Demà serà un altre dia

No m'agrada la Nit de Cap d'Any. Em fa mandra la litúrgia d'una nit en què passar-s'ho bé és un imperatiu, i em fa mandra la letargia del dia després. No crec en els desitjos d'Any Nou, ni em crec les llistes de bons propòsits que solen acabar en paper mullat. Marqui el que marqui el calendari, la nit d'avui serà una nit com qualsevol altra. I demà serà un altre dia.

Eduard Olivés (1964-2022)

EDUARD OLIVÉS

(1964-2022)

Coneixia poc a l'Eduard Olivés. Ens teníem vistos l'un a l'altre i solíem saludar-nos quan ens trobàvem per Granollers, cosa que passava bastant sovint, però rarament arribàvem a intercanviar cap més paraula que un "Hola" o un "Què tal?". De vegades tenia la sensació que era una d'aquelles persones amb qui costa iniciar una conversa –i si hagués estat així no hauria passat res, perquè si parlem de persones difícils he d'admetre que jo mateix tinc pocs rivals-.

Llegia ahir, en una entrevista que li feia dies enrere l'amic Santi Montagud al Som Granollers –poden llegir-la en aquest enllaç-, que l'Eduard es veia ell mateix com "un home trist, poc valorat per ell i pels altres, un home que ha perdut la il·lusió". I això explica moltes coses, com aquella mirada abatuda amb què solia saludar-me o aquella barrera invisible que rarament deixava passar res més enllà d'un "Hola" o un "Què tal?".

"Estic cansat, trist, enfonsat. Em costa moure’m, estic fotut del cor, pel carrer sovint m’haig d'abraçar als fanals com si estigués enamorat, em marejo i em costa arribar a La Gralla, a l’Anònims", afirmava a l'entrevista en qüestió, en un dels actes de sinceritat més valents que recordo haver llegit en molt de temps, el d'una persona a qui no li fa res admetre que la vida no tan sols l'ha tractat malament, sinó que no li ha deixat cap altra sortida que rendir-se. Pecat capital, això últim, en aquest món fet a mida dels vencedors i on quedar segon ja equival a derrota.

"Només surto quan hi ha algun acte públic, alguns m’importen una merda, però vaig i els gravo. Aquests actes m’ajuden a moure’m, a sortir de casa", afegia. Efectivament, l'Eduard era conegut a Granollers perquè ho gravava tot (TOT). Era aquell home a qui et trobaves a qualsevol acte social, esportiu o cultural obert al públic, amb una càmera a la mà immortalitzant el moment.

Els que el vèiem sovint solíem comentar que devia tenir un dels arxius audiovisuals més complets de la crònica granollerina de la passada dècada i mitja (com a mínim). Doncs resulta que no, que com confessava a la mateixa entrevista no solia guardar res d'allò que gravava. De vegades les coses no han de tenir cap explicació. De vegades, per molt que costi d'entendre, la lògica és incapaç d'oferir respostes.

Ho saben bé les persones que no encaixen en aquest món quadriculat on la diferència, lluny de celebrar-se, és contemplada amb recel o fins i tot amb enuig. Persones com l'Eduard Olivés. L'home de la càmera, que ens deixava abans d'ahir a l'edat de 58 anys. El coneixia poc, deia abans, però em sap molt de greu la seva partida. Perquè malauradament cada cop en queden menys com ell.

Un concert amb auriculars

ROGER MAS

Festival Silenci 2022

Església de Sant Esteve, La Garriga

30 de desembre de 2022

Diuen que mai és tard per viure noves experiències, i la nit passada vam assistir per primer cop a un concert (amb format presencial) que calia escoltar amb auriculars. Roger Mas celebrant un quart de segle de trajectòria a l'església de Sant Esteve de la Garriga en el marc del Festival Silenci. Els mateixos promotors de l'esdeveniment havien optat per aquest recurs a l'hora de resoldre el repte –diuen que impossible- de sonoritzar un recinte l'arquitectura del qual el fa del tot inadequat per a escoltar-hi música.

Va ser com a mínim curiós, el fet d'observar 200 persones –aforament complet- degustant d'aquesta manera unes cançons que s'estaven interpretant en directe a la mateixa sala. L'experiència auditiva, és clar, va fregar la perfecció durant tota l'actuació. I si bé tot plegat va restar un cert grau d'espontaneïtat a la vetllada –si parlem de música en directe, de vegades s'agraeix un cert marge d'error-, la veritat és que també va evitar situacions desagradables de les que solen estar a l'ordre del dia –zero tertúlies mentre sonava la música, ni un sol telèfon mòbil a la vista-.

Després de cada interpretació, és clar, venien els aplaudiments i un es treia els auriculars per comprovar que efectivament seguia havent-hi vida al seu voltant –la de 200 ànimes ben servides, per ser exactes-. I per damunt de tot, no cal dir-ho, hi va haver les cançons. De les adaptacions dels versos de Goethe ("El rei dels verns") i Verdaguer ("Lo Comte Arnau"), a reclams en clau de present com "Totes les flors" i perles tan ben (re)trobades com la plàcida "Ninadorm". A destacar també les inclinacions jazzístiques del binomi tot terreny que acompanyava el de Solsona a l'escenari –Xavier Guitó (teclats) i Arcadi Marcet (contrabaix)-.

Recordem a Karles Torra a El 9 Nou

Heus aquí un d'aquells articles que m'hauria agradat no haver d'escriure mai. Avui recordem a Karles Torra (1960-2022), veterà i referent del periodisme i la crítica musical a casa nostra que ens va deixar la vigília de Nadal, a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental. El meu agraïment més sincer als companys Donat Putx, Jaume Camprubí i Àlex Gómez-Font, que a més de guiar-me per la trajectòria del mestre s'han avingut a compartir-ne els seus propis records. Les fotografies són de Griselda Escrigas i Ramon Ferrandis.

La prèvia del Tastautors 2019, a El 9 Nou

Ferran Palau, Miquel Gil i la reedició del format Trestautores, que aplegarà per primer cop en un mateix escenari les veus de Maria Jaume, Maria Hein i Lluís Cabot (Da Souza), principals reclams de la 19a edició del Tastautors, que es farà del 21 de gener al 4 de febrer al Teatre Auditori Cardedeu. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Paul Fuster i Matthew McDaid, a El 9 Nou

Delícies sonores emmarcades en entorns tan solemnes com una ermita romànica del segle XII o un conjunt arquitectònic dels que redimensionen repertoris sencers. El cap de setmana passat vam assistir als concerts de Paul Fuster i Matthew McDaid al Festival Silenci de la Garriga. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

Roddy Jackson (1942-2022)

RODDY JACKSON

(1942-2022)

Quan es parla de pioners blancs del rock'n'roll que cantaven com si fossin negres, sol obviar-se un nom que encaixa com pocs en aquesta categoria. El de Roddy Jackson, figura de culte del rockabilly amb un timbre de veu estrident i visceral com ell sol. Influït per Little Richard, el cantant i multiinstrumentista californià va arribar a fitxar pel mateix segell que el seu ídol, Specialty, amb el qual va gravar un grapat de singles entre 1958 i 1959 –a destacar títols com "I've Got My Sights on Someone New" i "Any Old Town". Va ser també durant aquell període quan, juntament amb Larry Williams, va escriure "She Said Yeah". Una peça que el mateix Williams va gravar com a cara b i que posteriorment va obtenir més ressò de la mà dels Rolling Stones i els Animals –també en va fer una notable versió Paul McCartney-. Instal·lat des de feia dècades al circuit fifties com a venerable veterà, ha mort a l'edat de 80 anys.

R.I.P. Scott Nash

Scott Nash.

El passat mes de setembre Asteroid B-612 van fer una extensa gira per l'Estat espanyol que malauradament no va fer escala a Barcelona. Una llàstima, tenint en compte que parlem d'una de les grans bandes de rock'n'roll genuïnament australianes de les passades tres dècades. Una maquinària de punk rock amb accent high energy que ha arribat a facturar àlbums de la mida de "Forced into a Corner" (1994) o "Not Meant for this World" (1996). Ha mort el seu baixista i membre fundador, Scott Nash, que també va ser component de Brother Brick durant els 90.

Joe Fields i Arcada Koncerts, a Vallesos

Ja és als quioscos l'edició d'hivern-primavera de Vallesos. Tinc el gust de contribuir-hi amb una entrevista a Josep Ponsà i Aleix Garriga de Joe Fields & The Folkytonks, un grup de country genuïnament vallesà que tot just acaba de fer les Amèriques. També amb un repàs als 25 anys d'història d'Arcada Koncerts i el festival Fusiònica, incombustible binomi sense el qual no s'entendria la cultura underground al Vallès i molt més enllà.

Leno (1949-2022)

LENO
(1949-2022)

Aquest darrer trimestre de 2022 està essent dolorosament tràgic per a la música brasilera. A les morts recents de Luiz Galvão, Gal Costa i Erasmo Carlos cal sumar-hi ara la de Gileno Osório Wanderley de Azevedo, conegut artísticament com a Leno. Exponent de la Jovem Guarda –com el mateix Carlos-, aquell corrent que va alimentar la música pop del Brasil a partir del rock'n'roll que arribava des dels Estats Units i la Gran Bretanya durant la dècada dels 60, va debutar el 1966 al costat de Lilian Knapp amb el duet Leno e Lilian, abans d'anar en solitari a partir de 1968. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Jo Mersa Marley (1991-2022)

JO MERSA MARLEY

(1991-2022)

El fet que Jo Mersa Marley publiqués el seu primer treball discogràfic –l'ep "Comfortable" (2014)- exclusivament a través d'iTunes i d'Spotify, il·lustra a la perfecció el canvi de paradigma del negoci del disc a gran escala en ple segle XXI, però sobretot assenyala que la seva carrera ja caminava de bon principi en una direcció bastant allunyada de l'esperit de tot allò que havia vingut a representar el seu avi. Parlem de Bob Marley, amb tota probabilitat la figura més icònica de la història de la música jamaicana i un dels músics més influents de tots els temps.

Jo Mersa Marley era el fill d'Stephen Marley, a la vegada un dels 11 fills de l'autor de "Redemption Song". Nascut a Kingston, Jamaica, tot i que format a Miami, Florida, es va foguejar musicalment al costat del seu pare i del més reconegut dels seus oncles, Ziggy Marley, abans d'anar pel seu compte. El seu únic àlbum el va publicar l'any passat sota el títol d'"Eternal" i en unes coordenades que tenen més a veure amb els registres més contemporanis del reggae i fins i tot del dancehall, que no pas amb els himnes atemporals que havia signat el seu avi. Ha mort a l'edat de 31 anys.

Jess Barr (1976-2022)

JESS BARR
(1976-2022)

Formats el 1992 a la localitat texana de Denton, Slobberbone van posar el contrapunt més salvatge i etílic a bona part del country alternatiu de la dècada dels 90. Les seves cançons eren ideals per degustar-se en una barra de bar, i diu la llegenda que el seu primer concert el van fer en una licoreria. Ha mort Jess Barr, guitarrista de la banda des de 1997 –hi va entrar un cop publicat el segon àlbum, "Barrel Chested", d'aquell mateix any- fins a la seva dissolució el 2014. També va formar part de The Drams, el grup que es va materialitzar al voltant de Brent Best –fundador i rostre més visible d'Slobberbone- mentre la banda mare va estar inactiva entre 2005 i 2006. Tenia 46 anys.

Set anys sense Lemmy

Lemmy, el bromista (1945-2015).

"And don't forget the Joker", deixava anar Lemmy Kilmister, com qui no volia la cosa, sempre que cantava l'últim vers del pont central d'"Ace of Spades", la peça que titula el quart àlbum de Motörhead –publicat la tardor de 1980- i un dels himnes per excel·lència del rock'n'roll de les passades quatre dècades i mitja –a aquestes alçades ja no té sentit debatre si és o deixa de ser punk rock, heavy metal, rock dur, speed metal o tot a la vegada-. El Joker, en referència a la figura que fa de comodí en diverses baralles de cartes i una paraula que en anglès pot tenir significats com bromista o bufó.

De bromes i bufonades, de les bones i de les necessàries, se'n solen fer moltes a casa nostra en una data assenyalada com és la d'avui, 28 de desembre, dia dels Sants Innocents segons la litúrgia nadalenca. I de bromistes i de bufons, també dels bons i dels necessaris, en va plena igualment una altra litúrgia com és la del mateix rock'n'roll. Són les pròpies estrelles del rock, les icones i els portaveus generacionals (o no) que han vingut a dir-nos coses però sobretot a entretenir-nos –en el millor sentit- i a fer que les nostres vides siguin més divertides, menys ensopides i, en definitiva, molt més plàcides del que podrien ser sense la seva obra.

Lemmy era un d'aquests bromistes i bufons –com també ho són o ho han estat Bowie, Jagger, Richards, Dylan i tota la resta-. Sense obviar un llegat tan seriós com el seu –sobretot amb Motörhead però també sense- ni posar en dubte la transcendència de la seva figura, tothom qui vagi tenir la sort de coincidir amb ell –i un servidor es pot comptar entre els afortunats- el recordarà com una persona que d'entrada imposava respecte però un cop trencat el gel esdevenia tan proper com entranyable. I així era també a l'escenari, una autèntica bèstia de genuí rock'n'roll que sabia cuidar com calia a qui havia passat per caixa per escoltar-lo.

Per si amb tot això no n'hi hagués prou, va deixar aquest món un dia dels Sants Innocents, el 28 de desembre de 2015, avui fa set anys. "Playing for the high one / Dancing with the devil / Going with the flow / It's all a game to me", solia cantar a la mateixa "Ace of Spades", tota una declaració de principis. El bromista i el bufó que van a la seva, ànimes lliures que no encaixen als cànons dictats per cap establishment ni en tenen cap necessitat perquè han entès que no hi ha broma més absurda que les convencions socials. Lemmy era d'aquesta mena. La seva figura i la seva obra van marcar diverses generacions. La seva llegenda és eterna.

Bertha Barbee-McNeal (1940-2022)

BERTHA BARBEE-McNEAL
(1940-2022)

No van ser tan populars com les Supremes o les Marvelettes, però també van brillar amb molta força dins de l'univers Motown –i en conseqüència, al firmament de la música soul- durant la dècada dels 60. The Velvelettes, aquell girl group que va conquerir les ones radiofòniques i les pistes de ball amb singles tan irresistibles com "Needle in a Haystack" (1964) o "He Was Really Saying Something" (1965) –tots dos van sortir a través de VIP Records, segell subsidiari de la pròpia Motown-. Ha mort Bertha Barbee-McNeal, una de les fundadores del grup.

Sol Amarfio (1938-2022)

SOL AMARFIO
(1938-2022)

Formats a Londres en plena era progressiva per músics africans i caribenys, Osibisa van ser uns pioners d'allò que encara trigaria un temps en anomenar-se world music –per raons òbvies, el seu discurs també connectava amb registres com l'afrobeat-. El percussionista Sol Amarfio, natural de Ghana, va ser un dels membres fundadors del combo. Ha mort a l'edat de 84 anys.

Charlie Gracie (1936-2022)

CHARLIE GRACIE
(1936-2022)

Un d'aquells rockers dels 50 que van deixar empremta sense arribar als nivells de popularitat dels grans referents de l'època, a Charlie Gracie se'l recordarà sobretot per pistes com "Fabulous", "Just Lookin'", "Butterfly" o "Cool Baby", totes elles incloses a la sèrie de senzills que el de Filadèlfia va publicar el 1957 a Cameo Parkway. Amb un registre tan visceral com sofisticat que podia recordar les primeres produccions d'Elvis Presley a RCA –imaginin-se "Fabulous" amb la veu del Rei i ja ho veuran-, va seguir tocant en dècades posteriors sense repetir l'impacte inicial. El 1980, en plena efervescència del revival del primer rock'n'roll, va publicar el seu primer àlbum, "Rockin' Philadelphia", a través Big Beat Records. Des d'aleshores no havia deixat mai de fer música. Ha mort a l'edat de 86 anys.

Harvey "Burley" Jett (1949-2022)

HARVEY "BURLEY" JETT
(1949-2022)

No van ser la primera banda de southern rock, però poc els va faltar. En tot cas, Black Oak Arkansas es poden comptar entre els grans referents d'un gènere del qual són gairebé paradigmàtics. Tres guitarres, arrels profundes i bones dosis de rock'n'roll gran reserva –també d'un sentit de l'humor dels que marquen diferències-. El guitarrista solista Harvey "Burley" Jett en va ser un dels fundadors juntament amb el vocalista Jim Dandy –l'únic component original que encara és a bord- i el guitarrista rítmic Rickie Lee Reynolds –mort l'any passat-. Va romandre al grup fins al 1974, arribant a gravar àlbums com "Black Oak Arkansas" (1971), "Keep the Faith" (1972) o "High on the Hog" (1973).

Karles Torra (1960-2022)

KARLES TORRA
(1960-2022)

Tristor absoluta pel traspàs de Karles Torra, ahir a la matinada. Il·lustre veterà del periodisme musical a casa nostra i tot un erudit en matèria de jazz, rock i surrealisme –entre d'altres-, el recordaré sobretot com una persona propera, amable i empàtica, disposada sempre a donar un cop de mà i a compartir el seu (inabastable) coneixement amb tota la humilitat del món. Llegint-lo a ell vaig descobrir, per exemple, el pes de Granollers –la meva ciutat de referència a nivell comarcal- en el desenvolupament de la cultura pop d'aquest país –va ser en articles seus on vaig llegir per primer cop sobre el Festival de Música Progressiva de 1971 o els concerts de King Crimson al cap de dos anys-.

Natural de Caldes de Montbui, vinculat sobretot amb el diari La Vanguardia però també amb capçaleres com Ulises, Enderrock o El 9 Nou, vaig tenir el gust i la sort de poder compartir amb ell alguns grans moments, com les dues edicions del PRO-GRA-SSIU que va promoure Àlex Gómez-Font els anys 2014 i 2015 amb el suport de Brubaker. Escoltar-lo era un plaer, i sempre n'aprenies alguna cosa. La seva companyia era sempre ben grata. Coses de la vida, l'últim cop que vaig coincidir amb ell, va ser ara fa justament un any a l'enterrament de Joan Illa Morell, JIM. De fet, la seva absència –per problemes de salut- es va notar a l'acte d'homenatge de fa tan sols uns dies a l'Anònims. Se'n va la bona gent, i se'ns en van els referents.

Que la terra et sigui lleu, Karles, i moltes gràcies per tot.

La fotografia que encapçala aquest article és de Griselda Escrigas / EL 9 NOU.

La pols i el pas del temps

MATTHEW McDAID

Festival Silenci 2022

La Doma, La Garriga

24 de desembre de 2022

Comentava Matthew McDaid que una de les coses boniques d'actuar sobre un terreny que no es trepitja habitualment, és veure com s'aixeca la pols cada cop que marca el ritme d'una cançó amb els peus. Efectivament, mentre l'irlandès establert a Osona actuava ahir al migdia a l'altar de l'església de la Doma, una de les joies del patrimoni arquitectònic de la Garriga, la pols que s'alçava del terra mentre ell hi picava amb els peus evocava aquell sabor anyenc que també destil·len les seves cançons. Fràgils exercicis de folk i rock d'arrel on ressonen fort el pes del pas del temps i tot el llegat dels clàssics que les han inspirat.

McDaid va tocar a la Garriga en el marc del Festival Silenci, que programa concerts de petit i mitjà format en edificis emblemàtics del municipi –enguany, centrant-se en els espais religiosos-. Va despatxar perles tan precioses com "Whispering Winds", "Darling I Know You Well" o "Look Away Sun Child". Va citar Riders Of The Canyon –el grup que ha format amb Joana Serrat, Roger Usart i Víctor Partido, companys seus a l'escuderia Great Canyon Records- amb l'inèdita "Over Too Soon" i una dinàmica "Wild River". I va presentar dues composicions noves, "As Good As It Gets" i "Healing Day", majestuosa balada de redempció que va sonar a himne espiritual sota l'imponent retaule gòtic de la Doma.

Aquella cançó que Dylan escolta per Nadal

Gearoid O'Leigh, Shane MacGowan, Joey Cashman i Bob Dylan, el 2017 a Dublín.

El passat 7 de novembre, quan Bob Dylan va tancar a Dublín el tram europeu del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –i va oferir el que per ara és el seu últim concert-, va aprofitar l'ocasió per saludar des de l'escenari el seu bon amic (o no) Shane MacGowan. Ja vam comentar al seu moment com el de Minnesota tendia a mostrar-se més jovial que de costum durant els concerts de la seva present gira, adreçant-se al públic amb més freqüència del que és habitual en ell i aprofitant per saludar vells coneguts quan sabia que es trobaven a la platea –era el cas del cantant dels Pogues-.

Dylan, qui ja s'havia deixat veure –i fotografiar, cosa estranya- al costat de MacGowan el maig de 2017 després d'actuar a la mateixa capital irlandesa, va dir concretament això des de l'escenari del 3Arena: "I want to say hello to Shane MacGowan out there. He's one of our favourite artists and we hope he makes another record soon. 'Fairytale of New York' means a lot to us. We play it every Christmas". I és clar, a mi també m'agradaria que MacGowan fes un altre disc més d'hora que tard. I sí, jo també escolto cada Nadal "Fairytale of New York", amb tota probabilitat la meva cançó preferida d'aquestes dates.

Tornarà a sonar de ben segur aquesta nit a casa meva, la definitiva nadala dels Pogues amb Kirsty MacColl i una de les obres capitals de MacGowan, tan desoladora com atrevida en el seu plantejament –una història de perdedors com a radiografia de la cara menys amable del somni nord-americà però també d'aquestes festes en què la felicitat és més una convenció que una altra cosa-. I em farà il·lusió saber que Dylan probablement també l'estigui fent sonar aquests dies a casa seva. Els convido a fer vostès el mateix. I per descomptat els desitjo un bon Nadal. Del disc nadalenc de Dylan ja en parlarem un altre dia (o no).

20 anys de "The Fine Art of Self Destruction"

És un dels meus discos preferits del segle XXI i de tots els temps. Una obra que al seu moment em va marcar i que mai m'ha deixat d'inspirar. L'essència de la Nova York del canvi de segle, encapsulada en onze cançons que sonen a una ciutat on un dia em vaig arribar a sentir com a casa, que evoquen un lloc i un moment molt concrets però segueixen manifestant-se tan fresques a hores d'ara com el primer dia. Es commemoren avui 20 anys de la publicació de "The Fine Art of Self Destruction" (2002), debut en solitari d'un Jesse Malin que venia de deixar empremta a l'òrbita punk de la Big Apple al capdavant de D Generation, i que es reinventava en clau de cronista urbà al més pur estil d'un Springsteen crepuscular de la mà de Ryan Adams, qui s'estrenava com a productor. Seria absurd triar una sola pista d'un àlbum on figuren perles com "Wendy", "Brooklyn", "Downliner", "Queen of the Underworld" o "Almost Grown". També la desoladora "Xmas", una peça molt apropiada per una data com la d'avui, el Nadal cantat des de la perspectiva de qui ho ha perdut tot i viu a la deriva. Anys enrere vaig dedicar a "The Fine Art of Self Destruction" un article que aprofito per recuperar en aquest vintè aniversari.

Un segle amb Ava Gardner

Ava Gardner a Tossa de Mar durant el rodatge de "Pandora and the Flying Dutchman".

Es commemora avui un segle del naixement d'Ava Gardner, icona dels anys daurats de Hollywood i figura rebel com ella sola. Una de les grans intèrprets de la història del setè art, però també una dona iconoclasta fins a les últimes conseqüències. Nascuda a la Carolina del Nord rural la vigília de Nadal de 1922, dècades més tard arribaria a ironitzar afirmant que "no devia ser un bon regal de Nadal per als meus pares, que ja tenien sis fills i a qui jo feia tanta falta com un tret al cap". La seva filmografia és tan monumental com inabastable: de "The Snows of Kilimanjaro" (1952) a la reveladora –per distòpica- "On the Beach" (1959), passant per "Pandora and the Flying Dutchman" (1951) –aquesta última rodada a Tossa de Mar-. Va conviure amb Mickey Rooney, Artie Shaw i Frank Sinatra. Va viure a la seva manera. I va marxar el 25 de gener de 1990, a l'edat de 67 anys i deixant un llegat tan gran com la seva llegenda.

Reverb i distorsió en una ermita del segle XII

PAUL FUSTER

Festival Silenci 2022

Ermita de Santa Maria del Camí, La Garriga

23 de desembre de 2022

"Potser us estigui sobredistorsionant, però a mi ja m'agrada així". Paul Fuster es referia a la corpulència amb què sonava –i ressonava- la seva guitarra de fabricació casolana a l'interior de Santa Maria del Camí, una ermita romànica del segle XII situada a l'extrem sud del nucli urbà de la Garriga. Una impenetrable muralla de distorsió i de reverb que es va retroalimentar –mai més ben dit- amb l'entorn. I un repertori que va repassar generosament el cançoner del sempre desvergonyit i irreverent cantautor nord-americà d'arrels catalanes –no hi van faltar títols com "Big Ok" o "La Santa Collons", que va adquirir una nova dimensió en el context d'un espai religiós-, qui també va aprofitar l'ocasió per presentar material nou.

Sense acabar de concretar si pensa o no treure disc properament –el seu darrer treball, "Go/Between", data de 2016- quan un membre del públic li va preguntar en veu alta, Fuster va fer gala del seu peculiar sentit de l'humor però sobretot va refermar-se com una ànima lliure que viu al marge dels dictats de tota indústria possible i fins i tot d'allò que anomenem el sistema –parlem d'algú que es fabrica els seus propis instruments i fa gires desplaçant-se en bicicletes fetes per ell mateix, poca broma-. Quan l'honestedat i l'autenticitat són dos valors tan banalitzats com poc practicats, quan estem tips d'aguantar sermons d'autoproclamats antisistema amb sous de funcionari, és d'agrair poder-se topar de tant en tant amb criatures tan incorruptibles com el de Cardona.

L'homenatge a JIM, a El 9 Nou

Exposició de record i acte d'homenatge a Joan Illa Morell, JIM, el passat dimecres 21 de desembre a l'Anònims de Granollers en el primer aniversari de la seva mort. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Thom Bell (1943-2022)

THOM BELL
(1943-2022)

Ha mort Thom Bell, el compositor i productor d'origen jamaicà que va acabar esdevenint un dels arquitectes del Philly Soul o Philadelphia Sound, el soul d'acabats sofisticats amb aquell inequívoc accent de Filadèlfia. A ell li devem alguns dels grans èxits dels Stylistics ("Stop, Look, Listen (to Your Heart)"), els Spinners ("I'll Be Around") o els Delfonics ("La-La (Means I Love You)"), entre molts altres. Fa tan sols uns mesos ens deixava William 'Poogie' Heart, vocalista principal dels propis Delfonics i coautor amb Bell d'alguns dels seus títols més reconeguts –com ara "Didn't I (Blow Your Mind This Time)" o la citada "La-La (Means I Love You)"-.

D.E.P. Luis Mario Quintana

Luis Mario Quintana.

"Louie Louie". La perla rhythm & blues de Richard Berry que els Wailers de Tacoma van elevar a pilar fundacional del rock'n'roll de garatge i a partir de la qual els Kingsmen van arribar a definir bona part de la música nord-americana de la dècada dels 60 –la peça és digna d'estudi i fins i tot ha donat peu a un recopilatori temàtic-. Al veterà disc jockey i locutor radiofònic Luis Mario Quintana, conegut també com El Profe, li agradava "Louie Louie". Fins al punt que va ser ell qui va dir allò de "O eres de Louie Louie, o de lo otro".

El cert és que molts considerem que és perfectament compatible ser de Louie Louie amb ser de lo otro –si bé és igualment cert que tant un concepte com l'altre podrien admetre molts matisos que probablement ell no hauria acceptat-, però la frase és tan clara com demolidora. De fet, de sentències tan fermes com glorioses en va deixar anar unes quantes –ara mateix em ve al cap "Solo me interesa el underground, lo demás no vale nada"-. Geni i figura, referent del rock'n'roll a la ràdio espanyola, va morir a principis d'aquesta setmana. En pau descansi.

20 anys sense Joe Strummer

Joe Strummer (1952-2002).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Joe Strummer. El fill de diplomàtic que va acabar ensenyant a diverses generacions a viure més enllà de la norma. El rocker d'arrel que també escoltava a Woody Guthrie, i que amb el pas dels anys es va deixar seduir per tota mena de ritmes, arribant a definir un discurs tan global com personal. El portaveu de la revolució punk que va saber-hi veure més enllà del nihilisme per facturar obres tan transcendents com perdurables. L'heroi de milions de persones que va preferir esquivar els radars i viure en un discret segon pla, en lloc d'esdevenir una caricatura d'ell mateix. El vocalista dels 101ers i l'ànima de The Clash. També l'etern rebel que va comandar els Mescaleros al mateix temps que s'asseia amb tot un Johnny Cash a versionar un clàssic de Bob Marley, aquell "Redemption Song" que tots dos van veure publicat ja de forma pòstuma –a la caixa "Unearthed" (2003), que repassa l'etapa American de l'Home de Negre-. La seva figura, la seva obra i el seu missatge segueixen vigents.

Revista d'homenatge a JIM

Els Amics del Faraó JIM han tingut la bondat d'incloure un article d'un servidor en aquesta revista d'homenatge a Joan Illa Morell, JIM, a un any de la seva mort, on també hi ha textos de Fernando Arrabal, Karles Torra, Paco Monja, Santi Montagud, Carlus Padrissa, Roger Mas i el mateix homenatjat, entre d'altres. Un plaer poder ser part d'aquest projecte, i un honor poder-me veure al costat de noms que per mi són referents.

Recordant a JIM

Parlament de Joan Vinuesa, al fons, ahir a l'Anònims.

Acte de record a Joan Illa Morell, JIM, ahir a la tarda a l'Anònims de Granollers, el mateix dia que es commemorava el primer aniversari de la seva mort. Una sessió emotiva però sobretot tan entranyable com la mateixa figura de l'homenatjat. Exposició de pintures inspirades en l'activista cultural que va fer de Granollers una de les capitals catalanes de la cultura pop durant la dècada dels 70. Fotografies històriques on se'l pot veure al costat de referents com Pau Riba o Fernando Arrabal. I durant la inauguració, parlaments i intervencions artístiques de Joan Vinuesa, Jaume Tuset i Joaquim Colomer. També una nota de veu on Jaume Sisa li dedicava unes paraules, tot recordant el seu pas pel Festival de Música Progressiva de Granollers el mes de maig de 1971. La mostra es podrà visitar fins al 7 de gener.

Martin Duffy (1967-2022)

MARTIN DUFFY
(1967-2022)

Fins a un cert punt, la trajectòria de Martin Duffy podria servir com a itinerari o recorregut pel pop independent i el rock alternatiu fets a la Gran Bretanya durant les passades tres dècades i mitja. Es va donar a conèixer a les files de Felt, un dels noms capitals de l'indie dels 80, on va entrar just a temps de gravar els teclats d'"Ignite the Seven Cannons" (1985). Quan encara no s'havia desfet la banda va ingressar a uns joves Primal Scream, amb els quals s'havia mantingut fins a data d'avui i havia escrit alguns dels capítols més essencials del rock britànic de finals del segle XX i principis del XXI. I el 1996 encara va tenir temps d'entrar als Charlatans per cobrir temporalment la fatal baixa de Rob Collins, aprendre's el repertori del grup en tan tres setmanes i petar-ho en una de les edicions més multitudinàries del festival de Knebworth –va gravar amb ells "Tellin' Stories" (1997)-. També havia participat en projectes com Alien Stadium. Ens ha deixat a l'edat de 55 anys.

Terry Hall (1959-2022)

TERRY HALL
(1959-2022)

Va arribar a fer moltes voltes, la carrera musical de Terry Hall, i quan semblava haver tancat el cercle o tornat al punt de partida, va resultar que tot just estava iniciant una etapa de maduresa de les que es recordaran durant molt de temps. Confesso que vaig ser un dels escèptics que en un principi no van acabar de veure una reunió dels Specials sense Jerry Dammers –de fet, no l'he acabat de veure mai-. Però alhora reconec que vaig gaudir molt de la gira de reunió dels de Coventry –al seu pas pel Cruïlla el juliol de 2012-. I també admeto que m'havien convençut de forma incondicional els dos àlbums que havien publicat en ple segle XXI, quan ja ningú els esperava i amb tan sols tres membres originals a les seves files –"Encore" (2019) i el disc de versions "Protest Songs 1924–2012" (2021)-.

Els Specials posteriors a la gira de reunió poca cosa tenien a veure amb els que havien fet història durant els dies de 2 Tone, més enllà de mantenir intacte el compromís amb causes tan o més vigents a aquestes alçades com en plena instauració del thatcherisme. Sense ni tan sols Neville Staple a bord, li va tocar a Hall comandar una formació que encara comptava amb els serveis de Lynval Golding i Horace Panter, i que si bé seguia bevent de Jamaica com a font principal d'inspiració, no tenia problemes a l'hora d'enriquir el seu discurs amb registres que miraven més enllà de l'ska i el rocksteady fundacionals, com ara el dub o les variants del reggae alienes a l'òrbita rude boy –a "Protest Songs..." fins i tot s'atrevien amb el folk i el blues, i prou bé que se'n sortien-.

Si la reunió (parcial) dels Specials clàssics es va poder percebre d'entrada com un acte de nostàlgia o revivalisme, tot plegat va desembocar en una segona joventut digna de celebrar-se al marge de polèmiques i ferides internes. Ha mort Terry Hall, una de les veus d'una banda que va revitalitzar gèneres com l'ska o el rocksteady tot aprofitant l'embranzida del punk, que va fer ballar tota una generació al mateix temps que la va conscienciar, i que va crear escola amb un grapat de clàssics tan indiscutibles com "Doesn't Make It Alright", "Rat Race", "Too Much Too Young" o la seva definitiva lectura d'"A Message to You, Rudy", l'original de Dandy Livingstone. També d'un combo que en ple segle XXI va tornar a les llistes d'èxits amb cançons que seguien conjugant el compromís social amb la pista de ball –tot això, sense obviar projectes tan eclèctics com Fun Boy Three o The Colourfield-. Tenia 63 anys, i segurament moltes coses encara per dir.

Un any sense JIM

JIM (1946-2021).

Avui fa un any de la mort de Joan Illa Morell, JIM, activista cultural i personatge entranyable sense el qual no haurien estat possibles esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), els històrics concerts de King Crimson a l'antic Palau Municipal d'Esports –actual Parquet- de la capital vallesana (1973) o el happening de Salvador Dalí a la plaça de la Porxada (1974). En el seu record recupero aquest article que li vaig dedicar l'endemà del seu traspàs. Una vegada més, gràcies per tot, JIM. Segueix pendent aquell vermut.

Rick Anderson (1975-2022)

RICK ANDERSON
(1975-2022)

Un desvergonyit repàs als excessos dels nens de casa bona de Hollywood, un dels títols més deliciosament sleazy de la història del rock, i tota una perla que va posar algunes de les bases del punk. Parlem de "White Punks on Dope", la peça que tancava l'àlbum de debut homònim de The Tubes, publicat el 1975 –posteriorment la van versionar Nina Hagen i Mötley Crüe- i on també hi figuraven meravelles com "Mondo Bondage". Els de San Francisco eren una banda tan inclassificable com eclèctica, amb un repertori –i una imatge- a mig camí del glam, el rock progressiu i el protopunk –per situar-los d'alguna manera-. Una formació avançada al seu temps en plena dècada dels 70 i massiva als 80 gràcies a singles tan addictius com "She's a Beauty", de 1983. Ha mort Rick Anderson, baixista i membre fundador del grup, a l'edat de 75 anys.

El distòpic retorn de Pantera

Postal distòpica: els 'reformats' Pantera actuant a Mèxic davant d'un oceà de mòbils.

Les reunions a priori impossibles de bandes que ja havien dit tot allò que havien de dir al seu moment, ha estat una de les grans constants de la crònica pop durant el que portem de segle XXI. Si durant els primers anys del present mil·lenni es van materialitzar retorns a priori tan improbables com els dels Stooges, New York Dolls o Pixies, la gallina dels ous d'or no ha deixat de donar els seus fruits des d'aleshores i pràcticament no ha passat un sol any sense que s'anunciés algun retorn més o menys afortunat en termes artístics però en tot cas lucratiu en termes de taquilla.

L'últim capítol d'aquest serial el protagonitzen uns Pantera la reunió dels quals no tan sols era altament improbable per l'absència dels seus dos membres fundadors –els germans Abbott, Dimebag Darrell i Vinnie Paul, morts respectivament el 2004 i el 2018-, sinó perquè la formació clàssica del grup havia implosionat al seu dia fins acabar com el rosari de l'aurora. Però ja se sap, a aquestes alçades no hi ha res que sigui impossible, menys encara quan els dos màxims interessats no poden venir a fer cap reclamació. I d'aquesta manera, s'anunciava l'estiu passat el retorn del quartet texà amb Zakk Wylde (Black Label Society, Ozzy Osbourne) i Charlie Benante (Anthrax) ocupant les vacants.

Un retorn que va generar molta expectació i que es va materialitzar el passat 2 de desembre al festival mexicà Hell & Heaven –després van iniciar una gira per l'Amèrica Llatina que s'espera a la resta del món de cara a l'any vinent-, on Phil Anselmo i Rex Brown van presumir de bona forma mentre es feien el bany de masses de la seva vida i les noves incorporacions van refermar la seva solvència tot rescatant un cançoner sense el qual no s'entendria el metal de les passades tres dècades. Tot plegat, és clar, davant d'un públic tan superlatiu com àvid de veure en directe una banda que simplement no existeix ni pot existir. Perquè, diguin el que diguin, això no és Pantera.

Poden estar fent concerts apoteòsics –i els vídeos que circulen per la xarxa fan molt bona pinta-, i la gira de torn fins i tot podria haver estat un bonic homenatge als Abbott si les coses haguessin anat d'una altra manera. Però malauradament ja és massa tard per reviure una banda literalment irrepetible a tots els efectes. Vaig visionar dies enrere un fragement de l'actuació que van oferir al Hell & Heaven, concretament la interpretació de la sempre aclaparadora "Walk", davant d'una munió de metalheads del segle XXI que no van dubtar en immortalitzar el moment amb els seus telèfons mòbils. I francament, ara mateix no soc capaç d'imaginar-me cap escena més distòpica que la de Pantera tocant en un escenari sense els germans Abbott, i davant d'una multitud literalment tapada pels dispositius de torn.

Parlem de quioscos a El 9 Nou

Els quioscos, aquells espais que tantes alegries han donat i segueixen donant a qui encara practica el ritual de baixar a la plaça a buscar la seva dosi (diària, mensual...) de premsa en paper. I els quiosquers, aquells superherois que es mantenen ferms a peu de carrer malgrat un context que cada dia els va més en contra –i malgrat el joc brut de les distribuïdores, tot sigui dit-. Avui, a El 9 Nou del Vallès Oriental, dediquem dues pàgines a parlar de quioscos (i de quiosquers). Dels que han tancat durant els darrers anys en poblacions de la mida de Granollers o Mollet del Vallès, però també dels que encara resisteixen –i que durin-.

La gent gran també escolta música

LOS SÍREX
Pavelló Espai Can Prat, Les Franqueses del Vallès
18 de desembre de 2022

Temps enrere corria per les xarxes socials una vinyeta on es podia veure un grup d'avis parlant de música, i concretament sobre rock clàssic, a la sala d'estar d'un geriàtric. Un d'ells es declarava seguidor dels Rolling Stones, el del costat li responia que ell preferia Led Zeppelin, i el de més enllà era més aviat partidari d'AC/DC. El cert és que tenien la seva gràcia, tant la il·lustració de torn com el missatge que volia portar implícit –que els rockers més veterans havien superat ja feia temps l'edat de jubilació-. Però si li donem la volta, ens toparem de ple amb una realitat que solem obviar i que caldria posar més sovint sobre la taula. La gent gran també escolta música –de fet n'ha escoltat tota la vida, i ho seguirà fent amb permís o sense d'una indústria cada dia més perduda en el seu propi mite de la joventut eterna-.

Per això cal destacar –i aplaudir, si se'm permet l'atreviment- iniciatives com la que va tenir ahir a la tarda l'Ajuntament de les Franqueses del Vallès, que va programar un concert de rock adreçat única i exclusivament als veïns de la tercera edat de la població, emmarcat dins de la programació municipal de Nadal però amb un reclam dels que conviden a sortir de casa en qualsevol època de l'any. Ni més ni menys que Los Sírex, pioners del rock'n'roll a casa nostra amb més anys de trajectòria que qualsevol dels conjunts citats anteriorment –els seus inicis daten de 1959-. Il·lustres supervivents que han sabut sobreposar-se a l'adversitat estructural de la crònica pop en un país on cada generació ha volgut escriure el seu propi relat sobre les cendres de l'anterior –i així ens ha anat, val a dir-.

Comandats per un Leslie absolutament pletòric als seus 78 anys i amb les guitarres de Pepe Fontseré i Juanjo Calvo encara destil·lant bones dosis d'ofici i elegància, els barcelonins van presumir d'un estat de forma envejable i d'un repertori que segueix aixecant passions a sis dècades de l'impacte inicial. Com a mostra, les ovacions amb què el respectable va saludar títols com "San Carlos Club", "Tus celos", "El tranvía" o "Muchacha bonita". També "Resistiré", l'original del Dúo Dinámico que tant havia sonat durant els dies més durs de la pandèmia, i que Leslie va introduir amb una declaració de principis que xocava plenament amb certs postulats: "Quan us diguin que ve la grip, que ve la covid, que ve una recessió i que tot va malament, el que heu de fer és apagar la tele, sortir de casa i gaudir de la vida". Més punk que el mateix punk, el vocalista dels Sírex acabava de deixar anar tot allò que encara no s'ha atrevit a dir cap portaveu de la generació dels enfants terribles amb excés d'autotune.

Tampoc hi va faltar, és clar, "La escoba". Tres acords que van electrificar "La bamba" de forma pràcticament simultània al "Like a Rolling Stone" de Dylan en ple estiu de 1965, i amb tota probabilitat la primera guitarra surfera mai enregistrada en aquesta banda dels Pirineus. També una lletra de les que diuen coses, tan hàbil al seu dia a l'hora d'esquivar la censura franquista com vigent encara a aquestes alçades –"Primero, lo que haría yo, primero / Barrería yo el dinero / Que es la causa y el motivo / Ay, de tanto desespero / Segundo, lo que haría yo, segundo / Barrería bien profundo / Todas cuantas cosas sucias / Se ven por los bajos mundos"-. Va ser el repunt climàtic d'una recta final que va trepitjar encara més fort amb "El tren de la costa" i va culminar amb l'atac frontal de "Yo grito". Rock de garatge fet a Barcelona quan encara no existia aquesta etiqueta. I mig miler d'avis que ahir al vespre van tornar a casa tan contents com agraïts.

Manuel Göttsching (1952-2022)

MANUEL GÖTTSCHING
(1952-2022)

El tòpic del grup o l'artista avançat al seu temps esdevé una realitat totalment palpable en casos com el de Manuel Göttsching i Ash Ra Tempel. La banda que ell mateix va fundar i encapçalar en plena efervescència del krautrock en una Alemanya que, en termes musicals, començava a marcar distàncies amb el món anglosaxó i a reclamar veu pròpia a l'avantguarda progressiva. Escoltin el seu àlbum de debut homònim de 1971, dues pistes de 20 i 25 minuts de durada respectivament on hi passava de tot i més. Tempestes elèctriques on el rock psicodèlic era portat a l'extrem i passatges ambientals que exploraven territoris tot just descoberts. Experimentador nat, Göttsching va fer escola com a guitarrista però també en l'àmbit de la música electrònica, on va entrar de ple quan el 1976 va rebatejar amb el nom d'Ashra el que ja havia esdevingut el seu projecte personal. Ha mort a l'edat de 70 anys i a vuit mesos del traspàs d'un altre dels fundadors d'Ash Ra Tempel, l'igualment referencial Klaus Schulze.

Dino Danelli (1944-2022)

DINO DANELLI
(1944-2022)

El seu nom no sol ser dels primers a sortir quan s'enumeren els bateries més essencials de la història del rock. I és una llàstima perquè Dino Danelli era un prodigi amb el seu instrument. Com a mostra, els subtils ressons llatins amb què va decorar la potent base rítmica de "Good Lovin'", la versió amb caràcter definitiu que els Young Rascals –posteriorment rebatejats com The Rascals- van fer el 1966 de l'original dels Olympics. Va ser una de les pistes més celebrades del quartet de New Jersey, tota una maquinària de rock'n'roll de garatge amb accent soul que també va deixar empremta amb pistes com "You Better Run" –posteriorment versionada per Pat Benatar-, "How Can I Be Sure?", "People Got to Be Free" o "A Beautiful Morning". Danelli va ser el bateria del combo durant la seva etapa original –la que va de 1965 a 1972- i en les reunions posteriors. A principis dels 80 va militar també als Disciples of Soul de Little Steven –va gravar dues peces de "Men Without Women" (1982) i la totalitat de "Voice of America" (1984)-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Kim Simmonds (1947-2022)

KIM SIMMONDS
(1947-2022)

Quan parlem de Savoy Brown hi ha dades i xifres tan exagerades, que potser no arribin a eclipsar l'obra essencial de la banda però sí que poden espantar el neòfit. Ens referim a un combo amb cinc dècades llargues de trajectòria ininterrompudes, gairebé mig centenar de discos oficials publicats i una llista d'uns 70 músics que en algun moment han passat per les seves files –entre ells "Lonesome" Dave Peverett, Tony Stevens i Roger Earl, que van formar Foghat un cop fora del grup-. Una institució del blues rock més genuïnament britànic i una figura, la del guitarrista i vocalista Kim Simmonds –únic membre permanent-, que ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

Podríem parlar ara i aquí d'un llegat que inclou perles com "Blue Matter" (1970), "Looking In" (1970) o "Hellbound Train" (1972), també dels àlbums que el guitarrista va facturar en solitari entre les dècades dels 90 del segle passat i els anys 10 del present. Però crec que avui és un bon moment per reivindicar justament el treball més recent de la banda britànica, l'encara flamant "Ain't Done Yet", publicat durant l'exercici pandèmic de 2020. Un títol que era una declaració de principis i un repertori que seguia deixant un llistó tan alt com un nom de llegenda. Simmonds era l'ànima de Savoy Brown, formació de la qual ja havíem perdut dos (ex)components més aquest 2022, el baixista Jeff Howell i el guitarrista David Malachowski.

Sobre les entrades pel concert de The Who

The Who, molt abans que el neoliberalisme contaminés el rock d'estadis.

Molt d'acord amb la reflexió que fa Ricky Gil (Brighton 64) sobre els elevats (obscens, de fet) preus de les entrades del concert que The Who tenen previst oferir el 14 de juny de l'any vinent a Barcelona (ciutat on, recordem-ho, la banda britànica va haver d'abortar a l'últim moment un debut en temps de descompte per l'escassa venda de localitats, quan aquestes encara solien sortir a preus raonables). Una reflexió que es podria aplicar a la gran majoria dels macroconcerts que s'estan programant des del final d'aquella pandèmia que havia vingut a fer un món millor (tot i que la tendència ja venia de lluny), i un tema del qual crec que no es parla prou –és desolador el silenci de bona part de la premsa generalista i especialitzada-. En tot cas, aquí queda una nova edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci –la resta del programa també val el seu pes en or, no cal dir-ho-. Disponible en podcast.

Llegir en paper

Una cosa que m'agrada de llegir en paper, és que les lectures solen entrar per la vista però també pel tacte (i segons com, fins i tot per l'olfacte). A la fotografia, els últims exemplars de les revistes franceses Jazz Magazine i Rock & Folk, amb un elegant David Bowie i l'eternament salvatge Jerry Lee Lewis a les respectives portades. I quin gustàs, tenir-les a les mans.

Lalo Rodríguez (1958-2022)

LALO RODRÍGUEZ

(1958-2022)

És indiscutible que a Lalo Rodríguez se'l recordarà sobretot com l'intèrpret original de "Ven, devórame otra vez", aquell estàndard de la salsa que va revolucionar les pistes de ball de mig planeta l'any 1988 i que des d'aleshores ha conegut múltiples versions –l'autor era Palmer Hernández-. Però seria injust obviar una trajectòria que venia de molt lluny, de quan va començar a cantar en escenaris del seu Puerto Rico natal abans de fer el salt als Estats Units i debutar amb tan sols 15 anys al costat de tot un Eddie Palmieri. El 1980 va publicar un primer àlbum signat amb el seu nom, "Simplemente... Lalo", on ja hi havia perles com "Tú no sabes querer", l'inici de tot el que vindria a partir d'aleshores. Personatge controvertit –no era precisament un angelet i avui faria saltar més d'una alarma-, però en tot cas una de les grans veus de la música d'arrel llatina de tots els temps. Se l'ha trobat mort –per causes que no s'han fet públiques- a la ciutat de Carolina, on havia nascut ara fa 64 anys.

D.E.P. Lluís Vidal

Lluís Vidal.

Ha mort el pianista i compositor Lluís Vidal, músic de llarg recorregut a l'escena catalana des de la dècada dels 60 –no confondre'l amb el pianista de jazz del mateix nom-. Va ser un dels fundadors de la companyia teatral Dagoll Dagom el 1974, i en dècades posteriors va tocar amb figures com Gato Pérez, Ramon Muntaner, Orquesta Mondragón, Pernil Latino, La Salseta del Poble Sec o Moncho. Establert a la Garriga, estava preparant un programa a Ràdio Silenci que malauradament ja no podrem escoltar.

Música xinesa

Ahir al matí, com gairebé cada dia, vaig baixar a buscar un te per emportar al bar que hi ha al costat de la redacció. Un d'aquells locals de tota la vida que des de fa alguns anys regenta un matrimoni d'origen xinès. Habitualment, quan hi baixo a mig matí solen tenir posada la televisió, sempre pel mateix canal, que a aquella hora sol emetre el vergonyós espectacle d'una colla de tertulians competint amb la presentadora de torn per comprovar qui és capaç de despatxar més bilis per via oral.

Ahir, però, la televisió estava apagada i sonava una música d'harmònica certament exòtica i fins a un cert punt relaxant. Em vaig parar a escoltar-la mentre el Dani –que no es diu així, però com moltes persones d'origen xinès que viuen a casa nostra es presenta amb un nom occidental(itzat) perquè a la seva clientela li sigui fàcil de recordar- em preparava el te, i no em vaig poder estar de preguntar-li què era el que estava sonant.

Em va explicar que era música xinesa que estava reproduint a través del seu mòbil. Que com que no li agrada la televisió, ahir havia decidit apagar-la i ambientar el bar d'una forma francament més higiènica que no pas el programa de cada dia –i jo que ho celebro, i tant de bo ho faci més sovint-. Però no vaig aconseguir saber quin era el nom de l'artista o el títol de la peça que estava sonant, perquè al Dani li va fer mandra mirar el mòbil –potser pel mateix motiu que opta per presentar-se amb el nom de Dani davant de persones com jo, a qui ja deu haver donat per impossibles i l'entenc perfectament-.

Finalment em va servir el te, li vaig pagar, el vaig agafar i vaig marxar. I mentre sortia per la porta va continuar sonant música xinesa, aquest cop cantada per una veu semblant a la d'allò que aquí anomenem cantants melòdics. També em va cridar l'atenció. I si bé aquest cop ja no vaig gosar demanar-li al Dani què era el que estava sonant, sí que vaig pensar que algun dia m'agradaria parlar amb ell de música. Sempre i quan a ell li vingués de gust i estigués disposat a carregar-se de paciència, és clar.