Don Newkirk (1966-2022)

DON NEWKIRK
(1966-2022)

Ha mort Don Newkirk, veterà del hip hop a la costa est dels Estats Units. Reconegut sobretot per les seves col·laboracions amb De La Soul i Stetsasonic, el raper i productor novaiorquès va debutar per compte propi amb "Funk City", un primer àlbum publicat el 1989 sota el paraigua de Def Jam. Des d'aleshores la seva carrera havia estat intermitent, i durant els darrers anys s'havia dedicat a compondre bandes sonores per a pel·lícules i documentals. Tenia 56 anys.

Moonlight Mile

Deixar enrere la ciutat. Fugir de tot i de tothom. Deixar-se perdre entre boscos, prats i camins. I fer-ho de nit, sota la llum de la lluna i enmig de la foscor que tot ho embolcalla. I enfilar pujades. I distingir senglars en la penombra. I acabar veient els llums de la ciutat, ara de lluny. I venir-te al cap aquella cançó dels Stones sobre la vida a la carretera. El seu títol, "Moonlight Mile", bé podria ser el d'aquest moment. A la fotografia, la conurbació de Granollers des del Turó de les Mentides. Les Franqueses del Vallès, novembre de 2022.

Steven Munar canvia de registre

Canvi d'idioma però també de registre, al darrer single d'Steven Munar. "Le hablé de ti" és la primera cançó que el músic i compositor anglomallorquí grava en castellà, i al mateix temps suposa la seva primera sessió en molt de temps al marge de la Miracle Band. Parlem d'una peça de naturalesa atmosfèrica i estètica clarobscura, on ressonen el Leonard Cohen més críptic, el Bowie crepuscular, les formes més fràgils de Nick Cave i l'obra de maduresa d'Scott Walker, per citar quatre referents que poden venir al cap.

Enregistrat amb César Suey a la producció i amb el suport vocal de Lynne Martin, el senzill no es presenta com un avançament de cap àlbum sinó com un llançament amb entitat pròpia. Amb tot, dibuixa nous horitzons discursius per a l'exvocalista dels Tea Servants. Atenció: no és una cançó fàcil, sinó una d'aquelles peces que requereixen diverses escoltes –i que es van posant millor a cada reproducció-. Un atreviment en el millor sentit, en aquests temps d'immediatesa on tot ha d'entrar a la primera o ja no entra. La caràtula és obra de Mundo Aséptico.

Disponible a Youtube.

Mike Bryson (1961-2022)

MIKE BRYSON
(1961-2022)

De quan el terme indie portava implícits una actitud i uns valors que certament es troben a faltar en aquests temps de posats superficials i etiquetes buides. Els anglesos Bogshed van ser una de les bandes que van figurar a "C86" (1986), aquell cassette amb què la revista NME va traçar una mena de mapa alternatiu de l'escena musical del Regne Unit i de passada va donar el tret de sortida oficial de tota una escena. Concretament hi van participar amb "Run to the Temple", un desvergonyit exercici de post-punk a baixa fidelitat inclòs al seu primer àlbum, "Step on It" (1986). Van publicar un altre àlbum –"Brutal" (1987)- i un grapat de singles i ep's abans de separar-se el 1988. Ens ha deixat el seu baixista, Mike Bryson, que en anys posteriors es va dedicar a la il·lustració. Phil Hartley (veu) i Tris King (bateria) havien mort respectivament el 1986 i 1988. Queda per tant Mark McQuaid (guitarra) com a únic supervivent del combo.

Mick Goodrick (1945-2022)

MICK GOODRICK
(1945-2022)

Ha mort Mick Goodrick, virtuós de la guitarra jazz que va tocar entre d'altres amb Pat Metheny, Gary Burton, Charlie Haden i Jack DeJohnette. Fanàtic d'Elvis Presley i format a la Berklee School of Music durant la dècada dels 60, també deixa una discografia per compte propi on destaquen títols com "Biorhythms" (1990).

50 anys de "No Secrets"

Si durant la primera meitat de la dècada dels 70 hi va haver una cantant i compositora que podia arribar a fer ombra a tota una Carole King en el noble art de facturar perles pop eternament perdurables, sens dubte aquesta va ser Carly Simon. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "No Secrets" (1972), el tercer àlbum de la novaiorquesa i el treball que la va catapultar fins a dalt de tot –també la seva obra mestra, amb tota probabilitat-. Una col·lecció de cançons tan precioses i sofisticades com atemporals i magistralment executades per la seva autora i una nòmina de músics de sessió que gairebé fa vertigen.

Pesos tan pesants com Nicky Hopkins, Klaus Voormann, Bobby Keys, Ray Cooper, Andy Newmark, Jim Gordon, Jim Keltner o Bill Payne i Lowell George de Little Feat van participar en unes sessions de gravació que es van dur a terme als estudis Trident de Londres amb Richard Perry a les tasques de producció. Per si amb tots ells encara no n'hi hagués prou, també hi van assistir com a coristes James Taylor –amb qui Simon es va casar poc després de gravar "No Secrets"-, Paul i Linda McCartney, Doris Troy, Bonnie Bramlett i Mick Jagger –aquest últim no va figurar als crèdits del disc, però hi era-. Efectivament, la llista fa vertigen. Però si el que compta són les cançons, Simon també n'anava molt ben servida.

Parlem d'entrada de l'àlbum de "You're so Vain", una de les perles pop més absolutes dels 70, evocadora del Laurel Canyon californià malgrat haver-se gravat a la capital britànica, amb una tornada inoblidable i una dura crítica a un home –un amant?- que mai ha acabat de quedar clar qui era. És la peça més reconeguda d'un conjunt on no hi falta ni hi sobra res, i del qual també caldria destacar pistes com la plàcida "The Right Thing to Do" –amb un deliciós aire bacharachià-, la celestial "We Have No Secrets" o la majestuosa "Embrace Me, You Child". Tota la resta tampoc té cap mena de desperdici.

Estudiant Dylan

Un jove Dylan a Nova York, 1961 - Foto Michael Ochs Archives / Getty Images.

Dos estudiants de segon de Batxillerat que fan un treball de recerca sobre les lletres de Bob Dylan m'han fet arribar un qüestionari amb una sèrie de preguntes sobre l'obra i l'impacte (social i cultural) de l'autor de "Like a Rolling Stone". Tot i no ser ni de bon tros cap entès en la matèria, les he respost tan bé com he sabut. En alguns casos no ha estat fàcil perquè els nanos havien fet els deures i les preguntes exigien respostes a l'alçada, però sigui com sigui m'ho he passat molt bé. I m'ha fet una il·lusió brutal que dos adolescents –i el seu tutor, que és un encant de persona- hagin comptat amb mi per un projecte d'aquestes característiques, però sobretot que s'hagin animat a fer un treball de recerca sobre Dylan. Ara ves tu i explica'ls que a la seva edat haurien d'estar escoltant l'enèsim producte de temporada fet amb autotune.

Irene Cara (1959-2022)

IRENE CARA
(1959-2022)

Aquell sintetitzador marca de la casa Giorgio Moroder, sumat a la veu poderosa d'Irene Cara. Combinació guanyadora i una cançó, "Flashdance... What a Feeling", que va omplir les pistes de ball de mig món la primavera de 1983, esdevenint un dels grans himnes de la música disco de la dècada dels 80. La peça central de la pel·lícula "Flashdance", estrenada aquell mateix any, la història d'una jove que perseguia el somni de ser ballarina en un món hostil –la va dirigir Adrian Lyne amb Jennifer Beals al capdavant del repartiment-.

Cara també havia cantat quatre anys abans el tema central –de títol homònim- d'una altra cinta amb la dansa com a fil conductor, "Fame" (1980), d'Alan Parker, que ella mateixa havia protagonitzat. Recordada sobretot per aquestes dues peces, va seguir activa en dècades posteriors tant en l'àmbit del cinema –i de la televisió, on també va fer nombroses interpretacions- com en el de la música, encapçalant ja en ple segle XXI el grup Hot Caramel. Ens ha deixat a l'edat de 63 anys.

Andy Kaina (1969-2022)

ANDY KAINA
(1969-2022)

Ha mort Andy Kaina, el vocalista que durant més anys havia encapçalat el combo suís de thrash i death metal Messiah. Hi va entrar el 1990 i va debutar a l'estudi amb el clàssic "Choir of Horrors" (1991). Va deixar el grup el 1994, però hi va tornar durant la fugaç reunió de 2003 –tan sols van fer un concert- i a partir de 2017, quan la banda es va reactivar amb caràcter definitiu –el 2020 va tornar a l'estudi per gravar "Fracmont", publicat aquell mateix any-.

Homenatge a Wilko Johnson, a Guitarra, baix i bateria

Wilko Johnson (1947-2022).

Guitarra, baix i bateria, el programa musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci, dedica bona part de l'edició d'aquesta setmana a fer un sentit i merescut homenatge al recentment traspassat Wilko Johnson. També s'hi parla, entre d'altres, del concert que The Sadies i Kacy & Clayton van fer la setmana passada a Barcelona. I és d'agrair que, arribat aquest punt, l'amic Ricky recomani llegir la crònica publicada de l'actuació publicada al seu moment en aquest mateix blog. No cal dir que des d'aquí també recomanem l'escolta de cada edició de Guitarra, baix i bateria. La d'aquesta setmana la poden trobar vostès en aquest enllaç.

Alan Dean (1942-2022)

ALAN DEAN
(1942-2022)

Nom de culte del beat britànic de la dècada dels 60, Alan Dean and His Problems van lliurar entre 1964 i 1965 un grapat de singles produïts per Joe Meek on destacaven pistes com "Thunder and Rain" o "The Time It Takes". La seva història no va anar més enllà, però el seu nom encara sol ser reivindicat de tant en tant pels entesos en maèria freakbeat. El passat mes d'agost va morir el seu vocalista, Alan Dean, a l'edat de 80 anys, segons ha transcendit recentment a través d'una comunitat digital de seguidors del propi Meek.

50 anys d'"A Good Feelin' to Know"

No sol ser un dels àlbums més reivindicats de Poco, tot i que la peça que el titula va ser una de les més radiades dels primers anys de la banda californiana. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"A Good Feelin' to Know" (1972), el quart elapé d'un combo que, havent-se situat a l'avantguarda del country rock –una posició que els aleshores flamants Eagles eren a punt de disputar-li- i havent consolidat Paul Cotton al capdavant de la formació juntament amb Richie Furay i Rusty Young, començava a explorar sonoritats més elèctriques, properes en ocasions al southern rock o fins i tot al hard rock –com a bones mostres les inicials "And Settlin' Down" i "Ride the Country", dues perles de rock genuïnament nord-americà sense conservants ni etiquetes, també el crescendo de la mateixa "A Good Feelin' to Know"-. Les vendes no van acabar d'acompanyar, però les bones cançons hi eren i la banda sonava pletòrica.

Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

Erasmo Carlos (1941-2022)

ERASMO CARLOS
(1941-2022)

Són dies tristos per a la música brasilera. Si durant les últimes setmanes ens havien deixat dos referents del moviment Tropicália com Luiz Galvão i Gal Costa, ara ho ha fet un dels grans exponents de la generació immediatament anterior, i més concretament d'aquella escena que es va anomenar Jovem Guarda. Un corrent que durant la dècada dels 60 va importar al Brasil els ressons del rock'n'roll nord-americà i de la British Invasion. Erasmo Carlos en va ser un dels noms més destacats juntament amb el seu bon amic i col·laborador habitual Roberto Carlos. Plegats van compondre himnes del rock carioca com "É Proibido Fumar" o "Sentado à beira do caminho". Amb el pas dels anys va arribar a treballar amb altres figures de pes de la música brasilera com Nara Leão o la mateixa Gal Costa. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Pablo Milanés (1943-2022)

PABLO MILANÉS

(1943-2022)

Exemple de cantautor compromès amb el seu entorn però sobretot amb la gent que l'habita, Pablo Milanés va ser un dels rostres visibles de la nueva trova, aquell moviment que va capgirar la música d'arrel cubana –i va influir en nombrosos corrents musicals tant a l'Amèrica Llatina com en una Espanya que tot just començava a despertar-se- tot adoptant posicionaments ideològics propers als de la Revolució però sense deixar-se manipular per cap dels seus líders. Com a mostra, la perspectiva crítica del mateix Milanés envers determinats aspectes del règim castrista, que durant la dècada dels 60 li va valer diverses estades a la presó i que durant els darrers s'havia tornat a manifestar quan va donar suport al Manifiesto de la Sociedad Civil Cubana. Ha mort a Madrid a l'edat de 79 anys, deixant un dels llegats musicals més influents de la seva generació i una discografia literalment inabastable tant pel seu compte com amb el Grupo de Experimentación Sonora del ICAIC –aquell col·lectiu de músics fundat amb finalitats propagandístiques però el llegat del qual esdevindria absolutament canònic a nivell artístic-.

Danny Kalb (1942-2022)

DANNY KALB
(1942-2022)

D'il·lustres portadors de la flama del més genuí rhythm & blues amb accent de Chicago –tot i ser de Nova York-, a pioners del rock psicodèlic a la Costa Est dels Estats Units en qüestió de tan sols un any. El que separa concerts com els que The Blues Project van oferir a finals de novembre de 1965 al Cafe Au Go Go del Greenwich Village novaiorquès –durant els quals van enregistrar en directe el seu elapé de debut, "Live at cafe Au Go Go", publicat a principis de 1966- del llançament del seu segon àlbum –el primer que van gravar a l'estudi, publicat durant la tardor de 1966-, un "Projections" que abraçava registres com el folk rock tot deixant-se seduir per les essències lisèrgiques que arribaven des de la Costa Oest. Ha mort Danny Kalb, guitarrista i vocalisa d'una banda on també van militar uns joves Steve Katz i Al Kooper, a l'edat de 80 anys. Habitual del circuit folk del mateix Greenwich Village durant la primera meitat de la dècada dels 60, Kalb havia format part de The New Strangers abans de fundar The Blues Project. També havia treballat com a músic de sessió amb Dave Van Ronk, Pete Seeger i Bob Dylan, entre d'altres.

El bolero d'una nit de novembre

Fa un parell de nits, tornant cap a casa, vaig veure un matrimoni de la tercera edat que esperava l'autobús sota una marquesina. Feia molt de fred, i la dona estava asseguda al banc provant de resguardar-se tan bé com podia tot apretant amb els braços la jaqueta que portava posada. Mentrestant l'home, que era dret al seu costat, li cantava un bolero. L'escena em va commoure, perquè xocava frontalment amb el cinisme, el pragmatisme i la mala bava que solen imperar allà fora.

Aquell matrimoni era d'una generació molt anterior a la meva. Una d'aquelles generacions que, com deia una vinyeta publicada anys enrere no recordo a on, havien hagut d'aprendre a cuidar les coses i arreglar-les tantes vegades com fes falta abans de llençar-les, perquè sovint no es podien permetre comprar-ne de noves. I que en conseqüència solien abordar de la mateixa manera les relacions humanes –incloses les de parella-.

Jo, en canvi, soc d'una altra generació. La de les persones lliures i empoderades que hem superat el fals mite de l'amor romàntic i hem après que hi ha altres formes d'estimar –i tota la resta d'eslògans que deixen de tenir sentit fora del seu marc teòric-, però al final del dia ens acabarem morint més soles que la una. I el pitjor de tot. Mai de la vida, ningú, de cap manera, ens vindrà a cantar un bolero que ens pugui fer sentir una mica millor quan ens fotem de fred mentre esperem el bus sota una fosca nit de novembre.

La festa reggae de One Drop a Can Bassa, a El 9 Nou

De com la cultura de base transforma espais i dinamitza comunitats. Aquest cap de setmana ens hem acostat fins al barri de Can Bassa de Granollers, on la gent de One Drop ha programat una sessió de música jamaicana amb la participació de tres sound systems i la implicació de la comunitat veïnal i el teixit associatiu del mateix barri. Tot plegat, amb l'ànim de descentralitzar l'oferta cultural de la ciutat i visibilitzar aquelles realitats que solen quedar a la perifèria. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Vincent Bonelli

VINCENT BONELLI
Anònims, Granollers

20 de novembre de 2022

De vegades no cal res més que una guitarra acústica, tres o quatre acords, una lletra ben feta i una bona melodia. Vincent Bonelli, cantautor britànic establert a Barcelona, es declara partidari d'això últim, de les melodies. Però el seu repertori també té ben presents la resta d'ingredients. Ahir al migdia va actuar a l'Anònims de Granollers, on va alternar composicions originals amb cites a Simon & Garfunkel ("Feelin' Groovy"), Bob Dylan ("Tomorrow Is a Long Time", "To Make You Feel My Love"), Paul McCartney ("Every Night") i Big Star ("Thirteen"), entre d'altres.

El seu cançoner propi apunta a tots ells –podríem sumar a l'equació uns Everly Brothers i un Billy Bragg-, i pot presumir de perles tan brillants com el folk tardorenc de "Sunset", el rockabilly mestís de "Bendy Leg" o la preciosa balada amb estètica dels 50 que és "When Our Hearts Were Undone". Va acabar citant un altre referent, Leonard Cohen, amb un "Hallelujah" que va recordar més aviat al de Jeff Buckley. Una vegada més, tot allò que encara es pot arribar a dir sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all.

Golíat, reclamant atenció

GOLÍAT
Fusiònica 23.0

Dràstik, Granollers
19 de novembre de 2022

"Som tres nanos ben avinguts i que creiem que fem bé la música, però som un desastre tenint presència a les xarxes/buscant concerts/promo", afirmaven els components de Golíat a la carta de presentació que van lliurar a un programa institucional de foment de la cultura emergent. Paraules que denoten sinceritat i humilitat, però sobretot posen sobre la taula un dels grans drames d'un panorama musical –l'independent, emergent, underground o com nassos se li vulgui dir- on sembla que un artista hagi d'aprendre a vendre's fins i tot abans de posar-se a fer art.

Efectivament, el trio vallesà té poca presència a les xarxes socials. La qual cosa juga en contra seva quan les dinàmiques d'aquest món nostre són les que són. I és una llàstima perquè les seves cançons, intenses descàrregues a mig camí del metal alternatiu i el post-hardcore més torrencial –sumin a l'equació unes gotes d'essència progressiva- bé mereixen l'atenció que reclamen descàrregues tan potents com la que van oferir la nit passada a l'espai Dràstik de Granollers –seu social d'Arcada Koncerts- en el marc del 25è aniversari del festival Fusiònica, on van avançar algunes peces del que serà el seu tercer disc.

Foc i reggae a Can Bassa

Performance de les Dames de Foc al ritme càlid de la música d'arrel jamaicana del sound system que One Drop va instal·lar ahir a la tarda a la plaça Joan Oliver, al barri de Can Bassa de Granollers. De l'ska al rocksteady i del reggae al dancehall. One Drop és una associació dedicada a difondre la música i la cultura jamaicanes, però sobretot a descentralitzar l'oferta cultural de la capital vallesana i a fer que passin coses en entorns que solen quedar fora dels circuits, diguem-ne, preestablerts. L'actuació d'ahir a Can Bassa, barri perifèric gairebé per definició, en va ser un bon exemple. La bona acollida per part dels veïns va refermar la idea que la cultura sol ser més inclusiva quan es fa des de la base que no pas quan es fa des dels despatxos.

A la memòria de Dallas Good

Clayton L., Kacy A. i T. Good, la nit passada a la sala 3 de Razzmatazz.

THE SADIES + KACY & CLAYTON
Razzmatazz 3, Barcelona

18 de novembre de 2022

És una d'aquelles imatges que haurien estat impensables ara fa tan sols un any. La de The Sadies, una de les maquinàries de rock'n'roll i música d'arrel nord-americana més versàtils i ben engreixades de les darreres tres dècades, enfilant-se a un escenari sense qui va ser un dels seus pilars fundacionals, l'enyorat Dallas Good. Quan el cantant i guitarrista va morir de forma sobtada el mes de febrer passat, el buit que va deixar era tan gran que semblava impossible que la banda seguís endavant sense ell. Però la determinació del seu germà, Travis Good, i de la base rítmica que formen Mike Belitsky i Sean Dean, ha acabat donant peu a una gira que no tan sols certifica la vigència de la formació, ara reduïda a trio, sinó que materialitza també un sentit homenatge a la memòria de Dallas Good.

Va ser d'aquesta manera, amb format de trio, com els canadencs es van presentar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz. En un lateral de l'escenari però en posició frontal i ben visible sota els focus, un micròfon delimitava un espai sense ocupar. Com si Travis Good hagués volgut assenyalar expressament aquell buit que mai més podrà tornar a omplir ningú mentre comandava el combo a través d'un huracà de rock'n'roll de garatge amb injecció lisèrgica, country rock sense adulterar i oportunes dosis d'instro surf amb accent fronterer. El fil conductor del repertori, un "Colder Streams" (2022) que més enllà de figurar entre les obres més rodones de la banda, suposa també el testament de Dallas Good –i quin senyor testament, el que inclou perles com "Stop and Start", "No One's Listening" o "Message to Belial"-.

La gran sorpresa va arribar quan Good va convidar el duet teloner, els també canadencs Kacy & Clayton, que prèviament havien escalfat l'ambient a ritme de folk i country en les seves formes més primitives, a sumar-se a una festa on semblaven els convidats fets a mida. Fins al punt que van romandre a l'escenari durant bona part del concert, bisos inclosos. Les harmonies vocals de Kacy Anderson al costat del mateix Good van enriquir títols com "So Far So Few" o "Anna Leigh", i la guitarra de Clayton Linthicum va encaixar com si sempre hagués format part de la banda en peces com "Lay Down Your Arms". Al capítol de versions hi van brillar una dinàmica lectura de "Fist City", el clàssic de la recentment desapareguda Loretta Lynn, i "Wasn't Born to Follow", himne de carretera dels Byrds que els canadencs van abordar com si fos seu. Anava per Dallas Good. Perquè, de vegades, mirar endavant és el millor homenatge possible.

Guitarra, baix i bateria - Programa 315

Red Herring, el 5 de novembre passat al festival Al Ras.

Aquesta setmana he tingut el gust de tornar a fer ràdio amb Ricky Gil i Laura Peña. Nova edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb The Sadies, FestiSurf Costa Brava, Mike Barbwire (The Barbwires) amb 13th Magic Skull, Dogs, Al Ras Bluegrass & Old Time Festival, The Denim Rips, Red Herring, FlamenGrass, Alabama Monroe, Catatonia i Bob Dylan. Disponible en podcast.

Chris Koerts (1947-2022)

CHRIS KOERTS
(1947-2022)

Exponents destacats del rock progressiu neerlandès durant la primera meitat de la dècada dels 70 –període marcat per obres com el seu debut homònim de 1970 o "Atlantis" (1973)-, Earth and Fire van evolucionar en anys posteriors cap a sonoritats més lleugeres i fins i tot aptes per a la pista de ball. Una banda molt popular al seu dia als països baixos, no tan reconeguda a escala internacional com Golden Earring o Shocking Blue però en tot cas a seguir reivindicant. Ens ha deixat el seu guitarrista i membre fundador, Chris Koerts. El mes de març passat havia mort el baixista del grup en la seva última etapa, Bert Ruiter –més conegut pel seu pas per Focus-.

50 anys sense Danny Whitten

Danny Whitten (1943-2022).

Es commemora avui mig segle d'una de les grans tragèdies de la història del rock. La mort de Danny Whitten, culminació d'un progressiu descens a l'infern de l'addicció que s'havia emportat per davant una prometedora carrera. El guitarrista de Crazy Horse, també l'autor de la peça més reconeguda de totes les que la formació va arribar a gravar sense Neil Young –"I Don't Want to Talk About It", inclosa a l'àlbum homònim que el grup va publicar el 1971 i posteriorment versionada per Rod Stewart, Everything But The Girl i les Indigo Girls, entre molts altres-. L'home que havia harmonitzat cara a cara amb el mateix Young a les pistes vocals de "Cinnamon Girl", aquell diamant en brut que obria el monumental "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) –l'estrena del canadenc amb Crazy Horse com a banda d'acompanyament i el disc que va apuntalar la seva trajectòria solista-.

Els problemes de Whitten amb substàncies com l'heroïna van començar poc després de publicar-se el plàstic en qüestió i es van accentuar durant les sessions d'"After the Gold Rush" (1970), fent que Young optés per prescindir de la banda en bona part de la gravació. El febrer de 1972, el canadenc va publicar "Harvest", obra capital amb una peça, "The Needle and the Damage Done", inspirada en la davallada del guitarrista, a qui mesos després va proposar sumar-se als Stray Gators –la seva banda d'acompanyament durant l'etapa Harvest-. Es va presentar als assajos, però el seu comportament era tan erràtic que Young va optar per despatxar-lo. Era la tarda del 18 de novembre de 1972. Whitten va volar de San Francisco –on la banda estava assajant- fins a Los Angeles –on vivia- amb un bitllet pagat pel seu excap. Un cop a casa va morir víctima d'una fatal combinació d'alcohol i medicaments. El sentiment de culpa va perseguir Young durant dècades. Efectivament, una de les grans tragèdies de la història del rock.

Gene Cipriano (1928-2022)

GENE CIPRIANO
(1928-2022)

Un d'aquells secundaris de luxe els noms dels quals solen figurar només a la lletra petita –allò que anomenem els crèdits- d'incomptables obres d'abast universal. Saxofonista i flautista de llarguíssim recorregut, Gene "Cip" Cipriano va gravar, entre d'altres, les bandes sonores de "Peter Gunn" (1959), "Some Like It Hot" (1959), "West Side Story" (1961) i "The Simpsons" –a partir de 1990-. També va tocar amb gegants del jazz com Gerry Mulligan o Thelonious Monk –amb el qual va enregistrar "Monk's Blues" (1968)- i va formar part de la Wrecking Crew, cosa que el va portar a gravar amb els Beach Boys, Harry Nilsson, Frank Sinatra, Neil Diamond, Rosemary Clooney o Frank Zappa, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 94 anys.

Fetus - "La Serra dels Perduts" (2022)

La de Fetus bé podria ser una de les trajectòries més sòlides i exemplars de la música en català de la darrera dècada. Si els seus primers dos àlbums –"L'epicentre del fangar" (2017) i "Terra cuita" (2019), tots dos publicats per Bankrobber- els havien situat a l'avantguarda del punk rock més genuïnament nostrat, ara fa un any i mig van fer tot un salt endavant amb un "Sota, cavall i rei" (2021, Bankrobber) on passaven per la seva pròpia mola part del cançoner de Jaume Arnella –el romancer vallesà no tan sols va beneir la iniciativa, sinó que fins i tot es va animar a enfilar-se a l'escenari a tocar algunes d'aquelles cançons amb els empordanesos-.

"La Serra dels Perduts" (2022, Bankrobber), el quart treball de la banda que encapçala Adrià Cortadellas (veu i guitarra), és la continuació lògica del seu predecessor tant en termes estètics com conceptuals. Onze peces, aquest cop d'autoria pròpia, que remeten a la forma com Fetus sempre han entès el punk rock –els ritmes de garatge, les melodies que atrapen a la primera, les tornades que conviden a corejar-les com si fossin càntics de taverna-, però alhora connecten de ple amb tots aquells gèneres d'arrel popular que l'oficialisme també nostrat tendeix a contemplar com si fossin peces de museu. Cançons que mariden el rock'n'roll més urgent i vitamínic amb tot el llegat de la música tradicional catalana, i que a sobre diuen unes quantes coses ben dites.

"El Rebombori del Pa" i "Goigs de Sant Martí", per exemple, parteixen d'episodis com la revolta del pa de 1789 per posar sobre la taula reivindicacions que es mantenen vigents per molts segles que passin –"Goigs de Sant Martí", a més, té l'honor d'haver estat al punt de mira del nacionalisme espanyol més hiperventilat i recalcitrant quan es va publicar com a avançament del disc la primavera passada-. També hi ha espai per recordar les gestes d'"El Rellotger de Creixells" i musicar la llegenda del Sabater d'Ordis ("Balada del Sabater d'Ordis"). El folklore empordanès, revisat amb el suport de vells coneguts com Guille Caballero (teclats) i nous aliats com Carles Belda (acordió) o Ricard Ros (sac de gemecs). La cita als Pogues la deixem pel final, per òbvia i perquè el fons d'aquest disc amaga molt més que referents evidents.

Disponible a Bandcamp.

"All Monsters Are Human"

Sepultura.

Ahir al matí vaig veure una dona passejant el gos amb una samarreta on es podia llegir la frase "All Monsters Are Human". Poques vegades havia observat una veritat tan absoluta estampada en una peça de roba. L'expressió en qüestió és el títol del penúltim disc de la cantant d'r&b contemporani K. Michelle, publicat l'any 2020 –la samarreta en qüestió no hi tenia res a veure-, però tot plegat em va fer pensar més aviat en cançons com "Biotech Is Godzilla", explícit títol per referir-se a monstres creats per l'ésser humà, i una de les peces que Sepultura van incloure en una de les seves obres capitals, "Chaos A.D." (1993). També en Slayer i el seu "Angel of Death", en Black Sabbath i "War Pigs", en "War" d'Edwin Starr, en Tori Amos cantant "Me and a Gun" i en tantes altres composicions que efectivament ens recorden la naturalesa monstruosa de l'ésser humà.

Rab Noakes (1947-2022)

RAB NOAKES
(1947-2022)

Ha mort el cantautor escocès Rab Noakes, figura de llarga trajectòria dins del folk britànic connectat amb Lindisfarne –als dos primers àlbums del grup hi ha composicions seves-, Stealers Wheel –va formar part de la banda als seus inicis, tot i que no va arribar a gravar cap dels seus discos, i prèviament havia tocat la guitarra al debut en solitari de Gerry Rafferty, "Can I Have My Money Back?" (1971)- i Terry Melcher –qui li va produir "Restless" (1978), un dels àlbums que va enregistrar als Estats Units durant la dècada dels 70-. La seva extensa producció discogràfica abasta ben bé cinc dècades: va debutar el 1970 amb "Do You See the Lights?" i el seu darrer àlbum, "Welcome to Anniversaryville", data de 2018. També destaquen al seu catàleg títols com "Red Pump Special" (1974) o el citat "Restless".

Geraldine Hunt (1945-2022)

GERALDINE HUNT
(1945-2022)

A Geraldine Hunt se la recordarà sobretot per "Can't Fake the Feeling", aquell single absolutament contagiós amb què va conquerir les llistes d'èxits nord-americanes i les pistes de ball de mig món el 1980. Però seria injust obviar tota la seva producció anterior, començant pels singles de soul igualment ballables que va publicar durant la dècada dels 60. Nascuda Saint Louis, Missouri, en una família de músics, va passar els seus anys formatius en un entorn musicalment tan fèrtil com era el South Side de Chicago. L'èxit massiu a nivell de vendes no li va arribar fins que va publicar el senzill en qüestió, i mai més va tornar a reeditar-lo. En tot cas, un referent de l'era daurada de la música disco. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Keith Levene (1957-2022)

KEITH LEVENE
(1957-2022)

Poca gràcia li deu haver fet a John Lydon que bona part dels titulars referents a la mort de Keith Levene es referissin a The Clash i no pas a Public Image Ltd. Sobretot tenint en compte que el seu pas per la banda de Joe Strummer havia estat gairebé testimonial, mentre la seva aportació a PiL va ser més que notable –potser, ben pensat, a Lydon sí que li deu haver fet una mica de gràcia tot plegat-. El guitarrista –i teclista- va ser membre fundador de tots dos grups, però el cert és que la seva història ja venia de lluny abans del punk i el post-punk.

Fan incondicional del rock progressiu –sí, aquesta dada provocarà més d'un creuament de cables-, es va dedicar a fer de roadie per a Yes abans d'entrar en contacte amb les bases de la imminent revolució de l'imperdible –una altra dada que alguns potser no acabaran de processar-. Va ser aleshores quan, diuen diverses fonts, va animar Strummer a deixar els 101ers i formar el que esdevindria The Clash. Hi va durar poc, i després de militar en projectes com The Flowers of Romance –amb uns encara desconeguts Sid Vicious i Viv Albertine, entre d'altres- va acabar a les files de PiL.

Va jugar un paper clau als primers temps de la banda, encarregant-se de les guitarres, els teclats i els sintetitzadors però també fent tasques de producció en obres com "First Issue" (1978), "Metal Box" (1979) o "Flowers of Romance" (1981) –aquest últim, batejat en honor del seu anterior grup-. Va deixar la formació el 1983 per diferències creatives amb Lydon, es va establir temporalment als Estats Units i va treballar –sovint com a productor- amb bandes de l'òrbita alternativa com uns joves Red Hot Chili Peppers-. També va iniciar la seva pròpia carrera solista –al seu primer àlbum, "Violent Opposition" (1989), hi van tocar components de RHCP-. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

50 anys de "Homecoming"

Pot sonar a broma però no ho és. El títol de la cançó "Purple Rain" de Prince es va inspirar en una expressió que el de Minneapolis havia escoltat a la lletra de "Ventura Highway" –concretament, al vers "Sorry boy, but I've been hit by purple rain"-. Un dels clàssics més absoluts d'America, l'essència més genuïna del California Sound en tres gloriosos minuts a mig camí del folk i el soft rock, també un cant a la calidesa i les bondats de la Costa Oest dels Estats Units –la carretera titular és en realitat la California State Route 1, també coneguda com a Pacific Coast Highway, la que a més de passar per la localitat de Ventura recorre el litoral californià tot fent aturada en punts com Malibu o el Golden Gate Bridge-.

"Ventura Highway" és la peça que enceta "Homecoming" (1972), el segon àlbum del trio integrat per Dewey Bunnell, Gerry Beckley i Dan Peek, publicat avui fa 50 anys. El títol del disc no és gratuït. Si America és aquella banda formada a Londres per tres fills de militars nord-americans, aquest treball és el primer que van gravar al seu propi país –i més concretament als estudis Record Plant de Los Angeles- després d'un debut homònim (1971) facturat des de la capital britànica. Un plàstic on brilla amb llum pròpia la citada "Ventura Highway", però on també destaquen la brisa country rock de "Don't Cross the River" i l'assolellat pop mccartneyà d'"Only in Your Heart". Com a curiositat, és el primer dels sis àlbums seguits que el grup va lliurar amb títols que comencen per la lletra h.

Els Pets en estat de gràcia, a El 9 Nou

Els Pets la van liar, i de quina manera, la nit de divendres al Teatre Auditori de Granollers. Exhaustiu repàs al flamant "1963" (2022), amanit amb una generosa ració de clàssics, de la mà d'una banda en estat de gràcia. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Fòrum de talents desaprofitats

Dies enrere, un individu que es dedicava a fer el troll a Facebook des d'un perfil anònim em va enviar un missatge privat on em titllava de "terrorista cultural", abans de bloquejar-me. Crec que és el millor que m'han dit mai en aquest fòrum de talents desaprofitats que han esdevingut les xarxes socials.

Nik Turner (1940-2022)

NIK TURNER
(1940-2022)

Anys enrere vaig tenir un projecte musical que va caure pel seu propi pes. Però abans de caure em va proporcionar unes quantes alegries, i una d'elles va ser que una cançó composta i interpretada per mi mateix figurés en un recopilatori al costat de peces d'artistes als quals admirava i segueixo admirant. El disc en qüestió era "Track the Mammoth!" (2013), una sucosa selecció de perles subterrànies –emmarcades en corrents com l'antifolk o la psicodèlia- publicada per El Mamut Traçut. I un d'aquells artistes era Nik Turner.

El britànic havia estat a finals de la dècada dels 60 un dels pioners d'allò que es va anomenar space rock, també un actor destacat de l'òrbita contracultural de Ladbroke Grove, com a saxofonista, flautista i membre fundador dels essencials Hawkwind. El podem escoltar en àlbums com "In Search of Space" (1971) o "Space Ritual" (1974) –en aquest últim hi figurava també Lemmy Kilmister a pocs anys de formar Motörhead-, on va aportar refrescants aires jazzístics. Fora del grup per desavinences amb la resta de components, a partir de la dècada dels 80 va encapçalar projectes com Sphynx. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

50 anys de "Fresh"

Algú va dir una vegada que el fet d'haver compost una sola cançó memorable ja li hauria d'atorgar al seu autor una parcel·la al cel. Partint d'aquest principi, Eric Carmen en mereixeria una amb les millors vistes només pel fet d'haver parit una perla de la mida d'"I Wanna Be with You". Una contagiosa melodia power pop que el vocalista i guitarrista va enregistrar al capdavant dels Raspberries i que va obrir el segon àlbum de la banda de Cleveland, "Fresh", publicat tal dia com avui de 1972, fa exactament cinc dècades.

Un treball que arribava tan sols mig any després d'un debut homònim que ja havia assenyalat els seus autors com a hereus i portadors de la flama de la British Invasion als Estats Units de la primera meitat dels 70. I deu cançons que refermaven la promesa inicial, començant per la citada "I Wanna Be with You" i seguint amb "Goin' Nowhere Tonight" –un rock'n'roll que podrien haver signat els Beatles set anys abans- o el pop celestial de "Let's Pretend". Produït per Jimmy Iener i gravat a mig camí dels estudis Abbey Road de Londres i els Record Plant de Nova York.

Ryan Karazija (1982-2022)

RYAN KARAZIJA
(1982-2022)

Trista notícia, la de la mort de Ryan Karazija amb tan sols 40 anys i encara moltes coses per dir. Ens deixava dies enrere per complicacions derivades d'una pneumònia aquell californià establert a Reykjavík que s'havia fet un lloc a la sempre efervescent escena islandesa amb el seu alter ego Low Roar. El va encetar l'any 2010 com un projecte solista que amb el pas dels anys es va consolidar amb el format de banda i amb una discografia on convivien sense problemes registres com el folk, l'electrònica, el dream pop o les formes més atrevides del (post-)rock. Prèviament, mentre encara vivia als Estats Units, havia encapçalat el combo de pop independent Audrye Sessions.

Regalant moments

ELS PETS

Teatre Auditori de Granollers

11 de novembre de 2022

En un moment donat del concert que Els Pets van fer la nit passada al Teatre Auditori de Granollers, Lluís Gavaldà va començar a passejar-se per la platea mentre entonava "No vull que t'agradi aquesta cançó". De cop i volta es va aturar al davant d'un membre del públic, un noi aparentment molt jove, i es va posar a cantar per a ell la peça en qüestió. Com que el fan el seguia sense errar una sola síl·laba, li va acostar el micròfon i el va convidar a cantar tot sol una estrofa sencera, cedint-li tot el protagonisme durant uns segons. Després li va preguntar com es deia. "Víctor", va respondre el noi. "Un plaer", va declarar el vocalista, abans de seguir caminant per la platea i concloure ell mateix la cançó.

L'espectacle va continuar, com no podia haver estat de cap altra manera, però d'alguna forma va semblar que el món s'acabava d'aturar per en Víctor, que va seguir cantant cada estrofa i cada tornada d'aquella i d'altres cançons, visiblement emocionat pel que acabava de viure, llàgrimes incloses. Lluís Gavaldà l'havia obsequiat amb un momentàs que recordarà tota la vida, i això no té preu. I jo, que estava assegut al seu davant, me'n vaig alegrar molt per ell. Perquè, tip com estic del cinisme i dels aires de superioritat moral que solen imperar als ambients melòmans per on m'acostumo a moure, no puc fer res més que admirar a qui ha entès que la música tracta de coses tan simples però alhora tan grans com aquesta.

Un altre moment estel·lar amb participació del públic va tenir lloc mentre Gavaldà presentava "Atracament a la caixa", una simpàtica perla d'ascendència Merseybeat que carrega amb ironia contra els excessos del sector bancari. El vocalista es va referir a algun d'aquests excessos –abusos, de fet- i una dona de la tercera edat que hi havia a primera fila li va donar la raó –no descobrirem ara que la gent gran ha estat i segueix essent la principal víctima de certes pràctiques de la banca-. Gavaldà li va cedir el micròfon: "Has de fer hores de cua i has de saber fer anar la màquina", va denunciar en referència a uns caixers automàtics que no s'adapten ni preveuen adaptar-se a qui vagi néixer abans de l'era digital. I ho va dir amb tota la determinació de qui coneix els seus drets i està disposada a fer-los valer. Visca la gent gran que no s'ha cansat de lluitar malgrat tenir-ho tot en contra, però que alhora sap sortir a passar-s'ho bé un divendres a la nit.

REJOVENITS

Els Pets eren a la capital vallesana presentant el seu darrer treball, un "1963" (2022) on refermen el seu bon estat de forma en plena etapa de maduresa, alhora que es manifesten certament rejovenits en el millor sentit. Sobre el terreny es van mostrar encara més pletòrics, fent del cançoner recent el fil conductor de la nit –"No t'escolto", "Jordi Puig" i "Com un mitjó" van destil·lar refrescants essències New Wave-  i rematant la feina amb una selecció de clàssics que va anar de "La vida és bonica (però complicada)", "Agost" o "La vida és molt avorrida sense el teu cos" –sí, aquesta última ja s'hauria de contemplar com a clàssica-, a tries tan inesperades com la inicial "Descafeïnat" o una recuperada –i revitalitzada- "Bon dia".

Amb una alineació de primera on destaca la presència de Joan-Pau Chaves al teclat i Jordi Bastida (Trau) i Marcel Caballé (Els Trons) a les guitarres, reforçant el trio fundacional –Joan Reig, Falin Cáceres i el mateix Gavaldà-, van alternar passatges malencònics –"Sota un glop de vi", "S'equivoquen"- amb la bateria de vitamínic rock'n'roll que van formar "Tantes coses a fer", "Soroll", "Hospital del Mar" i "S'ha acabat". En tanda de bisos van posar la platea de potes enlaire amb la sempre oportuna –i encara ben actual- "Jo vull ser rei", van subratllar l'accent stonià d'"Una estona de cel" i es van acomiadar amb "Fem riure". Una peça de l'últim disc –i uns aires crepusculars que per moments recordaven als Radiohead més críptics- com a gran final d'un recital que va mirar enrere per confirmar-se com un pas endavant.

Garry Roberts (1950-2022)

GARRY ROBERTS

(1950-2022)

El més senzill seria afirmar que els Boomtown Rats van ser aquella banda que va situar Irlanda al mapa del post-punk i la New Wave abans que arribessin U2 i alteressin el curs de tots els esdeveniments. La realitat és que el combo encapçalat per Bob Geldof –sí, també protagonista de "The Wall" (1982) i promotor del Live Aid- va signar un grapat d'àlbums molt més que sòlids entre 1977 i 1984, i que algunes de les seves cançons segueixen ressonant amb força a data d'avui –"I Don't Like Mondays" la que més, però també "Rat Trap", "Like Clockwork" o "Banana Republic"-.

El grup es va separar el 1986 i es va reunir el 2013. Des d'aleshores tan sols havia publicat un disc d'estudi, un "Citizens of Boomtown" (2020) que va tenir la mala fortuna de veure la llum el mateix any en què el món es va aturar, però on els irlandesos presumien d'un estat de forma francament envejable. Ha mort el seu guitarrista solista, Garry Roberts, un dels quatre músics que fins ara havien format part de la banda durant tota la seva trajectòria –Gerry Cott, el guitarrista rítmic, l'havia deixat el 1981, i el teclista Johnnie Fingers no havia participat a la reunió-. Tenia 72 anys.

50 anys sense Berry Oakley

Berry Oakley (1948-1972).

Amb prou feines havia passat un any des de la mort de Duane Allman quan el seu grup, The Allman Brothers Band, va perdre una altra peça clau del seu engranatge com era Berry Oakley. El baixista va morir l'11 de novembre de 1972, avui fa exactament 50 anys. Ho va fer a la mateixa edat amb què havia traspassat el guitarrista, 24 anys, i en les mateixes circumstàncies, un accident de motocicleta a pocs carrers d'on el propi Allman havia perdut la vida.

Tràgiques coincidències i un cop duríssim per a una banda que tot just s'havia refet –si és que això era possible- de la primera sotragada, quan li va tocar una vegada més renéixer gairebé des de les cendres. Si Allman havia mort durant la gravació d'un "Eat a Peach" (1972) que va resultar el seu testament, al moment de morir Oakley el grup ja n'havia començat a preparar la continuació. Un "Brothers and Sisters" que no va veure la llum fins a l'any següent i on el baixista encara havia tingut temps d'enregistrar les canòniques "Wasted Words" i "Ramblin' Man". Que sonin a la seva memòria.

Jeff Cook (1949-2022)

JEFF COOK
(1949-2022)

Una banda de country que va esdevenir massiva –als Estats Units- malgrat no ser ni de bon tros per a tots els públics. El seu nom ho deia i ho segueix dient tot. Alabama són del Sud, amb tots els tòpics i totes les conseqüències, i a qui no li agradi sempre pot anar-se a comprar un disc de countrypolitan per acabar de passar l'estona. Formats el 1969 a la localitat de Fort Payne de l'estat nord-americà que els va donar nom, la seva música sempre ha navegat per la finíssima línia que separa –enllaça, de fet- el country del southern rock. El seu repertori fa olor de bourbon i benzina, però també de boscos i muntanyes on l'aire que es respira és tan pur com una bona cançó de les de tota la vida.

Ens ha deixat Jeff Cook, guitarrista, violinista i membre fundador d'un grup que canta a les petites grans coses, a la seva terra i a la seva gent, a la seva cultura i al seu dia a dia. Un discurs local però d'abast tan universal com un cançoner on els clàssics es compten a grapats. De "Wild Country" (1976), el seu disc de debut, a la bateria de declaracions d'intencions que conté el seu darrer àlbum a data d'avui, "Southern Drawl" (2015), passant per plàstics tan essencials i definitius com "Mountain Music" (1982), "Roll On" (1984) –la peça que el titula, original de Dave Loggins gravada primer per Randy Parton i popularitzada pels mateixos Alabama, és un himne del country per a camioners- o "40-Hour Week" (1985). Facin vostès el favor d'obrir un bon whiskey a la seva memòria.

Gal Costa (1945-2022)

GAL COSTA
(1945-2022)

El primer àlbum de Gal Costa, publicat amb títol homònim el 1969, no tan sols va suposar un dels moments més àlgids de tot el moviment Tropicália, també es pot contemplar com una de les perles més absolutes del pop psicodèlic facturat a escala global a finals de la dècada dels 60. Una obra tan fresca com perdurable i tan singular com ambiciosa, que efectivament equilibrava la balança entre la tradició brasilera i els aires renovadors que venien de l'hemisferi nord, i on signaven el cançoner companys de viatge com Tom Zé o Caetano Veloso.

Costa havia participat, juntament amb Os Mutantes, Gilberto Gil i els mateixos Zé i Veloso, al disc fundacional del tropicalisme, "Tropicália ou Panis et Circencis" (1968) –prèviament havia signat un ep amb el seu nom, "Maria de Graça" (1965), i un àlbum amb Veloso, l'igualment essencial "Domingo" (1967)-. Va posar alguns fonaments de la contracultura en un Brasil pres pels militars. I en dècades posteriors no va deixar de refermar-se com una de les veus més grans i influents de la seva generació. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys, a tans sols dues setmanes d'una altra pèrdua tan sentida com la de Luiz Galvão.

Dan McCafferty (1946-2022)

DAN McCAFFERTY
(1946-2022)

Hi va haver un temps, molt abans d'haver-nos acostumat a creure'ns que tota la música enregistrada es troba a l'abast d'un simple clic, en què a falta d'algoritmes i sovint encoratjats pels nostres propis referents, solíem cultivar el do de la curiositat. D'aquesta manera, un podia arribar a descobrir els Misfits de la mà de Metallica o els Vaselines de la mà de Nirvana. I per centrar-nos en el cas que ens ocupa ara mateix, vam ser diverses les generacions que vam arribar fins als mai prou reivindicats Nazareth a través de Guns N'Roses i la seva oportuna lectura de "Hair of the Dog".

La peça en qüestió era un dels punts àlgids de "The Spaghetti Incident?" (1993), aquell àlbum de versions on els californians posaven sobre la taula algunes de les seves influències i convidaven els seus seguidors –literalment, des de la funda del disc- a buscar els originals. I sí, va ser d'aquesta manera com molts vam anar a parar fins a Nazareth, una banda escocesa de rock dur que hauria d'haver tingut millor sort de la que va tenir i que va facturar unes quantes obres molt més que destacables –entre les més reconegudes, "Razamanaz" (1973) i el propi "Hair of the Dog" (1975)- .

Escoltant l'original, un podia assumir que efectivament els Gunners s'havien après bé la lliçó, però sobretot podia intuir en què havien consistit les primeres lliçons de cant d'Axl Rose, deixeble evident del vocalista de Nazareth, el gran Dan McCafferty. Rascant una mica més, un arribava fins a la celebrada lectura que els escocesos havien fet del "Love Hurts" dels Everly Brothers, i d'aquí passar a tota la resta, que no era poc. McCafferty va ser un dels fundadors del grup i el va encapçalar fins que la salut el va obligar a abaixar el ritme l'any 2013. Ha mort a l'edat de 76 anys, a tan sols quatre mesos del traspàs d'un altre dels pilars de la formació clàssica de Nazareth, el guitarrista Manny Charlton.

Noel McKoy (1960-2022)

NOEL McKOY
(1960-2022)

Figura de pes del soul britànic durant la dècada dels 90, el londinenc Noel McKoy es va donar a conèixer com a vocalista del James Taylor Quartet quan aquest començava a eixamplar horitzons més enllà del discurs estrictament instrumental dels seus inicis. Paral·lelament, va començar a construir una trajectòria solista que bevia de fonts com el funk més elegant, el gòspel més genuí o, sobretot, el Northern Soul. Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

Tyrone Downie (1956-2022)

TYRONE DOWNIE

(1956-2022)

Ha mort Tyrone Downie, teclista i percussionista dels Wailers de Bob Marley entre 1974 i 1981, l'any de la defunció del cantant. Se'l pot escoltar a tots els àlbums del grup a partir de "Rastaman Vibration" (1976) i fins a "Uprising" (1980). Després va tocar amb Black Uhuru, Peter Tosh, Steel Pulse, Ian Dury, Tom Tom Club i Youssou N'Dour, entre molts altres. El 1983, Grace Jones li va dedicar la cançó "My Jamaican Guy".