Afers interns

Hi ha coses que no acabo d'entendre -bé, de fet sí que les entenc; massa bé i tot, les entenc-. Durant els darrers anys, cada vegada que el procés sobiranista català ha arribat a les institucions europees, algun dels alts funcionaris d'aquest invent mal fet que és la Unió Europea, l'ha despatxat dient que es tractava d'un afer intern de l'Estat Espanyol. I és clar, la UE no intervé en els afers interns dels seus estats membres. En canvi, davant la crisi -econòmica i financera, però sobretot social i humanitària- que s'està vivint a Grècia, a personatges com el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, o fins i tot el mateix president del govern espanyol, Mariano Rajoy, els ha faltat temps per córrer a dir al poble grec què ha de votar en el referèndum convocat pel Primer Ministre hel·lè, Alexis Tsipras. De fet, Juncker ha anat més lluny i fins i tot ha reclamat a Tsipras que faci campanya a favor del Sí. Potser és que, com apuntava al principi, hi ha coses que no acabo d'entendre. Però és que a mi això em sembla precisament allò que la UE sempre presumeix de no fer (com a mínim, quan així li convé): intervenir en un afer intern d'un dels seus estats membres. I no tan sols això: el senyor Juncker fins i tot ha tingut l'atreviment i la barra de dir a un cap d'estat escollit democràticament allò que ha de fer des del seu executiu. Insisteixo, potser és que sóc idiota i no sé entendre certes coses, però diguin el que diguin el malcarat de Juncker i el seu amic Rajoy, aquesta no és l'Europa que m'havien explicat de petit.

Mestissatge amb totes les lletres

THE MAVERICKS

Razzmatazz 2, Barcelona

29 de juny de 2015

Poques bandes amb dues dècades i mitja de trajectòria poden presumir d'haver citat tres registres musicals diferents durant els primers quinze minuts d'un concert, i molt menys d'haver-ho fet des del seu repertori més recent. Deixant de banda els vuit anys d'absència previs a la gira de reunió de 2012, The Mavericks és una d'aquestes bandes. La nit passada i en tan sols tres temes, tots ells procedents de "Mono" (2015), els de Miami es van passejar al seu aire pels ritmes cubans -la inicial "All Night Long"-, el rocksteady -"Summertime (When I'm with You)"- i el jump blues -"Stories We Could Tell"-. La temperatura de la sala s'elevava per moments, i això que no havien transcorregut ni tan sols quinze dels 130 minuts que duraria l'actuació. Vaja, que tot plegat havia estat un aperitiu. Tot seguit caurien més peces recents -fins i tot es van acomiadar amb "(Waiting for) The World to End"-, clàssics inevitables -"Dance the Night Away", "All You Ever Do Is Bring Me Down", "Foolish Heart"-, perles que brillen en la foscor -"Back In Your Arms Again" o una eufòrica "As Long as Theres's Loving Tonight"- i versions de tòtems com Don Gibson -"Sweet Dreams", interpretada per Raul Malo en solitari- o Sir Douglas Quintet -"She's About a Mover"-. Tot això, amb la formació bàsica augmentada per un acordió, un contrabaix i una secció de vents. I, novament, passejant-se al seu aire per registres com el surf, el tex-mex, el rock'n'roll o, és clar, el country més clàssic. Una revetlla en el millor dels sentits. I la celebració del caràcter mestís d'una de les grans bandes nord-americanes del passat quart de segle. Perquè, no en tinguin cap dubte, el que practiquen els Mavericks és messtissatge musical amb totes les lletres. I al seu costat, allò que s'escolta en determinades capelles de Ciutat Vella -i en tantíssimes festes majors arreu del país- no deixen de ser males còpies de Mano Negra. Que quedi clar.

Festival Bouquet d'Alella 2015

El Festival Bouquet d'Alella és una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d'Alella, impulsada amb l'objectiu de maridar la cultura del vi, la gastronomia de proximitat i la música d'arrels mediterrànies. Després d'una primera edició on van brillar noms com els de Namina i Névoa, la cita s'emmarca enguany del Festival d'Estiu d'Alella i compta amb Gemma Humet i Isabel Vinardell & Isabelle Laudenbach com a caps de cartell. El festival tindrà lloc els dies 3 i 4 de juliol al propi celler Bouquet d'Alella, entre vinyes i en un entorn natural d'allò més privilegiat -vistes al mar incloses-. Més informació a Brubaker i Bouquet d'Alella.

Trencant tots els esquemes possibles

Anna Hierro, ahir al vespre a la sala Hiroshima - Foto Edu Pérez.

ENSEMBLE TOPOGRÀFIC

Hiroshima, Barcelona

28 de juny de 2015

Ensemble Topogràfic és un projecte en constant transformació. Un col·lectiu multidisciplinari que ha donat forma a un discurs únic i singular a partir de llenguatges com la música, el so, la dansa o la improvisació, i que ha fet del moviment una de les seves raons de ser. Per això el seu repertori es troba en permanent mutació tant a nivell sonor com escènic, i per això cada actuació que ofereixen esdevé un pas endavant respecte a l’anterior. La d’ahir suposava la presentació oficial a Barcelona del seu disc de debut homònim, editat a principis d’aquest mateix any per Cydonia Records. Una ocasió especial que el combo de les Terres de l’Ebre va celebrar trencant una vegada més tots els esquemes possibles.

D’entrada, va sorprendre el format amb què van interpretar “Boira”, la primera de les dues construccions sòniques que integren l’àlbum -en el seu cas, parlar de peces musicals seria com reduir la Sagrada Família a la categoria de capella-. A banda i banda de l’escenari, Andreu Garcia i Carlos Martorell, a les guitarres i als aparells electrònics respectivament. A la part central, en canvi, ni rastre d’Anna Hierro, tercer component i element més visible de l’engranatge. Al seu lloc hi havia cinc ballarines que traçarien cinc itineraris diferenciats però complementaris. Cinc coreografies no establertes prèviament, i tan lliures com un discurs sonor que, novament, era fruit de la improvisació i no pas de cap partitura. Encara amb “Boira” com a marc de fons, les cinc convidades van abandonar l’escenari tot deixant pas a Hierro, que va marcar el ritme a cops de timbal i va cantar onomatopeies sobre capes i més capes de distorsió, feedback i overdrive.

Tot plegat havia estat el preludi d’un clímax iniciat durant els primers compassos de “Sediment”, amb Hierro ballant arreu de la sala, propulsada pel so i a la vegada modelant-lo per mitjà d’un sensor de moviment. Tot això, mentre Garcia i Martorell enllaçaven el post-rock amb l’electrònica de laboratori i els traços orgànics d’una guitarra espanyola en fase terminal. La mateixa que Hierro acabaria rascant durant un crescendo final d’allò més revelador. Novament, capes i més capes de soroll en expansió. I els dits de Garcia esquitxant de sang la seva guitarra elèctrica, gràfica representació de la intensitat assolida sobre el terreny.

PARAL·LELISMES
La presentació oficial d’“Ensemble Topogràfic”, el disc, s’havia d’haver dut a terme dos mesos enrere en un altre espai de la Ciutat Comtal, però un imprevist d’última hora va obligar el trio a cancel·lar l’esdeveniment i trobar un emplaçament alternatiu. Un contratemps que finalment es resoldria a les instal·lacions d’Hiroshima. Un espai artístic multidisciplinari, de vocació avantguardista i arriscada, valors que comparteix plenament amb els protagonistes de la vetllada. Però els paral·lelismes no s’acaben aquí. De la mateixa manera que el d’Ensemble Topogràfic, el d’Hiroshima està cridat a ser un d’aquells noms que marquin la diferència a la Barcelona contemporània. Un equipament que pot emmirallar-se en projectes europeus de referència i que per fi obre les portes a propostes fins ara orfes d’espais d’exhibició en condicions a casa nostra. Benvingut sigui.

Originalment publicat a Brubaker.

8:58

Atenció al projecte paral·lel de Paul Hartnoll (Orbital). Es diu 8:58, i el seu disc homònim (2015) és tot un exercici d'electrònica fosca i ennuvolada. Destaca la presència de vocalistes convidats com Ed Harcourt o Robert Smith, de The Cure, però sobretot una fantasmagòrica versió d'"A Forest" -original dels propis Cure- on la base instrumental de Hartnoll alterna amb les harmonies vocals de The Unthanks.

Miss Tess & The Talkbacks

Els Estats Units de mitjans del segle passat. El blues, el swing, el hillbilly i el rock'n'roll. Gèneres i llenguatges musicals que Miss Tess & The Talkbacks han integrat al seu discurs de la mateixa manera que ho van fer, per exemple, Sallie Ford and The Sound Outside. Però mentre els d'Oregon en van extreure un còctel dominat pel nervi i la musculatura més elèctrica, aquesta banda de Nashville opta per traços més càlids i sofisticats, apuntant també a territoris propis del jazz vocal o del western swing. En qualsevol cas, un altre bon exemple de com reciclar gèneres i formes sense caure en revivals de fireta. A mi, personalment, em té enganxat "This Affair", una de les peces incloses al seu disc de 2012, "Sweet Talk". Escoltin-los a Bandcamp.

Recomanació: Presentació oficial del disc d'Ensemble Topogràfic

Amb un disc homònim que ja es pot considerar com un dels grans debuts d'aquest 2015 i una posada en escena de les que no deixen indiferent, Ensemble Topogràfic s'han confirmat com un dels projectes artístics més singulars, novedosos i atrevits de casa nostra. Un col·lectiu multidisciplinari integrat per músics electrònics, exploradors del so i una ballarina contemporània que no tan sols es mou al ritme de la música, sinó que transforma el seu cos en un instrument musical més per mitjà de sensors. Aquest diumenge, 28 de juny (19,30h.), duran a terme la presentació oficial del disc a la sala Hiroshima de Barcelona. Prometen sorpreses que faran la vetllada tan especial com imprescindible.

Ensemble Topogràfic (pàgina web)

Ensemble Topogràfic (entrevista a Brubaker)

Hiroshima (pàgina web)

Un error monumental

La formació original dels Sex Pistols.

L'any 1975, Malcolm McLaren va llogar un petit espai de Denmark Street, al centre de Londres, per a transformar-lo en el local d'assaig d'uns incipients Sex Pistols. Casualment, l'espai en qüestió es trobava al costat de les oficines d'Hipgnosis, el col·lectiu de dissenyadors i artistes gràfics que tenia les seves arrels als mateixos ambients on s'havia gestat Pink Floyd, i que a banda de dissenyar caràtules per als seus discos -i els de Syd Barrett en solitari- també treballaria per a Pretty Things, Led Zeppelin, Genesis, Wishbone Ash, Electric Light Orchestra o Paul McCartney, entre d'altres. Les relacions de l'equip d'Hipgnosis van ser fluïdes amb McLaren, però no pas amb els Pistols. En declaracions publicades a l'edició de juliol d'Uncut, un dels cofundadors de l'estudi, Aubrey Powell, recorda sortides de to com la famosa samarreta de Johnny Rotten -la d'"I Hate Pink Floyd"-. Per això, quan el propi McLaren va convidar Powell al concert de debut de la banda -Saint Martin's School of Art, Londres, 6 de novembre de 1975-, aquest va rebutjar la invitació. "Va ser un dels errors més grans que he arribat a cometre mai", reconeix el dissenyador a l'article d'Uncut. Efectivament, Powell va cometre un error monumental, però no pas més gran que el que comet nit rere nit tota aquella gent que es nega a anar a escoltar grups emergents en directe.

David Corley

La veu de l'experiència - Foto Faith Cohen.

Em preocupa la tendència creixent de la indústria musical a explotar la joventut dels músics en comptes de les aportacions que aquests puguin oferir a la pròpia música. La creació de bandes com a productes manufacturats i amb data de caducitat. I no parlo tan sols dels anomenats grups d'adolescents, que no deixen d'anar adreçats a un mercat tan ampli com concret, sinó de tots els hypes que mes rere mes se'ns proven de vendre disfressats de grups de rock. Grups que ho tenen tot a nivell d'imatge, però que musicalment acostumen a desinflar-se tan bon punt aquesta imatge va a la baixa -en el millor dels casos-. Potser per això tendeixo a apreciar trajectòries i realitats com les de David Corley.

Natural de Lafayette, Indiana -la mateixa localitat d'on és originari Axl Rose-, aquest nord-americà ja porta unes quantes dècades dedicant-se a compondre cançons i interpretar-les en directe. Però el seu debut discogràfic es produeix quan té 53 anys, edat suficient per a haver acumulat prou experiència vital. I és d'aquesta experiència, d'una vida que ha estat qualsevol cosa menys fàcil, d'on han sortit les deu peces que integren "Available Light" (2014). Deu històries de bar explicades a la manera de Tom Waits, Lou Reed, Mark Lanegan o el Bruce Springsteen més confessional, per a citar tan sols quatre referents que s'hi acostin mínimament. Perquè aquesta és l'altra, si bé queda clara la tradició d'on ve Corley, encara hi queda més la singularitat tant de la seva veu com de la seva manera de fer.

"Cagades, errors, passos en fals i noies". Així enumerava ell mateix les temàtiques de les seves cançons en una entrevista signada per Allan Jones i publicada per Uncut el passat mes de maig. Una resposta tan concisa com oberta per a definir un repertori que reclama a crits ser escoltat. A la mateixa entrevista, Jones li preguntava per què ha esperat fins als 53 anys per a treure el primer disc. "Has de viure la vida abans d'escriure sobre ella", sentenciava Corley. Que ho tinguin en compte tots els aspirants a hype quan es trobin de camí cap a l'estilista. I que en prengui nota també aquesta indústria discogràfica que tan tocada diu estar. Perquè si concentrés els seus esforços en donar sortida als David Corleys d'aquest món en comptes d'apostar per rostres bonics, potser les coses li anirien d'una altra manera. Ja se sap, de gent disposada a comprar música encara n'hi ha i sempre n'hi haurà. De gent disposada a comprar porqueria, per sort, cada vegada n'hi ha menys.

David Corley (Bandcamp)

25 anys de BCore

Vint-i-cinc anys són els que porta BCore al peu del canó. Un quart de segle descobrint i potenciant alguns dels discursos musicals més novedosos de casa nostra -de Corn Flakes a The Unfinished Sympathy i d'Aina a Dulce Pájara de Juventud-, sempre des de la més absoluta independència i amb vocacó pionera. Aquesta setmana tindrà lloc la celebració oficial. Quatre jornades en diferents sales de Barcelona i un cartell d'autèntic impacte. Al costat d'uns Unfinished Sympathy reunits per a l'ocasió, s'enfilaran als escenaris formacions com Anímic, Nueva Vulcano, Bullitt, 24 Ideas o Standstill, entre d'altres. Més informació aquí.

Cançons per a una nit de bruixes

La d'avui serà la Nit de Sant Joan. Nit de bruixes, diuen, i per això discos com aquest suposen la millor de les bandes sonores. Cançons sobre boscos encantats i bruixes que es reencarnen en mussols. Paisatges onírics on la llum es confon amb la penombra. Tot això i més ho trobaran al debut homònim de She Owl (2013), un duet que a aquestes alçades no requereix presentació en aquest blog. Escoltin-lo aquí. I si volen que l'experiència sigui més completa, afegeixin Black Sabbath, My Dying Bride, Siouxsie and The Banshees i els dos últims d'Anímic a la llista de reproducció. És clar que també poden optar per Sisa, l'Orquestra Plateria i companyia si els ve de gust una revetlla més convencional. Sigui com sigui, gaudeixin.

En el fons es tractava d'això

KISS

Palau Sant Jordi, Barcelona

21 de juny de 2015

Anys enrere, quan internet tot just esdevenia una realitat a gran escala i la indústria discogràfica observava com els seus beneficis començaven a caure en picat, Gene Simmons va assegurar que Kiss no gravarien cap més disc perquè tal i com estaven les coses no podien veure compensats els seus esforços. Tant de bo hagués mantingut el baixista la seva paraula. Perquè "Psycho Circus" (1998) hauria estat un molt digne epitafi per a l'obra gravada del quartet novaiorquès. Perquè així ens hauríem estalviat títols tan prescindibles com "Sonic Boom" (2009) o "Monster" (2012). I perquè d'aquesta manera el concert d'ahir s'hauria nodrit exclusivament de la nostàlgia -de fet, s'hi va nodrir igualment-, però com a mínim hauríem pogut escoltar "Hard Luck Woman", "Christine Sixteen", "C'Mon and Love Me" o "Nothin' to Lose" en comptes de "Hell or Hallelujah". És clar que, en realitat, poc importen consideracions d'aquesta mena quan Kiss són capaços de celebrar quaranta anys a la carretera amb shows -en el més ampli dels sentits- com el que aquests darrers mesos han passejat arreu d'Europa i que ahir desembarcava a Barcelona abans de culminar a Madrid el seu pas pel Vell Continent.

Deu minuts abans de l'hora prevista, un speaker anunciava per megafonia allò que el respectable en ple volia escoltar. "All right Barcelona, you wanted the best, you got the best! The hottest band in the world: Kiss!". Seguidament queia el teló mentre sonaven els primers acords de "Detroit Rock City". Entrada amb molta força, si bé va quedar clar de bon principi que la veu de Paul Stanley ha conegut temps millors. Tot el contrari d'un Simmons que es mostraria d'allò més solvent a l'hora de cantar "Deuce". "Psycho Circus" encetava el segment més irregular del concert: tres cites seguides a "Creatures of the Night" (1982) -la peça titular, "I Love It Loud" i "War Machine"-, un "Do You Love Me" que va sonar a glòria i un "Hell or Hallelujah" que francament es podrien haver estalviat.

"Calling Dr. Love" va tornar a encarrilar un set list que a partir d'aleshores, i amb l'única excepció de "Lick It Up", es centraria en la primera etapa de la banda: "God of Thunder", "Cold Gin", "Love Gun" i "Black Diamond". Tot això, és clar, amanit amb pirotècnia, efectes de llum, plataformes que elevaven els músics, flames arreu de l'escenari i, fins i tot, Simmons i Stanley volant literalment tant per sobre del set com del propi respectable. Ja en tanda de bisos, tot un trio d'asos: "Shout It Out Loud", "I Was Made for Lovin' You", amb les cordes vocals d'Stanley patint més que mai, i l'apoteosi final de "Rock and Roll All Nite". Creguin-me, després de quatre dècades a la carretera i en tan sols una hora i quaranta minuts, ningú més és capaç d'oferir tot allò amb què Kiss obsequien els seus incondicionals nit rere nit. Quan van enfilar la recta final del repertori, fins i tot el destacament de Mossos d'Esquadra que s'ho mirava des de l'accés principal al·lucinava com nens. En el fons, es tractava d'això.

KISSMANIA

Hi ha grups musicals que amb la seva única presència són capaços d'alterar dia l'aspecte d'una ciutat. Per anar al concert de Kiss, un servidor va creuar mitja Barcelona en metro. I tan bon punt vaig entrar a l'estació, vaig poder observar els primers símptomes de la Kissmania que ahir s'havia apoderat de la Ciutat Comtal. Samarretes que evocaven diferents capítols de la història de la banda, rostres maquillats amb els motius del grup -el dimoni, el gat, el nen de l'estrella, l'home espacial i, fins i tot, la guineu que al seu dia va encarnar el desaparegut Eric Carr- i tot allò que es puguin imaginar. Ja enfilant la muntanya de Montjuïc, la Kissmania guanyava intensitat, amb colles de seguidors que entonaven els himnes de la banda com si es tractés de càntics futbolístics o, el millor de tot plegat, famílies senceres maquillades com els seus ídols. Sí, pares i mares amb els seus fills, guarnits i pintats per a l'ocasió i disposats a viure una vetllada de rock'n'roll plegats. No ho troben fantàstic?

THE DEAD DAISIES

Sigui certa o no, diu una llegenda urbana que a mida que Kiss anaven consolidant el seu estatus de banda de directe durant els seus primers anys de vida, cap altra formació els volia com a teloners. Sembla ser que els seus concerts eren tan potents que literalment escombraven de l'escenari els propis caps de cartell. Sigui com sigui, també ells devien aprendre's prou bé la lliçó. Probablement sigui per això que els seus concerts els obren bandes de tercera i fins i tot de quarta divisió. Com The Dead Daisies, convenció de velles glòries del hard rock californià -amb excomponents de Mötley Crüe o membres dels actuals Guns N'Roses, per exemple- que sobre el paper pot resultar atractiva però sobre el terreny no deixa de repetir esquemes, formes i tics tan insulsos com les seves descafeïnades lectures de "Hush" (Joe South) o "Helter Skelter" (The Beatles).

L'hora de dir prou

CATASTROFE CLUB

NAUB1, Granollers

20 de juny de 2015

Fa 45 anys, Gil Scott-Heron proclamava que la revolució no seria televisada. Setmanes enrere, en el marc del Primavera Sound 2015, Patti Smith recordava que el futur no tan sols és a les mans de tots nosaltres, sinó que el món que es trobaran les futures generacions serà una conseqüència directa dels nostres actes presents. I la nit passada, Catastrofe Club avisaven a tots els fidels aplegats a la NAUB1 que aquestes futures generacions, és a dir els seus fills, poden acabar odiant-los si no comencen ara mateix una revolució, sigui o no televisada. Tota una bofetada, o més ben dit una galeta ben clavada, com les que titulen el disc de debut d'aquest combo encapçalat per dos veterans de l'escena vallesana com són Josep Maria Herrera i David Molina.

Militants en el passat de formacions com Diluvi o Uri Gheller y los Cucharas, Catastrofe Club suposa sens dubte un nou capítol en els seus respectius fulls de serveis. Perquè el seu actual discurs -rock en fase terminal, electrònica de batalla i una lírica de les que fan mal- trenca amb tot allò que havien fet abans -i amb la tònica dominant en l'escena independent de casa nostra, la qual cosa els atorga un plus de singularitat-. Però sobretot perquè han assolit plegats el moment de dir prou. A un sistema ple d'esquerdes, a aquest invent anomenat crisi i a la passivitat de qui pretén arreglar el món votant cada quatre anys. En altres paraules, si la revolució no pot ser televisada, com a mínim no li mancarà una banda sonora tan extrema com les causes que l'han alimentat.

El d'ahir era el primer concert oficial de Catastrofe Club. Estètica fosca i impactant posada en escena: en primer terme la pròpia banda i una pantalla on s'anirien succeint videoprojeccions, i just al darrere una enorme guillotina de posat tan inquietant com enigmàtic. El repertori va repassar sencer el citat disc de debut, "Galletas" (2015), amb moments tan àlgids com "El accionista", l'hipnotisme kraut d'"Espíritus y coches" o un "Miércoles" que el respectable acabaria entonant a viva veu. Una contundent festa de presentació que havia començat hores abans al bar de Roca Umbert, on el poeta i activista cultural subterrani Joan Gener Barbany havia recitat un recull de versos propis i aliens, cites incloses a Bukowski, Joan Brossa o Xavier Sabater, entre d'altres.

DomDom, o com fomentar el lliurepensament a partir de la música

Kim Ngoc, fundadora de DomDom.

DomDom és una escola de música amb seu a Hanoi, la capital del Vietnam. No és un centre qualsevol, ja que el seu mètode d'ensenyament parteix de disciplines basades en la improvisació i, sobretot, l'experimentació. Ja fa tres anys que funciona seguint aquesta filosofia i en un entorn on la supervivència d'aquesta mena de projectes és com a mínim complicada: no oblidin que el país asiàtic es troba governat per un règim totalitari. "El sistema educatiu del Vietnam és problemàtic perquè no admet la llibertat d'expressió", apunta la fundadora de DomDom, la professora i compositora Kim Ngoc, en declaracions recollides aquest mes de juny per la revista britànica The Wire. Per tant, "als estudiants no els resulta fàcil expressar els seus sentiments mitjançant els instruments musicals".

L'objectiu de DomDom, doncs, és estimular les capacitats expressives dels seus alumnes per mitjà de la música, i a la vegada potenciar discursos musicals tan abstractes com novedosos, lliurar-los al gran públic i d'aquesta manera despertar la seva curiositat. Es tracta, en definitiva, d'esquivar la maquinària legal i repressiva del règim per a fomentar el lliurepensament tant des de l'ensenyament de la música com de la seva difusió. A través de DomDom, per tant, Ngoc ha tornat a posar de manifest el potencial de la música -i de la cultura en general- com a catalitzadora de valors com la llibertat o la diversitat en àmbits on es troben reprimits.

Dit això, gairebé ningú sembla recordar que avui, 21 de juny, és el Dia Internacional de la Música. Ni tan sols aquells que mesos enrere van fer tant de soroll amb el Dia Sense Música i que avui, en el millor dels casos, es dedicaran a fer calaix amb esdeveniments gratuïts i ben patrocinats per la marca de torn -com a mínim a Madrid, perquè a Barcelona ja ni tan sols ens queda això-. Potser si aquests mateixos col·lectius professionals -entre els quals s'hi troba el d'un servidor- entenguessin que la problemàtica de fons no es troba en l'IVA ni en la sobèrbia de cap govern sinó en l'educació, també avui estarien fent soroll. Reclamant que s'ensenyi música a les aules. I recordant que ensenyar música no vol dir (tan sols) explicar la teoria del solfeig, sinó potenciar instints com la creativitat, l'expressivitat o la curiositat -aquesta última és bàsica perquè el públic s'acosti a les sales de concerts, als teatres, als cinemes o als museus-. El que DomDom està fent des de Hanoi, ni més ni menys.

Bon Dia de la Música a tothom.

Gaudint el moment

IVAN CAMPO

Pla de la Calma, Cardedeu

19 de juny de 2015

Si poguéssim encabir els projectes musicals en blocs de pisos, Ivan Campo compartirien escala amb Modern Lovers, Herman Dune i Violent Femmes. I conviurien en un mateix replà amb The Wowz, uns Wave Pictures desendollats o Jeffrey Lewis -amb qui han arribat a compartir escenari-. Amb tots ells comparteixen elements ètics i estètics, a tots ells els acosta el gust per les textures acústiques, els formats bàsics i la recerca constant d’una perfecció melòdica i harmònica. I com tots ells es dediquen a buscar -i a trobar- apunts de singularitat en registres pretèrits que acaben integrant en el marc d’un discurs renovador, per exemple el doo-wop -la irresistible “The Roller Disco”– o el rock’n’roll à la Buddy Holly -la no menys infal·lible “Lotus Eater”-.

Ivan Campo és un trio de Manchester que es va batejar amb el nom d’un jugador de futbol, però que canta a una altra mena de plaers i temes de debat -el cinema, la literatura, la marihuana o la paranoia-. Ho fa sobre suaus melodies estiuenques que conviden a gaudir el moment i oblidar-se de tota la resta. Amb una maleta per bombo de bateria i, ahir, amb la formació reduïda a duet –Adam Shaw a la guitarra i la veu principal, i Ben Atha a la bateria, la flauta travessera i la segona veu- a causa de la baixa per paternitat de Will Rogers. Economia de mitjans i tot un arsenal de recursos en el primer dels concerts amb què Brubaker serà present aquest estiu a la terrassa del Pla de la Calma.

Art Of Sleeping

La idea la vaig tenir al metro de Nova York. S'estava fent de nit, i el vagó on em trobava assegut estava ple de gent que acabava de sortir de la feina i anava cap a casa. I jo, que devia avorrir-me profundament, no vaig poder evitar fixar-me en les peculiaritats de cadascú i imaginar-me les seves respectives històries. A molts vaig acabar imaginant-me'ls dormint. No és broma: provin de fer-ho vostès mateixos i s'adonaran que la imatge mental d'algú dormint defineix a la perfecció el concepte que vostès tenen d'aquest algú, encara que sigui un desconegut. I d'aquí em va venir una idea que en aquell moment em va semblar boníssima per a titular una cançó: The Art of Sleeping, l'art de dormir. Però no la vaig arribar a compondre perquè mai vaig saber ben bé com enfocar-la. Amb el temps, vaig pensar que potser no havia de ser el títol d'una cançó, sinó potser d'un disc. En qualsevol cas, res de tot això ha acabat passant i a data d'avui la idea segueix flotant en algun racó del meu cap, esperant el moment de materializar-se. Doncs bé, fa un parell de dies em vaig assabentar que a Brisbane, Austràlia, hi ha un grup de rock independent anomenat precisament Art Of Sleeping (sense l'article The). Aquesta opció, la de batejar una banda en comptes d'un disc o una cançó, encara no se m'havia acudit. Sigui com sigui, els recomano que escoltin aquests australians. El seu repertori conté prou ànima i nervi per a fer bullir la sang, però també un potencial massiu que s'evidencia en títols com "Crazy". Escoltin-los aquí.

Jurassic World

Una imatge de quan els rèptils cridaven més que els tertulians televisius.

Quan es va estrenar "Jurassic Park" (1993) es va dir que Steven Spielberg havia fet història. Que la recreació de tots aquells dinosaures a la gran pantalla suposava un abans i un després en l'evolució dels efectes especials. Possiblement l'afirmació fos certa, però jo crec que també va fer història per un altre motiu: va ser l'última vegada -amb permís de la nissaga Matrix- en què els citats efectes especials van posar-se al servei d'un guió i no a l'inrevés. L'última vegada, en altres paraules, que una superproducció d'aquestes característiques dignificava el cinema en comptes de dissimular la manca de contingut amb buides exhibicions de tècnica i perfeccionisme.

No sé si se'n recordaran, però "Jurassic Park" va ser tot un fenomen al seu moment. El seu impacte va ser tal, que es van arribar a produir debats sobre si seria possible o no concebre algun dia dinosaures de forma artificial. Els més agosarats fins i tot s'atrevien a afirmar que un parc temàtic com el de la pel·lícula podria ser possible en un futur, deien ells, no gaire llunyà -i no, no es referien al Senat ni al Parlament Europeu-. No sé què entenien ells per un futur no gaire llunyà, però el cas és que vint-i-dos anys després de tot allò encara no hem vist cap dinosaure concebut artificialment -tampoc hem vist el clon de John Lennon que suposadament hauria encarregat Yoko Ono-, però sí que hem vist com la nissaga juràssica acaba de tornar als cinemes disposada a batre nous rècords de tota mena.

"Jurassic World" (2015), dirigida per Colin Trevorrow amb el propi Spielberg com a productor executiu, segueix la mateixa pauta que els darrers llançaments d'altres nissagues del setè art -penso ara mateix en Mad Max-. La de recuperar un arc argumental que durant anys s'ha mantingut en repòs, traçar una sinopsi que apel·li als seus moments passats més cèlebres i a la vegada n'obviï totes les relliscades possibles -en aquest cas les dues seqüeles estrenades durant els 90, sense les quals la història del cinema hauria seguit exactament el mateix curs, no cal dir-ho-, i vendre-ho com si es tractés d'un remake però insinuant que es tracta més aviat d'un reboot.

Dit això, i per molt que el guió no es trobi ni de bon tros a l'alçada dels efectes especials, "Jurassic World" no deixa de ser una pel·lícula simpàtica. Els més joves la gaudiran tal i com els que ja no ho som tant vam gaudir el producte original ara fa més de vint anys. A la resta, els que vam conèixer els dinosaures d'Spielberg quan van arribar als cinemes per primer cop, ens semblarà una versió ampliada i amplificada d'allò que ja havíem vist. Perquè el parc fictici compta ara amb més dinosaures que aleshores al seu perímetre, inclosa una nova espècie inventada amb l'objectiu d'atreure nous visitants -al seu voltant gira la línia argumental, i ja es poden imaginar a què es dedica-. Però també perquè els nivells d'espectacularitat visual s'han incrementat d'acord amb els nous temps. Llàstima, doncs, que la història no acabi d'acompanyar i que determinats personatges -humans, no pas dinosaures- resultin menys creïbles que una promesa electoral.

En definitiva, "Jurassic World", la pel·lícula, no deixa de ser a "Jurassic Park", la pel·lícula, exactament el mateix que Jurassic World, el parc fictici, és a Jurassic Park, el parc fictici. Els seus propis autors en són conscients. Per això, i per allò de ser simpàtics, han tingut l'encert d'incloure a la sinopsi un personatge de posat modernet -hipster pels amics- que llueix una samarreta del parc (o el film) de fa dues dècades i el defensa argumentant que "aquell parc sí que era autèntic, no com aquest nostre: aleshores tenien dinosaures de veritat i no necessitaven inventar-se'n de nous". Els sona d'alguna cosa? Sí, jo també penso que els artistes clàssics d'Stax tenien tot allò que li manca al maleït revival soul. I sí, a mi també m'agraden més els dinosaures de Jurassic Park que els de Jurassic World. Això sí, la batalla final a múltiples bandes i on la mida importa tant com les formes és ben digna de ser vista.

Daughn Gibson

Atenció a aquest home. Ve de Pensilvània, edita els seus discos a través de Sub Pop i sona com si Antony Hegarty cantés alt.country acompanyat pels Banshees. Es diu Daughn Gibson, i són especialment recomanables el seu primer disc, "All Hell" (2012), i el seu llançament més recent, "Carnation" (2015).

Quin país, senyors, quin país

Encara no havia tingut ocasió de veure el nou espai cultural del Canal 33, Tria33. Ahir a la nit vaig decidir posar-hi remei. La meva sorpresa va arribar a l'adonar-me que el programa tenia una durada de tan sols vint minuts -em pensava que part del que havia vist era el sumari, però es veu que no, que havia estat mitja emissió-. Em pensava que era un cas excepcional, però sembla ser que no ho era. En qualsevol cas, tampoc era excepcional que immediatament després s'emetés en directe la gala dels Premis Nacionals de Cultura. D'aquesta manera, i amb un metafòric rerefons, un espai teòricament dedicat a la cultura que es fa arreu del país (i també a fora) i que vol ser altaveu de la creació contemporània més o menys inquieta, va deixar pas a un pessebre institucional d'aquells on no hi falten els polítics a primera fila ni el funcionariat artístic de torn damunt l'escenari.

Parlo d'aquells rostres que solen aparèixer a tot arreu -sobretot als saraus patrocinats per alguna administració- i entre els quals destacava ahir l'etern Òscar Dalmau, home polifacètic que tant pot presentar un concurs televisiu com una campanya municipal sobre reciclatge o, com qui no vol la cosa, els Premis Nacionals de Cultura -de seguida s'ha dit-. Només hi faltava Bibiana Ballbè per acabar de fer la foto de família. Doncs mirin, jo me n'alegro molt per tots ells i el que diré a continuació ho diré amb tot el respecte del món, però al Regne Unit, a França o en aquella Escòcia amb la qual tant ens agrada emmirallar-nos, cap d'aquests rostres mediàtics hauria destacat en un esdeveniment que, com a mínim des de la pròpia denominació, reclama un cert grau de solemnitat i sobretot de seriositat -Premis Nacionals de Cultura, el concepte pot sonar a acudit barat en aquest país nostre, però no ho és ni hauria de ser-ho-.

"La cultura és cultivar un espai comú entre tu i jo encara que vinguem de móns molt diferents", deia Le Petit Ramon en una entrevista signada per un servidor (i publicada a Brubaker). Personalment hi estic d'acord, i és precisament un espai comú entre móns diferents -o qualsevol cosa que se li vulgui assemblar- allò que trobo a faltar en aquests premis nacionals que es fan dir de cultura. En qualsevol cas i conceptes al marge, vostès entendran que quan un es disposa a veure un programa dedicat a l'actualitat cultural i acaba trobant-se un pessebre d'aquesta mida, arribi a plantejar-se en quina mena de país viu. Mesos enrere, Mogwai i Franz Ferdinand -entre d'altres- encapçalaven un acte oficial a favor de la independència d'Escòcia. Aquí, en canvi, celebrem gales amb nenes Chamorro oferint descafeïnades versions d'estàndards anglosaxons -això sí, cantades en català, que sempre fa país- i subvencionem qualsevol manifestació de mediocritat si encaixa amb els paràmetres oficialistes. Quin país, senyors, quin país. I si algú es pensa que això es pot solucionar amb independència, federalisme o més autogovern, que s'ho vagi traient del cap. Som el que som i ens devem exclusivament a les nostres accions (i, que consti, els ho diu un que va votar Sí-Sí i ho tornaria a fer).

LE PETIT RAMON: “Només la cultura ens pot salvar del classisme”

Le Petit Ramon - Foto Eva Serrats.

Els anys no perdonen a ningú, però hi ha qui sap suportar-los més bé que la resta. Per exemple Ramon Faura, conegut artisticament com Le Petit Ramon. Cronista per excel·lència d’una Barcelona que es nega a desaparèixer malgrat els rentats de cara més eufemístics, acaba de trencar quatre anys de silenci amb “Senyores senyores senyores” (2015, Le Chien Malade). No és que durant tot aquest temps hagi parat quiet. Ha explorat al capdavant de Macho els horitzons del rock de garatge més canalla, ha posat en marxa el seu propi segell discogràfic i ha descobert les bondats de la paternitat. Això sí, el seu amor pel gintònic es manté tan intacte com la seva esmolada oratòria. Durant una hora llarga i en un cèntric bar barceloní, servidor va poder parlar amb Faura del que podria ser el seu disc definitiu, de la lluita de classes i d’allò que ell anomena Efecte Guardiola. Geni i figura, poden comprovar-ho en una entrevista publicada avui mateix a Brubaker i que considero de les més interessants que he arribat a fer mai.

Aquí en tenen un revelador fragment: "De jove, vaig ser mod. I això m’acostava a gent que venia d’àmbits socials molt diferents del meu, però ens enteníem a la perfecció a través de la fascinació pels Who o les Lambrettas. I això és la cultura, cultivar un espai comú entre tu i jo encara que vinguem de móns molt diferents. Escoltar rap amb un algerià i, encara que ell vingui d’una tradició islàmica i tu d’una tradició cristiana, poder compartir la passió pel hip-hop.‘Escandinàvia’ tracta d’això, tot i que no arriba a parlar de cultura sinó que tracta en clau humorística la relació entre l’‘ultrapija’ de classe alta i el ‘pseudopijo’ de classe mitjana. Per desgràcia, t’adones que des de la manera d’agafar la cullera fins a la de pronunciar una determinada paraula, són marques de classe. I què ens pot salvar d’això tan miserable que és el classisme? La cultura, l’única cosa que resulta més important que tota aquesta merda. Perquè quan comparteixes amb algú la fascinació per una determinada cançó o una determinada pel·lícula, tota la resta passa a un segon pla".

Sublim bellesa imperfecta

Núria Graham.

Ho vaig afirmar quan la seva signatura va començar a aparèixer per les pàgines de Rockdelux, i m'agradaria tornar-hi a insistir. El d'Oriol Rodríguez em sembla ara un dels noms més frescos del periodisme musical fet actualment a casa nostra. Com a (nova) mostra, l'article que signa a l'edició de juny d'Enderrock, amb Núria Graham com a protagonista. Una entrevista per mitjà de la qual aconsegueix Rodríguez reflectir el millor de la vigatana. La passió per la música, les constants ganes de créixer artísticament i la vocació inquieta de qui ja no és cap promesa sinó una realitat ben ferma. De qui en menys de dos anys -i quan encara no ha assolit la vintena- ha passat d'insinuar un futur brillant a sacsejar el present amb aquest tros de disc que és "Bird Eyes" (2015, El Segell del Primavera).

"Billie Holiday, amb la seva sublim bellesa imperfecta, m'ha marcat molt. Tot i que en el passat també he escoltat molt Alicia Keys, tendeixo a preferir veus que transmetin alguna cosa més, declinacions amb què perceps el dolor. Lou Reed no cantava bé ni era especialment bon guitarrista, però t'arribava. M'atrauen aquestes figures fosques, els personatges que treuen de dins". Sense cap mena de dubte, la Graham també treu de dins. "Quan parlem d'artistes com aquests, és impossible parlar del seu art sense tenir en compte la seva vida", afegeix, "en l'àmbit personal jo no pateixo i per tant no puc transmetre aquest patiment". Tota una mostra de maduresa, la de qui malgrat tot afirma això: "Tinc 19 anys i, siguem sincers, no m'han passat tantes coses". Créixer, en el millor dels sentits, tracta d'això.

Mínimes expectatives

Francisco Nixon.

Dues dècades llargues són les que porta Francisco Nixon al peu del canó. Una trajectòria -tant en solitari com al capdavant d'Australian Blonde i La Costa Brava- que ha fet de l'asturià no tan sols un dels pilars de la música independent en aquesta banda dels Pirineus, sinó també tot un model a seguir. Qui en vulgui prendre nota, pot fer-ho del seu darrer treball, "Lo malo que nos pasa" (2015), i també de l'entrevista signada per César Luquero a l'edició de juny de Rockdelux. Una entrevista durant la qual Fran Fernández -nom real de Nixon- desfà falsos mites, aporta matisos i deixa anar opinions tan autoritzades com reveladores. I és clar, també explica quines poden ser a aquestes alçades les expectatives d'algú com ell en un país com aquest. "Les meves expectatives són mínimes. El que més m'importa és el prestigi, fer quelcom que agradi a la crítica i a altres músics. Sóc bastant vanitós, en aquest sentit. A mi no em fa patir una sala buida, em fa patir una mala crítica".

Valenta declaració de principis, la de Nixon. I més encara en un mercat on abunden els productes de consum ràpid que omplen sales sense tenir absolutament res a dir. Els mateixos que afirmen tocar pel públic i no per la crítica quan aquesta última no els és favorable. Menyspreant de forma gratuïta l'ofici del crític però oblidant, això sí, que quan reben una crítica positiva són ells mateixos els primers d'esbombar-la als quatre vents. Per això, perquè aquesta mena d'actituds corresponen a allò que en política s'anomena populisme, s'agraeixen veus sinceres, coherents i rigoroses. Les de qui busca constantment l'excel·lència en la seva feina. Les de qui honra el seu ofici al marge de vendes i comptes de resultats. Les de qui, tal i com està el pati, prefereix tocar per la crítica -i pels companys de professió- que pel gran públic.

Ivan Campo i Catastrofe Club

Dues propostes de Brubaker per aquesta setmana:

*IVAN CAMPO. Nom de connotacions futbolístiques per a un trio que canta al cinema, a la literatura i, és clar, al dia a dia. I tot això sobre una d'aquelles catifes de folk-pop que tant s'agraeixen en aquesta època de l'any. Cançons càlides, amables i contagioses, les d'una formació amb base d'operacions a Manchester, amb una desena de referències discogràfiques al seu nom i amb un currículum que inclou escenaris compartits amb Jeffrey Lewis o els Pale Fountains. Divendres, 19 de juny (21h.), a la terrassa de la cafeteria El Pla de la Calma, a Cardedeu. Més informació.

*CATASTROFE CLUB. Música de trinxera per a un món sense revolucions. La de dos músics vallesans de llarg recorregut, Josep Maria Herrera i David Molina. Junts sumen anys de servei en formacions com Diluvi o Uri Gheller y Los Cucharas. I junts han donat forma a tot un arsenal de versos punyents i a un discurs que conjuga l'electrònica amb el rock més desvergonyit. "Galletas" (2015) és el seu disc de debut, i el presentaran en directe el dissabte, 20 de juny (23h.), a la NAUB1 de Granollers. Més informació.

www.brubaker.cat

Attic Empire

Ritmes i atmosferes.

És una d'aquelles coincidències que es donen un cop a la vida. Una col·lisió de diferents elements que acaben encaixant com les peces d'un trencaclosques i engreixant una maquinària de precisió on tot, absolutament tot, funciona a la perfecció. Attic Empire és un col·lectiu musical amb base d'operacions a Los Angeles. Set músics que es van conèixer a l'institut i van saber de seguida que el seu destí passava per enfilar-se junts als escenaris. Dit i fet. El seu debut oficial es va produir en el marc d'una competició de bandes locals al House Of Blues de Hollywood. Pas previ a l'enregistrament de dos singles sota la producció de Carlos de la Garza (Tegan and Sara, Young The Giant).

Acabava de néixer el que ells mateixos batejarien com a funk espacial. Funk, expliquen, "pel ritme i per les bones vibracions", i espacial "per aquell so atmosfèric que no s'acostuma a escoltar en altres bandes de funk". Sigui com sigui, el que no es pot negar és la singularitat d'una cocteleria sònica que parteix del propi funk per a explorar llenguatges i formes com els del rock, l'ska, el soul, el jazz, el pop de tall independent o el hip-hop. Aquest mateix 2015 ha vist la llum el seu primer ep, "Astro Getaway", un exercici d'eclecticisme sonor i la base d'un directe que guanya adeptes a cada concert. Ritme, melodia i acurats arranjaments traduïts en trencapistes com "Between the Tides" o la peça titular. Títols que marquen la diferència i conviden a rebre l'estiu amb els braços oberts.

Attic Empire (Soundcloud)

This Train

Diuen que el rock'n'roll és la música del Diable. També diuen que és aquest últim qui carrega les armes. Si tot això és cert, també ho deu ser que el Totpoderós carregava la guitarra de Sister Rosetta Tharpe. Revolucionària del gospel, durant una pila d'anys va predicar la paraula de Déu des d'altars pagans com el jazz o el rhythm & blues. I amb permís o no de Llucifer, va posar les bases del propi rock'n'roll amb perles com "This Train". Sentida i passional relectura d'un vell cant espiritual, Tharpe en va arribar a enregistrar nombroses versions, però les definitives es consideren les que va gravar el 1947 en estudis de Los Angeles i Nova York, l'1 de juliol i el 24 de novembre respectivament. Elèctriques escales al Cel sense bitllet de tornada.

Kendrick Lamar - "To Pimp a Butterfly" (2015)

Ferm candidat a escalar llistes i rànquings de discos no només del present exercici sinó de la dècada en curs, "To Pimp a Butterfly" (2015), tercer disc de Kendrick Lamar, és un clàssic des d'ara mateix. Ho és perquè reconnecta la música afroamericana amb el dia a dia de la seva comunitat. Però sobretot perquè ho fa des des de l'eclecticisme i l'obertura de mires més absoluts, atorgant una dimensió universal a un discurs genuïnament de classe. I confirmant el de Compton com un dels grans valors de la seva generació. A aquestes alçades, etiquetes com hip-hop se li han fet tan petites com al seu dia ho va ser el terme soul per a englobar l'obra de Marvin Gaye.

Les ciutats des de l'òptica tuareg

Tinariwen.

"No hi ha llibertat a les ciutats. Sé que haig d'anar a la ciutat a treballar, però sempre penso en tornar a la meva terra. La gent de ciutat no té llibertat de moviment. Has d'anar per aquí, per allà, seguir una carretera. No pots asseure't on et vingui de gust. Si vols dormir, has de reservar una habitació. Tot plegat se'm fa molt estrany". Ibrahim Ag Alhabib, fundador de Tinariwen.

Ornette Coleman (1930-2015)

ORNETTE COLEMAN

1930-2015

Els discos d'Ornette Coleman em van ensenyar que no sempre està tot escrit. Que de vegades cal saltar-se les normes i les convencions, i començar de zero. Que la veritat no es troba en el blanc ni en el negre sinó repartida entre totes les tonalitats de gris. Que l'abstracció és una arma molt més poderosa que qualsevol carro de combat. Perquè fa pensar. Perquè qüestiona dogmes, postulats i veritats absolutes. Per això l'abstracció no agrada a determinades elits. Per això puristes i academicistes són incapaços d'entendre l'obra de Coleman. Però també per això resultarien ser plàstics com "The Shape of Jazz to Come" (1959) o "Free Jazz" (1960) esglaons fonamentals en l'escala evolutiva de la música contemporània. Se n'ha anat un geni amb totes les lletres, un visionari i un d'aquells talents que només la mortalitat pròpia de la condició humana pot arribar a apagar. En pau descansi.

Christopher Lee (1922-2015)

CHRISTOPHER LEE

1922-2015

R.I.P.

Tapes, cames, jazz, actors i whisky canadenc

Buddy Rich.

La seqüència va tenir el seu què. Sopar familiar, nit de dimecres i un cèntric restaurant d'un poble de la costa. Un d'aquells pobles petits que durant els darrers trenta o quaranta anys han vist decaure el seu entorn a cop de parcs aquàtics, camps de golf, urbanitzacions per a butxaques grosses i similars, però que conserven intacte tot l'encant dels seus respectius centres històrics. Inclosos aquells carrers urbanitzats a partir d'un curs fluvial, aquells que ens semblen molt bonics quan fa bon temps però no ens ho semblen tant quan comença a ploure. Ahir feia bo, i a la terrassa del restaurant s'hi feien cerveses tot petant la xerrada. A dins s'hi sopava a base de tapes. Parlo, és clar, de tapes de les bones. De les que no embruten els dits i presenten el grau just de sofisticació -vaja, que el xef s'hi ha trencat una mica les banyes sense voler inventar-se la sopa d'all-.

Sofisticació. Un dels trets que sens dubte defineixen tant el propi restaurant com el personal que hi treballa. No parlo de sofisticació tal i com s'entén en aquelles cocteleries de l'Eixample on es requereix haver cursat un màster abans de demanar un gintònic. Parlo simplement de bon gust. D'haver pensat, al moment d'obrir un local, en aspectes com el disseny, l'interiorisme o la música de fons -i d'haver-los encarregat a professionals dels respectius àmbits, que per això hi són-. Quan hi vam arribar només hi havia dues taules ocupades. En una hi sopava un matrimoni amb dos fills, el més gran dels quals no devia tenir més de cinc o sis anys. A l'altra taula, la més gran de totes, una colla de joves allargava l'after work amb cares d'avorriment pròpies dels dies sense futbol a la tele. La taula del nostre costat era buida. I amb aquestes, mentre sonava de fons una melodia-folk-pop-pròpia-d'un-anunci-d'estrella-Damm-però-sense-copiar-malament-a-Manel, van començar a arribar les tapes.

Els calamars a l'andalusa estaven deliciosos, però el millor eren les croquetes de bolets -una obra mestra, els ho prometo-. I mentre anaven desapareixent els daus de foie-gras-amb-no-sé-què, el matrimoni i els fills van abandonar la sala, que l'endemà -és a dir aquest matí- tocava tornar-hi. La taula gran, en canvi, anava acomodant nous inquilins, entre ells una noia de cames espectaculars que francament convidava a oblidar les croquetes i els calamars i a pensar en una altra mena de menjar. El cas és que mentre mirava les cames de la noia -una altra obra mestra, els ho prometo-, una parella va ocupar la taula buida que hi havia al nostre costat. No hi vaig parar atenció fins que les cames -i la noia que portaven al damunt- es van asseure. Aleshores em vaig fixar en la parella i em vaig adonar que ell era un conegut actor amb qui mai he tingut el plaer de mantenir cap conversa però sempre m'ha semblat molt simpàtic. Aleshores va passar el cambrer i li vam demanar més croquetes. Teníem gana.

Ara sonava de fons un tema d'electropop que vaig ser incapaç d'identificar. L'actor i la seva parella van començar amb un parell de cerveses, una per barba. A la taula gran, la noia de les cames espectaculars es va aixecar per anar al servei. Vaja, que en qüestió de cinc minuts vam tenir desfilada per partida doble -i una visió global de tot plegat, és clar-. És el que tenen els bitllets d'anada i tornada: marxes de cara i tornes d'esquena -vostès ja m'entenen-. I amb aquestes va arribar la segona ració de croquetes. Delicioses, i tant que sí. L'actor i la seva parella es prenien una altra cervesa i picaven d'una tapa, i a nosaltres ens servien les postres. De cop i volta es va produir un gran terrabastall a la taula gran. Com si s'haguessin posat d'acord -de fet, s'hi havien posat-, tots els comensals es van aixecar i van començar a abandonar la sala. Sí, la noia amb unes cames més llargues que la pròpia taula també. Un últim passeig i cap a casa. Definitivament, estava més bona que el meu gelat de vainilla. Paraula.

I de cop i volta es van fer les onze. El menjador s'havia buidat, tan sols quedàvem nosaltres, l'actor i la seva parella. L'electropop i l'indie folk deixaven pas al jazz amb la mateixa naturalitat amb què el meu gelat de vainilla deixava pas a un Canadian Club amb Coca-Cola -insisteixo, Coca-Cola; l'original, la que no fa mal a l'estómac ni al paladar-. Deliciós, no cal dir-ho. I com sonava el jazz. I quina selecció. Georgie Fame, Ramsey Lewis i Buddy Rich. I el Canadian Club amb Coca-Cola, que bé que entrava. Arribat aquest punt vaig escoltar, sense voler, la conversa entre l'actor i la seva parella. Parlaven de jazz. I el vivien. I com el vivien. I ell en sabia (molt). I ella l'escoltava, i quan ell callava un moment ella taral·lejava la línia melòdica. I ell movia les mans, provant de seguir els moviments de Rich a la bateria.

I així fins que es van aixecar, ens van dir bona nit i van marxar. Nosaltres vam fer el mateix un cop finalitzat el meu Canadian amb cola. El cambrer que ens va acomiadar es disculpava per la lentitud del servei i jo el felicitava per la selecció musical. Francament, les disculpes no calien, de vegades els esdeveniments han de seguir el seu curs i el seu ritme. Les felicitacions, en canvi, sí que calien. Ho he dit de bon principi. La seqüència va tenir el seu què. I és que acabar un sopar amb Buddy Rich de fons i un reconegut actor vibrant al ritme de la seva bateria, els ho prometo, no té preu.

Sex Pistols a Master Card

Anys enrere, una imatge com aquesta hagués estat la innocentada perfecta per al 28 de desembre -o l'1 d'abril al món anglosaxó-. Des d'ara mateix, però, és una realitat. Virgin, allò que havia començat com una petita botiga de discos i acabaria esdevenint un imperi amb divisió bancària inclosa, ha posat en circulació targetes de crèdit amb imatges d'algunes de les bandes més emblemàtiques de la seva branca discogràfica. I és clar, no hi falten els Sex Pistols. El fet il·lustra perfectament la banalitat dels temps que corren. Perquè evidencia fins a quin punt molts símbols han perdut els seus significats i fins i tot n'han adquirit altres de ben diferents. Però també perquè, en el fons i de la mateixa manera que l'art i la cultura, detalls com aquest retraten perfectament el dia a dia que es viu a peu de carrer. En aquest cas, el de los anarquistas que pagan el autobús sobre els quals Dino Ratso ja porta una pila d'anys cantant. Els que no han entès que no hi ha cap diferència entre posar aquesta imatge en una targeta de crèdit o estampar-la en una d'aquelles samarretes que permeten a adolescents i no tan adolescents sentir-se diferents de la resta del ramat. En el fons, la imatge no deixa de ser un reclam amb un únic objectiu: generar allò que ha mogut el rock'n'roll des de la seva mateixa concepció. Money (That's what I want), que cantava Barrett Strong...

Franz Ferdinand + Sparks = FFS

Era necessària la unió de Franz Ferdinand i Sparks? En principi, no. Tenia cap sentit que dues entitats musicals tan allunyades geogràficament com temporalment i fins i tot estilísticament enregistressin un disc plegades? A priori, cap ni un. Podia sortir bé un experiment d'aquestes característiques? Tenint en compte precedents històrics menys agosarats -i exceptuant casos com el de Lou Reed i Metallica-, tot feia preveure el pitjor. Doncs bé, necessària o no, la cosa ha acabat prenent forma, adquirint pel camí tot el sentit del món, i sortint tan bé que el debut homònim de FFS -així s'ha batejat la formació, on militen els quatre components de Franz Ferdinand i els germans Mael d'Sparks- ja es pot considerar com un dels discos més sorprenents d'aquest 2015. Un plàstic tan fresc, rodó i convincent com algunes de les obres més inspirades que els escocesos i els californians han arribat a signar per compte propi. Vaja, que els primers han recuperat el temps perdut i els segons han sumat un nou encert en una trajectòria que en va plena. Ganes, moltes, de veure'ls en un escenari -gràcies, Cruïlla!-.

Lausana resideixen a la B1

Els components de Lausana, aquest matí a l'escenari de la NAUB1, on aquests dies porten a terme una residència. Un stage mitjançant el qual es posen a punt de sortir de gira aquest estiu. Polint els últims detalls del repertori i sobretot de la posada en escena. És una de les funcions de la B1 -Centre de Creació i Difusió Musical-, la de potenciar la nova creació, acompanyar projectes emergents i ajudar-los, si cal, a prendre forma.

Weinf - "Farewell" (2015)

El vaig descobrir a principis d'aquest 2014, quan ell mateix es va posar en contacte amb mi per donar-me a conèixer la seva música. I mig any després em segueix semblant un dels grans descobriments musicals del present exercici. Parlo d'un jove de Barcelona que es fa dir Weinf i que enregistra cançons a mig camí entre el rock més subterrani i visceral, i el blues més nocturn i decadent. Després de sorprendre molt positivament amb una primera maqueta que apuntava maneres, ara presenta el seu primer single. "Farewell" es titula, i la peça titular sona com si Jim Morrison encapçalés els White Stripes de "Get Behind Me Satan" (2005). O com si l'Iggy Pop de "The Idiot" (1977) alternés amb Hanni El Khatib. Inclou un bonus track -ell ho anomena així, servidor prefereix dir-ne cara b-, "My Time Is Running Out", amb ressons de Lou Reed i Jeff Buckley. Escoltin-lo aquí.

No Trust

Va ser a finals de 2003 i a través d'un disc distribuït per Mojo. Concretament, un recopilatori amb què la publicació britànica repassava part del bo i millor d'aquell exercici que s'acabava. El tema inicial es titulava "No Trust" i el signaven uns aleshores desconeguts Black Keys. Un comprimit de rhythm & blues elèctric i greixós, dels que desprenen fum, suor i olor de soterrani. El primer que em va venir al cap van ser els combos més animals del blues britànic de la segona meitat dels 60. El de Pretty Things, el Jeff Beck Group i els Yardbirds post-Clapton. Però ni s'havia enregistrat la peça durant els 60 ni eren els seus autors cap combo de blues britànic. Tan sols eren dos, venien d'Akron (Ohio) i aquella peça formava part del seu segon disc. Un "Thickfreakness" (2003) que acabava de situar-los al mapa i que els presentava com a sòlid contrapunt d'uns White Stripes també a l'alça, però que en cap cas permetia imaginar-se el curs que acabarien prenent els esdeveniments.

Dotze anys després, els Black Keys porten ben bé un lustre consolidats com un dels grups de rock més massius de la seva generació, encapçalen macrofestivals i rebenten grans recintes arreu on van. I, tal i com van fer els Rolling Stones al seu dia, s'han adaptat a les circumstàncies ampliant la formació amb músics de reforç i traslladant el seu discurs a unes coordenades sonores que tant poden encaixar en un club ple de fum com en una gran pista de ball. Són aquests darrers els Black Keys que van debutar als escenaris barcelonins durant el passat Primavera Sound. Són aquests els Black Keys que han sabut evolucionar a l'estudi però, en opinió d'un humil servidor, encara no disposen d'un directe tan massiu com el seu poder de convocatòria. I són aquests els Black Keys que arribaven a Barcelona amb més de deu anys de retard. Els altres Black Keys, els que incendiaven plàstics i escenaris al ritme de nuggets com "No Trust", són història tal i com ho van ser al seu dia els Stones dels 60. Llarga vida doncs als actuals Black Keys, i tant que sí. Però quina llàstima que cap promotor s'atrevís a portar-los fa deu anys a casa nostra. Tal i com acostuma a dir-se en aquests casos, tinc la sensació d'haver-me perdut el millor.

El Bro Fest 2015 en cinc apunts

BRO FEST 2015

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

6 de juny de 2015

Primer apunt. La d'ahir era probablement una de les pitjors nits de l'any per a celebrar a Barcelona un esdeveniment dedicat a la música independent. Perquè tocava Champions. Perquè el Barça s'enfrontava a la Juventus en una final a Berlín. Perquè si guanyava -i així va ser- faria història. I perquè, ja se sap, això equival a carrers buits i a una ciutat pràcticament paralitzada. Doncs bé, si la gesta del Barça va ser èpica, encara ho va ser més la d'El Mamut Traçut. Segell discogràfic de referència d'allò que s'anomena Sotabosc i organitzador d'un festival, el Bro Fest, que celebrava la seva tercera edició a l'Antic Forn de Vallcarca. Sense gols ni multituds, però amb una selecta minoria que sabia què anava a veure (i sobretot a escoltar) i un cartell que acabaria superant tota expectativa possible.

Segon apunt. Els millors concerts solen ser d'aquesta mena. Duts a terme gairebé perquè sí i amb els esdeveniments succeint-se gairebé fruit de l'atzar. Qui s'havia perfilat com a cap de cartell, Sleepwalker's Station -alter ego del berlinès Dani del Valle-, ni tan sols es va presentar. A aquestes alçades encara no està clar si es va perdre pel camí, si va decidir anar-se'n a veure el futbol o si va ser abduït per un ovni al més pur estil Jim Sullivan. El cas és que no va aparèixer, la qual cosa va donar més temps a The Missing Leech per a esplaiar-se amb els improvisats minisets que oferia entre actuació i actuació, i durant els quals va comptar com a acompanyants amb tota la resta de formacions del cartell. El final amb "Psychedelic Dream" elevada pel nervi de Liannallull i amb David Reig (El SistemÄ Suec) fent saltar espurnes del baix, va ser dels que no s'obliden.

Tercer apunt. Quan El SistemÄ Suec i Ran Ran Ran toquen junts -ja sigui els temes de l'un o dels altres-, és com si The War On Drugs es fusionessin amb Violent Femmes. Parlem de tres músics tan refotudament bons, i de dos repertoris tan enormes, que tot adjectiu pot ser possible però a la vegada es queda curt. I per cert, si mai necessiten que algú els apagui un incendi, probablement David Reig sigui el seu home. No és que ahir n'apagués cap, no va caler, però sí que es va presentar l'olotí com l'home més polivalent de la nit. Primer, actuant sota el seu alter ego El SistemÄ Suec -ampliat amb els propis Ran Ran Ran a la recta final-. Després, fent de baixista amb Ran Ran Ran i The Missing Leech. I finalment, interactuant amb Liannallull mentre aquests acompanyaven el propi Maurici Ribera (The Missing Leech). Vaja, que va tocar amb tothom i tothom es va beneficiar dels seus serveis. De seguida s'ha dit.

Quart apunt. El de Liannallull ja es pot qualificar com un dels directes més potents en aquesta banda dels Pirineus. Els del Baix Montseny oferien ahir el seu segon concert amb una formació renovada i ampliada per components de Pytra Oyster -el primer el van oferir el passat mes d'abril en el marc del Gorg Màgic Festival-. "Encara estem una mica verds", confessava Jordi Espinach un cop fora de l'escenari. Doncs ningú ho diria, tenint en compte la potència, la solvència i la seguretat exhibides durant mitja hora llarga que va passar volant. Pluja de decibels, tempesta elèctrica i un discurs sonor que encadena MC5 amb els Bad Seeds i Hawkwind amb els Stooges més animals. "Jo no vull el vostre paradís" i "No fer res" van sonar com mai ho havien fet, i composicions recents -i inèdites a data d'avui- com "L'àvia" auguren el millor dels futurs.

Cinquè apunt. El SistemÄ Suec, Ran Ran Ran, Liannallull i The Missing Leech. Quatre ferms exponents d'allò que el propi Maurici Ribera va anomenar Sotabosc -una mena d'escena Antifolk cultivada a casa nostra-. Quatre propostes musicals que s'expressen en català -bé, Ribera ho fa també en aranès, anglès i el que vostès vulguin-, però que no solen obtenir ressò en totes aquelles òrbites tan nostrades on la llengua sembla haver esdevingut un gènere en si mateixa. No són els únics, no gaire lluny d'ells hi trobem noms com els de Vàlius, Sam Destral o Trau. Discursos outsiders en la mateixa tradició d'un Pau Riba, un Oriol Tramvia o uns Surfing Sirles. I a la vegada talents desaprofitats en un mercat capaç de celebrar la mediocritat si es presenta aquesta amb la bandera adequada. Creguin-me, algun dia es parlarà de tots ells en clau històrica. Però les seves gestes, allò que un dia serà objecte d'estudi, estan tenint lloc ara mateix. No ens les perdem.

Liannallull.

El SistemÄ Suec.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

Losing Touch

Albert Hammond, Jr.

Serà possible? Escolto el primer avançament del proper disc d'Albert Hammond, Jr. i al·lucino. I aquest cop al·lucino perquè és boníssim. Perquè "Losing Touch" -peça titular d'un àlbum que veurà la llum properament- sona com si els Strokes acompanyessin a Buddy Holly. Sí, els mateixos Strokes que fa una setmana van protagonitzar un ridícul històric en un dels escenaris principals del Primavera Sound 2015. I el mateix Hammond que tres dies abans no havia resultat gaire més afortunat en un altre dels escenaris del mateix festival. Que els actuals Strokes no són els de fa deu o quinze anys, és evident -com a mostra, els seus darrers discos-. Ara bé, si tot el nou material del guitarrista acaba sonant com aquest avançament, els elogis seran tan benvinguts com merescuts. La gran incògnita, però, seguirà essent per què el seu pas com a solista pel Primavera Sound va resultar tan fred, mecànic i descafeïnat. Manca de rodatge de la banda que l'acompanya? El tornarem a veure en millors condicions i en una sala o ens haurem d'esperar que el programi un altre macrofestival? Sigui com sigui, aquest "Losing Touch" em té enganxat. La cançó de l'estiu, des d'ara mateix.