Brian Godding (1945-2023)

BRIAN GODDING
(1945-2023)

La carrera musical de Brian Godding segueix aquella línia evolutiva que enllaça el rock psicodèlic de la segona meitat de la dècada dels 60 amb el rock progressiu i el jazz fusió dels 70 i més enllà. El guitarrista gal·lès es va donar a conèixer a les files de Blossom Toes, un combo londinenc molt apreciat entre els coneixedors de la psicodèlia britànica i del freakbeat, amb el qual va publicar dos àlbums –"We Are Ever So Clean" (1967) i "If Only for a Moment" (1969)- produïts per Giorgio Gomelsky. Després va militar a la big band jazzística i progressiva Centipede –va gravar "Septober Energy" (1971)- i va tocar amb Magma i Kevin Coyne, entre d'altres. El 1988 va publicar l'únic disc signat amb el seu nom, un "Slaughter on Shaftesbury Avenue" on explorava alguns dels terrenys més inhòspits tant del rock progressiu com del jazz més avançat. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Himnes d'un univers paral·lel

THE SCREAMIN' CHEETAH WHEELIES + THE STEEPWATER BAND

Sala Apolo, Barcelona

29 de novembre de 2023

Declarava Mike Farris en entrevistes recents que no preveu gravar cap àlbum amb els reunificats Screamin' Cheetah Wheelies. Que ell és l'únic component de la banda que segueix dedicant-se a la música a temps complet, que la resta de membres –Rick White (guitarra), Bob Watkins (guitarra), Steve Burgess (baix) i Terry Thomas (bateria)- tenen altres ocupacions i que, per tant, viuen a ritmes i a tempos diferents. Havent vist i escoltat el reformat quintet en un escenari, un no pot evitar donar-li la raó. Efectivament, es mouen a velocitats diferents. Però també queda clar que encara són capaços d'operar a ple rendiment quan van a una.

Amb Farris com a líder indiscutible del conjunt i amo absolut de l'escenari, els de Nashville van reivindicar la nit passada en una atapeïda sala Apolo tot el pes d'un llegat que la historiografia tendeix a obviar però del qual pocs contemporanis poden presumir. El d'un repertori i una forma de fer que al seu dia van obtenir l'aprovació de l'òrbita d'uns Allman Brothers. El d'un cançoner que en plena era alternativa va destil·lar les essències més genuïnes del southern rock i les va servir amb una dosi extra de soul –el timbre vocal encara privilegiat de Farris-. El d'una banda que va deixar empremta en múltiples camps però no es va arribar a casar mai amb ningú.

Van saludar el respectable amb el majestuós crescendo de "Magnolia", que van encadenar amb el riff esmolat de "Shakin' the Blues" i la monolítica cadència d'"I Dreamed". Van recordar a Dr. John amb aquell "Right Place, Wrong Time" que tota una generació havia descobert de la mà dels de Tennessee. Van rebaixar tensions amb la càlida "Good Time", també amb la bucòlica "Gypsy Lullaby" i amb una emocionant "Sister Mercy". Van posar la directa amb "Backwoods Travellin'", una robusta "Boogie King" i una climàtica "Ride the Tide". I van tancar dues intenses hores de concert amb un "Hello from Venus" que bé podria haver estat un himne d'estadi en un univers paral·lel –o, com a mínim, en un món una mica més just-.

Abans havien escalfat motors en condició de teloners uns Steepwater Band que podrien haver format perfectament un doble cartell en tota regla al costat de Farris i companyia. Els de Chicago van basar bona part de l'actuació en les seves dues obres més recents, "Turn of the Wheel" (2020) i "Re-Turn of the Wheel" (2022). La peça titular del primer i "Broken Spirit Blues" ja es poden contemplar com a plats forts d'un repertori que beu del blues rock més clàssic sense fer cap lleig a registres com el hard rock d'ascendència zeppeleniana o al mateix southern rock. Més d'un seguidor de Greta Van Fleet podria arribar a veure la llum, si s'animés a descobrir-los.

Geordie Walker (1958-2023)

GEORDIE WALKER
(1958-2023)

Menjaven a part, Killing Joke, dins de l'òrbita post-punk de la dècada dels 80 –i fins a dia d'avui, de fet-. Compartien amb molts dels seus contemporanis una estètica fosca i fins a un cert punt misteriosa, també la vocació exploradora pròpia d'un moment en què moltes coses encara eren per fer. Però al mateix temps podien presumir d'una personalitat tan sòlida com un repertori que connecta amb corrents com el rock industrial o fins i tot les formes menys ortodoxes del metal. Geordie Walker va ser membre fundador de la banda britànica, i l'únic component estable durant tota la trajectòria del grup juntament amb Jaz Coleman. També va ser un dels guitarristes més imaginatius de la seva generació, jugant amb les afinacions, generant tota una muralla d'aparell elèctric, i definint tot sol bona part del discurs sonor de la banda. Ens ha deixat a l'edat de 64 anys.

Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

El ritme dels trens de vapor

Hi ha una cosa que em fascina dels antics trens de vapor, i és el ritme que sonava al seu pas. No és que centenars d'harmonicistes de blues –i de bateries de tota mena d'estils- hagin fet música imitant el so de les velles locomotores. És que aquelles locomotores, aquells trens, feien música.

El desè aniversari del documental antifolk

L'any vinent es commemorarà el desè aniversari de "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)" (2014), documental de Plans Films sobre la figura i la música de The Missing Leech, alter ego de l'amic Maurici Ribera. Per festejar-ho, la productora en reeditarà la banda sonora a les plataformes digitals. I per anar obrint boca, n'està penjant cada mes una peça.

Aquesta setmana recupera la versió de "TV Crusaders" que vam gravar Martina Borrut (Mad'zelle), Pablo Acosta –aleshores a Liannallull- i un servidor, un matí de principis de gener de 2014 a la NAUB1 de Granollers. Disponible a Spotify. I no, no és que em faci especial il·lusió escoltar-me a mi mateix en aquesta plataforma. Però sí que me'n va fer, i molta, participar d'un projecte com aquest. I encara me'n fa recordar-ho.

El testimoni d'una víctima

"La societat veu que tens un problema, però et mira com si fossis una cosa rara". M'ho va dir una víctima de la violència masclista a qui vaig entrevistar la setmana passada –l'article el publica avui El 9 Nou del Vallès Oriental-, i encara em ressona la frase. Després de parlar amb mi va tornar a casa seva, on ha de conviure amb el seu agressor perquè no té enlloc més on anar. Durant anys, va callar per no trencar cap pau social –quantes paus socials es preserven a base de callar, i ara parlo d'aquesta i de tantes altres xacres–. Deixar de callar, és clar, li va comportar el calvari del qual està provant de sortir. També em va explicar com s'ha sentit (se sent) abandonada per un aparell judicial i unes institucions que li han complicat encara més la vida a cop de burocràcia. "Sembla que no entenguin que les nostres vides són a les seves mans", em va dir.

Sí, els de la burocràcia –els que l'han fet sentir encara més indefensa- són els mateixos que dissabte es penjaven el llaç lila a la solapa i sortien a llegir manifestos institucionals amenitzats amb les performaces artístiques de rigor. Perquè ja se sap, com que dissabte era 25-N tocava fer-se la foto. I l'endemà, en tot cas, ja seria un altre dia. Per cert, que les víctimes de la violència masclista tinguin por de donar la cara o el seu nom –aquesta testimoni la citem amb inicials i la mostrem d'esquena-, ja sigui per por de possibles represàlies o per l'estigma que encara pateixen, és molt gros. Forma part de la mateixa violència, i com a tal és un altre signe del nostre fracàs com a societat.

Mig segle de King Crimson a Granollers

Es commemoren avui i demà 50 anys dels dos històrics concerts que King Crimson van fer al Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet- els dies 27 i 28 de novembre de 1973. Històrics perquè van suposar el debut dels britànics a l'Estat espanyol –encara en ple franquisme-, també perquè van obrir definitivament la porta d'aquest costat dels Pirineus a les gires internacionals. El promotor era un jove Gay Mercader que no s'estrenava en l'ofici però sí que acabava d'encarrilar la trajectòria que va posar aquest país al mapa europeu de la música en directe.

No va ser King Crimson el primer grup anglosaxó que va actuar a casa nostra –abans ho havien fet els Beatles i fins i tot Bill Haley, si bé del pas d'aquest últim per Barcelona se n'ha parlat poc-. Però sí que va ser el que va obrir l'aixeta de tot allò que vindria després. Per què a Granollers? Doncs perquè Mercader hi va trobar més facilitats que a Barcelona –d'on van sortir diversos autobusos en direcció a la capital vallesana aquells dos dies-, però sobretot perquè la ciutat era aleshores un dels epicentres de la cultura pop a Catalunya.

Dos anys abans s'hi havia celebrat el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers, on Mercader havia anat de públic i havia conegut activistes i agents locals com els ja traspassats Santi Guix i Joan Illa Morell "JIM", aleshores director de l'oficina municipal de turisme i actor clau durant els anys en què la ciutat solia rebre habitualment referents com Dalí o els mateixos King Crimson. Ha plogut molt des d'aquells temps, i malauradament de tot allò no queda res, tan sols testimonis de l'època que poden explicar com era la capital vallesana abans d'esdevenir la capital de l'avorriment.

King Crimson van desembarcar a Granollers durant la gira de presentació de "Larks' Tongues in Aspic" (1973). A banda i banda de Robert Fripp (guitarra), John Wetton (baix), Bill Bruford (bateria) i David Cross (violí, teclats, vents). Les cròniques de l'època parlen d'un concert extraordinari, amb aquell darrer disc com a columna vertebral i oportunes cites a un fons de catàleg on figuraven peces que ja aleshores es podien contemplar com a clàssics. N'era una bona mostra aquell "21st Century Schizoid Man" que va tancar el repertori i que cinc dècades després ressona encara més fort que el primer dia.

El primer dels dos concerts (27 de novembre) es pot descarregar sencer de forma oficial en aquest enllaç.

Mars Williams (1955-2023)

MARS WILLIAMS

(1955-2023)

De la mateixa manera que Steve Mackay quan s'havia incorporat als Stooges, Mars Williams va revelar el nexe entre les formes més lliures i avançades del jazz, i les manifestacions més subversives del punk i els seus derivats. Format en l'àmbit jazzístic, el saxofonista nord-americà va militar a l'òrbita New Wave des de les files de The Waitresses. Un cop dissolt el grup d'Ohio el 1983, va fer el salt a l'escena post-punk britànica tot ingressant als Psychedelic Furs, banda amb la qual sol associar-se més sovint el seu nom. Paral·lelament va formar part també del combo de free jazz NRG Ensemble, i durant la dècada dels 90 va ser un dels fundadors del grup d'acid jazz Liquid Soul. També va tocar amb el recentment traspassat Peter Brötzmann. Ha mort a l'edat de 68 anys.

L'assaig d'una banda de garatge

Fa molts anys vaig tocar la guitarra en una banda de garatge –literalment: assajàvem al garatge de la casa on vivia la baixista- durant una breu temporada. Érem refotudament dolents, però ens ho passàvem bé –de fet, el grup va durar fins que vam deixar de passar-nos-ho bé-. Només vam arribar a fer un sol concert, i va ser un desastre. Fèiem versions de clàssics del rock alternatiu dels 90 i dels primers 2000 –estem parlant de fa unes dues dècades-, i de tant en tant improvisàvem sobre idees que haurien pogut esdevenir temes propis si la cosa hagués durat una mica més.

Explico tot això perquè ahir vaig veure com assajava una banda de garatge. Joves de l'edat que teníem nosaltres a l'època del grup, i que certament tocaven bastant millor que nosaltres però sobretot s'ho passaven igual de bé. El que em va cridar més l'atenció, va ser que bona part del seu repertori fos idèntic al nostre –les mateixes versions, vaja-, i que el guitarrista solista s'equivoqués al mateix punt on solia equivocar-me jo durant el solo d'una cançó determinada. Sigui com sigui, que mai deixi d'haver-hi nois i noies amb ganes d'agafar instruments musicals i posar-se a fer soroll.

Brian McBride (1970-2023)

BRIAN McBRIDE
(1970-2023)

Algú va arribar a descriure la música dels texans Stars of the Lid com a "drone clàssic i diví, sense la intrusió tediosa de bateries i veus". No em negaran vostès que l'afirmació tenia la seva gràcia, sobretot quan els partidaris de formats, diguem-ne, més ortodoxos, justament solen considerar avorrits una sèrie de discursos que no estan fets per a tothom. El registre atmosfèric i deliciosament hipnòtic dels nord-americans, que efectivament bevia del drone però també de l'ambient, n'és un bon exemple. Ens ha deixat un dels seus fundadors, Brian McBride, que des de 2009 formava part també de Bell Gardens. Tenia 53 anys.

El crim masclista que va colpejar l'escena de Seattle

Mia Zapata (1965-1993).

No acostuma a sortir el seu nom quan es parla d'allò que algú va anomenar el Club dels 27. Però aquesta és l'edat que tenia Mia Zapata quan va morir assassinada l'estiu de 1993, ara fa poc més de 30 anys. Zapata era la cantant de The Gits, una banda de punk rock formada a Seattle en ple adveniment de l'era grunge. Van lliurar dos àlbums més que notables –"Frenching the Bully" (1992) i "Enter: The Conquering Chicken" (1994), aquest últim publicat a títol pòstum-, i francament haurien merescut més repercussió de la que van tenir al seu dia –possiblement l'haurien assolit si la seva història no s'hagués acabat de la pitjor manera possible-.

El cos sense vida de Zapata va ser trobat la matinada del 7 de juliol de 1993. L'havien colpejat, violat, estrangulat i deixat tirada al mig del carrer. L'autòpsia va revelar que, de no haver mort estrangulada, ho hauria fet a causa de les ferides internes provocades pels forts cops que havia rebut. A l'assassí, un maltractador reincident, no se'l va arribar a identificar fins al cap de 10 anys. Les investigacions posteriors van determinar que l'agressor havia seguit la víctima al sortir aquesta d'un bar, l'havia atacat per sorpresa i l'havia arrossegat fins al seu cotxe, on havia passat tota la resta.

Arran de l'assassinat de Zapata, activistes de Seattle van impulsar la creació de Home Alive, un grup feminista d'autodefensa que va comptar amb el suport d'artistes com Joan Jett o Lydia Lunch, també de la plana major de l'escena de la pròpia ciutat, inclosos Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden. El 1996, el segell Epic va publicar el recopilatori "Home Alive (The Art Of Self Defense)", amb rareses de tots ells. Els beneficis es van destinar a la causa de l'organització i a pagar les despeses de la investigació de la mort de la cantant.

Explico el tràgic final de Mia Zapata de la mateixa manera que podria referir-me a la violació que va patir Tori Amos quan tenia 21 anys i que la va portar a compondre una cançó tan colpidora com "Me and a Gun". Són episodis que ressonen molt fort en una jornada com la d'avui, 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, però que caldria recordar cada dia de l'any. Com també caldria tenir presents a totes aquelles víctimes anònimes d'una xacra social que trenca i arrabassa vides. Més encara quan els vells carcamals de tota la vida tornen a bramar amb una poca vergonya que no s'havia vist des de feia dècades.

R.I.P. Fred Lewis

Fred Lewis.

Ha mort Fred Lewis, percussionista de Lakeside. Veterana banda de funk, soul i rhythm & blues modern formada a Ohio a finals de la dècada dels 60 i encara en actiu, se la recordarà sobretot per senzills com "Fantastic Voyage", de 1980, tot un trencapistes gairebé prototípic del seu temps. Lewis havia entrat al grup el 1974 i hi va militar durant els seus anys de més projecció.

Miguel Ríos a la terra de John Phillips

L'edició de novembre de la revista Popular 1 dedica la portada a Miguel Ríos, i ho fa amb motiu d'una entrevista que signa Fernando Tanxencias i on el rocker de Granada diu coses molt interessants. Per exemple, recordant el seu pas per Los Angeles durant la dècada dels 60, explica això: "Vi a Scott McKenzie o a los Flying Burrito Brothers entrar en los estudios de A&M y ahí estaba yo. Recuerdo a Scott McKenzie grabando aquella canción tan bonita que le hizo John Phillips, el de The Mamas & The Papas, 'San Francisco'... Bueno, me acuerdo de cosas así... Yo estaba viviendo a pocos kilómetros de Laurel Canyon, el valle donde estaban viviendo Frank Zappa, Crosby, Stills, Nash y Young... Yo paseaba por allí y flipaba".

Efectivament, quan encara no havien ni tan sols nascut molts dels guardians de no sé quines essències que solen contemplar l'obra de Ríos amb escepticisme –o directament amb menyspreu-, ell ja havia vist més món del que mai arribarà a veure cap militant underground amb sou de funcionari. Potser per això pot arribar a fer reflexions com aquesta: "Yo me di cuenta de que era una cultura que había abrazado sin saber, pero en la que nunca podría penetrar del todo. Me di cuenta de que nunca podría ser uno de ellos... Por el idioma, básicamente. Por más que los admirara, y que el Rock fuera mi religión, yo nunca podría ser uno de ellos porque la cultura es mucho más de lo que se aprende, es mucho más de lo que llevas aprendido, es lo que llevas dentro de ti".

De fet sí que ho podria haver estat, però la indústria del disc a l'Estat espanyol es trobava a anys llum de la d'un país com els Estats Units: "(Los norteamericanos) me dijeron que podía grabar allí y yo se lo comuniqué a la compañía, a Rafael Trabucchelli, y la compañía me dijo inmediatamente que me fuera de vuelta a España, que lo grabábamos aquí, y llega Waldo de los Ríos con un arreglo horrible. Toda esa mierda del sonido Torrelaguna hizo mucho daño a la música de este país, y yo asumo mi parte de culpa, por supuesto, pero era lo que había, o eso o nada". Més de mig segle després, Ríos celebra amb tots els honors el 40è aniversari del totèmic "Rock & Ríos" (1982). Tota la resta és història.

George Brown (1949-2023)

GEORGE BROWN
(1949-2023)

La trajectòria de Kool & The Gang serveix en bona mesura per explicar la transició del soul i el jazz més sofisticats de la dècada dels 60 fins al funk i la música disco que ells mateixos van abanderar a partir dels 70. Destaquen al seu repertori himnes de la pista de ball tan indiscutibles com "Jungle Boogie", "Celebration" o "Get Down on It", però val la pena aturar-se també a mirar la lletra petita del seu catàleg, que amaga autèntiques perles. Ha traspassat George Brown, bateria i membre fundador de la banda de New Jersey –a partir de la dècada dels 80 va alternar aquest instrument amb els teclats-. Fa pocs anys ens deixaven els saxofonistes i també membres fundadors del grup Ronald Bell i Dennis Thomas.

Horacio Malvicino (1929-2023)

HORACIO MALVICINO
(1929-2023)

Si Ástor Piazzolla va ser un dels grans renovadors del tango i visionaris del bandoneó a l'Argentina, el seu bon amic Horacio Malvicino va ser una mena d'equivalent en l'àmbit del jazz i de la guitarra al mateix país. Fascinat pel bebop, va esdevenir un dels grans divulgadors i exploradors d'aquest estil a Buenos Aires durant la dècada dels 50, fet que va cridar l'atenció de Piazzolla, qui va comptar amb ell en diverses de les formacions que va encapçalar a partir d'aquell moment. Malvicino ha mort a l'edat de 94 anys.

60 anys de "With the Beatles"

Havien passat vuit mesos justos des de la publicació del fundacional "Please Please Me" quan els Beatles van lliurar el seu segon àlbum, "With the Beatles", el 22 de novembre de 1963, avui fa 60 anys. El disc d'"It Won't Be Long", "All My Loving", "Hold Me Tight" i "I Wanna Be Your Man". Dards de precisió Merseybeat on encara es podia ensumar tota la humitat del soterrani del Cavern –aquella arrencada protopunk de "Little Child"-, servits per una banda que tot just començava a eixamplar horitzons –al cap d'una setmana es va publicar el senzill "I Want to Hold Your Hand", gravat durant les mateixes sessions-.

"With the Beatles" també és el plàstic on els de Liverpool pràcticament es van fer seus títols aliens com "Money (That's What I Want)" (Barrett Strong) o "Please Mr. Postman" (The Marvelettes) –cançons que havien tocat en infinites vetllades a Hamburg i al mateix Cavern, i que refermaven les seves arrels transatlàntiques-. I un detall que no s'hauria de considerar menor, és l'obra on John Lennon i Paul McCartney –també Ringo Starr i George Martin, és clar- van deixar que George Harrison es destapés com un brillant compositor amb un "Don't Bother Me" on ja ressonaven registres futurs com els de "Help!" o "Rubber Soul" –tots dos de 1965-.

Publicat en plena efervescència de la Beatlemania, "With the Beatles" va veure la llum el mateix dia de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy a Dallas. En qüestió de mesos, els Fab Four creuarien l'Atlàntic i conqueririen els Estats Units –desencadenant allò que els nord-americans van anomenar British Invasion-. Un país tocat per la tragèdia que, han afirmat diverses veus autoritzades, va començar a passar pàgina tan bon punt els de Liverpool van penetrar en milions de llars de la mà de l'Ed Sullivan Show el febrer de 1964.

A sis dècades de l'assassinat de Kennedy

El rostre de JFK a la coberta posterior de "Rough and Rowdy Ways".

L'assassinat de Kennedy com a metàfora i mirall d'un món a la deriva o directament en caiguda lliure. La desfeta de tot allò que Occident havia aspirat a ser després del final de la Segona Guerra Mundial –i que a hores d'ara és poc més que un miratge-, invocada a partir d'un magnicidi que va esdevenir també un bany de realitat per a l'anomenat somni nord-americà. Una ferida que sis dècades després pot haver cicatritzat però encara no ha sanat –ni ho farà mentre hi hagi interrogants oberts-.

Es commemoren avui 60 anys de la mort de John Fitzgerald Kennedy. I l'ocasió em torna a "Murder Most Foul", el que podria ser l'últim clàssic de Bob Dylan. Una peça que menja a part dins del seu propi context, el d'un "Rough and Rowdy Ways" (2020) on no tan sols ocupa tota una cara d'un vinil –disposant d'un disc per ella sola a la versió en cd-, sinó que fins i tot presideix la coberta posterior de l'àlbum, on no hi figura cap track list sinó el rostre de Kennedy i el títol de la cançó.

No va ser Dylan el primer que va dedicar un tema a JFK. El 1965, els Byrds li havien dedicat la seva pròpia lectura de la peça tradicional "He Was a Friend of Mine", i Dion l'havia citat el 1968 a "Abraham, Martin and John" –peça que el mateix Dylan versionaria anys més tard-. El de Minnesota, els californians i el del Bronx són d'una generació que va arribar a creure que una cançó podia salvar el món. En ple exercici pandèmic de 2020, quan Dylan va lliurar "Murder Most Foul", tothom era ja conscient que cap cançó pot salvar el món, però sí que n'hi ha que ajuden a fer-lo una mica més amable.

M'atreveixo a dir que la composició que ens ocupa forma part d'aquesta última categoria. Dylan canta a un món que s'esvaeix a marxes forçades, però ho fa des de la serenor de qui sembla haver fet les paus amb ell mateix, amb tot allò que ha vist i viscut, amb tot allò que li ha tocat representar ni que fos de forma involuntària. "Murder Most Foul" també és l'única peça de "Rough and Rowdy Ways" que Dylan encara no ha tocat mai en directe. Qui sap si ho arribarà a fer. Qui sap si la guarda per alguna ocasió en concret. I qui sap quina serà aquesta ocasió.

It's vile and deceitful, it's cruel and it's mean

Ugliest thing that you ever have seen

They killed him once and they killed him twice

Killed him like a human sacrifice

The day that they killed him, someone said to me

"Son, the age of the Antichrist has just only begun"

Air Force One comin' in through the gate

Johnson sworn in at 2:38

Let me know when you decide to throw in the towel

It is what it is, and it's murder most foul

Peter Solley (1948-2023)

PETER SOLLEY
(1948-2023)

Ha mort el britànic Peter Solley, teclista entre d'altres de Procol Harum –va gravar "Something Magic" (1977)- i dels primers Whitesnake –només va arribar a enregistrar "Snakebite" (1978), l'ep de debut del grup-. També va gravar amb Eric Clapton i Al Stewart, i va produir àlbums de Motörhead –"1916" (1991) i "March or Die" (1992)-, Peter Frampton, The Romantics, Ted Nugent o Wreckless Eric. A més, va arranjar cançons per The Jam.

'On cloud nine'

Les Franqueses del Vallès, novembre de 2023.

En argot nord-americà, l'expressió To be on cloud nine –que es podria traduir com Estar al novè núvol- significa sentir-se eufòric. Apareix en múltiples cançons de la història de la música pop –per exemple, els Temptations i George Harrison tenien cançons titulades "Cloud Nine"-. El cel d'ahir també semblava eufòric a l'hora de la posta de sol. Tot un joc de núvols, contemplat des de la plana vallesana.

El segon Can Bassa Goes Reggae, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la segona edició de Can Bassa Goes Reggae, festa amb música jamaicana promoguda pel col·lectiu One Drop i l'Associació de Veïns del barri de Can Bassa de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys de "Muscle of Love"

No acaben d'estar clars els motius pels quals es va dissoldre Alice Cooper, el grup. La història varia en funció de qui l'expliqui, però sembla haver-hi un consens en el fet que simplement va passar i que no va ser en cap cas un trencament dramàtic ni traumàtic. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Muscle of Love" (1973), el setè i últim àlbum de la formació que acabaria donant nom al seu cantant –l'alter ego de Vincent Furnier debutaria en solitari el 1975 amb "Welcome to My Nightmare"-. Amb Bob Ezrin fora per diferències creatives, les tasques de producció les van compartir Jack Richardson i un jove Jack Douglas.

Successor del canònic "Billion Dollar Babies", publicat a principis d'aquell mateix any, el disc que ens ocupa no sol ser tan predicat però conté un bon grapat de cançons memorables en la tradició d'un combo que havia sabut conjugar estils i conceptes com el glam, el shock rock, el heavy metal o la psicodèlia, donant peu a un discurs únic tant a nivell musical com visual. Del ritme monolític de la inicial "Big Apple Dreamin' (Hippo)" al riff urgent de la peça titular, passant per la majestuosa teatralitat de "Hard Hearted Alice", els aires swing de "Man with the Golden Gun", o aquell himne juvenil –un altre- que va esdevenir "Teenage Lament '74". Ningú sabia aleshores que aquell plàstic marcaria el final de tota una etapa. Però quin gran final, en tot cas.

Neville Garrick (1950-2023)

NEVILLE GARRICK
(1950-2023)

I seguim parlant de reggae, perquè hem de lamentar el traspàs de Neville Garrick, fotògraf i artista gràfic jamaicà que va dissenyar caràtules d'incomptables clàssics del gènere. El seu nom sol anar associat sobretot al de Bob Marley and The Wailers. Va ser el seu director artístic durant la segona meitat de la dècada dels 70, i va fer les portades d'obres com "Rastaman Vibration" (1976), "Exodus" (1977) o "Uprising" (1980).

Can Bassa Goes Reggae

Un selector del col·lectiu HiLight Sound, ahir a Can Bassa.

Segona edició de Can Bassa Goes Reggae. Festa a ritme de reggae, ska i rocksteady promoguda ahir a la tarda per la gent de One Drop i l'Associació de Veïns de Can Bassa a la plaça Joan Oliver de Granollers. Can Bassa és un barri d'aquells que s'anomenen perifèrics, on sovint s'hi fan coses però ningú se n'assabenta (o no se'n vol assabentar) perquè, com tota ciutat que pot presumir de ser capital d'alguna cosa, Granollers tendeix a no veure-hi més enllà del seu propi melic (el centre, vaja).

One Drop és una associació que es dedica a divulgar la música jamaicana, però també a descentralitzar el mapa cultural de la capital del Vallès Oriental i a dinamitzar els barris tot promovent esdeveniments com el d'ahir. I el més important, ho fa de la mà del teixit associatiu dels mateixos barris. Els seus membres no van a evangelitzar ningú, sinó a participar i a sumar. El que van fer ahir a Can Bassa em sembla una mostra genuïna de cultura popular, d'arrel i de base.

Charlie Dominici (1951-2023)

CHARLIE DOMINICI
(1951-2023)

Va ser la veu original de Dream Theater –no comptem a Chris Collins, que havia militat a la formació quan aquesta encara es deia Majesty-. Charlie Dominici va gravar el debut de la banda nord-americana, un "When Dream and Day Unite" (1989) que ja maridava les estructures del rock progressiu amb les formes més atrevides del heavy metal. Va deixar el grup al cap de poc temps per diferències creatives –també el negoci musical-, però havia seguit en contacte amb John Petrucci i companyia fins a data d'avui. Ha mort a l'edat de 72 anys.

Vicenç Fontestad (1957-2023)

VICENÇ FONTESTAD
(1957-2023)

De totes les formacions que van abanderar allò que durant la dècada dels 90 es va anomenar Rock Català, Ja t'ho diré van ser tota una raresa. Les seves cançons bevien dels clàssics de la mateixa manera que ho feien les de la majoria dels seus contemporanis, però hi connectaven a un nivell bastant més profund que les de la resta –aquí van quedar títols com "Així i tot", "Per a tu" o "Suspès en l'aire"-. Potser fos el fet de venir de Menorca, potser fossin els aires que van respirar tan bon punt es van instal·lar a Catalunya –van preparar el seu primer disc a Biure, una petita localitat situada al cor de l'Alt Empordà i allunyada de tots els grans focus-, però el cas és que els de Cris Juanico sempre van menjar a part. Ens ha deixat qui va ser el bateria del grup, també el seu membre més veterà, Vicenç "Sente" Fontestad. Tenia 66 anys.

La xerrada sobre Dylan, a El 9 Nou i VOTV

Els companys d'El 9 Nou del Vallès Oriental i de VOTV (Vallès Oriental Televisió) es fan ressò de la xerrada sobre Bob Dylan que vam fer abans d'ahir a l'Anònims de Granollers amb Jordi Pagès. L'edició d'avui d'El 9 Nou la trobaran als quioscos fins diumenge –l'article, retallat, sobre aquestes línies-. La peça a VOTV la poden visionar en aquest enllaç a partir del minut 34:16.

D.E.P. Ferran Llavina

Ferran Llavina.

Si fa només unes setmanes dèiem adéu a Jordi Vila, cantant i doblador la veu del qual vam descobrir diverses generacions a través de sèries com Dragon Ball, avui hem de lamentar el traspàs de l'actor i doblador Ferran Llavina, a qui també vam escoltar a la versió en català de la popular franquícia d'anime. Ell va ser la veu del déu Kaito, i de personatges com Mutaito, Gyumao o Brief. A banda d'això, va actuar en sèries com Poblenou.

Mig segle de "Mind Games" i "Preservation Act 1"

John Lennon a Beverly Hills, 1973 - Foto Michael Brennan.

No va ser "Dylan", el 13è àlbum d'estudi de Bob Dylan, l'únic disc publicat el 16 de novembre de 1973. Aquell mateix dia, John Lennon va treure "Mind Games", una obra que deixava enrere el to polític del seu predecessor –"Some Time in New York City" (1972)-, tot i haver-lo compost mentre es trobava en plena guerra amb els serveis d'immigració dels Estats Units. L'àlbum també es va concebre quan l'exBeatle es començava a distanciar de Yoko Ono –l'inici del Lost Weekend-. En tot cas, un plàstic molt més que notable, on el mateix Lennon prenia el relleu de Phil Spector a les tasques de producció i signava una majúscula col·lecció de cançons –com a mostres, el pop marca de la casa de la peça titular, l'àcid blues rock de "Bring on the Lucie (Freda Peeple)" o el desvergonyit rockabilly de "Tight A$", que va arribar a oferir a Waylon Jennings-.

I encara aquell 16 de novembre de 1973, avui fa mig segle, veia la llum "Preservation Act 1" dels Kinks. La primera part d'un doblet d'àlbums conceptuals on Ray Davies destapava més que mai la seva passió pels musicals –"Preservation Act 2" sortiria al cap de mig any, el maig de 1974-. La crònica d'una revolució social amb un antiheroi –Mr. Flash- guiant les masses. Tot plegat, al ritme de perles pop com "Sweet Lady Genevieve" –una de les composicions més injustament infravalorades de Davies- o "Sitting in the Midday Sun", també a cop de dinàmic rock'n'roll –aquell "One of the Survivors"-. La crítica el va destrossar, però en canvi va rebre amb molt d'entusiasme la seva adaptació escènica. Tampoc van acompanyar les vendes, i és una llàstima perquè tot i no poder-se comptar entre les obres més inspirades dels londinencs ens trobem davant d'un disc que es deixa escoltar amb molt de gust.

50 anys de "Dylan"

I seguim parlant de Bob Dylan, perquè justament avui es commemora el 50è aniversari de "Dylan" (1973). El 13è àlbum d'estudi del de Minnesota, i molt probablement la peça més estranya de tota la seva discografia –reconec que jo mateix no l'havia escoltat fins que vaig localitzar-ne aquesta edició original en vinil, fa relativament poc-. Un disc fet de pistes descartades durant les sessions de "Self Portrait" i "New Morning" –tots dos publicats el 1970-. També el primer treball de Dylan compost únicament de versions de cançons alienes. Un treball, de fet, que es va editar sense la supervisió ni l'aprovació del propi autor.

"Dylan" va ser la resposta de Columbia a la marxa del cantautor a Asylum –on publicaria "Planet Waves" el gener de 1974, abans de tornar al seu segell de tota la vida-, també l'intent de la disquera d'aprofitar-se de l'anunci d'una imminent gira amb The Band, la primera que feia el de Duluth en sis anys –va començar igualment el gener de 1974-. De seleccionar les peces que entrarien al disc i posar-les a punt se'n va encarregar Bob Johnston, productor de la casa i home de confiança de Dylan durant els seus dies al segell.

El repertori alterna cançons tradicionals com una emocionant "Lilly of the West" o una vitalista "Sarah Jane", amb cites a contemporanis i referents com Elvis Presley –"Can't Help Falling in Love"-, Peter La Farge –"The Ballad of Ira Hayes"-, Jerry Jeff Walker –"Mr. Bojangles"-, Joni Mitchell –"Big Yellow Taxi"- o Hank Snow –"A Fool Such as I", una peça que també havia gravat Elvis Presley i que en dècades posteriors serviria com a títol d'algunes reedicions del plàstic que ens ocupa-, sempre passades pel filtre dylanià. La crítica va destrossar el disc al seu dia i ho seguit fent des d'aleshores, però els asseguro que no n'hi ha per tant. Àlbum menor, sens dubte, però en tot cas reivindicable.

Parlant de Dylan a l'Anònims

Un servidor amb Jordi Pagès, ahir a l'Anònims - Foto Griselda Escrigas / EL 9 NOU.

M'ho vaig passar molt bé, ahir a la tarda, xerrant sobre Bob Dylan amb l'amic Jordi Pagès i amb tota la bona gent que es va acostar fins a l'Anònims de Granollers. Va ser un plaer parlar de la música que més m'agrada davant d'una parròquia tan atenta, però sobretot va ser un gustàs escoltar les vostres intervencions durant el col·loqui posterior a la xerrada. Gràcies a tothom per ser-hi.

Yvonne Přenosilová (1947-2023)

YVONNE PRENOSILOVÁ
(1947-2023)

Diuen que va ser la primera estrella del pop de l'antiga Txecoslovàquia, també una pionera del rock en aquest mateix país. Originària de Praga, Yvonne Přenosilová va començar a cantar versions en txec d'èxits anglosaxons a principis de la dècada dels 60 –sí, en ple bloc comunista-. El 1965 es va establir breument a Londres, on va arribar a gravar per Pye Records i a sortir al programa televisiu Ready Steady Go!. De tornada al seu país va seguir fent música fins que els esdeveniments posteriors a la Primavera de Praga van forçar l'exili de la seva família a la República Federal d'Alemanya, on va sobreviure fent petites feines com a cantant, col·laborant amb Radio Free Europe i treballant per British Airways. El 1994 va tornar a Txèquia, on va reprendre amb èxit la seva carrera com a cantant i actriu. Ha mort a l'edat de 76 anys.

Sean Martin (1997-2023)

SEAN MARTIN
(1997-2023)

Fa mal escriure un obituari com aquest. Perquè sempre sap greu la mort d'un músic siguin quines siguin les circumstàncies, però en aquest cas parlem d'un noi de 26 anys que encara tenia molta vida per viure, molta música per fer i moltes coses per dir. Sean Martin era el cantant i guitarrista de The Night Cafe, banda indie genuïnament britànica, formada a Liverpool el 2014 i batejada a partir del títol d'un quadre de Vincent van Gogh. Tenen publicat un únic àlbum –"0151" (2019)- i tres ep's que apunten maneres. No es coneixen les causes del seu traspàs, que segons un comunicat del grup s'ha produït de forma sobtada.

Len Chandler (1935-2023)

LEN CHANDLER

(1935-2023)

Una d'aquelles cançons aparentment inofensives, que malgrat tot van causar malestar al seu dia entre certes ments benpensants i van acabar patint la censura de diverses ràdios i televisions nord-americanes. "Beans in My Ears", una simpàtica melodia folk amb una lletra sobre el mal costum de no escoltar els nens que tenen molts adults. La van popularitzar el 1964 els Serendipity Singers –més tard la va versionar Pete Seeger-, i l'havia compost aquell mateix any Len Chandler. Cantautor folk de llarg recorregut i activista del Moviment pels Drets Civils als Estats Units, el mateix Martin Luther King va utilitzar una cançó seva durant un discurs –"Keep On Keepin' On", també de 1964-. Ha mort a l'edat de 88 anys.

Conny Van Dyke (1945-2023)

CONNY VAN DYKE
(1945-2023)

Ha mort l'actriu i cantant Conny Van Dyke, recordada entre d'altres per la seva aparició a "Hell's Angels '69" (1969), pel·lícula de sèrie b ambientada a l'òrbita dels clubs de motoristes, protagonitzada per ella mateixa al costat de Tom Stern i del capítol d'Oakland dels Hells Angels, els membres del qual es van interpretar a ells mateixos –al repartiment no hi va faltar el llegendari Sonny Barger-. La cinta la va dirigir la pròpia Van Dyke juntament amb Lee Madden. També va sortir a "W.W. and the Dixie Dancekings" (1975), de Thomas Rickman, amb Burt Reynolds. En l'àmbit musical, va publicar diversos àlbums i senzills a mig camí del soul i el pop durant les dècades dels 60 i els 70 –a destacar el senzill "Oh Freddy", de 1963, compost per Smokey Robinson i publicat per Motown-.

Cristina Miguel Martínez debuta al Cicle Jazz Granollers

La saxofonista Cristina Miguel Martínez ha debutat aquest cap de setmana al Cicle Jazz Granollers al capdavant del seu propi quartet. Hem assistit al concert, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Vic Vergeat (1951-2023)

VIC VERGEAT
(1951-2023)

Exponents del hard rock més monolític i del primer heavy metal a l'Europa continental, Toad també són amb tota probabilitat una de les grans exportacions de Suïssa si parlem de bandes de rock. Àlbums com el seu debut homònim de 1971 són autèntics clàssics –l'enginyer de so era tot un Martin Birch, qui al mateix temps estava treballant amb Fleetwood Mac i Deep Purple, i acabaria esdevenint el productor de confiança d'Iron Maiden durant tota la seva etapa més clàssica-. Ens ha deixat el guitarrista italià Vic Vergeat, un dels fundadors del combo. Prèviament havia estat durant una breu temporada a Hawkwind.

Not Fade Away: Parlem de Dylan a l'Anònims

No hi ha dubte que Bob Dylan és una de les figures més influents de la cultura contemporània. Amb discos com "Highway 61 Revisited" (1965) o "Blonde on Blonde" (1966), i cançons com "Blowin' in the Wind" o "Like a Rolling Stone", va contribuir a escriure la història del rock i la música pop tal com l'hem conegut. En l'actualitat es troba immers en la gira de presentació de "Rough and Rowdy Ways" (2020), el seu aclamat darrer àlbum. Una gira que podria ser l'última, que l'estiu passat va fer aturada a casa nostra, i en la qual obvia el seu llegat més evident per centrar-se en un present creatiu a l'alçada de la seva llegenda. Un servidor comentarà aquest present creatiu en una xerrada apta per als seguidors de Dylan, però també per a qualsevol melòman. Serà aquest dimecres, 15 de novembre, a les 19h, al restaurant llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57) i sota el títol de "Not Fade Away". Presentarà l'acte Jordi Pagès.

Russell Batiste Jr. (1965-2023)

RUSSELL BATISTE JR.
(1965-2023)

Va ser bateria titular dels històrics Meters durant bona part de la dècada dels 90. I ja en ple segle XXI es va incorporar a la reencarnació d'una de les grans bandes del soul i el funk de Nova Orleans, els Funky Meters. Ens ha deixat a l'edat de 57 anys Russel Batiste Jr., músic de llarguíssima trajectòria i contrastada solvència. També havia tocat amb Champion Jack Dupree, Harry Connick Jr., Maceo Parker, Papa Grows Funk o el recentment desaparegut Robbie Robertson, entre d'altres.

Larry Chance (1940-2023)

LARRY CHANCE
(1940-2023)

Grup vocal paradigmàtic del Bronx italoamericà de finals de la dècada dels 50 i principis de la dels 60, The Earls van signar un grapat de singles que els van fer destacar durant l'era daurada del doo-wop. El més popular de tots va ser "Remember Then", de 1962, una d'aquelles cançons que evoquen els estius dels suburbis novaiorquesos durant uns temps més innocents i probablement més emocionants que els presents. Lawrence Figueiredo, més conegut com a Larry Chance, va ser el seu cantant solista, i posteriorment va iniciar una carrera a títol personal. Ha mort a l'edat de 82 anys.

50 anys de "Tattoo"

Una de les imatges que em solen venir al cap quan algú cita el nom de Rory Gallagher és la caràtula de "Tattoo", el seu quart àlbum i una de les obres més essencials de l'irrepetible guitarrista irlandès, publicat tan sols mig any després de l'igualment notable "Blueprint". Un d'aquells discos que entren per la vista i que un cop escoltats ja no et deixen anar mai més. Va veure la llum l'11 de novembre de 1973, avui fa 50 anys. L'àlbum de la torrencial "Tattoo'd Lady" i del blues robust de "Cradle Rock", amb aquella base rítmica que beu directament de Bo Diddley i aquells àcids repunts d'orgue. També dels passatges orgànics de "20:20" i dels gloriosos set minuts d'"A Million Miles Away". "Tattoo" és el treball que va consolidar la formació de Gerry McAvoy (baix), Lou Martin (teclats) i Rod de'Ath (bateria) com a banda de suport de Gallagher.

Submergir-se en cada element

CRISTINA MIGUEL QUARTET

51è Cicle Jazz Granollers

Casino de Granollers

10 de novembre de 2023

La música són notes i ritme, però també són pauses i silencis. De la mateixa manera que em fascina veure i escoltar com un músic s'expressa a través del seu instrument, aprecio també la seva expressió durant aquestes pauses i aquests silencis. Admiro, per exemple, la forma com la saxofonista Cristina Miguel Martínez es deixava portar la nit passada pels solos que executaven la resta de músics del quartet que ella mateixa encapçala –Toni Vaquer (piano), David Mengual (contrabaix) i Oriol Roca (bateria)-. Com qui és a punt de submergir-se en cada element que l'envolta.

Com qui es para a escoltar allò que li han de dir els altres abans de poder reprendre una conversa a quatre bandes. Després, és clar, s'enfilava ben amunt amb els frasejos lliures del seu propi instrument. Una hora llarga –que es va fer curta- de jazz amb accent contemporani, hereu de registres com el bebop. I composicions pròpies tan precioses com "Alma mía" o una peça encara sense títol que la vallesana ja porta una temporada interpretant en directe i que va mutant sobre la marxa.

Michael "Ibo" Cooper (1952-2023)

MICHAEL "IBO" COOPER

(1952-2023)

El teclista Michael "Ibo" Cooper va ser membre fundador de dues de les bandes de més llarga trajectòria dins de l'àmbit del reggae. D'entrada, els mastodòntics Inner Circle" –sí, els de "Sweat (A La La La La Long)" i "Bad Boys", tot i que això arribaria al cap de molts anys-. Hi va militar des de 1968, quan van començar a tocar, fins a 1973, quan se'n va anar per formar els igualment essencials Third World, on va romandre fins al 1997. Tant Inner Circle com sobretot Third World van fer evolucionar el roots reggae tot incorporant-hi influències d'altres estils com el jazz contemporani. Ibo ha mort a Jamaica a l'edat de 71 anys.

50 anys de l'assassinat d'Stringbean

David "Stringbean" Akeman (1915-1973).

Es commemoren avui cinc dècades de l'assassinat d'una de les figures més entranyables de la història del bluegrass i la música country. Aquell virtuós del banjo que va ser David "Stringbean" Akeman, tot un membre del Grand Ole Opry –i veterà de la banda de Bill Monroe- que va saber conjugar la fidelitat a la tradició, amb una posada en escena desenfadada i en ocasions còmica.

Nascut el 1915 en una àrea rural de Kentucky, Akeman va començar la seva carrera musical en plena Gran Depressió. Per això, quan les coses li van començar a anar bé i va esdevenir una estrella de l'Opry, va optar per prescindir de luxes innecessaris i mai va arribar a fiar-se d'allò que ara anomenaríem el sector financer. El 1945 es va casar amb Estell Stanfill, amb qui se'n va anar a viure en una modesta cabana a prop de Ridgetop, Tennessee.

La nit del 10 de novembre de 1973, el músic va actuar a l'Opry, a Nashville. De tornada a casa amb la seva dona, va sorprendre dos lladres que hi havien entrat a robar. El van matar d'un tret, i acte seguit van assassinar també la seva esposa. Els cossos sense vida del matrimoni els va trobar l'endemà al matí el també músic de country Grandpa Jones, veí de les víctimes.

En aquella època hi havia rumors que Akeman, desconfiant dels bancs, guardava a casa tots els seus estalvis –que no eren molts, malgrat la seva fama-. Sigui com sigui, els lladres van marxar-ne amb tan sols 250 dòlars en efectiu –els que portaven a sobre Stringbean i Stanfill al moment dels fets-, una serra elèctrica i un grapat d'armes. A tots dos se'ls va enxampar i se'ls va condemnar per assassinat. El 2009, Sam Bush va recordar aquell episodi a la cançó "The Ballad of Stringbean and Estell".

Mig segle de "Piano Man", "Welcome" i "Ladies Invited"

Billy Joel.

Saludem tres discos que van veure la llum el 9 de novembre de 1973, avui fa mig segle. Començant per "Piano Man", el segon àlbum de Billy Joel i l'obra que va donar l'impuls definitiu a la carrera del pianista novaiorquès, també el seu debut a Columbia Records. La peça que el titula, el relat en primera persona de com un músic de la Costa Est s'estableix als clubs nocturns de Los Angeles a la recerca d'una nova oportunitat –després de la disputa legal amb el seu primer segell, Family Productions-, és un clàssic de clàssics i probablement la seva composició més icònica. A destacar també talls tan rodons com el country jazz (sí, country jazz) de "Travelin' Prayer", l'èstètica western de "Billy the Kid" i un "Captain Jack" que sona com Elton John fent una jam amb els Beatles d'"Abbey Road" (1969).

El mateix dia va sortir "Welcome", el cinquè àlbum d'estudi de Santana i un nou pas endavant en la seva aproximació a les coordenades més indòmites del jazz fusió –també el primer disc facturat després de la marxa de Gregg Rolie i Neal Schon per formar Journey-. Gairebé la continuació lògica d'aquell "Love Devotion Surrender" que Carlos Santana havia signat pocs mesos abans amb un John McLaughlin que també va participar a les sessions tocant la guitarra a "Flame - Sky". I encara el 9 de novembre de 1973, la J. Geils Band va lliurar el notable "Ladies Invited". Quedaven una mica lluny els dies de l'èxit massiu que havien de venir, però els de Massachusetts seguien lliurant peces tan brillants com "Did You No Wrong", "The Lady Makes Demands"o aquella descàrrega d'elèctric rhythm & blues que era "No Doubt About It".

Sarah Shook & The Disarmers tanquen el cinquè Rootsound Fest

SARAH SHOOK & THE DISARMERS

Rootsound Fest V

Sala Upload, Barcelona

8 de novembre de 2023

Hi ha bandes que són una aposta segura en directe, i Sarah Shook & The Disarmers ja fa temps que es troben instal·lats en aquesta categoria. Els de Carolina del Nord pràcticament viuen a la carretera, girant constantment de punta a punta dels Estats Units i saltant periòdicament al continent europeu. Són molts quilòmetres recorreguts, moltes gires completades i molts escenaris trepitjats, fruit dels quals ha esdevingut el quintet tot un engranatge de precisió. Si a tot plegat hi sumem un repertori d'alt voltatge, que beu a parts iguals de l'ètica punk i de la més genuïna musica country, amb una lírica que exorcitza els dimonis propis i aliens, poca cosa o res pot arribar a fallar.

Els nord-americans van tancar la nit passada la cinquena edició del Rootsound Fest a l'escenari de la sala Upload, i ho van fer davant d'un respectable que encara tenia molt present l'apoteòsica actuació d'ara fa poc més d'un any a la desapareguda –i enyorada- La Textil, emmarcada dins del mateix cicle. Van posar la directa de bon principi amb aquell "Good as Gold" capaç de carregar les piles a un mort. A partir d'aquí, van alternar material recent –presentaven "Nightroamer" (2022)- com un torrencial "Talkin' to Myself", un atmosfèric "Somebody Else" o un "No Mistakes" de fort regust honky tonk, amb un fons d'armari on figuren perles tan brillants com el rockabilly desacomplexat de "Damned if I Do, Damned if I Don't" o els repunts hillbilly de "Keep the Home Fires Burnin'".

Menció a part van valer quatre moments estel·lars. D'entrada, aquell "Been Lovin' You Too Long" que va prescindir de tota la sofisticació de la versió d'estudi per enfilar les coordenades elèctriques dels Replacements més urgents. També la balada soul "If It's Poison", que va culminar amb una rocallosa muralla sònica, i el lament etílic de "Dwight Yoakam", que va ser de pell de gallina –per cert, quin gran títol per una cançó-. I després vam tenir aquell "No Name" absolutament desbocat que per moments podia fer venir al cap el Mike Ness solista. Al final del concert, alguns assistents cridaven títols de cançons que encara no havien sonat. No van poder caure totes, però els membres de la banda van reaccionar a cada petició amb somriures d'agraïment. Aquells petits grans detalls que només s'aprecien a curta distància.