dilluns, 11 de novembre del 2024

Rough and Rowdy Ways, final de trajecte

BOB DYLAN
The Halls, Wolverhampton
10 de novembre de 2024

Avui he fet el que es podria dir un ritual. M'he posat la mateixa roba que portava posada la nit del 29 de setembre de 2022 a Göteborg –inclosos uns mitjons amb el logotip de 'Those British Bad Boys The Rolling Stones'- i me n'he anat a un concert de Bob Dylan. El d'aquesta nit a Wolverhampton ha estat el meu últim concert del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –la gira s'acabarà dijous a Londres-, i hi he anat vestit exactament igual que com vaig assistir al primer –exceptuant un barret del tram europeu de 2023 que em vaig comprar al seu pas per Barcelona, i que ha viatjat amb mi des d'aleshores-.

M'he acomiadat d'una gira que he seguit durant dos anys per set països i dos continents diferents. No havia fet mai res igual, i dubto molt que ho torni a fer mai més, tot i que l'experiència ha estat tan brutal com enriquidora. Seguint a Dylan he arribat fins a llocs on sempre havia somiat anar i a d'altres que ni tan sols m'esperava arribar a visitar, he viscut experiències que fa poc més de dos anys ni m'hauria imaginat, i he conegut persones increïbles.

Avui, mentre Dylan cantava "Mother of Muses", m'he recordat del matrimoni suec que tenia assegut al meu costat a Göteborg. De l'Ivan, el jove bielorrús que va fer un viatge exprés a Lió per veure Dylan en directe per primer cop –no cal dir que el seu periple va ser de tot menys fàcil-. Dels dos Deadheads veterans que tenia asseguts al meu davant a Memphis. I de moltes persones més, amb algunes de les quals he tornat a coincidir avui mateix. Quan Dylan ha cantat "Mother of Muses", m'he adonat de tot el que ha significat per mi aquesta gira que ja s'acaba, i m'he posat a plorar com si m'hagués passat mitja vida per davant.

Aquesta nit Dylan ha tornat a tocar la guitarra al principi d'"It Ain't Me, Babe". Però aquest cop li he pogut veure la cara de perfil mentre ho feia, i la seva expressió serena tenia quelcom de metafísic. També he vist com s'aixecava per cantar "False Prophet" i feia una reverència tot somrient al públic (!). L'he vist fer l'inici de concert més potent que li recordo amb un "All Along the Watchtower" propulsat pel seu propi piano i la bateria de Jim Keltner, que amb 82 anys a l'esquena també ha transformat "Desolation Row" en un projectil protopunk sobre el qual Dylan ha despatxat un solo d'harmònica absolutament torrencial.

He presenciat com "I Contain Multitudes" i "My Own Version of You" pràcticament esdevenien cançons diferents de les que havien estat només 24 hores abans al mateix escenari. I se m'ha posat la pell de gallina durant un "Key West" rebaixat a la seva expressió més mínima i confessional. Al final de "Black Rider", Dylan ha tancat els ulls com qui es troba totalment immers en el seu art. Aleshores ha acabat la cançó, ha mirat a la banda i s'ha posat a riure.

Tot plegat ha durat uns deu segons, potser menys, però d'alguna manera aquest moment resumeix què ha significat per mi aquesta gira, i també què significa Dylan. La transcendència de qui toca de peus a terra. El misteri inescrutable de qui mai s'ha pres massa seriosament a ell mateix. Aquesta nit he sortit tremolant dels Halls de Wolverhampton. No sé com, quan ni on tornaré a veure Dylan en directe, però això d'avui ha estat molt gros.

diumenge, 10 de novembre del 2024

Birmingham to Birmingham

Black Sabbath Bridge.
Aquest any he visitat dues ciutats de nom idèntic però situades a gairebé 7.000 quilòmetres de distància l'una de l'altra. Birmingham, Alabama, i Birmingham, Anglaterra. Per totes dues hi he passat anant de camí cap a concerts de Bob Dylan.

La Birmingham d'Alabama només la vaig poder veure molt de passada, però a la del Regne Unit sí que m'hi estic entretenint una mica més, i fins i tot he pogut veure de prop alguns retalls de la seva rica història musical.

Musicalment parlant, el primer que em ve al cap quan penso en la Birmingham anglesa és la seva condició pràcticament indiscutible de bressol del heavy metal. Judas Priest són d'aquí –el seu nom va sortir d'una cançó de Dylan, per cert-. I també ho eren Black Sabbath.

És un gustàs baixar del tren, i que el primer que et trobis quan surts de l'estació sigui The Crown, el pub avui ja tancat on Ozzy Osbourne i companyia van fer el seu primer concert el 1968. Des de fa alguns anys, també hi ha un pont i un banc que porten el nom de la banda a la zona dels canals.

Molt a prop d'aquest pont i d'aquest banc, a tocar del Symphony Hall, hi ha una estrella a terra dedicada a un altre fill il·lustre de la ciutat, Jeff Lynne, que més enllà de la seva tasca amb The Move i sobretot la ELO, també és un vell conegut de Dylan (i dels enyorats George Harrison, Roy Orbison i Tom Petty).


Birmingham, UK, novembre de 2024.

The Crown, on Sabbath van debutar en directe.

L'estrella dedicada a Jeff Lynne.


Dylan a la guitarra, o un moment d'intimitat

BOB DYLAN
The Halls, Wolverhampton
9 de novembre de 2024

Aquesta nit he pogut veure a Bob Dylan tocant la guitarra en un escenari. És una cosa que no havia vist des de 2010, i que em pensava que ja no tornaria a veure mai més. Només ha estat una cançó, "It Ain't Me, Babe". Dylan s'ha marcat un solo a l'alçada de tot el seu misteri, tocant assegut d'esquena al públic i gairebé tapat pel seu propi piano, formant un cercle amb els músics que l'acompanyen. Com si es tractés d'una jam session en algun soterrani de Woodstock o de Malibu. Com si els presents haguéssim pogut copsar Dylan i la seva banda en un moment d'intimitat.

El d'aquesta nit a Wolverhampton –ciutat on repetirem demà- ha estat un dels últims concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, una gira on Dylan ha posat la seva obra més recent al centre, com no ho havia fet des dels dies de "Saved" (1980). Salvant l'apunt de la guitarra, s'ha tornat a refermar com un pianista extraordinari i en diverses ocasions ha cantat a peu dret i passejant-se per l'escenari, segellant moments tan climàtics com una endimoniada "When I Paint My Masterpiece" amb batec llatí, que ha culminat amb un solo d'harmònica de naturalesa gairebé free jazz.

Ha invocat tots els vells ancestres del blues amb un "Crossing the Rubicon" d'esquelet corrosiu i pantanós. Ha transformat "To Be Alone with You" en aquell boogie woogie que potser tenia en ment quan la va compondre pensant en Jerry Lee Lewis. I ha reduït la immensa "Key West" a la mínima expressió. Jim Keltner i Tony Garnier immòbils, les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt gairebé imperceptibles, el piano i la veu de Dylan dibuixant una balada anyenca amb subtils pinzellades cabaretesques.

Vaig poder veure Dylan a Praga fa cosa d'un mes, en l'inici d'aquest darrer tram de la gira RRW. Salvant un parell de matisos –aleshores no va caure "To Be Alone with You" però a canvi vam poder escoltar "Dignity", que no ha tornat a tocar des d'aquell dia-, el repertori de tots dos concerts ha estat pràcticament el mateix. Però l'un i l'altre no han tingut res a veure, més enllà de l'ànsia constant de Dylan per reinventar el seu cançoner en cada interpretació i fer-lo créixer concert a concert. Per això el seu present em fascina tant o més que el seu llegat.