Track the Mammoth! (2013)

Un esdeveniment d'aquells que fan il·lusió. Resulta que una cançó del meu antic projecte musical, "(I've Seen a Bicycle)", ha estat inclosa al recopilatori "Track the Mammoth!", que commemora el cinquè aniversari de la discogràfica El Mamut Traçut. El propi impulsor del segell, l'activista musical Maurici Ribera, s'ha encarregat de seleccionar els 38 temes que hi surten. I què volen que els digui, un pot estar ben content d'aparèixer en un doble compacte al costat de noms com els de Sam Destral, Sickbrain, Liannallull, Jeffrey Lewis, Evan Dando (sí, el dels Lemonheads), Nik Turner (de Hawkwind), Alice Donut, Patrik Fitzgerald, Ezra Furman, Lach (un honor sonar justament després del seu "Teenage Alcoholic") o el propi Maurici, que hi participa sota el seu alter ego The Missing Leech. Els recomano que hi parin orella, i no per la puta cançó de la bicicleta, sinó per una selecció que al Regne Unit ja ha despertat l'interès ni més ni menys que de Rough Trade -a casa nostra, ja se sap, les coses van més a poc a poc-. Dit això, m'agradaria agrair al Maurici el detall de comptar amb mi i felicitar el Mamut per aquests cinc anys de música. Que en siguin molts més!

https://www.facebook.com/ElMamutTracut

Desenvolupar-se

Brillant l'article que David Cavanagh signa a l'edició de juny d'Uncut, aprofundint en un període clau de la vida de Jeff Buckley -de la mort del qual es commemorava ahir el 16è aniversari-. Amb valuosos testimonis de músics, personal de la indústria discogràfica i gent que el va conèixer, el periodista traça l'evolució de Buckley, des de la seva arribada a Nova York com un total desconegut fins al final de la maratoniana gira de "Grace". El reportatge no té cap desperdici, però a mi em van cridar especialment l'atenció les declaracions de Paul Rappaport, aleshores caçatalents de Columbia Records, que recorda com el seu segell va aconseguir fitxar aquella jove promesa a finals de 1992. "Donny Ienner, president de Columbia, li va dir 'Sé que Arista t'ofereix més diners, però jo no te'ls donaré perquè només t'escalfaria el cap. Te'n donaré la meitat, i arribarem a un acord que no et suposi cap mena de pressió'", recorda Rappaport. Aleshores, afegeix Cavanagh, "el primer que Columbia va fer després de fitxar Buckley va ser... res de res. El van deixar en pau". L'objectiu, explica l'article, era deixar que el músic es desenvolupés com a tal, prenent-se tot el temps que calgués. Per això Buckley va acabar signant un discàs com "Grace" -que no s'editaria fins al cap de gairebé dos anys: el temps que va necessitar per a parir una obra tan monumental-.

Una política que sens dubte contrasta amb l'actitud que, per norma general, han adoptat les grans companyies discogràfiques durant els darrers anys. La figura del caçatalents ha desaparegut, i ara són els grups els que envien maquetes a la desesperada. En cas de ser fitxats, se'ls exigeixen resultats immediats -en termes comercials i econòmics, no pas artístics- i, si la cosa no funciona en els terminis previstos, bon vent i barca nova. O, en el pitjor dels casos, se'ls assigna un productor que els acaba transformant en quelcom totalment diferent. Vaja, que en comptes de fitxar músics i deixar que desenvolupin el seu potencial, la indústria es dedica a manufacturar productes que a la llarga acaben esdevenint monòtons. Per això, per exemple, la majoria d'aquells grups de garatge que a principis de la passada dècada pretenien renovar el rock de guitarres amb debuts com a mínim acceptables, es desinflaven en qüestió de mesos amb segons discos que necessitaven al menys un any més de forn. És el que passa quan una indústria cultural cau en mans de gent que només sap pensar en termes econòmics.







Audio: "Lilac Wine" - Jeff Buckley

Recomanació: Lliri de Foc per partida doble

Una base de rock'n'roll d'elevat voltatge. Unes gotes de psicodèlia i de post-punk. I un polsim de New Wave i mestissatge musical. Com Blondie amb Grace Slick a la veu o uns 13th Floor Elevators encapçalats per Joan Jett. Es diuen LLIRI DE FOC i són ara mateix un dels grans tresors a descobrir a l'underground barceloní. Aquest cap de setmana en tindran dues oportunitats a la Ciutat Comtal: el divendres, 31 de maig (22h.), a la sala Underground (c/. Granada del Penedès, 19 - metro: Diagonal / Gràcia) i compartint escenari amb els també recomanables Sticky Notes, i el dissabte, 1 de juny (23h.), al Zoo Bar (c/. Torrent de l'Olla, 145 - metro: Fontana). Entrada gratuïta i sense IVA en tots dos casos.

http://www.myspace.com/lliridefoc

Liannallull - Els Radicals (2013)

Si això que s'anomena nova escena catalana no hagués estat ja corromput per les mateixes rates de despatx de sempre, Liannallull en serien probablement una de les cares més visibles. I no exagero: els mèrits de Jordi Espinach i companyia salten de seguida a la vista. Un so compacte que creix disc rere disc, cançons fresques i rodones, un directe molt més que solvent, una lírica aguda i desacomplexada -els errors gramaticals hi són perquè Liannallull canten en el català del carrer, no pas en el del diccionari- i un discurs en sintonia amb allò que passa al seu voltant. Com a mostra, "Ells són els radicals", el tema que titula i tanca el seu tercer treball. "Jo no els imposo cap sistema financer / Ni els imposo totes les regles del joc", canta Espinach sobre una trepidant base de folk-punk frenètic. No senyor, aquí no hi ha lloc per a costumismes de postal ni tonades estiuenques, els temps que corren estan més podrits que les butxaques dels que manen i Liannallull ho canten sense pèls a la llengua. "Els Radicals" (La Produktiva, 2013) va prendre forma l'any passat al bell mig del Montseny i sota la supervisió de tot un Mau Boada (Esperit!), que també es va fer càrrec de la bateria -el seu lloc l'ocupa actualment Xavi Garcia, també base rítmica dels imprescindibles Surfing Sirles-. El resultat és possiblement el disc més heterogeni que els de Sant Celoni han presentat a dia d'avui. Un concentrat d'urgència i electricitat, encara amb ecos de la Velvet més terminal i el Dylan elèctric de mitjans dels 60, però ben amanits amb gotes d'MC5, Stooges ("Necessito una dosi") i la vessant més obscura de la nissaga "Nuggets". Amb pinzellades d'skiffle ("Més que un rellotge daurat"), guitarres en mode twang ("Afarteu-vos companys") i, fins i tot, una òpera punk ("Els nostres fills de puta", amb col·laboracions estel·lars com la de Ramon Faura aka Le Petit Ramon). El proper 1 de juny el presentaran a Barcelona (Bro Fest a l'Antic Forn de Pa de Vallcarca), i el dia 6 a Granollers (NAUB1). Cometran un greu error si se'ls perden.

http://liannallull.bandcamp.com/

Audio: "Ells són els radicals" - Liannallull

Mo'Pilé a la NAUB1

MO'PILÉ és una extensió de Pilé on 45, el club mensual amb què el col·lectiu Tiempos Modernos fa difusió de les cultures mod i sixties, a més de reivindicar el format vinil. Un dijous al mes, s'instal·la a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). I ho fa combinant projeccions de pel·lícules de culte amb sucoses seleccions musicals. Aquest dijous, 30 de maig (20h.), podrem visionar "Un, dos, tres... el escondite inglés" (1969), tota una joia perduda del cinema pop espanyol signada per Iván Zulueta. Entrada gratuïta i pista de ball a la seva disposició un cop finalitzada la projecció.

www.naub1.cat

Contextos

Coses que fan reflexionar. Bibiana Ballbé porta diversos dies instal·lada en una habitació d'un hotel de Barcelona, des d'on escriu breus cròniques que publica el diari El Periódico a la seva edició digital. Ahir, per exemple, Ballbé es referia a un concert que va tenir lloc a la citada habitació i on van tocar -amb el llit com a escenari i adaptats al format reduït que requerien les circumstàncies- Love Of Lesbian, Mazoni i Inspira. "20 persones de públic i una màgia irrepetible en l'ambient", celebrava la cronista després d'haver traslladat a una habitació d'hotel quelcom que, malgrat resultar original, no és pas nou: ja fa temps que públic i artistes opten per celebrar concerts en sales d'estar i altres espais poc habituals, davant les dificultats creixents que presenten els circuits tradicionals de música en directe. "Descontextualitzar l'essència de la cultura té premi", afegia Ballbé, "i en aquest cas tots els presents vam guanyar. Acreditacions, agents de seguretat, passis vip, artistes de primera i un públic entregat. Un Mini Festival en tota regla i amb llicència per trencar totes les normes". Dels repertoris, l'actitud dels músics damunt l'improvisat escenari o qualsevol altre detall referent als concerts i la música en si, no en parlava.

Personalment, m'agraden molt la part de descontextualitzar l'essència de la cultura i la de trencar totes les normes. També m'agrada això que tothom hi guanyi, i que el públic estigués entregat davant un cartell que realment s'ho valia. El que ja no m'agrada tant és que el festival de torn estigui patrocinat per una marca de cotxes -se n'adonaran si miren el nom de l'esdeveniment, que cal no confondre amb el molt més veterà i independent Minifestival-. I encara menys la part de les acreditacions, els agents de seguretat i els passis vip en un concert d'aforament tan limitat. Perquè tot això em porta a preguntar-me què és el que suposadament ha guanyat tothom, què dimonis és el que s'ha descontextualitzat i quines normes s'han trencat. Fer un concert en una sala d'estar per a esquivar els obstacles propis de la indústria cultural, sí que és descontextualitzar i trencar normes en el millor dels sentits. Fer exactament el mateix en una habitació d'hotel, sota el patrocini d'una marca automobilística i parlant d'acreditacions i passis vip, en canvi, només és reproduir a petita escala la pitjor cara de qualsevol macrofestival. Per tant, el context segueix essent el mateix, i les normes de sempre es mantenen ben vigents. Per molt que només les assumeixi una vintena de persones, i per molt irrepetibles que siguin la màgia i l'ambient.

Un passeig pel Primavera (3)

MOUNT EERIE. Cançons de tarda.

ADAM GREEN & BINKI SHAPIRO fan petit un escenari que a priori els anava gran.

MELODY'S ECHO CHAMBER prometia més del que va oferir.

DEXYS. Òpera soul amb traca final.

NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Des de la llunyania, però immensos com sempre.

Un passeig pel Primavera (2)

TOKYO SEX DESTRUCTION. Salvatges, animals, poderosos, letals.

MATTHEW E. WHITE. Soul, psicodèlia i arrels. Un dels concerts del festival.

THE BREEDERS toquen "Last Splash" per a les masses. Doncs això...

TINARIWEN. El misteri del blues del desert.

Un mite intacte

THE POSTAL SERVICE

Primavera Sound 2013 @ Parc del Fòrum

23 de maig de 2013

Setmanes enrere em van demanar que presentés una llista amb els meus deu discos preferits. Per tocar els nassos, en vaig citar onze. Probablement, la llista hauria experimentat alguna lleugera variació d'haver-la confeccionat l'endemà, o avui mateix, però un dels discos que de ben segur no hi faltarien és "Give Up", el tractat d'indietronica signat ara fa deu anys per The Postal Service. Per això cito apart el seu concert. Per això gairebé em van caure les llàgrimes la nit passada. I per això no puc ser objectiu parlant d'un moment que portava anys esperant -i que, francament, ja no esperava viure-. El disc gairebé sencer, a l'alçada de les circumstàncies i amb cada peça sonant tan fresca com el primer dia. I material nou que, si bé no s'aguanta al costat dels deu temes de "Give Up", va funcionar en directe. Dies enrere, Jimmy Tamborello declarava en una entrevista que això no era un hola, sinó un adéu. Que així sigui, ara que el mite es manté més intacte que mai.

Audio: "The District Sleeps Alone Tonight" - The Postal Service

Un passeig pel Primavera (1)

NEKO CASE. Grans cançons per a un escenari desproporcionat.

SAVAGES. Un grup de garatge en un escenari encara més desproporcionat.

DEGREASER. Rock'n'roll. I punt.

TAME IMPALA tocant davant d'una nòria.

MANEL. El firmament autòcton.

HOT SNAKES. Detroit i Orange County via San Diego.

Georges Moustaki (1934-2013)

GEORGES MOUSTAKI

(1934-2013)

R.I.P.

Audio: "Ma Solitude" - Georges Moustaki

Tirania

"La tiranía y la opresión son evidentes en regímenes dictatoriales, pero también se dan, en menor grado y más sutilmente, en muchos regímenes parlamentarios cuando el gobierno pierde la legitimidad obtenida en las urnas prevaricando en sus responsabilidades o utilizando el poder concedido para vulnerar sistemáticamente los derechos humanos, o porque obra de una manera contraria a sus compromisos electorales".

JORDI GARCIA JANÉ. "Adiós, capitalismo" (2012)

Penso ara mateix en els escàndols de corrupció, en les mentides del senyor Rajoy i les seves falses promeses electorals, en com el PP utilitza la seva majoria absoluta per donar l'esquena als més desfavorits, en les desproporcionades càrregues policials contra els Indignats a Barcelona i a Madrid. I tant que això és una tirania, per molt que parlin d'Estat de Dret quan els convé. Perquè la democràcia real no és tan sols votar cada quatre anys.

Orgies de feedback i guitarres que volen

BO NINGEN

Sala Apolo, Barcelona (Primavera Sound 2013)

21 de maig de 2013

Bo Ningen és un d'aquells grups que mengen apart. Podem parlar de psicodèlia, d'stoner amb ració doble d'àcid, de protopunk passadíssim de voltes, d'uns Black Sabbath carregats d'amfetamines, d'uns MC5 kickin' out the jams o d'uns Hawkwind intercanviant substàncies amb uns Stooges. Però qualsevol aproximació es queda curta quan aquests quatre japonesos establerts a Londres salten a l'escenari i fan en poc més de mitja hora el que molts són incapaços de fer en sessions maratonianes. Fan soroll -en el millor dels sentits-, salten, suen, criden, hipnotitzen, atorguen nous significats a la paraula actitud i s'acomiaden amb una orgia de feedback mentre fan volar les guitarres com si fossin lleugeres peces de roba -a primera fila, més d'un va arribar a patir pel seu físic-. Si m'ho arriben a explicar, no m'ho crec.

Primavera metàl·lica

Coses de la postmodernitat, suposo. Pocs anys enrere Kitty, Daisy & Lewis debutaven al Primavera Sound i feien ballar rockabilly i bluegrass a un públic que no acostuma a deixar-se veure en esdeveniments propis d'aquests gèneres musicals. Un fet que aniria a més en edicions posteriors amb l'obertura del Primavera als sons metàl·lics més extrems. Sons tradicionalment menyspreats per un públic que, mira quines coses, els devora en massa ara que els cànons primaverals del bon gust semblen haver-hi donat el vist i plau. Com a mostra tots uns Godflesh i uns Foscor, pilars respectivament del metal industrial britànic i del black metal català, tocant la nit passada a l'Apolo -en el marc del Primavera Sound- davant d'un públic que -excepcions al marge- ni per casualitat s'hauria acostat cinc anys enrere a un concert de cap d'ambdues formacions. La qual cosa contrastava, precisament, amb l'escassa representació de la parròquia metàl·lica. I és que ja se sap, de la mateixa manera que part del públic del Primavera es va indignar amb l'arribada del metal al Fòrum, acostar-se a aquests ambients equival entre els metalheads més durs de closca a una retirada permanent del carnet d'autenticitat. Greu error, tant el d'uns com el dels altres -que en el fons pateixen del mateix mal-. Perquè qualsevol habitual del Primavera que vagi vibrar la nit passada amb Foscor, comprovaria que les seves atmòsferes denses i decibèliques no es troben en realitat tan lluny del mur de lava sonor de My Bloody Valentine. Cosa que els metalheads més incrèduls també podran comprovar si s'acosten dissabte que ve al Fòrum. En altres paraules, deixem-nos estar d'etiquetes i centrem-nos a escoltar música, que ens ho passarem molt millor. Perquè My Bloody Valentine, Godflesh, Manel, Tinariwen, Nick Cave, Dexys, Matthew E. White i The Postal Service són perfectament compatibles molt més enllà de qualsevol cartell. Doncs això, bona Primavera a tothom.

Foscor, la nit passada a l'Apolo.

Capitalisme, neoliberalisme i xxx

"El sistema capitalista es incapaz de satisfacer las necesidades básicas de todas las personas y de preservar las condiciones biofísicas para la supervivencia de la especie humana sobre la Tierra. El progreso técnico que ha sido capaz de multiplicar la producción se manifiesta cada vez menos como creador de bienestar y más como generador de malestares: guerra, destrucción ecológica, insatisfacción vital... Nada de lo que el capitalismo prometía se ha realizado: el hambre no se ha erradicado; no todo el mundo tiene vivienda, educación y sanidad garantizadas; los derechos humanos y la democracia son vulnerados en todas parte... Podemos y debemos ser claros: el modo de producción, distribución y consumo predominante -el capitalismo- es ecológicamente insostenible, estructuralmente violento, socialmente injusto, políticamente antidemocrático, y ni siquiera consigue hacer felices a muchas de las personas pertenecientes a las finas capas de la población mundial que más se benefician del mismo".

JORDI GARCIA JANÉ. "Adiós, capitalismo" (2012)


No estic del tot d'acord amb la terminologia emprada per Garcia Jané, però sí que coincideixo plenament en el fons de la qüestió. Per entendre'ns, jo no assenyalaria al capitalisme en si com a font de tots els nostres mals, però sí això que s'anomena neoliberalisme, aquest model salvatge i descontrolat de capitalisme que ens ha portat fins on ens trobem i que s'ho acabarà carregant tot si ningú l'atura -és a dir, el regula i el controla-. En aquest sentit, sí que estic totalment d'acord que, amb crisi o sense, aquest model és injust, insostenible, antidemocràtic -algú els ha preguntat mai si estan disposats a pagar un deute que vostès no han generat?- i fins i tot cruel en tots els àmbits. Garcia Jané proposa al seu llibre alternatives per a guiar-nos a curt i mitjà termini cap a una societat millor. No sé en quin grau encerta o s'equivoca, tampoc sé ben bé cap on cal anar, però sí que tinc clar que l'immovilisme és perillosíssim. I, a risc de fer-me pesat, insisteixo que la solució no passa per la tan esperada recuperació econòmica. Perquè aquesta recuperació, aquest anhelat retorn als anys anteriors a la crisi, ho és a la vegada de la dinàmica vertiginosa que condueix a desastres com el que ja coneixem. La del sector financer que fa i desfà al seu gust -és aquí on han d'entrar la regulació i el control-, la d'una societat al servei d'empreses, governs i fons monetaris -quan hauria de ser a l'inrevés-. En altres paraules, ho podem anomenar capitalisme, neoliberalisme o xxx (sí, tres x, perquè tot plegat resulta pornogràfic), però la cosa no s'aguanta per enlloc. No s'hi ha aguantat mai, per molt que no ens n'haguem adonat fins que la famosa crisi ens ha tocat directament a nosaltres. I si no canviem el xip, no hi ha recuperació que valgui.

Ray Manzarek (1939-2013)

RAY MANZAREK

(1939-2013)

Ha mort Ray Manzarek, teclista dels Doors i probablement el rostre més visible de la banda  californiana al marge de Jim Morrison.

Marina Martori - M'ha posat a cent el teu consolador vermell (2013)

Sexe. Una escriptora addicta a l'alcohol i el tabac. Un amic gay que es casa amb el germà de la protagonista i una família que no vol saber res del casament del segle. Més sexe. Una amiga que es debat entre un guiri seductor i un nen de casa bona a l'hora d'atribuir un embaràs d'aquells que arriben sense avisar. Un omnipresent consolador vermell amb nom il·lustre (TorreAgbar). Més sexe. Una accidentada campanya promocional del que podria ser el llibre de l'any. Un agent literari carregat de paciència. Més sexe. Un escriptor que folla com el déu en qui la protagonista no creu i una sociòloga que menja conys com... bé, com ningú. I encara més sexe. I rialles, moltes rialles. "M'ha posat a cent el teu consolador vermell" (2013) és la continuació de l'aclamat "M'ha posat a cent que no portis calces" (2011), una de les obres de capçalera de l'escriptora vallesana Marina Martori. I tal i com ella mateixa va prometre, aquesta segona part té més de tot que la primera -començant, sí, pel sexe-. Si les calces eren gamberres, irreverents i passades de voltes en el millor dels sentits, el consolador ho és per partida triple. Un llibre d'aquells que es llegeix en una tarda, però que voldries que durés setmanes i mesos. Perquè enganxa. Perquè fa riure. I perquè, amb una mica de sort, fins i tot posarà més d'un (i d'una) a to.

www.marinamartori.cat

CD-Crossing

Interessant iniciativa la del segell discogràfic barceloní Petit Indie. Inspirant-se en la pràctica del BookCrossing, els seus responsables han iniciat el que ells mateixos han batejat com a CD-Crossing. És a dir, deixar discos compactes en espais públics com taules de bars, autobusos, parades de metro o bancs de parcs, perquè la gent els agafi i els faci circular de mà en mà. Ho han fet amb 25 còpies del seu darrer llançament, "Em perdono", debut de Solé -projecte personal del vallesà Ramon Solé, component dels celebrats LoLa-. Cada unitat inclou informació i enllaços sobre l'artista, així com instruccions perquè qui la trobi la mantingui en circulació, arribant d'aquesta manera la música de Solé a tants destinataris i ubicacions com sigui possible.

Una pràctica original, assequible econòmicament i en qualsevol cas interessant tant per al segell com per al propi artista. I una idea tan fresca que només podia haver sorgit d'una discogràfica petita, d'aquelles que encara mimen cada llançament i parlen de tu a tu a cada un dels seus músics. Havent dit això, els recomano que escoltin el disc en qüestió. Un àlbum per al qual Solé ha utilitzat tot el que tenia al seu abast -instruments que encara no havia après a tocar, estris casolans...- per tal de fer música com qui comença de zero. L'objectiu, retrobar una vocació que creia haver perdut i tornar-se a sentir músic, havent assumit que mai assolirà el mal anomenat èxit massiu i que el seu lloc és a les trinxeres. El resultat, un majúscul exercici d'introspecció i, sobretot, de renaixement artístic. Felicitats.

www.solemusic.cat

www.petitindie.com

Sick Moon Freud

Sick Moon Freud no és només un dels millors noms de grup musical que he escoltat darrerament. És també el projecte paral·lel de Bertrand Ricard i Susanna Corchia, guitarrista i vocalista respectivament de Lliri de Foc, un dels grans tresors a descobrir de l'underground barceloní -i un dels grups amics d'aquest blog-. Les coordenades segueixen essent les mateixes -el pont que enllaça la psicodèlia sixties amb el rock de guitarres dels 90, amb aturades al punk, el post-punk i el mestissatge-, però el format es limita aquesta vegada a la guitarra de Ricard i aquells deliciosos jocs vocals a dues bandes, marca de la casa. A destacar la urgència de "Shut Up and Suffer" i l'accelerada revisió en clau reggae de "People Are Strange" (The Doors). Debuten en directe el proper dimecres 22 al Mirablau de Barcelona (plaça del Doctor Andreu s/n).

https://soundcloud.com/sick-moon-freud

Manel pugen a l'escenari

MANEL

NAUB1, Granollers

17 de maig de 2013

Ho haig de reconèixer. No m'agrada el nou disc de Manel. Per estrany que sembli, fins i tot m'identifico amb la majoria de crítiques entussiastes que he llegit amb motiu d'"Atletes, baixin de l'escenari" (2013), però és que a mi no m'acaba d'entrar per més que m'hi esforci -a excepció del single "Teresa Rampell", un d'aquells hits immediats que per si sols poden elevar la categoria de tot un àlbum-. Ara bé, com se sol dir en aquests casos, el directe és una altra història. I sobre les taules, el nou repertori dels barcelonins es transforma en irresistible i adquireix aquell nervi que li manca a l'estudi -i sí, fins i tot "Teresa Rampell" resulta més fresca i letal a l'escenari que enllaunada-. Va quedar clar la nit passada a la NAUB1, on uns 900 afortunats -l'aforament màxim de la sala- van ser testimonis d'un assaig general que suposava, de fet, el tret de sortida d'una altra gira on no faltaran cites amb els principals festivals del calendari estiuenc. Fins i tot temes dels dos discos anteriors com "Boomerang", "Ai, Dolors", "Al mar!" o "Benvolgut" van assolir a Granollers una nova dimensió un cop tractats amb el rentat de cara que Manel s'han aplicat en aquesta nova etapa. La guitarra acústica s'ha situat en un segon pla, l'ukelele ha deixat lloc a un arsenal de guitarres elèctriques i el quartet ha esdevingut una mena de grup de garatge amb la mirada posada en el rock contemporani -fins i tot es van acostar puntualment a Muse, però la cosa no va passar d'un breu ensurt-. Tot plegat va resultar un tour de force que hauria de fer callar per sempre més a tots aquells que encara troben pegues al directe de Manel. La recta final, amb una emotiva "La cançó del soldadet" i les mirades de complicitat de "Banda de rock", va acabar-ho de confirmar. Sí, segurament em caldrà donar més oportunitats a "Atletes...", però el directe de Manel em va convèncer a l'instant. Ens veiem al Primavera.

No hi ha un amo, i funciona

Ferran Fandos és l'ànima de L'Automàtica. Una antiga impremta del barri barceloní de Gràcia que, quan es trobava a punt de tancar, va reviure com a cooperativa i es va transformar en un espai cultural multidisciplinar. El propi Fandos en parlava amb la periodista Gemma Tramullas, en una entrevista publicada el passat 15 de maig per El Periódico de Catalunya a la secció Gent Corrent. "Ara som deu membres entre artistes, dissenyadors, il·lustradors i jo mateix", apuntava, "fem assemblees, les coses es voten, tot el que hi ha al taller és de l'associació, no hi ha un amo, i funciona!". Aquesta és la clau de tot plegat. No hi ha un amo, i funciona. Contràriament al que sempre se'ns ha ensenyat i inculcat, les coses poden rutllar molt millor quan sorgeixen com a fruit del debat i el consens, i sense la figura d'un amo, autoritat, cap o com li vulguin dir. Potser si se'ns eduqués d'aquesta manera en comptes de fer-ho en principis com la disciplina, també viuríem millor. I cap polític podria escudar-se mai en una majoria absoluta a l'hora de justificar determinades barbaritats.

Els comptes pendents de Clapton

És poc probable que Eric Clapton ens sorprengui mai més amb cap disc comparable a les seves obres pretèrites, però als seus darrers llançaments sembla com a mínim haver recuperat el nord. Que ja és molt, tenint en compte algunes de les barbaritats que li havíem vist (i sobretot escoltat) fer. N'és un bon exemple el recent "Old Sock", on recupera aquell registre que el va establir en solitari durant els 70, conscient que poca cosa podrà inventar-se a aquestes alçades però amb la seguretat que atorga el fet de jugar a casa sense voler demostrar res a ningú. De la mateixa manera es va presentar davant el veterà periodista Michael Simmons, al bar d'un hotel de Los Angeles i amb motiu d'una entrevista que Mojo publica a la seva edició de maig. La conversa gira al voltant d'"Old Sock", sí, però també i sobretot de la trajectòria vital d'un Clapton que parla sense embuts i més obertament que mai del descens a l'infern de les addiccions, els pioners del blues com a substituts d'una figura paterna que mai va tenir o els motius per deixar enrere projectes com els Yardbirds o Cream quan tot semblava anar sobre rodes. Un dels moments definitius, però, és el final. Simmons explica com, tot abandonant la sala per tornar a assajar amb la seva banda, Mà Lenta s'atura, torna enrere i li pregunta si han pagat el compte. Simmons li diu que no es preocupi, que paga Mojo, i acaba preguntant-se si el Clapton dels 70 -el que naufragava en un oceà d'alcohol i heroïna, i s'embolicava amb l'esposa d'un dels seus millors amics- hauria tingut mai un detall com aquest. El dubte està totalment justificat per set pàgines d'entrevista sense desperdici.






Audio: "Every Little Thing" - Eric Clapton

Recomanació: Pilé on 45

El col·lectiu Tiempos Modernos torna a la càrrega amb una nova sessió de PILÉ ON 45, el club mensual dedicat a les cultures mod i sixties. Una exquisida selecció musical en vinil -soul, jazz, sons jamaicans...-, amanida amb la cuina de qualitat i proximitat del restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Serà aquest divendres, 17 de maig, a partir de les 21h. Activitat gratuïta i compatible amb el concert de Manel a la NAUB1.

Mèrits

Llegeixo en un portal de notícies digital que la Secretaría de Estado de Investigación ha denegat a Diego Martínez Santos -investigador resident als Països Baixos, on treballa pel prestigiós Institut de Física de Partícules d'Holanda- una beca Ramón y Cajal que li permetria tornar a treballar a l'Estat Espanyol. La secretaria de torn ha justificat la decisió referint-se per carta a la suposada "manca de mèrits" del candidat. Irònicament, això passava el mateix dia que la Societat Europea de Física guardonava Martínez Santos amb el premi al Millor Jove Físic Experimental. És clar que això poc importa en un país com aquesta Espanya cañí on el concepte de mèrit té més a veure amb carnets de partit, influències a les altes esferes, rostres convencionalment agraciats o capacitat d'explicar acudits de mal gust per televisió. Ja ho proclamava aquella cèlebre pancarta del 15-M: "Si lo llego a saber, me opero las tetas en lugar de hacer un máster". Ho he dit moltes vegades, però per repetir que no quedi: Espanya, país de merda.

Manel a la NAUB1

Molts de vostès ja deuen saber que MANEL tenen un nou disc al carrer, "Atletes, baixin de l'escenari". I que el presentaran amb una gira que els portarà ben aviat per festivals com Primavera Sound o Pròxims Barcelona. El que potser encara no saben és que el quartet barceloní es prepara per sortir de gira a la NAUB1 de Granollers. Una residència que culminarà aquest divendres, 17 de maig, amb un assaig general obert al públic. En altres paraules, una oportunitat única de descobrir en exclusiva el nou directe de Manel, fora del circuit de festivals i amb la proximitat d'una sala de concerts. Obertura de portes a les 22h. Inici del concert a les 23,30h. Més informació i entrades a www.naub1.cat .

El misteri de Low

LOW

Casino L'Aliança de Poblenou, Barcelona

13 de maig de 2013

"You could always count on your friends to get you high, that's right / and you could always count on the 'rents to get you by, you could fly / and now they make you piss into a plastic cup, and give it up". Tota una metàfora dels temps que corren, la que canten Low a "Plastic Cup". El tema inicial del seu darrer disc, "The Invisible Way" (2013), va obrir també el concert que el trio de Duluth oferia la nit passada al Casino L'Aliança de Poblenou. Un concert que, potser també com a signe dels temps, es degustava molt millor des de les localitats barates. Les que es trobaven al pis superior i permetien observar l'escenari des de la distància, tot emmarcant-lo en la immensitat d'un teatre a les fosques.

Il·luminació austera, projeccions retallades per les siluetes dels components del grup i contacte mínim amb el públic -Alan Sparhawk tan sols s'hi va adreçar en comptadíssimes ocasions, les cançons van dir la resta-. Tot plegat, no feia sinó reforçar i refermar l'etern misteri d'una base rítmica minimalista i l'electricitat continguda de la guitarra d'Sparhawk. Repàs gairebé total a "The Invisible Way" -sense dubtar-ho, una de les obres definitives del que portem d'any-, destacant moments com el crescendo final d'"On My Own" o el regust casolà de "Just Make It Stop". En l'apartat retrospectiu, caramels tan deliciosament agredolços com "Especially Me" o "Murderer". I finalment, els músics sortint discretament de l'escenari enmig d'una ovació tan intensa com l'hora i mitja que acabàvem de viure.

L'APUNT 

Sovint ens queixem que determinats artistes només trepitgen Barcelona en el marc dels festivals. Per molt que Low toquessin sols i en un teatre, el concert d'ahir no era cap excepció -en lloc de concentrar tota la programació en un cap de setmana, en aquest cas es reparteix al llarg de diversos mesos- i s'emmarcava en un festival patrocinat per una entitat bancària. La qual cosa, si m'ho permeten, sap greu. Sobretot, quan el nom de l'entitat de torn apareix a les entrades del concert molt més gran que el del propi grup. I sobretot quan aquesta mateixa entitat es dedica, com qualsevol altra del seu gremi i paral·lelament al patrocini d'esdeveniments culturals, a ordenar execucions hipotecàries que deixen famílies senceres sense sostre.

Sí, tot això ho sabia perfectament quan vaig adquirir l'entrada -tot i que potser en aquell moment no vaig aturar-me a analitzar-ho-. I sí, possiblement aquesta era l'única manera que la gira de Low passés per Barcelona. I no, no em penedeixo d'haver assistit a un concertàs com el d'ahir, perquè en termes estrictament artístics no hi trobo discussió possible -dilemes ètics al marge-. Però quan grups com el de Minnesota acaben tocant sota el paraigües d'un banc -o d'una marca de cervesa, o de telefonia mòbil, o d'ulleres de sol...-, potser ens hauríem de plantejar moltes coses. Per començar, si encara té sentit aplicar conceptes tan buits com indie o alternatiu en un negoci musical cada dia més corporativista.

Rituals tribals

Els Beatles al Shea Stadium: ritual tribal.

"Podríem enviar quatre figures de cera de nosaltres mateixos, i la gent ja estaria contenta. Els concerts dels Beatles ja no tenen res a veure amb la música. Han esdevingut fotuts rituals tribals". D'aquesta manera explicava John Lennon per què els Beatles havien deixat de tocar en directe el 1966. I probablement tenia raó. Sobretot quan parlava de rituals tribals. Perquè això és exactament el que són la gran majoria -per no dir tots- dels grans esdeveniments musicals de l'actualitat. Ja sigui un concert de Bruce Springsteen, The XX, els Arctic Monkeys o bona part dels macrofestivals. Quan la música en directe es sobredimensiona d'aquesta manera, la pròpia música esdevé un simple element folklòric en el si d'un ritual tribal. Ara bé, he assistit a concerts de tots els artistes citats -i de molts altres que podrien formar part de la mateixa llista, així com al propi Primavera Sound-. I malgrat les tribus de torn, no tinc cap dubte que tota aquella música mereixia ser interpretada i escoltada en directe.

Contra el genocidi financer

Barcelona, 12 de maig de 2013

Tornava a casa en tren. Sí, de la manifestació. Poc abans d'arribar a la meva estació, un home ha demanat ajuda en veu alta, nerviós i amb un to francament desesperat. Era aturat de llarga aturada, feia mesos que no n'ingressava ni cinc i tenia dues criatures al seu càrrec. No demanava diners. Demanava feina, menjar o bolquers. Per aquest ordre. Jo m'he aixecat i li he dit que ho sentia, que no podia oferir-li res -si hagués portat menjar a sobre, n'hi hagués donat-, abans de baixar del tren. La resta del vagó ni tan sols se l'ha mirat. Tothom estava massa ocupat girant la vista cap a un altre costat o cremant-se-la a través d'una pantalla d'iphone. Tot esperant la recuperació econòmica que els salvi d'acabar com aquell pobre desgraciat a qui ni tan sols s'han dignat a mirar. Tot ignorant una realitat que també els pot tocar de ple en qualsevol moment. Precisament per això calia sortir avui al carrer. No perquè ja faci dos anys del 15-M, sinó perquè en tot aquest temps les coses no han fet sinó empitjorar, per culpa d'uns dirigents que també giren la vista cap a un altre costat. I creguin-me, si l'únic que demanem són mesures per a reactivar l'economia, encara empitjoraran més, les coses. Perquè, amb reactivació o sense, no sortirem mai d'aquest forat sense entendre que el que cal és un canvi total de xip. Cap a un sistema econòmic sostenible, cap a un consum responsable i cap a un model on la competitivitat i el corporativisme deixin lloc al cooperativisme i a les persones. Perquè si l'únic que volem és recuperar el tren de vida de fa cinc anys, és que no hem entès res de res.

El lema.

El deute dels que manen ens arrossega a tots. 

Uns altres que no podien faltar a l'aniversari del 15-M.

Brokeback and the Black Rock (2012)

Un d'aquells discos als quals t'acostes per la caràtula i t'acaben absorbint. Brokeback és un projecte paral·lel de Doug McCombs (Tortoise), i ha comptat a les seves files amb gent de Yo La Tengo i Stereolab, entre d'altres. El seu darrer treball, "Brokeback and the Black Rock", s'emmarca en els paràmetres del post-rock, però incorpora elements fronterers amb ecos de Calexico i, fins i tot, reverberacions pròpies de la música surf. El resultat és una desfilada d'atmòsferes desèrtiques i ambients tan àrids com aquesta fotografia.

Dies de garatge

LÍNIA MAGINOT + LES SUEQUES

NAUB1, Granollers

10 de maig de 2013

Granollers és una ciutat culturalment adormida i cega. Com a mostres, el tancament dels tres cinemes que tenia al centre en un període de poc menys de cinc anys -i per manca de públic-, o uns carrers que es tornen deserts un cop els comerços han abaixat les persianes. O el fet que la nit passada assistíssim quatre gats -a sobre, ningú era de Granollers- a un doble concert que hauria d'haver generat molt més interès en una ciutat de 60.000 habitants. Línia Maginot i Les Sueques. D'acord, el nom dels primers encara no ha sonat molt, però tenen connexions amb gent com La Brigada o Tokyo Sex Destruction -i què nassos, si ets una mica curiós tindràs ganes de descobrir coses noves-. Les Sueques, en canvi, sí que han sonat. I han aparegut en nombroses revistes. I han petat alguns d'aquests festivals que tant freqüenta la gent de Granollers -i rodalies- que sistemàticament es queixa de la grisor de la seva ciutat però no s'acosta al color encara que li portin al costat de casa.

Color com el d'una NAUB1 que acollia ahir un dels esdeveniments definitius del que portem d'any a nivell musical. Dues perles del veritable underground català -el que sorgeix d'arrel i no a cop de subvenció-, donant-ho tot en un escenari petit. Amb la proximitat que mai podrà oferir un macrofestival. I fent de l'escassedat de públic una arma a favor seu. Primer Les Sueques, amb un vital i refrescant còctel de post-punk i garatge que beu de Headcoatees, Dolly Mixture, Black Tambourine, Slits, Primitives i tot allò que es va anomenar C-86. Fent ballar el personal i, literalment, volar cadires. I Línia Maginot trencant qualsevol barrera que pogués existir entre ells i el públic, tocant a pèl, totalment desendollats i amplificant només aquells instruments que realment ho requerien. I deixant que parlés per si mateix un repertori que els acosta a La Brigada a base de folk-pop amb regust de Kinks, Violent Femmes i Herman Dune. Granollers s'ho va perdre. Els que hi vam ser encara flipem -i el que ens queda-.

Les Sueques.

Línia Maginot.

Bagatge

Manel.

Rockdelux publica aquest mes de maig tres pàgines d'entrevista a Manel signades per Nacho Vegas. Tenint en compte els interlocutors i l'extensió de l'article, haig de dir que m'esperava molt més d'aquesta conversa. No passa res. Em quedo amb el moment en què Vegas compara les postals urbanes -ara anomenades costumisme- de Manel amb les dels Kinks, Pulp -de qui els barcelonins van versionar "Common People"- i, fins i tot, Vainica Doble. Guillem Gisbert descarta qualsevol paral·lelisme entre els tres grups citats i el seu. Sense dir en quin grau li agraden o l'han influït, però definint acuradament el discurs de cadascú per mostrar-li a Vegas per què les comparacions van desencaminades. El cas és que el vocalista demostra conèixer perfectament tres bandes que a primera vista poca cosa tenen en comú. Perquè les ha escoltat, les ha analitzat i les ha interioritzat. En altres paraules, Manel tenen un bagatge musical que va molt més enllà dels referents més evidents que evoca el seu so. I aquesta és la gran diferència entre ells i tot el que ha vingut després -vostès ja m'entenen-.




Audio: "Teresa Rampell" - Manel

Peter Piek - Left Room (2013)

Espectacular el nou videoclip de Peter Piek. "Left Room", un dels temes que formaran part del seu esperat tercer disc, "Cut Out the Dying Stuff". I tot un salt endavant pel que fa a maduresa compositiva -entesa en el millor dels sentits-. Misteri, drama i melanconia sobre una melodia de tarda de diumenge. Un piano i una bateria que evoquen a Lennon i Bowie, i per sobre de tot la inconfusible veu de seda del de Leipzig. El clip en qüestió conté, reforça i eleva tots els elements citats. Amb una fotografia espectacular, un constant crescendo d'intensitat narrativa i un final que posa la pell de gallina. Definitivament, el millor videoclip que he vist en molt de temps.

http://www.youtube.com/watch?v=vTtAX0ez1NM&list=PLB4911E88B07FD3DE

Emily (1971)

El cas de la nord-americana Emily Bindiger és similar al del britànic Nick Garrie. Ambdós van debutar, fa poc més de quatre dècades i a través de discogràfiques franceses, amb uns discos de folk psicodèlic i barroc que van passar desapercebuts al seu moment però amb el temps han adquirit l'estatus d'obres de culte. I les coincidències no s'acaben aquí: tots dos han estat teloners de Leonard Cohen en algun moment d'unes trajectòries que s'han mantingut sempre en plans relativament discrets -ell compaginant les gires amb tasques extramusicals i comptadíssimes referències discogràfiques, ella treballant com a vocalista d'estudi i col·laborant amb projectes diversos-. El debut de Garrie, "The Nightmare of J.B. Stanislas" (1979), ha estat objecte d'un parell de reedicions al llarg de la passada dècada -la més recomanable és la d'Elefant Records-, però el de Bindiger, titulat simplement "Emily" (1971), només es podia adquirir fins ara al mercat del col·leccionisme -i a preus impossibles-. Per sort, alguna ànima caritativa va tenir el bon gust anys enrere de passar el vinil a format digital -amb els corresponents espetecs de l'agulla del tocadiscos, cosa que atorga un cert encant als sempre freds arxius mp3- i el va fer circular per blogs i portals d'intercanvi de fitxers. Va ser d'aquesta manera com un antic company de feina em va descobrir l'àlbum en qüestió, que ara veu finalment la llum en compacte per obra i gràcia de RPM International. La qual cosa, creguin-me, és motiu de celebració.





Audio: "Confession" - Emily

Tot recordant Kevin Ayers

"Es va avançar deu anys al punk al no trobar raons per afinar una guitarra. I de fet, per què preocupar-se'n? Pots fer discos fantàstics, desafinat. Per tant, el Kevin es trobava molt més endavant que la resta. Però en certa manera, no crec que es prengués prou seriosament a si mateix com a músic i compositor. Potser els seus referents no eren prou sans. (...) Durant els 50, tots els joves que es trobaven bé de salut estaven fent el servei militar. Per tant, el Soho es va omplir de gent que no havia pogut entrar a l'exèrcit perquè estaven bojos, eren homosexuals, o qualsevol altra cosa. El Soho va esdevenir un camp gravitatori per a marginats, on et trobaves gent amb els cabells llargs fent astrologia a la cantonada d'una cafeteria o escoltant estranys discos de jazz que mai més tornaries a sentir enlloc. Aquesta gent eren els referents del Kevin. Eren la seva idea de com comportar-se, que no tenia res a veure amb una visió industrial o de posar un producte al mercat. Aleshores l'underground era realment l'underground, i et dedicaves a l'art o al que fos només perquè et venia de gust fer-ho, i no pas per cap altre motiu". Robert Wyatt recorda a Kevin Ayers a l'edició de maig d'Uncut. I un no pot evitar sentir simpatia per Ayers, els seus referents i una forma de vida no corrompuda per les lleis de cap indústria ni mercat.

The Soft Machine el 1967: Kevin Ayers, Robert Wyatt, Mike Ratledge i Daevid Aellen.

Audio: "Hope for Happiness" - The Soft Machine

Línia Maginot i Les Sueques a la NAUB1

És possible que encara no hagin sentit parlar de LÍNIA MAGINOT. Doncs vagin-se preparant, perquè aviat se'n faran un tip. Per començar, vénen de Vilanova i la Geltrú -recorden allò del Liverpool català?- i compten a les seves files amb gent de l'òrbita de La Brigada i Tokyo Sex Destruction. Si això encara no els ha fet entrar en calor, probablement ho faci el seu pop lluminós, vocacionalment anglòfil i circumstancialment tenyit de folk. I què me´n diuen de LES SUEQUES? Comparteixen bateria amb els propis Línia Maginot i són una de les propostes més fresques que ha donat enguany la música en català. Post-punk, pinzellades gòtiques i la frescor de l´esperit C-86. I una lírica sensualment descarada que marca la diferència. Compartiran escenari aquest divendres, 10 de maig, a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert). Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

http://www.naub1.cat

Música enmig de l'horror

Ali Farka Touré, un dels pilars de la música maliana contemporània.

Mali. Un país del nord d'Àfrica que ha estat notícia durant els darrers anys per dos motius ben diferents. Al costat negatiu de la balança, un cop d'estat i un sagnant conflicte bèl·lic que ha enfrontat el govern de Bamako amb les milícies islamistes que es van apoderar del nord del país -Azawad, que anteriorment havia proclamat unilateralment la seva independència-. Al costat positiu, la música. Mali és una de les principals potències del continent africà en aquest art. I sorprèn observar com cada mes segueixen apareixent nombroses referències discogràfiques de músics malians, malgrat l'estat d'absoluta emergència en què es troba immers el país. Suposo que a l'Àfrica, a diferència del món occidental, encara es parla més de música que de negoci musical. Potser per això, mentre l'art troba a Mali sortida enmig de l'horror, a casa nostra les veus de sempre segueixen dient que les descàrregues digitals mataran la música.

Jeff Hanneman (1964-2013)

JEFF HANNEMAN

(1964-2013)

R.I.P.

Audio: "Angel of Death" - Slayer