumibles. El paquet de restriccions que ha entrat en vigor aquesta matinada no evitarà que les persones socialitzem, només faltaria. Tampoc frenarà la propagació d'aquest virus que sembla no tenir aturador (set mesos de fer bondat, i segons se'ns diu tornem al punt de partida). En canvi, farà molt de mal a tot un seguit de sectors econòmics (i a les persones que en depenen) que literalment es troben en una situació límit.

Mor Paul Matters, el baixista efímer d'AC/DC

Paul Matters.

Si els grans relats de la música pop tenen un revers poc agraït, la història de Paul Matters vindria a ser-ne paradigmàtica. El baixista va formar part d'AC/DC durant uns escassos mesos de 1975. Va entrar al grup just després de publicar-se el seu disc de debut, "High Voltage", i va ser-ne expulsat al cap de poc temps per desavinences amb Bon Scott i els germans Malcolm i Angus Young –entrant Mark Evans al seu lloc-.

Tot i actuar en directe amb la banda quan aquesta es perfilava com a imminent revelació del rock australià, no va arribar a participar mai en cap de les seves gravacions. Un cop fora d'AC/DC va arribar a tocar en algunes formacions que no van obtenir repercussió, va deixar la música i va subsistir a través d'una prestació per discapacitat durant la resta de la seva vida. Va morir el passat dimecres 14 d'octubre.

D'altra banda, els australians van avançar la setmana passada "Shot in the Dark", el primer single del seu proper àlbum, que veurà la llum el mes vinent sota el títol de "Power Up". Més enllà del debat sobre si una formació sense Malcolm Young –al seu lloc s'hi manté Stevie Young- es pot dir AC/DC, els seus autors sonen segurs, robustos i inspirats com ells mateixos a la peça en qüestió.

Old 97's - "Twelfth" (2020)

Hi ha ocasions en què el títol d'un disc és tan inequívoc com el nom de l'artista que el signa. I, si "Twelfth" (2020) és efectivament el dotzè treball d'estudi d'Old 97's, les dotze pistes que el conformen es mantenen fidels al discurs patentat pels texans ara fa gairebé tres dècades. Música d'arrel nord-americana, amb tot el pes d'una tradició que ve de lluny i una bona dosi d'actitud punk. Allò que al seu dia es va anomenar country alternatiu, executat per un dels seus primers exponents de pes. I un plàstic sense sorpreses però farcit de cançons majúscules, de les que atrapen a la primera i ja no deixen anar. Peces com les inicials "The Dropouts" i "This House Got Ghosts" conjuguen les arrels profundes de Rhett Miller i companyia amb urgents i refrescants melodies pop. "Turn the TV Off" i "Happy Hour" tant podrien encaixar al repertori d'uns Jayhawks com al d'un Tom Petty. I "Bottle Rocket Baby" és un d'aquells dinàmics exercicis de country rock que conviden a fer quilòmetres i a cremar nits al honky tonk més proper.

80 anys de l'afusellament de Companys

Lluís Companys (1882-1940).

Avui fa 80 anys de l'assassinat del President Lluís Companys, l'únic cap de govern europeu elegit democràticament que ha mort afusellat per un règim feixista. A hores d'ara, en aquesta democràcia modèlica que 'ens vam donar entre tots' quan al mateix règim li va convenir, encara hi ha destacats actors polítics que reivindiquen els seus botxins i no volen sentir a parlar de lleis que pretenguin reparar els crims del franquisme i dignificar la memòria de les víctimes del feixisme. També es viuen, encara avui en aquest país de les meravelles que mai ha sabut fer net amb el seu passat més fosc, situacions que recorden massa a episodis no tan pretèrits.

Ferum rància

Moltes mesures per evitar que les persones ens relacionem en bars, restaurants, parcs, places, espais d'oci, instal·lacions esportives i centres culturals. Cap ni una per evitar que les mateixes persones agafem transports públics saturats en hora punta. Perquè als transports públics no ens hi relacionem. Hi anem com anxoves en una llauna, però no ens hi relacionem. No hi podem respectar les famoses distàncies de seguretat, però no ens hi relacionem. Per tal de frenar la propagació d'un virus, diuen, ens prohibeixen relacionar-nos. Amb el pretext eufemístic del bé comú, ens deshumanitzen. No sé si és absurd, pervers o les dues coses alhora. Però sí que tinc clara una cosa, i és que cap mascareta pot tapar la ferum rància de tot plegat.

La primera fàbrica de Harley-Davidson

La cabana on va Harley-Davidson va començar a rodar, en una imatge de 1903.

Si és cert que les més grans aventures empresarials solen començar de forma més aviat discreta, el cas de Harley-Davidson és un bon exemple de com el projecte d'uns joves emprenedors del Midwest dels Estats Units pot acabar esdevenint no tan sols un gegant del sector automobilístic sinó sobretot una icona cultural de ple dret. Va ser a la cabana de fusta que poden vostès veure a la fotografia superior, a la localitat de Milwaukee (Wisconsin), on quatre mecànics locals –William S. Harley i els germans Arthur, Walter i William Davidson- van fabricar l'any 1903 la seva primera motocicleta, impulsant la seva pròpia empresa i segellant l'inici de tota una llegenda nord-americana. Amb el pas de les dècades, els seus cognoms han esdevingut sinònim d'inconformisme i autoafirmació per a rockers, veterans de guerra, bandes de motards, militants de la contracultura, rebels sense causa i altres ànimes que solen circular lliures.

Una vegada, ja fa molts anys, em vaig acostar fins a la fàbrica de Harley-Davidson. Viatjava d'Iowa a Chicago a través de Wisconsin, i Milwaukee era una parada obligada. Vaig localitzar la planta, un monstre tan descomunal com ha de ser el principal centre productiu de qualsevol multinacional. La meva idea era visitar les instal·lacions, però no va poder ser perquè era un dia festiu i estaven tancades. Sí que les vaig observar des de fora i fins i tot vaig poder mantenir una breu però agradable conversa amb un simpàtic vigilant de seguretat que personificava ell mateix tota l'hospitalitat del Midwest. Quan li vaig explicar que venia de lluny i li vaig preguntar si podria veure al menys la llegendària cabana de fusta, em va respondre amb un to inequívocament nord-americà que ho hauria pogut fer... de no ser perquè aquella cabana, situada a escassos metres d'on nosaltres estàvem parlant, s'havia ensorrat dècades enrere i ja no existia –ho va dir sense cap mena de malícia, és clar-. Aleshores ens vam posar a riure, li vaig donar les gràcies i vaig seguir el meu camí.

Els Estats Units són un lloc fascinant si els contemplem més enllà dels excessos i els tòpics (geo)polítics. La seva història, per bé i per malament, és la de la civilització occidental tal i com encara l'entenem a dia d'avui. En una ciutat com Milwaukee, situada a la riba oest del llac Michigan, al bell mig del continent nord-americà, hi conviuen gegants com la cervesera Miller o la pròpia Harley-Davidson. A pocs quilòmetres predominen les grans extensions agrícoles i els paratges naturals gairebé verges. I a poques hores de cotxe s'hi troba la eterna i infinita Chicago, que no és la capital de l'estat d'Illinois però sí del Midwest. Per descomptat, en indrets tan heterogenis s'hi poden trobar personatges de tota classe i condició. Aquell vigilant de seguretat de Harley-Davidson és un dels éssers més entranyables que mai he arribat a conèixer viatjant per aquest món. I cada cop que observo una fotografia d'arxiu de la vella cabana recordo els minuts que vam compartir aquell dia festiu de primavera davant la immensitat d'una fàbrica quieta i silenciosa però en tot cas imponent.

The Pretty Things - "Bare as Bone, Bright as Blood" (2020)

Diuen que els vells bluesmen mai es retiren, que només saben abandonar aquest món amb les botes ben posades i dedicats en cos i ànima a la seva vocació. I "Bare as Bone, Bright as Blood" (2020, Madfish), el primer disc pòstum dels irrepetibles Pretty Things, vindria a refermar aquesta afirmació tot sortint del forn quan encara no fa ni mig any que ens va deixar Phil May. Ja podien els londinencs presentar la celebradíssima gira que van dur a terme ara fa dos anys com el seu comiat oficial, que tan bon punt van baixar dels escenaris no van poder evitar tornar a l'estudi a facturar una obra que hauria pogut obrir una nova etapa a la trajectòria del combo encapçalat per May i Dick Taylor.

El plàstic en qüestió és una col·lecció de versions acústiques de clàssics del blues i altres registres perifèrics. Un reconeixement a les arrels del combo i un format que remet als interludis de la citada gira en què May i Taylor rebaixaven revolucions i tocaven blues tal i com ho havien fet abans d'esdevenir la banda més punk de la dècada dels 60. El repertori triat és magnànim i alterna clàssics de Muddy Waters, Willie Dixon o Robert Johnson amb lectures de títols tan inesperats com "The Devil Had a Hold on Me" (Gillian Welch) o "Redemption Day" (Sheryl Crow). Tot plegat, sense perdre la coherència en cap moment. I destapant un vessant fins ara poc conegut d'un dels grans exponents del blues més elèctric i genuïnament britànic. Molt més que un digne epitafi.

I Like Trains - "Kompromat" (2020)

El post-punk sempre ha estat una bona opció a l'hora d'imaginar possibles bandes sonores per a hipotètics escenaris (post-)apocalíptics. Ho han tingut clar I Like Trains a l'hora de facturar el seu darrer treball, un "Kompromat" (2020, Atlantic Curve) que adreça el temps present des d'unes coordenades estètiques que trenquen amb els passatges més o menys relaxats d'obres anteriors i enllacen directament amb els dies de Factory Records, The Fall o Ultravox. Un repertori de naturalesa gèlida, claustrofòbica, urgent i terminal per posar sobre la taula tota l'angoixa i la incertesa d'un món que s'ensorra per moments –el de Trump, el coronavirus, la crisi dels refugiats i la Gran Bretanya post-Brexit, entre d'altres-. Mai abans havien sonat els de Leeds tan bàsics i viscerals com en aquesta col·lecció de cançons on destaquen títols com "Dig In", "Desire is a Mess", "A Man of Conviction" o l'inicial "A Steady Hand".

Colom no va trobar Amèrica

Show of Hands.

"Columbus didn't find America / It wasn't lost it was always there / I won't celebrate five hundred years / Plundering wealth and scattering tears", cantaven els britànics Show of Hands a "Columbus (Didn't Find America)", peça que titulava un ep de 1995 i que es troba també recollida a l'àlbum en directe "Live at the Royal Albert Hall" (1996). "Alvarado and Cortez / Almagro, Pizarro and all the rest / They raped the land and stole the sun / Thieves and butchers everyone", seguia la lletra de la cançó. "In fourteen hundred and ninety two / Columbus sailed the ocean blue / Now the new world sickens and the old grows fat / Might have been much better if the world was flat".

Quan el terme conquesta és un eufemisme per referir-se a un genocidi, quan encara no hem entès que ni les persones ni la terra haurien de ser mai objectes de cap conquesta, cal recordar que efectivament Cristòfor Colom no va trobar Amèrica. Que Amèrica ja hi era abans que ell hi posés els peus. I que els avantpassats de les persones que l'habitaven ja l'havien descobert molt abans que ho fes ell. És avui, dia de la Hispanitat i aniversari de l'arribada del navegant al nou món, una bona ocasió per recuperar aquesta cançó, però sobretot per recordar que la història sempre l'escriuen els vencedors, amb tot el que això comporta.

Diana DeMuth

Nascuda per fer quilòmetres.

A la caràtula del tercer àlbum de Diana DeMuth, "Misadventure" (2020, Thirty Tigers), s'hi pot observar l'exterior de la recepció d'un d'aquells motels que ofereixen allotjament sovint assequible a totes aquelles ànimes que solen trobar-se en trànsit en qualsevol punt de la geografia nord-americana. A la fotografia s'està fent de nit –o potser de dia-, el local es troba il·luminat per llums de neó i al cel hi ha núvols que amenacen tempesta. Tant la imatge com el títol del disc suggereixen que la seva autora ha vingut a explicar les seves pròpies experiències a la carretera. Les bones, les no tan bones, i les dolentes.

De fet, DeMuth s'ha passat mitja vida fent quilòmetres. Originària de Massachusetts, va començar a recórrer els Estats Units de ben petita de la mà dels seus pares, tots dos artistes visuals amb compromisos arreu del país. La seva carrera musical va arrencar l'any 2013 en un popular concurs de talents televisiu. No va guanyar, i en conseqüència no va esdevenir d'avui per demà allò que s'anomena una estrella, però a canvi es va poder mantenir ferma a unes arrels i una forma de fer que li han permès construir una carrera que potser no esdevindrà massiva però d'entrada es perfila a llarg termini.

Va debutar discogràficament l'any 2015, després d'abandonar la universitat, amb "Albuquerque", un plàstic on ja apuntava als grans tòtems del country, el folk i el rock més orgànic. Va girar de costa a costa, va publicar un segon treball –"The Doorway" (2017)- i fins i tot va fer una primera gira pel nostre costat de l'Atlàntic. L'any passat es va instal·lar temporalment a Woodstock, on va donar forma a aquest tercer àlbum amb tot un Simone Felice (The Felice Brothers) als comandaments. "Misadventure" suposa en certa manera un nou punt de partida per a DeMuth, una col·lecció de cançons que sonen exactament a allò que apunta el seu embolcall. Un nou valor a l'alça de la música d'arrel nord-americana.


Més informació:

Diana DeMuth  /  Pàgina web

The Allman Betts Band - "Bless Your Heart" (2020)

Si aquesta gent no portessin els cognoms que porten, bona part de la crítica especialitzada d'aquest món nostre s'estaria referint a la seva banda com la nova gran esperança del rock més genuïnament nord-americà. I ho estaria fent amb tot l'argumentari que presenta un segon disc de la mida de "Bless Your Heart" (2020, BMG), que a més d'honrar la nissaga artística i familiar de Devon Allman i Duane Betts, parla amb veu pròpia i confirma la promesa formulada ara fa un any amb "Down to the River".

Per si algú acaba d'arribar, The Allman Betts Band és la banda encapçalada pels propis Allman i Betts, fills respectivament de Gregg Allman i Dickey Betts de The Allman Brothers Band. Si sumem a l'equació la presència de Duane Oakley, fill de Berry Oakley, i destaquem el detall de no haver dedicat el projecte a reviure les glòries dels seus avantpassats sinó a facturar nova música plegats, el repertori que tot just acaben de treure del forn adquireix encara més valor.

Sí, totes les peces de "Bless Your Heart" beuen de la font de la banda mare, però seria injust obviar que títols com "Pale Horse Rider", "King Crawler", "Southern Rain", "Magnolia Road" o "Savannah's Dream" es defensen tots sols, i que ho fan amb tanta seguretat a hores d'ara com ho haurien fet cinc dècades enrere. Rock amb accent del sud, de factura clàssica i regust certament atemporal. Cançons majúscules i magistrals execucions instrumentals, que pesen més que qualsevol cognom i certifiquen que els fills no sempre han de viure a l'ombra dels pares.

Paul Heaton ofereix suport a la plantilla de Q

Paul Heaton.

Hi ha la gent a qui li agrada presumir públicament de les seves bones accions per allò de fer bullir l'olla. I després hi ha les persones que es limiten a dur a terme aquestes bones accions de forma discreta, sense perseguir cap mena de publicitat i amb l'únic afany de ser coherents amb elles mateixes. En aquest segon grup hi podria encaixar perfectament Paul Heaton, que no tan sols porta quatre dècades i mitja fomentant la consciència social a través de les seves cançons, sinó que tan sovint com pot procura passar de les paraules als fets.

Aquesta setmana s'ha sabut que Heaton va realitzar mesos enrere una donació econòmica a l'editorial que publicava la revista Q. Ho va fer al conèixer-se la notícia que la veterana capçalera musical deixaria de publicar-se, víctima tant de la crisi que des de fa anys afecta als mitjans de comunicació impresos com del terrabastall derivat de la Covid-19. L'exlíder dels Housemartins i The Beautiful South va voler oferir suport als treballadors de Q en un moment complicat, i alhora reconèixer la tasca duta a terme per aquests mateixos professionals al llarg de tres dècades i mitja

La plantilla de Q, és clar, li ha agraït el gest. I ho ha fet concedint-li l'últim Q Award de la història. Justament, si aquest 2020 hagués estat un any com qualsevol altre, la revista hauria celebrat aquest mateix mes d'octubre la seva tradicional gala de premis al Roundhouse londinenc. I la casualitat havia volgut que Heaton fos l'únic nom a qui s'havia decidit premiar abans que tot saltés pels aires. Un guardó honorífic en reconeixement de la seva trajectòria que, finalment, ha servit també per agrair el seu suport al gremi periodístic en aquests temps difícils.