Guitarra, baix i bateria - Programa 236

Big Thief - Foto Dustin Condren.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de The Muffs, Big Thief, Emily Jane White, Marinho, Miquel Vilella i Aoife Nessa Frances. Repàs a la programació del 25è Minifestival de Música Independent. I música a la pantalla amb "Brighton Rock", "Performance" i "Ford vs. Ferrari". Disponible en podcast.

El punk acústic segons Laura Crehuet

LAURA CREHUET

La Clau, Sant Celoni

30 de gener de 2020

Per a Laura Crehuet, el fet de començar a compondre cançons va ser una manera de fer teràpia i plantar cara als dimonis interns. Al principi ho feia tota sola, en la més estricta intimitat i amb l'únic suport d'una guitarra acústica. Després les va posar en comú amb alguns dels actors habituals de la microescena del Baix Montseny. Va ser així com va néixer Les Cruet, un dels combos de punk rock més indòmits que s'han escoltat a casa nostra en molt de temps. Va ser també d'aquesta manera, provant d'escoltar-se ella mateixa enmig d'aquella torrencial tempesta de decibels, com va trobar la seva pròpia veu, una de les més viscerals i a priori reconeixibles del punk català contemporani.

Partint d'aquests precedents, el fet d'enfilar-se a un escenari amb una guitarra acústica pot suposar per a Crehuet una manera diferent de presentar un repertori que sol manifestar-se carregat d'electricitat, però sobretot una via de retrobament amb les essències fundacionals del seu cançoner. De transportar les seves composicions fins a les formes més bàsiques i estripades, sense perdre pel camí un sol gram d'intensitat ni de tensió. I sobretot de refermar en primeríssim primer pla aquell tros de veu tan punyent i desbocat com unes lletres que tant poden canalitzar confessions i conflicte intern com cantar a la natura, als animals i a la necessitat de construir un món més humà.

La nit passada va actuar amb aquest format a La Clau de Sant Celoni, un dels centres neuràlgics de l'escena montsenyenca. Acompanyada pel sempre oportú Xavi Garcia –també component de Les Cruet- al baix i a les percussions, va deconstruir bona part dels dos discos que té publicats a data d'avui –"Pomes agres" (2016) i "Cérvols, astres" (2019), tots dos editats sota el paraigües de Bankrobber-, reduint a la seva expressió més mínima títols com "Folls", "Creure", "Matilde", "Cérvols" o "Núvols daurats" –aquesta última, dedicada a la memòria d'Uri Caballero-. Brillant en les distàncies curtes, i redefinint al seu aire el concepte de punk acústic.

Aoife Nessa Frances

Paisatges fantàstics invocats a través d'un prisma oníric.

Si l'art i la cultura han estat històricament els dos grans eixos que han explicat el món on vivim, també han arribat a exercir com a santuaris on refugiar-se contra les inclemències exteriors sempre que les coses han anat mal dades. El títol del disc de debut d'Aoife Nessa Frances, "Land of No Junction" (2020), fa referència precisament al refugi personal i intransferible d'aquesta jove irlandesa a qui diversos mitjans especialitzats ja han assenyalat com una de les grans revelacions d'aquest inici de dècada.

Segons explica ella mateixa a les notes promocionals del plàstic en qüestió, l'indret que titula l'obra és una immensa extensió de paisatges a contrallum que li agrada visitar en somnis. La realitat, segons ha reconegut ella mateixa, és que el nom de Land of No Junction li va venir al cap a partir d'haver entès malament la pronunciació de Llandudno Junction, la localitat gal·lesa on solia estiuejar Cian Nugent, coproductor de l'àlbum juntament amb la pròpia autora i col·laborador habitual de tot un Ryley Walker.

Sigui com sigui, les nou pistes que conformen el citat debut no invoquen precisament cap imatge terrenal sinó que més aviat deixen entreveure tot un seguit de paisatges fantàstics a través d'un prisma tan oníric com boirós. Un repertori que tant pot flirtejar amb el dream pop a baixa fidelitat ("Geranium") com aproximar-se al folk més preciosista ("Blow Up", "Here in the Dark"), i on la veu de Frances destil·la dolçor i misteri. Ideal per a seguidors de Linda Perhacs, Kate Bush, Angel Olsen, Bat For Lashes o Julia Holter.


Descobreixin-la a Spotify.

Flors dins d'unes sabates

Flors dins d'unes sabates. L'expressió pot semblar el títol d'una cançó de Mishima, i la imatge podria il·lustrar perfectament la caràtula d'un disc. El concepte em sembla simplement preciós, per tot allò que implica al voltant de valors com el reciclatge, la creativitat o la consciència ambiental. A Sant Esteve de Palautordera (Baix Montseny) hi ha algú que va decidir aprofitar una pila de sabates velles per posar-hi plantes i d'aquesta manera atorgar una mica més de vida a la façana del seu domicili. Petits detalls que fan la quotidianitat una mica més suportable.

Bob Shane (1934-2020)

BOB SHANE

(1934-2020)

El Kingston Trio va ser un dels ponts per excel·lència entre la generació de Woody Guthrie i Pete Seeger, i el revival que va viure el folk nord-americà entre finals dels 50 i principis dels 60. La seva lectura de la peça tradicional "Tom Dooley" és molt més que un clàssic del gènere, un dels pilars sobre els quals es va edificar aquella nova onada folk. Bob Shane va ser un dels membres fundadors de la formació californiana, i l'últim supervivent del trio original. En pau descansi.

Les cares de circumstàncies (de Roldán i Carrizosa)

Les cares de circumstàncies de Lorena Roldán i (sobretot) Carlos Carrizosa mentre abandonaven la sala sense atrevir-se a mirar als ulls d'Oriol Junqueras ni a escoltar la seva resposta. Les cares de circumstàncies de qui ha utilitzat tots els recursos possibles, inclosa una justícia arbitrària i un marc legal fet a mida, per ensorrar aquell adversari polític al qual no ha pogut derrotar a les urnes, i tot i així no se n'ha sortit.

Les cares de circumstàncies de qui no entén que malgrat la presó, les humiliacions i la repressió, l'adversari segueixi ferm (i somrient) en la defensa de les seves conviccions. Les cares de circumstàncies de qui s'omple la boca dient que el president Puigdemont no dona la cara (quan l'ha donat davant les justícies belga i alemanya sempre que se li ha requerit), però a l'hora de la veritat és incapaç de quedar-se a escoltar la resposta de Junqueras a les preguntes que li acaba de formular.

Les cares de circumstàncies de la manca més absoluta de vergonya (i d'empatia), de la mala educació i la cobardia, del menyspreu a les institucions (i a tot allò que representen), del tot s'hi val per un minut de glòria, del cridar més i voler tenir sempre l'última paraula, de la prepotència de qui només sap parlar de lleis quan aquestes li són fetes a mida.

Això és Ciudadanos, i això és l'ultranacionalisme que representen Roldán, Carrizosa, Rivera, Arrimadas o Girauta. Poden pactar amb l'extrema dreta en nom de la sagrada unitat del seu país de les meravelles, però són incapaços de mirar als ulls a qui és a la presó per haver complert un programa electoral. Misèria, misèria i més misèria. Misèria humana, misèria moral i misèria política.

És màgic, és meravellós...

Joan Colomo, el passat 26 de gener a Palautordera.

"És màgic, és meravellós, que ens menteixin així. Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç. Ho fan els jutges, metges també, en els diaris i la TDT", cantava Joan Colomo ara fa gairebé deu anys a "Màgic", una de les peces incloses al seu segon disc en solitari, "Producto interior bruto vol.1" (2011, BCore). Un dels títols més reconeguts i celebrats de tot el catàleg del de Sant Celoni, i una lletra que adquireix encara més sentit en aquests temps de postveritat i fake news. Un dels grans moments, sens dubte, de l'actuació que va oferir el passat cap de setmana a Santa Maria de Palautordera.

Wes Wilson (1937-2020)

WES WILSON

(1937-2020)

Si la psicodèlia, contemplada com un corrent interdisciplinari i entesa com un fenomen integral que va anar més enllà de l'àmbit estrictament musical, va definir bona part de l'estètica de la cultura pop durant la segona meitat de la dècada dels 60, els dissenys de Wes Wilson van esdevenir un dels elements clau a l'hora de generar la seva identitat en termes visuals. Els cartells promocionals que va realitzar per als concerts de bandes com Grateful Dead o Jefferson Airplane en sales com el Fillmore de Bill Graham van fer escola de la mateixa manera que la música de les formacions en qüestió –a Wilson se'l considera com el creador de l'anomenada tipografia pscodèlica, amb permís de contemporanis com Stanley Mouse, Alton Kelley, Victor Moscoso o Rick Griffin-. Compromès amb l'esperit de la contracultura, va decidir retirar-se quan el hippisme va ser absorbit per les dinàmiques del mercat. Des d'aleshores havia viscut allunyat de tot el soroll d'aquest món en una zona muntanyosa de l'estat de Missouri, on ha mort recentment a l'edat de 82 anys.

L'aniversari de Mishima, a El 9 Nou

Mishima celebren vint anys als escenaris amb una gira on repassen bona part del seu catàleg d'una forma tan exhaustiva com generosa. El cap de setmana passat van actuar al Teatre Auditori de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

50 anys de "Moondance"

Hi ha una escena de "Love & Mercy" (2015), el biopic de Bill Pohlad sobre la figura de Brian Wilson, on algú de l'entorn dels Beach Boys lamenta el fet que una bona crítica no necessàriament ajudi a vendre discos, en referència a la relació inversament proporcional entre l'entusiasta rebuda de "Pet Sounds" (1966) per part de la premsa especialitzada i l'acollida més aviat freda del gran públic. És possible que Van Morrison pensés tres quarts del mateix quan va concebre el seu tercer àlbum en solitari, un "Moondance" (1970) que va veure la llum avui fa 50 anys i que va suposar l'impuls definitiu per a la carrera solista del de Belfast.

Quan Morrison va començar a treballar en "Moondance" venia d'observar com la seva obra més ambiciosa fins aleshores –i probablement també fins a data d'avui-, "Astral Weeks" (1968), s'encallava en termes comercials malgrat les bones crítiques acumulades. Davant d'aquest escenari, va apostar per deixar enrere el caràcter explorador del seu segon disc i recuperar el format cançó per a un plàstic que seguia aproximant les formes del folk a les coordenades del jazz i el blues. El resultat van ser composicions com "Crazy Love", "Caravan" o la totèmica peça titular, que més enllà de reconciliar crítica i públic van acabar de definir el que seria el discurs de Morrison durant les dècades posteriors. I probablement el seu treball més notable amb permís del propi "Astral Weeks".

Dues generacions de músics del Baix Montseny

Joan Colomo, jugant a casa.

JOAN COLOMO + SOMEBODY

Pati de la Cova, Santa Maria de Palautordera

26 de gener de 2020

Joan Colomo i Somebody representen dues generacions diferents de músics del Baix Montseny. El primer suma dues dècades de trajectòria que l'han consolidat com un dels pilars d'una de les microescenes més fèrtils del sotabosc musical català, ja sigui en solitari o al capdavant de formacions com Zeidun o La Célula Durmiente. El segon, pseudònim d'Agustí Calbet, va debutar fa tot just un any amb un ep homònim que, més enllà d'apuntar maneres, l'ha certificat com una revelació a l'alça de l'indie montsenyenc. Ahir van compartir escenari al Pati de la Cova de Palautordera, en el marc d'un vermut melòman organitzat per Som del Montseny i Hora Roja –dues de les entitats que es dediquen a dinamitzar el mapa cultural del territori en qüestió-.

Va ser Somebody l'encarregat de trencar el gel. I ho va fer amb un repertori que va repassar bona part del cançoner que ha estat cultivant al llarg del darrer exercici, trepitjant fort amb reclams de pes com "Nevermind" o aquest himne subterrani en potència que és "Living Under the Sun", presentant material recent que preveu entrar a gravar durant els propers mesos, i despatxant per acabar una estripada revisió de l'"Albion" dels Babyshambles. Tot plegat, amb l'únic suport d'una guitarra acústica en tensió constant i d'una veu tan càlida com confessional, i fent gala d'un discurs que té més a veure amb els de Jeff Buckley o (sobretot) Elliott Smith que no pas amb el de Pete Doherty.

Tot seguit, Colomo va repassar el gruix ja considerable de la seva producció en solitari d'una forma tan espontània com desordenada. No és aquest últim un apunt en negatiu, al contrari, el millor d'assistir a un concert del de Sant Celoni és que hi pot passar qualsevol cosa i que les sorpreses estan assegurades de bon principi. Portava un set list preparat de casa, però va preferir anar improvisant el repertori sobre la marxa, alternant la guitarra i un Casiotone a través del qual va deconstruir part del cançoner, arribant fins i tot a flirtejar amb llenguatges com el reggaeton i despatxant com qui no vol la cosa tota una sèrie de reclams que van anar de "La redistribució de la riquesa" a "Màgic" i de "L'ocell" a "El xiprer". Menció a part va merèixer la lectura d'"Els Amigos", tot un cant a l'amistat que guanya càrrega emocional cada cop que Colomo la canta davant del seu públic més incondicional.

A Girl Called Eddy

Erin Moran aka A Girl Called Eddy.

En uns temps on mana la immediatesa, la quantitat sol confondre's amb la qualitat i el silenci sembla equivaler a la no existència en termes no exclusivament mediàtics, el fet que una artista de l'òrbita alternativa deixi passar gairebé setze anys entre les seves dues primeres obres discogràfiques és un fet tan inusual com, fins a un cert punt, digne d'aplaudir. És el cas d'A Girl Called Eddy, pseudònim de la nord-americana Erin Moran, que després d'haver debutat l'any 2004 amb un notable treball homònim publicat sota el paraigües d'Anti-, en lliura ara la continuació. Un "Been Around" (2020) que suposa respecte del seu predecessor un salt endavant tan inabastable com la dècada i mitja llarga que separa ambdós llançaments.

Si "A Girl Called Eddy" postulava la de New Jersey –ara establerta al Regne Unit- com una ferma candidata a seguir esteles com les de Tori Amos, Aimee Mann o fins i tot Cat Power, aquest nou treball la presenta com una compositora madura que vol emmirallar-se en obres com les de Carole King, Laura Nyro, Burt Bacharach –una de les seves influències reconegudes- o fins i tot els Carpenters. I ho fa a través de perles de pop atemporal amb el piano com a element bàsic i el timbre gairebé confessional de la veu de Moran com a fil conductor. Títols com "Been Around", "Two Hearts" o "Big Mouth" són irrefutables proves de vida d'una artista que una vegada més farà el que voldrà, però tant de bo no trigui quinze anys més a tornar a l'estudi.


Més informació:

Elefant Records  /  Pàgina web

Les arrels del punk segons Dave Vanian

La formació original de The Damned (Vanian, a l'esquerra de la fotografia).

"La gent es pensa que (als inicis del punk) tothom portava una cresta, però quan nosaltres vam començar el que hi havia era sobretot gent amb anoracs i noies que es vestien com les seves mares. Estic content d'haver-ne format part, però no em van agradar les seves seqüeles. La premsa en va parlar malament i això ho va espatllar tot, perquè la segona onada (del punk) va esdevenir violenta i brutal, i a nivell sonor va ser molt estreta de mires. En canvi, quan nosaltres començàvem, el punt era que podies fer qualsevol cosa: no hi havia normes i era igual per a tothom". Dave Vanian (The Damned) recorda les arrels del punk britànic i valora el que va venir a continuació en una entrevista publicada per Uncut a la seva edició de febrer.

El vintè aniversari de Mishima

David Carabén (a l'esquerra) i Dani Vega, la nit passada a Granollers.

MISHIMA

Teatre Auditori de Granollers

24 de gener de 2020

Mishima celebren aquests dies el seu vintè aniversari amb una gira que es va aturar la nit passada al Teatre Auditori de Granollers i on repassen minuciosament bona part d'un catàleg que es pot considerar canònic per mèrits propis –obvien els dos primers discos, els que van enregistrar encara en anglès-. De les textures folk de "Jimi" al rock torrencial de "Tornaràs a tremolar" i "La forma d'un sentit", i de la fragilitat d'"Un tros de fang" i "Miquel a l'accés 14" a l'eufòria de "L'olor de la nit" i "El camí més llarg". Per molts anys i que en siguin molts més.

Quan Somàlia feia música (i la ballava)

Iftin Band, en una imatge d'arxiu de 1980 – Font Analog Africa.

Analog Africa acaba de posar en circulació un primer volum dedicat a documentar la producció musical a la Somàlia prèvia a l'esclat de la guerra civil. "Mogadisco: Dancing Mogadishu (1972-1991)" recupera i reivindica el llegat sonor d'un país on encara regnava l'esperança. Acudir a les fonts originals, per descomptat, ha suposat una empresa tan titànica com arriscada per al fundador del segell, Samy Ben Redjeb.

Ja fa alguns anys que el tunisià Samy Ben Redjeb, disc jockey i estudiós de les músiques de més difícil accés, es dedica a realitzar tasques d'arqueologia melòmana arreu del continent africà. A rastrejar, descobrir, desenterrar, recuperar i documentar tot un seguit de gravacions perdudes al túnel del temps, sovint productes d'escenaris socials i règims polítics pretèrits –té una especial fixació amb les dècades dels 60, 70 i 80-, que ell mateix posa en circulació a través del seu propi segell discogràfic, Analog Africa.

No obstant, mai abans s'havia enfrontat Ben Redjeb a una missió tan inassumbile a priori com arriscada sobre el terreny. Desplaçar-se fins als arxius de l'antiga Radio Mogadishu, al cor de la capital de Somàlia, i provar de localitzar-hi algun rastre de tota la producció musical duta a terme en aquell país abans de la guerra civil que l'ha estat devastant durant gairebé 30 anys. Música enregistrada durant la dictadura de Mohamed Siad Barre, dues dècades de relativa estabilitat en què Somàlia va desenvolupar la seva pròpia indústria cultural i Mogadiscio va esdevenir fins i tot un pol d'atracció per al turisme internacional.


LA GRAN TROBALLA

Que Ben Redjeb es veiés obligat a contractar personal de seguretat per moure's per la ciutat, o que la majoria d'hotels declinessin oferir-li una habitació pel risc que suposa allotjar estrangers en un polvorí com és el territori somali, il·lustra fins a quin punt la pròpia tasca de recerca podria haver estat una de les seves menors preocupacions –cal recordar que Somàlia és des de principis dels 90 el paradigma d'allò que s'anomenen estats fallits-. En aquestes circumstàncies, el fet de passar-se tres setmanes treballant a diari a l'arxiu de la ràdio estatal –amb l'assistència de personal autòcton- va ser un acte de valor però sobretot de perseverància. I el que va trobar en aquell arxiu es pot considerar com un dels grans tresors melòmans desenterrats durant els darrers anys.

Ni més ni menys que piles i més piles de cintes magnetofòniques amb gravacions realitzades per bandes musicals somalis –moltes d'elles patrocinades pel propi govern de Said Barre, d'altres formades per tocar en centres turístics de la capital- entre les dècades dels 70 i dels 80. Formacions que solien dedicar-se a interpretar versions d'estàndards occidentals en hotels de luxe i similars, o bé a tocar la música del règim quan aquest ho requeria, però que també van arribar a compondre els seus propis repertoris i a enregistrar-los en cintes de cassette que sovint eren emeses per la pròpia Radio Mogadishu.

De tot aquell material, Ben Redjeb ha seleccionat una dotzena de pistes per donar peu a un primer volum temàtic titulat "Mogadisco: Dancing Mogadishu (1972-1991)" (2019, Analog Africa), on bandes i solistes com Dur-Dur Band, Omar Shooli, Iftin Band o Mukhtar Ramadan Iidi ofereixen la seva pròpia versió de gèneres com el soul, el funk o fins i tot el reggae –explica el mateix Ben Redjeb que contactar amb els supervivents amb finalitats documentals ha estat una altra empresa titànica-. El resultat és una radiografia d'un país on l'esperança encara no havia estat erradicada pel fantasma de la violència estructural i sectària. Que no triguin a arribar-ne nous volums, però sobretot que els organismes internacionals pertinents facin el favor de recordar que Somàlia existeix.


Més informació:

Analog Africa  /  Bandcamp

Llacuna viatgen a l'altra cara de l'Albera

Llacuna.

La Catalunya Nord, aquell territori tan proper però alhora tan distant que hi ha més enllà dels Pirineus. Una realitat que tenim a tocar però sovint desconeixem, i que els components de Llacuna han decidit explorar al seu darrer single, a ritme de dinàmic emocore i amb un títol tan revelador com és "L'altra cara de l'Albera". La peça en qüestió serveix també com a avançament del que serà el segon àlbum del conjunt osonenc, que veurà la llum el proper mes de març en una edició conjunta de BCore i Saltamarges. Escoltin-la a Soundcloud.

Bear Family publica l'antologia (gairebé) definitiva del Bakersfield Sound

Es coneix com a Bakersfield Sound aquella variant de la música country que es va desenvolupar durant les dècades dels anys 40 i (sobretot) 50 a la localitat californiana en qüestió, caracteritzada per la instrumentació elèctrica, les Telecasters en mode twang i tota una sèrie de patrons que van sintonitzar amb parents més o menys llunyans com el rockabilly i, alhora, van influir corrents com el country rock, l'outlaw country de la dècada dels 70 o el neotradicionalisme dels 80 –també ha arribat a definir subgèneres com allò que sol anomenar-se truck driving music-.

Un discurs que històricament ha estat contemplat com l'alternativa autèntica i sense polir al més sofisticat Nashville Sound i les seves produccions a gran escala, la qual cosa li ha donat un major prestigi entre tradicionalistes i estudiosos diversos. Sigui com sigui, la gent de Bear Family –disquera especialitzada en l'arqueologia en l'àmbit de la música d'arrels nord-americana- s'ha decidit a fer-li justícia amb una luxosa i exhaustiva antologia que aplega més de tres centenars de pistes repartides en una desena de discos compactes i acompanyades d'abundants notes informatives i material d'arxiu.

A "Bakersfield Sound: Country Music Capital of the West 1940-1974" (2019) no hi falten primeres espases del so Bakersfield com Buck Owens, Merle Haggard, Wynn Stewart o Red Simpson –aquest últim, el més gran exponent de la citada truck driving music-. El seu veritable encert, però, és una mirada transversal que es capbussa en les arrels d'una escena que va germinar amb l'arribada dels primers immigrants del Midwest que buscaven a Califòrnia una vida millor en plena Gran Depressió, a més de la recuperació de noms de culte com els de Johnny Bond, Herb Henson o Dallas Frazier –autor del "Wearin' that Loved on Look" que va popularitzar Elvis Presley-. Òbviament, cadascú haurà de completar la seva pròpia panoràmica explorant pel seu compte les discografies dels artistes en qüestió, però ara per ara aquesta caixa pot contemplar-se com una guia (gairebé) definitiva tant per a neòfits com per a estudiosos de l'òrbita Americana.


Més informació:

Bear Family  /  Pàgina web

Terry Jones (1942-2020)

TERRY JONES

(1942-2020)

Quan encara no ha passat un mes de la mort de Neil Innes, hem de tornar a lamentar una baixa a l'òrbita d'aquell experiment tan irrepetible com únic en la seva espècie que va esdevenir Monty Python. Terry Jones va ser un dels fundadors de la companyia, va interpretar alguns dels papers més recordats dels seus inoblidables gags i va dirigir clàssics absoluts de la comèdia a la gran pantalla com "Life of Brian" (1979). El seu llegat és una forma de fer i entendre l'humor que ha marcat diverses generacions. No se m'acut millor manera d'acomiadar-lo que cantar allò d'Always Look on the Bright Side of Life.

Miquel Vilella - "Els fans de l'amor nord-americà" (2020)

La nota de premsa del quart elapé de Miquel Vilella comença amb una reflexió al voltant del significat de la paraula 'fan'. Un fan, apunta el text en qüestió, és "una persona que dedica el pensament i l'atenció a allò que li agrada i ho fa a tota hora: abans d'anar a dormir i quan es lleva al matí, quan passeja, quan dina, quan sopa". Una introducció de la qual es poden extreure ràpidament dues conclusions en positiu. La primera, que al músic i compositor de Reus no li agrada anar al gra, que per a ell el més important no és arribar al final de cap trajecte sinó gaudir del propi trajecte i transitar-lo sense pressa. La segona, que Vilella és un fan amb totes les lletres de la música entesa com a art i com a ofici.

Són dues conclusions, és clar, a les quals un també pot arribar després d'haver escoltat l'àlbum en qüestió. Perquè "Els fans de l'amor nord-americà" (2020, Satélite K/Kzoo) suposa una nova mostra d'amor incondicional cap a la música pop en la seva concepció més elegant i sofisticada, també artesanal, la que enllaça Brian Wilson i els Zombies amb Belle & Sebastian i The Divine Comedy. I alhora és el fruit d'un procés de composició i producció no planificat, on cada moviment ha estat fruit de l'instint, del moment, de les circumstàncies o de tot plegat. El resultat és un disc que sona a Miquel Vilella pels quatre costats, el successor lògic d'aquella declaració de principis i d'intencions que va esdevenir "La Línia Màgica" (2017), però també un plàstic més fresc i immediat que el seu predecessor.

Compost al districte barceloní de Ciutat Vella –actual base d'operacions del reusenc- i enregistrat a mig camí d'un pis del Raval i de l'estudi Blind Records, "Els fans de l'amor nord-americà" trepitja fort de bon principi amb l'èpica expansiva d'un "Tu i jo som multitud" que aproxima les atmosferes dels primers U2 a les fites més massives d'uns Arcade Fire. Pas previ a l'embranzida gairebé punk de la peça titular, un dinàmic rock'n'roll amb una tornada de les que s'enganxen a la primera i ja no es deixen anar. Són les cartes de benvinguda d'un conjunt on també sobresurten autèntics exercicis d'orfebreria pop com "L'any que ve, Jerusalem", "Petit episodi en la menor" o "Hipnotitzador de càmping", aquest últim amb una mètrica Northern Soul de les que posen pistes senceres de potes enlaire.


Més informació:

Miquel Vilella  /  Pàgina web  /  Spotify

Xavi Turull (1961-2020)

XAVI TURULL

(1961-2020)

Ojos de Brujo va ser aquella banda que durant el canvi de segle va definir un dels corrents sonors més genuïnament barcelonins a partir de la fusió d'estils com la rumba, el flamenc o el hip hop. El resultat va ser un discurs que sempre anava un pas per davant de la resta i encara avui es pot contemplar al marge d'etiquetes i tendències. També va ser un d'aquells grups que realment van fer honor a un concepte, el mestissatge musical, que per a ells va suposar un punt de partida i mai una finalitat en ella mateixa –menys encara el sinònim de festa major a què alguns l'han acabat rebaixant en aquest país nostre-. Ens ha deixat el percussionista Xavi Turull, un dels membres fundadors de la formació i un músic tot terreny que arribaria a acompanyar tot un seguit de figures que van de Rosario Flores a Rosalía.

Mojo: White Winter Hymnals

No podia haver caigut aquest disc a les meves mans en un moment més oportú. Una col·lecció de cançons hivernals, seleccionades per la gent de Mojo amb l'ànim d'oferir al lector una banda sonora per als mesos més freds de l'any, ideals per acompanyar i fer una mica més suportable el temporal de vent, pluja i neu que està caient ara mateix allà fora. "White Winter Hymnals", es titula l'artefacte en qüestió. Una quinzena de pistes on no hi falta la peça titular de Fleet Foxes i on el folk tempestuós de Rachel Unthank, Vashti Bunyan o Joanna Newsom conviu amb les profundes arrels de The Watersons o Blind Willie McTell, el pop gèlid de Galaxie 500 o The Chills, i fins i tota una raresa de The Waterboys com és "Winter Blows". Disponible amb l'edició de febrer de la revista britànica, la mateixa que presenta en portada a un imponent Johnny Cash. Per encendre la llar de foc i servir-se un bon vi calent.

David Olney (1948-2020)

DAVID OLNEY

(1948-2020)

Més enllà del component de tristor que es troba implícit en tota necrològica, un no pot evitar observar una immensa càrrega poètica en el fet que un artista abandoni aquest món des de l'escenari. El fet que se'n vagi fent justament allò que ha definit la seva trajectòria vital i que per sempre més seguirà definint la seva figura. És el cas de David Olney, figura mai prou reivindicada del folk nord-americà, que va dir adéu el passat dissabte 18 de gener durant el decurs d'una actuació a la localitat de Santa Rosa Beach, Florida.

"Estava interpretant la tercera cançó quan es va aturar, es va disculpar i va tancar els ulls", ha explicat a través de les xarxes socials una altra veterana com és Amy Rigby, que es trobava al costat d'Olney al moment de la seva mort. "Estava molt quiet, assegut en posició vertical amb la seva guitarra, amb el barret més modern i una preciosa jaqueta de color òxid. M'agradaria que el recordéssim amb una imatge tan elegant i digna com era ell mateix, ja que al principi semblava que tan sols es prenia un breu descans". Que així sigui.

Trestautores a El 9 Nou

Una conversa musical a tres bandes en un escenari de 360º, i la posada en comú de tres discursos que contemplen la tradició mediterrània des d'una òptica global i contemporània. Clàudia Cabero, Rusó Sala i Anna Ferrer han donat aquest cap de setmana el tret de sortida del Tastautors amb Trestautores, un concert circular i un format fins ara inèdit al Teatre Auditori Cardedeu. Ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Mantranima

El nom de Mantranima és una contracció de les paraules 'mantra' i 'ànima'. Rerefons místic i espiritual per a un duet que convida a trencar rutines i a prendre's les coses d'una altra manera, a reconnectar amb la natura o, com a mínim, a cercar vies d'escapament de les mecàniques d'aquest món fred i mecànic que ens envolta. Una d'aquestes vies d'escapament bé podria ser el seu segon disc, un "Trees & Shadows" (2019) que van anar a enregistrar a una illa gairebé perduda del Pacífic canadenc i on canten a la mitologia hinduïsta i a les bondats de la reflexió i l'autoconeixement a partir d'un folk d'acabats onírics, embolcallat amb unes atmosferes a contrallum que poden remetre entre d'altres a discursos com el de She Owl. Mantranima són la catalana Esther Pallejà (veu) i el canadenc Marc Cinanni (veu, guitarra, harmònium). Tenen la base d'operacions a Barcelona, i poden vostès descobrir-los al seu web.

Tracy Bryant

Foto Kimberly Fitzner.

Es podria dir de Tracy Bryant que és un músic de folk rock interpretant cançons de naturalesa (post-)punk. La qual cosa el situa en aquella línia evolutiva traçada al seu moment per gent com Jesse Malin, Pete Yorn o fins i tot Ryan Adams. En aquest sentit, el repertori del californià s'emmiralla en dues tradicions tan pròpies del seu país com són el so Americana en la seva accepció més contemporània, i el rock alternatiu entès a la manera d'uns Replacements o uns Violent Femmes.

Prenem com a mostra el seu tercer àlbum, "Hush" (2019), des d'ara mateix un dels grans discos publicats als Estats Units durant la recta final de la dècada que acabem de deixar enrere. La inicial "I'm Only Taking what Is Mine" sona com ho hauria fet el grunge a mans d'Elliott Smith o Jeff Buckley. "The Fool" bé podria ser el resultat d'una trobada llampec entre els Jayhawks i Gigolo Aunts sota el sol de Los Angeles.

"Looks Like Gold", sens dubte un dels arguments més incontestables d'un plàstic rodó de cap a peus, gairebé la podrien haver signat els Wilco més melòdics i contagiosos. I els acords menors de "Nightmare" enfilen la urgència dels primers Cure sense perdre de vista contemporanis igualment il·lustres com Echo & The Bunnymen. Tot plegat són cites que haurien d'orientar el profà a l'hora d'ubicar un artista que, referents al marge, parla amb una veu tan pròpia com clara. Qui ho desitgi, pot comprovar-ho a Bandcamp.

Dies de pluja i carreteres boscoses

A 4AD publiquen discos que tant poden entrar a la primera a dins de casa en un dia de pluja com a l'interior d'un cotxe en marxa tot enfilant algun coll de muntanya o carretera boscosa. Com a mostra, els últims de Big Thief –"U.F.O.F." i "Two Hands"- i Aldous Harding –"Designer"-, tots ells editats l'any passat.

Trestautores

Cabero, Sala i Ferrer, conversa musical a tres bandes al Tastautors.

TRESTAUTORES

Tastautors 2020 @ Teatre Auditori, Cardedeu

17 de gener de 2020

Una conversa musical a tres bandes en un escenari de 360º, i la confluència fins ara inèdita de tres repertoris que contemplen l'essència mediterrània des d'una perspectiva tan permeable com contemporània. El Tastautors va encetar la nit passada la seva 16a edició amb Trestautores, un espectacle de producció pròpia que aplega sobre el terreny tres veus destacades de la cançó d'autor en català dels darrers anys. Les de Clàudia Cabero, Rusó Sala i Anna Ferrer, que al llarg d'una hora i mitja van intercanviar històries, anècdotes i per descomptat moltes cançons al Teatre Auditori Cardedeu. Per al record quedaran apunts com la vitalista i expansiva lectura d'"Estiu", o les harmonies vocals amb què es va reforçar el misteri ancestral de "Mar endins".

Doble dosi de torrencial hard rock amb Pristine i The Mothercrow

Pristine - Foto Daniel Lilleeng.

Els noruecs Pristine i els barcelonins The Mothercrow compartiran dimecres vinent l'escenari de la sala Sidecar en el que ja es pot contemplar com un doble cartell d'impacte. Hard rock d'alt voltatge i el valor afegit de les distàncies curtes.

Saben vostès aquelles ocasions en què tots els elements s'acaben conjurant per donar lloc a vetllades simplement inoblidables? Doncs el doble concert que tindrà lloc el proper 22 de gener a la sala Sidecar promet a priori esdevenir-ne una. Perquè un no té cada dia l'oportunitat de degustar de prop i en un mateix escenari dues bandes de hard rock de primera com són els noruecs Pristine i els barcelonins The Mothercrow. Un cartell tan coherent com ric en matisos, i dues formacions que vindran a refermar el bon estat de salut d'un gènere on afortunadament segueix havent-hi vida més enllà de Greta Van Fleet.

Comencem pels primers. Amb cinc àlbums al seu nom i un ampli quilometratge a l'esquena, Pristine poden presumir d'un discurs tan sòlid i definit com els seus celebrats directes. Citen Led Zeppelin i Deep Purple com a influències cabdals, gairebé res. Amb els primers comparteixen l'aproximació visceral i elèctrica a les arrels del blues. Amb els segons, el gust pels ritmes de carretera, els orgues siderals i el timbre vocal de Heidi Solheim, una frontwoman tot terreny amb totes les lletres. El seu repertori invoca el rock dur dels 70 –afegeixin al còctel noms com els de Grand Funk Railroad, Mountain o Uriah Heep- amb coneixement de causa però amb la frescor de qui s'expressa amb veu pròpia. Vindran a presentar el seu cinquè treball, un "Road Back to Ruin" (2019) que ara per ara es perfila com la seva obra més definitiva i definitòria.

Pel que fa a The Mothercrow, es poden considerar per mèrits propis com una de les apostes més segures del hard rock de factura clàssica que s'han pogut escoltar a casa nostra durant els darrers anys. El seu primer elapé, "Magara" (2019), va confirmar la promesa dels diversos singles i ep's que l'havien precedit. Riffs carregats d'adrenalina en estat pur, una base rítmica literalment endimoniada i el poderós timbre de veu de Karen Asensio marcant terreny des del minut zero. Atenció a talls com "Lizard Queen", que sona com si Grace Slick s'hagués fet acompanyar per Blue Cheer. Sens dubte l'opció més coherent per trencar el gel en una nit que promet emocions fortes.


Més informació i entrades:

Sidecar  /  Pàgina web
Pristine  /  Pàgina web
The Mothercrow  /  Bandcamp

Cal seguir creant música?

Lidia Damunt.

Una dada poc precisa però del tot irrefutable. Existeix tanta música enregistrada allà fora, que resulta virtualment impossible que cap mortal l'arribi a escoltar en la seva totalitat ni tan sols dedicant-s'hi en exclusivitat al llarg de tota la seva vida. Un cop assimilada aquesta realitat, un pot preguntar-se si realment és necessari gravar més discos (o mixtapes, o cançons), compondre noves peces i, en definitiva, seguir creant nova música.

És un debat que vaig mantenir setmanes enrere, de manera informal, amb un conegut que es dedica precisament i entre d'altres coses a compondre cançons, a enregistrar-les i a publicar-les. És tal l'oferta de música enllaunada, i és tal la proliferació gairebé diària de nous títols que han potenciat les noves tecnologies durant les passades dues dècades i mitja, que de vegades un no pot evitar preguntar-se si no valdria la pena aturar la maquinària durant un any sencer i dedicar aquest exercici a reflexionar sobre on som i cap a on volem anar –utòpic plantejament, val a dir, que també podríem aplicar a àmbits com el cinematogràfic-.

Tota aquesta línia de reflexió, per descomptat, no va tenir en compte aquell principi i motor de la creació artística que és la pròpia necessitat expressiva de qui es dedica a fer art. El fet que, sigui quin sigui l'escenari allà fora i siguin quines siguin les necessitats de públics i indústries, un músic tingui coses a dir, ganes de dir-les i mitjans per fer-ho. "Quan has assolit aquell punt on saps que el món no necessita més cançons i que a ningú li importa, és molt important observar-se un mateix i preguntar-se 'I ara què faig?'. Aleshores, si fins i tot sabent això t'asseus a escriure, saps que has fet allò que havies de fer", proclama Lidia Damunt en una entrevista publicada aquest mes de gener per Ruta 66. Probablement sigui aquesta la resposta a tot plegat.

Steve Martin Caro (1948-2020)

STEVE MARTIN CARO

(1948-2020)

Al seu dia es va presentar al món simplement com a Steve Martin, si bé amb el pas dels anys es va veure obligat a incorporar al seu nom artístic un segon cognom familiar per tal d'evitar confusions amb el reconegut actor d'igual denominació. D'arrels espanyoles i llinatge musical –la seva mare era la cantant de flamenc Sarita Heredia-, Steve Martin Caro va passar a la història com a vocalista de The Left Banke, formació novaiorquesa de trajectòria efímera –sense comptar reunions posteriors- però sense la qual no s'acabaria d'entendre allò que es va anomenar pop barroc.

Destaquen al seu llegat dos singles, "Walk Away Renée" i "Pretty Ballerina", publicats el 1966 i recuperats al cap d'un any com a peces titulars del que va ser el primer àlbum de la banda. Dos exercicis de pop sofisticat que es desmarcaven de les tendències del moment i avançaven alguns dels camins que transitarien en anys immediatament posteriors grups com Love o fins i tot els Beatles. Especialment recordat és el primer, versionat per incomptables artistes de procedència diversa, però personalment no puc deixar d'assenyalar el misticisme del segon com una de les grans revelacions del pop de la segona meitat dels 60.

The Orchids, Sarah Nixey i Emily Jane White al 25è Minifestival

Emily Jane White, llums i ombres folk.

Un quart de segle al peu del canó ha consolidat el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT com una cita de referència a l'atapeïda agenda melòmana de la ciutat de Barcelona. Aquest hivern celebra les seves noces de plata amb un cartell tan farcit de reclams –The Orchids, Sarah Nixey, Emily Jane White- com de potencials descobertes –Happy Accidents, Marinho, Aurehl-. Del 18 de gener al 7 de març en diversos escenaris de la capital catalana.

És una d'aquelles fites que un no es pot esperar ni proposar. Impulsar una iniciativa sense cap més suport que la pròpia empenta i, un bon dia, acabar-ne celebrant les 25 edicions com qui no vol la cosa però amb la seguretat i la solvència de qui ja ha esdevingut un clàssic. Corria l'any 1995 quan una colla de melòmans barcelonins, simpatitzants i militants tots ells d'una escena indie que era aleshores més que subterrània, van decidir crear el seu propi festival a partir de l'experiència acumulada en àmbits com l'edició de fanzines. El seu objectiu, portar a la Ciutat Comtal totes aquelles bandes de fora que tant els agradaven i que tan cares resultaven de veure en aquest costat dels Pirineus.

Naixia d'aquesta manera el Minifestival de Música Independent de Barcelona, que un quart de segle més tard és a punt de celebrar les seves noces de plata consolidat com una cita de referència al calendari melòman de casa nostra, però sobretot com un d'aquells petits grans esdeveniments que potencien valors com la proximitat i la singularitat en un context cada dia més definit per la saturació i el tot s'hi val. Una 25a edició que donarà el tret de sortida aquest mateix mes de gener i s'allargarà fins al mes de març. I un programa que, fent honor a la filosofia del Mini, tornarà a alternar noms de referència i noves promeses d'àmbit internacional amb una ferma aposta pel talent autòcton.

Marinho, malenconia i preciosisme al capítol de descobertes - Foto Marta Olive.

DE THE ORCHIDS A MARINHO

La jornada central del Minifestival 2019 tindrà lloc el 15 de febrer a l'Espai Jove Les Basses, epicentre de la programació durant bona part de la passada dècada i metafòrica ubicació per a un esdeveniment que celebra el fet musical entès des dels marges. Com a caps de cartell, ni més ni menys que The Orchids, Sarah Nixey i Emily Jane White. Els de Glasgow, veterans de la fèrtil pedrera indie escocesa de la dècada dels 80, eren poc menys que una assignatura pendent al cartell d'un festival per on han desfilat anterioriment discursos com els dels seus veïns i (més o menys) contemporanis Close Lobsters.

Nixey, sòcia de tot un Luke Haines als enyorats Black Box Recorder, torna al Mini vuit anys després d'haver-hi ofert una memorable actuació i amb un acompanyant de luxe com és el productor i multiinstrumentista Jimmy Hogarth (Amy Winehouse, Sia, Duffy). Finalment, White defensarà sobre el terreny el flamant "Immanent Fire" (2019). Un plàstic que referma la californiana com un exponent a l'alça del folk nord-americà contemporani, i amb tota probabilitat un dels grans treballs publicats en aquest terreny al llarg del passat exercici.

En el capítol de descobertes, promeses en fase emergent i potencials revelacions, aquest bé podria ser l'any de Happy Accidents i Marinho. Els primers, londinencs a més no poder, reivindiquen les formes més fresques i desacomplexades del post-punk i l'indie de guitarres del canvi de segle. Marinho, portuguesa, vindrà a presentar un notable disc de debut –batejat amb un títol tan peculiar com impronunciable: "~" (2019)- on explora la fina frontera que pot arribar a separar el pop d'acabats malencònics del folk més preciosista –molta atenció a talls com "Joni" o "Ghost Notes"-.

La representació autòctona anirà a càrrec de les barcelonines Die Katapult i la seva peculiar visió del krautrock i els seus derivats, així com dels gironins Veiculo Longo, combo de rock amb totes les lletres format per integrants dels mai prou reivindicats Double Shame –una de les bandes fetitxe del festival-. Completarà el cartell la projecció de "Sonido Mosca" (2019), aplaudit documental del sempre oportú Nando Caballero al voltant dels amplificadors Sinmarc i la irrupció del rock'n'roll a la Barcelona de la dècada dels 60.

Aurehl, sensibilitat melòdica i atmosferes a contrallum.

PROGRAMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Com ja és habitual, el Minifestival reforçarà el seu programa central amb tot un seguit de concerts complementaris en diferents punts de la ciutat. Destaca enguany la celebració d'una festa d'aniversari –25 anys anys només es fan un cop a la vida- a l'Heliogàbal. Serà el 7 de març amb un menú tan eclèctic com les dues dècades i mitja a commemorar: del pop oníric però ballable dels madrilenys Nos Miran a l'electrònica trencapistes de la canària Cristina Quesada, passant per les melodies assolellades –i amb regust dels primers Belle & Sebastian- dels suecs Alpaca Sports.

Tampoc hi faltaran, per allò d'anar obrint boca, les jornades prèvies al tram principal de la programació. Els barcelonins Aurehl seran els encarregats de donar el tret de sortida del Mini, el 18 de gener a l'FNAC L'Illa Diagonal i a partir d'un discurs que enllaça elements orgànics i digitals amb la mateixa elegància amb què marida sensibilitat melòdica i atmosferes a contrallum. El mateix escenari acollirà el 8 de febrer l'actuació d'Aitorpenak, pseudònim d'Aitor Echebarria, tot un artesà de la cançó pop amb base d'operacions a Barcelona.


Més informació i entrades:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

50 anys de "Back in the USA"

Si "Kick Out the Jams" (1969) es pot contemplar com una hipotètica banda sonora dels últims sospirs de la dècada dels 60, "Back in the USA" (1970) es pot entendre com un dels punts de partida del rock dels 70. Si el debut d'MC5 –gravat en directe i amb totes les conseqüències- havia estat una explosió protopunk de proporcions atòmiques on discursos com el garatge i la psicodèlia assolien noves dimensions i donaven peu a nous corrents –el Detroit Sound, el punk-, la seva continuació –enregistrada en estudi a les ordres de Jon Landau- simbolitzava la manera com el rock s'estava reinventant a partir de les seves pròpies arrels per a mutar en manifestacions com el glam o –novament- el punk.

No era casualitat que el plàstic comencés amb una versió de Little Richard ("Tutti Frutti") i acabés amb una de Chuck Berry (la peça titular). Dos dels pares fundadors de la música que va definir la segona meitat del segle XX, invocats sense reserves per cinc alumnes avantatjats que en menys de mitja hora aprofitaven també per despatxar l'una darrere l'altra algunes de les seves pròpies composicions més rodones. Rodanxes de rock'n'roll directe i sense adulterar com "Tonight", "Teenage Lust", "Looking at You", "The American Ruse" o aquell incontestable trencapistes que és "High School". "The kids want a little action / The kids want a little fun", cantaven en aquest darrer títol. I els propis MC5 els en van oferir amb escreix tal dia com avui de fa 50 anys.

Gina Argemir canta en francès

Afirmava Gina Argemir al seu compte de Twitter que el seu darrer videoclip, "À toi, Emmanuelle", s'ha d'entendre com un homenatge a la sensualitat de la dècada dels 70. El cert és que també es pot contemplar com una atrevida crítica a la censura, un acte de provocació cridat a escandalitzar ments benpensants i, per damunt de tot, l'enèsima declaració d'intencions d'una artista valenta que ha vingut a remoure consciències a cop de cançons amb tanta força com entitat. "À toi, Emmnuelle" suposa també el debut de la barcelonina cantant en francès: una lectura francòfona d'"Emmanuelle", un dels temes inclosos al seu segon ep –"Sutra" (2019)-. El vídeo en qüestió és un constant crescendo de postals d'elevat voltatge sensorial. Poden vostès visionar-lo a Youtube i al web de Gina Argemir.

Així havien sonat Indianapolis i Sheffield

Heaven 17, icona sonora de la Sheffield post-punk.

Situades respectivament als Estats Units i al Regne Unit i separades per 6.000 quilòmetres de massa oceànica i continental, les ciutats d'Indianapolis i Sheffield tenen en comú el fet d'acollir grans concentracions d'activitat industrial i d'haver jugar històricament papers més aviat discrets en els panorames musicals dels seus respectius països malgrat haver donat peu a les seves pròpies escenes –no hi ha ajudat, per descomptat, la proximitat d'epicentres melòmans com Chicago en el cas de la primera o Manchester en el de la segona-.

Dos recopilatoris repassen ara algunes d'aquestes escenes, desenvolupades en moments clau dels gèneres en els quals s'emmarquen però sempre a l'ombra d'allò que passava en localitats veïnes. En el cas d'Indianapolis, el segell Now Again recupera una cinquantena llarga de nuggets de la disquera Lamp Records, considerada com la Motown de la capital d'Indiana, en un volum titulat "Lamp Records: It Glowed Like the Sun" (2019). Peces signades entre finals dels 60 i principis dels 70 per formacions que responien a denominacions com Moonlighters, Indys, Ebony Rhythm Band o Vanguards, que probablement no ressonaran en l'imaginari de l'aficionat mitjà però convidaran a ballar a qualsevol amant del Northern Soul o el funk més primitu.

A les coordenades sonores de Sheffield s'hi aproxima una firma de solvència tan contrastada com és Cherry Red, que recull a "Dreams to Fill the Vacuum: The Sound of Sheffield 1978-1988" (2019) una vuitantena de pistes que defineixen el post-punk tal i com es va entendre durant les dècades dels 70 i (sobretot) 80 en una ciutat que es trobava tan a prop però al mateix temps tan lluny de la totpoderosa Manchester. No hi falten noms de referència com els de Heaven 17 o The Human League, si bé els iniciats en la matèria apreciaran un track list on abunden propostes tan poc predicades i alhora tan reivindicables com les de The Prams, Mau Maus, The Naughtiest Girl Was a Monitor o Rapid Eyes Movements –no, res a veure amb aquella banda d'Athens-.

Deu anys de Seward

Tota una fita, la de sumar una dècada de trajectòria musical des d'una ciutat com Barcelona i a partir de la més absoluta independència en tots els sentits. Una qualitat, aquesta última, de la qual han fet gala els components de Seward al llarg d'aquests deu anys que els han consolidat com una de les criatures més singulars i incomparables del panorama català –i de més enllà- al mateix temps que desafiaven totes i cada una de les normes i convencions d'allò que coneixem com a indústria del disc. Sigui com sigui, el combo encapçalat per Adriano Galante té previst celebrar el seu desè aniversari amb tots els honors i per la porta gran. Tota una sèrie de concerts, jam sessions, improvisacions i vetllades compartides amb músics amics, del 15 al 25 de gener en diferents escenaris de Barcelona. Més informació en aquest enllaç.

Brittany Howard a Mojo

Brittany Howard.

A més d'haver destacat en l'àmbit musical per mèrits propis i prou reconeguts, ha estat notòria també la campanya de Brittany Howard a favor dels drets de les persones LGTB en un context tan hostil per a aquest col·lectiu com és l'Amèrica de Trump. Ara fa cosa d'un parell d'anys, mentre l'exvocalista d'Alabama Shakes passejava per un poble de l'anomenat Bible Belt acompanyada per la seva esposa, la també músic Jesse Lafser, un home blanc i presumiblement heterosexual els va llençar un petard encès des d'una furgoneta en marxa i decorada amb una bandera confederada.

És un detall que he volgut posar de manifest pensant en totes aquelles persones heteronormatives que constantment afirmen sentir-se discriminades no se sap ben bé en quin context, quan l'únic que veuen és com els seus privilegis són posats en qüestió. I una de les històries que la pròpia Howard repassa en una sucosa entrevista publicada aquest mes de gener per la revista Mojo. Sobre la taula, el conflicte vital d'una de les grans veus de la música afroamericana contemporània, el precipitat final d'Alabama Shakes i la gènesi d'aquest tros de debut en solitari que és "Jaime" (2019).

Neil Peart (1952-2020)

NEIL PEART

(1952-2020)

Rush va ser aquella banda canadenca que en plena era punk es va dedicar a explorar noves vies d'expressió des de l'àmbit del rock progressiu. Pel camí va facturar una sèrie de plàstics que van enfilar tota mena de rànquings i que s'han acabat contemplant com a clàssics del gènere, a més d'influir a diverses generacions de bandes que van molt més enllà de la pròpia esfera progressiva. A la seva base rítmica s'hi trobava Neil Peart, considerat com un dels grans bateries de la seva generació i com un dels grans innovadors del seu instrument. Ens deixava aquesta setmana a l'edat de 67 anys.

Imminent primer àlbum de Marialluïsa

Flamants herois del pop metafísic.

Després d'haver-se presentat al llarg del passat exercici com un dels grans exponents d'allò que Ferran Palau i El Petit de Cal Eril van anomenar pop metafísic, Marialluïsa enceten el 2020 contemplant-lo com l'any de la seva consolidació més enllà d'etiquetes i conceptes. I ho fan anunciant la publicació del que serà el seu primer disc llarg. Un plàstic de títol encara per definir, produït per Jordi Matas, que veurà la llum el mes vinent a través de Bankrobber.

Per anar obrint boca, n'han avançat un primer videoclip, dirigit per Aleix Barba i Marc Sirisi (RV Films), amb direcció de fotografia de Jordi Sala. "Mala sang", títol de la peça en qüestió, referma l'arc discursiu del quartet igualadí –ganxo melòdic, sensibilitat pop, atmosferes oníriques i acabats crepusculars-, i ja abans d'enregistrar-se havia esdevingut un dels plats forts dels seus celebrats directes.

El videoclip en qüestió a l'interior d'un bar d'estètica deliciosament retro on tenen lloc tota una sèrie d'escenes que posen oportunament sobre la taula conceptes com l'explotació laboral, la violència masclista o els prejudicis als quals encara s'han d'enfrontar diàriament les persones LGTB. Poden vostès visionar-lo a Youtube. La presentació en directe del nou disc de Marialluïsa tindrà lloc el 19 de març a la sala 2 d'Apolo, en el marc del Curtcirtuit i en un doble cartell compartit amb els igualment refrescants Da Souza. Entrades ja a la venda.

Miguel Ríos - "Despierta" (1970)

Ja sigui per l'obsessió d'alguns a l'hora de voler oferir una determinada imatge de modernitat, o simplement per aquell costum tan hispànic de sobrevalorar qualsevol cosa que vingui de com més lluny millor en detriment d'allò que un té al davant mateix dels nassos, el cert és que l'obra i el llegat de Miguel Ríos semblen haver-se devaluat durant les darreres dècades fins i tot entre aquell sector de públic que s'autoanomena rocker de base en aquesta banda dels Pirineus.

D'acord, no falten a l'extensa trajectòria del de Granada tota una sèrie d'entrebancs que bé podrien justificar un cert escepticisme, però al costat positiu de la balança caldria destacar capítols com el seu segon disc. Un "Despierta" publicat originalment el 1970 i reeditat ara amb motiu del seu 50è aniversari, influït pels aires de canvi que Ríos havia respirat durant un viatge als Estats Units i –atenció, això deixarà de pedra a més d'un incrèdul- enregistrat a Londres amb ni més ni menys que The End com a banda d'acompanyament –sí, la banda psicodèlica apadrinada al seu dia per Bill Wyman-.

El resultat de la unió d'ambdues parts, arrodonida amb la producció de Rafael Trabucchelli, és un plàstic que de ben segur seria contemplat (i escoltat) d'una altra manera de tractar-se de l'obra perduda de vagin vostès a saber quin artista de culte de més enllà de muntanyes i oceans. Sigui com sigui, d'arguments de pes en té i responen a títols com "Ella se fue" o "Al salir el sol", sense desmerèixer la dinàmica lectura en castellà del "Jailhouse Rock" d'Elvis Presley. I potser obviant, sí, aquell "Himno a la Alegría" que encara esgrimeixen molts dels seus detractors com si d'una sentència capital es tractés.

El Solé més calderí, a El 9 Nou

Quan les dinàmiques de determinades indústries culturals conviden a pensar exclusivament en gran, és un plaer aturar-se a saludar tots aquells artistes que encara s'atreveixen a pensar en petit i a posar en valor les coses més simples i properes. Solé acaba de lliurar "Més cançons sobre aquest collons de poble" (2019), un segon disc d'homenatge (o no) a la seva localitat natal de Caldes de Montbui. El presentarà aquest cap de setmana en el marc del cinquè Caldes Is Hell. Avui en parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Quatre anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016)

No descobrirem a aquestes alçades com poden arribar a ser de rendibles els cadàvers en un negoci com el discogràfic. D'exemples en podríem trobar a grapats, però en un dia com avui resulta certament oportú referir-se a David Bowie. A quatre anys de la seva mort el 10 de gener de 2016, el Duc Blanc ha estat objecte de diversos llançaments dedicats a repassar de forma extensiva diferents etapes de la seva trajectòria i a treure noves gravacions a la llum.

Abans d'ahir, amb motiu del que hauria estat el seu 73è aniversari, s'anunciava la propera edició de dos nous plàstics amb material inèdit. Del primer, "Is It Any Wonder?", un ep amb sis rareses, ja se n'ha pogut escoltar una presa alternativa de "The Man Who Sold the World". El segon, amb les sessions que Bowie va gravar el 8 de gener de 1997 als Looking Glass Studios amb motiu del seu 50è aniversari, veurà la llum el mes d'abril sota el títol de "Changesnobowie".

Alguns veuran en tot plegat l'enèsima estratègia escurabutxaques de la disquera de torn, d'altres hi contemplaran la possibilitat de seguir descobrint el llegat d'un dels artistes més grans dels darrers 100 anys. Sigui com sigui, que no deixi de sonar la música.

Els anys de maduresa de John Hiatt

Un valor segur. 

Plantejar una carrera artística a llarg termini sol tenir premi. En el cas de John Hiatt, per exemple, el fet de poder publicar a aquestes alçades una caixa amb una quinzena de discos que repassen en la seva integritat els seus anys de maduresa. Un gest valent quan tants artistes de la seva generació es dediquen a revisitar o directament a explotar glòries pretèrites, i també la constatació que el veterà rocker d'Indianapolis ha lliurat algunes de les seves obres més rodones i definitives en ple segle XXI i amb més de cinc dècades vitals a l'esquena.

"Only the Strong Survives" (2019, New West) inclou tots i cada un dels àlbums que Hiatt ha publicat des de l'any 2000, començant amb els paisatges feréstecs de "Crossing Muddy Waters" (2000) i posant novament en valor obres tan reivindicables com "The Tiki Bar Is Open" (2001), "Master of Disaster" (2005) o "Terms of My Surrender" (2014). No cal dir que cap d'aquests plàstics ha assolit les xifres de títols com "Bring the Family" (1987) o "Slow Turning" (1988). Però generalment es manifesten més resistents al pas del temps que no pas els seus predecessors, i refermen el seu autor com un valor segur passi el que passi.