Un moment revolucionari

Bragg i Baños, aquesta tarda a l'Auditori del CCCB.

Un dels plats forts de la primera jornada de Primavera Pro 2017 ha estat sens dubte l'entrevista que Antonio Baños ha realitzat a Billy Bragg a l'Auditori del CCCB. Una hora de conversa durant la qual s'ha parlat de política i de música. I en aquest últim àmbit ha tingut un especial protagonisme l'skiffle, gènere al qual ha dedicat Bragg l'assaig "Roots, Radicals and Rockers: How Skiffle Changed the World" (2017). L'skiffle, un fenomen essencialment britànic malgrat les seves arrels nord-americanes, va viure a mitjans dels anys 50 el seu moment de màxima popularitat i va esdevenir la base de tot el que vindria a continuació. "El moment en què la guitarra va abandonar la secció rítmica on la confinaven les big bands de jazz per a passar a un primer terme", ha apuntat el londinenc tot referint-se a l'esclat de l'skiffle, "va ser un moment revolucionari per al meu país". I no és cap exageració: "L'skiffle és l'arrel de tota la música britànica dels 60 i els 70, dels Beatles a Led Zeppelin i de Mott The Hoople al punk", ha sentenciat, "de cop i volta vam saber tres coses: que no calia ser músic per a fer música, que no calia ser nord-americà per a fer música nord-americana, i que no calia ser negre per a tocar blues". Lliçó magistral d'història melòmana, de la qual em quedo personalment amb aquest concepte: el moment revolucionari que, en paraules de Bragg, va suposar l'skiffle per al Regne Unit. El fet que l'entrada en escena d'un nou gènere musical pogués alterar la història no ja d'un país sinó del món sencer: sense l'skiffle no haurien existit els Beatles, i sense els Beatles el món seria molt diferent de com el coneixem.

Odina

ODINA

Primavera Pro 2017, Barcelona

31 de maig de 2017

Odina és una jove barcelonina, establerta a Londres, que explora les vessants més fràgils i a la vegada boiroses del folk. La seva veu, dolça i càlida, pot recordar per moments a gent com Joanna Newsom. Aquest migdia l'hem pogut veure i escoltar en directe a l'exterior del CCCB, al cor de Barcelona, en el marc dels showcases organitzats per Primavera Pro, la branca professional de Primavera Sound. Un nom a seguir de prop durant els propers mesos.

Cinc anys de Micro-Clima Sound

Hi ha qui es queixa que durant els dies del Primavera Sound no passa a Barcelona res que no tingui a veure amb el citat festival. Doncs bé, la gent d’Ultra-Local Records va passar de les paraules als fets i va organitzar el seu propi festival alternatiu durant les mateixes dates del Primavera. Micro-Clima Sound, que és com es va batejar l’invent, arriba enguany a la seva cinquena edició, i ho fa fidel als seus valors fundacionals: proximitat, propostes singulars i sobretot molt bon humor. La cita tindrà lloc entre els dies 1 i 3 de juny a la disqueria del Poblenou -i en un horari que es pot combinar perfectament amb l’assistència al Parc del Fòrum-, tots els concerts seran amb entrada gratuïta i al cartell hi figuren autèntiques delícies del Sotabosc musical autòcton com són Ran Ran Ran, El Pèsol Feréstec, Retirada!, Combray o Orange Broek. Més informació aquí.

Guitarra, baix i bateria - Programa 153

La Femme.

Ja poden escoltar l'última col·laboració d'un servidor a Guitarra, baix i bateria, l'espai musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci. Aquest mes hem recordat Gregg Allman, hem destacat algunes propostes del Primavera Sound 2017 i hem descobert la nova escena pop francesa. Ens han acompanyat The Allman Brothers Band, The Damned, Teenage Fanclub, The Zombies, The Black Angels, Metronomy, Angel Olsen, Fishbach, Feu! Chatterton, The Limiñanas, Flavien Berger, Naive New Beaters, La Femme, Juniore i Persian Pelican. Escoltin el programa aquí.

Deu propostes per al Primavera Sound 2017

Teenage Fanclub.

Ahir vaig seleccionar deu propostes que es podran escoltar aquesta setmana al Primavera Sound 2017 per al B-Magazine de Brubaker. De Teenage Fanclub a Anímic i de The XX a William Tyler, passin i vegin.

Music was better when ugly people were allowed to make it

Vist a Facebook.

Vint anys sense Jeff Buckley

Jeff Buckley (1966-1997).

Avui fa vint anys que Jeff Buckley va deixar de respirar sota les aigües del Mississippi, però no resulta en absolut agosarat afirmar que la seva figura i la seva obra es troben més presents que mai. Dues dècades després de la seva mort, Buckley ha estat adoptat com a influència i model per a diverses generacions tant de músics com de melòmans. Penso ara mateix en alguns noms emergents de l'escena barcelonina amb els quals he tingut el gust de treballar durant els darrers mesos, i tots ells tenien al nord-americà entre els seus màxims referents -a escala internacional, la seva pista es pot traçar en obres com les de Daughter o Bon Iver-. I no n'hi ha per a menys: amb permís del seu contemporani Elliott Smith, Buckley va ser qui va rentar la cara a la figura del singer/songwriter i li va donar una raó de ser en plena era alternativa. Pel camí va deixar un bonic cadàver, però sobretot una discografia tan breu com intensa i la que possiblement sigui la versió definitiva de l'"Hallelujah" de Leonard Cohen.

The Allman Brothers Band i el Southern Rock

The Allman Brothers Band.

Si és cert que The Allman Brothers Band van posar les bases del southern rock, també ho és que tan bon punt posades aquestes bases van transcendir una etiqueta que els anava petita. El southern rock dels Allmans tenia poc a veure, per exemple, amb el d'uns Lynyrd Skynyrd. Ambdues formacions compartien referents, arrels i marc geogràfic. Però mentre els Skynyrd van desenvolupar un so més robust, proper en ocasions a les textures del hard rock -gènere amb el qual han flirtejat de forma més que puntual-, la banda de Gregg i Duane Allman va acostar-se a les citades arrels -el blues, el country i el rock en la seva concepció menys urbana- des d'una òptica més exploradora i renovadora, pròxima als terrenys de la psicodèlia, del jazz o fins i tot del rock progressiu (com a mostra, "Whipping Post").

Ambdues formacions representaven musicalment les essències més exquisides del Sud dels Estats Units, però mentre els autors de "Sweet Home Alabama" van transformar aquesta condició en una mena d'orgull de classe, els Allmans van apostar per una iconografia sense banderes confederades i quan cantaven a la seva terra ho feien des d'una perspectiva més àmplia i universal. Si l'herència de Lynyrd Skynyrd es pot traçar sobretot en bars de carretera on el bourbon corre amb tanta potència com els motors de les motocicletes customitzades, la dels Allman Brothers va més enllà i abraça conceptes com les jam bands i elements de naturalesa tan outsider com la d'uns Drive-By Truckers.

L'últim cop que els llançaments discogràfics de Lynyrd Skynyrd i els Allman Brothers van coincidir en el temps va ser durant la primavera de 2003. Els primers, que en aquella època es dedicaven a fotografiar-se al costat de George W. Bush, van lliurar un "Vicious Cycle" de marcat accent patriòtic ("Red White & Blue" era la seva resposta als atemptats de l'11-S), correcte en les formes però incapaç de superar els tòpics. En canvi els Allmans, ja sense Dickey Betts a bord, consolidaven el binomi Warren Haynes-Derek Trucks amb el que esdevindria el seu darrer disc d'estudi.

Un "Hittin' the Note" que celebrava l'essència del grup sense sonar en absolut caduc ni anclat en glòries passades. Escoltades avui, peces com "The High Cost of Low Living" o "Rockin' Horse" es manifesten tan fresques i vigoroses com qualsevol dels clàssics enregistrats per la banda durant la seva primera dècada vital. Si s'animen a recuperar-lo, i personalment els animo a fer-ho, parin atenció a "Desdemona". Un immens blues-rock de tonalitats progressives on Haynes i Trucks es marquen un duel guitarrístic dels que fan saltar espurnes. Una animalada, una senyora animalada, i de les bones.

Gregg Allman (1947-2017)

GREGG ALLMAN

(1947-2017)

Va ser una d'aquelles casualitats que mai oblidaré. Corria el mes de març de 2006, jo acabava d'aterrar a Nova York, sabia que The Allman Brothers Band estaven duent a terme una de les seves residències anuals al Beacon Theatre i no vaig dubtar en agenciar-me una localitat per a la nit que millor em podia combinar. La del dilluns 13, concretament, una data que sempre més he tingut gravada a la memòria perquè es tractava del 35è aniversari de la gravació del llegendari directe "At Fillmore East" (1971). Aquest darrer detall l'ignorava completament al moment de comprar l'entrada, ja he dit que va ser una casualitat: me'n vaig assabentar el mateix dia del concert un cop a dins del recinte, i com es poden vostès imaginar se'm va accelerar tot l'organisme malgrat el jet lag que encara acumulava del vol transoceànic. El que va venir a continuació va ser una vetllada literalment irrepetible. Una cita històrica en un entorn tan sublim com solemne i un d'aquells directes que simplement no admeten comparacions. Un retorn per la porta gran a les nits del Fillmore, sense espai per a la nostàlgia i amb convidats d'excepció com Susan Tedeschi o el mateix Chuck Leavell. I és clar, una banda en plenitud de facultats amb el gran Gregg Allman als comandaments. Sigui on sigui brindo per ell, per tot el que ha arribat a aportar a la música i per nits com la que em va regalar en aquell teatre de Broadway. Rest in peace, Mr. Allman.

Miquel Vilella entre compactes i vinils

MIQUEL VILELLA

Disco 100, Barcelona

27 de maig de 2017

"Temples de la música", d'aquesta manera qualificava Miquel Vilella les botigues de discos, espais per on aquests dies està duent a terme una sèrie de concerts de petit format per a presentar el segon plàstic que signa amb el seu nom, tot un tractat de pop plusquamperfet titulat "La Línia Màgica" (2017, METrecords). Cada concert el realitza amb l'únic suport d'un segon guitarrista, la qual cosa permet redescobrir el seu cançoner en un estat més cru, pròxim i immediat. I a cada establiment per on passa hi assisteix acompanyat d'algun periodista musical que s'encarrega de presentar-lo a ell i a la seva obra, arrodonint així l'acte i contextualitzant l'actuació. Ahir va ser el torn de Disco 100, una de les disqueries amb més història i tradició de Barcelona, on Yeray S. Iborra va exercir com a mestre de cerimònies. Una conversa distesa entre amics i tota una bateria de perles pop que els presents vam poder degustar envoltats de compactes i vinils. Un gustàs, no cal dir-ho.

The Spook Of The Thirteenth Lock

Un interessant quintet irlandès que a principis de la present dècada va posar al dia el folk del seu país a partir d'influències com el post-rock, el post-punk o el krautrock. The Spook Of The Thirteenth Lock es van batejar a partir d'un poema sobre un canal encantat, i les seves cançons certament tenen un regust misteriós i en ocasions fosc. Jo els vaig descobrir amb el seu segon disc, un "The Brutal Here and Now" (2012) de tonalitats grises, ombrívoles i hivernals però a la vegada vitals com elles mateixes. Ideal per a seguidors de Nick Cave, Fairport Convention, Dead Can Dance o Wovenhand.

Flamingo Tours a El 9 Nou

Dies enrere vaig assistir al concert de Flamingo Tours al Teatre Can Rajoler de Parets Del Vallès. Presentació de "Right on Time" (2015) i avançament d'un parell de temes del seu proper disc, on el rhythm & blues i el rock'n'roll marca de la casa es tenyeixen de motius mexicans. Aquesta setmana ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins diumenge.

"Dead Man Walking" (1995)

Susan Sarandon i Sean Penn a "Dead Man Walking".

Vaig revisar fa un parell de dies "Dead Man Walking" (1995), el drama penitenciari realitzat per Tim Robbins al voltant de la pena capital. Sean Penn i Susan Sarandon encarnant respectivament un condemnat a mort per assassinat i la monja que li ofereix suport espiritual mentre espera la seva hora. I una banda sonora que referma tant el pes dramàtic del film com el seu caràcter reflexiu amb veus com les de Nusrat Fateh Ali Khan, Eddie Vedder o Bruce Springsteen. Va ser aquest últim qui en va signar el tema central, un blues absolutament noir que podria haver passat per un outtake de "The Ghost of Tom Joad" (1995), i que es pot considerar com un dels títols més destacables que el de New Jersey va lliurar al llarg dels 90 -la seva dècada menys prolífica i inspirada, tot sigui dit-.

Escoltava a Springsteen cantant en primera persona les últimes impressions d'un pres que es troba al corredor de la mort -líricament la cançó s'acosta més a "Nebraska" (1982) que no pas a "The Ghost..."-, el to confessional de la seva veu murmurant sobre una guitarra gairebé inaudible, i ho contrastava amb la força i la magnitud de gires com la que el va portar a Barcelona ara fa poc més d'un any. Concerts que en ocasions arriben a superar les quatre hores de durada i durant els quals el Boss i la seva E Street Band imparteixen lliçons magistrals de rock'n'roll amb tant nervi com ofici. Autèntiques cerimònies on l'autor de "The River" (1980) no dubta mai en acceptar peticions del públic i satisfer-les amb la màxima solvència, encara que es tracti de cares b enregistrades tres dècades enrere i rarament interpretades en directe.

Em vaig preguntar aleshores si Springsteen ha rebut mai del públic una petició com "Dead Man Walking". I en cas afirmatiu, com deu haver reaccionat. Havent-lo vist alterar set lists amb tota la naturalitat del món per a encabir-hi peticions, diguem-ne, poc habituals, no tenia cap dubte que seria capaç de tocar-la com si encara l'assagés a diari. Tampoc tenia cap dubte que la banda que l'acompanya, músics de primera que acumulen més de quatre dècades plegats a la carretera, estaria a l'alçada de les circumstàncies malgrat tractar-se d'una peça que amb prou feina compta amb acompanyament instrumental a la versió d'estudi. El que em costava més d'imaginar era com encaixaria una cançó tan fràgil, íntima i confessional en un entorn massiu on bona part del públic té set de decibels i emocions fortes. I arribat aquest punt vaig recordar com, durant un concert a Barcelona l'octubre de 2002, amb la invasió de l'Iraq a l'horitzó i els atemptats de l'11-S ben presents en la memòria col·lectiva, Springsteen va fer emmudir el Palau Sant Jordi sencer abans de cantar una emotiva i emocionant "Empty Sky". El meu dubte s'havia resolt. Per alguna cosa li diuen el Boss.

50 anys de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band"

Llegia recentment una entrevista on el propi Paul McCartney afirmava no estar segur que "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) fos el millor treball dels Beatles, però en canvi no dubtava que es tractava del més influent. Personalment se'm fa difícil dir quin és el millor disc dels Fab Four o triar-ne un com el meu preferit -a favor del que ens ocupa hi ha arguments de pes com "Lucy in the Sky with Diamonds", "Getting Better" o, sobretot, "A Day in the Life"-. A nivell d'influència, totes les obres del quartet tenen el seu pes: els primers discos van desencadenar la febre Beat en aquest costat de l'Atlàntic i van motivar el terme British Invasion en uns Estats Units que eren i segueixen essent el principal mercat musical del món. Posteriorment, títols com "Rubber Soul" (1965) o "Revolver" (1966) no van arribar a inventar-se cap estil però van ser clau en la popularització i l'evolució del folk-rock i la psicodèlia, respectivament.

"Sgt. Pepper's..." va suposar un pas més enllà en l'exploració de les esferes psicodèliques per part dels de Liverpool. Tretze peces que d'alguna manera donaven el tret de sortida d'allò que s'anomenaria Summer of Love, i que juntament amb la colorista estètica adoptada pel grup i la icònica caràtula de Peter Blake semblaven predir una primavera eterna. A la pràctica, el plàstic en qüestió va deixar enrere els postulats psicodèlics a partir dels quals s'havia concebut per a reinventar i redefinir els patrons de la cançó pop per a les dècades que havien de venir. De l'adaptació d'"It Must Be Love" (Labi Siffre) a mans de Madness fins al "Bon dia" (1997) dels Pets, passant òbviament per tota la generació Britpop, la influència de "Sgt. Pepper's..." és tan universal com omnipresent. Avui fa mig segle que es va publicar, i segueix sonant etern i atemporal com el primer dia.

Don't look back in anger...

El moment en què una dona comença a entonar "Don't Look Back in Anger" durant el
minut de silenci per les víctimes de l'atemptat - Foto Josh Halliday/Twitter/La Vanguardia.

Dies enrere llegia a Facebook comentaris de gent afirmant que els músics són menys necessaris per a la societat que un mecànic o un dentista. Eren comentaris fets sense cap mena de malícia, opinions que respecto malgrat no compartir. Però no era la primera vegada que llegia o escoltava com es qüestionava la importància no ja dels artistes sinó del propi art al si d'una societat. Doncs mirin, jo els dic que l'art sí que importa, i que l'artista és tan necessari com el mecànic o el dentista. Si algú en té cap dubte pot fer un cop d'ull a aquesta notícia sobre el que ha passat a Manchester. Una multitud entona "Don't Look Back in Anger" d'Oasis després de fer un minut de silenci per les víctimes d'un atemptat terrorista. Una cançó d'un dels conjunts musicals més celebrats de la ciutat, desencadenant un moment de catarsi col·lectiva entre una població que acaba de patir un cop duríssim. La música, l'art, la cultura... serveixen per aquestes coses, ni més ni menys.

Old Crow Medicine Show - "50 Years of Blonde on Blonde" (2017)

Si fa un any celebràvem els 50 anys de "Blonde on Blonde" (1966), obra capital de Bob Dylan i un dels títols que han definit la música contemporània tal i com la coneixem, ara és el moment de recuperar el concert amb què els sempre solvents Old Crow Medicine Show van homenatjar l'àlbum en qüestió. "50 Years of Blonde on Blonde" (2017) és la recreació integral del plàstic original, a la manera de la banda de Tennessee. La inicial "Rainy Day Women #12 & 35" els sembla feta a mida. Escoltar "Pledging My Time" a ritme de frenètic bluegrass o una countryficada "Absolutely Sweet Marie" no té cap mena de desperdici. I si bé és cert que els aires de balada crepuscular no acaben de fer justícia a "Just Like a Woman", també ho és que l'àlbum en conjunt resulta un tribut molt més que simpàtic a un dels discos més monumentals i totèmics mai enregistrats. Apte tant per a dylanòfils experts com per a no iniciats i curiosos en general.

Blondie - "Pollinator" (2017)

Només he arribat a veure Blondie en directe en una ocasió. Va ser a l'edició 2008 del festival Summercase i en el marc d'una nit que no recordo precisament com a memorable. Debbie Harry i companyia es van limitar a tocar l'una darrere l'altra totes les cançons amb què han fet història, però ho van fer d'una manera tan freda i mecànica que un no podia evitar veure en la banda novaiorquesa una mena de mena de paròdia d'allò que havia estat. Que la seva producció discogràfica durant el segle XXI hagi estat més aviat irregular tampoc ajudava a reconciliar-se amb ells -si bé els seus clàssics mai han perdut valor-, com a mínim fins ara. I és que "Pollinator" (2017), plàstic on compten amb el suport d'amics i coneguts com Johnny Marr, Sia, Dave Sitek (TV On The Radio) o Nick Valensi (The Strokes), recupera part d'aquella essència que un dia va fer de Blondie un element únic en la seva espècie. La inicial "Doom or Destiny" ja deixa les coses clares de bon principi: power pop immediat, fresc, alegre, amable i amb aquella dosi d'elegància tan pròpia de qui ens ocupa. L'autorreferencial "Long Time" comença invocant els patrons rítmics de "Heart of Glass" per a proclamar-se com un trencapistes que no desentonaria a l'últim disc d'Arcade Fire (que no fa gaire versionaven en directe el citat "Heart..."). I títols com "Fun", "My Monster" o "Gravity" reclamen espai per a Harry i companyia en plena dècada de Metronomy, Vampire Weekend i The XX. Potser no se'n pot dir un retorn, però sigui el que sigui aquesta vegada l'han encertat.

Roger Moore (1927-2017)

ROGER MOORE

(1927-2017)

De petit vaig començar a apreciar els clàssics dels Beatles pràcticament al mateix temps que descobria els de James Bond. Potser per això sempre que penso en Roger Moore, tard o d'hora m'acaba venint al cap el "Live and Let Die" de Paul McCartney. I sí, d'acord, el Bond cinematogràfic per excel·lència ha estat i sempre serà Sean Connery, però la distància que el separa de Moore és mínima. Títols com la pròpia "Live and Let Die" (1973), "Moonraker" (1979) o "A View to Kill" (1985) porten la seva empremta. Se n'ha anat una icona. Una altra. En pau descansi.

King's Daughters & Sons - "If Then Not When" (2011)

King's Daughters & Sons és una banda de Kentucky que explora la fina frontera entre el folk més penombrós, la vessant més orgànica de l'slowcore i el so Americana més desolat. Les seves cançons expliquen històries sobre fantasmes, assassinats i la cara menys amable de l'amor. Jo els vaig descobrir amb aquest "If Then Not When" (2011, Chemikal Underground), que conté talls tan definitius com "Arc of the Absentees", "The Anniversary" o "Dead Letter Office". Ideal per a seguidors de Low, The Czars o Richmond Fontaine.

Les novetats de Flamingo Tours

FLAMINGO TOURS

Teatre Can Rajoler, Parets del Vallès

21 de maig de 2017

Molta atenció al que serà el segon àlbum de Flamingo Tours. Encara no hi ha data de sortida, però la formació que encapçala l'explosiva Myriam Swanson ja n'està avançant part dels continguts en directe. Es tracta d'un disc inspirat en Mèxic, va explicar la pròpia Swanson durant l'actuació del grup al Teatre Can Rajoler. Nous horitzons i un ventall estilístic que s'amplia més enllà dels paràmetres del rhythm & blues, el soul i el rock'n'roll de tall primitiu que tan bons resultats han atorgat fins ara als barcelonins. Van ser dues les peces inèdites que vam poder escoltar ahir a Parets del Vallès. La primera, "Agárrame", rebaixa revolucions per a acostar-se als sons fronterers d'uns Calexico, situant en primer terme l'steel guitar de Jordi Mena i la poderosa veu de Swanson -que la canta en castellà, una altra novetat al repertori de Flamingo Tours-. La segona, "Guerrero", és un rock'n'roll frenètic que manté el regust fronterer i no desentonaria a la banda sonora de "From Dusk Till Dawn" (1996).

Dos teasers que conviden a esperar el millor de cara a aquest segon llarga durada i que Flamingo Tours van emmarcar en un repertori centrat encara en "Right on Time" (2015), el revelador àlbum debut que els va confirmar de bon principi com un dels grans valors de la música autòctona d'inspiració fifties. No hi van faltar dianes tan segures com "Tiptoed Zombies & The Young Flesh BBQ", "Clap Your Fingers", "Racing Monsters" o "Love Massacre", al costat de cites als primers senzills de la banda com "Greasy Hands" o "The Brighthunter Do the Mambo" i revisions de títols aliens com un oportú "Funnel of Love" (Wanda Jackson). La tanda de bisos va proporcionar un dels moments àlgids del concert amb "What if I Miss You", balada soul altament nocturna on Swanson va fer tota una demostració d'ofici i poder tot cantant des de la màxima fragilitat però amb la força de les més grans. Tot seguit i per a tornar a tocar de peus a terra, res millor que una àgil lectura de "Shot Down" (The Sonics) que va culminar la vetllada tot posant la platea de potes enlaire.

20 anys d'"OK Computer"

Avui fa 20 anys que Radiohead van publicar el seu tercer àlbum al mercat japonès -a Europa i els Estats Units ens hauríem d'esperar, respectivament, fins al 16 de juny i l'1 de juliol-. Un "OK Computer" (1997) que contemplat amb perspectiva simbolitza el principi i el final de moltes coses. D'entrada va suposar l'inici d'una aliança, la de la banda amb el productor Nigel Godrich, que es manté activa a dia d'avui i que va permetre a Thom Yorke i companyia fer un notable salt endavant a tots els nivells. Musicalment, deixaven enrere les essències rockeres dels seus dos primers àlbums per a adoptar un discurs més experimental i explorador. Líricament, les lletres de caràcter personal i introspectiu perdien terreny a favor d'uns versos més críptics i abstractes. Tota una sèrie de moviments que ben aviat començarien a marcar tendència, consolidant Radiohead com una de les bandes massives més avançades de la seva generació, relleu natural d'uns Pink Floyd, uns Cure o uns U2 i imprescindible per a entendre discursos que van de Muse a Animal Collective passant pels Wilco posteriors a "Summerteeth".

"OK Computer" va ser el disc amb què la banda d'Oxford va fer possible allò que abans semblava impossible. Que peces com "Paranoid Android" o "Karma Police", inicialment menystingudes com a poc comercials pels executius de la discogràfica de torn, no tan sols escalessin fins al capdamunt de les llistes d'èxits sinó que esdevinguessin himnes per a la posteritat a l'òrbita alternativa. I a nivell metafòric, l'àlbum simbolitza com cap altre aquell moment en què el rock i el pop de guitarres van alterar les seves respectives línies evolutives per a redefenir-se ells mateixos fins als nostres dies. Abans d'"OK Computer" el relat de la música pop el dominaven l'adveniment de l'electrònica de masses, la ressaca del grunge i un Britpop en hores baixes. A partir d'"OK Computer", l'electrònica i el rock van segellar per sempre més un matrimoni ja indivisible, conceptes com post-grunge es van devaluar a la categoria de paròdies i l'etiqueta Britpop va esdevenir una mena de fantasma del qual fins i tot els seus màxims interessats renegarien. Radiohead acabaven d'inventar-se ells solets el segle XXI.

40 anys d'"In the City"

El revival mod de finals dels anys 70 i principis dels 80 no va suposar la primera ocasió en què la música pop mirava al seu propi passat per a seguir avançant -abans hi havia hagut altres revivals com els del blues i el folk-, però sí que va ser el primer fenomen en adoptar un component estètic decididament retro i, de passada, va posar les bases per a tots els exercicis revivalistes i revisionistes que el seguirien. A l'hora d'assenyalar-ne el detonant sol citar-se l'estrena als cinemes de "Quadrophenia" (1979), el film de Franc Roddam inspirat en l'òpera rock homònima de The Who, però cal no oblidar el pes que va tenir en tot plegat l'edició del primer àlbum de The Jam, "In the City", tal dia com avui de 1977.

Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler ja havien acreditat la seva militància mod fins i tot abans d'entrar a l'estudi de gravació, però amb el moviment donat per mort des de feia cosa d'uns deu anys i el punk omplint les portades dels diaris, el més fàcil era adscriure el trio londinenc a la revolució de l'imperdible. No és cap secret, de fet, que qualsevol dels contemporanis punks de The Jam compartia amb ells referents com els Who, els Small Faces o el soul d'Stax i Motown. Produït per Vic Smith i amb una icònica caràtula obra de Bill Smith i Martyn Goddard, "In the City" contenia dotze talls que sintonitzaven de ple amb l'energia i la mala llet del punk, deu de propis i dues versions, "Slow Down" de Larry Williams i el "Batman Theme" de Neal Hefti.

Peces com "Art School", "Away from the Numbers" o sobretot la pròpia "In the City" van arrelar molt fort tant a dins com a fora de l'òrbita punk, motivant en qüestió de mesos la proliferació d'incomptables bandes dedicades a reviure la causa mod a cop de posats elegants, melodies urgents i guitarres enceses. Com sol passar en aquests casos hi havia de tot, des d'il·lustres campions de la causa fins a projectes més aviat oblidables. Però cap d'ells arribaria mai a eclipsar uns Jam que, fidels a l'esperit mod original, anirien sempre a la seva i un pas per davant de la resta. Amb els anys sofisticarien el seu so i esdevindrien portaveus generacionals en tota regla, però mai més tornarien a sonar tan crus i directes com en aquest "In the City" que avui fa 40 anys. Per cert, no deixin d'escoltar el darrer treball en solitari de Weller, un "A Kind Revolution" (2017) acabat de sortir del forn on el Modfather manté i fins i tot eleva el boníssim estat de forma exhibit durant la passada dècada.

L'antiheroi torna al Clot

DINO RATSO

Beat Clot, Barcelona

19 de maig de 2017

Darrerament es porta molt en determinats sectors de la crítica musical allò de no jutjar els artistes en funció de les seves obres sinó dels seus estrats socials. Els adscrits a aquest corrent no solen valorar un intèrpret en funció de si diu coses noves o interessants, o de la manera com les diu, sinó de si les diu en un festival més o menys mediàtic o en un polígon industrial d'extrarradi on algun profeta va perdre les espardenyes. A hores d'ara no tinc clar si aquesta mena de crítics pateixen un excés de consciència de classe o simplement acumulen sentiment de culpabilitat pel fet d'haver militat anteriorment a les mateixes esferes que ara els semblen tan elitistes, però el cas és que cap d'ells s'ha acostat mai a un concert de Dino Ratso. Un músic que personifica com pocs l'antiheroi barceloní de barri -del Guinardó, concretament- i que es fa uns bons tips d'actuar en sales i locals totalment aliens a qualsevol circuit, diguem-ne, oficial.

Ahir tornava a un escenari que gairebé pot considerar com la seva segona casa, el del pub Beat Clot, tot un oasi melòman en un barri, el que li dóna nom, on el turisme encara no ha arrelat amb tanta força com en altres punts de la ciutat. Sigui com sigui, ahir sí que hi havia turistes entre el públic, tres dones de mitjana edat que en ocasions elevaven els seus accents del sud d'Anglaterra a un volum gairebé superior al de l'amplificador de Ratso. I ell, acostumat com està a veure-les de tots colors des de l'escenari, no va dubtar a demanar-los de forma educada però contundent que parlessin més fluix. Dit i fet. I acte seguit, com qui no vol la cosa, va entonar un tema que denuncia la proliferació del turisme de sol, platja i borratxeres a la capital catalana, "Fuera de esta ciudad".

Aquest últim és tan sols un dels ja incomptables títols que conformen el repertori de Dino Ratso. Un cançoner que en poc menys d'una dècada ha acumulat cinc discos -el més recent, "Canciones escritas por una máquina" (2016), és també un dels més rodons- i que conjuga ironia i poesia urbana a ritme de rock'n'roll amb totes les lletres. Com a mostres, peces com "Preguntas que buscan respuesta", "El sexo está sobrevalorado", "Elvis ha dejado el edificio", "Coches y chicas" o l'antihimne subterrani per excel·lència que és "Hay que matar a un cantautor", amanides ahir amb cites a The Who ("Substitute"), The Kinks ("Sunny Afternoon") i The Missing Leech ("Confusions"). Una hora llarga de concert despatxada amb nervi, solvència i cançons memorables. Música que ve de baix, com els agradaria anomenar-la a alguns.

Drumkopters

DRUMKOPTERS

Tarambana, Cardedeu

19 de maig de 2017

Donem la benvinguda a Drumkopters. Un jove trio de Zarautz que es dedica en cos i ànima al punk en la seva vessant més urgent, fresca i primitiva. Tres noies que canten en euskera i sonen com l'esglaó perdut entre Thee Headcoatees i el moviment Riot Grrrl. Aquests dies es troben de gira per la Península, la primera que realitzen abans de la imminent sortida del que serà el seu disc de debut. Ahir van desembarcar a Cardedeu, on van actuar en horari de tarda davant d'un públic reduït però molt entusiasta. A la tercera cançó, la pista sencera ballava pogo al ritme d'una bateria tribal, un baix hipnòtic i una guitarra que remetia als primers Joy Division. En acabat, dos nens treien el cap a l'interior de la sala i dibuixaven rostres de sorpresa i fascinació, les mateixes sensacions que experimentarà qualsevol melòman de base que s'animi a descobrir aquest power trio. Al cap de mitja hora d'haver començat a tocar, es van acomiadar amb una dinàmica lectura del tema de Batman: havien dit tot el que havien vingut a dir i, fidels a l'estil que practiquen, havien ofert un concert tan frenètic com immediat. A petició del respectable van allargar-lo amb un únic bis, la repetició d'una de les peces interpretades anteriorment -la que havia desencadenat el pogo-. I un cop acabat el concert van saludar tots i cada un dels presents i els van obsequiar amb els seus millors somriures. Quan llegeixin vostès aquestes línies, elles ja seran a mig camí de Logroño, on els espera una altra nit de rock'n'roll. I les que vindran.

"No Age" (1987)

L'any 1987 el segell SST va posar en circulació un dels seus llançaments més arriscats. Un recopilatori de música instrumental a càrrec d'artistes de la pròpia discogràfica. 19 temes en total que destacaven, a més de per l'absència total de veus, pel seu esperit explorador i la seva vocació avançada. De Black Flag a Steve Fisk, de Gone a Paper Bag i d'Elliott Sharp a Lee Ranaldo. Peces que desafiaven esquemes, trencaven barreres i obrien nous horitzons. Músics que en alguns casos provenien de les avantguardes i en altres del rock més inconformista, però sempre aprofitaven els recursos instrumentals d'aquest últim per a generar llenguatges nous. Sense saber-ho, la gent de SST s'havia inventat el post-rock. Anys després, la banda californiana No Age es batejaria en honor d'aquest plàstic.

Chris Cornell (1964-2017)

CHRIS CORNELL

(1964-2017)

Soundgarden van ser pioners i gairebé arquitectes d'allò que algú va anomenar grunge, i també una de les bandes més celebrades dels anys 90 gràcies a una base instrumental que posava al dia els postulats del rock dur i a la veu prodigiosa de Chris Cornell. A Cornell també li devem la formació de Pearl Jam, grup els components del qual van tocar plegats per primer cop durant la gravació del disc homònim de Temple Of The Dog (1991), projecte concebut pel vocalista com un homenatge pòstum a Andrew Wood (Malkfunkshun, Mother Love Bone). Posteriorment s'aliaria amb la base instrumental de Rage Against The Machine per a donar lloc als també reivindicables Audioslave i començaria una trajectòria solista que ha donat moments més afortunats que d'altres, però sempre s'ha mantingut fidel a una manera de ser i entendre la música. Ens deixava la passada matinada de forma inesperada, després d'una actuació i per causes que es desconeixen al moment d'escriure aquestes línies. Una altra estrella que s'apaga (molt) abans d'hora.

Trump, el destructor

Admirable i digna d'aplaudir, la tasca que Matt Taibbi està duent a terme aquests dies a les pàgines de Rolling Stone. Des que Donald Trump va ser proclamat president dels Estats Units, el periodista publica en cada edició de la revista un article on analitza algun aspecte relacionat amb el magnat i el seu govern. Es tracta d'extenses peces d'opinió on Taibbi, bon coneixedor dels afers polítics del seu país i veu molt crítica amb l'actual administració, no es limita a predir els mals que Trump pot arribar a causar a escala global sinó que explica el perquè d'un fenomen sense precedents en la política nord-americana.

Per exemple, a "Trump the Destroyer" -article publicat el passat 6 d'abril-, Taibbi repassa els personatges que Trump ha col·locat als despatxos des dels quals es dirigeix el país i com cada acció duta a terme fins ara ha servit precisament per a dinamitar aquests mateixos despatxos des de dins. Trump és perillós, i no perquè sigui masclista, racista o idiota -d'això últim no en té ni un pèl, encara que a molts els faci gràcia caricaturitzar-lo com si ho fos- sinó perquè ha sabut transformar la política en un reality show del qual ell és l'estrella principal i del qual -això és el més preocupant- podria no haver-hi marxa enrere possible ni tan sols després de la seva presidència. Un pervers espectacle de masses en el sentit més debordià del terme.

"Cada moviment confirma les més fosques teories sobre la Casa Blanca de Trump: una revolució per a trencar l'estat, disfressada de populisme", escriu Taibbi. En altres paraules, el propi Trump és el principal beneficiari d'aquesta imatge d'idiota despentinat que la gran majoria dels seus detractors li han volgut atorgar. Perquè mentre nosaltres riem del seu pentinat, mentre clamem al cel pel fet que un hipotètic curt de gambals hagi assolit la principal cancelleria del món, ell -que de curt de gambals no en té absolutament res- tan sols s'ha de preocupar de fer i desfer al seu aire tot allò que li vingui de gust.

The Figurines - "Demo" (2005)

Un altre tresor enterrat que vaig recuperar l'altre dia mentre ordenava coses a casa. I una altra banda novaiorquesa que va desaparèixer sense deixar rastre -no n'he pogut localitzar cap referència a la xarxa- després de publicar un debut que hauria merescut més atenció de la que va rebre. A The Figurines els vaig arribar a veure en directe. Va ser al Pianos, un dels escenaris de referència del Lower East Side pel que fa a veus emergents. Corria el mes de març de 2006, jo em trobava a la ciutat per a actuar en un altre local de Manhattan i vaig aprofitar una nit lliure per a acostar-me a la sala en qüestió. Entre les bandes que hi actuaven aquella nit s'hi trobava aquesta gent. Un quintet d'indie pop atmosfèric i a la vegada melòdic on destacava la veu dolça i hipnòtica de Soojin Yi. Eren els dies en què l'escena aixecada a Manhattan per bandes com Interpol o els Strokes començava a apagar-se mentre a l'altre costat de l'East River es gestava el que ara podríem anomenar Brooklyn Invasion, i la música dels Figurines ho reflectia perfectament. La seva demo homònima (2005) tenia un peu a cada banda del riu, i un cop l'he recuperat puc afirmar que els anys li han fet justícia: sona més fresca en l'actualitat que no pas aleshores. Pel que fa al grup, recordo que després de saludar-los i comprar-los l'ep en qüestió, vam acabar prenent copes plegats fins a altes hores de la nit en un pub pròxim al Pianos i em van explicar que els feia molta il·lusió la idea de tocar a Europa. Malauradament, el somni no es va arribar a materialitzar -que jo sàpiga- i mai més en vaig tornar a saber res.

Ruby On The Vine - "This World of Days" (2006)

Feia molt de temps que no escoltava aquest plàstic. El vaig retrobar dies enrere, mentre posava en ordre part de la meva discoteca, i no vaig poder evitar punxar-lo de dalt a baix. Ruby On The Vine era una banda de Nova York que vaig descobrir fa molts anys en una disqueria de la mateixa ciutat i través d'aquest primer (i últim?) àlbum, "The World of Days" (2006). Deu talls que oscil·len entre la vessant més dinàmica del so Americana ("Gather Round Your Wishing Wall"), la New Wave entesa a la manera de Blondie ("Why You Wanna Make Me Mad") i el soft rock d'uns Fleetwood Mac ("Little Demon" sona com un hit perdut de l'etapa californiana de Mick Fleetwood i companyia). De seguida vaig posar-me a buscar referències del propi grup a la xarxa, i com sol passar en aquests casos vaig trobar ben poca cosa -tan sols l'àlbum en qüestió llistat en diversos catàlegs i plataformes com Amazon, on el poden adquirir en format digital-. Suposo que van desaparèixer tal i com havien arribat, víctimes d'un moment en què les referències als Mac encara es contemplaven com quelcom demodé. Qui sap si la seva sort hauria estat millor d'haver sorgit tan sols uns anys més tard, en plena era de bandes com Haim o Fleet Foxes.

La Barcelona de The Little Bicycles

Molt abans que Ed Sheeran transformés la seva visió parcial i deformada de Barcelona en un tema musical francament desafortunat, The Little Bicycles havien fet un experiment similar amb molt més encert i molta més fortuna. Procedent dels Estats Units, The Little Bicycles era una d'aquelles formacions que haurien merescut una sort millor però el temps ha acabat enterrant d'una forma absolutament cruel -a la xarxa escassegen les referències al grup-. Power trio amb veu femenina al capdavant, practicaven un rock'n'roll vitamínic i refrescant, a mig camí del power pop i l'indie de guitarres dels 90. El seu únic disc va ser "Broken Hearts and Tired Legs" (2007, Jane Awesome Records), i a banda de la citada cançó contenia també petites grans perles dedicades a indrets com Portland, Tennessee o l'Estat espanyol. "Barcelona" enumerava les virtuts de la Ciutat Comtal des del punt de vista d'un foraster que s'hi troba de passada, però els seus versos evitaven tòpics i resultaven tan simpàtics com evocadors. I la seva línia melòdica sonava com les Ronettes fent antifolk, una delícia.

Taquilla inversa

S'imaginen anar al dentista, a un restaurant, al supermercat o al mecànic i posar vostès mateixos el preu dels productes o serveis rebuts en funció del seu grau de satisfacció? Els ho preguntaré d'una altra manera: s'imaginen vostès que en lloc de cobrar un sou a final de mes obtinguessin els seus ingressos en funció del grau de satisfacció (una variant absolutament subjectiva) de qui finança el citat sou? Doncs això és el que molts professionals de l'art i la cultura han de patir en nom del que s'anomena "taquilla inversa". Una fórmula que resulta molt simpàtica en boca de qui la fomenta i a ulls del propi consumidor, però a la pràctica precaritza encara més oficis que sovint ni tan sols es contemplen com a tals. Aquesta història tracta sobre això.

L'altre dia vaig entrar en un bar on estava actuant una banda en directe. Vaig preguntar-li al noi de la barra si feia molt que havia començat l'actuació i em va dir que els músics, sis en total, tot just estaven interpretant el primer tema. Vaig decidir quedar-me, vaig demanar una cervesa i vaig preguntar quant valia l'entrada del concert. El noi em va servir la beguda i em va respondre que l’import corresponent a l’entrada es pagava mitjançant l'anomenat sistema de "taquilla inversa", és a dir que no hi havia cap preu establert i cada espectador podia contribuir al final del concert amb la quantitat que li semblés convenient, en funció de si li havia agradat o no el que havia escoltat. D'aquesta manera es reunirien els diners per pagar els músics, entenent que si a algú no li havia agradat gens l’actuació no tenia per què pagar.

El tracte em va semblar correcte -tant de bo poguéssim fer el mateix quan anem al dentista o al gestor-, o sigui que em vaig quedar a escoltar el concert i aquest em va agradar força. Per això un cop finalitzat el passi, quan un dels mateixos músics que havien actuat a l'escenari (el baixista, si no ho recordo malament) va passar la gorra per cobrar la "taquilla inversa", hi vaig deixar un bitllet de cinc euros i un parell de monedes de cinquanta cèntims: sis euros en total. A molta gent que hi havia a la sala, en canvi, va semblar que el concert no els havia agradat tant com a mi perquè tan aviat es va començar a passar la gorra van abandonar el local cames ajudeu-me o els van venir de cop unes ganes imperioses d’anar al lavabo -és curiós: per la manera com movien el cap durant tota l'actuació hauria jurat que s'ho estaven passant pipa-.

Total, que em vaig acabar la tercera cervesa i el barman em va dir que li devia nou euros, tres per cada una de les consumicions que m'havia pres. Li vaig comentar que no em semblava just pagar nou euros per aquelles tres cerveses, que no m'havien acabat de fer el pes -les vaig trobar massa amargues pel meu gust, què hi farem-, i que seguint el criteri de la "taquilla inversa" tan sols pagaria un euro per ampolla, és a dir tres en total. Aleshores el noi es va enfadar, em va dir que què m'havia pensat, que a ell cada comanda li costava no sé quants euros i que depenia d'aquests diners per viure i pagar factures -nova curiositat: sembla ser que als proveïdors de cervesa els paga el que ells li demanen, factura inclosa i tot ben clar de cara als amics d'Hisenda, res de "taquilles inverses" i passar gorres-.

Amb aquestes, li vaig respondre que els músics també viuen (o haurien de poder viure) de la seva música, que la gasolina de la furgoneta i les hores de local d'assaig no els surten de franc i que dubtava que poguessin cobrir res de tot això amb el que devien haver guanyat aquella nit. I ell em va dir que això no era el seu problema, que ell posava un escenari a disposició dels músics perquè estimava molt la música, tal i com testimoniaven els nombrosos retrats d'estrelles del rock que presidien les parets del local -em va agradar especialment el de Mick Jagger amb Bob Marley: tot un clàssic d'aquells que sempre fan patxoca-. Vaja, que l’home gairebé es mereixia un monument i jo sense adonar-me’n.

Quan li vaig dir que si tant estimava la música, el primer que hauria de fer és respectar els professionals que s'hi dediquen, el seu rostre va dibuixar una expressió a mig camí entre "Et trencaré la cara" i "Si no em pagues les cerveses ara mateix truco a la policia". O sigui que vaig optar per pagar, abaixar el cap i sortir per la mateixa porta per on havia entrat. Això sí, abans de creuar la porta vaig poder observar, a mitja alçada d'una columna, un colorista cartell d'una organització de l'esquerra alternativa anunciant una mobilització "contra el capitalisme, contra la precarietat i per la dignitat laboral". És bonic, això de mobilitzar-se i fer proclames aparentment revolucionàries. Sobretot quan amb una cosa en compenses una altra.


NOTA: Aquesta història és fictícia, me l’acabo d’inventar, però tot el que explico es basa en fets i situacions que he viscut en algun moment, ja sigui com a espectador, com a premsa, com a gestor cultural i fins i tot des dels mateixos escenaris quan m’hi enfilava anys enrere. Estic segur que molts de vostès poden dir el mateix. També estic segur que molts amics músics faran ‘like’ a aquesta entrada quan la comparteixi a Facebook, i els ho agraeixo. Però m’agradaria recordar-los que aquest ‘like’ no servirà absolutament de res. Que si realment estan tips de situacions com aquestes, el que han de fer és creure’s el seu ofici, prendre-se’l seriosament i deixar de tocar en llocs on una trista ampolla de cervesa val més que el seu art.

The Mavericks - "Brand New Day" (2017)

Un concepte perillós d'invocar, el de mestissatge musical. En primer lloc, perquè tots els gèneres i varietats de la música popular són fruit del mestissatge de diferents cultures i les seves respectives tradicions. I en segon lloc, perquè en països com el nostre el concepte de torn sembla haver esdevingut un eufemisme per a definir les imitacions mediocres de La Troba Kung-Fú. Sigui com sigui, si ens obstinem a parlar de música mestissa hauríem de fer un passadís d'honor als Mavericks. Els de Miami porten gairebé tres dècades traçant sense despentinar-se tota mena de ponts entre la tradició nord-americana i un ampli ventall de sonoritats procedents de l'òrbita llatina. Aquest "Brand New Day" (2017) l'enceten i l'acomiaden els aires norteños de "Rolling Along" i "For the Ages", respectivament. Entre un tall i l'altre hi trobem pop crepuscular d'èpica royorbisoniana ("Brand New Day"), soul jazz d'elevadíssima temperatura ("Easy as It Seems") i rhythm & blues amb patrons jamaicans ("Ride with Me"). El conjunt de l'àlbum navega per coordenades similars a les dels seus precedessors més immediats, "In Time" (2013) i "Mono" (2015), sense arribar-ne a assolir les cotes d'inspiració però refermant la bona salut creativa de Raul Malo i companyia.

El gall d'Eurovisió

Avui que tothom parla del gall del concursant espanyol a Eurovisió, a mi m'agradaria recuperar un dels galls més cèlebres de la història de la música enregistrada. El de Joe Strummer a "Should I Stay or Should I Go" (poden escoltar-lo a partir del minut 00:58 en aquest vídeo). Si entenem la música com un exercici gimnàstic on tot ha de rutllar amb la precisió d'un rellotge suís, o bé com una competició amb guanyadors i perdedors, tant el gall de Manel Navarro com el de The Clash ens impediran contemplar la tasca dels seus respectius autors més enllà de l'anècdota de torn. Si en canvi entenem la música de qualsevol altra manera (pensin vostès en conceptes com emoció, expressió, innovació o singularitat), de seguida ens adonarem que ens podríem passar hores i hores parlant de "Should I Stay or Should I Go" sense referir-nos al gall d'Strummer ni als pentinats dels components de The Clash. Em temo que no es pot dir el mateix de bona part dels productes que competeixen a Eurovisió.

Deliri

El primer que crida l'atenció de "Vius per contar-ho" (2016) és el dinamisme i la frescor de la seva peça inicial. Un "Contra les cordes" que enllaça el Dylan de "Blonde on Blonde" amb el primer Ryan Adams i de passada pica l'ullet a Violent Femmes, Herman Dune i els Beatles de "Rubber Soul". Deliri vénen de Gandia i practiquen un folk-rock de vocació melòdica amb acabats orgànics. El plàstic en qüestió és el seu darrer llançament a data d'avui, i entre les sorpreses que amaga destaca una sorprenent revisió d'"Ai, Dolors", un original de Manel que ells transporten novament a territoris exquisidament dylanians. Escoltin-los a Bandcamp.

"Children of Pepper" (2017)

Mojo també s'apunta a la imminent commemoració del cinquantè aniversari de "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). Ho fa tot dedicant bona part de la seva edició de juny a celebrar una de les obres capitals dels Beatles i distribuint "Children of Pepper" (2017). Un compacte confeccionat per la mateixa revista amb quinze talls de psicodèlia contemporània suposadament inspirats en l'àlbum en qüestió. Francament, un no posaria la mà al foc que els seus autors tinguessin els Fab Four en ment a l'hora de compondre aquestes peces -ja ho saben, dir que un grup de rock presenta influències dels Beatles és com afirmar que un estudiant de conservatori està més o menys familiaritzat amb l'obra de Mozart-, però l'excusa ha servit per a aplegar en un mateix plàstic noms com els de Ty Segall, Sic Alps, Thee Oh Sees, Pond, The Apples In Stereo o Gap Dream -el seu "Shine Your Light" és una de les grans sorpreses de la compilació-. I només per això ja podem estar contents. Sons primaverals per a dies llargs i assolellats.

Cinc dècades d'"A Whiter Shade of Pale"

Quan es parla de plagis en l'àmbit de la música pop, quan escolto o llegeixo que un grup o un autor n'han denunciat un altre per haver copiat una melodia o un arranjament, quan penso que la legislació internacional en matèria de drets d'autor no permetria en l'actualitat produir un disc tan totèmic com "It Takes a Nation of Millions to Hold Us Back" (1988) de Public Enemy, em pregunto què hauria pensat Johann Sebastian Bach del que no tan sols és el tema més popular de Procol Harum, sinó també un dels singles més venuts de la història i un dels himnes definitius del Summer of Love en ambdós costats de l'Atlàntic.

I és que "A Whiter Shade of Pale", la peça amb què Gary Brooker i companyia gairebé es van inventar conceptes com pop barroc o rock simfònic -avançant-se als experiments amb música clàssica que ben aviat començarien a realitzar bandes com The Moody Blues, Deep Purple o Emerson, Lake & Palmer-, no hauria estat possible sense la influència de Bach. Dues composicions originals seves, la cantata "Wachet auf, ruft uns Stimme" i el segon moviment de la Suite per a orquestra núm. 3 en re major, havien inspirat la celebradíssima línia d'orgue que esdevindria la columna vertebral del tema -interpretada per Matthew Fisher-. Dit això, cal no desestimar la influència que gèneres musicals afroamericans com el soul havien exercit en els músics britànics dels 60 -en certs aspectes, "A Whiter Shade of Pale" pot recordar el "When a Man Loves a Woman" de Percy Sledge-.

"A Whiter Shade of Pale" (1967) va ser el single de debut de Procol Harum. Produït per Denny Cordell, va veure la llum avui fa cinquanta anys -el mateix dia en què Jimi Hendrix publicava el seu primer àlbum- amb "Lime Street Blues" a la cara b. Malgrat la boníssima acollida de què va gaudir des d'un primer moment, la banda va decidir no incloure la peça en qüestió al seu primer disc llarg, publicat amb títol homònim el mes de setembre d'aquell mateix any -sí que es va incorporar a l'edició nord-americana-. Mig segle després, fa de mal dir què hauria pensat Bach de tot plegat, però mai se li ha acudit a ningú denunciar a Procol Harum per plagi. Només faltaria.

50 anys d'"Are You Experienced"

Jimi Hendrix cremava guitarres, les tocava amb les dents i era capaç d'extreure'n sons a priori impossibles. La majoria de músics pels quals va treballar com a mercenari al llarg de la dècada dels 60 -alguns d'ells figures de primeríssim ordre del soul, el rock'n'roll i el rhythm & blues- el van acabar despatxant perquè el seu esperit lliure i indòmit no s'adaptava a cap mena de cànon ni de convenció. I quan per fi va debutar amb el seu propi projecte i les seves pròpies cançons, el món de la música va fer un salt endavant comparable al de les troballes de Nikola Tesla o Thomas Edison en el camp de l'enginyeria elèctrica. Hendrix no va ser l'introductor de l'electricitat al rock, abans d'ell hi havia hagut Link Wray, Cliff Gallup o Pete Townshend, però sí que va ser qui va elevar-la a cotes fins aleshores inèdites i va obrir noves vies d'exploració que arriben fins als nostres dies.

"Are You Experienced" (1967), el primer disc de The Jimi Hendrix Experience, es va enregistrar en diversos estudis londinencs entre la tardor de 1966 i la primavera de 1967, amb Chas Chandler a les tasques de producció. Era la carta de presentació d'un trio que completaven els incombustibles Noel Redding (baix) i Mitch Mitchell (bateria), i que no sonava com res que s'hagués pogut escoltar abans. De fet, quan Chandler -que també exercia com a mànager de la banda- va presentar les gravacions a Decca, el segell va declinar editar-les -el mateix error comès anys enrere amb els Beatles-. Finalment va ser Track, una petita discogràfica impulsada pel management de The Who, la que va treure el plàstic al Regne Unit tal dia com avui de fa cinquanta anys. Tres mesos després, Reprise el va publicar als Estats Units amb diferent caràtula i un track list lleugerament alterat -incloent "Purple Haze", una peça originalment editada només com a single a la Gran Bretanya-.

Del debut de Hendrix s'ha dit que va eixamplar els horitzons de la psicodèlia i va posar els pilars del hard rock, l'stoner, el grunge i qualsevol gènere que inclogui el terme metal. I tot això és tan cert com que algunes de les seves peces encara fan petites aquestes etiquetes a data d'avui. Parlem d'un àlbum que s'obria al ritme de "Foxy Lady" -"Purple Haze" a l'edició nord-americana- i "Manic Depression", dos definitius exercicis de rock àcid i monolític que deixaven pas al blues corrosiu i nocturn de "Red House", i a partir dels quals florien artefactes sònics de la mida de "Fire", "I Don't Live Today" o "Third Stone from the Sun" -a l'edició nord-americana hi figuraven també "Hey Joe" i "The Wind Cries Mary"-. L'impacte va ser majúscul i la recepció de crítica i públic absolutament entusiasta, però el sempre prolífic Hendrix no va deixar-se impressionar i poques setmanes després d'haver editat el seu primer disc ja en tenia llesta la continuació, un "Axis: Bold as Love" que veuria la llum a finals d'aquell mateix any.

Michael Parks (1940-2017)

Parks a "From Dusk till Dawn" (1996).

MICHAEL PARKS

(1940-2017)

El de Michael Parks era un perfil discret en el millor dels sentits. Un d'aquells actors secundaris que amb la seva simple presència i bones maneres enriquien qualsevol producció en la qual participessin. La trajectòria de Parks va ser tan àmplia, prolífica i transversal com les de moltes grans estrelles amb qui va compartir escenes i rodatges: de sèries de culte com "Route 66" a algunes de les obres més notables de Quentin Tarantino, Robert Rodriguez o Kevin Smith. Encara més desconeguda és la seva vessant musical. Tota una sèrie d'àlbums que jugaven amb gèneres com el folk, el country o el rock d'arrels, i dels quals probablement destaqui el mai prou reivindicat "Long Lonesome Highway" (1970) -bandes com els Eagles podrien perfectament deure moltíssim a peces com "I Think of You" o "California's Fine"-. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Recomanació: Steven Munar & The Miracle Two

Steven Munar - Foto Luis Lecumberry.

Steven Munar és sense cap mena de dubte un dels músics més polifacètics i hiperactius de l'escena barcelonina. Durant els darrers mesos l'hem vist participar en una gira de reunió dels sempre oportuns Tea Servants, presentar un projecte totalment nou -Steven Munar & The Thieves-, exercir com a productor i, és clar, encapçalar la seva Miracle Band. I al marge de tot això ha començat a treballar en el que serà el seu proper disc, un "Violet Koski" que veurà la llum la propera tardor i del qual l'anglomallorquí avançarà algunes composicions aquest divendres, 12 de maig (21,30), al Cafè Rock & Roll de Gràcia. Serà un concert molt especial, perquè la Miracle Band es reduirà a duet -Patricia Serrano (guitarra) i Sergio Mesa (baix) esdevindran The Miracle Two per una nit- però sobretot perquè serà l'última actuació de Munar i companyia fins la propera tardor, un cop el disc ja sigui al carrer. Entrada lliure i un cançoner monumental en la intimitat d'una sala: imprescindible és dir poc. Més informació a Facebook.

Backwords

De vegades descobreixes un grup, t'acompanya durant una temporada i pel motiu que sigui n'acabes perdent la pista. A mi em va passar amb Backwords, una banda de Brooklyn que vaig descobrir al seu dia a través de Myspace i que em va sorprendre molt gratament amb el seu disc de debut, "The Buffalo Still Roam" (2009), vuit peces que alternaven la vessant més sofisticada del so Americana amb el folk coral post-Arcade Fire. Dies enrere el vaig recuperar, i acte seguit em va venir de gust saber què havia estat dels seus autors. D'aquesta manera vaig arribar als seus respectius comptes de Facebook i Bandcamp, i vaig descobrir que no tan sols es mantenen en actiu sinó que la seva darrera referència discogràfica -"Nest" (2014)- conserva les bones formes i incorpora interessants matisos àcids. Escoltin-los a Bandcamp.

Mojo: Paint It Black

Quan Mojo va confeccionar el recopilatori "Paint It Black" i el va distribuir amb la seva edició de març de 2016, que dedicava la portada als Rolling Stones, un conegut meu el va observar i em va somriure tot fent la següent afirmació: "Vet aquí tot un seguit de contemporanis seus que tocaven millor que ells però no van tenir la mateixa sort". No estic en absolut d'acord amb les paraules del meu conegut, de fet no sóc partidari de realitzar anàlisis sobre qui toca millor que qui, però crec qualsevol dels artefactes inclosos en aquest plàstic hauria merescut una sort millor -si no la mateixa que algunes obres de Ses Satàniques Majestats-. Ens trobem davant quinze perles obscures que documenten la irrupció de la psicodèlia al panorama pop i rock de mitjans de la segona meitat dels 60. Peces signades per noms de culte com The Rationals, The Mickey Finn, Mountain Men o Hat and Tie, així com figures de primer ordre com The Seeds, The Yardbirds, The Pretty Things o The Spencer Davis Group. Ideal per a fanàtics de nissagues com Nuggets.

Dylan, el Nobel i les memòries

Quan un llegeix les memòries de Bob Dylan ("Chronicles vol. 1", 2004) entén de seguida per què el de Duluth va respondre de la manera que ho va fer quan se li va concedir el Nobel de Literatura. De fet, si els responsables dels premis en qüestió haguessin parat una atenció especial a capítols del citat volum com ara "Oh Mercy" o sobretot "New Morning", s'haurien estalviat uns quants maldecaps.

"Killer Barbys" (1996)

Silvia Superstar (Killer Barbies).

He tingut el plaer aquesta matinada de revisar tot un títol de culte del cinema independent espanyol dels 90. "Killer Barbys" (1996), la pel·lícula que un veterà (però en forma) Jess Franco va dirigir a glòria d'uns flamants Killer Barbies i que un canal televisiu ha tingut el bon gust de programar a altes hores de la nit. La banda gallega protagonitzava el film, una història de terror amb un guió sense grans artificis -un grup de rock'n'roll es perd enmig del no res i va a parar a la mansió d'una mena de Comtessa Bathory de l'Espanya profunda- però tot l'encant del gènere exploitation. La cinta podria haver envellit millor, és cert, però no deixa de ser un entranyable document d'un temps en què l'indie estatal era molt més innocent i a la vegada genuí que en l'actualitat. La banda sonora, no cal dir-ho, és un altre punt a favor del llargmetratge. I l'escena inicial, amb Silvia Superstar cantant "Love Killer" lleugeríssima de roba, encara alça passions i eleva temperatures.

SuperParkers - "Time for Fight" (2017)

Doncs sembla que per fi ha arribat el bon temps. Que sí, que la primavera pot haver-se tornat boja, a fora pot estar plovent i els termòmetres poden haver caigut com aquell veí simpàtic després de la cinquena copa, però el bon temps ja és aquí i no precisament perquè ho diguin els meteoròlegs de torn sinó perquè ho proclama aquest incombustible power trio que és SuperParkers. Una banda amb base d'operacions a Barcelona que ens va donar tota una sorpresa ara fa tres anys amb "Charlie" (2014), un disc de debut farcit de rock'n'roll vitamínic i refrescant, amb ganxo melòdic, força rítmica i altes dosis de sensibilitat pop. Cançons amb un peu a l'Anglaterra dels Beatles, Bowie i els Kinks, i un altre a l'Amèrica de Ramones, Alice Cooper i The Knack, de les que et conviden a deixar de banda qualsevol cosa que estiguis fent i sortir a celebrar que estàs viu a tot volum.

I un discurs que mantenen i fins i tot amplien els Parkers en aquest segon treball, un "Time for Fight!" (2017) que efectivament anuncia l'arribada del bon temps a cop de ritmes contagiosos, guitarres poderoses i línies vocals que transmeten qualsevol cosa menys avorriment. La inicial "I Don't Wanna Be Kind" és un diamant en brut a mig camí de ZZ Top i els primers Kiss, una carta de presentació de les que convencen des del primer acord. La primera sorpresa, però, arriba al segon tall, un "Sunny Day Woman" que incorpora patrons jamaicans abans de deixar pas a una peça titular farcida de motius beatleians. "Ride My Bike (part 2)" suposa un altre cop de timó: percussions llatines i una hipnòtica flauta amanint una base de rock amb altes dosis d'acidesa. "My Mother-in-Law" adopta uns aires country-rock que remeten als Byrds més animats, i mitjos temps com "Since You Don't Love Me" troben el seu contrapunt en cops de puny tan directes com "Electric Boy" o "Tonic & Gin". Menció a part es mereix el rabiós atac protogrunge de "24/7". Punxin-lo amb el volum a l'onze i la nevera ben plena. Disponible a Soundcloud.

Kelly Slusher - "Rocks and Tears" (2002)

Vaig descobrir Kelly Slusher per casualitat, tot remenant cubetes i prestatgeries en una disqueria de segona mà ja desapareguda del centre de Barcelona. Em va cridar l'atenció la caràtula d'un disc, de tonalitats entre psicodèliques i hivernals, que va resultar ser una de les obres més destacades d'aquesta artista amb base d'operacions a Portland, Oregon. Slusher es dedica a explorar la vessant més fràgil i atmosfèrica del dream pop, i ho fa amb peces tan suggerents i hipnòtiques com "Untrue" o "Sing that Song", ambdues incloses en aquest "Rocks and Tears" (2002, Elefant Records). Sempre és un plaer recuperar-lo, per això ho estic fent ara mateix.