Jamie Lee Lee Curtis i Nick Castle en un fotograma de "Halloween". |
dimarts, 31 d’octubre del 2023
"Halloween" (1978)
Steve Riley (1956-2023)
(1956-2023)
Peter Kaldheim (1949-2023)
(1949-2023)
dilluns, 30 d’octubre del 2023
D.E.P. Jordi Vila
Jordi Vila. |
Richard Roundtree (1942-2023)
(1942-2023)
Angelo Bruschini (1961-2023)
(1961-2023)
diumenge, 29 d’octubre del 2023
Com un quadre abstracte
Les Franqueses del Vallès, octubre de 2023. |
Somriures que valen més que una entrada de concert
La segona joventut de "Rock & Ríos"
dissabte, 28 d’octubre del 2023
Gregg Sutton (1949-2023)
(1949-2023)
Eduard Arranz Bravo (1941-2023)
(1941-2023)
divendres, 27 d’octubre del 2023
Ricky Gil, a El 9 Magazín
"Sempre hem escoltat amb molta admiració la música anglosaxona dels 60, però en canvi hem menyspreat allò que es feia aquí". Ho diu Ricky Gil en aquesta entrevista que publiquem avui a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona / Ripollès). Parlem amb ell del seu nou disc amb Biscuit, un "Artefactes sonors de l'underground català" (2023, Chesapik) que justament ve a reivindicar els pioners del rock i del pop a casa nostra. També del seu darrer llibre, "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), on el cantant de Brighton 64 repassa una seixantena de concerts als quals ha assistit al llarg de tota la seva vida. Dues obres diferents però amb un mateix fil conductor: la memòria.
Una dècada sense Lou Reed
Lou Reed (1942-2013). |
30 anys del meu primer concert 'gran'
dijous, 26 d’octubre del 2023
Dylan recorda una botiga de discos de Cincinnati
50 anys de "Head Hunters"
Un d'aquells àlbums que obren nous camins dins de la música i gairebé redefineixen carreres senceres. Herbie Hancock ja era una figura més que consolidada en l'àmbit del jazz quan va publicar "Head Hunters" el 26 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys. Però va ser aquest disc el que va donar un nou impuls a la seva trajectòria, situant-lo a l'avantguarda del jazz fusió i oferint un nou punt de partida a diverses generacions d'artistes d'estils que van del mateix jazz al hip hop passant pel funk, el rock o el soul.
dimecres, 25 d’octubre del 2023
R.I.P. Ritchie Routledge
The Cryin' Shames, amb Routledge segon per l'esquerra. |
John Mellencamp - "Orpheus Descending" (2023)
Feia temps que una novetat discogràfica no em sorprenia tal com ho ha fet l'últim treball de John Mellencamp, "Orpheus Descending" (2023, Republic/Universal). No és que el de Bloomington s'hagi inventat res de nou a aquestes alçades, però segueix presumint d'un art i d'un ofici que només es troben a l'abast dels mestres. Si a tot plegat hi sumem el bon moment creatiu que sembla estar vivint, el resultat és una de les obres més rodones que ha signat durant el que portem de segle. Un àlbum que explica qui és Mellencamp als seus 72 anys, però que d'alguna manera també mira de tu a tu al seu jo de quatre dècades enrere, quan tot just començava l'escalada cap a l'Olimp del rock més genuïnament nord-americà.
dimarts, 24 d’octubre del 2023
Antonio Zancajo (1953-2023)
Més música i més cinema amb Laura Peña a Ràdio Silenci
Laura Peña. |
dilluns, 23 d’octubre del 2023
Joan Rectoret (1958-2023)
(1958-2023)
Un homenatge a Alice In Chains
diumenge, 22 d’octubre del 2023
50 anys sense Pau Casals
Pau Casals (1876-1973). |
John Lydon, l'etern provocador
dissabte, 21 d’octubre del 2023
Burt Young (1940-2023)
(1940-2023)
The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)
Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.
"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.
D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.
Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.
Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.
divendres, 20 d’octubre del 2023
Dwight Twilley (1951-2023)
El noi que ballava al carrer
Martha and The Vandellas. "Dancing in the Street".
dijous, 19 d’octubre del 2023
Carla Bley (1936-2023)
(1936-2023)
Discos publicats el 19 d'octubre de 1973
Steve Miller Band. |
dimecres, 18 d’octubre del 2023
Ordy Garrison (1964-2023)
(1964-2023)
Duluth, 1957
Dylan, amb amistats com Larry Kegan i Louie Kemp - Foto Bob Dylan Center. |
dimarts, 17 d’octubre del 2023
El Puto Guiri entrevista un servidor
El company Oliver Hanson ha tingut la gentilesa d'entrevistar-me a l'última edició del seu butlletí digital El Puto Guiri. Conversa sobre música ja disponible en aquest enllaç. Comparteixo titulars amb Michael Caine, Matthew Herbert i Henrik Schwarz (no em puc queixar, vaja). I se'm presenta com "one of Catalonia’s most passionate rock’n’roll fans", la qual cosa em fa molta il·lusió. Passin i llegeixin.
Cinc dècades de "Montrose"
No van obtenir al seu dia el reconeixement ni el ressò mediàtic de contemporanis com Grand Funk Railroad o Aerosmith, però van ser igualment essencials a l'hora de definir el hard rock i el heavy metal més genuïnament nord-americans. I van lliurar tota una sèrie d'àlbums que encara avui cal tenir molt presents. Formats a Los Angeles el 1973, a Montrose se'ls sol recordar com a rampa de llançament d'un Sammy Hagar que assoliria cotes de popularitat realment estratosfèriques tant en solitari com al capdavant de la segona formació de Van Halen, però seria absurd obviar que al seu repertori també hi figuraven pistes tan potents com la robusta "Rock the Nation", la definitiva "Bad Motor Scooter" o la monolítica "Rock Candy".
Totes tres formen part del debut homònim del grup, publicat el 17 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys –també hi destaca una frenètica lectura del "Good Rockin' Tonight" de Roy Brown, que havia popularitzat Elvis Presley-. El va produir un Ted Templeman que començava a destacar als controls després d'haver treballat en obres com "Tupelo Honey" (1971), de Van Morrison. Havia estat en aquelles mateixes sessions on el líder del grup, el guitarrista Ronnie Montrose –reconegut músic de sessió-, havia coincidit per primer cop amb el baixista Bill Church. Sí, gairebé es pot afirmar que Montrose –completava el nucli original el bateria Denny Carmassi- es van formar a l'òrbita del Lleó de Belfast. Sigui com sigui, celebrem avui mig segle d'un dels grans debuts discogràfics de tots els temps.
dilluns, 16 d’octubre del 2023
Mig segle sense Gene Krupa
Gene Krupa (1909-1973), fotografiat per Gjon Mili el 1941. |
50 anys de "Live in Europe"
Quan es va publicar el primer disc en directe oficial de Creedence Clearwater Revival, ja feia més d'un any que el grup s'havia separat arran de la creixent tensió entre els seus components. John Fogerty fins i tot havia tingut temps de facturar aquella meravella titulada "The Blue Ridge Rangers" (1973), Doug Clifford havia lliurat "Cosmo" (1972) i Tom Fogerty –qui havia deixat la formació poques setmanes després de publicar-se "Pendulum" (1970)- havia signat un parell d'àlbums amb el seu nom. Però la gallina dels ous d'or seguia essent la banda mare, i això ho sabia prou bé Saul Zaentz, l'astut propietari de Fantasy Records –amb qui el menor dels Fogerty era a punt d'iniciar una batalla legal que duraria dècades per la propietat de les seves cançons-.
diumenge, 15 d’octubre del 2023
Una posta de sol metafísica
Les Franqueses del Vallès, octubre de 2023. |
Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973
Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta). |
dissabte, 14 d’octubre del 2023
Raymond Froggatt (1941-2023)
(1941-2023)
Remei Margarit (1935-2023)
(1935-2023)