Requisits per una reunió

Graham Nash.

Aprofitant una imminent gira europea i la recent edició de l'antologia "Over the Years..." (2018), Graham Nash ha respost les preguntes del periodista Rob Hughes en una entrevista publicada a l'edició d'agost d'Uncut. I quan toca parlar de les hipotètiques possibilitats d'una reunió de Crosby, Stills, Nash & Young, ho deixa així de clar: "(L'únic requisit per reunir-nos) és estar a gust els uns amb els altres. Vaig veure Paul Simon i Art Garfunkel quan estaven en camerinos diferents a mitja milla de distància i només s'ajuntaven per tocar a l'escenari. Vaig veure The Police al Hollywood Bowl i era obvi que no volien ser allà. Fa poc vaig assistir a un concert de Bob Dylan, i no parava cap mena d'atenció al públic. No va dir hola ni adéu. Jo no ho podria fer, això, perquè la gent paga molts diners per anar a veure concerts de rock'n'roll. Necessito donar-los quelcom de valor a canvi d'aquests diners, això és el que vull fer". La declaració d'intencions és digna d'admirar, però crec que en el cas de Dylan hi va haver alguna cosa que Nash no va acabar d'entendre...

Mojo: Dance the Blues

Tal i com ja va fer mesos enrere amb Roger Daltrey, Mojo dedica la portada de la seva edició d'agost a David Bowie i arrodoneix la jugada amb un sucós recopilatori farcit de perles del rhythm & blues, el soul i el rock'n'roll més primitiu que teòricament van acompanyar l'autor de "Life on Mars?" durant els seus anys formatius. Es titula "Dance the Blues", i hi desfilen entre d'altres Little Richard, Johnny Otis, Elmore James, Billy Doggett, Louis Jordan, John Lee Hooker i Champion Jack Dupree. Com en el cas de Daltrey resulta difícil (per no dir impossible) assenyalar el grau real d'influència que qualsevol d'aquestes peces va exercir sobre el jove Bowie. Però no per això deixa de ser un gustàs escoltar-les l'una darrere l'altra.

Gwenifer Raymond

La caràtula de "You Never Were Much of a Dancer" (2018), el primer àlbum de la britànica Gwenifer Raymond, pot arribar a recordar ni que sigui de passada la de "Bringing It All Back Home" (1965), el plàstic on Bob Dylan va començar a electrificar el seu so. Raymond ha escoltat molt a Dylan des que el va descobrir tot remenant la col·lecció de discos dels seus pares, però el cert és que el debut en qüestió apunta molt més enllà. Al blues del Delta, al bluegrass més indòmit, a les formes més incipients del country i el folk, i a allò que s'anomena American primitive guitar, un gènere que aquesta jove establerta a Brighton practica com si vingués dels mateixos Apalatxes. Cita com a referents John Fahey, Roscoe Holcomb, Mississippi John Hurt i Skip James, entre d'altres. I els invoca amb una solvència instrumental que ja li ha valgut invitacions a tocar en esdeveniments de renom a l'altre costat de l'Atlàntic. "You Never Were Much of a Dancer" són dotze peces instrumentals i una introducció que funcionen a la perfecció com a carta de presentació. Com a catàleg de tot el potencial tècnic i discursiu que Raymond és tot just a punt d'explotar. Com a punt de partida d'una trajectòria que a partir de molt aviat podria assolir cotes estratosfèriques. Descobreixin-la a Bandcamp.

Luluc

Els seus discos sonen com si Nico s'hagués dedicat a versionar temes de Simon & Garfunkel o Nick Drake. I aquest últim és una de les influències que solen citar Zoë Randell i Steve Hassett, els dos components del duet australià establert a Brooklyn Luluc, a l'hora d'explicar les arrels de la seva música. No va ser gratuït per tant que el mateix Joe Boyd els convidés fa alguns anys a participar al projecte Way to Blue, essent la seva lectura de "Things Behind the Sun" l'encarregada d'obrir el disc resultant d'aquella sèrie de concerts. El seu segon àlbum es titula "Sculptor" (2018) i conté perles de folk estripat però preciosista, ideals per a escoltar a trenc d'alba o en la solitud de la nit més fosca, com ara "Kids" o "Moon Girl". Poden escoltar-les a Bandcamp.

Buddy Guy - "The Blues Is Alive and Well" (2018)

El blues és viu i es manté en bona forma. I no pas perquè així ho proclami el títol del darrer disc de Buddy Guy, que també, sinó sobretot per la gran quantitat d'artistes que constantment el reinventen des de les pròpies essències o bé alimentant-lo amb tota mena de discursos aliens però sempre complementaris. Que Guy es mantingui al corrent de totes aquestes tendències és el de menys quan el veterà guitarrista encara pot treure's de la màniga plàstics com el que ens ocupa. Un "The Blues Is Alive and Well" (2018) que no s'inventa la sopa d'all però referma Guy com un dels últims grans supervivents -si no l'últim- de l'escola més clàssica del blues de Chicago, aquella que durant les dècades dels 50 i els 60 es va retroalimentar amb el rock'n'roll per a segellar una aliança elèctrica que dura fins als nostres dies.

"The Blues Is Alive and Well" són quinze talls sense sorpreses però carregats d'ofici i coneixement de causa. Quinze peces que haurien pogut ser enregistrades en qualsevol moment de les passades sis dècades i sonar tan fresques, dinàmiques i atemporals com ho fan ara i aquí. Per cortesia d'un artista tot terreny que tant pot reivindicar vuit dècades d'experiència vital a "A Few Good Years" com convidar-nos a ballar sota els llums de neó d'algun antre perdut de carretera al ritme de "Whiskey for Sale". Que com qui no vol la cosa és capaç de convocar Jeff Beck i Keith Richards perquè li donin un cop de mà a "Cognac" i posteriorment convidar Mick Jagger a tocar l'harmònica -i de quina manera- en un "You Did the Crime" que hauria encaixat perfectament a l'últim dels Stones. Si el blues es manté en bona forma i sense símptomes de fatiga, pocs el personifiquen a data d'avui com Buddy Guy.

León Benavente al Low Festival

León Benavente.

Seguia en directe la nit passada el concert que León Benavente estaven oferint al Low Festival de Benidorm. L'escoltava a través de Radio 3 després d'haver presenciat el que els astrònoms havien anunciat com l'eclipsi de Lluna més llarg del present segle, i ho feia en unes condicions acústiques tan òptimes que em vaig arribar a preguntar si el públic que el seguia a peu d'escenari en el marc d'un macrofestival podia sentir la música tan bé com jo. León Benavente és ara mateix un dels noms més lluents del rock estatal, per les respectives trajectòries dels seus components però sobretot per una discografia i uns directes que no admeten cap mena de discussió -com a mostra, la descàrrega de la nit passada a Benidorm-. Una banda de post-punk de les que encara saben conjugar èpica de masses amb la mala llet de qui ha vingut a cremar-ho tot. Una formació que té prou vocació de multituds per a apel·lar als seguidors de Love Of Lesbian i Vetusta Morla, però a la vegada conserva aquell punt d'incòmoda autenticitat que ens recorda què va significar un dia el terme indie. No en queden gaires com ells. Que durin.

Ray Davies - "Our Country: Americana Act II" (2018)

El que va començar com un homenatge al país amb què Ray Davies ha mantingut una relació d'amor i odi al llarg de tota la seva vida, va camí d'esdevenir una etapa creativa amb entitat pròpia al cànon de l'exlíder dels Kinks. Si ara fa un any Davies es treia de la màniga un sentit tribut als Estats Units, "Americana", la seva continuació està plantejada des d'un punt de vista essencialment britànic i serveix al londinenc per a passar revista a alguns dels capítols més foscos de la seva biografia -el tiroteig que va estar a punt d'acabar amb la seva vida l'any 2004 a New Orleans, per exemple-, tancar velles ferides i seguir homenatjant el país que va lliurar al món el blues, el rock'n'roll, el jazz i tots els gèneres musicals que cita a "The Invaders". El segon tall d'un "Our Country: Americana Act II" (2018) on repeteixen els Jayhawks com a banda d'acompanyament i on l'autor de "You Really Got Me" segueix explorant les arrels de la música que el va captivar de petit als carrers de Muswell Hill. Atenció al rock'n'roll de "Back in the Day", a mig camí de Chuck Berry i Elvis Presley, i també a revisions de títols pretèrits com un "Oklahoma USA" que els mateixos Kinks havien enregistrat a "Muswell Hillbillies" (1971) i que ara adopta les formes més crepusculars i atmosfèriques del country alternatiu. Davies ja ha anunciat que prepara un tercer volum d'aquest projecte Americana, un últim capítol de la que presumiblement serà la seva gran trilogia d'estudi en solitari.

Nelson canta Sinatra

Willie Nelson.

Definitivament, el cas de Willie Nelson és digne d'anàlisi. Amb 85 primaveres a l'esquena, el veterà músic texà segueix lliurant discos d'estudi a un ritme aclaparador. Quan encara es manté flamant aquell fantàstic "Last Man Standing" que va sortir del forn fa tan sols uns mesos, Nelson anuncia la imminent edició d'un àlbum de tribut a Frank Sinatra. De moment n'ha avançat una peça, una càlida versió de "Summer Wind" que li ha quedat de fàbula. Poden escoltar-la i veure'n el videoclip oficial a Youtube.

Ep en directe de Nick Cave

Nick Cave, en directe a Copenhaguen.

Mentre molts tot just acaben d'assimilar l'apoteòsica actuació de Nick Cave & The Bad Seeds al passat Primavera Sound, els australians anuncien la imminent edició d'un ep enregistrat en directe. El plàstic veurà la llum el mes de setembre i inclourà quatre de les peces que ja es van poder escoltar a "Distant Sky" (2018), la pel·lícula del concert que la banda va oferir l'any passat a Copenhaguen en el marc de la gira de presentació d'"Skeleton Tree" (2016). Ni més ni menys que "Jubilee Street", "Distant Sky", "From Her to Eternity" i "The Mercy Seat", títols que van tornar a sonar (i de quina manera) la passada primavera al Parc del Fòrum.

The Tiki Creeps

Des de Los Angeles, The Tiki Creeps practiquen surf instrumental a tota pastilla i tenen una especial fixació per l'estètica hawaiana i les pel·lícules de ciència-ficció de fa més de mig segle. Solen actuar en tiki bars, locals d'estètica fifties i festes de pin-ups i similars. I els dos discos que tenen publicats a data d'avui -"Invaders From Beyond the Sound Of Surf" (2014) i "Idol Worship" (2015)- són ideals per a cremar adrenalina en dates estiuenques com les que tenim a sobre. Descobreixin-los a Bandcamp.

Avec

Si fan vostès un cop d'ull al compte de Facebook d'Avec, s'adonaran que a l'apartat on tots els músics citen aquells artistes que els han influït ella cita la seva joventut. I tenint en compte que tan sols té 22 anys, un pot arribar a entendre que les seves cançons parlen exclusivament de l'ara i aquí, i més concretament del seu ara i del seu aquí. De les seves pors, de les seves esperances i, en definitiva, del seu dia a dia i de la seva experiència vital.

Avec és originària d'Àustria, però la seva música invoca les formes més transatlàntiques de la tradició anglosaxona. Al seu primer àlbum, "What if We Never Forget" (2016), ja va jugar al seu aire amb el folk més fràgil i cristal·lí i el soft rock en la seva concepció més càlida i elegant. Una fórmula que ha arrodonit de cara a "Heaven / Hell", un segon plàstic que veurà la llum el proper mes de setembre a través d'Earcandy Records i del qual acaba d'avançar el single "Love". Deu peces produïdes per Tommy McLaughlin (Villagers) que haurien d'apel·lar per igual als seguidors de Daughter, Mazzy Star o fins i tot PAVVLA.

Avec actuarà el proper 1 de setembre al festival Eufònic de les Terres de l'Ebre. Per anar obrint boca, poden veure el videoclip de "Love" a Youtube.

Macari Gómez (1926-2018)

MACARI GÓMEZ

(1926-2018)

Era una d'aquelles figures que des d'un discret segon pla van dibuixar, mai més ben dit, algunes de les imatges més icòniques de la història del setè art. L'il·lustrador reusenc Macari Gómez, conegut artísticament com a Mac, va captivar la indústria cinematogràfica amb el seu art i va realitzar les caràtules de clàssics com "Casablanca" (1942), "Psycho" (1960), "Doctor Zhivago" (1965) o "Dr. No" (1962). La seva obra no tan sols evoca l'era daurada de Hollywood, sinó sobretot una manera de concebre i entendre el cinema que ha anat a la baixa durant les passades dècades. Ens deixava el passat cap de setmana a l'edat de 92 anys.

The Prodigy avancen una peça de "No Tourists"

Més salvatges que de costum, si és que això és possible, es presenten The Prodigy al seu darrer llançament. Un "Need Some 1" on els britànics adapten el seu discurs contundent i agressiu a les últimes tendències urbanes, i que serveix com a avançament del proper disc de la banda, "No Tourists", que veurà la llum durant la propera tardor. Poden veure'n el videoclip a Youtube.

Paula Domínguez i Vicenç Solsona al Festival Bouquet d'Alella

PAULA DOMÍNGUEZ & VICENÇ SOLSONA

Festival Bouquet d'Alella, Alella

21 de juliol de 2018

Cançó d'arrel mediterrània amb acabats flamencs entre vinyes. El guitarrista Vicenç Solsona i la vocalista Paula Domínguez van presentar ahir algunes peces del seu projecte conjunt Aire i les van amanir amb estàndards aliens en una finca vinícola carregada d'història al cor de la DO Alella. El Festival Bouquet d'Alella és una iniciativa de Brubaker i del propi celler Bouquet d'Alella que marida el fet musical amb la cultura del vi i la gastronomia de proximitat.

Cat Power avança una peça de "Wanderer"

Ressons onírics i una fotografia que evoca la immensitat de la natura a "Wanderer (Intro)", el videoclip amb què Cat Power ha anunciat la pròxima edició del seu primer disc d'estudi en cinc anys. Es titularà "Wanderer", veurà la llum el 5 d'octubre i el presentarà en directe l'1 de novembre a la sala Razzmatazz. Poden veure el clip a Youtube.

20 anys de "Volume 8: The Threat Is Real"

Avui fa 20 anys que Anthrax van publicar "Volume 8: The Threat Is Real", un dels seus treballs més injustament infravalorats i el meu preferit de tots els que van fer amb John Bush a les veus. Recordo que els vaig arribar a veure en aquella mateixa gira, març de 1999 a la sala Zeleste telonejant a uns Sepultura que venien ja sense Max Cavalera (com era d'esperar els novaiorquesos van passar la mà per la cara als brasilers). Aleshores van entrar en caiguda lliure a nivell de popularitat, van salvar els mobles recuperant Joey Belladonna com a vocalista titular i com a conseqüència van experimentar en termes musicals la primera gran involució de la seva història. El novembre vinent els tornarem a tenir per aquí com a teloners d'Slayer (però a aquests ja els avanço ara que ningú els passa la mà per la cara).

La talk box de Pete Drake

La pedal steel guitar de Pete Drake va definir alguns dels grans moments de la música country dels anys 50 i 60, tant als discos que el nord-americà signava amb el seu nom com a les sessions que enregistrava al costat de Bob Dylan ("Lay Lady Lay"), Tammy Wynette ("Stand By Your Man"), Lynn Anderson ("Rose Garden") o Charlie Rich ("Behind Closed Doors"). Però Drake també va ser un dels pioners en l'ús de la talk box. Darrerament les xarxes socials han recuperat aquest vídeo on segons alguns es va avançar al mateix Peter Frampton, però si escolten l'efecte que aconsegueix s'adonaran que la cosa va molt més enllà i anticipa alguns patrons que han definit el rock psicodèlic dels darrers anys -penso en Tame Impala, per exemple- i molts dels ritmes urbans contemporanis -l'efecte auto-tune del trap, sense anar més lluny-.

20 anys del Bridges to Babylon Tour a Barcelona

L'escenari del Bridges to Babylon Tour, que tal dia com avui de
fa 20 anys va portar els Stones a l'Estadi Olímpic de Barcelona.

És una d'aquelles dates que d'alguna manera porto gravades al meu adn. 20 de juliol de 1998 a l'Estadi Olímpic de Barcelona (aleshores encara no es deia Lluís Companys), el meu primer concert dels Rolling Stones i una nit que mai oblidaré per molts anys que passin. Avui en fa dues dècades, i des d'aleshores he arribat a veure Ses Majestats en tres ocasions més però aquella primera cita en el marc del Bridges to Babylon Tour és la que es manté més fresca a la meva memòria -juntament, és clar, amb la del passat mes de setembre, que m'atreviria a qualificar com la més rodona de totes a nivell tant de repertori com d'execució-.

L'any 1998 Ses Satàniques Majestats portaven gairebé una dècada sense trepitjar els escenaris catalans i presentaven un disc, "Bridges to Babylon" (1997), que d'alguna manera havia rentat la cara al discurs stonià i l'havia sintonitzat amb un panorama musical marcat per l'electrònica i la ressaca del rock alternatiu en les seves diferents manifestacions. Assistir aleshores a un concert de Mick Jagger i companyia ja equivalia a presenciar una lliçó d'història del rock'n'roll amb totes les lletres, però el material de nova factura encara hi jugava un paper determinant.

Fins a cinc peces de "Bridges to Babylon" van arribar a caure aquella nit, algunes de les quals s'han mantingut als repertoris de gires posteriors, essent l'àlbum en qüestió l'últim de la banda que va tenir un pes important a la seva pròpia gira de presentació. La resta del set list es va nodrir de clàssics com "Satisfaction", "Gimme Shelter", "You Can't Always Get What You Want" o "Brown Sugar" -a destacar la inclusió de "Paint It Black", escollida pel públic mitjançant una votació a través d'internet, un mètode aleshores novedós i inèdit en l'àmbit de la música en directe-. I tot això embolcallat amb un muntatge escènic de motius babilònics i dimensions gairebé bíbliques que refermava els Stones com una entitat enorme i inabastable en tots els sentits.

Però no tot van ser flors i violes en aquell Bridges to Babylon Tour. La data inicial del concert havia d'haver estat l'1 de juny d'aquell mateix any, però va haver-se de posposar a causa d'un accident domèstic que va deixar Keith Richards fora de combat durant algunes setmanes. La nova data es va anunciar en un període de temps relativament breu però suficient per a despertar un notable nerviosisme entre bona part de l'afició. És clar que finalment van venir, nosaltres els vam veure i ells van vèncer amb escreix. Aleshores no eren poques les veus segons les quals assistíem a l'últim acte de la història dels Stones. Dues dècades després, la banda segueix en actiu, oferint actuacions memorables i insinuant que prepara un nou disc d'estudi. El miracle stonià no s'atura.

Polartropica

Cançons de naturalesa onírica amb acabats electrònics i ressons àcids. Una artista que tot just comença a destacar a l'escena emergent de Los Angeles i que sens dubte alegrarà el dia a més d'un seguidor de Björk, Kate Bush o Bat For Lashes. I un discurs calidoscòpic on tenen cabuda registres com el dream pop, els ritmes urbans o l'electrònica més còsmica i atmosfèrica. Polartropica és l'alter ego d'Ihui Cherise Wu, una artista taiwanesa que des de ben petita es troba establerta a Califòrnia. El seu repertori està marcat pels contrastos, per l'alternança entre fred i calor, entre paisatges polars i tropicals, entre essències orgàniques i instrumentació digital, entre sentit melòdic i vocació avantguardista. Va debutar l'any 2016 amb l'àlbum "Astrodreams", i ara acaba de presentar el single "Golden Soul". Pode'n veuren el videoclip a Youtube.

Hip hop al carrer

Dies enrere vaig arribar a la ciutat dormitori on visc amb l'últim tren que sortia del centre de Barcelona. A l'abandonar l'estació vaig observar com dos adolescents subsaharians celebraven la cultura hip hop en un dels laterals del mateix edifici i amb l'entusiasme de qui encara té tota la vida per davant. Un d'ells ballava, i de quina manera, al ritme de la música que sortia d'un altaveu situat en una barana del mobiliari urbà -no vaig poder identificar-ne els autors, però qui rapejava ho feia amb un accent clarament afroamericà-. L'altre s'ho mirava, movia el cap al ritme de la mateixa música i de tant en tant aprofitava els patrons rítmics per improvisar alguna rima en un anglès força correcte. Jo m'ho vaig quedar mirant des de lluny, perquè realment em semblava un espectacle digne de veure i escoltar. I aleshores va arribar una patrulla policial, probablement alertada per algun veí amb l'oïda massa fina, i va procedir a identificar els joves després de requerir-los que apaguessin la música. La qual cosa em va saber greu per dos motius. El primer, que si el soroll al carrer l'haguessin fet seguidors del Barça (o del Madrid, o de la Roja) en lloc de dos joves rapers subsaharians, de ben segur no hauria passat res. El segon, i més important, que aquells dos nois es mereixerien estar en un escenari i viure d'allò que els agrada en lloc de rebre un tracte com el que se'ls va dispensar aquella nit.

Mig segle d'"Anthem of the Sun"

Per a molts, "Anthem of the Sun" (1968) va ser el disc que va acabar de situar The Grateful Dead a l'avantguarda del rock psicodèlic. Una afirmació en absolut gratuïta, i és que va ser en aquest segon àlbum on es va consolidar la formació clàssica de la banda californiana amb la incorporació del bateria Mickey Hart. I va ser també en aquest plàstic on els Dead van acabar de definir el seu so. Si el seu debut homònim, editat l'any anterior, presentava vincles evidents amb el rock de garatge de l'època, a "Anthem of the Sun" els de San Francisco es van deixar anar amb extensos desenvolupaments instrumentals i excursions àcides que d'alguna manera traslladaven a l'estudi l'esperit d'una banda essencialment de directe -a més d'anticipar el concepte jam band-. Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

50 anys de "Yellow Submarine"

Avui fa 50 que es va estrenar als cinemes "Yellow Submarine" (1968), la pel·lícula d'animació inspirada en la cançó homònima dels Beatles, dirigida per George Dunning i protagonitzada pels propis Fab Four amb forma de personatges animats que des d'aleshores formen part de la més universal iconografia pop. Una cinta d'aventures i fantasia on els de Liverpool viatgen fins al país imaginari de Pepperland a bord del també icònic submarí groc. L'objectiu, salvar els seus habitants de la tirania dels Blue Meanies, unes terribles criatures que odien la música. Metafòrica línia argumental per a una pel·lícula a priori destinada al públic infantil però carregada de referències àcides, que va marcar un abans i un després en l'àmbit de l'animació i va portar els colors psicodèlics a la gran pantalla. Recentment s'ha tornat a estrenar als cinemes amb motiu d'aquest 50è aniversari.

Black Rebel Motorcycle Club a la 2 d'Apolo

Un moment de l'actuació de BRMC.

BLACK REBEL MOTORCYCLE CLUB
+ QUEEN KWONG

La 2 d'Apolo, Barcelona

16 de juliol de 2018

De totes les bandes que van irrompre a principis de segle sota el paraigües del mal anomenat nou rock, Black Rebel Motorcycle Club deu ser l'única que ha aconseguit arribar als nostres dies sense haver fet cap pas en fals. Els de San Francisco mai van assolir les cotes de popularitat de contemporanis com els Strokes o els White Stripes. Però en comparació amb els primers poden presumir d'una trajectòria sempre coherent amb ella mateixa. I a diferència dels segons han sobreviscut al seu context generacional sense esgotar la fórmula que al seu dia els va diferenciar de la resta, la d'aquell combo que sonava i segueix sonant com si The Jesus and Mary Chain haguessin escoltat Willie Dixon en lloc de Phil Spector.

El seu darrer disc, "Wrong Creatures" (2018), dista notablement dels nivells d'inspiració de plàstics com "B.R.M.C." (2001) o "Howl" (2005), però encara aporta al relat dels californians arguments tan determinants com "Little Thing Gone Wild" i "King of Bones", amb què Peter Hayes i companyia van obrir foc la nit passada en una sala 2 d'Apolo plena fins a la bandera -la qual cosa convida a plantejar-se per què els promotors no van optar per la sala gran del mateix recinte, on una bona part del respectable hauria pogut gaudir del concert amb força més comoditat-. O com "Spook", que ja en plena recta final va invocar l'esperit dels millors Black Keys.

La resta del repertori va repassar bona part d'un fons d'armari que encara llueix com el primer dia i del qual van sobresortir els repunts pantanosos de "Beat the Devil's Tattoo", "Ain't No Easy Way" i "Shuffle Your Feet", la musculatura rockera de "White Palms" o el blues monolític d'"Spread Your Love". Ja en tanda de bisos van encadenar les descàrregues àcides de "Red Eyes and Tears" i "Awake" amb l'atac frontal de "Whatever Happened to My Rock'n'Roll (Punk Song)", culminació de dues intenses hores sense treva ni pausa.

Abans havia actuat Queen Kwong, alter ego de la també californiana Carré Callaway, que acompanyada d'una banda sòlida com un buldòzer va desplegar tot un arsenal de rock en fase terminal i amb vocació sorollista. Cançons que en directe guanyen decibels i es desprenen de tots els ornaments d'estudi per a manifestar-se contundents i directes a la jugular. Una carta de presentació que al seu moment va arribar a captivar tot un Trent Reznor i que ahir va convèncer amb escreix la parròquia de BRMC.

Primer disc de Mudhoney en cinc anys

Mudhoney - Foto Emily Reiman.

Ja han passat cinc anys des de l'edició del fins ara últim disc de Mudhoney, "Vanishing Point" (2013). Durant aquest temps no han parat quiets, s'han fet un tip de girar i fins i tot han tret un àlbum en directe, i ara anuncien que per fi tenen a punt un nou treball d'estudi. Es titularà "Digital Garbage" i veurà la llum a finals de setembre a través de Sub Pop. De moment n'han avançat una peça que genera bones expectatives, "Paranoid Core". Escoltin-la a Youtube.

Festival Bouquet d'Alella 2018

Torna el Festival Bouquet d'Alella, una iniciativa de Brubaker i el propi celler Bouquet d'Alella que marida música d'arrel, gastronomia de proximitat i vins ecològics. Serà el proper dissabte, 21 de juliol, amb l'actuació de Paula Domínguez i Vicenç Solsona i l'espectacle familiar "Electric Babyland" de Bruc Brothers Company. Més informació al web del festival.

Festival de Blues de Barcelona 2018 (2)

Keith Dunn, durant l'actuació d'ahir a Nou Barris.

FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA 2018

Seu del Districte de Nou Barrist, Barcelona

14 de juliol de 2018

Va ser una de les postals més metafòriques de totes les que es van poder observar la nit passada a la Seu del Districte de Nou Barris. La cua que es va formar al davant de l'estand de merchandising tot just acabada l'actuació de Travellin' Brothers. En uns temps en què no es venen discos (o això diuen) i alguns semblen tenir certa pressa per enterrar els formats físics, la banda de Bilbao va congregar tota una multitud que volia endur-se'n a casa una còpia del flamant "13th Avenue South" (2018). La qual cosa convida a replantejar certs postulats propis de l'era digital, i evidencia que quan es fan les coses ben fetes els resultats poden ser més que satisfactoris.

El secret de Travellin' Brothers no va ser cap altre que oferir una actuació incontestable a tots els nivells i magnànima en tots els sentits. Un final de festa per la porta gran a cop de soul pantanós, rhythm & blues ben engreixat, rock de garrafa i fins i tot unes gotes de gòspel i jazz. Comunió total amb el públic des del minut zero, aclaparadora presència escènica i consciència de classe -el vocalista Jon Careaga no es va estar d'invocar el nom de Nou Barris cada vegada que es va adreçar al respectable-. I un repertori que va alternar perles de collita pròpia amb lectures de clàssics de Robert Johnson, Louis Armstrong o Ray Charles.

Abans havien actuat dos referents internacionals de pes com són els harmonicistes nord-americans Keith Dunn i Rob Stone. El primer, veterà amb més de tres dècades de trajectòria, va actuar a duet amb el guitarrista mallorquí Balta Bordoy en un passi que va reeditar l'aliança forjada per ambdós músics ara fa un any al barceloní Honky Tonk Blues Bar. El segon va comptar amb l'acompanyament de The Boogiers, tota una maquinària de jump blues i boogie woogie integrada per vells coneguts de l'escena barcelonina. Tota una unió transatlàntica que va invocar les essències més fresques del blues de Chicago i va culminar amb una accelerada versió del "Rocket 88" d'Ike Turner.

Festival de Blues de Barcelona 2018 (1)

Joe Louis Walker, la nit passada al Festival de Blues de Barcelona.

FESTIVAL DE BLUES DE BARCELONA

Seu del Districte de Nou Barris, Barcelona

13 de juliol de 2018

El Festival de Blues de Barcelona és una d'aquelles cites que solen figurar de forma discreta a l'agenda cultural i mediàtica de la ciutat, sepultat sota l'allau de festivals pròpia d'aquesta època de l'any. I és una llàstima perquè ens trobem davant d'un esdeveniment genuïnament singular, amb valor social i de naturalesa transversal. És singular perquè descentralitza el mapa cultural barceloní concentrant bona part de la programació a la Seu del Districte de Nou Barris, una joia oculta del patrimoni arquitectònic situada en un d'aquells veïnats que no solen aparèixer en guies turístiques i similars. Té valor social perquè l'entrada és lliure, la qual cosa contribueix a universalitzar l'accés a la cultura -un detall important tenint en compte que Nou Barris concentra una de les rendes familiars més baixes de la capital catalana-. I és transversal perquè el seu cartell, una amalgama de primeres figures i veus emergents del blues tant a escala global com local, apel·la tant al melòman de base vingut des de diferents punts del país com als veïns d'un barri que la majoria de programadors solen passar per alt.

Reveladora va ser la imatge, la nit passada, d'un avi amb els seus néts gaudint del concert de Kenny Neal, multiinstrumentista originari de Louisiana a qui alguns consideren com un deixeble avantatjat de B.B. King, a qui ahir va retre un sentit homenatge dedicant-li una de les cançons del seu set. O les coreografies que uns metres més enllà es marcaven dos adolescents del barri que afirmaven saber molt poc sobre el blues, que probablement assistien per primer cop a un espectacle d'aquestes característiques, i que s'ho passaven tan bé o fins i tot millor que tots aquells que venien amb els deures fets de casa. A més de Neal, la nit passada van brillar també els barcelonins Johnny Big Stone & The Blues Workers, però el reclam principal era sens dubte la presència d'un Joe Louis Walker a qui un membre de l'organització va presentar com una llegenda viva.

I no n'hi havia per menys. Amb gairebé set dècades a l'esquena, el californià és molt més que un il·lustre veterà. És un supervivent i sobretot un d'aquells guitarristes fora de sèrie que no sedueixen a base d'exercicis gimnàstics al màstil, sinó d'un estil propi que resulta inconfusible a l'estudi i esdevé tota una experiència a l'escenari. Parlem d'un músic que juga amb l'afinació de la seva guitarra durant els solos per tal de fer-los més dinàmics, d'un líder que comença els seus concerts presentant els músics que l'acompanyen -baix, bateria i teclats- i convidant-los a lluir-se des d'un primer moment, i d'una formació tot terreny que en qüestió d'una hora i mitja és capaç de ventilar-se estils com el blues d'ascendència texana, el soul d'escola Stax, el gòspel o el rock'n'roll més primitiu i no despentinar-se. Aquesta nit el festival comptarà amb la presència de Keith Dunn, Rob Stone i Travellin' Brothers, entre d'altres. Tota la informació aquí.

Eggstone - "In San Diego" (1992)

Una d'aquelles troballes que un pot arribar a fer de tant en tant en certes botigues de segona mà. Eggstone era una banda sueca que hauria merescut una sort millor, sobretot tenint en compte la repercussió obtinguda per altres bandes escandinaves que s'hi havien inspirat -penso en The Cardigans, per exemple-. I aquest "In San Diego" (1992) és el seu disc de debut, descatalogat actualment però encara fresc i refrescant malgrat el pas del temps. Tretze talls de pop independent amb unes gotes de psicodèlia i aquell sentit melòdic i harmònic que des d'aleshores ha caracteritzat tantíssimes bandes sueques -a més dels citats Cardigans penso en Peter Bjorn and John-.

Mazoni - "Cançons robades" (2018)

Hi ha artistes que entenen els discos de rareses com a mirades alternatives a les seves respectives trajectòries. D'altres hi veuen l'oportunitat de posar ordre a una part dels seus catàlegs i, de passada, fer les coses una mica més fàcils als seguidors més completistes. De "Cançons robades" (2018, Bankrobber), el primer recopilatori de rareses de Mazoni, es podria dir que d'alguna manera desenvolupa les dues funcions i a la vegada fa una mica més amena l'espera d'un nou disc de l'alter ego de Jaume Pla.

Són nou talls en total, la majoria perduts al túnel del temps i alguns inèdits fins a data d'avui. Destaca entre aquests últims l'inicial "Sol". Una de les peces que Pla va enregistrar en solitari a "Carn, os i tot inclòs" (2017), regravada amb l'acompanyament d'una banda i elevada a exercici de folk-rock malencònic al més pur estil de Tom Petty o George Harrison. La segueixen, gairebé en les mateixes coordenades sonores, "Magranes molt" i "Purgatori", les dues cares d'un single publicat l'any 2013 i llargament descatalogat.

Fins i tot aquells que no estiguin del tot familiaritzats amb l'obra de Mazoni reconeixeran amb tota probabilitat la melodia de "Nedar contracorrent", la sintonia de la sèrie de TV3 Kubala, Moreno i Manchón, mai abans editada en cap format discogràfic. O "Ain't Got No", l'original de Nina Simone adaptat al català i transformat en un rock'n'roll vital i visceral que per moments pot fer venir al cap una de les composicions més populars de Pla -"Ei, que surt el sol", ni més ni menys-.

Encara en l'àmbit de les versions, "A la meva vida" és una tendra lectura de l'"In My Life" dels Beatles. I tornant a les composicions pròpies, cal destacar també la inclusió d'"Arrels" i "Golafre de marisqueria / Foie", dues perles de pop inquiet publicades originalment a l'ep "Inaudit" (2011). Tanca el disc "Eufòria 2010", tot un clàssic de Mazoni regravat amb el suport vocal de tota una Bikimel. Poden escoltar el disc a Spotify.

Firemelon

Vénen d'Orange County, Califòrnia, i les seves cançons mariden dècades de tradició nord-americana amb una aguda sensibilitat pop i un ganxo melòdic fora de sèrie. Han compartit escenari amb gegants com Dr. John, Robben Ford o David Lindley. Citen entre les seves influències a Tom Petty, Lucinda Williams, The War On Drugs i Elvis Costello. I encara podríem afegir a l'equació discursos com els de Jayhawks, Ryan Adams, John Mellencamp, Green On Red o Long Ryders, entre d'altres.

Firemelon són Matthew Samia (veu i guitarra), Matt Bailey (guitarra i mandolina), Ron Larson (baix), Jeff Cassens (bateria) i Chris Harvey (pedal steel). El seu primer àlbum, "The First", va veure la llum a principis d'aquest mateix any i ja contenia arguments tan incontestables com l'embranzida inicial de "Never Dance" -amb un orgue envolvent i unes guitarres enceses al més pur estil Heartbreaker-, l'elegància tardorenca de la costelliana "Forget About You" o aquell rock'n'roll deliciosament crepuscular que és "Tell Me" amb la seva deliciosa guitarra twang.

Ara en presenten la continuació amb forma de single. Un "Before Goodbye" que afina encara més la fórmula inicial, reforça els elements més orgànics del so de Firemelon i presenta a la banda més segura d'ella mateixa però sense renunciar a la seva frescor inicial. Una peça de naturalesa malencònica amb acabats d'allò més enèrgics i dinàmics, que juntament amb el citat àlbum de debut convida a seguir el quintet californià de molt a prop. Poden comprovar-ho vostès mateixos al seu web.

Queen Kwong

Les seves cançons sonen com si PJ Harvey i Queens Of The Stone Age col·lisionessin en ple viatge àcid en algun punt indeterminat de les extensions desèrtiques que hi ha a l'est de Los Angeles. I els seus discos conjuren a parts més o menys iguals sensualitat, misteri i visceralitat. Queen Kwong és l'alter ego de Carré Callaway, una californiana que durant els darrers anys ha aconseguit captar l'atenció de gegants com el mateix Trent Reznor, qui en més d'una ocasió l'ha convidat a obrir els concerts de Nine Inch Nails. Poden vostès descobrir-la al seu web o bé acostar-se el proper 16 de juliol a la sala 2 d'Apolo, on actuarà com a telonera de Black Rebel Motorcycle Club.

Antologia de Joe Strummer

Joe Strummer (1952-2002).

No resulta fàcil per al no iniciat acostar-se a l'obra de Joe Strummer al marge de The Clash. Dels seus inicis amb els 101ers al seu retorn per la porta gran al capdavant dels Mescaleros passant per la seva tasca com a compositor de bandes sonores, la trajectòria del músic britànic és tan eclèctica com inconnexa. Per això és una molt bona notícia que els seus hereus s'hagin decidit a posar-hi una mica d'ordre amb la imminent edició del que serà el primer recopilatori centrat exclusivament en allò que va passar abans i després de The Clash. "Joe Strummer 001", es titularà, i si tot va bé el tindrem al carrer a finals de setembre en múltiples edicions que, com ja sol ser habitual en aquests casos, aniran dels formats més luxosos als més econòmics. A més de les peces més representatives de cada una de les diferents etapes, hi haurà abundant material inèdit com ara una antiga demo del que acabaria esdevenint "This Is England" -bé, sembla que al capdavall la connexió Clash havia d'acabar sortint per algun lloc o altre-. Més informació aquí.

Recomanació: Festival de Blues de Barcelona 2018

Torna el Festival de Blues de Barcelona i ho fa amb un dels cartells més eclèctics i cridaners que ha arribat a presentar durant els darrers anys. Tota una selecció d'artistes tant d'aquí com de fora on destaquen pesos pesants com l'il·lustre veterà Joe Louis Walker, el tot terreny Kenny Neal, el duet transatlàntic que conformen Keith Dunn i Balta Bordoy, o els sempre refrescants Travellin' Brothers. Tots ells passaran aquest cap de setmana -divendres 13 i dissabte 14 de juliol- pel pati de la Seu del Districte de Nou Barris. Un emplaçament gairebé idíl·lic i una aposta, la dels organitzadors del festival, que descentralitza el mapa cultural de Barcelona tot programant música en directe en aquells districtes que no solen aparèixer a les guies turístiques. Entrada lliure perquè ningú es quedi fora. Més informació aquí.

Livio Almeida i Zack O'Farrill a El 9 Nou

Livio Almeida i Zack O'Farrill són dues de les figures més reconegudes de l'actual subsòl jazzístic novaiorquès -el segon és el nét del gran Chico O'Farrill-. El passat dissabte 7 de juliol van actuar al Tarambana amb Albert Marquès i Manel Fortià, dos músics catalans que també es troben establerts a la ciutat dels gratacels. Hi vaig assistir i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

"Sicario: Day of the Soldado" (2018)

Benicio del Toro en un fotograma de "Sicario: Day of the Soldado".

A aquestes alçades no és cap disbarat afirmar que Sicario podria ser al setè art allò que les novel·les de Don Winslow són a la literatura de ficció. Una mirada sense embuts a la lluita contra el narcotràfic que té lloc a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Dos bàndols -els càrtels de la droga i les diferents agències governamentals nord-americanes; en tots dos àmbits solen haver-hi també faccions enfrontades entre elles- i una guerra on tot s'hi val perquè no hi ha bons ni dolents. Així ho va obervar Winslow i així ho ha observat Stefano Sollima -qui relleva Denis Villeneuve com a director a la nissaga cinematogràfica- a "Sicario: Day of the Soldado" (2018), segon lliurament del que ja es perfila com una sèrie -en aquesta segona part queden uns quants ítems per resoldre-. Repeteixen Josh Brolin i Benicio del Toro al capdavant d'un repartiment que aquesta vegada prescindeix d'Emily Blunt. I l'acció s'endinsa tant a l'interior de Mèxic com al fons més obscur de les misèries que la corrupció, el narcotràfic i la manca de perspectives vitals desencadenen en ambdós costats de la frontera. Un thriller coral que comença a ritme frenètic i acaba malament, molt malament, però és que d'això es tractava.

Livio Almeida & Zack O'Farrill

LIVIO ALMEIDA & ZACK O'FARRILL

Tarambana, Cardedeu

7 de juliol de 2018

Si Nova York és la capital del món, la metròpoli per excel·lència on conviuen totes (o gairebé) les cultures del planeta i tot allò que se sol dir quan es parla de la Big Apple, la seva escena musical n'és una bona mostra. El concert que va tenir lloc ahir a la tarda al Tarambana s'havia anunciat com una sessió de jazz amb denominació d'origen novaiorquesa. I si bé és cert que els quatre músics que es van enfilar a l'escenari es troben ara mateix entre els més destacats del subsòl jazzístic de la ciutat dels gratacels, també ho és que tots tenen procedències molt llunyanes i diverses entre elles. Livio Almeida (saxofon) és originari del Brasil. Zack O'Farrill (bateria) és nascut a Brooklyn, però ve d'una nissaga familiar amb arrels cubanes sense la qual no s'entendria el maridatge de jazz i ritmes llatins -el seu avi era Chico O'Farrill, poca broma-. I Albert Marquès (piano) i Manel Fortià (contrabaix) són catalans que han aconseguit fer amb èxit les Amèriques. La suma de tots quatre dóna lloc a un discurs molt ric en matisos, que apunta a registres com el bebop però no dubta a l'hora d'enriquir-los amb patrons tropicals, llatins o fins i tot flamencs. Ahir van interpretar originals d'Almeida i Marquès que van amanir amb personals i intransferibles lectures d'estàndards que es van fer seus amb respecte però sense miraments.

Bifannah

Canten en portuguès, en gallec, en castellà i en anglès. Les seves cançons beuen del rock psicodèlic facturat a finals dels 60 en ambdós costats de l'Atlàntic, però també de l'afropop, el Tropicalisme brasiler, les bandes sonores de l'spaghetti western i qualsevol registre amb regust fronterer. De Gilberto Gil, Os Mutantes, els Pink Floyd de Syd Barrett, Rodriguez, els primers Santana i fins i tot The Limiñanas, amb qui farien un molt bon doble cartell. Bifannah és una banda establerta a Madrid i formada per músics gallecs que vivien a Barcelona i a Londres durant l'etapa fundacional del grup. Durant els darrers dos anys han publicat un ep, diversos singles i un disc llarg -"Maresia" (2017)- que els han destapat com una de les propostes més fresques, eclèctiques i singulars de l'escena emergent madrilenya. Descobreixin-los a Bandcamp.

Daniel Ruiz - "Stories from a Whiskey​-​soaked Mind" (2018)

Aviat farà un any que el mataroní Daniel Ruiz va decidir acabar amb el que fins aleshores havia estat el seu projecte personal, Weinf, per començar a actuar i a signar cançons amb el seu propi nom. Una nova etapa que va encetar penjant un parell de composicions noves a les plataformes digitals i que ara es consolida amb l'edició d'un primer ep, "Stories from a Whiskey-soaked Mind" (2018). Cinc pistes poblades per dones misterioses, ànimes a la deriva i més fauna nocturna. Cinc talls que podrien ambientar perfectament una pel·lícula de David Lynch i on Ruiz torna a conjurar esperits com els de Nick Cave, Tom Waits, Leonard Cohen o fins i tot Jim Morrison.

El plàstic s'obre a cop de guitarres líquides, orgues hipnòtics i la veu profunda i afectada de Ruiz entonant "A Cup Of Coffee With Two Sugar Cubes, Cream, And A Tiny Drop Of Whiskey", la primera de les dues peces que havia publicat prèviament a l'edició del disc. La segueix "Meet the Crimson Woman at the Dawn Cafe", un exercici de rock de garatge a baixa fidelitat que sona com els Fuzztones fent una versió dels Bad Seeds a altes hores de la nit. "I Can't Believe My Luck (I Really Hope I Don't Fuck This Up)", el tercer tall de l'ep, també havia vist la llum com a avançament i connecta el discurs del mataroní amb referents com Mark Lanegan o Jeff Buckley.

"Goodbye Letter from a Loved One" parteix d'un ritme de bateria gairebé marcial i un piano minimalista però a la vegada penetrant, enriquits amb laments vocals a contrallum i una harmònica que sembla sorgida de les profunditats més pantanoses del Mississippi. I la final "Blackout Drunk Dream (Silvia Comes Flying through the Window)" és el revers obscur d'allò que anomenem dream pop. Ressons onírics en clau noir per a il·lustrar un somni etílic tenyit de formes i presències d'allò més inquietants. Disponible a Bandcamp en format digital i en edició física limitada a 50 cassettes i 50 discos compactes (aquesta última amb bonus track inclòs i per cortesia del segell nord-americà Custom Made Music).

50 anys del debut de Tyrannosaurus Rex

Marc Bolan ja acumulava anys de militància als escenaris londinencs, primer a l'escena mod i després a l'òrbita psicodèlica, quan va començar a donar forma al projecte que l'acabaria catapultant cap a les més altes esferes del firmament pop. Tyrannosaurus Rex, embrió del que posteriorment esdevindria T.Rex, va debutar tal dia com avui de 1968 amb "My People Were Fair and Had Sky in Their Hair... But Now They're Content to Wear Stars on Their Brows", quilomètric títol per a un àlbum de folk àcid que al seu moment va obtenir una acollida gens entusiasta però amb el temps ha esdevingut un petit clàssic de culte -pel fet de trobar-se als inicis de la nissaga T.Rex, però també per la rehabilitació de què ha estat objecte el folk psicodèlic durant el present segle-. Acompanyat pel percussionista Steve Peregrin Took i ja amb Tony Visconti a les tasques de producció, Bolan (veu i guitarra) va concebre una col·lecció de cançons certament irregular però amb encerts tan destacables com la urgent i frenètica "Hot Rod Mama" -on ja es podien intuir alguns elements del futur so T.Rex- o els ressons orientals de la boirosa "Child Star". Faltaven encara alguns anys, un canvi de nom, la substitució de Peregrin Took per Mickey Finn i una injecció elèctrica per a acabar de situar Bolan al mapa -i a l'avantguarda de l'imminent glam rock-, però la primera llavor s'acabava de plantar avui fa 50 anys.

L'home orquestra

Jesús Peyrón, en una escena del documental.

Finalment vaig poder visionar la nit passada "L'home orquestra" (2017), el documental d'Àlex Gómez-Font i Carles Riobó sobre la figura de Jesús Peyrón, un músic barceloní artísticament conegut com a Jesús Moreno que durant la dècada dels 50 se'n va anar a fer les Amèriques, va aconseguir establir-se com a professional als locals més reconeguts de l'Havana i va acabar actuant arreu del món amb figures de l'alçada de Nat King Cole, Benny Moré o Frank Sinatra. La de Peyrón és una història certament increïble, però també és la de tots aquells músics catalans i espanyols que en temps difícils van aventurar-se a buscar fortuna a l'altre costat de l'Atlàntic i van escriure tot un seguit de capítols que ja formen part de la història. Capítols que malauradament s'han explicat molt poc (per no dir gens) en un país com el nostre, tan procliu a la desmemòria col·lectiva, i que de tant en tant surten a la llum gràcies a la tasca d'entusiastes i incansables activistes com Gómez-Font i Riobó. Poden veure el documental a Filmin.

El disc homònim de Dino Ratso

Diuen que els aniversaris rodons serveixen per passar revista a la feina feta, a les fites assolides i als reptes futurs. L'any vinent es commemorarà la primera dècada del disc de debut de Dino Ratso, l'encara definitiu "En la sección de contactos" (2009). Deu talls on l'exvocalista de Lost Animals es reinventava com a cronista no oficial de la Barcelona que hi ha més enllà de les postals i les rutes turístiques. Des d'aleshores s'ha passejat per incomptables escenaris, ha donat forma a una sòlida discografia que conjuga versos urbans amb les formes més bàsiques del rock'n'roll i s'ha consolidat com l'antiheroi de barri per excel·lència, però també com un músic de culte que sol navegar lluny de l'abast de la majoria de radars. La qual cosa deu importar-li ben poc quan avui mateix treu del forn un setè disc de títol homònim que es pot interpretar com l'exercici de reafirmació d'un artista tan acostumat a viure a contracorrent com a conviure amb l'adversitat.

"El mundo nos ha dado la espalda, es el momento de darle una puñalada", proclama a "Hagamos el animal", el rock marca de la casa que enceta el plàstic sense pèls a la llengua -"Cortémosle la cabeza al rey, quizás no sirva para nada, lo pasaremos bien", remata a la tornada-. I probablement el tall més estel·lar d'un disc que també troba arguments de pes en "Reflexiones después de ver Quadrophenia" i la punyent "El metro", dos mitjos temps amb ressons dels primers Oasis que conviuen amb passatges tan adrenalínics com el desvergonyit tour de force d'"Acostarme contigo". Menció a part es mereix la frenètica "Quiero bailar rock'n'roll", declaració d'intencions en tota regla i tot un single en potència que en algun univers paral·lel deu estar rebentant pistes de ball de punta a punta del planeta, i que en el cànon particular de Ratso es podria situar ben aviat al costat de "Coches y chicas" o "Elvis ha dejado el edificio". Poden escoltar el disc a Bandcamp.

Wilko Johnson - "Blow Your Mind" (2018)

La paraula supervivent aplicada a l'àmbit musical ha adquirit una dimensió pràcticament inèdita després dels últims episodis vitals de Wilko Johnson. Un càncer terminal que havia d'emportar-se'l a l'altre barri en qüestió de mesos, una gira de comiat amb totes les lletres, un disc a mitges amb Roger Daltrey -"Going Back Home" (2014)- que sempre havia volgut fer i que era aleshores o mai, i al final va resultar que el guitarrista britànic va vèncer el càncer amb la mateixa força amb què sol abanderar el blues elèctric amb denominació d'origen Canvey Island. "Blow Your Mind" (2018) és el seu primer disc després de la tempesta, i si bé és cert que els citats esdeveniments han acabat influint de forma puntual en el terreny líric, també ho és que musicalment ens trobem el Johnson de sempre. Potser més pantanós que de costum i amb una certa tendència al funk ric en greixos (sobretot en talls com "Tell Me One More Thing" o la inicial "Beauty"), però qui vulgui altes dosis de blues visceral, boogie hipnòtic i rock directe a l'estómac també les trobarà en pistes com "Marijuana", "That's the Way I Love You" o "It Don't Have to Give You the Blues". Molta atenció també a aquesta animalada en el millor dels sentits que és "Slamming", un frenètic instrumental que acomiada el disc per la porta gran i a ritme de salvatge jump blues. Wilko is back!

Shannon Shaw se'n va a Nashville

Shannon Shaw.

Ara que els Black Keys semblen estar en procés de pair les cotes mastodòntiques assolides pels seus últims llançaments discogràfics, el sempre hiperactiu Dan Auerbach aprofita el temps tot reformulant el seu propi projecte solista i donant una empenta a artistes que li agraden. L'últim cas ha estat el de Shannon and The Clams, una banda californiana de vibrant i refrescant rock'n'roll que fa tan sols uns mesos entrava a l'estudi a les ordres d'Auerbach i en sortia amb aquesta col·lecció de trencapistes incontestables que és "Onion" (2018). I quan la gran majoria de mortals encara no hem tingut temps d'assimilar el plàstic en qüestió, l'autor de "Waiting on a Song" (2017) sí que n'ha tingut de tornar a entrar a l'estudi amb la vocalista de la banda i sortir-ne amb un altre disc d'aquells que despatxen alegries a cada surc.

"Shannon in Nasvhille" (2018) és el debut com a solista de Shannon Shaw. El seu títol és una picada d'ullet al "Dusty in Memphis" (1969) de Dustry Springfield, l'àlbum en què el propi Auerbach reconeix haver-se inspirat a l'hora de treballar amb Shaw. No es tracta de cap caprici de productor amb aires de grandesa, sinó d'un exercici realitzat amb coneixement de causa per un Auerbach que ja comptava a la seva banda d'estudi habitual amb alguns dels músics de sessió que van gravar amb Springfield al seu moment. Es tracta de la mateixa formació amb la qual el Black Key va enregistrar el citat "Waiting on a Song", i salvant distàncies els resultats es troben tan a prop d'aquell plàstic com es poden trobar de "Dusty in Memphis".

Salvant distàncies perquè ni les composicions de Shaw -autora de la totalitat del repertori- són les d'Auerbach, ni la seva veu i presència són les d'Springfield. La qual cosa no l'ha privat de signar un plàstic de molta alçada on els encerts es compten a grapats. Un tractat de pop noir i soul tardorenc amb acabats elegants -atenció al crescendo de "Bring Her the Mirror"-. Tota una col·lecció de cançons que tant podrien tancar una pel·lícula de Quentin Tarantino com encentar-ne una de James Bond, i que tant poden entusiasmar als seguidors d'Amy Winehouse com als de la pròpia Springfield i fins i tot als de Shirley Bassey.

50 anys de "Music from Big Pink"

S'ha dit de "Music from Big Pink" (1968) que va ser un dels grans detonants de la deriva orgànica experimentada pel rock després de la febre psicodèlica, que va arribar a redefinir gèneres com el folk o el propi rock tot anticipant conceptes com l'anomenat so Americana, i que és un dels àlbums més influents de tots els temps. Afirmacions que potser caldria matisar però no per això deixen de ser certes. Editat tal dia com avui de fa 50 anys, el debut de The Band presentava els canadencs molt més relaxats i molt menys estridents que durant les seves elèctriques actuacions amb Bob Dylan. De fet, els seus onze talls es van gestar durant els mesos de retir en què Dylan i The Band van enregistrar el que es coneixeria com "The Basement Tapes". Robbie Robertson i companyia van aprofitar les estones lliures que els deixava el de Minnesota per a reconfigurar-se com a formació amb entitat pròpia i donar forma a un repertori que ja comptava amb arguments tan sòlids com "The Weight" -també hi figuraven composicions fins aleshores inèdites del Dylan, com "I Shall Be Released"-. El títol del disc deriva de la casa on es van concebre els seus continguts, però contràriament a la creença popular no es va enregistrar en aquell immoble sinó als estudis d'A&R al cor de Manhattan. La il·lustració de la caràtula és obra del mateix Dylan, l'ombra del qual sobrevolaria la trajectòria de The Band fins al final dels seus dies.