Primavera Sound 2019 (1)

ALICE PHOEBE LOU. Horitzons folk.

PRIMAVERA SOUND 2019

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2019

Escoltar les cançons d'Alice Phoebe Lou a mitja tarda i amb el mar de fons pot ser una manera tan relaxant com evocadora d'iniciar un itinerari pel parc del Fòrum en plena setmana gran del Primavera Sound. La sud-africana, que va actuar per partida doble en dos dels setze escenaris repartits pel recinte, va recórrer aquella fina línia que pot separar el jazz vocal del folk més sofisticat. Una de les grans descobertes que un podia arribar a fer ahir a la tarda, juntament amb el folk fràgil i minimalista de la nord-americana Tomberlin, el hip hop avançat de 070 Shake o el folk rock d'alta volada d'uns Big Thief que ja flirtegen amb les multituds.

En el capítol dels grans reclams, Mac DeMarco tornava al Primavera disposat a defensar un "Here Comes the Cowboy" (2019) que algunes veus autoritzades assenyalen com un dels grans llançaments del present exercici. Ho va fer sense renunciar a un fons de catàleg que va tornar a alçar passions al Fòrum. El seu bany de masses va ser comparable al d'una Courtney Barnett que es va refermar com una de les grans icones del rock alternatiu contemporani amb un directe dels que no ademeten discussions. En canvi Erykah Badu, malgrat la solvència del seu repertori i la seva posada en escena, va resultar poc convincent en un macroescenari que probablement no era el seu entorn natural.

En les coordenades més elèctriques del programa, Stiff Little Fingers van oferir tota una lliçó magistral d'història punk amb himnes de batalla com "Nobody's Hero" o "Alternative Ulster", i fins i tot es van atrevir a presentar un tema nou, "16 Shots", on carreguen contra la violència policial. Uns revitalitzats Carcass van presumir d'un excel·lent estat de forma i d'un nervi metàl·lic fora de sèrie amb títols com l'encara infal·lible "Keep on Rotting in the Free World". I Myrkur va explorar les textures més atmosfèriques i oníriques del metal extrem al mateix temps que servia una imponent muralla de decibels.

Amb tot això, hauran observat que a l'itinerari seguit ahir per un servidor no hi figuren artistes de trap, reggaeton ni cap altre dels gèneres que tanta controvèrsia han generat durant els darrers mesos per la seva presència al cartell del festival -no pas per manca d'interès, sinó perquè no es pot ser a tot arreu i ahir tocava el que tocava-. Vull dir amb això que és perfectament factible passar-se una jornada sencera al Fòrum sense haver de conviure amb cap artista que pugui no ser del gust de determinats paladars. És clar que, ja se sap, queixar-se sempre resulta d'allò més còmode i a més sol sortir de franc.

TOMBERLIN. Una de les revelacions d'aquest Primavera.

STIFF LITTLE FINGERS. Història viva del punk.

CARCASS. Revitalitzats. 

MYRKUR. Atmosferes metàl·liques.

Showcases Primavera Pro 2019

OMINIRA. Ressons globals.

SHOWCASES PRIMAVERA PRO 2019

CCCB, Barcelona

29 de maig de 2019

Ominira són de Barcelona, canten en anglès i la seva música fusiona les formes del rock amb essències africanes, llatines i jamaicanes. En altres paraules, marquen la diferència -i de quina manera- en un país on el concepte de mestissatge musical sol confondre's amb la festa major més gratuïta. Per si tot plegat fos poc, els seus directes són pura dinamita, la qual cosa explica que durant els darrers mesos el seu nom s'hagi anat cotitzant a l'alça fins a anar a petar ahir al migdia a l'àrea de showcases del Primavera Pro 2019. Un dels plats forts d'una jornada que van completar, entre d'altres, el rock hedonista dels també barcelonins Conttra i el folklore desacomplexat de l'asturiana Lorena Álvarez.

LORENA ÁLVAREZ. Folklore sense complexos.

CONTTRA. Rock hedonista.

Hidden Track al Primavera Pro

Primavera Pro és la branca de Primavera Sound adreçada al públic professional. Un punt de trobada per a gent d'arreu del món vinculada amb la indústria de la música, un espai d'intercanvi d'idees i coneixement, i també una plataforma i altaveu de projectes singulars relacionats amb l'àmbit musical. A la fotografia, Louise Sansom de Hidden Track presenta el projecte d'aquest segell discogràfic barceloní -conegut per aglutinar ell mateix diversos segells independents com Famèlic o El Mamut Traçut- al hall del CCCB ahir al matí, durant la jornada inaugural del Primavera Pro 2019.

Deu propostes per al Primavera Sound 2019

Frank Carter & The Rattlesnakes - Foto Zac Mahrouche.

El Primavera Sound 2019 arrenca aquesta mateixa nit el tram central de la seva programació tot obrint les portes del Parc del Fòrum. Seran quatre dies i una inabastable galeria d'artistes de tota mena de gèneres i per a tota mena de gustos. Qualsevol selecció es quedarà curta, però aquesta és la meva tria d'enguany. Deu propostes que refermen la vocació transversal del festival de festivals més enllà de modes i tendències, més enllà també del trap, el reggaeton i Rosalía. Passin, vegin, gaudeixin i sobretot no s'oblidin d'anar al Fòrum amb les orelles ben obertes. De ben segur que un any més hi descobrirem coses.


*Sons Of Kemet. I finalment, la nova generació del jazz britànic desembarca a casa nostra. Shabaka Hutchings, que també actuarà amb The Comet Is Coming, i una formació que ha esdevingut tota una institució amb obres tan definitives i definitòries com "Your Queen Is a Reptile" (2018).

*Frank Carter & The Rattlesnakes. Qui ha dit que ja no hi ha rock al Primavera? Carter i els seus Rattlesnakes no tan sols aportaran la seva dosi de mala lleta i electricitat, també ens demostraran que hi ha vida més enllà de Gallows.

*Amyl and The Sniffers. Estètica sharpie, punk rock a tota castanya i lletres carregades de sexe, drogues i diversió de la bona. I un combo australià que aposta per retornar al rock'n'roll les seves essències més bàsiques i primitives.

*Kurt Vile & The Violators. A aquestes alçades no hi ha cap dubte que el de Filadèlfia és un dels grans valors del rock nord-americà contemporani. I no pas pel seu il·lustre passat en bandes com The War On Drugs, sinó per aquesta ferma prova de present que és "Bottle It In" (2018). Tant de bo es marqui algun duet amb Courtney Barnett, que també serà al festival.

*Neneh Cherry. Torna una de les artistes més eclèctiques i compromeses de les últimes tres dècades i mitja amb un àlbum, "Broken Politics" (2018), que parla sense reserves de l'ara i l'aquí. Que algunes de les lletres més combatives que va escriure 30 anys enrere segueixin d'actualitat ens hauria de fer reflexionar.

*Stiff Little Fingers. Els ambaixadors del punk del 77 a la convulsa Ulster de l'època no tan sols segueixen vius sinó que es mantenen en forma. I clàssics com "Nobody's Hero" o "Alternative Ulster" prometen esdevenir petites grans lliçons d'història melòmana al Fòrum.

*Carcass. De totes aquelles bandes que van renovar el metal britànic durant el canvi dels 80 als 90, la de Liverpool podria ser la que té més opcions de present. D'acord, no ha lliurat cap àlbum durant els darrers sis anys, però "Surgical Steel" (2013) segueix valent per unes quantes discografies senceres.

*Alice Phoebe Lou. De cantar als carrers de les principals capitals europees, a fer-ho en un dels festivals més importants del continent. Una jove sud-africana que s'ha fet un lloc en l'òrbita folk amb unes cançons que conjuguen uns acabats dolços amb la urgència de qui ha vingut a menjar-se el món.

*Tomberlin. Des de Kentucky, una de les noves veus a l'alça del folk nord-americà. Una jove que amb tan sols dues dècades d'experiència vital ja aborda el dubte existencial amb la serenor de qui ha recorregut quilòmetres. Podria ser una de les grans sorpreses del festival.

*Primal Scream. Sí, "Chaosmosis" (2016) bé podria ser el disc més fluix de tota la carrera dels escocesos, però els seus directes segueixen essent ideals per a tancar un bon festival. I no, no seran ells els últims de tocar la nit del dissabte, però a veure qui s'atreveix a presumir de res després d'haver sonat "Rocks" a tota castanya.

50 anys de "Crosby, Stills & Nash"

Si poques setmanes abans havien vist la llum el segon (però fundacional) disc de Neil Young i el debut de Poco, "Everybody Knows This Is Nowhere" i "Pickin' Up the Pieces", tal dia com avui de fa 50 anys sortia del forn el debut homònim d'un altre projecte on figurava un excomponent de Buffalo Springfield. Ni més ni menys que Stephen Stills, que juntament amb David Crosby i Graham Nash, provinents dels Byrds i els Hollies respectivament, va donar peu a un combo que va reformular el folk rock, va anticipar el soft rock i, en definitiva, va posar les bases de la música californiana dels següents exercicis. Crosby, Stills & Nash -augmentats al cap d'un any amb la presència del propi Young- van destacar per unes harmonies vocals marca de la casa que van transportar definitivament el folk al capdamunt de les llistes d'èxits. La resta la van fer peces com "Marrakesh Express", "Suite: Judy Blue Eyes", "Helplessly Hoping" o "Wooden Ships", totes elles incloses al debut en qüestió (1969).

Music Migrations (1962-1989)

El Notting Hill Carnival, Londres, 1975 - Foto Chris Steele-Perkins/Magnum Photos.

Si l'art i la cultura serveixen per a explicar i entendre el món i la societat que ens envolten, la música ha estat una de les expressions que més han arrelat en els fenòmens migratoris. Van ser els milers d'afroamericans del Sud dels EUA que durant la primera meitat del segle passat van emigrar a ciutats industrials del nord com Detroit o Chicago els que van donar peu a gèneres com el blues urbà. De la mateixa manera, els relats musicals de grans metròpolis europees com París o Londres no s'entendrien sense la massiva arribada d'immigrants provinents de les antigues colònies britàniques i franceses. L'exposició Paris-Londres. Music Migrations (1962-1989) es fixa precisament en allò que va passar en aquestes dues capitals durant i després de la descolonització. En com els moviments migratoris van donar peu a noves formes d'expressió i van importar al Vell Continent gèneres com el reggae o el raï, i en com aquests van anar sovint de la mà de l'activisme social i polític. La mostra es pot visitar fins el proper mes de gener al Musée de l'Histoire de l'Immigration de París.

Recomanació: Stonefield i Pinpilinpussies a Sidecar

Stonefield.

Tot i trobar-nos de ple en la setmana gran del Primavera Sound, convé recordar que Barcelona és prou extensa per a acollir tota una agenda musical al marge del festival de festivals. Aquesta nit, per exemple, la sala Sidecar acollirà el debut als escenaris catalans d'Stonefield, una de les últimes revelacions de la prolífica escena psicodèlica australiana. Quatre germanes que han compartit escenaris amb gegants com Black Rebel Motorcycle Club, King Gizzard & The Lizard Wizard o fins i tot Fleetwood Mac. I una bona ocasió per a degustar de prop les cançons del seu darrer disc, "Far from Earth" (2018), un concentrat de ritmes rocallosos, guitarres que treuen espurnes i melodies que exploren el cosmos. Obrirà la nit el duet autòcton Pinpilinpussies amb el seu rock de garatge a baixa fidelitat i a tota castanya. Més informació al web de Cooncert.

El Petit de Cal Eril - "Energia fosca" (2019)

Enguany es commemora el desè aniversari d'"I les sargantanes al sol" (2009), el debut discogràfic d'El Petit de Cal Eril i el punt de partida d'una de les trajectòries més prolífiques i alhora imprevisibles que ha contemplat l'indie català durant tot aquest temps. Si fa deu anys l'alter ego de Joan Pons es postulava com un dels arquitectes d'una mena de nou folk que tant podia beure de referents foranis (i contemporanis) com de la lisèrgia nostrada d'un Pau Riba, a aquestes alçades pot presumir d'encapçalar tot un moviment que ell mateix va batejar com a pop metafísic i, el més important, de publicar discos que sonen a ell i només a ell.

Aquest "Energia fosca" suposa un nou cop de timó en una discografia que no ha trepitjat mai dos cops seguits allà mateix i que, si per una cosa ha destacat, és per l'ànim constant de superar els propis límits i descobrir nous paisatges sonors. Si "La força" (2016) i l'anomenat disc triangular (2018) apuntaven en múltiples direccions alhora que resumien d'alguna manera tot el ventall discursiu del seu autor, aquestes vuit pistes enllacen el misteri metafísic i el dubte existencial amb acabats d'alta sofisticació que assenyalen nous horitzons a curt termini.

Dit això, "Energia fosca" no deixa de ser un dels discos de naturalesa més immediata que mai ha arribat a lliurar el de la Segarra. Peces com "Sento", "Ets una idea", "Pols" o "El sentit de les coses" són de les que fan més plàcid qualsevol trajecte per carretera i alhora fan companyia durant les últimes hores de sol en qualsevol festival a l'aire lliure que els pugui venir al cap. Cançons que es poden emmirallar perfectament en les obres més recents de The War On Drugs, Ryan Adams o Mac DeMarco, però per damunt de tot parlen amb veu pròpia i reclamen espai per a elles soles. I arguments de pes que fan d'"Energia fosca" una de les obres imprescindibles d'El Petit de Cal Eril.

Més informació:
El Petit de Cal Eril   /   Bankrobber

Stray Cats - "40" (2019)

En realitat, aquest flamant "40" (2019) podria passar gairebé per un nou disc en solitari de Brian Setzer. Però resulta que ens trobem davant del primer àlbum d'estudi dels Stray Cats en més d'un quart de segle. El primer que enregistren des del plàstic de versions "Original Cool" (1993), i el primer amb composicions pròpies des de l'encara més llunyà "Choo Choo Hot Fish" (1992). L'excusa de tot plegat ha estat la commemoració del 40è aniversari del trio novaiorquès, que es materialitzarà també amb una gira que ara per ara no té previst acostar-se a casa nostra. I el resultat és un àlbum que, com els que Setzer porta signant des de fa una bona temporada, no inventa la sopa d'all però es deixa escoltar i entra més i millor amb cada nova reproducció.

Un grapat de cançons que de ben segur no prendran el lloc a "Rock This Town" o "Rumble in Brighton" en futurs directes, però suposen molt més que una prova de vida per al combo que completen Lee Rocker i Slim Jim Phantom. I de passada presenten els tres músics molt més inspirats del que es podria haver esperat després de 26 sense trepitjar un estudi plegats. Els seguidors de tota la vida sens dubte apreciaran el vitamínic rockabilly de "Cat Fight (Over a Dog Like Me)" i "Three Time's a Charm", fins i tot el simpàtic rhythm & blues de "That's Messed Up", mentre els aires fronterers de "Desperado" o "I Attract Trouble" no disten de determinats registres assolits per Setzer tant pel seu compte com amb '68 Comeback Special. Pel que fa a la gira en qüestió, creuem els dits i apuntem més enllà de la temporada de festivals, que al capdavall Barcelona sempre ha estat una plaça favorable pels Gats Extraviats.

Guitarra, baix i bateria - Programa 216

Amyl and The Sniffers, Sharpies Rule!

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Fetus, The Missing Leech i Austin Meade. Música a la gran pantalla amb Morrissey i Creation Records. I prèvia del Primavera Sound 2019 amb Sons Of Kemet, Frank Carter & The Rattlesnakes, Courtney Barnett, Kurt Vile i Amyl and The Sniffers. Disponible en podcast.

78 anys amb Dylan

Mentre Bob Dylan celebrava ahir el seu 78è aniversari, i amb Martin Scorsese preparant un documental sobre la Rolling Thunder Revue, un es troba encara en procés d'assimilar totes les novetats relacionades amb el de Minnesota que han anat apareixent durant els darrers mesos. Les més recents són dos discos compactes, cada un amb una peça inèdita del propi Dylan, distribuïts per les revistes Uncut i Mojo. La primera recopilava a "The Best of the Bootleg Series" (2018) tota una selecció de talls d'aquesta mirada alternativa a la trajectòria de qui ens ocupa. La segona lliura amb la seva edició de juny "The New Thunder Revue", un eclèctica compilació de música d'arrel nord-americana amb la figura de Dylan com a eix central -també hi figuren, entre d'altres, Margo Price, Jeff Tweedy, Drive-By Truckers i Hurray For The Riff Raff-.

Més llaminer resultava encara el darrer llançament de la citada Bootleg Series, "More Blood, More Tracks" (2018), les versió alternativa i despullada de "Blood on the Tracks" (1975) amb reveladores preses primerenques d'estàndards del catàleg dylanià com "Tangled Up in Blue" o "Simple Twist of Fate". I finalment, un llançament que mereix més atenció de la que ha rebut. "Live 1962-1966" (2018), oportunament subtitulat "Rare Performances from The Copyright Collections" i presentat com un resum de les diferents edicions limitades de directes que Sony ha editat durant la present dècada amb l'objectiu d'esquivar la llei europea que declara de domini públic qualsevol gravació que no s'hagi publicat de forma oficial al cap de 50 d'haver-se realitzat. Aquí hi figuren fragments d'actuacions tan icòniques com les que un jove Dylan va oferir al Carnegie Hall, al festival de Newport o, és clar, durant la gira elèctrica de 1966 pel Regne Unit.

La nova generació del rock francès

Structures, rostres visibles del nou rock de l'Hexàgon - Foto Emmanuel Poteau.

Mentre aquí tot just comencem a assimilar allò que algú va anomenar Nou Pop Francès, a l'altra banda dels Pirineus ja sembla obrir-se camí una nova generació de músics que tallen d'arrel amb les tendències dels darrers anys a l'Hexàgon i reclamen a crits un espai propi. Formacions com The Psychotic Monks, TH Da Freak o Structures, amb qui Les Inrockuptibles obria edició recentment.

Quan en aquesta banda dels Pirineus amb prou feina hem començat a assimilar la (ja no tan) nova escena pop francesa -la que va de La Femme a Flavien Berger passant per Feu! Chatterton o The Limiñanas-, la mateixa premsa especialitzada que en va esdevenir radar i plataforma al seu dia ja s'està fixant en una altra generació de músics que marquen distàncies amb els seus predecessors més immediats i semblen estar donant lloc a tot un nou moviment arreu de l'Hexàgon. Bandes que han adoptat l'anglès com a llengua vehicular, i que defugen la sofisticació pop que ha marcat la tònica a seguir durant els darrers anys en favor d'una aproximació sense reserves al rock més urgent i estripat de les dècades dels 80 i els 90.

Podríem citar entre els portaveus d'aquesta nova generació noms com els de The Psychotic Monks o TH Da Freak. Els primers vénen de París i beuen directament de les formes més crues i primitives del grunge, mentre els segons, de Bordeus, s'inclinen per un rock alternatiu totalment desacomplexat i amb accent també nord-americà. Són formacions que ja porten alguns anys funcionant -The Psychotic Monks fins i tot han tingut temps d'obrir-se camí en cites internacionals com el proper BBK Live de Bilbao-, si bé és ara quan la suma de diversos factors ha propiciat la conjuntura adequada per als seus respectius discursos.

Ara bé, si una banda sembla optar clarament a liderar aquest moviment en vies de consolidació, aquesta és sens dubte Structures, provinent d'Amiens, enfocada cap al post-punk més estrident i ara per ara protagonista d'un ascens molt més meteòric que bona part dels seus contemporanis. Amb tan sols un ep al mercat -"Long Life" (2018)- i havent deixat empremta en diversos escenaris d'arreu del país, han aconseguit que el totpoderós setmanari Les Inrockuptibles obrís amb ells la seva edició de la setmana passada i els assenyalés com a punta de llança d'allò que és a punt d'arribar. Que no serà poc, tenint en compte l'atapeïda agenda de concerts que tenen programada durant els propers mesos. Tant de bo es decideixin a creuar els Pirineus més d'hora que tard.


Més informació:
Structures  /  Bandcamp
TH Da Freak  /  Bandcamp
The Psychotic Monks  /  Bandcamp

Mötley Crüe, "The Dirt" i aquelles escenes que mai més tornaran

Mötley Crüe.

Vaig tenir una vegada el gust d'entrevistar un músic que havia estat subjecte actiu de l'escena sleaze de Los Angeles durant la dècada dels 80 i, com a tal, havia viscut de primera mà l'era daurada de bandes com Mötley Crüe o Guns N'Roses o L.A. Guns. Quan vaig tenir jo ocasió de parlar amb ell, tot allò ja quedava molt lluny. Corrien els primers anys del segle XXI, bona part d'aquelles bandes es trobaven desaparegudes o presoneres de les seves pròpies derives, i al preguntar-li al músic en qüestió si creia que una escena com aquella podria tornar a tenir lloc a la City of Angels o en qualsevol altre lloc, em va oferir una resposta que mai oblidaré.

Em va recordar que durant la dècada dels 80 no existia internet, o com a mínim no s'havia implantat en l'àmbit domèstic, i que en conseqüència la gent feia vida social als carrers i als clubs en lloc de quedar-se a casa xatejant -la conversa va tenir lloc abans de l'adveniment de les xarxes socials i les plataformes d'streaming-. I va lamentar que amb les opcions d'oci que la xarxa oferia al personal sense necessitat de sortir de casa, era impossible que tornés a donar-se un fenomen com aquell, centrat de bon principi en una comunitat que s'havia fet seus tota una sèrie d'espais per pura necessitat. Que anys després hi hagi productores dedicades a enregistrar actuacions musicals exclusivament per al mercat de l'streaming, no fa sinó refermar aquell raonament.

Explico tot això perquè dies enrere vaig visionar en companyia d'uns amics "The Dirt" (2019), aquest flamant biopic de Mötley Crüe que Jeff Tremaine ha realitzat a partir de l'autobiografia homònima de la banda californiana. El vam veure a casa -es troba exclusivament al catàleg de Netflix i ara per ara no es pot trobar a la gran pantalla, que és on realment es podria arribar a gaudir de debò un producte d'aquestes característiques-, tota una paradoxa tenint en compte que allò que visionàvem era precisament la història d'una banda que feia sortir la gent de casa per anar a passar-s'ho bé en el si d'una comunitat i acabar donant lloc a tota una escena. I no vaig poder evitar aleshores pensar en aquella entrevista de tants anys enrere amb aquell músic, i en el que ell mateix podria pensar de tot plegat si arriba a veure la pel·lícula en qüestió.

Sigui com sigui, m'ho vaig passar bé repassant ni que fos de passada la història de Mötley Crüe -escenes com la de la trobada amb Ozzy Osbourne són impagables-. La banda sonora és d'impacte -si exceptuem els quatre temes que la formació ha gravat expressament per a l'ocasió, que no aporten absolutament res al film ni a la discografia del propi grup-. La primera part ens recorda que hi va haver un temps en què les estrelles es feien a cop de carretera i escenari -i sí, això inclou tot allò que vostès es puguin, o no, imaginar-, i no pas a partir de likes i comparticions. La segona part, en canvi, degenera en el to melodramàtic propi de tot producte de masses. I la tercera part -tot allò que ha passat en el si de la banda des de la reunió de la formació original, que no és poc- directament no existeix perquè als productors no els deu haver interessat. Potser, al capdavall, la biografia d'aquesta gent donaria per una sèrie sencera.

De Huey "Piano" Smith a Dion DiMucci

Dion DiMucci, a l'esquerra, amb The Belmonts.

Huey "Piano" Smith i Dion DiMucci. El primer és un dels pianistes més influents de la història del rhythm & blues, pedra angular del so de Nova Orleans i un d'aquells referents que solen citar-se a l'hora de repassar les arrels d'allò que anomenem rock'n'roll. El segon és el pilar fundacional d'aquest darrer gènere a la ciutat de Nova York, l'home que tant en solitari com al costat de The Belmonts va connectar el doo-wop dels carrers del Bronx amb el pop del Brill Building. Si Smith és un il·lustre representant de l'ala negra de la tradició musical nord-americana, DiMucci ho és de la blanca. I tots dos, mirin vostès quines coses, es troben immersos en immerescuts oblits malgrat estar vius i mantenir-se (més o menys) en actiu.

Sort en tenim de segells com Hoodoo Records, especialitzat en arqueologia melòmana i amb un catàleg farcit d'autèntiques llaminadures amb forma de reedicions dobles i carregades d'extres, com per exemple les que acaba de dedicar a les dues figures que ens ocupen. De Huey "Piano" Smith ha recuperat en un mateix volum l'imprescindible "Having a Good Time" (1959) -hi figuren "Don't You Just Know It" i "Rockin' Pneumonia & The Boogie Boogie Woogie Flu", gairebé res- i l'obra de culte "Twas the Night Before Christmas" (1962) -un disc de Nadal que al seu moment va ser incomprès i fins i tot censurat en diversos estats nord-americans però, escoltat avui, es perfila com un avantpassat directe de les obres festives de Brian Setzer, per exemple-.

De DiMucci, la gent de Hoodoo rescata també en un únic volum els essencials "Presenting Dion & The Belmonts" (1959) i "Runaround Sue" (1961). Si el primer, com indica el títol, va suposar el seu debut al costat dels Belmonts -aquí hi trobaran vostès aquell himne no oficial del Bronx italià que és "I Wonder Why", a més del cant per excel·lència a l'amor en fase adolescent, l'etern "A Teenager in Love"-, el segon és la consagració de Dion com a artista en solitari. La peça titular és un clàssic de clàssics del doo wop pàl·lid, "The Wanderer" un dels últims suspirs del rock'n'roll nord-americà previ a la British Invasion, i "The Majestic" una invitació a celebrar uns temps en què la música convidava a prendre's la vida d'una altra manera. Tant en el cas d'Smith com en el de DiMucci, material de primera tant per a neòfits com per a melòmans de llarg recorregut.

50 anys de "Tommy"

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Tommy" (1969) no va ser la primera òpera rock, però sí que va esdevenir el títol més emblemàtic del gènere. També va marcar un abans i un després en la trajectòria de The Who, que deixaven definitivament l'avantguarda del que havia estat el moviment mod per a consolidar-se com una de les entitats més visionàries del rock de la seva generació. Considerat per molts com un dels cims compositius de Pete Townshend, les quatre cares de "Tommy" explicaven la història d'un noi sord, mut i invident. També contenien peces tan celebrades com "Pinball Wizard", "I'm Free" o "See Me, Feel Me". La corresponent gira de presentació va suposar l'exposició definitiva del combo londinenc a les masses d'arreu del món, amb actuacions tan emblemàtiques com les que van dur a terme als festivals de Woodstock i Wight, o la que van enregistrar en directe a la Universitat de Leeds tot donant peu a un altre dels grans capítols de la seva discografia -"Live at Leeds" (1970)-.

Adéu a Jake Black

Arribat un punt durant la dècada dels 90 en què la fusió de l'electrònica amb les diferents variants del rock semblava estar arribant a la saturació, van arribar Alabama 3 i es van despenjar amb la seva irrepetible aproximació digital a gèneres com el blues o el country. Ens ha deixat un dels seus fundadors, Jake Black. Pel record queden peces com "Woke Up this Morning", "Cocaine (Killed My Community)" o la seva àcida lectura del clàssic dels Eagles "Hotel California".

The Missing Leech - "Love/Death" (2019)

El retorn de The Missing Leech a l'activitat discogràfica després de més de dos anys de silenci ha acabat esdevenint tota una caixa de sorpreses. Un single, "Love/Death" (2019, El Mamut Traçut / Hidden Track), amb dues úniques pistes que poden arribar a semblar antitètiques però funcionen a la perfecció quan s'escolten seguides.

La primera, "Love", és un exercici d'antifolk urgent i immediat marca de la casa, potser més cru que de costum i enfosquit (en el bon sentit) per la producció de Xavier Nadal (Grushenka) i Irene de la Riva (Decepción Cromática). Una reflexió sobre l'amor com a arma de doble tall, on l'alter ego de Maurici Ribera s'encarrega de tocar tots els instruments -en primer terme, òbviament, la seva veu i aquella guitarra acústica de la qual sempre fa saltar espurnes-.

La segona, "Diccionari positiu", és tot un himne a les bondats de la condició humana que tan sols el propi Ribera podria haver compost. En aquest cas figura a les tasques de producció un vell conegut com és Albert Palomar, qui també forma part d'una improvisada banda d'acompanyament. El resultat és una peça que aproxima l'estètica antifolk a les formes del post-punk. La caràtula és obra de David Vidal i podria ser una de les més reconeixibles de l'extensa discografia de The Missing Leech.

Més informació:

The Missing Leech  /  Bandcamp  /  El Mamut Traçut  /  Hidden Track

Flor Braier avança el primer tema del seu quart disc

Més reflexiva i fins i tot misteriosa que de costum, es manifesta Flor Braier a "Inside a Cabin". El primer avançament del que serà el seu quart disc d'estudi, i el fruit de la col·laboració entre la polifacètica artista argentina i el músic i productor Juan Nanio. Un exercici de rock independent a baixa fidelitat que arriba acompanyat d'un videoclip realitzat per Camila Toker mitjançant tècniques com l'stop motion, i rodat enmig dels evocadors paisatges de Punta Indio, a la província de Buenos Aires. Poden veure'l vostès a Youtube.

Fetus - "Terra cuita" (2019)

El primer que crida l'atenció del segon disc de Fetus és el salt endavant realitzat pels empordanesos al llarg dels passats dos anys. Si "L'epicentre del fangar" (2017) era un exercici de rock de garatge que s'emmirallava sense reserves en el punk desacomplexat d'uns TCN o uns Surfing Sirles, aquest "Terra cuita" (2019, Bankrobber) eixampla horitzons tant a nivell de discurs com de projecció. Es mantenen com a fils conductors la urgència, la mala llet i la lírica aguda marques de la casa, però guanyen pes tot un seguit de matisos que enriqueixen el resultat final i n'amplien l'ona expansiva.

La primera sorpresa arriba de bon principi i de la mà de la pròpia peça titular, una refrescant píndola power pop amb aires soul que sona com els Jam de l'última etapa augmentats amb una capa extra d'actitud hooligan. I la cosa no s'acaba aquí. "Esqueixada" s'aproxima per moments a la concepció més àrida i fronterera de la música surf, mentre "El mite de la taverna" és un dinàmic exercici de folk punk a tota pastilla. La vena més urgent i visceral del repertori la posen de manifest talls com "Camaleons a l'andalusa", "Gat bornaix" o "El somni barceloní", àcida mirada a aquesta Barcelona que cada dia s'assembla més a un parc temàtic.

És possible que aquesta ampliació del ventall discursiu s'hagi materialitzat al mateix temps que es consolidaven tot un seguit de canvis interns, els que han redefinit la formació de Fetus al voltant del nucli que completen Adrià Cortadellas, Telm Terradas i Adrià Jiménez. Es mantenen a bord vells coneguts com Jordi Anticó i Lluís Català, i tornen a sumar-se a la festa convidats tan il·lustres com Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Xavier Calvet), Genís Bou (Gramophone Allstars) o Joan Colomo, qui es fa càrrec de les tasques de producció. Menció a part mereix la il·lustració de la caràtula amb l'inconfusible traç de tot un Roger Peláez.

La presentació en directe de "Terra cuita" tindrà lloc aquest dijous, 23 de maig, a la sala Continental de Barcelona.


Més informació i entrades:
Fetus  /  Bandcamp  /  Ticketea

Mundaka

A aquestes alçades no és cap secret l'existència arreu de l'Amèrica Llatina de diverses escenes pop que tant beuen de les fonts clàssiques anglosaxones com de les tradicions autòctones, i que d'alguna manera fan de contrapès de tot allò que a la resta del món solem catalogar amb aquell eufemisme tan poc concret que és l'etiqueta dels ritmes llatins. Mundaka vénen del Perú, si bé les seves influències cal buscar-les en discursos com el dream pop o el pop independent d'escola Smiths i Bunnymen. Formats a Lima ara fa nou anys, tenen publicats un disc llarg -"Sonata Tropical del Ártico" (2016)- i un grapat de singles que els han consolidat com una de les bandes emergents amb més projecció del seu país i els han obert les portes d'aparadors internacionals com SXSW. Escoltin-los a Soundcloud.

Els darrers moviments de Weezer

Weezer.

Hi ha ocasions en què menys equival a més. Un principi d'allò més recurrent en l'àmbit del pop independent que, quines coses, semblen haver oblidat els components de Weezer. La banda californiana ha mantingut una prolífica activitat discogràfica durant el primer semestre d'aquest 2019, però malauradament ens trobem davant d'un d'aquells casos en què quantitat no equival a qualitat.

El primer dels dos treballs lliurats enguany per Rivers Cuomo i companyia, "Weezer (Tiel Album)", és exactament allò que mai hauria de ser un disc de versions. Deu talls sobradament coneguts per qualsevol aficionat a la música pop -no hi falta la seva publicitada lectura d'"Africa" (Toto)- on el conjunt amb prou feina aporta res que no tinguessin ja els originals -fins i tot el "Paranoid" de Black Sabbath, el títol a priori més allunyat del seu registre, sembla interpretat per un grup de clònics de la banda britànica-.

Més satisfactori, però tampoc excessivament revelador, resulta "Weezer (Black Album)", continuació del citat plàstic de versions, ara amb temes propis que no alteraran el curs de cap esdeveniment però com a mínim permeten als nord-americans mantenir el tipus. A destacar el pop assolellat i amb el punt just de malenconia de "High as a Kite" i les dinàmiques ballables de "Living in L.A.", una d'aquelles peces que tenen tots els números per a petar-ho durant la imminent temporada de festivals.

El gran triomf de Brighton 64, a El 9 Nou

Quan conceptes com el triomf o el fracàs solen mesurar-se en funció de les xifres o dels likes acumulats en un perfil social, convé assenyalar que el gran èxit d'una banda com Brighton 64 no es troba en el meteòric ascens protagonitzat durant la dècada dels 80, sinó en el fet de seguir dempeus més de tres dècades després, presumint d'haver lliurat els seus discos més rodons durant els darrers deu anys, i congregant a cada actuació tot un seguit de rostres prou joves per no haver ni tan sols nascut quan "La Casa de la Bomba" penetrava les llistes d'èxits al més pur estil d'un cavall de Troia. El passat dissabte 18 van actuar a l'Ateneu Democràtic i Progressista El Centre de Caldes de Montbui. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Andrew Leahey & The Homestead

Andrew Leahey, tot fent camí.

Pensin en Mellencamp, en Springsteen, en Petty, en la poètica i la lírica de tots ells i en l'èpica de les seves respectives bandes d'acompanyament. En aquelles cançons que expliquen històries al mateix temps que conviden a moure el cap o a demanar una altra cervesa. En trajectes per carretera amb la sempre oportuna companyia d'una melodia amiga. En aquelles bandes de bar que semblen tenir-ho tot a punt per si de la nit al dia se'ls presenta l'ocasió de convèncer a milers d'ànimes en qualsevol estadi que se'ls posi al davant. En la música d'arrels nord-americana sense adulterar però prou oberta de mires com per integrar referents externs sense despentinar-se -una lectura del "Lips Like Sugar" d'Echo & The Bunnymen que podrien haver signat els mateixos Long Ryders, per exemple-. Andrew Leahey & The Homestead vénen de Nashville i acaben de publicar el seu segon disc, un "Airwaves" (2019) carregat d'arguments tan frescos i incontestables com "Start the Dance", "Queen and King of Smaller Things" o la pròpia peça titular. Descobreixin-los al seu web.

50 anys de "Pickin' Up the Pieces"

Una vegada parlava amb un conegut de com dues bandes i les seves respectives nissagues, els Byrds i Buffalo Springfield, expliquen per si soles bona part de la música pop més transcendent que es va produir a Los Angeles durant la segona meitat de la dècada dels 60. Poco havien sorgit de les cendres dels propis Buffalo Springfield, i el títol del seu primer disc, "Pickin' Up the Pieces" (1969), es referia precisament als esforços de Richie Furay i Jim Messina a l'hora de construir una nova entitat a partir del que quedava de la banda mare. Ho van fer al costat de Rusty Young i donant lloc a la que esdevindria una de les formacions més emblemàtiques de l'aleshores flamant country rock. El debut en qüestió va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i alternava exercicis de pop essencialment californià ("Calico Lady") amb aproximacions a la música d'arrels nord-americana com l'encara celebradíssima peça titular. Com a curiositat, el gos de la caràtula venia a ocupar el lloc del baixista Randy Meisner, expulsat del grup tot just enregistrat l'àlbum en qüestió –hi ha fonts segons les quals hauria marxat ell mateix per desavinences amb la resta de components; en qüestió de pocs anys esdevindria un dels fundadors dels Eagles-.

Brighton 64 a Caldes de Montbui

Els germans Ricky i Albert Gil (Brighton 64), la nit passada a El Centre.

BRIGHTON 64

Ateneu Democràtic i Progressista El Centre, Caldes de Montbui

18 de maig de 2019

Brighton 64 van aprofitar la seva primera visita a la localitat vallesana de Caldes de Montbui per a dedicar el concert a la memòria d'Alfredo Calonge -qui, com bé va recordar Ricky Gil abans d'enfilar una emotiva "Caminos por recorrer", disposava de molt bons amics a la població-. També van presentar una de les peces que conformaran el seu proper disc d'estudi, un "Juez y parte" on els barcelonins carreguen sense miraments contra la judicialització de la política duta a terme darrerament pels aparells de l'Estat espanyol. I, per descomptat, van desplegar tota un arsenal de pop rabiós i rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina on no hi van faltar "La Calle 46", "La próxima vez", "El tren de la bruja", "Vent que bufa al meu favor" o "En mi ciudad". Van fer saltar espurnes encadenant "La Casa de la Bomba" amb "Haz el amor". I encara van tenir temps d'acomiadar-se per la porta gran amb una incontestable "Donde yo caí".

Austin Meade

Un nou actor de pes de l'òrbita Americana.

Posem-nos drets i rebem amb una càlida benvinguda a un artista cridat a esdevenir actor de pes de la música d'arrels nord-americana a curt termini. Austin Meade ve de la ciutat texana d'Austin, bressol d'incomptables mogudes que d'alguna manera es troben integrades al seu adn. El seu primer disc, "Chief of  the Sinners" (2014), contenia una dotzena d'exercicis de rock d'arrels, en ocasions propers al country, en d'altres al blues o al soul, sempre amb accent del Sud i despatxats amb la frescor del nouvingut i un ofici que molts ja voldrien poder exhibir en una carta de presentació. Cançons que apuntaven a Steve Earle, Allman Brothers i Lynyrd Skynyrd, però també a Tom Petty, Ryan Adams i Drive-By Truckers. La seva continuació, "Waves" (2019), segueix els mateixos patrons si bé introdueix tota una sèrie de matisos que no fan sinó enriquir el discurs i eixamplar-ne les coordenades. Es troba immers ara mateix en una extensa gira pels Estats Units, i hauria de ser qüestió de temps que conquerís els escenaris europeus de la mateixa manera que ho han fet prèviament alguns dels noms citats anteriorment. Descobreixin-lo al seu web.

Bruce Springsteen - "There Goes My Miracle" (2019)

Nou avançament de "Western Stars", l'imminent nou disc en solitari de Bruce Springsteen. I nova pista que apunta a una hipotètica reinvenció. Un "There Goes My Miracle" on el Boss referma un cop de volant que trenca amb els seus registres més habituals com no ho havia fet mai abans. Es mantenen els arranjaments orquestrals, els acabats sofisticats i un arc discursiu on tornen a ressonar Roy Orbison, Richard Hawley i fins i tot The Divine Comedy. Escoltin-lo a Youtube i estiguin atents, que Springsteen podria deixar-se caure per Barcelona la propera tardor.

20 anys de "Grande Rock"

La cosa sonarà marciana en un moment en què el més modern de cada casa disposa de la seva pròpia col·lecció de vinils estratègicament situats per tal d'impressionar les visites, però hi va haver un temps en què aquest format l'havien donat per mort i enterrat els mateixos que darrerament tant s'afanyen a ressuscitar-lo. I en aquell context resultaven dignes d'aplaudir gestos com el dels Hellacopters, que el 1999 van obsequiar tothom qui va adquirir en vinil el seu icònic tercer disc, "Grande Rock", amb un tema que s'havia suprimit de l'edició en cd. Atenció: no era un bonus track ni un afegit d'última hora, sinó una peça emmarcada en la continuïtat de l'obra i el títol de la qual apareixia convenientment ratllat a la funda del cd per deixar clar que només es podia escoltar a 33rpm.

El cas és que avui es commemora el vintè aniversari de "Grande Rock". El treball que va acabar de catapultar la carrera del conjunt suec, i un dels discos imprescindibles a l'hora d'entendre l'eclosió d'aquella escena escandinava que durant el canvi de segle va capitalitzar i revitalitzar les formes més urgents, elèctriques i vitamíniques del rock'n'roll. A tan sols una setmana de l'última actuació barcelonina de Nicke Andersson i companyia, no està de més refermar la vigència de talls com "Alright Already Now", "Welcome to Hell", "Paul Stanley" o, és clar, "The Devil Stole the Beat from the Lord". I per cert, m'alegra molt haver comprovat que l'àlbum en qüestió no es troba disponible a data d'avui en plataformes com Spotify. Vull dir que potser caldria revisar determinats mantres i absoluts hiperbòlics de l'estil A internet hi és tot.

La "reconciliació" dels Black Keys

The Black Keys.

Si fa un parell de mesos trencaven els Black Keys cinc anys de silenci discogràfic amb el primer avançament del que serà el seu proper àlbum, avui mateix n'estrenen un videoclip on aprofiten per mofar-se de tots els rumors que havien arribat a posar en dubte la continuïtat del duet durant tot aquest temps. Es tracta de "Go", un exercici de rock ballable marca de la casa i un clip on Dan Auerbach i Patrick Carney escenifiquen un curiós procés de reconciliació. Mentre esperem la sortida de "Let's Rock" -així es titularà el disc, la sortida del qual està prevista per al mes vinent-, poden vostès visionar el videoclip a Youtube.

The Who, The Roots i Jimmy Fallon

Hi ha coses que només pot aconseguir tot un Jimmy Fallon. Per exemple, posar junts en una mateixa i minúscula sala els components de The Who i els de The Roots -quan els primers venien d'actuar al Madison Square Garden- i fer-los interpretar un clàssic de clàssics amb instruments de joguina. El popular presentador televisiu ho ha fet aquesta setmana, aprofitant l'enèsima visita a Nova York de la banda britànica i escollint per a l'ocasió un "Won't Get Fooled Again" que no perd un sol gram de la seva força malgrat un format on la pandereta, l'ukelele i el glockenspiel substitueixen l'electricitat de la versió original. Impagable també el moment en què Pete Townshend es carrega l'ukelele tal i com solia fer dècades enrere amb les guitarres. I que bé que s'ho passa el propi Fallon intepretant la peça en qüestió amb dues de les bandes més grans de la història. Poden veure l'escena a Youtube.

Mike Wilhelm (1942-2019)

MIKE WILHELM

(1942-2019)

Sonarà paradoxal, però The Charlatans -els nord-americans- van ser aquella banda pionera que per una o altra raó sempre solia arribar tard a tot arreu. La seva àcida concepció del rock i el pop els va situar a les mateixes arrels de l'escena psicodèlica de San Francisco. La seva estètica, inspirada en els outlaws del Far West, va fer escola entre les bandes i el públic de la Costa Oest. Fins i tot se'ls atribueix el primer cartell amb motius psicodèlics mai utilitzat a l'hora de promocionar un concert de rock. Però la mala sort, les pressions externes i les tensions internes van determinar el seu dia a dia i retardar un debut discogràfic que no es va arribar a materialitzar fins l'any 1969, quan tot allò que ells havien ajudat a construir era a punt de cotitzar-se a la baixa. Ni tan sols una tímida aproximació al country rock -a destacar la lectura del "Folsom Prison Blues" de Johnny Cash- va ajudar aquell formidable debut homònim a mantenir-se per sobre de la línia de flotació, i a finals d'any la banda es separava de forma definitiva. El seu vocalista, guitarrista i principal rostre visible, Mike Wilhelm, va formar els efímers Loose Gravel i va militar als Flamin' Groovies abans d'encetar la seva pròpia carrera solista. Ens deixava ahir, a l'edat de 77 anys i víctima d'un càncer.

The Borderline tanca portes

El procés de gentrificació que mica en mica va consumint els centres històrics de totes les grans capitals occidentals és a punt de cobrar-se una nova víctima en l'àmbit melòman. The Borderline, una de les sales de concerts amb més tradició del Soho londinenc, anuncia que tancarà portes l'estiu vinent com a conseqüència dels desorbitats preus del lloguer a la capital britànica. Aquest local és un referent, un d'aquells espais on es poden veure i escoltar de prop artistes emergents i consolidats, figures històriques i artistes novells, i un cop finalitzat el concert prendre una copa amb algunes de les millors seleccions de pop independent de la ciutat -per entendre'ns, és com una mena de Sidecar al cor de Londres-. De nits memorables n'hi he arribat a viure unes quantes, però em quedo sobretot amb un concert de The Clientele ara fa prop de deu anys, enmig d'una tempesta de neu que va arribar a col·lapsar bona part del país -recordo que un dels grups teloners no va poder arribar a la sala a causa dels talls a les carreteres-. També, com a anècdota, amb l'ocasió en què vaig escoltar des del carrer uns greus eixordadors. Quan vaig preguntar al porter qui estava tocant, em va dir que es tracta d'Earth i ho vaig entendre tot. Sigui com sigui, la nit londinenca ja no serà el mateix sense The Borderline.

Adéu a Lolo Olivé

Albert Gil, Lolo Olivé, Javier Jiménez i Ferran Fernández: Malice.

Vaig conèixer Lolo Olivé com a vocalista de Malice, una banda de curta però intensa trajectòria on també militava Albert Gil (Brighton 64). Practicaven un power pop d'elevadíssim voltatge i amb un ganxo melòdic fora de sèrie, i el seu repertori contenia perles com "Beautiful Lies", "I Feel About" o una potent lectura de "The Letter", el clàssic dels Box Tops. Corria l'any 2004 quan van publicar la seva primera maqueta, preludi d'un àlbum que es va enregistrar però no es va arribar a editar de forma oficial. Va ser aleshores quan vaig poder ser testimoni del seu apoteòsic directe en escenaris com el de la sala Sidecar, a més de fer-los una sucosa entrevista al seu local d'assaig. El cas és que la banda semblava afrontar un futur prometedor, però uns problemes de salut van obligar Olivé a abandonar el vaixell i la resta de components van acabar formant Chest -una formació que mereixeria un capítol a part-. M'assabentava ahir a través del compte de Facebook del propi Albert Gil de la mort d'Olivé. Que aquest text serveixi com a humil homenatge a la seva figura, i que sigui on sigui la música no pari de sonar.

Doris Day (1922-2019)

DORIS DAY

(1922-2019)

Parlar de Doris Day és referir-se a un temps en què les estrelles ho eren fins a les últimes conseqüències i el glamour era més una forma de vida que no pas un posat de cara a la galeria. També a una ètica de treball tan inqüestionable com el seu compromís amb causes com la defensa dels animals. Nascuda Mary Ann von Kappelhoff, va arribar a treballar amb els millors i va deixar per a la posteritat 39 pel·lícules i un grapat de discos on figuren entre d'altres la versió definitiva de "Hooray for Hollywood" i aquell "Que Sera, Sera (Whatever Will Be, Will Be)" que va immortalitzar des de la gran pantalla a les ordres de Hitchcock. Se n'ha anat una icona gairebé centenària, un referent i el testimoni d'una època en què, sí, Hollywood era aquella fàbrica de somnis...

50 anys d'"Everybody Knows This Is Nowhere"

Ja havia debutat mesos abans amb un àlbum homònim al qual caldrà fer justícia algun dia, però va ser "Everybody Knows This Is Nowhere" (1969) el plàstic que va permetre a Neil Young establir-se pel seu compte al mapa melòman i deixar definitivament enrere el fantasma de Buffalo Springfield. No tan sols pel fet de contenir la primera gran col·lecció de cançons que signava amb el seu nom, sinó perquè va ser en aquest disc on va definir les bases del seu discurs sonor i estètic. Una part important del mèrit, per descomptat, cal atribuir-lo a uns Crazy Horse que també encetaven aleshores la seva aliança amb el canadenc. La resta la feia un repertori on convivien la musculosa electricitat marca de la casa ("Cinnamon Girl"), el country rock més desacomplexat ("Everybody Knows This Is Nowhere"), les jams amb regust àcid (els deu expansius minuts de "Cowgirl in the Sand") i una torrencial murder ballad de les que marquen punts i a part ("Down by the River"). Va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

Jelly Cleaver

Ella mateixa es defineix com una portadora de bones vibracions i veritats còsmiques. Les que transmet a través d'un repertori que beu a parts iguals del soul més sofisticat i del rock alternatiu més elèctric, del folk a contrallum i del jazz més torrencial. Les cançons de la londinenca Jelly Cleaver poden arribar a recordar les de Martina Topley-Bird, Valerie June, Neneh Cherry o fins i tot Laura Marling. La seva veu tot terreny conjuga dolçor i calidesa amb la mateixa naturalitat amb què alterna diferents llenguatges musicals a l'hora de desplegar un lírica directa però amb abundants recursos. Escoltin-la al seu web.

VLLNS

Foto Sam McCabe.

Citen com a influències a Royal Blood i els Black Keys, també a Foals i Kings of Leon. Es defineixen a mig camí del blues elèctric i el rock alternatiu. Diuen prescindir del baix amb l'objectiu de donar més protagonisme a les guitarres i a tot un arsenal de pedals d'efectes que els permeten, asseguren, assolir aquelles sonoritats que desitgen. I les seves cançons semblen realment el fruit d'hores i hores definint i reforçant un discurs propi tant al local d'assaig com en incomptables escenaris. VLLNS és un trio dublinès format per dos guitarristes -Rob Halford (no confondre amb l'altre Rob Halford) i Liamo Boyd, que també s'encarrega de cantar- i un bateria -Luke Fields-, i el seu repertori va farcit de peces tan llamineres com "Volatile Mind" o aquest tros de single en potència que és "Talons". Ambdues estan incloses a l'ep "Sentiments" (2018), disponible a Soundcloud.

Blood Dope Honey

Luke Philips i Jamie Smith són Blood Dope Honey, un duet de guitarra i bateria provinent de Hemel Hempstead, al nord-oest de Londres, i dedicat en cos i ànima a recuperar les formes més estridents i alhora melòdiques del rock alternatiu dels 90. Pensin en Smashing Pumpkins, Posies, Bush o els primers Teenage Fanclub i gairebé ho tindran. Van començar a actuar a la seva localitat a principis de 2016, i des d'aleshores han anat recorrent la geografia britànica a l'hora que publicaven dos singles en format digital que poden vostès escoltar a Soundcloud.

El retorn d'una llegenda escandinava

THE HELLACOPTERS

Razzmatazz, Barcelona

10 de maig de 2019

El primer que cridava l'atenció del concert que els Hellacopters van oferir la nit passada en una atapeïda sala Razzmatazz, més enllà del bon estat de forma i l'excel·lent sintonia exhibits per la formació escandinava, era l'escassa presència de telèfons mòbils captant el moment des de la pista. En uns temps en què sembla que un no hagi arribat a viure una experiència si no l'ha compartit a tort i a dret als seus perfils socials, el públic rocker de base -el mateix que determinats corrents crítics s'afanyen a despatxar amb raonaments de caire demogràfic (!)- segueix anant als concerts a suar la cansalada i a esdevenir subjecte actiu d'allò que passa dins i fora de l'escenari. I quan s'hi posa, és capaç de desencadenar tot un seguit de reaccions tan aclaparadores com imprevisibles.

Que li ho expliquin al personal de seguretat de la sala del Poblenou, que ahir a la nit contemplava atònit com prenia forma un frenètic mosh pit davant mateix dels seus nassos, com diversos gots de plàstic volaven per sobre dels caps del respectable donant peu a escenes que no observaran vostès a l'entorn d'un macrofestival, com diversos centenars d'ànimes corejaven a l'uníson la tornada de la climàtica "By the Grace of God" amb prou força per a ressonar més enllà dels límits del recinte, i fins i tot com nombrosos espectadors practicaven el crowd surfing com si no hi hagués demà. Benvinguts als anys 90, un temps en què el rock era perillós i els seus incondicionals anaven als concerts a donar-ho tot en lloc de fer instagrams i trending topics.

Ara bé, que ningú contempli en clau nostàlgica aquest retorn als escenaris que ahir desembarcava per primer cop a Barcelona. Totes les peces interpretades la nit passada, de la inicial "Hopeless Case of a Kid in Denial" a la final "(Gotta Get Some Action) Now!", passant per unes celebradíssimes "The Devil Stole the Beat from the Lord", "Toys and Flavors" i "No Song Unheard", van sonar com si s'haguessin compost abans d'ahir però amb tota la força, l'ofici i la veterania d'una banda que efectivament sembla haver tornat per quedar-se. Amb un pletòric Dregen marcant terreny des de les sis cordes i reclamant el seu lloc al costat del sempre imponent Nicke Andersson, i amb tota una rereguarda completada per Robert Ericksson (bateria), Bobba Lee Fett (teclats) i Dolf DeBorst (baix).

La setmana vinent es commemorarà el vintè aniversari de "Grande Rock" (1999), probablement l'obra magna del conjunt suec i un dels discos que van situar Escandinàvia a la majoria de mapamundis melòmans ara fa cosa de dues dècades. Un detall que sembla no desvetllar-los en absolut: tan sols dos temes del plàstic en qüestió -"Alright Already Now" i la citada "The Devil..."- van treure el cap en un repertori centrat sobretot en els discos publicats per la banda durant el segle XXI. En altre paraules, i més enllà del retorn de Dregen -novament, toca lloar la seva tasca al lloc del desaparegut Robert Dahlqvist-, els actuals Hellacopters semblen partir del mateix punt on ho havien deixat al moment de separar-se l'any 2008. I encara amb la incògnita de si tornaran o no a l'estudi, el que no es pot negar és que segueixen essent invencibles en directe.

Elle León

Les cançons d'Elle León es manifesten cristal·lines, transparents i amb aquell punt de misteri que sol embolcallar el folk en les seves concepcions més àcides, oníriques i boiroses. Ve d'Irlanda, es troba establerta a Barcelona i té publicades al seu compte de Bandcamp tres peces de naturalesa reflexiva i introspectiva que conviden a prendre's les coses amb calma i, sobretot, a seguir-a de molt a prop.

Peligro

Un power trio balear amb la mirada posada en els 90.

Sempre és un plaer tenir notícies de Pol Font, veterà de l'escena barcelonina a qui hem vist i escoltat tocant la bateria amb bandes com Matamala, Top Models o Very Pomelo. Establert des de ja fa alguns anys a Palma de Mallorca, es troba embarcat ara mateix en una nova aventura que tot just es presenta en societat amb el nom de Peligro. Un power trio que completen Esther Oller (veu i guitarra) i Xavi Ferrà (guitarra), i que debutava el passat mes d'abril amb un àlbum homònim dels que deixen empremta i reclamen espai propi. Sis cançons en anglès que apunten directament al rock alternatiu més fresc de la dècada dels 90 i on ressonen discursos com els de Pavement, Morphine o les Breeders. Atenció a títols com "The Sheriff Lies", "Maybe the First", "Night Is Full of Weakness". Disponible a Bandcamp.