Dylan conté multituds

BOB DYLAN
Scandinavium, Göteborg

29 de setembre de 2022

Diu el tòpic que de Bob Dylan només n'hi ha un, però el cert és que la figura pública de Robert Allen Zimmerman ha donat peu durant les passades sis dècades a múltiples versions d'ell mateix. D'aquell jove trobador que solia sacsejar conciències a ritme de cançó protesta, al rebel sense causa que va inaugurar l'era rock tot injectant electricitat a la música folk –i fent pujar la mosca al nas del mateix Pete Seeger-. I del cristià renascut que solia predicar el seu propi evangeli davant d'una parròquia certament desconcertada, a l'honorable veterà que durant anys es va reinventar sobre la marxa en el marc d'un Never Ending Tour que tan sols una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar.

El Dylan de 2022 és producte i conseqüència de tots ells, però també es pot explicar per si sol. Per això basa la meitat dels seus repertoris de directe en el seu treball més recent, aquell "Rough and Rowdy Ways" (2020) que va venir a obrir les portes d'un nou món mentre el coronavirus tot just acabava de tancar el vell. I per això obvia peces tan capitals com "Blowin' in the Wind" o "Like a Rolling Stone", que bé podrien ser la Capella Sixtina del segle XX, optant a canvi per material potser no obscur però tampoc evident. Sobre el terreny compta amb el suport d'una renovada banda d'acompanyament que funciona a la perfecció, tot i que Doug Lancio no sigui Charlie Sexton ni Bob Britt Stu Kimball –de l'anterior formació es mantenen a bord Tony Garnier (baix i contrabaix) i Donnie Herron (violí, mandolina, steel guitar).

La nit passada a Göteborg –tercer concert de la seva primera gira europea post-pandèmica- va interpretar tot el darrer disc excepte els 17 minuts de "Murder Most Foul" –comprensible, tot i que la peça sigui prou transcendent per reclamar un lloc al set list-. I el més semblant que va sonar a un hit van ser unes "When I Paint My Masterpiece" i "Gotta Serve Somebody" convenientment deconstruïdes tal com marca des de fa dècades el cànon dylanià. Va començar mirant enrere, amb unes igualment mutants "Watching the River Flow" i "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)", abans d'acabar d'entrar en matèria amb la serenor d'"I Contain Multitudes" i el blues gran reserva de "False Prophet", declaració d'intencions inclosa, que va sonar fins i tot més oxidat i corrosiu que a la versió d'estudi.

A partir d'aquí, va seguir alternant el material de "Rough and Rowdy Ways" –més que l'espina dorsal del repertori, la seva raó de ser- amb comptades cites a un passat que va esdevenir present quan Dylan i la banda van transformar "Gotta Serve Somebody" en un greixós i hipnòtic rockabilly, més proper al juke joint que no pas a l'església, i quan van traslladar "I'll Be Your Baby Tonight" fins a les coordenades del rhythm & blues més arrossegat i ressacós. Va ser aquest últim un dels grans moments de la nit, amb el públic seguint el ritme amb les mans fins que Dylan, per allò de no oferir al respectable allò que aquest vol escoltar, en va rebaixar el tempo en un d'aquells exercicis que el segueixen certificant com un exemplar únic en qualsevol espècie.

Del cançoner recent caldria destacar el plàcid onatge de "Key West (Philosopher Pirate)" i el vals a contrallum d'"I've Made Up My Mind to Give Myself to You", que va deixar pas a l'embranzida swing de "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer, que va connectar amb l'etapa crooner de Dylan. Es va acomiadar amb una emocionant "Every Grain of Sand", recuperant l'harmònica i tocant-la com feia dècades que no ho havia fet. I aquesta és una altra de les constants que semblen definir el Dylan de 2022. Que amb 81 primaveres a l'esquena, se'l veu més en forma i fins i tot més jovial que en convocatòries passades. Va cantar com mai, va tocar el piano com qui sap que podria prescindir d'una banda –la guitarra ja no l'agafa-, i fins i tot va somriure i es va adreçar al públic entre cançó i cançó en diverses ocasions –també va cridar l'atenció, amb l'elegància que el caracteritza, a un espectador que tenia encès un dispositiu lluminós-.

Si el to crepuscular i fins a un cert punt autobiogràfic de certs passatges de "Rough and Rowdy Ways" feien pensar que Dylan s'estava acomiadant i que aquell podia ser el seu Blackstar, concerts com el que acaba d'oferir a la ciutat sueca li auguren encara molta corda a curt i mitjà termini. Bona notícia, quan Dylan i la seva obra segueixen oferint aquella profunditat que tant es troba a faltar en aquest món líquid on immediatesa equival a caducitat. Els temps hauran canviat o no hauran canviat. Però si una cosa va quedar clara a Göteborg és que, tal com canta ell mateix en un dels seu darrers grans encerts, Dylan conté multituds. A l'alçada d'Elvis i Sinatra, que ningú en tingui cap dubte.

NdR: No hi ha cap fotografia del concert encapçalant aquesta peça perquè Dylan no tan sols ha prohibit l'ús de mòbils i càmeres a les seves actuacions, sinó que ha implementat un mètode molt efectiu per evitar-lo. Cosa que francament és d'agrair. Gairebé dues hores de repertori, amb el públic gaudint del moment en lloc de dedicar-se a fer 'instagrams'. Tots els concerts haurien de ser així.

Mississippi Queen

Platja d'Aro, setembre de 2022.

Els parcs d'atraccions són d'aquella mena d'entorns on la realitat i la ficció van de la mà, i on solem atorgar a la fantasia tota una sèrie de llicències que (malauradament) no li concedim en cap altre àmbit. De parcs d'atraccions n'hi ha de molts tipus. Des dels grans recintes temàtics fins als vells parcs de tota la vida, que encara en queden uns quants –i solen tenir força més gràcia i encant que no pas els grans-. A Platja d'Aro n'hi ha un d'aquests últims, i sempre que hi passo pel costat m'agrada aturar-me a contemplar aquesta atracció. Mississippi Queen, es diu, com aquella clàssica cançó de Mountain, i el seu concepte s'inspira en un d'aquells casinos flotants que solen trobar-se a les aigües del riu de Tom Sawyer.

Jack Daniel's i una cigarreta

Dies enrere, tornant cap a casa, em vaig creuar amb una dona vestida de forma elegant, caminant pel carrer amb una cigarreta encesa en una mà i una ampolla de Jack Daniel's a l'altra. L'ampolla estava mig plena o mig buida, segons com es miri. I de cop i volta em vaig sentir com un personatge secundari d'alguna història de Charles Bukowski. No li vaig dir res, perquè si jo m'hagués trobat al seu lloc probablement no hauria requerit cap altra companyia que la del vell oncle Jack, i perquè hi ha ocasions a la vida en què el contacte amb un altre ésser humà pot arribar a molestar encara més que de costum. O sigui que vaig optar per per punxar a la seva salut "Jack Daniel's, If You Please", de David Allan Coe, tan bon punt vaig arribar a casa. RESPECT.

Un retrat de Michael Jackson

El rei del pop saludant els clients de la pizzeria. Platja d'Aro, setembre de 2022.

Seguint amb la temàtica de la peça anterior, poques imatges evoquen tan bé el que queda de l'era daurada de les discoteques com aquest retrat a escala real de Michael Jackson, que el mateix rei del pop va signar el 1988 a París –gira de "Bad" (1987), ni més ni menys- amb dedicatòria inclosa a l'antiga discoteca Paladium de Platja d'Aro –l'original, no la que es va instal·lar anys després a la piràmide de l'antic Kamel- i que avui decora una petita pizzeria del centre de la ciutat.

El local el porta un matrimoni italià molt simpàtic, que pot arribar a amenitzar l'hora de dinar amb seleccions musicals a ritme de rockabilly, Northern Soul i ska anglès dels 80, i que no té cap inconvenient en deixar que tothom qui ho desitgi es faci fotografies amb el cartell en qüestió o fins i tot el toqui amb les seves pròpies mans. Aquesta és la part positiva de tot plegat. Que un tresor com aquest no hagi acabat darrere la impenetrable vitrina d'un museu o d'una franquícia com la que molts de vostès poden tenir en ment, sinó a l'abast de qui passa pel carrer.

Les ruïnes de Pacha

L'antiga Pacha de Platja d'Aro, al peu del Puig Pinell, setembre de 2022.

El que queda de l'antiga discoteca Pacha de Platja d'Aro, símbol d'un temps ja molt llunyà en què el propi concepte de discoteca portava implícits tota una sèrie de valors afegits en termes d'arquitectura, disseny, interiorisme i, és clar, música. Un temps, l'era daurada de les discoteques, en què qui solia deixar-se veure per locals com aquest no eren futbolistes d'elit amb el coeficient intel·lectual d'un mosquit, sinó artistes de la talla del mateix Dalí.

Per qüestions d'edat, jo vaig viure molt de passada (i molt al final) aquella era daurada. I francament m'interessaven ben poc les discoteques perquè el meu ambient era un altre. Però amb la perspectiva que atorguen el temps i l'edat, m'he acabat adonant de tot allò que es va perdre darrere d'aquells edificis singulars on el ball era més que una simple oferta d'oci de cap de setmana, un esdeveniment social de primeríssim ordre i en alguns casos pràcticament una religió.

Pacha Platja d'Aro va ser una de tantíssimes discoteques que van abaixar la persiana durant la primera dècada del segle XXI, quan l'enduriment dels controls d'alcoholèmia va fer inviable un model d'oci que certs canvis d'hàbits van acabar de rematar. A hores d'ara, aquestes ruïnes són tot el que queda d'un temps en què el món potser era una mica menys segur que avui, però també era bastant més divertit.

Una dècada de FestiSurf, a Ruta 66

El cap de setmana passat vam assistir a la desena edició de FestiSurf Costa Brava, amb actuacions de Pelomono, 13th Magic Skull, The Barbwires i MFC Chicos, atòmica fusió de MFC Chicken i Los Chicos. Avui tenim el gust d'explicar-ho a l'edició digital de Ruta 66. Crònica disponible en aquest enllaç.

El disc de FestiSurf Costa Brava

A banda de la festassa celebrada el cap de setmana passat al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro, FestiSurf Costa Brava també commemora el seu desè aniversari amb l'edició d'un disc que hauria de fer les delícies tant dels incondicionals del festival empordanès com dels amants de la música surf i el rock'n'roll en general. "10è Aniversari FestiSurf Costa Brava" (2022, Folc Records / Arocinema) és un ep amb quatre rareses d'algunes de les bandes que van actuar en aquesta desena convocatòria. MFC Chicken i Los Chicos amb una peça cada un i, atenció, dos temes de Mike Barbwire (The Barbwires) amb el suport sempre oportú de 13th Magic Skull. Elegant vinil d'edició limitada no disponible en plataformes digitals (ni falta que fa).

Deu anys de FestiSurf, a El Punt Avui

FestiSurf Costa Brava celebrava el cap de setmana passat el seu desè aniversari amb les actuacions de The Barbwires, 13th Magic Skull, Pelomono i MFC Chicos, unió inèdita –i per ara exclusiva- de MFC Chicken i Los Chicos, al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro. Crònica d'un servidor a l'edició d'ahir, dilluns 26 de setembre, d'El Punt Avui (edició Girona). Fotografia de Francesc Esteva.

Pharoah Sanders (1940-2022)

PHAROAH SANDERS
(1940-2022)

Per si no n'hi hagués prou amb la seva imponent i gairebé inabastable producció solista, Pharoah Sanders serà recordat també com aquell geni la trajectòria del qual enllaça les obres de John Coltrane i Floating Points. Un dels grans arquitectes del jazz i un dels referents contemporanis de l'electrònica al Regne Unit –el primer va morir dues dècades abans del naixement del segon-, connectats per un dels grans revolucionaris de la música del segle XX. Saxofonista de saxofonistes –amb el permís del mateix Coltrane, de qui se'l considera deixeble-, va esdevenir una figura preeminent del free jazz amb un estil únic i una visió metafísica del fet musical que el va situar també a l'avantguarda d'allò que es va anomenar jazz espiritual.

Originari de Little Rock, Arkansas, va arribar a Nova York a principis dels 60 amb la intenció de viure de la música. Els inicis van ser durs. Va dormir al carrer i en estacions de metro –diu la llegenda que va arribar a vendre la seva pròpia sang per poder sobreviure- fins que va conèixer Sun Ra, amb qui va fer els primers passos. Pocs anys després va començar a gravar amb el seu propi nom –el seu debut, "Pharoah's First", data de 1964- i va entrar a la banda de Coltrane, amb qui va gravar obres com "Ascension" (1966) o el directe "Live in Seattle" (1971) –Coltrane va morir el 1967-. També va tocar amb Alice Coltrane, Don Cherry i Ornette Coleman, entre d'altres. Amb Floating Points va gravar "Promises", publicat l'any passat, el seu darrer treball. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

John Hartman (1950-2021)

JOHN HARTMAN

(1950-2021)

Del rock'n'roll robust de "China Grove" a la calidesa d'un "Listen to the Music" que aproximava l'essència dels Beach Boys a la de The Band, i de les harmonies soul de "What a Fool Believes" als aires jazzístics d'aquella icònica "Long Train Runnin'" que era música disco abans que es popularitzés el terme. Els deu primers anys de la trajectòria dels Doobie Brothers són tan essencials com la producció d'una banda que va maridar estils i registres diversos sense perdre mai de vista la coherència ni el segell que la va fer única. I a sobre va conquerir les llistes d'èxits i les ones radiofòniques de més de mig planeta amb peces com les anteriorment citades. Ens ha deixat John Hartman, bateria del combo californià durant la seva etapa més daurada –va ser un dels fundadors del grup el 1970, va romandre a bord fins el 1979 i hi va tornar durant cinc anys més a partir de la reunió de 1987-. Va morir el 29 de desembre de 2021, fa gairebé un any, tot i que la banda no ho va fer públic fins la setmana passada.

50 anys de "Black Sabbath Vol. 4"

Què pot fer una banda que pràcticament s'ha inventat ella sola tot un gènere musical, perfilant alhora una línia clarament ascendent al llarg dels seus tres primers àlbums? Doncs facturar un quart plàstic que, a falta del factor sorpresa inicial, mantingui el nivell i certifiqui els seus autors a l'avantguarda del gènere en qüestió. La tardor de 1972, Black Sabbath venien de posar les bases del heavy metal i tots els seus derivats amb tres discos tan trencadors al seu dia com encara essencials a data d'avui –"Black Sabbath" (1970), "Paranoid" (1970) i "Master of Reality" (1971)-.

Arribat el moment de lliurar-ne la continuació, el quartet de Birmingham –Ozzy Osbourne (veu), Tony Iommi (guitarra), Geezer Butler (baix) i Bill Ward (bateria)- va optar per produir-se ell mateix el que potser ja no seria un altre salt endavant però sí un nou encert en una trajectòria que semblava no tenir aturador. I això que els components del grup van arribar als estudis Record Plant de Los Angeles afectats per una creixent addicció a diverses substàncies. Tot plegat va fer que el procés de gravació esdevingués gairebé un calvari, però el resultat final va ser tan rodó com unes cançons simplement incontestables i una execució igualment immaculada per part dels seus autors.

Publicat el 25 de setembre de 1972, avui fa 50 anys, "Black Sabbath Vol. 4" s'havia d'haver titulat inicialment "Snowblind", com una de les seves peces més icòniques, però la referència a la droga era tan clara que la disquera de torn, Vertigo, va fer canviar el títol pel que ha acabat passant a la història. El que no va poder evitar és que la peça en qüestió esdevingués un altre himne metàl·lic, gràcies en gran part al monolític riff de Iommi i al cant terminal d'un Osbourne en plena forma. Altres punts forts de l'àlbum són l'atac frontal de "Supernaut", els tempos claustrofòbics de "Cornucopia" o la injecció elèctrica de "Tomorrow's Dream".

Deu anys ballant surf a la Costa Brava

FESTISURF COSTA BRAVA 2022
Palau d'Esports i Congressos, Platja d'Aro

24 de setembre de 2022

Si un aniversari rodó demana una festa a l'alçada de les circumstàncies, FestiSurf Costa Brava va celebrar els seus deu anys de trajectòria amb una de les seves edicions més potents i alhora emotives. A l'escenari del Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro, vells coneguts de la casa reunits per l'ocasió, uns històrics de la música surf al continent europeu oferint una actuació absolutament memorable i, com a plat fort de la jornada, la unió fins ahir inèdita –i per ara exclusiva- de Los Chicos i MFC Chicken en un sorprenent projecte conjunt. Només per això últim ja valia la pena deixar-ho tot i acostar-se fins al Baix Empordà, però és que la resta del cartell tampoc tenia desperdici.

Van escalfar motors els andalusos Pelomono a ritme d'hipnòtic rock'n'roll i corrosiu blues elèctric, sempre en clau instrumental. Format minimalista –guitarra i bateria-, misteri ancestral i un repertori d'estètica Southern Gothic que per moments va transportar Link Wray fins a la mateixa cruïlla de camins on Robert Johnson havia pactat amb el Diable. Pas previ a l'atòmica descàrrega d'uns 13th Magic Skull que pràcticament van néixer de forma paral·lela al FestiSurf, i que ahir es reunien per l'ocasió després d'un llarg silenci. Ambaixadors destacats del més genuí instro surf a les costes catalanes, els de Palafrugell van alternar material propi amb sucoses cites a Wanda Jackson ("Funnel of Love") i els Animals ("The House of the Rising Sun"). Jugaven a casa i ho van saber aprofitar.

També jugaven a casa, fins a un cert punt, The Barbwires. Amb dues dècades i mitja de carrera que els acrediten com un dels noms essencials de la música surf al continent europeu, els suecs tornaven al FestiSurf vuit anys després de la seva primera visita a Platja d'Aro. Un power trio de guitarra, baix i bateria, comandat pel sempre solvent Mike Barbwire a les sis cordes i reforçat per una secció rítmica de les que no fan presoners. Van començar a mig gas, però de seguida van prémer l'accelerador per acabar oferint un dels concerts més rodons que s'han viscut al festival durant els darrers anys. A destacar, ni que sigui a mode d'anècdota, el magnetòfon de bobina oberta amb què disparaven puntualment bases i ambients sonors, al qual es van referir en diverses ocasions com el quart component del grup. Visualment feia molt més goig que un maleït laptop, no cal dir-ho.

I finalment, l'actuació de MFC Chicos –així es com han batejat els components de Los Chicos i MFC Chicken la seva aventura conjunta- va venir marcada per l'absència de Rafa Suñén, vocalista de la banda madrilenya, baixa d'última hora per motius de salut. Un imprevist que va obligar la imponent formació –vuit músics a l'escenari, dues bateries i la comunió de dos discursos a priori distants que van acabar encaixant a la perfecció sobre el terreny- a refer el repertori a l'últim moment, mantenint-hi peces de cada banda però amanint-les amb més versions de les previstes. Cap problema, quan els referents citats són tan coherents i oportuns com els Righteous Brothers ("Little Latin Lupe Lu"), els Rivieras ("California Sun") o, és clar, els Sonics –el "Have Love, Will Travel" de Richard Berry en clau de garatge-. Apoteòsic final de festa, i un concert que tant de bo es pugui repetir ben aviat i amb tothom a bord.

MFC Chicos.

The Barbwires.

13th Magic Skull.

Pelomono.

Henry "Pucho" Brown (1938-2022)

HENRY "PUCHO" BROWN
(1938-2022)

Nom essencial de la fusió de la música afroamericana amb les arrels de la comunitat llatina de Nova York durant les dècades dels 50 i els 60, el percussionista Henry "Pucho" Brown va treballar durant bona part dels 50 amb figures com Joe Cuba abans d'encapçalar la seva pròpia banda, oportunament batejada amb el nom de Pucho & The Latin Soul Brothers. Per les seves files hi van passar músics de renom com Chick Corea, i van gravar àlbums tan rodons com "Tough" (1966) o "Jungle Fire!" (1970). Durant la dècada dels 90 va esdevenir un dels referents de l'escena Acid Jazz. Ha mort a l'edat de 83 anys.

El pas del temps, i la bellesa de tot allò que el suporta

Les Franqueses del Vallès, setembre de 2022.

Una granja al peu del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès. Amb una vella cabanya de fusta i dos cotxes vells acumulant òxid al seu costat. No és Nebraska, Iowa ni Indiana, però la imatge fa venir al cap àlbums com "Scarecrow" (1985), de John Mellencamp, o "Nebraska" (1982), de Bruce Springsteen. El pas del temps, i la bellesa de tot allò que el suporta.

Arnau Obiols - "Mont Cau" (2022)

La natura com a últim refugi davant d'un món a la deriva i (sobretot) d'una societat que es va perdre ella mateixa tan bon punt va desconnectar del mateix medi natural. És un punt de partida cada cop més recurrent en la creació artística, en aquests temps d'emergència que ens ha tocat viure. Per això cal començar a separar el gra de la palla i apreciar matisos com els que pot aportar Arnau Obiols, un músic que ha fet de les seves arrels pirinenques la base d'un discurs que marida tradició i avantguarda sense necessitat de coartades.

El cantant i multiinstrumentista de la Seu d'Urgell acaba de lliurar el seu quart treball discogràfic. Un "Mont Cau" (2022, Segell Microscopi) que ell mateix defineix, a la carta de presentació, com "un àlbum dedicat a la natura, la Mare de totes les coses i per tant una celebració del fet de viure atents i de manera respectuosa amb l'entorn natural". Un repertori que, a diferència del seu predecessor –"Tost" (2019)-, no recupera cants de transmissió oral sinó que es basa en composicions originals. Peces que conjuguen misteri ancestral amb un discurs que parla ara i aquí.

Si es pogués parlar d'una variant pirinenca del blues, de ben segur es trobaria en coordenades com les que tracen el batec electrònic d'"El nus", la rítmica juganera de "Sona el tambor" –tot un manual de com reinventar la cançó popular de tota la vida a partir dels seus propis fonaments- o el folk gairebé crepuscular de "M'adreço a tu". Tres dels plats forts d'un àlbum que reforça el seu missatge amb gravacions de camp, incloses les reflexions en veu alta de l'ambientòleg del Baix Montseny Martí Boada –una de les fonts més fiables del país, si parlem del medi natural- i del poeta Perejaume. Produeix el sempre oportú Santi Careta.

Disponible a Bandcamp.

Anton Fier (1956-2022)

ANTON FIER
(1956-2022)

Ha mort el bateria Anton Fier, figura de pes de la música d'avantguarda a la costa est dels Estats Units i pioner del rock alternatiu. Va gravar amb els Feelies i els Lounge Lizards els seus respectius àlbums de debut, els fundacionals "Crazy Rhyhtms" (1980) i "Lounge Lizards". També va ser un dels fundadors dels Golden Palominos i va treballar amb altres noms essencials de l'òrbita independent com Pere Ubu o Bob Mould. Tenia 66 anys.

Dues artistes que van a la seva

Anna Andreu.

Aquelles cançons que potser no entren a la primera però un cop són dins ja no t'abandonen mai més, aquelles obres que cal degustar poc a poc i trobant si cal el moment oportú, i sobretot aquelles artistes que han optat per fer la seva i expressar-se al marge d'unes dinàmiques, les de la indústria del disc, on la novetat ha esdevingut dogma i la immediatesa sol equivaler a caducitat. Porten ja alguns mesos al carrer els darrers àlbums d'Anna Andreu i Maria Jaume, "La mida" (2022, Hidden Track) i "Voltes i voltes" (2022, Bankrobber).

Dos d'aquells treballs que tendirien a passar desapercebuts enmig de la sempre sorollosa allau de llançaments discogràfics si no fos per la dimensió de les seves autores, dues artistes que efectivament han après a fer les coses a la seva manera i sense respondre a cap altra necessitat que no es derivi del seu propi art. I dos segons discos que també equivalen a confirmacions, en el cas de la barcelonina d'una trajectòria solista que té les seves arrels al capdavant dels enyorats Cálido Home –va debutar pel seu compte, amb el suport sempre oportú de Mariana Arrufat a la bateria, amb "Els mals costums" (2020)-, en el cas de la mallorquina després d'haver aterrat amb el formidable "Fins a maig no revisc" (2020).

Dues trajectòries que van alçar el vol en plena pandèmia i que ara, un cop superada la tempesta, es perfilen com a fermes realitats amb grans perspectives de futur. Les de qui sap parlar amb veu pròpia sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, les de qui és conscient de tot allò que encara pot arribar a dir un format sempre a l'ordre del dia com és el de la cançó al marge d'etiquetes. En tots dos casos podríem parlar de folk i fins i tot de pop metafísic. Però ben mirat no cal filar tan prim quan tenim sobre la taula perles com "Un son" o "Me desplom". La primera és d'Andreu, la segona de Jaume. I que bé que es complementen l'una a l'altra.

Paul Sartin (1971-2022)

PAUL SARTIN

(1971-2022)

Dues de les bandes més essencials del folk britànic del segle XXI, Bellowhead i Faustus, han tingut entre els seus comuns denominadors la figura de Paul Sartin –parlem de música folk entesa com a nexe d'unió de comunitats, no pas d'una etiqueta feta al gust dels caçadors de tendències de torn-. El violinista i oboista va ser membre fundador de tots dos grups, i havia tocat a tots els seus discos fins a data d'avui. També va ser la meitat del duet Belshazzar's Feast. Ens ha deixat a l'edat de 51 anys.

Dues bandes (nord-)americanes

Drive-By Truckers, portaveus dels Estats Units que hi ha més enllà de Washington.

Les seves carreres s'han desenvolupat de forma gairebé paral·lela, els seus discursos han crescut d'igual manera i els seus respectius públics també mengen pràcticament a part. Sigui com sigui, tant Drive-By Truckers com Wilco es poden contemplar per mèrits propis i sense discussió possible com dues de les bandes més grans del rock d'arrel nord-americana del segle XXI. I ho poden fer després de dues trajectòries que van començar durant la dècada dels 90 –la de Wilco, amb Uncle Tupelo com a punt de partida, bastant abans que la dels Truckers-, que han evolucionat al seu aire sense perdre de vista els seus principis fundacionals, i que en ple 2022 es troben tan a prop en termes conceptuals que gairebé podrien anar de la mà.

Portaveus –potser involuntaris, però portaveus al capdavall- d'aquells Estats Units que s'estenen més enllà de les altes esferes de Washington, Drive-By Truckers des del Sud més profund i Wilco des d'un Midwest que es troba a l'altre extrem en termes més que geogràfics –recordin que els extrems tendeixen a tocar-se-, tant els uns com els altres van adreçar a la seva manera el daltabaix de l'era Trump –els primers amb "American Band" (2016), "The Unraveling" (2020) i "The New OK" (2020); els segons amb "Ode to Joy" (2019)-. Amb tan sinistre personatge fora de la Casa Blanca, però amb el seu fantasma encara planant sobre un país que no havia estat tan fracturat socialment des de feia dècades, totes dues bandes han publicat enguany dos àlbums que els connecten amb les seves arrels i on, sense provar d'oferir respostes, segueixen sonant fruit del seu temps.

Drive-By Truckers van lliurar el mes de juny un "Welcome 2 Club XIII" que es capbussa en aquella concepció fresca i renovadora del southern rock que al seu dia els va perfilar com tot allò que han acabat esdevenint. La peça titular, que injecta embranzida punk rock a les arrels Americana al més pur estil d'uns Replacements, és un homenatge al club d'Alabama on Patterson Hood i Mike Cooley es van foguejar durant els seus inicis –"Tonight we're gonna be entertained / By our favorite Foghat cover band", proclama la lletra, en una declaració de principis com una catedral-. La resta de l'àlbum també és de naturalesa autobiogràfica –a destacar la participació vocal de Margo Price al country rock estripat de "Forged in Hell and Heaven Sent" i la caràtula amb il·lustració de l'inconfusible i recentment desaparegut Wes Freed-.

Wilco, d'altra banda, havien publicat setmanes abans l'oportunament titulat "Cruel Country". El primer disc que reuneix tots els components de la banda en un estudi –i gravant en directe, és clar- des del llunyà "The Whole Love" (2011)-. Però sobretot el retorn al country que havia estat la raó de ser de Jeff Tweedy i companyia ja des que van abanderar el so Americana –i allò que es va anomenar country alternatiu- durant els dies d'Uncle Tupelo. La peça que el titula adreça l'estat de les coses a la terra de Mark Twain i Bob Dylan, i com la resta del plàstic sona tan estripada i orgànica com els Wilco més bàsics, aquells que un sector del públic festivaler encara sembla pendent de descobrir. 21 anys després que el canònic "Yankee Hotel Foxtrot" (2001) canviés totes les regles del joc possibles i els valgués el qualificatiu de Radiohead nord-americans, els de Chicago segueixen mirant enrere alhora que caminen sempre endavant.

Arcade Fire, parlant de música

Arcade Fire, en una imatge promocional de "WE".

És francament difícil parlar aquests dies d'Arcade Fire, sobretot si allò de què un vol parlar és de música i no d'especulacions i acusacions encara no provades al voltant de la conducta d'un dels seus components. Ja se sap, vivim temps d'immediatesa fins i tot a l'hora d'emetre veredictes en el marc de judicis mediàtics on el fetge sol pesar més que la raó, i on els que més solen pontificar sobre drets fonamentals són els primers en oblidar que la presumpció d'innocència és un d'aquests drets fonamentals.

Agradi o no, Win Butler és i serà innocent fins que es demostri el contrari i així se l'hauria de tractar –i no, això no és anar en contra de les presumptes víctimes sinó, insistim, respectar un dret tan fonamental com la presumpció d'innocència-. I fins i tot si els càrrecs de què se l'acusa s'acabessin provant –cosa que seria greu, sense cap mena de dubte-, això no hauria de condicionar el judici crític envers la seva obra artística al capdavant del combo canadenc, una de les més essencials de la música pop dels darrers 20 anys –novament, agradi o no-.

Una obra que engrandeix una mica més el seu sisè àlbum d'estudi, un "WE" (2022) que segueix explorant les coordenades ballables dels seus predecessors si bé reconnecta amb els passatges més claustrofòbics d'encerts pretèrits com "Neon Bible" (2007). Si aquest últim s'havia concebut en plena campanya d'allò que l'administració Bush va anomenar Guerra Contra el Terror, "WE" es va gestar durant els mesos més durs de la pandèmia i segueix perfilant la música dels canadencs com la hipotètica banda sonora d'un segle XXI on les crisis s'encadenen l'una darrere l'altra.

Aquesta nit el presentaran al WiZink Center de Madrid –ara per ara no tenen previst acostar-se a Barcelona, ja veurem què passa la primavera vinent durant la temporada de festivals-. Sense Feist com a telonera després d'abandonar la gira pels motius que ja es poden imaginar, però amb un àlbum notable com a reclam i amb un llegat encara a l'ordre del dia. Que cadascú faci el que vulgui, només faltaria. Però em sembla un bon moment per tornar a recordar que un pot apreciar perfectament la música de Ted Nugent o fins i tot Burzum sense necessitat de combregar amb les idees nefastes dels seus autors. I que un concert d'Arcade Fire sempre sol esdevenir una experiència memorable.

R.I.P. Ritchie Brubaker

Ritchie Brubaker.

Ha mort Ritchie Brubaker, guitarrista dels californians Manual Scan durant bona part de la dècada dels 80 –no en va ser membre fundador, tot i que ja de bon principi tenia relació amb l'entorn de la banda-. Formats a San Diego el 1981, la seva trajectòria i la seva discografia es poden emmarcar dins de l'òrbita New Wave i power pop de la Costa Oest del moment, i sempre van presumir d'una filiació mod poc habitual en les bandes nord-americanes d'aquests estils. Brubaker també va encapçalar The Roosters, un altre combo influït per la British Invasion de la dècada dels 60.

Jim Post (1939-2022)

JIM POST
(1939-2022)

Va ser un dels himnes de la generació dels fills de les flors durant l'estiu de 1968, una perla pop amb accent folk i la dosi justa de batec psicodèlic. "Reach Out of the Darkness", la peça més reconeguda de Friend & Lover, duet format a Chicago per Jim i Cathy Post –que aleshores estaven casats-. Només van arribar a publicar un àlbum, titulat com la cançó en qüestió i editat el mateix 1968. Un cop dissolt el grup, Jim Post va seguir fent discos en solitari i es va dedicar a compondre per a tercers. Ha mort a l'edat de 82 anys.

L'escopinada de Beth Hart

Hart, actitud a prova de bales en una captura del videoclip de "Black Dog".

L'actitud, aquell valor afegit que tantes diferències pot arribar a marcar en un àmbit com el de la música rock i tots els seus registres perifèrics. Beth Hart en va ben servida, tal com demostrava mesos enrere al videoclip promocional de "Black Dog". A més d'abordar el clàssic de Led Zeppelin com si l'hagués acabat de parir ella mateixa, la vocalista californiana feia davant les càmeres tota una demostració de saber estar. La forma com despatxava els versos introductoris, tota una declaració d'intencions, i la senyora escopinada que deixava anar tot seguit, mentre tota la banda enfilava aquell riff tan icònic com monolític. El principi de tot allò que vindria a continuació.

Actitud a prova de bales, la de Hart, que es va atrevir amb una dotzena de peces de la banda britànica al seu darrer àlbum, oportunament titulat "A Tribute to Led Zeppelin" (2022). A la citada "Black Dog" hi suma himnes de la mida de "Whole Lotta Love", "Kashmir", "When the Levee Breaks", "Good Times Bad Times" o fins i tot "Stairway to Heaven". El repertori dels Zeps li sembla fet a mida, i cada interpretació és un encert assegurat, tant a nivell vocal com per part d'una banda molt ben engreixada. El problema és que parlem d'unes cançons que a aquestes alçades poca cosa més poden dir que encara no hagin dit. Vaja, que Hart no hi acaba d'aportar res de nou. Però en el fons això és el de menys, quan el material és de primera i l'execució es troba justament a l'alçada.

Avi Kaplan i la immensitat de Monument Valley

Kaplan, a Monument Valley, en una imatge promocional de "Floating on a Dream".

Són incomptables els artistes que en algun moment han anat a buscar inspiració a Monument Valley, aquell evocador paratge natural situat a la frontera dels estats nord-americans d'Arizona i Utah. El californià Avi Kaplan s'hi va anar a fer les fotografies que han acabat il·lustrant la caràtula i bona part del material promocional del seu primer àlbum en solitari, un "Floating on a Dream" (2022, Fantasy Records) que transita per les coordenades més etèries del so Americana i on efectivament hi ressona el paisatge de Monument Valley amb tota la seva immensitat.

Si bé el plàstic en qüestió ha estat una de les grans revelacions dels darrers mesos en l'àmbit discogràfic, el cert és que Kaplan no és cap nouvingut. Es va donar a conèixer a les files de Pentatonix, aquell grup a cappella que va arribar al gran públic a través d'un concurs televisiu i amb un repertori versions ben treballades –però francament innecessàries- de clàssics de la música pop. Va deixar la formació el 2017, cansat de les gires constants i d'uns compromisos inacabables que li impedien centrar-se en viure la seva pròpia vida –decisió valenta, la de sortir de la roda d'allò que anomenem el sistema-.

Va debutar en solitari amb l'ep "Sage and Stone" (2017), publicat amb el nom d'Avriel & the Sequoias, abans d'adoptar la seva signatura definitva amb dos ep's més, "I'll Get By" i "Lean on Me", tots dos de 2020. A "Floating on a Dream", que és més que un debut, un treball de confirmació, va comptar amb un aliat de pes com és Shooter Jennings a les tasques de producció. El resultat és un àlbum on l'ofici i les cançons van de la mà. A destacar la peça titular, que bé podria ser la banda sonora d'un western dels bons, els ressons gairebé espirituals d'"On My Way" i el traçat polsegós de "When I'm a Fool".

Trevor Tomkins (1941-2022)

TREVOR TOMKINS

(1941-2022)

Ha mort Trevor Tompkins, veterà bateria britànic de jazz reconegut sobretot per haver militat a les files dels gairebé progressius Gilgamesh durant els darrers anys de la banda –va gravar el segon i últim disc del grup, "Another Fine Tune You've Got Me Into" (1979)-. Prèviament havia treballat amb figures com Don Rendell o Ian Carr, i posteriorment solia tocar amb músics nord-americans com Sonny Stitt quan aquests giraven pel Regne Unit. Tenia 81 anys.

Marciano Cantero (1960-2022)

MARCIANO CANTERO
(1960-2022)

Van debutar discogràficament el 1984, el mateix any que ho van fer els seus contemporanis Soda Stereo. I si bé mai van assolir el mateix ressò internacional, no hi ha cap dubte que van esdevenir una de les grans bandes de rock argentines de la seva generació. Provinents de la ciutat de Mendoza, Los Enanitos Verdes bevien de la New Wave de finals dels 70 i principis dels 80, també del pop anglòfil en tota la seva varietat, registres que van saber traduir al seu propi llenguatge i a partir dels quals han arribat a facturar gairebé una quinzena d'àlbums. Ha mort el cantant, baixista i compositor principal del grup, Marciano Cantero. Tenia 62 anys.

Dennis East (1949-2022)

DENNIS EAST
(1949-2022)

Al seu dia van ser una de les bandes de rock més populars al seu país, però la resta del món se'ls va mirar amb força indiferència fins que van haver passat dècades des de la seva dissolució. Formats el 1978 a Johannesburg –i sorgits de les cendres de The Rising Sons-, no és exagerat afirmar que Stingray van ser una mena de resposta sud-africana a Journey. Una banda que bevia del rock dur i de la música progressiva, amb un discurs apte per a les ones radiofòniques que va esdevenir paradigmàtic d'allò que es va anomenar AOR. Van publicar quatre àlbums notables abans de separar-se el 1981. Ha mort qui va ser el seu vocalista, Dennis East, que des d'aleshores s'havia dedicat a les tasques de composició i producció.

Trencar les normes (en lloc de seguir-les)

Mudhoney enfotent-se'n a la cara de les teves normes - Foto Glenn Koek.

"Barcelona, tenim moltes ganes de tocar per vosaltres aquest dijous 15 de setembre. Volem expressar públicament que no vendrem articles de marxandatge en aquest concert, simplement perquè la sala insisteix a cobrar-nos elevades taxes i comissions. Ens mantindrem fidels a les nostres arres punk rock i no carregarem cap sobrecost als nostres fans ni perdrem diners pel fet de poder vendre. En lloc d'això, li donarem el dia lliure a la nostra persona responsable de marxandatge perquè se'n vagi a fer surf! Gràcies per entendre-ho".

Amb aquest comunicat a les xarxes socials anunciaven Mudhoney que no posarien parada de marxandatge al seu concert d'abans d'ahir a la sala Razzmatazz de Barcelona, denunciant i visibilitzant de passada una mena de pràctiques que sovint passen desapercebudes en aquest mercat al més pur estil neoliberal que ha esdevingut la indústria de la música en directe. En aquest cas parlem de la imposició de taxes abusives a l'activitat d'una banda, però posats a fer una llista podríem enumerar també exemples que perjudiquen al mateix públic –com a mostra, la creixent saturació de certs macrofestivals on pesa més la xifra d'abonaments venuts que no pas el benestar o fins i tot la seguretat del respectable que els ha comprat-.

Vivim uns temps molt estranys –per dir-ho d'una manera suau-. Uns temps en què la indústria de la música celebra grans trobades sectorials on es parla de tot menys de música, en què les ments que dirigeixen el sector s'han educat amb els mateixos valors que els grans magnats de Wall Street i Silicon Valley, i en què els propis músics han esdevingut simple carn de canó d'aquest gran engranatge que pràcticament no pot deixar de girar, més valorats per les seves habilitats en el màrqueting digital –començant pel nombre de seguidors que sumin a les xarxes socials- que no pas per allò que siguin capaços de dir i expressar a l'estudi o en un escenari.

He preguntat darrerament a diversos artistes joves –el terme emergents ja passa d'eufemisme- per què accedeixen a compartir la seva música a través d'Spotify, una plataforma que no els beneficia laboral ni econòmicament, i que devalua el seu art des del moment en què aquest obeeix als interessos d'una gran corporació que no ha crescut venent música sinó publicitat. Les respostes sempre han estat les mateixes –i generalment han anat de la mà-: creuen que han de ser a Spotify perquè tothom hi és i perquè ser-hi és la millor forma que la gent m'escolti –fals: hi ha altres canals per arribar al públic, alguns dels quals força més ètics-. I això donant per fet que aquestes escoltes només serviran, com a molt, per augmentar els guanys de la plataforma de torn.

De totes dues respostes, la que més em sobta és la primera per tot allò que implica. Ser a Spotify perquè tothom hi és. Com qui salta daltabaix d'un pont perquè tothom ho fa, com qui assumeix la norma de forma absolutament acrítica perquè toca. Si una cosa tenen en comú bona part de les figures que durant el segle passat van definir la música pop tal com la coneixem a dia d'avui –d'Elvis Presley als Sex Pistols, dels Beatles a Pixies, de Hank Williams a Little Richard, de Ray Charles a David Bowie i ja no parlem de Bob Dylan, Public Enemy, la Velvet Underground o Sonic Youth-, és justament el fet d'haver qüestionat –i trencat- normes, tabús i convencions. Això explica, en part, que durant la segona meitat del segle XX cada nova generació protagonitzés la seva pròpia revolució en termes sonors i estètics. I també explica, en gran part, que en ple segle XXI haguem comprat tan alegrement el relat corporativista que pretén vendre com a revolucionaris estils musicals generalment tan conformistes com el trap o el reggaeton.

Tornant als fets d'abans d'ahir a Barcelona, Mudhoney havia estat al seu moment una de les bandes pioneres d'allò que es va anomenar grunge. L'última gran revolució juvenil de l'era rock, també una de les últimes ocasions en què tota una comunitat de músics joves va optar per escriure les seves pròpies normes en lloc de seguir les que li eren dictades. Una revolució que va acabar essent engolida pel mateix sistema, com tantes altres, però que al seu dia va deixar empremta justament perquè qui la va dur a terme es va atrevir a anar a la contra. Sí, Mudhoney es poden permetre llicències que no tothom es pot permetre a l'hora dir certes coses públicament. Però si avui es troben on es troben –és a dir, si avui es poden permetre accions com la d'abans d'ahir-, és perquè tres dècades enrere van fer el seu propi camí tot trencant les normes en lloc de seguir-les.

Catastrofe Club: "Si tinguéssim cura els uns dels altres, tot seria més fàcil"

Hem parlat amb Josep Maria Herrera i David Molina, components de Catastrofe Club, del seu tercer disc, "El crecimiento infinito" (2022, Hidden Track), però també del col·lapse d'una civilització –la nostra- devorada pels seus propis excessos. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

"No tinc cap mena de confiança en la humanitat. Poden arribar a passar moltes desgràcies, però mai n'aprenem. Ho vam veure durant la pandèmia. Quan ens vam haver de tancar a casa, va semblar que havíem après la lliçó i que canviaríem la nostra forma de fer. Però quan es va acabar tot i vam poder tornar a sortir, la lliçó apresa se'n va anar en orris. (...) Vivim en una societat de consum que ens empeny a ser individualistes i egoistes".

Ricky Gil i David Charro, a El 9 Nou

Un concert de Ricky Gil amb David Charro (Biscuit) als teclats donava dilluns passat el tret de sortida de Sangarra, cicle d'actuacions de petit format a la llibreria Strogoff de la Garriga. Hi vam assistir, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Herschel Sizemore (1935-2022)

HERSCHEL SIZEMORE
(1935-2022)

Aquelles experiències que arriben a canviar-li a un la vida. Amb tan sols vuit anys, Herschel Sizemore va assistir a un concert de Bill Monroe al Grand Ole Opry. El pioner de la música bluegrass al temple de la música country, ni més ni menys. Li van portar els seus pares, i en va sortir tan impressionat que ell mateix es va posar a tocar la mandolina en clau bluegrass, un instrument i un registre dels quals acabaria esdevenint un destacat referent en dècades posteriors. Des que va començar la seva carrera professional durant la segona meitat dels 50, va arribar a tocar amb més d'una desena de bandes –a destacar els Dixie Gentlemen i els Dixie Pals de Del McCoury-, va encapçalar el seu propi projecte solista i va destacar com a compositor amb peces com "Rebecca", batejada en honor de la seva mare. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

Ramsey Lewis (1935-2022)

RAMSEY LEWIS
(1935-2022)

L'agost de 1962, pocs mesos després que Ray Charles trenqués tota mena de barreres, esquemes i convencions amb el capital "Modern Sounds in Country and Western Music" –l'aproximació aleshores inversemblant del soul afroamericà i el country a priori adreçat a la població blanca dels Estats Units-, Ramsey Lewis va fer des del seu propi terreny un exercici molt similar i igualment essencial per entendre l'evolució de la música popular nord-americana durant la dècada dels 60. El maridatge del country amb accent de Nashville i el jazz més sofisticat, que va donar com a fruit el mai prou reivindicat "Country Meets the Blues".

Pianista de pianistes, figura clau d'allò que a finals dels 50 es va anomenar modern jazz, Lewis era un músic versàtil com pocs. Al llarg d'una trajectòria que va abastar gairebé set dècades, va jugar amb registres que anaven del pop al soul passant per la música llatina, sempre des d'una òptica jazzística i amb la sofisticació per bandera. Com a mostres, les seves canòniques lectures de clàssics com "The In Crowd" (Dobie Gray) o l'espiritual "Wade in the Water". Tota la seva producció a les disqueres Argo i Cadet –segells subsidiaris de Chess- és recomanable. El que va venir després tampoc té desperdici. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys, sens dubte un dels més grans.

Jean-Luc Godard (1930-2022)

JEAN-LUC GODARD

(1930-2022)

Era aquell cineasta francès que mai vam visionar a classe de francès –sí que una mestra ens n'havia parlat alguna vegada, ni que fos de passada-, però ens va fascinar tan bon punt el vam descobrir pel nostre compte. També ens va ajudar a entendre moltes coses, tant del setè art com de la vida en general. Ha mort Jean-Luc Godard, un visionari que va saber obrir nous camins a la gran pantalla sense deixar mai de banda la seva consciència social. Pioner de la Nouvelle Vague, aquell corrent que a finals dels 50 va transformar el cinema francès i va sacsejar el de la resta del món, tenia clar que la innovació en el terreny artístic havia d'anar de la mà amb el progrés i la justícia en termes socials. També que les normes i convencions hi eren per desafiar-les. Se n'ha anat amb 91 anys un dels últims referents de tota una generació que va veure per primer cop el color, justament, a través d'aquelles escenes en blanc i negre que tant podien emocionar com remoure consciències.

"Dwight Yoakam", la cançó

Sarah Shook, diumenge passat a La Textil.

El lament de qui ofega les seves penes amb whiskey –o, en el seu defecte, qualsevol licor de graduació- ha estat una temàtica recurrent en moltes cançons de country, blues, rock i altres músiques d'arrel. Si parlem concretament de country, són incomptables els clàssics que tenen justament el whiskey com a fil conductor d'històries protagonitzades per perdedors amb cors trencats i ànimes a la deriva. De les que s'han enregistrat durant la passada dècada, possiblement "Dwight Yoakam" sigui una de les més definitives.

Va ser un dels grans reclams del disc de debut de Sarah Shook & The Disarmers –"Sidelong" (2015)-, i tampoc va faltar al concert d'impacte que els de Carolina del Nord van oferir el passat 11 de setembre a la sala La Textil de Barcelona, en el marc del Rootsound Fest. "I’m drinkin’ water tonight cause I drank all the whiskey this morning / Drank the whiskey this morning cos my baby, she ain’t comin’ home", canta Shook des del fons més absolut d'un pou on ressonen amb força els més grans de la seva espècie.

Que decidís titular la peça en qüestió justament amb el nom d'un dels arquitectes del country de les passades tres dècades i mitja –resulta que la parella de la protagonista l'ha deixat per un músic de country que canta com l'autor de "Guitars, Cadillacs, Etc., Etc." (1986)-, li atorga un plus d'autenticitat però també de desolació. Shook ha explicat en diverses ocasions que està sòbria des d'abans de gravar el flamant "Nightroamer" (2022). Tot i això, diumenge passat va cantar aquesta cançó com si la lletra tot just li acabés de passar. No devia ser fàcil, però detalls com aquest apunten que també ella és una de les més grans de la seva espècie.

Like a Hurricane

La Garriga, setembre de 2022.

Com un huracà. Un imponent núvol de tempesta dominant el cel sobre l'extrem occidental del massís del Montseny –a l'esquerra, el turó de Tagamanent-. La imatge, captada la tarda del passat dilluns 12 des de l'interior d'un cotxe de camí a la Garriga, evoca la immensitat de la natura i la força dels elements. Com un huracà, deia, perquè em va fer venir al cap el "Like a Hurricane" de Neil Young amb tota la seva electricitat torrencial. La natura i la música, la música i la natura.

50 anys de "Close to the Edge"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Close to the Edge" (1972), el cinquè àlbum de Yes i l'últim disc d'estudi del grup on va tocar Bill Bruford –el bateria va abandonar la formació durant la gira posterior per incorporar-se a King Crimson, essent substituït pel recentment desaparegut Alan White-. El successor de "Fragile" (1971), i una altra obra de pes tant al catàleg de la banda londinenca com al cànon del rock progressiu.

Un treball ambiciós –de fet, les laborioses sessions de gravació van ser un dels motius de la sortida de Bruford-, amb una peça central –la que titula el disc- que ocupa tota la primera cara del vinil. Gairebé vint minuts dividits en quatre moviments que s'inspiren líricament en el "Siddhartha" (1922) de Herman Hesse i que, musicalment, evoquen tot allò que representa Yes dins de l'òrbita progressiva –completaven la formació en aquell moment els essencials John Anderson (veu), Chris Squire (baix), Rick Wakeman (teclats) i Steve Howe (guitarra)-.

La cara b comença amb "You and I", també una suite feta a partir de diversos moviments on la banda juga al seu aire amb registres com el folk, la música clàssica o el pop barroc –la suma de tot plegat, i de moltes coses més, seria el prog rock tal com solia entendre's en un principi.- Tanca el disc el dinàmic rock psicodèlic de "Siberian Khatru", si bé posteriors reedicions inclouen sucoses bonus tracks com ara una sorprenent (re)interpretació d'"America", el clàssic de Simon & Garfunkel.

Ricky Gil i David Charro, entre llibres

RICKY GIL
Llibreria Strogoff, La Garriga

12 de setembre de 2022

Tenia tot el sentit del món començar un concert en una llibreria amb una lectura musicada d'"Insubmissió", aquell poema de Caterina Albert els versos del qual tornen a ressonar amb força en aquests temps que corren. Ricky Gil l'havia enregistrat prèviament al seu primer disc en solitari, aquell monumental "Infinites Rutes Invisibles" (2021) on es va fer acompanyar dels sempre solvents Biscuit. Ahir al vespre el va presentar a la llibreria Strogoff de la Garriga, amb format bàsic i amb l'únic suport del teclista de la banda vilanovina, David Charro.

Va ser una hora de concert durant la qual van sonar totes les peces de l'àlbum en versions despullades, esquelètiques en ocasions –aquell "En una altra vida" gairebé terminal-, però amb tota la seva intensitat i plenitud –com a primera mostra, la citada "Insubmissió"-. Intercanviant-se puntualment els instruments, van citar també a Sisa ("Mambo"), Toti Soler ("Hi ha gent") i, és clar, Brighton 64 ("Quan baixis de l'avió", "Avui he tornat a casa"). Gil també es va marcar, tot sol al piano, una magnífica versió d'"After the Gold Rush", el clàssic de Neil Young.

L'actuació d'ahir va servir per inaugurar Sangarra, un cicle de concerts promogut per Strogoff amb l'objectiu de dinamitzar l'activitat cultural a la Garriga. Per això programa totes les sessions en dilluns, una aposta arriscada –i valenta- que ja va donar els seus primers fruits en aquesta primera presa de contacte. I per això, en lloc de la cada cop més habitual taquilla inversa, els seus responsables opten per cobrar una entrada que, amb el seu preu, dignifica la tasca dels músics i ve a recordar-nos a tota la resta que la feina –també la dels artistes- té un valor.

Sonny West (1937-2022)

SONNY WEST
(1937-2022)

Ha mort Sonny West, músic de culte del rockabilly dels 50 amb connexions notables amb l'entorn de Buddy Holly. Va gravar els seus primers singles –a destacar el seu debut, "Rock-Ola Ruby" (1956), que originalment va sortir amb una tirada limitadíssima de 700 còpies que avui van molt buscades pels col·leccionistes- sota la producció de Norman Petty, amb qui va compondre dos dels grans èxits de Holly i els seus Crickets, "Oh, Boy!" (1957) i "Rave On" (1958). Totes dues peces les havia gravat prèviament ell mateix, si bé la seva versió d'"Oh, Boy!" –titulada "All My Love"- va romandre inèdita fins l'any 2002. És el quart músic de l'òrbita de Buddy Holly que ens deixa aquest 2022, després de les morts de Larry Holley, Larry Welborn i Jerry Allison. Tenia 85 anys.

Els nous horitzons de Sarah Shook

SARAH SHOOK & THE DISARMERS
Rootsound Fest IV

La Textil, Barcelona

11 de setembre de 2022

Declarava Sarah Shook en una entrevista recent que no havia quedat del tot satisfeta amb el resultat final del seu darrer disc amb The Disarmers, el molt notable "Nightroamer" (2022). En un acte d'honestedat que honrava l'autora sense desvirtuar en cap cas l'obra en qüestió, la de Carolina del Nord venia a dir que l'àlbum pateix d'un excés de producció i que ella hauria preferit uns acabats més similars als dels seus dos primers treballs –"Sidelong" (2015) i "Years" (2018)-. Certament, un pot entendre perfectament a què es referia quan escolta en directe peces com "If It's Poison" o, sobretot, "Been Lovin' You Too Long".

Aquesta última, molt més que un single en potència, va segellar la nit passada un dels grans moments de l'actuació que Shook i els Disarmers van oferir a la sala La Textil de l'Eixample barceloní, concert emmarcat dins de la programació del quart Rootsound Fest. I ho va fer guanyant injecció elèctrica i embranzida punk rock, defugint les dinàmiques amables de la versió d'estudi i situant-se en coordenades on podien ressonar uns Drive-By Truckers o fins i tot uns Replacements. D'altra banda "If It's Poison", balada soul amb deliciós regust anyenc, es va enfilar fins a cotes inèdites a l'estudi i va culminar amb un atac frontal de robust hard rock que va apuntar cap a nous horitzons.

També títols com "Please Be a Stranger", "Somebody Else" o una irresistible "No Mistakes" van ser plats forts d'un repertori que va alternar la collita recent amb un fons d'armari encara tan vigent com el que poden formar "Fuck Up", "New Ways to Fail", una colpidora "Dwight Yoakam" o aquell "Good as Gold" que va obrir el concert i que segueix essent molt més que un diamant en brut –s'ha de tenir valor, i Shook en va sobrada, per despatxar de bon principi un dels reclams més grans del cançoner propi-. Va tancar el tram central del set amb una expansiva jam instrumental de rock psicodèlic al més pur estil d'uns Blue Cheer –novament, eixamplant horitzons- abans de rematar la feina, en tanda de bisos, amb els aires rockabilly de "Damned If I Do, Damned If I Don't".

A quatre anys del seu debut als escenaris barcelonins –7 de novembre de 2018 a l'enyorat Rocksound-, Shook ha deixat de ser una promesa a l'alça de la música country per confirmar-se com un valor de ple dret del rock d'arrel més genuïnament nord-americana. Les seves cançons són tan incontestables com una actitud escènica que no admet cap mena de dubte –gairebé una trentena de peces despatxades en poc més d'una hora i mitja, l'una darrere l'altra i sense perdre el temps amb presentacions i comentaris protocolaris-. I per postres compta amb el suport d'una banda sòlida i versàtil com ella mateixa. El futur serà seu o no ho serà, però en clau de present n'hi ha molt pocs que li puguin plantar cara.