Castanyada vs. Halloween?

Misfits, la banda sonora ideal per a un Halloween 'a tota castanya'.

No he entès mai aquesta rivalitat insana entre Halloween i la Castanyada. D'acord, posats a triar em quedo amb Halloween perquè no m'agraden les castanyes ni els panellets. I perquè, al capdavall, per a mi Halloween consisteix en quedar amb bons amics, veure pel·lícules de terror de les que Hollywood ja no sap produir i escoltar discos d'Alice Cooper, Misfits, The Cure i Screaming Lord Sutch -tres activitats que poden venir de gust qualsevol dia de l'any, al marge de festivitats i dates assenyalades-. Però segueixo sense entendre la rivalitat que any rere any enfronta una tradició contra l'altra. Perquè totes dues tenen les mateixes arrels: la Castanyada és la vigília de Tots Sants, el Dia dels Morts o Samhain que en la tradició celta equivalia al final de l'any i que el cristianisme acabaria emmarcant al seu propi calendari tal i com també faria amb tantes altres tradicions d'origen pagà. Però sobretot perquè, explicacions antropològiques al marge, em sembla perfectament compatible el fet de visionar clàssics de la Hammer i la Universal -o l'escolta d'un disc de The Cramps- amb la ingesta de castanyes, moniatos i panellets -molt més saludables, per cert, que no pas les crispetes-. Dit això, celebrin vostès allò que més els vingui de gust però sobretot passin-s'ho molt bé aquesta nit.

Una nit amb La Cavalleria

 

WEINF + ALL INDIANS NO CHIEF

Slow Club, Barcelona

30 d'octubre de 2015

Si no existíssin col·lectius com La Cavalleria, definitivament caldria inventar-se'ls. Parlem d'una d'aquelles agrupacions de melòmans que per vocació acaben esdevenint altaveus de propostes inquietes i encara no detectades per la majoria de radars. Aquest mes d'octubre, per exemple, han aplegat alguns dels noms més frescos de la Catalunya emergent en una de les cocteleries més elegants de l'Eixample. Un cicle que va culminar la nit passada amb un doble cartell d'impacte. All Indians No Chief i Weinf. Els primers són una formació plurinacional assentada a Barcelona. Un quintet que beu a parts iguals del folk, la psicodèlia o l'slowcore. Cançons de textura suau i estructura en ocasions progressiva, dominades per la veu aguda i trencada de Lula Yü Sucka. Com Karen O encapçalant els Low de "The Invisible Way" (2013). Una passada, els ho ben asseguro.

Weinf, alter ego del mataronenc Dani Ruiz, venia a presentar el seu primer disc oficial, "Requiem for Myself" (2015). Acabat de recuperar d'una malaltia que les hi ha fet veure de tots colors -les cançons del disc són fruit de vuit mesos de quimioteràpia i de no tenir-les totes- i amb tota la força i l'empenta de qui, ara sí, té tota la vida per davant i unes ganes boges de viure-la. Alternant passatges foscos com "My Time Is Running Out" o "Farewell" amb elèctrics dards de rock'n'roll kamikaze com "Riding My Bicycle Through the Mexican Fields" o la final "Whiskey". En format power trio -l'acompanyaven un bateria i un teclista que també feia les funcions de baixista- i fent soroll, molt de soroll, i del que perdura.

All Indians No Chief.

Weinf.

Sense data de caducitat

POKEY LAFARGE + SALLIE FORD

Music Hall, Barcelona

29 d'octubre de 2015

Em posa Sallie Ford. Ho dic de debò, em posa moltíssim. Em posen les seves ulleres i sobretot la manera com les porta, més pròpia d'una bibliotecària de les d'abans que no pas de l'estrella del rock que porta a dins -que hi és i no s'està quieta, per molt que ella provi d'amagar-la-. Em posa la manera com fa semblar fàcil allò que en realitat resulta més aviat difícil. Em posa el to desenfadat amb què afronta un repertori que és pura dinamita i em posa que a mig concert canviï la guitarra pel baix com qui no vol la cosa. Em posa que en menys d'una hora siguin capaces, ella i la secció rítmica femenina que l'acompanya en absència de The Sound Outside, de fer ballar el personal i a la vegada expandir horitzons mentals amb un final psicodèlic d'alçada. Em posen cançons com "I Swear" o "Danger", la primera perquè diu el que ha de dir i la segona perquè és una de les millors píndoles de rock'n'roll sense data de caducitat concebudes en el que portem de segle.

I també em posen Pokey LaFarge -cap de cartell la nit passada- i la banda de sis músics que l'acompanya. Ell, perquè és un d'aquells entertainers que només es crien als Estats Units. Per la gràcia i el desvergonyiment amb què s'adreça al respectable entre cançó i cançó, però sobretot per haver parit un discurs únic, personal i intransferible a partir de gèneres que van viure la seva màxima esplendor molt abans que el rock'n'roll entrés a escena. Hillbilly, honky tonk, jump blues, western swing, dixieland jazz, skiffle i fins i tot aires mexicans a "Goodbye, Barcelona" -composta després de la primera visita del nord-americà a casa nostra-. I la banda -guitarra, contrabaix, bateria, banjo, washboard, secció de vents i el que faci falta-, per com eleva el repertori a cotes estratosfèriques. Pels frenètics duels entre la trompeta i el saxofon, i entre la bateria i el contrabaix. I per l'orgia de colors en què va desembocar aquell entrecot amb salsa dixie que és "Central Time". "Quan veus músics com aquests t'adones de tota la merda que proven d'endinyar-nos", comentava la noia del meu davant en ple atac d'èxtasi. I crec que tenia raó.

Sallie Ford.

Pokey LaFarge.

Recuperat un videoclip de Tea Servants

Els excomponents dels irrepetibles Tea Servants commemoren el vintè aniversari del debut homònim de la banda amb la recuperació d'un videoclip del seu segon disc -"Police Looking After Thieves" (1996, Grabaciones en el Mar)-. La peça, "Swordmandela", és tota una descàrrega d'adrenalínic post-punk marca de la casa. Recordin també que poden descarregar-se fixant vostès mateixos el preu qualsevol àlbum de la banda mallorquina en format digital. Promoció especial d'aniversari, aprofitin que val la pena. Vegin el clip a Youtube i escoltin o descarreguin els discos a Bandcamp.

Lost Art Of Murder

Tota una declaració d’intencions, el fet d'haver-se batejat amb el títol d’una cançó de Babyshambles. Lost Art Of Murder és un jove quartet lleidatà, practicant d’un pop de guitarres que beu tant de la nissaga Doherty com d’altres il·lustres contemporanis –“Un perfecto desastre” evoca els primers Strokes, per exemple-, sense renunciar al dramatisme amb accent britànic d’uns Stereophonics (“El día de hoy”) ni a unes lletres en castellà que els emparenten amb tòtems del pop estatal com Brighton 64 o Duncan Dhu. Després d’un any a la carretera -i d’haver compartit escenari amb El Columpio Asesino, entre d’altres-, aquesta tardor presenten el seu primer ep de títol homònim. Cinc cançons amb ganxo melòdic i vocació refrescant a càrrec d’un combo amb ganes de dir coses.

Originalment publicat a B-Magazine.

Weinf - "Requiem for Myself" (2015)

Quan el vaig escoltar per primera vegada, encara no fa ni un any, cantava a les bondats del whiskey, les noies i les vetllades en companyia dels col·legues. I ho feia des d'una maqueta on el rock corrosiu i el pop visceral convivien amb el blues nocturn i altres ritmes altament inflamables. Es deia Dani Ruiz però es presentava sota el nom artístic de Weinf. Venia del Maresme, aparentava una joventut gairebé insultant i, no n'hi havia cap dubte, estava cridat a fer grans coses aquest 2015. I les ha fet, i tant que sí, però el preu que ha hagut de pagar no el podia preveure ningú. Sis mesos de quimioteràpia, una malaltia que es complicava per moments i ell que no les tenia totes.

Per sort la cosa s'ha acabat bé, però l'ensurt viscut explica per què el discurs de Weinf ha assolit en menys d'un any la maduresa de "Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records). Títol altament revelador per a un disc de debut que Ruiz va concebre durant el decurs de la malaltia. Vuit cançons i dos interludis de textures ombrívoles i acabats pessimistes però en cap cas derrotistes. Peces de caire introspectiu que substitueixen l'electricitat i la dinàmica de garatge pels ritmes densos i baixos en revolucions, però on segueix manant aquell timbre vocal a mig camí entre Lou Reed, Iggy Pop, Jim Morrison i Ian Curtis.

Pel que fa a les lletres, abunden les referències a la incertesa, el dubte existencial i la pròpia mort, fils conductors d'un àlbum ric en matisos (del funk terminal de "Keep My Mind Away" als aires noir de "Places", i del decadentisme àcid de "Memories" al folk crepuscular de "My Time Is Running Out", aquesta última ja editada mesos enrere com a single juntament amb la inicial "Farewell") i amb final feliç però no pas ensucrat ("Rebirth"). El presentarà en directe aquest divendres, 30 d'octubre (21,30h.), a la barcelonina sala Slow i compartint escenari amb els també recomanables All Indians No Chief. Poden escoltar el disc a Bandcamp.

Vídeo de She Owl al Refugi Antiaeri

Ja poden veure a la xarxa part de l'actuació que She Owl van realitzar el passat 16 d'octubre al Refugi Antiaeri de Sant Adrià de Besòs -organitzada per Brubaker i RefugiArt-. Concretament, l'inici amb "Homewoods", "She Owl", "Nanna" i "Dreamwalk". El vídeo, cortesia del Departament de Comunicació de l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, va ser gravat i editat per Jaume Ribó. Poden visionar-lo aquí.

Timur Vermes - "Er ist wieder da" (2012)

La seva recent adaptació cinematogràfica ha aixecat força polseguera a Alemanya, on bona part dels seus continguts han estat objecte de tabú durant més de mig segle. I un cop jo mateix l'he acabat de llegir, m'atreviria a qualificar "Er ist wieder da" (2012), de l'escriptor i periodista Timur Vermes, com una de les lectures més desconcertants que mai hagi dut a terme -si volen fer la prova vostès mateixos, la novel·la la va editar en castellà Seix Barral l'any 2013, amb traducció de Carmen Gauger i amb el títol d'"Ha vuelto"-. Perquè primer fa riure, després convida a múltiples reflexions i finalment arriba fins i tot a acollonir. I sobretot perquè un acaba enganxant-se al llibre fins al punt de sentir una total empatia envers el protagonista. La qual cosa no aniria més enllà si no fos perquè aquest protagonista és, ni més ni menys, Adolf Hitler.

És el propi dictador qui narra en primera persona l'experiència d'haver-se despertat en un descampat de Berlín en ple any 2011. De recordar com les tropes soviètiques s'apoderaven de l'antiga capital del Reich i, a partir d'aleshores, tenir un buit total a la memòria. De trobar-se una ciutat amb una elevada població d'origen turc però on la comunitat jueva ja gairebé és inexistent, i un país governat per una dona d'aspecte poc agraciat i conviccions aparentment democràtiques que, no obstant, està fent i desfent a Europa d'una manera que ell mai s'hauria pogut imaginar. Amb una societat plena de contradiccions on el nazisme es condemna amb lleis i eslògans de manual però on les seves manifestacions més primàries -la xenofòbia i l'orgull nacional amb forma de testosterona- es mantenen ben vives. I, és clar, amb un món globalitzat i digitalitzat on qualsevol boig -o individu que aparenti ser-ho- pot esdevenir en qüestió de segons i mitjançant les xarxes socials tot un fenomen de masses -Goebbels ho hagués flipat-.

"Er ist wieder da" comença com una sàtira política passada de voltes, una successió d'hipèrboles que apunten -probablement amb molt d'encert- com percebria Hitler l'estat de les coses a l'Alemanya del segle XXI -i per extensió al context europeu en què aquesta s'emmarca-. Però a mida que avança el fil argumental, a mida que aquell Führer a qui tothom ha confós amb un brillant i provocador imitador guanya adeptes entre una població totalment lliurada a la tele escombraria i a la immediatesa dels tweets i els likes, un es pregunta si Vermes segueix fent broma o ha començat a parlar seriosament. I més tenint en compte que el lector del món real simpatitzarà amb el protagonista al mateix ritme amb què aquest capitalitzi el share a la ficció. La simpatia, és clar, s'acaba quan el lector obre els ulls. I d'això se'n torna a encarregar el propi Vermes amb un desenllaç ple d'incògnites però amb una tesi que fa por: la geopolítica, la filosofia i la tecnologia poden haver fet moltes voltes en sis dècades i mitja, però al capdavall la humanitat segueix essent la mateixa.

Animalades

Sam Destral.

Ara fa gairebé un any, Sam Destral va editar una petita obra mestra titulada "Zoo" (2014, El Mamut Traçut). Un àlbum on el de Gandesa feia petites etiquetes com indie o antifolk per a assolir cotes de genialitat outsider pròpies d'un Quimi Portet o d'un Albert Pla. La peça titular, sens dubte una de les perles definitives del disc, ironitzava sobre la vida parlamentària catalana a partir de metàfores tan agudes com subtils. Visualitzant el propi Parlament com un parc zoològic i els parlamentaris com els diferents exemplars que l'habitaven. El repte que es plantejava a l'oient, explicava l'autor, era endevinar qui era qui. Quin líder polític es corresponia amb cada un dels animals que anaven desfilant per la cançó. Al principi podia semblar complicat, però si un s'hi posava tot acabava encaixant.

Doncs bé, l'actualitat mana i des d'ahir mateix aquell zoo tan simpàtic que va descriure Sam Destral ja ha passat a la història. "Zoo", en tant que peça musical i motor de reflexió, es mantindrà vigent pels segles dels segles -és el que té traçar metàfores en comptes de caure en tòpics pamfletaris-, però el joc d'endevinar qui és qui probablement hagi deixat de funcionar un cop constituït el nou Parlament. Alguns animals han marxat i n'han arribat de nous que, en alguns casos, podrien donar encara més joc que els seus predecessors.

Fixin-se per exemple en aquest depredador sense dents que és Xavier García Albiol, o en com la cúpula de Ciutadans ha sabut posar tot el seu discurs populista en boca d'Inés Arrimadas com qui ensenya a parlar a una cotorra. Sense oblidar-nos és clar del camaleó Romeva, del gat esquerp Rabell o de l'orangutà Iceta, que de tant ballar s'ha acabat desorientant i ara es pensa que ha de triar entre Miró i Velázquez quan en realitat hauria de fer-ho entre Joan Reventós i Felipe González. El que no tinc clar és quina espècie podria definir a Antonio Baños, qui de fet ja és tot un rock'n'roll animal en si mateix. Potser l'amic Destral ja hi està treballant?

Primavera Club 2015 (3)

Richard Dawson.

PRIMAVERA CLUB 2015

El Teatro Latino, Sala Apolo i La 2, Barcelona

25 d'octubre de 2015

Si Primavera Sound pot definir-se com el marc que encaixa el present de la música pop en un context històric, el seu germà petit podria ser un dels catalitzadors que desencadenen o acaben de consolidar aquest present. Una desfilada de noms majoritàriament obscurs -si bé en molts casos ja beneïts per la crítica especialitzada- que troben en un festival d'aquestes dimensions una porta d'accés no tan sols a nous públics sinó també a cartelleres com la del propi Primavera Sound. La qual cosa també es tradueix en positiu des de la perspectiva d'un melòman que per un preu més que raonable -25 euros l'abonament de tres dies- pot descobrir gairebé una cinquantena de propostes sense aglomeracions i des del caliu de les sales de petita i mitjana capacitat.

Per exemple, la jornada final del Primavera Club 2015 oferia al respectable la possibilitat de combinar en menys de tres hores -retallant per dalt o per baix quan hi obligaven les coincidències horàries, però en cap cas havent de prendre decisions dràstiques- l'avantguarda sonora i visual d'Ensemble Topogràfic, el folk-rock electrificat de Jilguero, el virtuosisme al piano de Lubomyr Melnyk -una proposta que tant pot encaixar als cercles experimentals com als de la música clàssica- i el post-punk gairebé lo-fi de Chastity Belt. Aquest va ser el recorregut d'un servidor -n'hi havia d'alternatius, és clar- abans d'acabar la jornada amb el folk avançat de Richard Dawson. Dels cinc noms que he citat, per cert, dos vénen de casa nostra -senyal inequívoc que la marca Primavera realment es creu l'efervescència i el talent autòctons-.

Personalment, va ser aquest últim qui més em va sorprendre. Probablement perquè encara no estava familiaritzat amb la seva obra -i això que, amb diversos discos publicats des de l'any 2007, era un dels artistes més veterans del cartell: queda clar doncs que al Primavera Club s'hi va sobretot a descobrir-, però també per la singularitat d'un discurs que posa al dia el folk britànic com no ho havia fet ningú des dels dies de Fairport Convention i companyia. Ho fa sense por, sense contemplacions i sense demanar un permís que francament no li cal. Interpretant cançons de taverna a la manera d'un Tom Waits o un Captain Beefheart. Amb nervi i visceralitat, a cappella o amb l'acompanyament d'una vella guitarra que literalment fa saltar espurnes. El seu concert va congregar un públic minoritari -la coincidència horària amb Algiers hi va tenir molt a veure-, però els rostres dibuixats pels presents en acabar evidenciaven que el lloc i el moment havien estat els adequats.

A nivell formal, Ensemble Topogràfic podrien trobar-se a les antípodes de Dawson. Sobre el terreny, però, els de les terres de l'Ebre es van mostrar ahir tan extrems com el de Newcastle. En menys de mitja hora van haver remogut tots els elements possibles. Harmonitzant so i moviment, reformulant per enèssima vegada un discurs en constant metamorfosi i generant en l'espai formes a priori impossibles. Les d'Anna Hierro, que va desafiar tota mena de lleis físiques i fins i tot biològiques per a tornar a fer del seu cos molt més que un instrument musical, tot un eix vertebrador i un punt d'equilibri entre les essències orgàniques i l'arsenal electrònic d'un combo sense límits.

Que l'eclecticisme és un dels punts forts del Primavera Club va quedar clar durant els escassos minuts de franja horària que van compartir Jilguero i Lubomyr Melnyk. Mentre els de Bellvitge injectaven electricitat bruta a un repertori que beu del folk-rock i el so Americana més galopants, l'ucraïnes va oferir tota una declaració d'amor a un instrument, el piano, que significa per a ell més de mitja vida. Alternant explicacions de caràcter didàctic, emotius monòlegs i, és clar, sentides interpretacions d'algunes de les peces amb què ha definit allò que ell mateix anomena continuous music. Un segell personal que va més enllà del virtuosisme gratuït -se'l considera com un dels pianistes més ràpids del món- per a obrir portes i descobrir nous paratges sonors.

I Chastity Belt? Doncs probablement el més fàcil seria despatxar-les dient que toquen malament. Que les de Seattle encara es mostren insegures amb els seus respectius instruments i que de tant en tant s'equivoquen en alguna nota. Això seria el més fàcil, sí, però també equivaldria a obviar el potencial melòdic d'unes cançons fresques com una rosa. Peces com "Drone" o "Cool Slut", tan irresistibles que han fet de les seves autores una de les grans revelacions d'aquest 2015. I tan infal·libles que funcionen en directe sense necessitat de grans lluïments. En certa manera, Chastity Belt són com The Shaggs fent versions de Dolly Mixture o de les Headcoatees. La manca de recursos tècnics és precisament part del seu irresistible encant. La resta, és clar, la fan les cançons.

Ensemble Topogràfic.

Jilguero.

Lubomyr Melnyk.

Chastity Belt.

Richard Dawson.

Primavera Club 2015 (2)

PRIMAVERA CLUB 2015

El Teatro Latino i Sala Apolo, Barcelona

24 d'octubre de 2015

En una entrada recent al seu perfil de Facebook, Samantha Crain feia saber al públic britànic que el mes que ve tornarà a girar pel Regne Unit, i que aquesta vegada ho farà amb l'acompanyament d'una banda. La nit passada, en canvi, Crain va oficiar en solitari el seu debut als escenaris barcelonins, a la sala Apolo i en el marc del Primavera Club 2015. No és que la banda es trobés a faltar, ni molt menys. De fet, la d'Oklahoma va oferir tota una lliçó sobre com treure el màxim rendiment dels mínims recursos. Presència escènica, agilitat amb la guitarra -suau als puntejats, desbocada en els rascats més intensos- i una veu en sintonia amb tòtems com Lucinda Williams. I per davant de tot un cançoner que clama a crits un lloc destacat en el cànon contemporani del so Americana.

També Jessica Pratt va fer gala d'una envejable senzillesa durant la seva actuació al Teatro Latino. La de San Francisco sí que venia acompanyada d'un guitarrista de reforç, tot i que el pes de les cançons es va mantenir en la seva ja inconfusible dolçor vocal i els brillants arpegis de la seva guitarra espanyola. L'apunt negatiu del concert el va posar un determinat sector del respectable que no callava ni a la de tres, generant un marc francament incòmode per al folk íntim i preciosista de la californiana. Ella, aliena al contratemps i centrada en la seves vinyetes tardorenques, va respondre amb ofici, savoir faire i un altre repertori dels que marquen la diferència. Per treure's el barret.

A Pratt la va seguir al mateix escenari una de les grans revelacions d'aquest Primavera Club. Fraser A. Gorman va arribar en format power trio -guitarra, baix i bateria: de vegades no cal res més- per a augmentar les revolucions de peces com "Broken Hands" o "Shiny Gun" -un tema cridat a fer-se un lloc en l'imaginari col·lectiu, encara que hagi de ser a cop d'anunci de telefonia mòbil, no ho descartin-. Més bàsic i directe sobre les taules que a l'estudi, l'australià va mostrar-se proper, enèrgic i dinàmic tot evocant les formes de Jayhawks, Ryan Adams, The Band, Modern Lovers, Elliott Murphy, la Velvet Underground post-John Cale o els primers Wilco -versió inclosa de "Passenger Side"-.

Jessica Pratt.

Fraser A. Gorman.

Samantha Crain.

Primavera Club 2015 (1)

PRIMAVERA CLUB 2015

El Teatro Latino, Sala Apolo i La 2, Barcelona

23 d'octubre de 2015

Potser generalitzo en excés, però si faig un cop d'ull a la història de la música pop m'atreviria a dir que durant el seu procés de màxima transformació -el que va dels anys 50 als anys 90, aproximadament- eren aquells artistes amb trets clarament diferencials els que rebien tot el suport necessari per a acabar deixant empremta. Durant els darrers quinze o vint anys, però, aquesta tendència s'ha anat invertint fins al punt que actualment són aquelles bandes que menys novetat aporten les que tenen més números, no ja de deixar empremta sinó simplement de sortir-se'n. D'això parlava dies enrere amb uns coneguts que es dediquen al noble art de compondre cançons i interpretar-les en públic, i en aquella mateixa conversa vaig pensar la nit passada mentre observava el concert de Formation a la sala Apolo (a la fotografia).

El combo britànic va camí d'esdevenir una de les revelacions de la present temporada amb un discurs pràcticament calcat del que ja explotaven fa més de deu anys Radio 4 o The Rapture -que, a la vegada, reciclaven troballes sòniques realitzades prèviament per ESG, Talking Heads o Liquid Liquid-. Resta això valor al repertori de Formation? En absolut. Personalment em vaig sentir gratament sorprès quan els vaig descobrir mesos enrere, perquè malgrat no inventar-se res de nou sí que aportaven aquell plus de personalitat, ofici i bones cançons que al capdavall també acaba actuant com a tret diferencial. I el seu concert d'ahir no va ser tan sols el més sòlid dels que vaig presenciar durant la jornada inaugural del Primavera Club. Va ser un avís per a navegants: els londinencs poden anar a més. Ara mateix encara estan verds, però el factor temps i un correcte procés de maduració els podrien portar directament a grans escenaris com els del propi Primavera Sound. De moment, ahir van posar de potes enlaire una atapeïda sala Apolo. Gens malament, per a una banda que amb prou feina ha tingut temps d'editar un ep.

Dit això, per a un servidor la gran descoberta de la nit venia d'Edimburg i responia al nom de Naked. Electropop fosc i fantasmagòric, en ocasions fins i tot apocalíptic, amb una veu suau i lluminosa com a contrapunt. La d'Agnes Gryczkowska, tota una presència escènica que en ocasions semblava Kate Bush o Siouxsie Sioux sortides d'una pel·lícula de terror japonesa. A destacar també la impenetrable muralla doom metal d'uns Monarch! que van fer de la densitat, la pesantor i l'estridència els seus millors aliats; i els trips d'escola kraut d'unes Novella que van començar a mig gas però van acabar signant un passi notable malgrat un so francament millorable.

Sand Ula - "The Wave" (2015)

Encara no m'ho acabo de creure. Quina joia, la que he descobert aquest matí gràcies a un blog sempre tan oportú com és Magic Pop. Un d'aquells discos que t'atrapen a la primera i saps que mai més t'abandonaran. Una obra majúscula concebuda i enregistrada a Barcelona, i que pot mirar de tu a tu a qualsevol artefacte de coordenades similars que s'hagi parit més enllà de les nostres fronteres. "The Wave" (2015) és el debut de Sand Ula, pseudònim i nom del projecte que encapçala Sandra Socias (The Moviemakers, The Hitbacks). Rock d'alta densitat ("Song for the Cure"), blues de frontera ("My Home, My Grave"), folk en estat terminal ("Leaves and Feathers") i unes gotes de power pop (la peça titular). Com Marianne Faithfull acompanyada per Calexico, Nancy Sinatra ballant amb Howe Gelb o PJ Harvey protagonitzant un spaghetti western dels bons. I quines lletres. I com sona la guitarra farcida de twang d'Edgar Beltri. I quins arranjaments -cortesia del propi Beltri, a càrrec de la producció i de bona part dels instruments-. I quina veu, amics i amigues, quina senyora veu. És que fins i tot la caràtula -obra de Carla Santacreu, també present a l'àlbum com a corista- és una absoluta meravella. Les ganes que tinc d'adquirir-lo en vinil. Mentrestant faig anar a tota castanya el seu compte de Bandcamp. Els animo a fer el mateix, així com a llegir el complet article publicat per Magic Pop.

Gloria Van Aerssen (1932-2015)

GLORIA VAN AERSSEN

(1932-2015)

R.I.P.

El SistemÄ Suec, en cassette

Han tingut mai el gust d’escoltar un disc sabent que disposen vostès d’una peça única? Doncs això és més o menys el que experimentaran els afortunats que aquests dies adquireixin una de les vint-i-set còpies de “Låt Oss Tala Om Kärlek” (2015, El Mamut Traçut), el nou llançament discogràfic d’El SistemÄ Suec, editat exclusivament en cassette -el llançament es va fer coincidint amb el Cassette Store Day- i en edició limitada a les citades vint-i-set unitats. O més ben dit, vint-i-sis: sembla ser que l’última còpia prevista va sortir defectuosa.

Sigui com sigui, i tornant al principi, qualsevol que hagi adquirit un exemplar físic de “Låt Oss Tala Om Kärlek” -el títol, segons l’autor, vindria a ser una mena de traducció d’“Anem a parlar d’amor”– disposa d’una peça única. Perquè, a banda dels títols enumerats al booklet corresponent, s’inclouen dos temes ocults que varien en cada unitat. I si d’això no se’n diu artesania, com a mínim sí que és tota una declaració d’intencions i d’amor a l’oient.

I què trobem exactament a “Låt Oss Tala Om Kärlek”? Doncs algunes de les peces d’Squashlab, l’antic alter ego de David Reig. Tal i com les va concebre al seu dia, però remesclades i amb les veus regravades -els originals eren en anglès; les noves versions en català-. Cançons que ja denotaven ofici i que acabarien esdevenint el punt de partida de tot el que vindria després. L’embrió, en definitiva, d’un projecte cuinat a foc lent i actualment en procés de consolidació. També disponible com a descàrrega digital.

Originalment publicat al B-Magazine de Brubaker.

Deu propostes per al Primavera Club 2015

Jessica Pratt.

Aquesta vegada no hi ha excusa. Concerts en sales de capacitat tan raonable com els preus de les entrades (15 euros l'entrada de dia, 25 l'abonament del festival sencer). Gairebé mig centenar de bandes entre les quals triar i remenar. La possibilitat de descobrir noms com els de Jessica Pratt, Chastity Belt, Ensemble Topogràfic, Blood Quartet o Samantha Crain. El Primavera Club tornarà a diverses sales de Barcelona entre els dies 23 i 25 d'octubre. Un servidor ha triat deu dels noms del cartell per a un article que poden llegir al B-Magazine de Brubaker.

Peter Piek - "If This Is the End"

Volant a escassos centímetres del terra. Així es mostra Peter Piek al seu nou i fascinant videoclip. “If This Is the End” és una de les peces incloses a l’últim disc d’estudi del de Leipzig, “Cut Out the Dying Stuff” (2014). Dirigit per Marcus Grysczok, el clip es va rodar en diferents localitzacions d’Itàlia, Àustria i Suïssa. El poden veure aquí.

Cory Wells (1942-2015)

CORY WELLS

(1942-2015)

Ha mort Cory Wells, cantant dels irrepetibles Three Dog Night, que van marcar el pas de la dècada dels 60 a la dels 70 amb himnes de la mida de "Joy to the World" o "Mama Told Me Not to Come". L'arrel de la banda havia estat Redwood, un projecte de durada efímera que va arribar a fer l'intent de gravar un disc amb Brian Wilson com a productor. Era un mal moment, Wilson començava a baixar cap al seu propi infern i l'entorn dels Beach Boys va forçar que es centrés en la banda mare. A Wells li caldria esperar una mica més, reformar el seu grup i canviar-li el nom. Després sí, va fer el gran salt.

Últim Cavall

Últim Cavall, quin gran nom el d'aquesta banda barcelonina que conjuga com poques èpica, decibels, misteri i sentit melòdic. Imaginin-se Inspira o els Mishima més atmosfèrics jugant a ser The Cure, My Bloody Valentine i Joy Division -tots a la vegada-. Inici a contrallum amb la irresistible "El bosc". Injecció d'urgència post-punk a "La casa que crema". Fredor hivernal a "Criatures". Eufòria tensa a "Oceans". I tot un recorregut oníric a la final "Papers". Cinc peces, cinc encerts i cinc motius per a aclamar el seu primer ep, de títol homònim (2015). I una veu, la de Rafa Monzó, que marca un punt i a part en la música cantada en català. Un dels grans debuts d'aquest 2015 a casa nostra, que ningú en tingui cap dubte.

http://ultimcavall.bandcamp.com

Cassette Store Day

Feia anys que no rebia un regal com el que em va fer dies enrere un bon amic. Un cassette, ni més ni menys. Música enllaunada en format analògic, en aquest cas a càrrec d'un artista que em sembla d'allò més interessant i editada amb motiu del Cassette Store Day -celebrat el passat 17 d'octubre-. Encara no he escoltat la cinta, no pas per manca de ganes sinó de temps, i quan ho faci serà la primera vegada en anys que escolti un cassette. Un format donat per mort fins no fa pas tant i que ara sembla tornar a treure el cap tal i com ho va fer el vinil al seu dia.

Personalment, estic vivint aquest ressorgiment del cassette des de la distància. Els meus formats de capçalera segueixen essent l'lp i el cd. I si bé és cert que conservo intacta la meva col·lecció de cassettes, també ho és que molts dels títols que hi són presents els he acabat adquirint i escoltant en disc compacte o de vinil. Qüestió de comoditat i de costums, suposo. El cas és que tampoc vaig seguir el Cassette Store Day -novament per manca de temps, tot i que de no ser pel regal del meu amic ni tan sols me n'hagués recordat-, fins al punt de no saber ben bé què pensar de tot plegat.

Darrerament s'ha criticat molt tota la polseguera aixecada al voltant del Record Store Day, una jornada que personalment beneeixo per tot el que aporta tant a les disqueries com als propis melòmans -la polseguera, com en tants altres àmbits, va a part-. Ara bé, el Dia de les Botigues de Cassettes? Realment hi ha establiments que es dediquin exclusivament a vendre cassettes? A mi em sembla recordar haver-ne vist algun durant els anys 90, però ara mateix dubto que abundin -i menys al nostre país, on amb prou feina es venen discos sigui quin sigui el format-.

D'acord, de la mateixa manera que el Record Store Day, el Cassette Store Day haurà servit per dinamitzar dos sectors -el de les disqueries i el dels segells discogràfics independents- que prou malament ho estan passant. I això sempre és positiu. Però encara seria més positiu que el gran públic es recordés d'ells durant la resta de l'any. Que la gent s'animés a comprar música enllaunada pel plaer de gaudir-la i no perquè ho digui el calendari. I que aquest costum pogués ser compatible amb el Dia de les Botigues de Discos, el Dia de les Botigues de Cassettes, el Dia de les Botigues de Minidisc o el Dia de les Descàrregues Digitals Legals -al pas que anem tot acabarà arribant, ja ho veuran-.

Objectiu She Owl

Tanco el capítol She Owl amb una selecció de fotografies de la seva recent estada a Catalunya. Les imatges corresponen a dues sessions lo-fi que vam dur a terme aquest cap de setmana al massís de Montserrat i en un jardí de les Franqueses del Vallès. Compartir aquests dies amb Jolanda i Demian ha resultat tan fascinant i enriquidor com de costum. Artistes de cap a peus, grans professionals i, per damunt de tot, persones encantadores de qui sempre acabes aprenent alguna cosa.

El factor públic

She Owl actuant al Refugi Antiaeri de Sant Adrià de Besòs, el passat 16 d'octubre.

Ocasions com aquesta fan que tot acabi tenint sentit. Que totes les nits de dormir poc, les hores d'anar de bòlit i les jornades maratonianes valguin molt més que la pena. La del passat 16 d'octubre va ser una d'aquelles vetllades en què totes les peces encaixen, en què tot va sobre rodes i un s'acaba sentint privilegiat pel fet de formar-ne part. Una banda singular en un entorn també singular. She Owl actuant al Refugi Antiaeri de Sant Adrià de Besòs de la mà de RefugiArt i Brubaker. Un dels meus grups preferits en un dels millors llocs on he arribat a treballar mai. I encara hi va haver un tercer factor que va fer de l'esdeveniment una data per a emmarcar. El públic, és clar -exactament el mateix es pot dir del respectable aplegat l'endemà a l'Anònims-.

Un públic reduït -l'aforament es limitava a 30 persones- però amb molta més predisposició que les masses que van als concerts a fer instagrams -o a fer petar la xerrada- en comptes d'escoltar música. Com a mostra, l'aplaudiment amb què van ser obsequiats els músics un cop finalitzat el concert. Un aplaudiment llarg i sentit. I sonor. Perquè es va sentir. Perquè va fer fins i tot més soroll que els aplaudiments a mig gas que s'escolten en determinats esdeveniments massius. Perquè un públic reduït acostuma a gaudir una actuació a través dels sentits i no d'una pantalla tàctil. Petites estructures, petits públics i grans resultats, diu un dels lemes de Brubaker. I mai més ben dit que divendres passat a Sant Adrià -o que l'endemà a Granollers-.

Em va cridar especialment l'atenció una parella de l'última fila. Un noi i una noia que movien el cap, intercanviaven mirades de complicitat i dibuixaven als seus respectius rostres expressions de sorpresa, d'emoció i fins i tot d'èxtasi. Durant la recta final fins i tot es van posar drets i ell va deixar anar un sonor "Bravo!". S'ho passaven bé tot descobrint una banda que fins aleshores els era desconeguda -la qual cosa alegra el dia a qualsevol promotor, paraula-. Després vaig estar parlant amb ells i va resultar que també eren músics. I que, malgrat practicar un estil diferent del de She Owl, havien gaudit d'allò més el seu concert i probablement n'havien absorbit influències. És clar que sí, molt ben dit. Ser músic també consisteix en això.

She Owl, final de gira

SHE OWL

Anònims, Granollers

17 d'octubre de 2015

Jolanda Moletta i Demian Endian tancaven la seva gira catalana, ahir al vespre a l'Anònims. Envoltats de llibres i amb un repertori que va combinar peces dels seus dos discos, "She Owl" (2013) i "Animal Eye" (2015). La majestuositat de la peça homònima, l'emotivitat de "Nanna", la força d'"Over the Bones", la sensibilitat de "Mimla", la seguretat d'"Animal Animal", les atmosferes de "Child Bride" i les pinzellades teatrals de "Decembers". Una altra vetllada per a emmarcar.

Ritual sota terra

SHE OWL

Refugi Antiaeri, Sant Adrià de Besòs

16 d'octubre de 2015

Durant la Guerra Civil espanyola, mentre l'aviació feixista castigava sense pietat les posicions republicanes a l'entorn de Barcelona, els veïns de Sant Adrià de Besòs van comptar amb un aliat clau. Trotsky, un gos de privilegiada oïda que podia detectar abans que cap defensa antiaèria la proximitat dels esquadrons aeris i d'aquesta manera alertar la població del perill imminent. La seva és una de les nombroses històries que viuen a l'interior del refugi antiaeri de la placeta Macià. Una cambra subterrània construïda l'any 1938 amb la finalitat de salvar vides i recuperada, ja en ple segle XXI, com a espai de memòria però també de creació i difusió en l'àmbit de les arts. Un indret on històries com la de Trotsky conviuen amb d'altres com la de She Owl, que ahir hi van actuar de la mà de RefugiArt i Brubaker.

El duet italià es troba aquests dies de gira per Catalunya presentant el seu segon disc, "Animal Eye" (2015). Una col·lecció de cançons fosques en aparença però lluminoses en essència. Percussions tribals, instrumentació exòtica i atmosferes oníriques que ahir semblaven fetes a mida de l'entorn. Fins al punt que la pròpia banda es va fondre amb l'estructura del refugi, aprofitant les diferents galeries per a reforçar la força escènica del seu set. Com a mostra, el tret de sortida amb Demian Endian fent-se càrrec dels tambors des de l'escenari i Jolanda Moletta materialitzant-se gairebé des del no res i desplaçant-se entre el respectable mentre entonava els versos de "Homewoods". Ja amb la vocalista asseguda darrere el teclat, van enllaçar "She Owl" amb "Nanna".

Va ser tot just l'inici d'un concert que acabaria esdevenint quelcom més que un concert. Un ritual, ni més ni menys, una cerimònia pagana de celebració de la vida, de la memòria i de tot allò que ens fa ser tal i com som. L'entorn, aquell refugi subterrani on passat i present es fonen per a traçar un futur millor, va acabar de fer la resta. Elevant a noves dimensions títols com "Animal Animal", "Mimla" o "Child Bride", aquesta última amb un harmònium indi com a fil conductor. La recta final, amb Endian escenificant la trencadissa d'un cor al ritme de "Decembers" -amb el propi cor, fet de cascabells, emprat com a instrument de percussió-, va desembocar en un llarg i sonor aplaudiment. El d'una audiència reduïda -l'aforament es limitava a una trentena de persones- però totalment lliurada a una litúrgia que per sempre més habitarà a l'interior del refugi. Aquesta tarda (19,30), She Owl clouran la seva gira catalana amb una actuació a l'Anònims de Granollers.

Carey Lander (1982-2015)

CAREY LANDER

(1982-2015)

R.I.P.

Ramzi

Phoebé Guillemot, aka Ramzi, exploradora sònica i caçadora de zombies.

Que difícil que pot resultar viure del propi talent. Sobretot quan s'ha optat per desafiar patrons i no seguir cap altra norma que el propi impuls. Ho sap prou bé la canadenca Phoebé Guillemot, productora i exploradora sònica que ha creat tot un univers paral·lel a través de la música i sota el pseudònim de Ramzi. Una utopia amb banda sonora pròpia, un estat mental on fugir del món que l'envolta i esdevenir allò que realment desitja ser. I resulta que Guillemot vol ser caçadora de zombies. I no tan sols això: en un planeta habitat per morts vivents sense voluntat pròpia, guiats tots ells per una elit de rèptils alienígenes -estableixin vostès mateixos els paral·lelismes que considerin oportuns-, ella vol ser l'heroïna que alliberi la humanitat. Exagerat? Possiblement no tant com el lloguer que Guillemot ha d'afrontar cada mes amb ocupacions alienes al fet artístic i molt menys enriquidores que la de salvar el món -amb prou feina se'n surt, segons declarava en un article publicat recentment per The Wire-. Sigui com sigui, Ramzi li ha proporcionat una refugi on esdevenir ella mateixa i viure al marge del dia a dia. Un refugi edificat a partir de freqüències electròniques que tant poden deconstruir el dub i el trip hop com evocar les primeres bandes sonores de videojocs. Descobreixin-lo a Bandcamp.

Under the Bridge

Foto arxiu Iain Chambers.

Iain Chambers és un compositor britànic que desenvolupa peces musicals a partir de gravacions de camp, sovint realitzades en espais emblemàtics. Un dels darrers exemples n'és la peça que va crear a partir d'una gravació duta a terme per Ian Rawes (London Sound Survey) a les cambres de basculació del Tower Bridge de Londres -els espais situats al peu de l'estructura, sota el nivell de l'aigua, i on cau tot el contrapès quan el pont s'eleva per deixar pas a les embarcacions que ho sol·liciten-. Setmanes enrere, el propi Chambers va presentar els resultats del seu treball amb un concert a l'interior d'una d'aquestes cambres -la interpretació va anar a càrrec de l'orquestra Docklands Sinfonia, sota la direcció d'Spencer Down-. Entorn inèdit per a una actuació musical. I tota una experiència, la que devien viure els afortunats que hi van poder accedir. L'experiment va ser un exemple no tan sols de com es poden generar nous contextos per a la creació, l'exhibició i la difusió en l'àmbit artístic, sinó també de com traçar i establir nous usos per a espais singulars o fins i tot emblemàtics com el que ens ocupa. En un moment en què els circuits convencionals pateixen de saturació, aquest pot i hauria de ser un dels camins a seguir. En aquest sentit, i com a membre de l'equip de Brubaker, jo mateix participo de l'organització d'un concert en un espai tan singular com és un refugi antiaeri. Salvant totes les distàncies que calgui, m'agradaria pensar en aquest esdeveniment com un petit gra de sorra.

Poden llegir més sobre Iain Chambers i l'actuació al Tower Bridge aquí.

Instint animal al nou videoclip de She Owl

Instint animal, el que celebren She Owl al seu nou videoclip. "Animal Animal" és el primer single extret del segon disc del duet italià, "Animal Eye" (2015). Dirigit per George S. Rosenthal, el clip mostra Jolanda Moletta i Demian Endian interpretant la peça en qüestió envoltats de natura. Ja el poden visionar aquí. Recordin que Brubaker porta She Owl en directe aquesta setmana a Sant Adrià de Besòs (Refugi Antiaeri, divendres 16) i Granollers (Anònims, dissabte 17). Més informació aquí.

Steve Mackay (1949-2015)

STEVE MACKAY

(1949-2015)

Steve Mackay era un d'aquells músics cridats a esdevenir definitius malgrat habitar un generalment discret segon pla. El seu saxofon va ser una peça clau en l'engranatge de "Fun House" (1970), un dels pilars que farien del segon disc dels Stooges una obra trencadora i avançada no tan sols al seu temps sinó fins i tot al que vindria immediatament després. Una dosi de jazz visceral aplicada a un combinat de garatge extrem, punk en estat embrionari i psicodèlia en fase terminal. Un terreny tan inhòspit que trigaria anys a tornar-se a explorar, i on bona part dels punks sorgits de la influència stooge mai van arribar a sentir-se còmodes. Ja en ple segle XXI, el saxofonista va tornar a esdevenir molt més que un actor secundari en la reunió a priori impossible d'uns Stooges encara en flames. Cada vegada que s'enfilava a l'escenari, els directes de la banda de Detroit adquirien una nova dimensió. Steve Mackay va morir el passat 10 d'octubre a causa d'una sèpsia en un hospital de Daly City, Califòrnia. Tenia 66 anys i marxava d'aquest món amb la mateixa discreció amb què n'havia fet un lloc millor, ja fos al costat dels Stooges o d'altres noms il·lustres com Violent Femmes, Commander Cody o Andre Williams.

"RocanrolCor" s'estrenarà el 8 de novembre

Nando Caballero.

A aquestes alçades no resulta gens descabellat afirmar que l’escena musical independent de casa nostra no s’entendria sense figures com la de Nando Caballero. Músic, escriptor, activista, locutor radiofònic i escriptor, Caballero és un referent, un personatge en el millor dels sentits i una persona estimada per tots aquells qui han tingut el gust de tractar-lo. Un infart i una operació el van mantenir fora de circulació durant bona part dels anys 2013 i 2014. Un ensurt que va superar gràcies al suport dels seus éssers més pròxims, i un procés que la productora audiovisual Plans Films va seguir de prop, donant forma al documental “RocanrolCor” (2015).

Doncs bé, aquest esperat documental ja té data i lloc d’estrena: diumenge, 8 de novembre (12,45h.), als Cinemes Texas de Barcelona. Aquesta primera projecció s’emmarcarà en una doble sessió matinal i anirà precedida d’un altre documental de temàtica musical, “La Floresta enCanta” (2015), una mirada a un indret singular com és La Floresta Pearson i a l’univers personal d’un músic també emblemàtic com Steve de Swardt, a càrrec de Mont Carvajal. Aforament limitat a 150 persones.

Originalment publicat a Brubaker.

She Owl: 16 i 17 d'octubre, Sant Adrià de Besòs i Granollers

Foto Roberta Cartisano.

Brubaker presenta:

SHE OWL en concert

Dv 16 d'octubre / Refugi Antiaeri / St. Adrià de Besòs / 21h

Ds 17 d'octubre / Anònims / Granollers / 19,30h

Boscos encantats, cases fetes d'arbres i els flocs de neu tenyint de blanc el paisatge. Llops que esdevenen persones, bruixes que es reencarnen en mussols i la força de la natura que no s'atura davant de res. Contes de fades salvatges i onírics, recitats per una veu hipnòtica i penetrant. Tambors tribals, un piano que s’endinsa en la boira i tot un arsenal d’instruments antics, exòtics i poc convencionals. Foscor, tendresa i romanticisme en un discurs que fon el folk amb la psicodèlia i els motius neoclàssics. She Owl és el projecte conjunt de Jolanda Moletta i Demian Endian, originaris d’Itàlia i adoptats oficialment per la comunitat musical de San Francisco. Ha estat a la ciutat californiana on han enregistrat els dos discos que tenen publicats a data d’avui, “She Owl” (2013) i “Animal Eye” (2015). Obres que els han valgut comparacions amb Cat Power, Bat For Lashes, Dead Can Dance o PJ Harvey, entre d'altres. Delicada com el vent i aterradora com la naturalesa en estat pur, She Owl és molt més que una espècie en perill d’extinció. És un exemplar únic, genial i irrepetible.

Més informació:
She Owl
Pàgina web / Bandcamp / Youtube / B-Magazine / Entrevista

Preu entrada:
- Refugi Antiaeri 5 € / Reserves a https://refugiart.wordpress.com / Aforament limitat
- Anònims entrada lliure

Fuck Fake Friends

Coses que et fan parar a pensar. La fotografia és d'ahir a la tarda, i la vaig fer en una cantonada de Corró d'Avall que algú havia tingut el gust de decorar amb un mural tan contundent com digne de ser aplaudit. Que es fotin els falsos amics, o que els follin. Sí senyor, molt ben dit. Francament, observo molta més ràbia acumulada en aquest mural que en qualsevol pintada amb regust d'eslògan pseudoidelògic de les que tant proliferen darrerament. El seu autor no vol insultar cap polític, assassinar cap banquer ni acabar amb el capitalisme. Potser sí que té un sou de misèria, es troba a punt de ser desnonat o s'indigna quan veu les notícies. Però per damunt de tot, el que més ràbia li fa és el desengany que s'acaba d'endur. El d'haver descobert que un amic pot en realitat no ser un amic. El d'haver topat, en definitiva, amb un dels trets essencials de la condició humana. Filantropia i misantropia en tan sols tres paraules. Que refotudament gran. O potser no. Potser sóc jo qui s'està imaginant allò que no és. Potser tan sols era un adolescent amb ganes de deixar empremta. Doncs l'ha ben deixat. I que es vagi preparant. Perquè si encara no ha experimentat la sensació que el seu mural proclama amb veu ben alta, el dia que ho faci necessitarà quelcom més que esprai per quedar-se a gust.