Richard Hawley - "Further"

Primera sorpresa. Richard Hawley ha decidit deixar de batejar els seus discos a partir de localitzacions icòniques de la seva Sheffield natal. O, com a mínim, ha optat per titular la seva darrera obra com una de les peces que la conformen, un exercici de pop crepuscular marca de la casa, a mig camí dels crooners de tota la vida i el country més sofisticat -no hauria desentonat a l'últim treball d'Springsteen-. Segona sorpresa. Si bé el conjunt de l'àlbum aposta per coordenades properes a les de la citada peça titular, també hi ha moments en què el britànic presumeix d'un nervi rocker que li sembla fet a mida -l'esgarrapada elèctrica d'"Is There a Pill?" o el dinàmic desert rock d'"Off My Mind", que juntament amb "Alone" l'acosta per moments a determinades obres pretèrites dels seus veïns Arctic Monkeys-. Un nou pas endavant en una trajectòria simplement immaculada.

Històries melòmanes en una fàbrica de cervesa

Josep Maria Francino i Pere Gené (Lone Star), ahir a la tarda a la cerveseria Sant Jordi.

La Fàbrica de Cervesa Sant Jordi de Cardedeu acull aquest cap de setmana la segona edició de Vinils i Cervesa, una fira que vol refermar una vegada més la tradicional aliança del món de la música pop amb la cultura cervesera, i de passada oferir al melòman de base tota una sèrie de motius per sortir de casa. Per exemple la presència de tot un Pere Gené, líder dels històrics Lone Star, que ahir a la tarda va explicar amb pèls i senyals la història de la icònica formació en el marc d'una entrevista amb el periodista Josep Maria Francino.

Durant la seva intervenció, Gené es va referir a episodis com la versió en castellà de "The House of the Rising Sun" que li va comportar una relació d'amistat amb el mateix Eric Burdon, a l'aplaudida actuació que la banda barcelonina va realitzar l'any 1968 en un teatre de Madrid, d'on va sortir ovacionada després d'interpretar en clau jazzística el Cant dels Ocells -tot un atreviment en ple franquisme-, i al també celebradíssim concert que el grup va arribar a oferir a bord d'un vaixell de la marina nord-americana.

El líder de Lone Star també va reflexionar sobre l'estat de les coses en la música actual. I si bé són més que discutibles algunes de les frases més lapidàries que va deixar anar -"No negaré que tingui qualitat, però el rap no és música"-, sí que són interessants tot el seguit d'apunts que va oferir en relació a gèneres com el reggaeton o les anomenades músiques urbanes. "Són cançons que no es poden taral·larejar. Si la música és ritme, melodia i harmonia, aquestes dues últimes s'estan perdent de forma irreversible".

Són apreciacions personals que es poden compartir o no. I jo no les comparteixo, però sí que agraeixo que apareixin veus discrepants en un moment en què la fal·lera envers un determinat concepte de modernitat sembla haver-nos fet perdre una mica el nord a tots. Diuen que quan hi ha dos extrems oposats, cap dels dos sol tenir raó. I en aquest sentit és possible que Gené errés en una part del seu diagnòstic, però no està més equivocat que tots aquells pretesos gurús que de la nit al dia volen enterrar tot allò que els sembla vell i elevar al màxim pedestal qualsevol ocurrència concebuda amb un mòbil i feta viral a la xarxa social de torn.


EL LLEGAT DELS BEATLES

No va ser la presència de Gené l'únic plat fort de la tarda d'ahir. Acabada l'entrevista, el propi Francino va participar juntament amb l'escriptor Enrique Torras en una ponència sobre el llegat dels Beatles i la seva influència en el món contemporani. "Quan van actuar a Barcelona el 1965, la seva simple presència a la ciutat va fer que molts joves sortíssim al carrer, forméssim grups, toquéssim instruments, aprenguéssim cançons i, en definitiva, ens poséssim en marxa per canviar totes aquelles coses que no ens agradaven", va apuntar Francino, una de les veus més autoritzades del país en matèria Beatle.

Torras es va referir a obres com "Help!" o "Rubber Soul", ambdues de 1965, per explicar com els de Liverpool van contribuir d'una banda a eixamplar les possibilitats de l'estudi de gravació, i de l'altra a elevar el pop a la mateixa categoria que gèneres com la clàssica o el jazz. "Quan graven 'Yesterday' i decideixen introduir-hi una secció de corda, s'apropien d'un llenguatge que no és propi del rock i obren una porta que ja no es tornarà a tancar mai més". D'altra banda, Francino va resumir el llegat del quartet amb una frase: "Aviat farà 50 anys que es van separar, i avui encara som uns quants els que ens hem aplegat aquí per parlar d'ells i de la seva música".

Al programa d'avui hi destaca la presència del també periodista Mariano Muniesa (Heavy Rock), que oferirà un anàlisi similar al Francino i Torras, si bé centrat en la trajectòria i l'obra dels Rolling Stones. El mateix Muniesa participarà també en un debat sobre el present i el futur de la premsa musical amb un altre reconegut professional del sector, Oriol Rodríguez (Rockdelux, Enderrock).

Santana - "Africa Speaks" (2019)

Si la química és un dels elements indispensables a l'hora de fer música, les companyies havien estat durant els darrers temps un dels grans entrebancs a la trajectòria de Carlos Santana. Ni el que es va anunciar com a disc de retorn de la formació clàssica de Santana -"Santana IV" (2016)- ni la unió del guitarrista amb els Isley Brothers (o el que queda d'ells) -"Power of Peace" (2017)- lliuraven sobre el terreny tot allò que podien arribar a prometre sobre el paper. Eren discos carregats de bones intencions que a la pràctica resultaven excessivament mecànics i fins i tot protocolaris.

Sigui com sigui, aquest 2019 Santana ha canviat de companyies i això s'ha traduït en positiu a l'hora de tornar a l'estudi. D'entrada, s'ha aliat amb tot un Rick Rubin, artífex de resurreccions discogràfiques que van de Johnny Cash a Metallica passant per Neil Diamond o ZZ Top. I per acabar-ho d'arrodonir, ha fitxat com a vocalista titular a la balear Concha Buika, que ha aportat la seva visió global de gèneres com el jazz, el soul o les músiques d'arrel africana a l'hora de facturar un plàstic, "Africa Speaks" (2019), que recupera les essències més genuïnes de Santana. Un àlbum de rock amb accent afrollatí on, ara sí, el mexicà sembla haver recuperat aquell nervi i aquell afany explorador amb què es va definir ara fa prop de cinc dècades.

Com a mostra més immediata els ressons tribals i els paisatges pantanosos de la peça titular, que enllacen amb el misteri d'"Abraxas" (1970) i sorprendran sens dubte a qui no conegui l'obra de Santana més enllà de "Supernatural" (1999). Sensacions que refermen el blues global de "Yo me lo merezco", els repunts jazzístics de "Blue Skies" -amb participació de Laura Mvula- i l'orgia polirítmica de "Batonga". Que ningú s'esperi la continuació immediata de les obres clàssiques signades pel guitarrista en temps pretèrits, això a aquestes alçades ja no passarà. En canvi, el mexicà ha lliurat el seu disc més rodó en el que portem de segle i ha signat l'acta de reconciliació amb el seu esperit (i el seu públic) més inquiet i aventurer. Ben tornat sigui.

Vinils vs. iTunes

Apple es peta iTunes perquè l'aplicació en qüestió és a un pas de quedar-se obsoleta, conseqüència de les noves tendències i hàbits de consum. Mentrestant, la meva col·lecció de vinils publicats en molts casos abans de néixer jo mateix segueix funcionant a ple rendiment i sense risc de quedar obsoleta. Quines coses.

Guitarra, baix i bateria - Programa 221

Dave Bartholomew (1918-2019).

Últim Guitarra, baix i bateria de la temporada a Ràdio Silenci amb Ricky Gil. Tota una selecció de refrescant rhythm & blues per a combatre l'onada de calor, homenatge inclòs al gran Dave Bartholomew. Disponible en podcast.

Jade Jackson

El seu primer disc, "Gilded" (2017), la va perfilar ja de bon principi com una de les veus emergents amb més projecció de la música d'arrels nord-americana dels darrers anys. Avui mateix en publica la continuació, un "Wilderness" (2019) que referma la promesa inicial amb un bon grapat de cançons de les que evoquen carreteres infinites i conviden a contemplar grans horitzons. Jade Jackson ve de Santa Margarita, Califòrnia, i assaja amb la seva pròpia banda a l'interior d'una església local. El seu discurs beu de fonts com Tom Petty, Lucinda Williams (aquest timbre vocal polsegós i estripat), Laura Cantrell o l'obra més recent de Ryan Adams. I a les tasques de producció dels seus dos àlbums s'hi troba ni més ni menys que Mike Ness (Social Distortion), inequívoc reclam que malgrat tot no hauria de desviar el focus d'atenció d'un repertori que es val per ell mateix. Poden comprovar-ho a Bandcamp.

Billy Drago (1945-2019)

Drago encarnant Frank Nitti en un fotograma de "The Untouchables".

BILLY DRAGO

(1945-2019)

Aquella elegància en el vestir, en el caminar i fins i tot en un parlar que conjugava misteri amb l'expressió més pura de la maldat. La mateixa que transmetia aquella mirada freda, seca i dura com una pedra. Quan Billy Drago es va posar a la pell del gàngster Frank Nitti a "The Untouchables" (1987), de Brian De Palma, no tan sols va realitzar la seva actuació més definitiva. També va crear un dels malvats més reconeixibles del setè art durant la dècada dels 80. Natural de Hugoton, Kansas, Drago també tenia connexions amb el món musical. De jove va exercir com a disc jockey a nivell local abans de decidir-se per la interpretació, i un cop encarrilada la seva carrera va alternar el cinema amb capítols com la seva aparició al videoclip "You Rock My World" de Michael Jackson. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

The New Nostalgia

Tan sols tenen una peça penjada a les plataformes digitals, "Fragile Bones", un avançament del que serà el seu primer disc i un reclam de pes a sumar a una incansable agenda de directes que els ha valgut un bon nombre d'adeptes i crítiques en positiu en mitjans especialitzats del Regne Unit. The New Nostalgia -per cert, brillant el nom- són quatre músics britànics amb una fixació pel rock alternatiu intens i alhora sofisticat d'uns Foals, per citar una de les seves influències més evidents. El grup va començar gairebé per casualitat quan els seus components van coincidir a Amsterdam i van decidir posar-se a tocar als carrers d'aquella ciutat. De tornada al Regne Unit, es van establir a Londres i van acabar de donar forma a aquest projecte que poden vostès descobrir a Soundcloud.

The Parasitic Twins

Ells mateixos es qüestionen a la seva pròpia carta de presentació si són la banda de doom metal més ràpida del món o bé la més lenta de totes les formacions que es dediquen al grindcore. El cert és que efectivament el seu discurs beu d'ambdós gèneres, així com d'estils que van de l'sludge al hardcore més contundent. The Parasitic Twins són un duet de guitarra i bateria provinent de Hull, al nord d'Anglaterra, i han publicat tota una sèrie de singles que poden escoltar vostès a Bandcamp.

Edgeworth

Sobre el paper defineix les seves cançons amb tot un ventall d'etiquetes que van del folk a la No Wave, i sobre el terreny sona com si Jeffrey Lewis o Jonathan Richman s'haguessin tancat una setmana sencera en un soterrani escoltant una vegada i una altra les 16 pistes de "No New York" (1978). Atonalitats, cacofonies, dissonàncies, poliritmes cavernícoles, guitarres hipnòtiques i tot un seguit de peces que tant poden remetre al post-punk més esquelètic i terminal com eixamplar els horitzons de l'antifolk. Es diu Jay Edgeworth, ve de Londres i ha signat amb el seu cognom un primer disc enregistrat en directe i sense cap més recurs que les seves pròpies cançons, "At Ranscombe Studios" (2019). Poden escoltar-lo a Bandcamp.

Deu anys sense Sky Saxon

Sky Saxon (1937-2009).

Ja fos pel fet de coincidir la data de la seva mort amb la de Michael Jackson, o simplement perquè la seva biografia havia transitat altres camins, el cas és que el traspàs d'Sky Saxon va passar gairebé inadvertit al seu moment i tampoc ha estat objecte de grans commemoracions en aquest desè aniversari. Sigui com sigui, tal dia com avui de fa deu anys ens deixava un dels grans exponents del rock californià de la dècada dels 60. El líder de The Seeds, pioners del rock psicodèlic i precursors de gèneres com el punk.

Vaig tenir ocasió de cobrir per la desapareguda revista 33RPM l'únic concert que la formació va arribar a oferir a Barcelona, l'estiu de 2005 a la sala Sidecar amb Saxon com a sol component original i una banda integrada per músics joves però de solvència contrastada. D'aquella nit recordo una actuació impecable que tan sols es va torçar durant la recta final, quan el nostre home es va deixar anar amb un extens monòleg al més pur estil d'un gurú psicodèlic sobre la grandesa de Jesucrist (no és broma), que es va acabar quan un dels components de la pròpia banda li va demanar que baixés de l'escenari.

Deu anys sense Michael Jackson

Michael Jackson (1958-2009) - Foto Mike Segar / Reuters.

Signe d'aquests temps que ens ha tocat viure, es commemora el desè aniversari de la mort de Michael Jackson en plena ona expansiva de la polèmica generada per un documental aparentment rodat amb l'ànim de posar el dit a la llaga, producte ideal per a encendre els ànims de l'anomenada opinió pública quan el soroll i la immediatesa semblen haver desplaçat la reflexió i el rigor del centre de qualsevol debat. Ja ho saben, una sèrie de testimonis que van dir una cosa sota jurament davant d'un jutge -el mateix que va absoldre Jackson de tots els càrrecs que se li imputaven-, però en diuen una altra davant les càmeres en un moment en què les seves respectives economies semblen viure moments complicats -i en què el principal interessat ja no es pot defensar-.

Vivim temps de blanc i negre, de bons i dolents, d'estar amb els uns o amb els altres. De posar la correcció política per sobre de principis tan bàsics com la presumpció d'innocència. De caure en qualsevol provocació i voler-se alguns desfer d'un dia per l'altre de tot allò que havien acumulat al llarg de vides senceres només perquè uns realitzadors amb pocs escrúpols han decidit afirmar, sense cap prova sòlida que sostingui la seva tesi, que el seu ídol era el dimoni personificat. I precisament per això, perquè com va dir aquell un cop feta la calúmnia sempre n'acaba quedant alguna cosa, avui estem parlant més d'unes acusacions infundades que no pas del llegat inqüestionable d'un dels entertainers més grans del segle XX.

Més enllà de les xifres astronòmiques en què solien traduir-se els seus llançaments discogràfics i moviments escènics, Jackson va ser un dels grans perquè va donar forma -sempre envoltat del personal adequat, i aquí hi entraven figures com Quincy Jones- a algunes de les obres més celebrades i recordades del seu temps, i va esdevenir probablement l'últim gran ídol de masses de la música pop, abans que aquesta fragmentés el seu mercat en múltiples nínxols. També va ser una de les últimes grans estrelles que va produir la factoria Motown, debutant amb els Jackson 5 i apadrinat per la mateixa Diana Ross, una de les veus que han sortit en defensa seva durant aquests últims mesos. Se'n va anar havent guanyat moralment a tots aquells que l'havien volgut enfonsar, i a punt de tornar als escenaris per la porta gran amb el que podria haver estat el seu espectacle definitiu.

50 anys de "Pretties for You"

"Pretties for You" (1969) possiblement sigui un dels debuts més atípics i infravalorats de la història de la música pop. Un àlbum que genera rebuig fins i tot entre alguns dels seguidors més acèrrims dels seus autors, però que ha arribat a generar tot un culte entre els amants de gèneres com la psicodèlia. I és que la primera obra d'Alice Cooper no tenia res a veure amb el hard rock d'estètica glam que la pròpia formació -en aquell moment Alice Cooper era el nom de la banda i no l'alter ego de Vincent Furnier- patentaria durant la dècada dels 70, sinó més aviat amb l'afany experimentador dels primers Pink Floyd o del mateix Frank Zappa, mentor del propi grup i productor de l'àlbum en qüestió -diuen les males llengües que en realitat va abandonar l'estudi mentre la banda gravava un assaig, i que es va limitar a donar aquella gravació per bona sense ni tan sols haver-la escoltat-. Sigui com sigui, hi figuraven moments dignes de menció com ara els ritmes protostoner de "Fields of Regret" o les textures àcides d'un "Swing Low Sweet Cherrio" que no hauria desentonat en absolut a la nissaga Nuggets. Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys -però que ningú n'esperi cap mena de commemoració al concert que Cooper té previst oferir el mes de setembre a Barcelona, per descomptat-.

Dave Bartholomew (1918-2019)

Bartholomew actuant en un acte d'homenatge a la seva trajectòria,
organitzat per Allen Toussaint a Nova Orleans, novembre de 2009.

DAVE BARTHOLOMEW

(1918-2019)

Aquest 2019 serà recordat com un any de dol profund a l'escena musical de Nova Orleans. Si fa tan sols unes setmanes dèiem adéu a Dr. John, ahir ens deixava Dave Bartholomew. Figura sovint eclipsada per les seves pròpies fites però en qualsevol cas imprescindible per a entendre no tan sols la música de la Crescent City sinó la transició del rhythm & blues cap al rock'n'roll i els seus derivats, aquest músic, compositor i productor centenari havia estat mà dreta de Fats Domino al moment de signar partitures tan capitals com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'" o "Blue Monday". També aquell "Fat Man" que nombroses veus autoritzades assenyalen com a certificat de naixement del propi rock'n'roll.

Menys reivindicada però igualment imprescindible resulta "The Monkey", una peça que va enregistrar pel seu compte i va publicar al seu nom. Tota una rodanxa de rhythm & blues sense adulterar i servit a tota castanya, preludi d'algunes de les formes més elèctriques que adquiriria el rock en dècades posteriors -i una lírica que malauradament no ha deixat mai d'estar d'actualitat-. Una bona porta d'entrada al seu cançoner és el recopilatori "The Big Beat - The Dave Bartholomew Songbook" (2013, Ace), on a més de les citades "Fat Man" i "The Monkey" hi figuren èxits de collita pròpia interpretats per gent com Elvis Presley, Buddy Holly, Jerry Lee Lewis o Brenda Lee. Un ventall d'artistes tan ampli com l'abast de qui va esdevenir una llegenda nord-americana de ple dret.

Black Sabbath

Black Sabbath.

La discografia de Black Sabbath, i especialment els fundacionals cinc primers àlbums amb Ozzy Osbourne al capdavant, confeccionen per ells mateixos una de les bandes sonores ideals per a una nit de bruixes com la d'avui. La revetlla de Sant Joan i el solstici d'estiu. La celebració per l'arribada del bon temps i tots els ressons pagans d'una tradició que ve de lluny. Si m'haig de quedar amb un sol disc, és clar, trio el primer -"Black Sabbath" (1970)-. I posats a concretar més, els convido a punxar aquesta nit la peça homònima que l'enceta amb els seus sis minuts carregats de misteri, tenebra i màgia negra. Bona revetlla a tothom.

The Muckers

Foto CJ Harvey.

Estèticament semblen sorgits d'algun soterrani de l'East Village previ a la gentrificació, i musicalment invoquen una de les tradicions sonores més genuïnament novaiorqueses, aquella línia evolutiva que comença amb Television i entra de ple al segle XXI de la mà dels Strokes. El cert és que The Muckers porten dos anys fent soroll en el millor sentit als circuits emergents de la Big Apple, on són en vies de consolidar un discurs elaborat a base de guitarres angulars i ritmes carregats de funk. Presenten ara el seu quart single, "This Town will Drag Us Down" -sí, el títol fa referència a la ciutat dels gratacels-, disponible a Youtube amb un videoclip que invoca els dies daurats del Mercury Lounge.

La reacció de Tom Morello a un selfie inoportú

Tom Morello.

Segur que vostès també ho hauran observat en multitud de concerts, sobretot quan damunt l'escenari hi ha figures de cert renom. Assistents que es dediquen a fotografiar-se d'esquena al propi escenari amb l'estrella en qüestió més o menys de fons. Seguidors de l'artista de torn que malgrat tenir-lo a tocar dels dits no se'ls acut altra cosa que donar-li l'esquena amb l'objectiu d'aconseguir un d'aquells selfies tan inoportuns com efectius a les xarxes socials. Bé, dies enrere un d'aquests seguidors va anar una mica més lluny i va optar per fer-se una fotografia amb Tom Morello damunt mateix de l'escenari, mentre el guitarrista oferia un dels seus solos, durant un concert de Prophets Of Rage a la localitat de Tinley Park, al sud de Chicago. La resposta del músic va ser tan contundent com oportuna: va agafar el mòbil del fan en qüestió, el va llençar al públic i va deixar el pobre individu amb un pam de nas. Poden veure-ho vostès mateixos a Twitter (i en acabat poden aplaudir la reacció de Morello, i tant que sí).

Ana Béjar - "Everything I Say" (2019)

No hi ha millor manera de commemorar el Dia de la Música que amb tota una prova d'amor a la pròpia música. ANA BÉJAR publica avui mateix "Everything I Say", un ep on es dedica a portar al seu terreny peces originals de Nick Cave, Beachwood Sparks, Donna Summer i Vic Chesnutt.

De vegades, l'acte de fer una versió pot esdevenir una molt bona ocasió perquè un músic posi sobre la taula tot el seu art i ofici. El fet de prendre una composició aliena, despullar-la fins a la més absoluta essència i acabar-la reformulant com si es tractés d'una creació pròpia -fer-se-la seva, com sol dir-se col·loquialment-, ni més ni menys. Ana Béjar no tan sols ho té claríssim, sinó que acumula tot l'art, tot l'ofici i tota l'experiència de qui durant tres dècades s'ha dedicat a la música independent, avançant-se al seu temps al capdavant d'aventures com Usura i navegant a contracorrent amb uns Orlando que facturaven delícies sonores en clau Americana quan aquest terme encara no s'utilitzava en aquesta banda dels Pirineus.

Coincidint amb la commemoració del Dia de la Música, i com si d'una prova d'amor a la pròpia música es tractés, la de Jerez publica avui mateix un ep de versions, "Everything I Say" (2019, Madrugada Records), que vol ser el preludi d'un nou àlbum amb temes propis i que arriba tres anys després del primer plàstic que va signar amb el seu nom -"The Good Man" (2016)-. Quatre peces i (sobretot) quatre artistes que a priori poca cosa tenen a veure els uns amb els altres, però als quals Béjar ha sabut donar aixopluc sota un mateix paraigües. D'aquesta manera, Nick Cave i Vic Chesnutt alternen sense problemes amb Beachwood Sparks i (atenció) Donna Summer. I el resultat global ofereix noves perspectives d'un repertori tan eclèctic sobre el paper com coherent sobre el terreny.

La peça més sorprenent del conjunt probablement sigui "I Feel Love", el trencapistes discotequer de Summer, que Béjar deconstrueix fins a transportar-lo a mig camí del blues més corrosiu i terminal, i dels paràmetres més hipnòtics de la música industrial. Decibels en expansió que es contraposen amb la calma tensa de l'esquelètica aproximació a "The Ship Song" (Cave) amb què s'obre el disc, i sobretot amb una desolada lectura de "Ponce De Leon Blues" (Beachwood Sparks) que frega les coordenades sonores d'uns Cowboy Junkies o dels primers Low. Finalment, "Everything I Say" (Chesnutt) rebaixa l'arsenal elèctric de l'original en favor d'uns ressons Americana que invoquen per moments la Lucinda Williams més pantanosa. Art i ofici, ni més ni menys.


Més informació:
Madrugada Records  /  Bandcamp

Dia de la Música 2019

Dan Auerbach.

21 de juny. El Dia de la Música i l'inici de l'estiu. Un bon moment per sortir a la terrassa i tornar a punxar tota una sèrie de discos que solen entrar a la primera en qualsevol època de l'any però funcionen ara millor que mai. Plàstics que tant poden esdevenir la banda sonora dels dies llargs com animar nits curtes (i sovint intenses). Els singles fundacionals dels Beach Boys, les vinyetes de peu de carrer del doo wop i els girl groups, el soul més fresc i refrescant de les factories Stax i Motown -o el rock'n'soul de Little Steven i els seus Disciples of Soul, que dies enrere s'avançaven a l'arribada de l'estiu interpretant sencer el flamant "Summer of Sorcery" (2019) a la sala Apolo- o, és clar, obres més o menys recents que van del "Waiting on a Song" (2017) de Dan Auerbach al "Summer 08" (2016) de Metronomy. Les opcions, no cal dir-ho, són abundants i gairebé infinites. Sigui com sigui, bon Dia de la Música a tothom.

Prou! - "Extinció" (2019)

Que en queden de lluny, els dies en què Prou! eren un duet de baix i bateria que tant podia aproximar-se als paràmetres estètics i sonors de la No Wave com avançar-se a propostes com la dels mateixos Royal Blood. En l'actualitat podem parlar d'un power trio tan consolidat com un discurs que alterna la contundència del metal amb determinades geometries pròpies del post-rock o fins i tot de l'emocore.

Els barcelonins trenquen aquest mes de juny quatre anys llargs de silenci discogràfic, els que separen "L'art de desaparèixer" (2015) -fins ara la seva obra més completa i definitiva- d'aquest flamant "Extinció" (2019, No Me'n Records). Una dotzena de pistes on guanyen pes els ressons metàl·lics i sobretot una sèrie de passatges instrumentals que d'alguna manera perfilen nous horitzons sonors.

"Samskara" i "PPP (Prou Party Program)", per exemple, alternen riffs monolítics amb estructures progressives i atmosferes opressives. "Creua el mar", en canvi, comença a tota pastilla abans de recórrer tot un seguit de paisatges tenebrosos i desembocar finalment en una aclaparadora bateria de ritmes tribals. Atenció també als ressons industrials d'"Al Andalus", una altra de les perles que fan d'aquest "Extinció" el plàstic més rodó que han facturat Prou! a data d'avui. Que no triguin cinc anys més a fer el següent, sisplau.


Més informació:
Prou!  /  Bandcamp

50 anys d'"Aoxomoxoa"

Són abundants les veus autoritzades que assenyalen "Aoxomoxoa" (1969) com el sostre de la primera etapa dels Grateful Dead i, en conseqüència, com una de les obres clau tant de la discografia dels californians com del rock psicodèlic facturat a San Francisco durant la segona meitat dels 60. Irònicament, aquell tercer disc va suposar també un canvi de paradigma en el so de la formació, que començava a experimentar amb instruments acústics. Quan tornessin a l'estudi al cap d'un any en sortirien amb "Workingman's Dead" (1970), una aproximació a la música d'arrels dels Estats Units que molts contemplen com a precursora d'allò que avui anomenem Americana. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Aoxomoxoa" va suposar també el naixement del tàndem compositiu format per Jerry Garcia i Robert Hunter, que es va estrenar amb títols com "St. Stephen", "Rosemary" o "China Cat Sunflower".

Catastrofe Club - "Como moscas"

Catastrofe Club.

Frenètics moviments de càmera, el blanc i negre com a fil conductor i unes atmosferes tan fosques i inquietants com els temps que estem vivint. Els vallesans Catastrofe Club acaben de presentar el videoclip de "Como moscas", una de les peces incloses al seu segon àlbum -"Ejercicios de visión" (2018, Hidden Track)-. Produït per la pròpia banda i l'escola de teatre Arsènic Espai de Creació, el clip s'ha rodat a les instal·lacions de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, amb Marta G. Otín a la direcció artística i Mireia Schröder a les tasques de realització. Poden veure'l a Youtube. I si volen degustar l'impactant directe de Catastrofe Club, podran fer-ho el proper diumenge, 23 de juny (19,30h) a l'espai Dràstik Punkaires de la mateixa capital vallesana.

Ració doble (i molt completa) de soul i altres ritmes de l'univers afroamericà

Vintage Trouble.

VINTAGE TROUBLE i YOLA. Un dels directes més celebrats dels darrers anys, compartint escenari amb un dels debuts discogràfics més aplaudits d'aquest 2019. Doble cartell d'impacte el que ha programat la gent de Blackisback! Weekend, aquest divendres (21 de juny) a la sala Apolo.

No es deixin vostès enganyar pels aires introspectius i els sofisticats mitjos temps que semblen haver guanyat terreny als darrers llançaments discogràfics de Vintage Trouble. La banda californiana segueix elevant temperatures, encenent escenaris i caldejant platees arreu per on passa, presumint d'un dels directes més enèrgics i dinàmics de la seva generació, i fent honor a unes arrels fundacionals que s'alimenten de les profunditats de la música afroamericana sense renunciar a l'ara i l'aquí. Ho saben prou bé tots aquells que els van veure en directe ara fa dos anys en una sala Apolo que va esdevenir tota una olla a pressió i on els de Ty Taylor van segellar una d'aquelles actuacions que seran recordades durant molt de temps.

Tornen a visitar-nos aquesta mateixa setmana (21 de juny), de la mà de Blackisback! Weekend i novament a la sala del carrer Nou de la Rambla. I amb nou disc sota el braç, la segona part de l'ep "Chapter II" (2019) -la primera va veure la llum l'any passat-. Cinc talls que es capbussen en les formes més elegants del soul de la dècada dels 70, que remeten a corrents com el Philly Sound o el Quiet Storm, i que sens dubte contrasten amb l'explosió de rock'n'roll de garatge, soul greixós i blues corrosiu que solen despatxar sobre les taules. "Sempre hem pensat que les cançons són el més important, ens prenem molt seriosament tot allò que fem i no deixem res a l'atzar. Volíem situar aquest nou treball a l'alçada dels discos que més estimem", confessa el baixista del grup, Rick Barrio.

Entre els principals reclams d'aquesta nova entrega de "Chapter II" destaquen el funk coral d'"Everyone Is Everyone", les tonalitats pop de "Don't Stop Forever" o l'espiritualitat soul de "So Sorry". Peces inspirades, segons confessa la pròpia banda a les notes promocionals del disc, en artistes com Amy Winehouse o Lauryn Hill. Els darrers referents d'una banda decidida a ampliar els seus horitzons sonors i a no repetir-se a l'estudi, sense que això impliqui renunciar a tot el desplegament de força i electricitat habitual dels seus directes. Ni a una reputació que els ha portat durant els seus deu meteòrics anys de trajectòria a compartir escenaris amb autèntics gegants com The Who, AC/DC o els Rolling Stones.

LA GRAN SORPRESA

Si Vintage Trouble tornen a Barcelona consolidats com una aposta segura damunt l'escenari, la gran sorpresa de la nit serà sens dubte el debut a casa nostra de Yola, una artista britànica que malgrat acumular un llarg recorregut ha esdevingut una de les grans revelacions d'aquest 2019, en part gràcies a la seva aliança amb tot un Dan Auerbach (The Black Keys). Natural de Bristol i foguejada inicialment a l'escena trip hop d'aquesta mateixa localitat, la seva brúixola personal sempre ha apuntat cap al sud dels Estats Units, i concretament cap a aquelles coordenades sonores on es confonen les tradicions blanca i negra i es desdibuixen les fronteres entre gèneres com el country o el soul.

Després de capitanejar el combo de country rock Phantom Limbs i de rebre una trucada d'Auerbach proposant-li gravar un disc al seu nom amb ell mateix a les tasques de producció, no va dubtar a fer les maletes, plantar-se a Nashville i donar forma al que ha acabat esdevenint "Walk through the Fire" (2019). Dotze talls enregistrats al costat d'alguns dels músics de sessió més reclamats de la Music City, on ressonen paraules tan majors com ara els noms Dusty Springfield, Bettye Swann o Mitty Collier. I un dels debuts més aplaudits del que portem d'any per la premsa especialitzada d'arreu del planeta. Atenció, que ningú contempli a Yola com una telonera de luxe, sinó com a part integral d'un doble cartell d'autèntic impacte.

Més informació i entrades:
Sala Apolo  /  Pàgina web

Rock'n'soul d'Asbury Park

Little Steven, durant la seva actuació a la sala Apolo.

LITTLE STEVEN AND THE DISCIPLES OF SOUL

Sala Apolo, Barcelona

17 de juny de 2019

Apuntava Bruce Springsteen a la seva autobiografia -"Born to Run" (2016)- que la carrera de Little Steven al marge de The E Street Band s'ha vist perjudicada per les expectatives d'un públic massa acostumat a observar-lo en un segon pla i no pas al centre de l'escenari. Sigui com sigui, i sense ànim de contradir el Boss, el cert és que l'alter ego d'Steve Van Zandt pot presumir a aquestes alçades d'haver redreçat la seva erràtica trajectòria solista lliurant dues de les seves obres més rodones i coherents quan ja gairebé ningú s'ho esperava. I de liderar en ple segle XXI uns renovats Disciples of Soul que bé podrien ser la formació més solvent amb la qual s'hagi enfilat mai a un escenari, amb permís és clar de la banda mare.

Com a mostra l'actuació de la nit passada a la sala Apolo, la tercera visita a Barcelona de l'autor de "Men Without Women" (1982) -ara fa dos anys es va deixar caure pel Cruïlla i la sala Razzmatazz-, on el seu llançament més recent, el flamant "Summer of Sorcery" (2019), va esdevenir fil conductor i columna vertebral d'una cerimònia amb totes les lletres. A l'escenari, una quinzena de músics -no hi van faltar vells coneguts com Eddie Manion (Miami Horns) o Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i un engranatge que sembla augmentar el seu rendiment concert a concert. Molt més que una banda d'acompanyament, una compacta unitat de múltiples capes que es va repartir oportunament el pes escènic amb el seu líder i d'on van sobresortir l'aclaparadora secció de vents, les sis cordes de Marc Ribler i les dinàmiques percussions d'Anthony Almonte.

Sobre el terreny, una orgia de soul del de tota la vida, funk greixós amb acabats llatins, rock amb accent d'Asbury Park i oportunes incursions en coordenades com les del reggae, el blues o el doo wop. Van escalfar motors amb la bateria de ritmes trencapistes que és "Communions". Van acabar de caldejar l'ambient amb un "Party Mambo!" que els va connectar amb alguns dels capítols més gloriosos que ha viscut l'Apolo en la seva condició de sala de ball. Van acabar d'entrar en matèria amb un "Love Again" que sona tan fresc en ple 2019 com ho hauria fet cinc dècades enrere en un single de la Motown. Van viatjar fins a les nits de Chicago al ritme d'"I Visit the Blues". Van maridar musculatura rockera i consciència social amb "Los Desaparecidos". I van citar el seu bon amic i veí Southside Johnny amb tres dels títols que li havien cedit Springsteen i el propi Steven -"Little Girl so Fine", "Trapped Again" i "Love on the Wrong Side of Town"-.

Els ressons blaxploitation de "Vortex" gairebé van fer col·lisionar els universos sonors d'Isaac Hayes i Bobby Womack abans que "I Am a Patriot" enfilés una climàtica recta final culminada amb "Bitter Fruit" i "Forever". En tanda de bisos, "Summer of Sorcery" va invocar per moments l'èpica a contrallum de l'Springsteen més reflexiu, i "Soul Power Twist" va posar la sala de potes enlaire amb la seva gens dissimulada aproximació al "Having a Party" de Sam Cooke. Van rematar la feina "Sun City" i "Out of the Darkness", acomiadant per la porta gran dues hores i mitja de recital i assenyalant tot allò que trobarem a faltar quan el Boss cridi Van Zandt a files amb vistes a reactivar la E Street Band -cosa que podria passar l'any vinent, segons han declarat les pròpies parts implicades-. La màgia del rock'n'soul d'Asbury Park en sala petita i a tocar dels dits de la mà, ni més ni menys.

Ex Hex - "It's Real" (2019)

Cinc anys poden equivaler a tota una eternitat en una indústria com la del disc, i més en aquests temps en què conceptes com la immediatesa i la caducitat es troben més que mai a l'ordre del dia. Fets que deuen importar més aviat poc a Mary Timony, veterana d'incomptables projectes de naturalesa subterrània que opta per fer les coses al seu aire i prendre's el temps que consideri necessari a l'hora de facturar cada nova obra. El cas és que ha passat un lustre des que va presentar en societat la seva última aventura, Ex Hex, amb el notable "Rips" (2014). Un temps que el trio amb base d'operacions a Washington DC ha aprofitat per madurar el seu so fins a coordenades properes, atenció, al hard rock i l'AOR de la dècada dels 80.

El resultat és "It's Real" (2019), deu talls que d'haver vist la llum tres dècades i mitja enrere haurien regnat a les ràdios nord-americanes al costat de Pat Benatar, Heart, Van Halen i Tom Petty, i que en clau contemporània cal situar al costat dels Ghost més accessibles. El cert és que aquesta evolució no hauria de sorprendre ningú que detectés entre els ritmes de garatge de "Rips" aquell gust per les formes més radiables del power pop i la New Wave -"Waste Your Time" seguia l'estela de The Go-Go's o The Cars-. El que sí pot resultar sorprenent és la frescor amb què Timony i companyia reciclen tot un seguit de fórmules que fa quatre dies semblaven esgotades però segueixen donant molt de joc en títols com "Tough Enough", "Want It to Be True" o un "Rainbow Shiner" que faria les delícies de la mateixa Joan Jett.

Escoltin "It's Real" a Bandcamp.

50 anys de "From Elvis in Memphis"

Ja ho he dit en alguna ocasió. "From Elvis in Memphis" (1969) potser no sigui el disc més rodó d'Elvis Presley, però és el meu preferit i a més va suposar el seu retorn per la porta gran a l'estudi de gravació després del revitalitzador 68 Comeback Special. Es commemora avui el cinquantè aniversari de l'edició de l'àlbum on figuraven "Wearin' that Loved on Look", "Only the Strong Survive", "Long Black Limousine" o "In the Ghetto", per citar tan sols quatre dels seus inqüestionables arguments. Del plàstic que d'alguna manera encetava una segona joventut en la discografia del Rei, i ho feia de la mà de figures de primeríssim ordre com el guitarrista Reggie Young, que ens deixava a principis d'aquest mateix any. Aprofito l'ocasió per a recuperar un breu article que jo mateix vaig compartir anys enrere amb l'ànim de lloar les virtuts de "From Elvis in Memphis". I que torni a sonar de cap a peus.

50 anys de "Trout Mask Replica"

A Don Van Vliet, més conegut artísticament com a Captain Beefheart, l'havia seduït de bon principi la idea de deconstruir i reinventar el blues a partir de les seves mateixes essències i sense renunciar a totes aquelles possibilitats que representava la seva fusió amb altres llenguatges. Ho venia fent des del seu debut en format llarg amb "Safe as Milk" (1967), però va ser aquest "Trout Mask Replica" (1969) publicat tal dia com avui de fa mig segle el plàstic on per fi va desplegar la seva particular concepció de gèneres com el rock, el jazz, la psicodèlia o el propi blues. Una calidoscopi que fonia dècades de tradició nord-americana i traçava múltiples línies evolutives de cara al futur -una d'elles, la que Tom Waits porta explorant com a mínim des de la primera meitat dels 80-. Enregistrat al capdavant de la seva Magic Band i produït pel seu bon amic Frank Zappa, aquest tercer àlbum és considerat encara com un dels pilars de l'experimentació sonora aplicada al format clàssic del rock, així com l'obra mestra de Beefheart.

Escena Barcelona 2019

Meconio. 

ESCENA BARCELONA 2019

Sales 2 i 3 d'Apolo, Barcelona

15 de juny de 2019

Segona edició del festival Escena Barcelona, una iniciativa de la sala Apolo que es presenta com un aparador dels diferents discursos i tendències que conviuen a l'òrbita emergent de la capital catalana -o com a mínim d'una mostra representativa dels mateixos-. Entrada lliure perquè ningú es pogués queixar i una desena de propostes que anaven del punk al folk i del pop d'autor al trap.

Sergi Egea, veterà de formacions com Polseguera, s'ha reinventat com a artesà d'un format de cançó que tant pot apuntar a les essències d'allò que s'ha anomenat pop metafísic com a les formes més atrevides de la música progressiva. Acompanyat per components de Vàlius i Les Sueques (entre d'altres), va alternar melodies a contrallum amb expansius esclats de caos sonor, evocadors puntualment dels Wilco de "Via Chicago".

En coordenades més elèctriques, Surf & Fat i Meconio es serveixen d'un mateix format -duet de guitarra i bateria- per a abordar el punk des de perspectives gairebé paral·leles. Si les primeres despatxen vitamíniques píndoles de rock'n'roll de garatge immediat i desenfadat, les segones alcen una polirrítmica i aclaparadora muralla de decibels des de la qual proclamen incòmodes veritats als quatre vents.

Si enfilar-se a l'escenari amb l'únic suport d'una guitarra i la pròpia veu requereix valor, encara en reclama més el fet d'actuar després d'una descàrrega de trap i per a un públic a priori tan hostil com el que Marta Delmont es va acabar posant a la butxaca amb un repertori que beu de la tradició nord-americana i que apunta enlaire fins i tot en la seva concepció més bàsica i íntima. I Luces Negras van invocar el més genuí rock de guitarres dels 90 tot tenyint-lo de textures shoegaze i atmosferes dream pop.

Sergi Egea. 

Marta Delmont.

Luces Negras. 

Bruce Springsteen - "Western Stars" (2019)

Primer les males notícies. El problema de "Western Stars" (2019), el primer disc que Bruce Springsteen signa al marge de The E Street Band en gairebé una dècada i mitja, és que el seu contingut no està fet per als grans recintes que solen acollir les actuacions del Boss sinó per a espais més recollits d'on irremeiablement quedaria fora bona part de la seva multitudinària parròquia. En altres paraules, és poc probable que arribem a gaudir aquestes cançons en directe tal i com s'han concebut i en les condicions que reclamen els seus arranjaments. La qual cosa és una llàstima, perquè el material realment s'ho val.

I ara les bones notícies. "Western Stars" serà o no serà un dels capítols imprescindibles de la discografia d'Springsteen, això només ho dirà el temps, però ara i aquí es pot considerar com una obra de maduresa en el millor dels sentits, i probablement el seu treball més coherent des de "Devils & Dust" (2005), fins ara la seva última obra en solitari. La qual cosa confirma que Springsteen i The Street Band poden seguir conformant un dels tàndems més imbatibles del planeta quan s'enfilen plegats a l'escenari, però també permet intuir que a l'estudi li funciona millor un format més reflexiu i, sobretot, més afí amb la perspectiva vital de qui és a punt de completar la seva setena dècada sense oferir símptomes d'esgotament.

Ja abans de la seva publicació, "Western Stars" havia fet circular incomptables rius de tinta que es referien a uns arranjaments orquestrals de caire gairebé cinematogràfic, un apunt fins ara inèdit en la producció del Boss que en ocasions acosta aquest nou repertori a registres com els de Richard Hawley o fins i tot The Divine Comedy -"Hello Sunshine", "Drive Fast (The Stuntman)"-, així com als de tòtems com Glen Campbell, Jimmy Webb o el seu apreciat Roy Orbison. També s'havia parlat de tota una sèrie de personatges que no fan sinó ampliar l'imaginari d'un dels grans storytellers de la seva generació. Fins i tot s'havia dit que aquest seria el disc country d'Springsteen. I bé, sobre això últim cal matisar que al final no ha estat ben bé així.

Els ressons country hi són presents en detalls com els aires cajun d'"Sleepy Joe's Cafe", però la resta del disc, malgrat la novetat dels arranjaments, circula per paràmetres familiars com l'èpica folk de "Hitch Hikin'", els traços a contrallum de "The Wayferer" o la locomoció rockera d'un "Tucson Train" que es perfila com un dels talls més memorables de l'àlbum i té tots els números d'assolir cotes estratosfèriques quan el seu autor l'interpreti en directe amb The E Street Band -cosa que probablement passi a partir de l'any vinent, per al qual s'han anunciat nou disc i gira del tàndem en qüestió-. Mentrestant, "Western Stars" permet a Springsteen mantenir el tipus, reinventar-se al seu aire per enèsima vegada i presumir d'una maduresa simplement envejable.

Aniversaris de "Bleach" i "Unknown Pleasures"

Ni Joy Division es van inventar allò que anomenem post-punk ni Nirvana van donar el tret de sortida del grunge, però ni un gènere ni l'altre s'entendrien sense els seus àlbums de debut. "Unknown Pleasures" (1979) i "Bleach" (1989), respectivament, que van veure la llum tal dia com avui si bé amb deu anys de diferència, i que van jugar un paper clau a l'hora de definir els estils en qüestió. Dos plàstics que van passar més aviat desapercebuts al seu moment, però que el temps i els esdeveniments han acabat consolidant com a obres imprescindibles en qualsevol discoteca que vulgui considerar-se més o menys completa. I dos frontmen, Ian Curtis i Kurt Cobain, que van abandonar aquest món massa d'hora i en tràgiques circumstàncies, si bé havien arribat a mantenir un dia a dia força més assolellat del que apunten determinades creences populars. 40 anys es commemoren avui del primer disc de Joy Division, i 30 del de Nirvana. Que tornin a sonar "Disorder", "She's Lost Control" i "Shadowplay". I "School", "About a Girl" i "Negative Creep".

Guitarra, baix i bateria - Programa 219

Dr. John (1941-2019).

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Homenatge a Dr. John. Novetats discogràfiques de Shemekia Copeland, Structures, Drahla i Illinoise. I música a la gran pantalla amb Betty Davis i Dischord Records. Disponible en podcast.

El Doctor Music Festival, a El 9 Nou

La cancel·lació del Doctor Music Festival torna a posar sobre la taula la creixent saturació de macrofestivals musicals que pateixen Barcelona i la seva àrea metropolitana en temporada d'estiu. I convida també a replantejar la idoneïtat del Circuit de Catalunya a l'hora d'acollir esdeveniments d'aquesta mena, sobretot en matèria d'accessos. Article d'un servidor a El 9 Nou (edició Vallès Oriental), als quioscos fins diumenge.

Tom Waits segons Matt Mahurin

De la mateixa manera que Tom Waits és un dels exponents més únics i singulars que ha vist la música pop durant les últimes quatre dècades i mitja, hi ha diversos il·lustradors i fotògrafs que han aconseguit a través de les seves respectives obres oferir visions personals i intransferibles del de Pomona. Un d'ells és Matt Mahurin, que al llarg de 30 anys l'ha fotografiat i dibuixat en repetides ocasions, sempre traslladant sobre el paper la seva manera d'observar un univers on cohabiten la criatura nocturna de "Rain Dogs" (1985) i el bluesman en fase terminal de "Mule Variations" (1999), entre d'altres. Recentment, Mahurin ha recopilat un centenar dels seus retrats de Waits en un volum d'aquells que val la pena contemplar sense pressa. Més informació en aquest enllaç.

L7 - "Scatter the Rats" (2019)

L'estiu vinent es commemorarà el vintè aniversari d'"Slap-Happy" (1999), el fins ara últim disc d'estudi d'L7 i el motiu de l'única gira que va portar el quartet de Los Angeles als escenaris barcelonins com a cap de cartell. Bon motiu doncs per a acabar de confirmar la reunió de la formació clàssica amb un àlbum de retorn que no canviarà el curs de cap esdeveniment però suposa més que una prova de vida per a Donita Sparks i companyia. "Scatter the Rats" (2019) és la culminació d'un procés com a mínim complicat, el d'una banda que tal i com estan les coses va haver d'optar per provar sort amb l'autoedició però finalment ha trobat el seu lloc a Blackheart Records -sí, el segell impulsat per Joan Jett-. Musicalment, les cançons sonen a L7 pels quatre costats. Punk rock de batalla amb ritmes monolítics que l'acosten oportunament a discursos com el grunge o fins i tot el rock dur. I peces que en directe podrien funcionar millor fins i tot que les del citat "Slap-Happy", com ara "Ouija Board Lies", "Proto Prototype" o el simpàtic rock'n'roll d'"Stadium West".

Iou3R

Vida després de (lo:muêso).

Un viatge sense retorn als límits de l'experimentació i l'exploració sonora. Sorgits de les cendres de (lo:muêso), Iou3R debuten amb "Escornalbou", una sola peça de mitja hora de durada que es divideix en sis moviments.

Probablement hi haurà qui s'espanti a l'obervar que l'única pista que conforma el disc de debut de Iou3R, "Escornalbou" (2019, Aiguamoll Records, Hidden Track), dura més de 30 minuts. Una xifra que pot semblar excessiva en un context on sol manar la immediatesa i on fer clic sempre resulta més fàcil que parar atenció quan una composició la requereix. Ara bé, qui malgrat tot decideixi endinsar-se en l'àlbum en qüestió hi descobrirà tot un univers on conceptes com l'exploració sonora es troben a l'ordre del dia i on les sorpreses es succeeixen l'una darrere l'altra.

Però comencem pel principi. Iou3R és una formació relativament jove, si bé els seus components són autèntics veterans de l'escena barcelonina que prèviament havien militat als irrepetibles (lo:muêso). De fet, Iou3R neix de les cendres d'aquests últims -a les seves files hi trobem Juanma Medina, Raül De Los Ríos i Karlos Navarro- i amb l'ànim de portar encara més enllà aquell afany experimentador que sempre els havia caracteritzat. El resultat és un projecte que els seus propis responsables prefereixen assenyalar com un concepte més que com una banda.

Publicat aquest mateix mes de juny, "Escornalbou" es va concebre com una única peça dividida en sis moviments. El fet que l'hagin publicat com una sola pista apunta que aquests sis moviments no s'hagin plantejat com a bossins intercanviables, sinó com a parts d'un tot indissoluble. Un viatge que comença amb el misteri a contrallum d'uns sintetitzadors boirosos i culmina amb un atac de cacofonies i caos sonor del bo. Pel camí, guitarres que van al seu aire, ritmes hipnòtics, sorolls industrials i tot un seguit de recursos que fusionen tota mena de gèneres amb prefix post i alhora fan petita qualsevol etiqueta que els pugui passar pel cap.

Produït per Marco Morgione als estudis Micromaltese, "Escornalbou" es va gravar en directe a la primera presa, amb l'objectiu d'oferir una radiografia d'allò que era aquest col·lectiu de músics a l'hora de donar-li forma. Una instantània d'un projecte al moment mateix de la seva incubació i sobretot un punt de partida, tenint en compte que la improvisació ha jugat un paper clau en el procés de gravació i que, per tant, els sis moviments es manifestaran d'una forma diferent cada vegada que siguin traslladats a un escenari. Poden escoltar el disc a Bandcamp.

Vampire Weekend - "Father of the Bride" (2019)

S'ha parlat molt de la nova línia artística adoptada per Primavera Sound durant la seva passada edició, però no s'ha mencionat la que probablement fos la gran absència del cartell d'enguany. Uns Vampire Weekend que trencaven el maig passat sis anys de silenci discogràfic amb un àlbum, "Father of the Bride" (2019), a priori més dispers que els seus predecessors però també més arriscat i en conseqüència imprevisible.

Sembla que fos ahir quan el Primavera anunciava per televisió la seva edició 2008 amb un espot que tenia com a música de fons "A-Punk", aquell simpàtic single amb què els novaiorquesos es presentaven al món com a flamants portaveus de la generació post-Strokes. Des d'aleshores ha plogut molt. I si en ple 2019 Primavera Sound ha enterrat definitivament l'etiqueta de festival indie que algú li va arribar a atribuir amb més o menys encert, Ezra Koening i companyia també semblen haver estudiat de forma més o menys detallada ritmes urbans com els que enguany han guanyat protagonisme al Parc del Fòrum.

Que ningú s'emporti les mans al cap. "Father of the Bride" segueix essent un àlbum de pop en la línia de Vampire Weekend, si bé ja no queda ni rastre d'aquells motius africans que van ser la marca de la casa durant els dos primers àlbums del grup. Tampoc és la continuació natural d'aquells aires barrocs i sofisticats que traçava "Modern Vampires of the City" (2013), sinó més aviat el resultat d'aquests sis anys en què Koening ha mantingut el grup aparcat per a dedicar-se a altres coses -col·laborar amb Beyoncé, per exemple- i Rostam Batmanglij ha deixat la banda. La resta l'explica la presència de col·laboradors externs com Danielle Haim (Haim) o Steve Lacy -sí, la connexió urbana-.

Arribats a aquest punt, assenyalar "Father of the Bride" com l'àlbum més dispers de la trajectòria de Vampire Weekend resulta tan oportú com matisar que no és un mal disc. Que malgrat trobar-se mancat de la cohesió dels seus predecessors -i de peces amb el ganxo d'"Step" o la pròpia "A-Punk"-, conté pistes tan reivindicables com el pop assolellat de "This Life" -sens dubte l'apreciaran els seguidors més veterans del grup- o els aires soul d'"Unbearably White" -que no hauria desentonat a "Modern Vampires..."-. Un àlbum de retorn que en certa manera apunta a una nova transició encara en procés.

Malacara and Wilson Band - "Miles Down Blues" (2019)

Hi ha ocasions en què tot un seguit de peces simplement acaben encaixant i donant peu a una autèntica maquinària de precisió. Ho saben prou bé Xavi Malacara i Tony Wilson, dos veterans de l'escena blues barcelonina que des de fa un bon grapat d'anys es passegen plegats pels escenaris com a Malacara and Wilson Band. Publiquen ara el seu tercer àlbum, "Miles Down Blues" (2019), tot un tractat de blues elèctric que tant pot invocar l'escola de Chicago com la de Texas. Vuit talls que oscil·len entre el rhythm & blues més nocturn i polsegós -aquest "Bye Bye (She Said)" amb ressons del primer Tom Waits- i les aproximacions a gèneres com el folk o el country -"No One Knows"-. Menció a part mereix la lectura de l'estàndard "Plastic Jesus" amb què obren el disc, el millor presagi possible de tot allò que vindrà a continuació. Produeix el sempre oportú Mario Cobo (Nu Niles, Kim Lenz, Loquillo) i edita Producciones Acaraperro, tot un segell de qualitat i sinònim de passió per les coses ben fetes. Sí, una altra d'aquelles ocasions en què totes les peces encaixen. Poden escoltar "Miles Down Blues" a Bandcamp.

El vuitè Som del Montseny a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la vuitena edició del festival Som del Montseny amb Combo Papayero, Meconio, Illinoise, Chaqueta de Chándal, Mendra, Sara Fontán, Folk o Barbàrie, Tano! i LlumAlexandra. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia d'Aitana Such.

Across the Universe Project a El 9 Nou

Potser sonarà exagerat, però no ho és en absolut. El Teatre Auditori Cardedeu ha estrenat aquest cap de setmana la primera adaptació teatral mai realitzada d'"Across the Universe" (2007), la pel·lícula escrita i dirigida per Julie Taymor a partir de les cançons dels Beatles. Una obra de la companyia SiFaNoFa, dirigida per Laia Baraldés, amb una trentena d'actors i ballarins a l'escenari, a més d'una banda de quatre músics interpretant en directe el repertori dels Fab Four. Vam assistir a l'estrena, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografies de Toni Torrillas.

Sylk

Foto Olga Kuzmenko.

Es defineixen com un duet d'electropop industrial, si bé el seu repertori apunta també cap a les coordenades de la dark wave, la cold wave, el trip hop o fins i tot el trap. Citen com a raó de ser conceptes com la distorsió, la controvèrsia o la manipulació (del so, però també de les consciències). I peces com "Am I Alone" o "All in Ur Head" són exemples de com integrar eines com l'autotune en un discurs artístic. Sylk vénen de Dublín i tenen en catàleg un ep -"Nwyr" (2017)- i diversos singles que els han valgut al seu país comparacions amb Massive Attack i FKA Twigs. Descobreixin-les al seu web.

Nova York a bord d'un taxi

Abans d'esdevenir un reconegut fotògraf, Ryan Weideman es va dedicar a fer de taxista en un entorn tan perillós com excitant, la Nova York de la dècada dels 70. Una caòtica jungla urbana que poc tenia a veure amb la gentrificada metròpolis que ha esdevingut durant les últimes dècades, una ciutat insegura però prou assequible perquè hi convisquessin artistes, bohemis i altres criatures de la nit. Weideman i el seu taxi van ser testimoni de les històries de tots ells, i en molts casos els va arribar a fotografiar. Tot plegat va donar peu a una galeria de personatges que representen, cada un a la seva manera, la ciutat de Ramones, New York Dolls, Talking Heads, el CBGB, Studio 54, la No Wave i el hip hop.