Lord Diabolik

Garatge i surf amb salsa picant.

Quan els components d'un grup de música surten a l'escenari coberts amb màscares de lluita lliure mexicana, quan aquesta estètica és la mateixa que defineix les caràtules dels seus llançaments discogràfics, és fàcil fer-se a la idea que el seu repertori invoca les formes més salvatges, vitamíniques i desacomplexades del rock de garatge i el surf rock de la dècada dels 60. En el cas que ens ocupa, a més, ho fa amb coneixement de causa i posant tota la carn a la graella des del minut zero.

Lord Diabolik és un veterà duet de Perpinyà que publica ara el seu primer elapé després d'una llarga trajectòria als escenaris i de diversos llançaments en format curt. A "Ne Juge Pas" (2021, Sweet Grooves Records) hi ressonen homenatges gens dissimulats als Monkees, als Standells, als Troggs, a Them i als Ventures, entre d'altres, amanits amb unes gotes de salsa picant que bé podrien posar banda sonora a qualsevol pel·lícula de Robert Rodriguez. I sobretot, hi figuren pistes tan irresistibles com "Les fous du garage", "She's Hot", "Go Go Boots" o "Amor espero". Una festa, en el millor dels sentits.

"Ne Juge Pas" es troba disponible a Bandcamp.

The Crab Apples - "CRAP" (2021)

Ara fa poc més d'un any, just abans del primer estat d'alarma i del confinament domiciliari, The Crab Apples van començar a avançar amb forma de singles algunes de les peces que havien de formar el seu tercer àlbum d'estudi, previst aleshores per la passada primavera. Eren temes que deixaven intuir un pronunciat salt evolutiu per part del combo vallesà, on guanyava pes l'electrònica i la lírica de caire personal deixava pas a reflexions sobre l'estat de les coses en aquest món nostre i, fins i tot, a crits de denúncia. Aleshores va arribar l'emergència sanitària, el món es va aturar i la banda va haver d'interrompre en diverses ocasions el procés de gravació d'un àlbum que finalment ha acabat veient la llum avui mateix.

Ha passat gairebé un any des de la data de llançament prevista al seu dia, però l'espera ha valgut molt la pena. I no tan sols pel fet d'haver lliurat The Crab Apples la que possiblement sigui la seva obra més rodona a hores d'ara, sinó sobretot perquè el seu repertori, tant les peces que ja havíem pogut escoltar com aquelles que ja s'havien compost abans de la coronacrisi però encara no havien passat per l'estudi, semblen haver adquirit una nova dimensió, fins i tot haver revelat tot el seu sentit, quan es contemplen des de la perspectiva que atorga un any de pandèmia i tot allò que se n'ha derivat, reaccions i restriccions incloses. De la consciència mediambiental de "Vidas paralelas" al crit d'alerta de "System Overload", passant per un "2020" de títol i lletra tan explícits com profètics.

"CRAP" (2021, DSK Pop), així es titula l'àlbum en qüestió, significa 'merda' en anglès. No es tracta tan sols d'un joc de paraules amb el nom del grup, sinó sobretot de la declaració d'intencions de qui s'ha vist forçada a ser dona i jove en un món fet a mida dels privilegiats. De qui ha fet de la impossibilitat d'encaixar una de les seves raons der ser –atenció a "Me da igual"-. Però sobretot de qui és capaç d'expressar tot això i alhora convidar la seva parròquia a ballar –a veure qui es resisteix a les citades "Me da igual" i "System Overload"-. Perquè "CRAP"  també és el disc on les Crabs han apostat per l'electrònica i han fet el salt a la pista de ball, tot plegat amb el suport als controls de Víctor Valiente, productor de solvència contrastada i aliat clau a l'hora de gestar un plàstic que presenta, més que un cop de timó discursiu, una banda disposada més que mai a ser ella mateixa.

Low Cut Connie - "Private Lives" (2020)

Ja poden rebre elogis públics de part de personalitats que van de Bruce Springsteen a Barack Obama passant per Elton John, que allò que solem anomenar el gran públic segueix per alguna estranya raó sense rendir-se als peus de Low Cut Connie. Ells –el gran públic- s'ho perden, quan el projecte encapçalat per Adam Weiner –únic membre permanent de la formació amb base a Filadèlfia- segueix facturant plàstics tan rodons com aquest "Private Lives" (2020) on deixa de banda el seu vessant més bàsic i estrident per abraçar les formes més dinàmiques del rock d'arrel nord-americana.

Comencen ben engreixats amb la peça titular. Premen l'accelerador en un "Help Me" que hauria de fer les delícies de qualsevol seguidor de Tom Petty, Bob Seger o el Ryan Adams més fresc. Destil·len musculatura soul amb "Now You Know" i "Take a Little Ride Downtown" –amb ressons d'Springsteen amb The E Street Band-. I flirtegen amb el blues més corrosiu en un "Wild Ride" que bé podria arribar a seduir uns Black Keys. És molt probable que el seu disc definitiu segueixi essent "Hi Honey" (2015), però les seves noves cançons segueixen convidant a gaudir la vida com si no hi hagués demà, cosa que francament s'agraeix en un context com el present.

Música en temps de pandèmia, un any després

TV Smith.

Ara que ja fa un any de les primeres actuacions confinades en streaming, i quan ja hem assumit que per molta bondat que fem va per llarg això de les restriccions sanitàries, sembla un bon moment per començar a separar el gra de la palla en matèria d'art derivat de la pandèmia. I si bé és cert que bona part de l'allau de continguts generats durant els darrers mesos –i sobretot ara fa exactament un any, quan la cosa tot just ens havia agafat per sorpresa- han estat abocats directament a la paperera de l'oblit digital, també ho és que hi ha qui ha sabut extreure de la crisi la inspiració necessària per facturar obres perdurables i testimonis del seu moment.

És el cas de dos veterans de llarguíssim recorregut i solvència tan contrastada com la d'Elliott Murphy i TV Smith. El primer s'ha fet acompanyar del seu bon amic i confident Olivier Durand a l'hora de musicar part del seu poemari a "The Middle Kingdom" (2020). Una col·lecció de versos recitats sobre una base musical, on l'autor del recentment reeditat "Aquashow" (1973) lliura molt més que un divertiment per a temps d'aturada forçada. L'exlíder dels Adverts, d'altra banda, relata la seva pròpia experiència com a víctima del coronavirus però també de la crisi social i econòmica que se n'ha derivat. I ho fa amb "Lockdown Holiday" (2020), explícit títol per a un àlbum de punk acústic marca de la casa, que ens recorda els dies en què ens visitava sovint per a obsequiar-nos amb intenses actuacions en aquest mateix format. Tant de bo pugui tornar ben aviat.

The Crab Apples: "Cantem sobre tot allò que ens afecta com a éssers humans"

Després de tot un any batallant contra els efectes de la pandèmia, The Crab Apples són a punt de publicar per fi el seu tercer àlbum. "CRAP" veurà la llum aquest dimecres i suposarà un pronunciat salt endavant en tots els sentits per a les vallesanes. Hem parlat amb elles, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

La presentació de "L'argot del soroll", a El 9 Nou

La fascinant història d'un artista amb segell propi. Donat Putx va publicar el passat mes de gener "L'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), acurada biografia oficial de Pascal Comelade. Aquest cap de setmana l'ha presentat a l'Anònims de Granollers, acompanyat pel també periodista Karles Torra i la cantautora Ivette Nadal. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

North Americans

El nom del grup pot sonar obvi però alhora està molt ben triat, perquè si una cosa es pot afirmar dels californians North Americans és que fan honor a tota una tradició musical genuïnament nord-americana. La que va iniciar John Fahey ara fa més de sis dècades, quan a partir de les formes més essencials del blues i el folk va desenvolupar allò que coneixem com a American primitive guitar. Les coordenades a les quals s'ha anat aproximant el duet integrat per Patrick McDermott i Barry Walker –puntualment augmentats per tot un seguit de noms més o menys reconeguts com els de William Tyler o Mary Lattimore- des que va debutar el 2014 amb "No_No". Format a Los Angeles pel propi McDermott, establert recentment als paratges més bucòlics de Sierra Nevada, el combo va publicar l'any passat "Roped In" a través de Third Man Records –sí, la disquera de Jack White-. Un àlbum que invoca sense reserves els inabastables paisatges de l'entorn on s'ha concebut.


Més informació:

Third Man Records  /  Pàgina web

Larry McMurtry (1936-2021)

Foto Diana Walker/Getty Images.

LARRY McMURTRY
(1936-2021)

Ens ha deixat Larry McMurtry, un dels grans novel·listes de l'Amèrica del Nord més indòmita però alhora més humana, autor entre d'altres de "The Last Picture Show" (1966), "Lonesome Dove" (1985), que li va valer un Pulitzer, o el guió de l'oscaritzada pel·lícula "Brokeback Mountain" (2005). Em quedo especialment amb el primer d'aquests tres títols, sens dubte una de les grans novel·les nord-americanes de les passades sis dècades, evocador retrat de la 'Small Town America' des de la perspectiva d'un grup d'adolescents en guerra permanent contra l'avorriment i la monotonia. També un sentit homenatge al cinema de poble entès com a últim refugi davant les inclemències del món exterior. Peter Bogdanovich la va portar a la gran pantalla el 1971 amb un jove Jeff Bridges en un dels papers principals, convertint-la també en un clàssic del setè art.

Presentació de "Pascal Comelade, l'argot del soroll"

Ivette Nadal, Donat Putx i Karles Torra, ahir a l'Anònims.

És molt probable que si Pascal Comelade hagués arribat mai a viure en una ciutat com Granollers, hagués trobat en un entorn com el de l'Anònims aquell apunt de singularitat que ha desprès durant gairebé cinc dècades la seva obra artística. El restaurant llibreria del carrer Ricomà va acollir ahir a la tarda la presentació de "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), apassionant biografia del músic nord-català a càrrec del periodista i crític musical Donat Putx, natural de la capital vallesana.

A banda de l'autor, a l'acte hi van assistir el també periodista Karles Torra i la cantautora i poetessa Ivette Nadal. El primer va fer de mestre de cerimònies i va conversar distesament amb Putx sobre la vida i l'obra de Comelade. Nadal, que l'any passat va signar un àlbum juntament amb el nord-català –"En nom de la ferida" (Right Here Right Now)-, va interpretar un parell de temes, "Tres quarts" –amb lletra d'Enric Casasses- i la lectura en català –també amb lletra de Casasses- d'"As Tears Go By" dels Rolling Stones que al seu dia va interpretar amb Comelade.

Kiwi Jr.

Pop fresc amb ironia lírica.

Citen com a influències a Jonathan Richman i l'escuderia Flying Nun. Poden vostès sumar a l'equació la variant menys estrident del punk novaiorquès de finals dels 70 –la que va de Television als primer Talking Heads-. També a bona part de la generació C86, l'antifolk, els Violent Femmes, Pavement, Hefner, els Wave Pictures i, per què no, allò que es va anomenar Paisley Underground. De tot això, i de més ingredients, n'hi ha una mica a la recepta sonora de Kiwi Jr.

Un quartet canadenc que va debutar l'any passat amb el refrescant "Football Money" i que acaba de publicar enguany un segon treball, "Cooler Returns", que hauria de ser el de la consagració. D'arguments a favor no els en falten quan són capaços de facturar píndoles de pop tan vitamínic i refrescant –i amb altes dosis d'ironia en el vessant líric- com "Undecided Voters", "Maid Marian's Toast" o "Only Here for a Haircut". Descobreixin-los a la seva pàgina web.

Aquells a qui el sistema deixa fora

Clara Peya - Foto Sílvia Poch.

S'han trobat a faltar durant l'últim any més reflexions al voltant de la coronacrisi com la que fa Clara Peya en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de març: "La pandèmia ens ha separat molt, ja no només físicament, sinó que també la meva manera de pensar ha allunyat certa gent de mi, i al contrari també. Ens falta més empatia col·lectiva. Hem arribat a tocar el que més ens afecta, que és la supervivència de les persones que estimem. Això ha provocat que ens preocupem només dels nostres interessos i no veiem els dels altres. Tothom parla de la salut, però ningú parla de la salut mental, de com aquesta pandèmia afecta els col·lectius que no estan alineats amb el sistema".

La pianista empordanesa reflexiona sobre aquest distanciament a "Ha mort l'amor", l'última peça del seu darrer disc, "Perifèria" (2021, Vida Records). Un àlbum que gira justament al voltant de totes aquelles persones i col·lectius que, com bé apunta ella mateixa a l'entrevista, solen veure com això que anomenem el sistema els deixa de banda. Aquells a qui aquesta societat nostra, que es presumeix perfecta però no ho és en absolut, força a viure als marges però al mateix temps exigeix responsabilitat quan van mal dades. És aquest disc la resposta de Peya a una pandèmia que no és sinó l'enèsim símptoma d'una crisi sistèmica. Una obra fruit dels nostres dies, on la veu serena d'Enric Verdaguer dialoga amb les atmosferes clarobscures del piano de l'artista titular.

Guitarra, baix i bateria - Programa 280

Los Hermanos Cubero.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Chaqueta de Chándal, Los Hermanos Cubero, Viagra Boys, Flying Moon In Space, Somebody i Paxòfon. I música a la pantalla amb Sonji Clay, "Behind Her Eyes", The Noisettes, "Bloody Nose" i Buck Owens. Disponible en podcast.

Clap Your Hands Say Yeah - "New Fragility" (2021)

A una dècada i mitja d'haver lliurat un dels debuts més celebrats del seu temps –"Clap Your Hands Say Yeah" (2005)- i d'haver definit ells sols part del so d'un Brooklyn aleshores en plena efervescència, els directes de Clap Your Hands Say Yeah segueixen tenint com a columna vertebral el repertori d'aquells dies en què la banda encapçalada per Alec Ounsworth semblava destinada a esdevenir el relleu natural dels Strokes. No va ser ben bé així i la formació, amb el propi Ounsworth com a únic membre permanent, ha sobreviscut des d'aleshores en un discret segon pla, sense tornar a tastar les mels de l'èxit massiu però facturant discos que val molt la pena escoltar atentament.

N'és una nova mostra "New Fragility" (2021), un plàstic on el discurs d'Ounsworth es manté instal·lat en aquell pop de factura independent que remet a la primera dècada del segle XXI però alhora es referma més vigent que l'obra recent de molts dels seus contemporanis. Un repertori que s'arrossega per les formes menys evidents de la tradició nord-americana ("Dee, Forgiven") alhora que presumeix d'aquella força i d'aquell ganxo melòdic que una vegada van fer de Clap Your Hands Say Yeah ferms candidats a presidir la nació festivalera –"Thousand Oaks" hauria de commoure multituds, el dia que aquestes puguin tornar-se a aplegar en un mateix espai per escoltar música-. No van ser els nous Strokes, però han construït una carrera a llarg termini que molts ja voldrien.

Steve Marriott, recopilat per Mojo

Sempre és un plaer tornar a Steve Marriott, ja sigui amb Small Faces, amb Humble Pie o en solitari. La revista Mojo distribueix amb la seva edició d'abril "Afterglow: Rare! Live! Unreleased!", un suculent recopilatori de rareses d'una de les veus més reconeixibles i definitives del rock britànic dels 60, dels 70 i (que consti també) dels 80. De l'efervescència mod als musicals del West End londinenc on s'havia foguejat de ben petit encara amb el nom d'Stephen Marriott, passant per la conquesta del mercat nord-americà i el retorn a la proximitat dels pubs. Tal i com indica el títol, abunda el material obscur i sovint difícil de localitzar. Gravacions en directe, preses alternatives, sessions casolanes i, per descomptat, aquells inicis no sempre reivindicats en l'àmbit del teatre musical. També és recomanable l'article que la mateixa publicació dedica a repassar la convulsa biografia del genial vocalista.

Don Heffington (1950-2021)

DON HEFFINGTON
(1950-2021)

És un d'aquells noms que no solen cridar l'atenció a simple vista però figuren als crèdits d'incomptables obres referencials. Don Heffington va ser el bateria original de Lone Justice, una d'aquelles bandes californianes que durant la dècada dels 80 van injectar electricitat a la música d'arrel nord-americana i van anticipar corrents com allò que s'anomenaria country alternatiu. Posteriorment va treballar tant a l'estudi com en directe amb gegants com Dwight Yoakam, Rosie Flores, Vic Chesnutt, Graham Parker, Neal Casal, Matthew Sweet, Tom Russell, Joanna Newsom –el canònic "Ys" (2006)- o tot un Bob Dylan –va ser un dels bateries del mai prou reivindicat "Knocked Out Loaded" (1986)-. També va militar als Jayhawks durant la gravació de la que possiblement sigui la seva obra mestra, "Tomorrow the Green Grass" (1995). Ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Les cendres de Lemmy

Una de les bales amb les cendres de Lemmy - Foto Riki Rachtman.

Hi ha qui va ser gran en vida i hi ha qui, a més, ho segueix essent després de la seva pròpia mort. S'ha conegut aquesta setmana l'última voluntat de l'irrepetible Lemmy Kilmister, qui poc abans d'abandonar aquest món aquell fatídic 28 de desembre de 2015 va expressar el desig que les seves cendres fossin dipositades en diferents recipients balístics i enviades als seus amics més propers. La revelació ha arribat de la mà d'un dels receptors d'aquest obsequi tan especial, Riki Rachtman, a qui alguns recordaran encara com el presentador del programa televisiu Headbangers Ball durant part de la dècada dels 90, que ho ha explicat a través del seu compte d'Instagram. El detall és una mostra més d'aquella autenticitat i d'aquella empatia envers els seus que sempre van definir el líder de Motörhead. Va ser un dels més grans. Ho seguirà essent per sempre més.

Somebody - "EP2" (2021)

Més de dos anys després d'haver descobert Somebody a través del seu ep de debut homònim (2018), el cert és que teníem ganes d'escoltar novetats discogràfiques de l'alter ego d'Agustí Calbet, una de les revelacions que durant els darrers temps han vingut a refermar el bon estat de salut de la fèrtil i arrelada microescena musical del Baix Montseny. "EP2" (2021) és el seu segon treball, novament un ep amb tres temes que apunten a tòtems dels 90 com Pavement o (sobretot) Elliott Smith.

Cançons com "In a Cloud" o "Nevermind", que ja s'havien pogut escoltar als seus directes i on el mateix Calbet s'ha fet càrrec de tots els instruments exceptuant la bateria, que ha anat a càrrec de Marc Bosser (Celestial Bums, Sudor Cósmico). Afirma el propi autor que no descarta saltar al format àlbum en un futur, però que ara per ara en té prou amb els discos curts per anar mostrant el repertori consolidat als escenaris durant els passats dos anys.

Disponible tant en format físic com en streaming i descàrrega digital a través de Bandcamp.

Nelson torna a cantar Sinatra

La caràtula de "That's Life" és un homenatge a "In the Wee Small Hours".

Majestuós com ell mateix i com el repertori que interpreta, es manifesta Willie Nelson a la caràtula del seu àlbum d'estudi número 71. Un "That's Life" (2021) on el texà torna a revisar part del catàleg de Frank Sinatra tal i com ja va fer tres anys enrere al notable "My Way" (2018), si bé centrant-se ara en títols més obscurs o com a mínim menys evidents. Destaca en aquest sentit la recuperació de la crepuscular "In the Wee Small Hours of the Morning" –la imatge de la caràtula és un homenatge al disc del mateix títol, de 1955- que la Veu havia facturat mentre encara es trobava gairebé a la flor de la vida, i que sembla cobrar un nou significat a mans de qui és a punt de sumar 88 primaveres viscudes.

No és que Nelson s'estigui acomiadant. Ja pot acostar-se a marxes forçades la seva desena dècada vital, que l'autor de "Red Headed Stranger" (1975) segueix presumint d'una vitalitat més que envejable. Per això li va tan bé al plàstic en qüestió un títol com "That's Life", i per això també tenen tot el sentit del món les serenes lectures de la peça titular i d'un "You Make Me Feel So Young" que convida a fer la primera copa de la nit abans de la injecció de swing que suposa "Luck Be a Lady". A "I Won't Dance" es marca un duet amb una Diana Krall que no ha vingut a destacar sinó a servir a un dels repertoris canònics de la música del darrer segle. Enregistrat als estudis Capitol de Hollywood, segona llar del propi Sinatra durant molts anys, amb el sempre fidel Buddy Cannon a les tasques de producció.

Ricky Gil debuta en solitari

Ricky Gil - Foto Julián Vázquez.

El mes vinent veurà la llum, per fi, el debut en solitari de Ricky Gil. Després de quatre dècades encapçalant bandes tan essencials com Brighton 64, Matamala o Top Models, també d'oferir concerts pel seu propi compte amb diversos formats, el barceloní –establert a la Garriga- és a punt de lliurar la seva obra més personal. Un "Infinites rutes invisibles" que publicarà Chesapik el 16 d'abril i on Gil es fa acompanyar d'una banda de solvència contrastada com és Biscuit, alhora que convida a col·laborar veus amigues com la de Joana Serrat. Ressonen influències que van de l'expansiva electricitat de Neil Young a la força melòdica d'uns Who o uns Jam. N'acaba d'avançar un primer single, "Dues obres mestres", amb un videoclip que poden vostès visionar a Youtube.

Dan Sartain (1981-2021)

DAN SARTAIN
(1981-2021)

Ara fa cosa d'un any, Dan Sartain va publicar a través de Bandcamp l'antologia "The Dan Sartain Collection" (2020), un llançament efectuat exclusivament en format digital que contenia tots els seus àlbums d'estudi. Escoltar-lo de principi a fi equivalia a repassar dues dècades ben bones de trajectòria que van portar el d'Alabama de les formes més pures del country, el rockabilly i el blues fins a les elèctriques coordenades del rock de garatge que prèviament havien revitalitzat contemporanis seus com els White Stripes.

Va arribar a compartir escenaris amb aquests últims, però també amb Hot Snakes, Social Distortion i The Hives, entre d'altres. I pel camí va consolidar una discografia que hauria sumat un nou –i probablement excitant- capítol aquest mateix any de no haver estat per aquesta pandèmia que tot ho endarrereix. Ens ha deixat a l'edat de 39 anys. La dada fa mal des del moment en què apunta tot allò que li quedava per dir. Resta pendent escoltar aquest darrer àlbum que haurà de veure la llum ja a títol pòstum.

Los Hermanos Cubero - "Errantes Telúricos" (2021)

Han estat des del principi un grup de country, per molt que aquesta afirmació pugui pesar a determinats paladars tan excessivament selectes com curts de mires, els mateixos que han necessitat discursos com el de Los Hermanos Cubero per descobrir que La Alcarria (o el Vallès) podria molar tant com Bakersfield si tan sols algunes de les parts implicades es fessin el favor de creure-s'ho una mica. Han estat des del principi un grup de country, dèiem, i ho han estat perquè s'han servit de les arrels i la tradició (les de l'altre costat de l'Atlàntic, tambés les castellanes) a l'hora de construir el seu propi futur –bé, i perquè abans de fer al salt a la llengua de Cervantes havien animat més d'un honky tonk sota la denominació de The R.C. Brothers, però aquesta és una altra història-.

A la caràtula del seu darrer àlbum, "Errantes Telúricos" (2021, El Segell) es presenten com un grup de country, amb una fotografia que evoca l'èpica solitud del desert i un disseny que invoca polsegosos i suculents vinils de música vaquera de sis o set dècades enrere. També el format de l'obra en qüestió remet als clàssics del que ara s'anomena so Americana, un disc de duets on els Cubero van de la mà amb tot un seguit de referents que van de Christina Rosenvinge a Hendrik Röver i de Rocío Márquez a Nacho Vegas, i on tan aviat assoleixen les essències llatines d'uns Mavericks al costat de Carmen París ("Como mis pesares") com es fan seu el llenguatge del més genuí country rock amb Grupo de Expertos Solynieve (la magnífica "Así llegué a Granada", versió de "That's How I Got to Memphis" de Tom T. Hall).

Flying Moon In Space

De Leipzig a l'infinit - Foto Walther Le Kon.

Tot un descobriment, aquest septet de Leipzig que tant ho hauria pogut petar en una comuna californiana dels 60 com a l'efervescent Alemanya Federal de principis dels 70 o fins i tot en algun descampat o nau industrial d'aquella Anglaterra thatcheriana que curava les seves penes i els seus maldecaps a ritme de rave. Flying Moon In Space sonen a psicodèlia passada de voltes, a hipnòtic krautrock, a electrònica minimalista. Capaços d'improvisar a l'escenari durant hores, van debutar ara fa tres anys amb l'àlbum en directe "Live on Earth" (2018), que complementen ara amb un primer disc d'estudi de títol homònim (2020, Fuzz Club) farcit de viatges siderals, excursions còsmiques i invitacions a expandir la ment i la consciència. Ells posen pistes com "The Observer", "Steamwater Solid" o "Ardor". La resta d'estimulants poden anar a gust del consumidor.

"Flying Moon In Space" es troba disponible a Bandcamp.

Viagra Boys

Des dels marges - Foto Nicole Walker.

Parlaven algunes cròniques del Mad Cool 2019 d'un grup punk totalment desvergonyit que estava oferint un dels grans concerts d'aquell any des d'un escenari petit al mateix temps en què Rosalía ho estava literalment petant davant les multituds festivaleres a l'escenari principal. L'anècdota il·lustra perfectament l'essència d'una banda que també ha començat a petar-ho pel seu compte, si bé des dels marges i sense aparentment haver-se immutat per res del que passi més enllà de la distància que els separa d'un públic –el seu- tan àvid de noves sensacions com d'emocions fortes.

Viagra Boys són suecs i toquen post-punk. Però no aquell post-punk que durant la primera dècada del segle XXI va esdevenir opció preferent de bandes sonores d'anuncis de temporada, sinó post-punk del que molesta, incomoda i es fot de tot i de tothom. Post-punk entès a la manera de PiL, The Fall o The Birthday Party. Van debutar el mateix 2019 amb "Street Worms", un primer àlbum que ja deixava clares les coses, i enguany han rematat la feina amb "Welfare Jazz", on acaben d'afinar la punteria amb talls com "Ain't Nice" o "Toad". Menció a part mereix la seva hipnòtica lectura d'"In Spite of Ourselves", original de John Prine, a duet amb Amy Taylor (Amyl and The Sniffers).


Més informació:

Viagra Boys  /  Pàgina web

Els nous camins de Taylor Swift

Taylor Swift.

El de Taylor Swift és un dels casos més paradigmàtics de la forma com els conceptes indie i mainstream s'han barrejat i retroalimentat durant la passada dècada i mitja (com a mínim) fins haver perdut bona part del seu sentit (tant l'un com l'altre). Hi haurà qui no voldrà veure a The National com un grup massiu malgrat ser capaç de convocar multituds als festivals més reconeguts i concorreguts del planeta, sense que això impliqui renunciar a uns determinats principis i plantejaments a l'hora de fer música. També hi haurà qui es negarà a contemplar Swift més enllà de la seva dimensió més mediàtica, malgrat haver facturat en tan sols mig any dues obres tan notables com "Folklore" i "Evermore" –totes dues de 2020-.

El cas és que la unió de The National –i més concretament d'Aaron i Bryce Dessner, productors dels dos treballs citats- amb l'autora de "1989" (2014) ha donat fruits com a mínim sorprenents i revitalitzadors, sobretot en el camp de la segona. De pràcticament manufacturar títols fets a mida de les llistes d'èxits a gravar amb Haim, Justin Vernon (Bon Iver) i els propis National, i a lliurar plàstics que potser no convertiran escèptics –tampoc li cal, a aquestes alçades- però revelen una dimensió de Swift que va més enllà de la icona pop i, sobretot, ajuden a adoptar noves perspectives a l'hora de repassar el conjunt del seu catàleg. A partir d'aquí, té poc sentit afirmar que pistes com "Tolerate It" –inclosa a "Evermore"- les podrien haver signat les Aldous Hardings d'aquest món. Qui se'n vulgui adonar, ja ho farà.

Paul Jackson (1947-2021)

PAUL JACKSON
(1947-2021)

Una d'aquelles ocasions en què un artista realitza una nova lectura d'una de les seves composicions més conegudes, reconstruint-la o deconstruint-la a partir de la seva pròpia essència i transformant-la pràcticament en una peça nova. Ho va fer Herbie Hancock amb "Watermelon Man", tot un estàndard publicat originalment a l'àlbum "Takin' Off" de 1962 i recuperat el 1973 a través d'una mutant relectura a "Head Hunters", un plàstic on el genial teclista explorava els confins més àcids del funk i el jazz de la mà de músics com el baixista Paul Jackson. Va esdevenir aquest últim un dels principals aliats de Hancock durant els anys posteriors, tant als discos que signava pel seu compte com amb aquella agrupació que justament prenia el seu nom de l'àlbum citat, The Headhunters. Jackson també va consolidar la seva pròpia trajectòria solista i va treballar amb altres gegants com Stanley Turrentine, Sonny Rollins o Santana. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

50 anys d'"Aqualung"

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"Aqualung" (1971), l'àlbum que va catapultar Jethro Tull fins a les més altes esferes del rock progressiu i el folk rock en la seva concepció més genuïnament britànica, també el plàstic que va fer de la flauta travessera un instrument acceptable dins del cànon rocker. D'acord, Ian Anderson, Martin Barre i companyia solen ser crucificats sense pietat pels guardians de determinades essències rockeres, però els seus detractors s'ho perden quan el llegat de la banda es fonamenta en obres tan incontestables com aquest quart disc.

Onze pistes que alternen cristal·lins passatges folk amb robustos riffs propers al hard rock, amb la feréstega flauta d'Anderson i la seva veu propera com a fils conductors. I un cançoner dividit en dues parts que molts crítics de l'època van interpretar com un àlbum conceptual, afirmació negada des d'aleshores pel propi Anderson si bé la cara b –amb títols tan potents com "Locomotive Breath"- es centra líricament en diferenciar el concepte Déu del concepte religió. Per la cara a, en canvi, hi desfilen personatges com el sense sostre de la peça titular o la prostituta adolescent de la fascinant "Cross-Eyed Mary", que avui faria saltar tota mena d'alarmes.

Eulalio Cervantes "Sax" (1968-2021)

EULALIO CERVANTES "SAX"
(1968-2021)

Va ser una de les bandes que durant la dècada dels 90 van abanderar allò que es va anomenar rock mestís. També una d'aquelles formacions que van reivindicar el caràcter llatí des de l'òrbita del rock –o que van adoptar el llenguatge del rock des d'una perspectiva llatinoamericana-. Els mexicans Maldita Vecindad y los Hijos del Quinto Patio van ser una de les bandes més influents de la seva generació tant al seu país com al conjunt de l'Amèrica Llatina. Inactius des de l'any 2016, el seu llegat inclou obres com "El Circo" (1991) i himnes de la talla de "Pachuco". Ens ha deixat un dels seus components més carismàtics, el saxofonista Eulalio Cervantes, més conegut com a Sax, per complicacions derivades del coronavirus.

Els músics exigeixen a Spotify un tracte més just

Músics protestant davant les oficines d'Spotify a Nova York, abans d'ahir
- Foto Union of Musicians and Allied Workers (@UMAW_).

Porto anys dient que tota aquella gent que pontifica contra Uber, Cabify i Amazon, per coherència, hauria de comprar-se discos a la seva botiga més propera en lloc d'escoltar música a través d'Spotify. Aquesta setmana, músics d'arreu del món s'han manifestat davant les oficines del gegant tecnològic per exigir un repartiment més just dels beneficis que generen les reproduccions de les seves obres a la plataforma en qüestió. Mentiria si digués que em sorprèn el silenci (la indiferència) de tots aquells que treuen pit cada cop que els taxistes tallen la Gran Via.

St. Patrick's Day: Cinc dècades de Thin Lizzy

Phil Lynott, conquerint el món al capdavant de Thin Lizzy.

Encara tinc pendent el visionat de "Songs for While I'm Away" (2020), el celebrat documental d'Emer Reynolds al voltant de la figura de Phil Lynott. També tinc pendent la mastodòntica i gairebé inabastable selecció de "Rock Legends" (2020), la caixa de sis discos compactes més un dvd que enllaça el repertori més reconegut de Thin Lizzy amb abundants rareses i material obscur –gairebé un centenar de pistes, la majoria inèdites fins ara-, i que justament es va publicar coincidint amb l'estrena de la pel·lícula en qüestió. Espero poder-m'hi posar tard o d'hora, i sembla que quan ho faci tindré feina.

El passat mes de gener es va commemorar el 35è aniversari de la mort de Lynott. I el mes vinent farà cinc dècades que Thin Lizzy van publicar el seu debut homònim, una obra a reivindicar malgrat trobar-se encara a anys llum de tot allò que havia de venir. Passen els anys, les tendències vénen i van, però els clàssics persisteixen, segueixen generant interès i despertant la curiositat de les noves generacions. Què és un efímer live a Instagram al costat de tot allò que Lynott i companyia segueixen invocant cada cop que sonen "Jailbreak", "The Boys Are Back in Town", "Bad Reputation", "The Rocker" o "Do Anything You Want to"?

Sí, Thin Lizzy segueixen interessant. Segueixen motivant documentals que s'estrenen als festivals més anomenats, i fins i tot revelen prou material inèdit per omplir un llançament tan sonat com aquest "Rock Legends" que no serà la porta d'entrada més directa i econòmica a l'univers Lynott, però sens dubte ofereix una bona panoràmica del seu llegat. Avui és St. Patrick's Day, el dia nacional d'Irlanda. El país que ens ha obsequiat amb bandes tan grans com Thin Lizzy i que n'ha inspirat tantes d'altres arreu del planeta. Que soni "Whiskey in the Jar", que la Guinness i la Murphy's ragin ben fresques i que passin vostès un magnífic dia de Sant Patrici.

Passat i present del so Americana a Guitarra, baix i bateria

Joana Serrat - Foto Andrea Font.

De Hank Williams a Joana Serrat, passant per Emmylou Harris, Hanks Company Band i Bob Dylan amb The Band. L'última edició de Guitarra, baix i bateria és un passeig pel passat, el present i el futur del so Americana de la mà de Ricky Gil a Ràdio Silenci. També hi ha espai pel southern soul de Candi Staton i el rock psicodèlic de Los Estanques. Sigui com sigui, les bones vibracions estan assegurades. Disponible en podcast.

Ray Campi (1934-2021)

RAY CAMPI
(1934-2021)

Nascut a Nova York, va ser a Texas on va créixer i on es va formar musicalment un d'aquells noms mai prou reivindicats del primer rockabilly. Ray Campi va ser un dels pioners del gènere, si bé moltes de les gravacions que va fer durant la segona meitat dels 50 no van veure la llum fins a dècades posteriors, quan noves generacions de rockers el van (re)descobrir. Campi era contrabaixista, però això no li va impedir adoptar un primer pla en un àmbit on predominaven els frontmen de sis cordes. Hi van ajudar, és clar, la seva veu carismàtica, la seva enèrgica actitud a l'escenari i composicions de la mida de "Caterpillar" o "The Ballad of Donna and Peggy Sue". Aquesta última és el primer homenatge conegut a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper després del fatídic accident d'aviació del 3 de febrer de 1959. En aquesta peça, de fet, el va acompanyar la banda de suport del mateix Bopper. Ens ha deixat a l'edat de 86 anys.

Chaqueta de Chándal i el seu flamant senzill, a El 9 Nou

"La insoportable levedad del ser rico" (2021, Bankrobber / TBC Produccions) és el refrescant però contundent darrer single de Chaqueta de Chándal. Avui en parlem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

"Clamor", a El 9 Nou

Una espurna de llum en un món que s'apaga. Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Maria Arnal i Marcel Bagés al Teatre Auditori de Granollers. Presentació de "Clamor" (2021, Fina Estampa) amb el suport de David Soler i Tarta Relena. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

El Minifestival més proper

Guineu.

El Minifestival de Música Independent s'imposa a la pandèmia amb un canvi de dates i un cartell de proximitat que aposta per les delícies underground autòctones. La música tornarà a sonar els dies 21 i 22 de maig a Les Basses, i això només pot ser una bona notícia.

Que la pandèmia ho ha trastocat tot és a hores d'ara molt més que una evidència. Si aquest 2021 hagués estat un any com els d'abans, el passat mes de febrer hauríem assistit a la nostra cita anual amb el Minifestival de Música Independent, aquell esdeveniment que durant 25 edicions s'ha dedicat a obsequiar el melòman de base amb programacions que han alternat referents de primer ordre i delícies underground tant d'aquí com de fora. Enguany els seus promotors s'han reinventat, canviant de data i apostant per l'escena local més emergent com a fórmula guanyadora perquè la música no deixi de sonar malgrat tot.

El 26è Minifestival tindrà lloc els propers dies 21 i 22 de maig a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona. Aforament limitat a 50 persones per jornada, entrades a preus populars i un cartell on el pop desvergonyit i desacomplexat de les vallesanes Guineu i Ariox alterna sense manies amb les inesborrables melodies twee pop de les valencianes Lisasinson i les madrilenyes Aiko El Grupo, l'electrònica a baixa fidelitat d'Ella Ella i els vaporosos paisatges dels vigatans Junco y Mimbre. S'anuncien també dues sessions complementàries en streaming per cortesia dels barcelonins Slow Connection i La Nena Samsó. Tota una graella a descobrir en una de les edicions més especials i properes del Mini.

Més informació:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Feu! Chatterton - "Palais d'Argile" (2021)

Encara no havia vist la llum el tercer disc de Feu! Chatterton, quan la premsa especialitzada francesa ja l'assenyalava com l'obra definitiva del quintet parisenc alhora que es referia al seu llançament com un dels esdeveniments de l'any a l'Hexàgon musicalment parlant. "Palais d'Argile" (2021) serà o no serà l'obra magna a hores d'ara de la banda que encapçala Arthur Teboul, però certament recupera les millors formes exhibides en aquell revelador debut que va esdevenir "Ici le Jour (a tout enseveli)" (2015), i sens dubte suposa un pas endavant respecte del seu predecessor, "L'oiseleur" (2018).

Compost abans de la pandèmia per a un muntatge escènic que Feu! Chatterton tenien previst estrenar ara fa un any en un teatre de París, el cançoner de "Palais d'Argile" es pot contemplar com un testimoni d'aquests temps incerts que ens ha tocat viure. Davant la impossibilitat de tirar endavant el muntatge en qüestió, forçats com gairebé tothom a interrompre la seva activitat durant bona part de 2020, els francesos publiquen ara amb forma de disc unes cançons que ressonen més que mai en l'escenari present malgrat haver-se escrit en un context que avui es perfila remot. Atenció a la lletra de "Monde Nouveau", l'exercici de rock energètic però crepuscular que d'alguna manera determina la tònica general de l'àlbum.

"Si ens oblidem de la Covid i de les mascaretes, abans de tot això ja existia un mur entre la gent. La distància social va començar quan les pantalles van passar a dominar les nostres vides", apunta Sebastien Wolf, guitarrista i teclista de la banda, en una entrevista publicada el mes passat per les Inrockuptibles. Una conversa on torna a posar-se de manifest el gust de la banda per la literatura –en aquest disc musiquen versos de William Butler Yeats i Jacques Prévert- a més de reivindicar-se influències que van de la cançó francesa de tota la vida a les diferents possibilitats del pop electrònic, referents que tornen a ressonar al llarg d'aquest "Palais d'Argile".

Fa un any que ens van dir que serien dues setmanes

Avui fa un any que ens van dir que serien dues setmanes. Un any del "Jo em quedo a casa", del "Tot anirà bé", dels policies de balcó (i de Twitter) i de tot allò de què poden ser capaços els nostres propis veïns quan se'ls posa la por al cos. Un any del dia en què vam passar de denunciar que els guardacostes d'un estat membre de la UE disparaven contra persones refugiades amb foc real, a compartir llistes de pel·lícules, discos i sèries per consumir (sí, consumir) durant el confinament.

Un any d'aquella responsabilitat i d'aquella solidaritat que mai a la vida havíem practicat, i que mai més tornarem a practicar un cop ens diguin que ja estem tots vacunats i que ja no cal tornar a la gàbia. Un any d'aquell discurs paternalista de Pedro Sánchez convidant-nos a seure tranquil·lament a casa, tot esperant que el Pare Estat resolgués el problema (sabent el que sabem ara, el cert és que sí, que n'hi havia per esperar-nos asseguts). Un any del tancament de la cultura i de l'inici del calvari de milions d'autònoms, treballadors i petits empresaris que encara avui esperen rebre bona part dels ajuts promesos per les administracions.

Un any de la mascareta (als ulls), de la supressió de llibertats i drets fonamentals en nom de la seguretat i l'interès general, de l'assumpció absolutament acrítica dels dictats de qui durant tot aquest temps ha governat de forma erràtica i gens transparent. Un any de la creació d'un estat d'opinió que banalitza i estigmatitza qualsevol discurs crític, d'haver convertit la ciència en religió i la discrepància en heretgia. Avui fa un any que ens van dir que serien dues setmanes. I aquí seguim.

Alice Cooper - "Detroit Stories" (2021)

Aquesta mateixa setmana s'ha commemorat el 50è aniversari de "Love It to Death" (1971), l'àlbum amb què Alice Cooper –la banda- va descobrir d'una vegada per totes la seva pròpia veu i va iniciar la seva etapa més recordada, de la mà de Bob Ezrin i amb l'escena de Detroit com a marc de fons. Cinc dècades més tard, Alice Cooper –ara l'alter ego de Vincent Furnier, originari de la metròpoli de Michigan- ha tornat a la ciutat del motor i li ha fet un homenatge amb forma de disc, reivindicant aquella escena que també va esdevenir la seva i novament amb el sempre encertat Ezrin als controls.

Les arrels de "Detroit Stories" es troben a "Breadcrumbs" (2019), l'ep que Cooper ja va dedicar fa un parell d'anys a honrar la seva ciutat natal i on figuraven incontestables lectures de clàssics autòctons alguns dels quals repeteixen a l'àlbum que ens ocupa. És el cas d'"East Side Story" (Bob Seger & The Last Heard) i "Sister Anne" (MC5), a les quals cal afegir ara el nugget psicodèlic "Our Love Will Change the World" (Outrageous Cherry) i una revisió de "Rock & Roll" (The Velvet Underground) feta a la manera dels Detroit de Mitch Ryder i amb el propi Steve Hunter reinterpretant aquell riff de guitarra amb què va redefinir al seu dia l'original de Lou Reed.

La resta són composicions originals tan fresques i rotundes com "Go Man Go", "Social Debris", "Independence Dave", la recuperada "Detroit City 2021" o el blues corrosiu de "Drunk and in Love", que presenten el Cooper més inspirat dels darrers anys, en plena sintonia amb aquella jove promesa que cinc dècades enrere va posar bona part de les bases del hard rock, el glam i el shock rock tal i com aquests s'han entès des d'aleshores. Part del mèrit, és clar, recau en aliats com els citats Ezrin i Hunter, als quals cal sumar veterans de l'escena de la Motor City com Wayne Kramer (MC5) o Mark Farner (Grand Funk Railroad), també d'antics companys de files com Neal Smith, Michael Bruce o Dennis Dunnaway.

Tots els futurs possibles

MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS
Teatre Auditori, Granollers

12 de març de 2021

Cançons eternes per aprendre a imaginar un món nou. Maria Arnal i Marcel Bagés s'havien donat a conèixer tot recuperant cants perduts i fent de la memòria històrica el fil conductor del seu repertori. I ara, quatre anys després d'aquell monumental debut en llarg que va esdevenir "45 cerebros y 1 corazón" (2017), havent arribat a trepitjar infinits escenaris en múltiples continents i amb una pandèmia pel mig, el duet reapareix amb el flamant "Clamor" (2021, Fina Estampa). Un segon àlbum que suposa una mutació en el millor dels sentits i on el duet ha deixat de mirar enrere per, directament, imaginar-se tots els futurs possibles.

Ahir al vespre el van presentar al Teatre Auditori de Granollers, reforçats per David Soler i les components de Tarta Relena, alternant llums i ombres, i brillant en passatges tan reveladors com aquell "Cant de la Sibil·la" que injecta batecs electrònics a segles i segles de tradició. Una peça de naturalesa apocalíptica que la badalonina i el de Flix interpreten com una finestra oberta a tot allò que pot florir de les cendres d'una civilització. Només per detalls com aquest, "Clamor" es pot contemplar des d'ara mateix com un dels grans discos d'aquest 2021 que tot just comencem a assimilar. També com una de les obres musicals que millor defineixen aquests temps en què tot és incert i res sembla real.

Documental interactiu sobre l'escena punk de la Roca

Una nit qualsevol a La Nau quan la Roca era punk -
Foto arxiu La Roca International Karate Punks

Hi va haver un temps en què el municipi de la Roca del Vallès no era conegut pels seus centres comercials ni com a bressol de ministres i presidenciables de dubtosa reputació, sinó com a meca del hardcore punk tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat. Entre la segona meitat de la dècada dels 80 i fins ben entrat el segle XXI, aquest municipi del Vallès Oriental va veure néixer bandes tan essencials com Budellam o Dios Odioso, al mateix temps que hi germinaven segells discogràfics independents i col·lectius com La Roca International Karate Punks, responsable de programar en equipaments com La Nau o l'Escorxador centenars de concerts de referents tant nacionals i internacionals –la població vallesana va esdevenir durant molts anys una aturada obligatòria en les gires europees de bandes com Agent Orange o Poison Idea-. Una història apassionant que un grup d'estudiants de la UAB s'ha encarregat d'explicar a Vagant sense memòria, un documental interactiu sobre aquella escena tan històrica com pionera. Disponible en aquest enllaç.

50 anys d'"At Fillmore East"

Entre avui i demà es commemora el 50è aniversari dels dos històrics concerts que THE ALLMAN BROTHERS BAND va oferir al Fillmore East els dies 12 i 13 de març de 1971. El southern rock conqueria Manhattan, i la banda de Georgia en deixava constància en un dels àlbums en directe més indiscutibles de tots els temps. "The Allman Brothers Band at Fillmore East", i no cal dir res més.

Dues nits que van fer història. Les dels dies 12 i 13 de març de 1971, ara fa 50 anys, dates en què The Allman Brothers Band va oferir dues apoteòsiques actuacions a l'icònic Fillmore East de la ciutat de Nova York i les va enregistrar de cara a la seva publicació en un apoteòsic vinil doble. El resultat, "At Fillmore East", lliurat quatre mesos més tard, no tan sols és amb tota probabilitat el disc més icònic del grup sinó un dels àlbums en directe més emblemàtics i aclamats de la història del rock. Una obra monumental que va capturar tota l'energia que la banda de Georgia podia arribar a desprendre sobre l'escenari, i que va catapultar els seus autors fins a les més altes esferes del firmament rocker.

El cert és que la banda dels germans Allman ja portava una bona temporada fent soroll més enllà d'aquell Sud profund que havien vingut a abanderar en termes melòmans com a pioners del southern rock. El seu debut homònim i el seu segon treball, "Idlewild South", publicats respectivament les tardors de 1969 i 1970, havien obert la porta a noves formes de relacionar el rock més àcid i atrevit amb avantpassats directes com el blues o el country, i els havien assenyalat com a valor a l'alça d'aquell retorn a les arrels que experimentava la música popular en plena era de The Band i dels Grateful Dead més orgànics.

Va justament com a teloners d'aquests últims que Duane Allman, Gregg Allman i companyia havien ofert una de les seves primeres actuacions al Fillmore East. Al responsable de la sala, Bill Graham, l'havien convençut fins a l'extrem d'apostar per ells com a caps de cartell durant dues nits consecutives, les d'aquells dies 12 i 13 de març. El que va passar aleshores és història. Una banda en plenitud de facultats, reclamant l'escenari com a hàbitat natural on desplegar tots aquells recursos que no podien fer servir a l'estudi, fent-se seus vells clàssics de Blind Willie McTell i T-Bone Walker i elevant el repertori propi fins a cotes estratosfèriques –aquells 23 minuts de "Whipping Post" van donar sentit a tota una etiqueta, jam band, de la qual els Allman sempre han renegat malgrat considerar-se'n precursors-.

Quan l'àlbum va sortir del forn el mes de juliol d'aquell mateix 1971, va suposar l'impuls definitiu que necessitava la carrera del grup. Abans d'acabar l'any, Duane Allman havia mort a causa d'un accident de trànsit. El febrer de 1972 va veure la llum "Eat a Peach", amb les últimes gravacions de la formació original dels Allman Brothers, entre les quals figuraven més talls gravats en directe durant aquelles dues nits a Nova York –a destacar l'expansiva "Mountain Jam", inspirada en el "There Is a Mountain" de Donovan-. L'any 1992 es va publicar una versió ampliada d'"At Fillmore East" sota el títol de "The Fillmore Concerts", amb totes les gravacions publicades fins aleshores d'aquelles dues nits i dues pistes inèdites. Sigui en el format que sigui, un dels directes més monumentals de la història.

Lou Ottens (1926-2021)

LOU OTTENS

(1926-2021)

Aconseguir encabir una gravadora d'àudio a l'interior de la butxaca d'una jaqueta. Amb aquest objectiu va treballar l'equip d'enginyers de la multinacional neerlandesa Philips liderat per Lou Ottens a principis de la dècada dels 60. El primer repte va ser justament concebre una cinta magnetofònica de dimensions prou reduïdes per poder-se adaptar a la màquina en qüestió. D'aquesta manera va néixer el cassette, que a partir de la seva comercialització l'any 1964 va revolucionar no tan sols la indústria de l'electrònica sinó sobretot la del disc.

Anys més tard, quan Sony va crear el Walkman a partir del seu invent a finals de la dècada dels 70, Ottens va expressar la seva decepció perquè la firma nipona s'hagués avançat a Philips. Sigui com sigui, va acabar formant part de l'equip de treball que a principis de la dècada dels 80 va desenvolupar el disc compacte, comercialitzat a partir de 1982 tant per Sony com per Philips. Ens ha deixat a l'edat de 94 anys. Sense ell no haurien estat possibles totes aquelles compilacions que ens feiem en cintes verges abans d'adoptar aquell fals mantra segons el qual tot en aquest món es troba a l'abast d'un clic.

Chaqueta de Chándal no es mosseguen la llengua

Natalia Brovedanni, Guille Caballero i Alfonso Méndez: Chaqueta de Chándal.

"Qué a gusto se está formando parte de la élite / Qué a gusto se está amasando fortuna sin parar / Venga a tributar en paraísos / Venga a maltratar a mi trabajador / Y aun con todo dono un dinerito / Y venga a alabar al gran benefactor". No es mosseguen pas la llengua Chaqueta de Chándal a "La insoportable levedad del ser rico", la peça que titula el seu darrer single i un potent exercici de pop energètic i alhora lisèrgic, marca de la casa, i aquest cop amb una picada d'ullet gens dissimulada a Los Planetas. El senzill tot acaba de veure la llum aquest mes de març de la mà de Bankrobber i TBC Produccions.

A la cara b hi figura "Cayetana", un claustrofòbic exercici de rock psicodèlic de lírica irònica al voltant de totes les Cayetana Álvarez de Toledo y les Soraya Sáenz de Santamaría d'aquest món. Canta Natalia Brovedanni, assumint per primer cop la veu solista en una peça del trio que completen Guille Caballero i Alfonso Méndez. El single es va gravar a la sala Apolo, reconvertida en luxós estudi de gravació davant la impossibilitat de desenvolupar la seva funció d'aparador i altaveu de la música en directe des de ja fa un any. Produeix Sergio Pérez. El single es troba disponible a les plataformes digitals, amb videoclip inclòs del tema titular a Youtube.

Black metal noruec i psychobilly britànic a Trilogy Rock

The Meteors, pioners i referents del psychobilly al Regne Unit.

Més enllà de ser un dels espais radiofònics més arrelats del sotabosc melòman de casa nostra, Trilogy Rock és un d'aquells programes a partir dels quals sempre s'arriba a aprendre alguna cosa, ja sigui a través de les emissions regulars de cada dissabte a la freqüència de Ràdio Sant Joan o de la mà dels seus especials també periòdics sobre temàtiques diverses. Durant les últimes setmanes m'ho he passat molt bé escoltant els monogràfics dedicats al black metal noruec i al psychobilly britànic de la dècada dels 80 –els enllaços porten als respectius podcasts-. Dues escenes essencials, explicades de forma exhaustiva i contextualitzades des del rigor de qui s'hi ha capbussat a fons –i en el cas del black metal, defugint tot impuls sensacionalista-. Condueix ambdós programes l'amic Maurici Ribera, i hi sonen tots aquells noms que hi han de sonar però també tota una sèrie de propostes menys predicades que conviden a prendre nota i parar bé l'orella.

Ted Nugent en un forn de pa

Ted Nugent.

Ahir vaig anar a comprar el pa en un forn de tota la vida que em queda relativament a prop de casa. La meva sorpresa va ser entrar a l'establiment i adonar-me que al seu interior hi sonava Ted Nugent –i més concretament la seva celebrada versió del "Land of a Thousand Dances" de Chris Kenner que prèviament havien popularitzat Cannibal & The Headhunters i Wilson Pickett-. Que sí, que ja sé que el personatge cau malament i jo tampoc combrego amb les seves idees. Però què volen que els digui. El simple fet d'haver escoltat Ted Nugent a l'interior d'un forn de pa va fer que el d'ahir deixés de ser un dia qualsevol.

Nugent és un personatge incòmode fins al punt d'haver esdevingut el seu nom tabú en determinats entorns on la correcció política ja és un dogma en ella mateixa. Com si el seu discutible marc ideològic invalidés un catàleg on figuren títols com "Stranglehold", "Wang Dang Sweet Poontang" o "Cat Scratch Fever". Ho explicava molt bé fa cosa d'uns quatre anys Tom Morello, que es troba a l'altre extrem en termes de posicionament polític, en una entrevista on es declarava "bon amic" de Nugent i apuntava que tots dos comparteixen "l'amor pel rock'n'roll i el respecte pels artistes negres que el van crear", a més de ser ferms defensors de la llibertat d'expressió. Un apunt molt important, aquest últim.

LG Petrov (1972-2021)

LG PETROV
(1972-2021)

Ens ha deixat LG Petrov, vocalista d'Entombed, aquella banda sueca que va ensenyar el death metal a ballar amb Ramones, Misfits i Chuck Berry. Una formació que tant podia assenyalar com a influències capitals a Slayer, Testament i Celtic Frost com a qualsevol dels noms anteriorment citats. Pioners del death metal escandinau amb obres tan aclaparadores com el seu disc de debut, "Left Hand Path" (1990), no van trigar a esdevenir un dels exemplars més singulars del metal extrem a escala global incorporant influències del punk rock i el rock'n'roll primitiu, i donant peu a plàstics tan rotundament incontestables com "DCLXVI: To Ride Shoot Straight and Speak the Truth" (1997) o "Uprising" (2000). Que entre els seus fundadors s'hi trobés tot un Nicke Andersson –que va acabar deixant la banda per dedicar-se als Hellacopters- explica perfectament la naturalesa d'un grup simplement irrepetible. Tensions internes havien acabat durant la passada dècada dividint Entombed en dues formacions diferents, passant Petrov a encapçalar Entombed A.D.

50 anys de "Love It to Death"

Un dia d'aquests tocarà parlar de "Detroit Stories" (2021), el flamant homenatge que Alice Cooper, l'alter ego de Vincent Furnier, acaba de realitzar amb forma de disc a la seva ciutat natal. Avui, però, commemorem i celebrem el 50è aniversari de la primera obra mestra d'Alice Cooper, aleshores encara el nom de tota una banda. "Love It to Death" (1971), el tercer àlbum del combo d'Arizona i l'inici de la seva etapa més memorable. Un plàstic que trencava amb el rock psicodèlic dels seus predecessors i apostava ja plenament per aquell hard rock elèctric, directe i visceral que esdevindria el seu principal tret identitari.

Part de la responsabilitat d'aquell cop de timó estilístic la va tenir la pròpia ciutat de Detroit, epicentre aleshores d'una de les escenes més explosives i decibèliques de la història del rock nord-americà, on el mateix Furnier havia decidit traslladar la banda, no tant per allò de tornar als seus propis orígens com per provar sort en un entorn aparentment més propici als seus impulsos que no pas l'assolellada Califòrnia on s'havia estat foguejant el conjunt. La resta de la responsabilitat va ser d'un jove Bob Ezrin que tot just acabava d'estrenar-se com a productor i va esdevenir un element clau en la definició del so d'Alice Cooper. Va ser ell qui va encoratjar la banda a buscar la seva pròpia identitat. Un procés que va suposar intensos assajos diaris en una granja de la ciutat del motor.

"Bob Ezrin va ser el nostre George Martin. Abans de treballar amb ell fèiem el que volíem. Teníem moltes idees, però ningú amb qui portar-les a terme. Aleshores va arribar ell, ens va tenir durant vuit mesos en una granja de Detroit i ens va tornar a ensenyar com tocar i com plantejar una cançó -com ser dinàmics, com fer cançons de tres minuts que sonessin bé a la ràdio. I tots els èxits que vam tenir a partir d'aquell moment van ser gràcies a Bob Ezrin", recordava el propi Furnier en una entrevista publicada per Mojo el setembre de 2017. Sí, hi va haver un temps en què els grups de rock es feien d'aquesta manera i no a través de les xarxes socials. I sí, això explica que aquests grups es presentessin en societat amb plàstics tan robustos i incontestables com el que ens ocupa.

"Love It to Death" va suposar també el fitxatge de la banda per Warner Bros. –un moviment clau per entendre el seu esclat en termes comercials-, que va donar llum verda a la producció del disc després dels bons resultats d'un primer single, "I'm Eighteen", que va aconseguir entrar a les llistes d'èxits. Un himne generacional tal i com al seu dia ho havia estat "My Generation", i un dels plats forts d'un àlbum on també figuraven reclams com "Is It My Body", "Ballad of Dwight Fry" i "Black Juju". Les dues últimes s'amenitzaven en directe amb dos dels números escènics més emblemàtics de l'espectacle visual que esdevindrien a partir d'aleshores els concerts d'Alice Cooper –el de la camisa de força i el de la cadira elèctrica, respectivament-. Si musicalment naixia una nova manera d'entendre el glam i el hard rock –de Kiss al glam metal dels 80 passant pel punk, tots han begut d'aquí-, visualment començava l'era shock rock.