Gira conjunta de Michelle Shocked i Lach

Michelle Shocked.

Agafin-se fort, perquè gires com aquesta no solen passar per casa nostra, i encara menys tot just encetada la temporada. Michelle Shocked i Lach. Lach i Michelle Shocked. Més que dos artistes de culte, dos dels pilars de l’underground nord-americà. Dos noms sense els quals no s’entendria la música independent tal i com la coneixem avui. Aquest mes de setembre giren per Europa de forma conjunta, amb cinc dates a Catalunya: Mercat de Música Viva de Vic (Jazz Cava), dia 19; Tarragona (La Cantonada, tan sols Michelle Shocked), dia 20; Sant Feliu de Guíxols (Casa Irla), dia 22; Palafrugell (Mediterrània Espai Fòrum), dia 23; i Sant Feliu de Codines (Centre Cívic La Fonteta), dia 24.

Nascuda a Dallas i en actiu des de 1984, parlar de Michelle Shocked és fer-ho d’una de les grans cantautores de l’altre costat de l’Atlàntic, i també d’un dels paradigmes de la independència discogràfica -el 1995 va guanyar una llarga batalla legal per a poder gestionar el seu propi catàleg-. Contemporània de Suzanne Vega o Tracy Chapman, el seu estil parteix de gèneres com el blues, el hillbilly o el folk, sempre contemplats des d’un filtre tan personal com renovador. L’autora de “Short Sharp Shocked” (1988) també ha destacat per un fort compromís polític que l’ha vinculat amb moviments com Occupy Los Angeles. En breu publicarà el seu dotzè disc, “Me La Rayo”.

Establert actualment a Edimburg, Lach és originari de Nova York i el seu nom és gairebé sinònim de la Manhattan dels 80. Va ser als soterranis del Lower East Side on va donar forma al que actualment es coneix com a antifolk. Un melting pot sonor i ètic on tenen cabuda discursos com el punk, el pop independent o el folk més desacomplexat, i amb el qual tenen o han tingut vinculació figures com Jeffrey Lewis, Beck, Adam Green o la pròpia Shocked. Comparat per Time Out London amb gegants com Dylan o Syd Barrett i aclamat per Billy Ficca (Television) com “el millor guitarrista punk des de Johnny Ramone”, Lach ha passat de la clandestinitat de clubs com el llegendari The Fort, a obtenir una nominació als premis Grammy pel seu àlbum “The Calm Before” (2008). El seu darrer treball, “Ramshackle Heart” (2011), es va enregistrar en un antic hangar de la RAF i sota la producció de tot un Neil Halstead (Slowdive, Mohave 3).

Originalment publicat a Brubaker.

The Astronauts - "Baja" (1963)

Surf a les Rocalloses. Let's Go Trippin'!

És possible que ara mateix es pugui reproduir aquell so tan sols prement un botó -o seleccionant una funció al menú de qualsevol software d'enregistrament o postproducció d'àudio-, però el 1963 devia requerir una bona estona manipulant volums, equalitzadors i efectes diversos. Per això té tant de valor una peça com "Baja", la perla que va catapultar els Astronauts al firmament de la surf music. Perquè jugar amb aquells aguts i aquella reverberació que encara a data d'avui evoquen paisatges siderals, assolint un so que ningú havia assolit abans, tenia el seu mèrit en un moment en què s'enregistrava allò que s'escoltava i s'escoltava allò que s'enregistrava -el diàleg entre guitarres i aquella bateria d'herència jazzística anaven a part-. Hi devia ajudar, és clar, el fet de comptar amb un dels primers prototips del Fender Reverb Unit, cedit pel mateix Leo Fender -no va ser aquesta l'única cessió de què es van beneficiar els Astronauts: el tema en qüestió anava signat per tot un Lee Hazlewood-. Editat a principis de 1963 per RCA Victor amb "Kuk" a la cara b, "Baja" va ser el segon single dels Astronauts. La peça titular obria també el seu primer àlbum, "Surfin' with", publicat aquell mateix 1963 i completat amb algun original i una colla de versions de hits de l'època -"Surfin' U.S.A.", "Misirlou", "Let's Go Trippin'" o "Pipeline"-, algunes més afortunades que d'altres i totes dominades per aquella reverberació marca de la casa.

The Astronauts era un grup francament atípic. Una banda de surf formada el 1961 a Boulder, Colorado, al peu de les Muntanyes Rocalloses i a uns 1.300 quilòmetres de distància de la platja més propera. En altres paraules, cap dels seus components s'havia pogut enfilar mai a una taula de surf -tampoc ho havia fet Brian Wilson, per cert-, però tenien ben apreses les lliçons sonores que arribaven des de la costa californiana. L'èxit de "Baja" els va permetre actuar en ciutats com Chicago o Dallas en un moment en què singles com el que ens ocupa solien esdevenir fenòmens locals o estatals en el millor dels casos. Posteriorment apareixerien repetidament en espais televisius com el celebrat Hullaballoo i girarien amb tots els honors pel Japó, país on s'havien fet més populars que els propis Beach Boys. També esdevindrien el grup amb més aparicions en les pel·lícules de temàtica surf que tan populars van esdevenir entre els adolescents de l'època. Després de quatre àlbums i un bon grapat de singles, dos dels seus components van ser cridats a files i enviats al Vietnam. Hi va haver canvis en la formació i fins i tot una gira per diferents països asiàtics, però la banda va acabar-se separant el 1968, dos anys ben bons després de la davallada comercial de la música surf. Al llarg dels anys es produirien reunions esporàdiques -la primera va tenir lloc el 1974 i l'última el 1989-, però sempre amb finalitats nostàlgiques i limitades a la seva Boulder natal. A data d'avui, "Baja" és un dels clàssics indiscutibles del surf i del rock'n'roll instrumental.

Highway 61 Revisited Revisited

Seguint amb el 50è aniversari de "Highway 61 Revisited", m'agradaria recordar aquesta curiositat perduda al túnel del temps però fàcilment localitzable a la xarxa. "Highway 61 Revisited Revisited" és un disc de tribut a l'obra original de Bob Dylan que la revista Uncut va distribuir l'any 2005, coincidint precisament amb el seu 40è aniversari. D'aquesta manera, un total de nou artistes vinculats majoritàriament amb l'òrbita del so Americana versionaven totes i cada una de les peces de l'àlbum amb resultats sempre notables. Personalment destaco les adaptacions de "Like a Rolling Stone", "From a Buick 6", "Ballad of a Thin Man" i "Desolation Row", a càrrec de Drive-By Truckers, Richmond Fontaine, Willard Grant Conspiracy i Songdog respectivament, però la resta no es queda enrere.

50 anys de "Highway 61 Revisited"

La peça inicial, la que definiria no tan sols el disc sinó també el seu moment, "Like a Rolling Stone", s'havia editat un mes abans com a single, però l'àlbum en conjunt veia la llum un dia com avui de fa mig segle, el 30 d'agost de 1965. "Highway 61 Revisited", el sisè disc d'estudi de Bob Dylan. El que confirmava la tendència elèctrica ja encetada a "Bringing It All Back Home" (1965), publicat tan sols cinc mesos abans. L'inici del fructífer matrimoni artístic entre Dylan i el recentment desaparegut Bob Johnston -productor de la totalitat de l'àlbum a excepció de la citada "Like a Rolling Stone", encara a càrrec de Tom Wilson-. I la consagració d'un altre matrimoni que poc abans semblava impossible, el de folk i rock -amb el blues, el jazz i la naixent psicodèlia com a testimonis-. El de Minnesota, envoltat d'una banda d'excepció -Mike Bloomfield, Charlie McCoy i Al Kooper entre d'altres, de seguida s'ha dit-, trencant barreres, portant la música popular a una dimensió fins aleshores desconeguda i preparant molts dels terrenys que s'han explorat durant els passats cinquanta anys. El folk-rock en la seva incipient plenitud. "Tombstone Blues", "Ballad of a Thin Man" i la peça titular. "Queen Jane Aproximately", "From a Buick 6" i aquell final estratosfèric que és "Desolation Row". Un repertori que ho va capgirar tot i un etern candidat a encapçalar llistes i rànquings on es repassi el bo del millor. Mig segle després de la seva concepció, va Dylan i es passeja pels escenaris obviant tota commemoració possible i tirant del seu cançoner de maduresa. Esquivant previsions, desafiant mires estretes i caminant per davant de la resta tal i com ho feia aleshores. És que s'ha de ser gran.

Des de la profunditat

XNIGHT

Festa Major de Sants 2015

Carrer del Guadiana, Barcelona

28 d'agost de 2015

Que bé que pot arribar a entrar un glockenspiel. Sobretot ara, anys després que la moda del xilòfon -i per extensió del propi glockenspiel- passés a millor vida tal i com un dia ho farà la del gintònic. I més encara si l'instrument en qüestió apareix gairebé del no res i quan menys te l'esperes. Per exemple, després del riff mastodòntic que enceta "My Half", un dels títols que conformen el debut d'XNight, "I Am" (2014). Gairebé cinc minuts i mig de canvis estructurals, de guitarres i bases rítmiques que alternen les allaus d'electricitat amb una atmosfèrica estètica de cabaret. I, com a fil conductor, la poderosa veu de Noa Gallego cantant a l'amor i al desig.

XNight és una banda de Barcelona que porta tres anys explorant la fina frontera que separa el post-hardcore del metal de tonalitats alternatives. Navegant per sota de la majoria de radars, conspirant des de la profunditat més absoluta i donant forma a un discurs que ja no deixa lloc a dubtes. Rebentant escenaris a cop de guitarres monolítiques, ritmes més contundents que un buldòzer i aquesta veu que tant pot escopir foc com transformar instints en imparables marees sòniques.

Ahir tocaven a Sants, el barri on viu bona part dels seus components i on han tingut lloc algunes de les grans històries d'aquests darrers tres anys. Actuaven a les festes del barri, en un escenari que vol ser altaveu de la creació autòctona i amb les ganes, l'empenta i la il·lusió de qui toca a casa. Però també amb l'actitud, la força i la determinació de qui ha nascut per a fer quilòmetres. De qui pot fer petit un escenari sense ni tan sols adonar-se'n. De qui no només sap parir enormes cançons sinó també defensar-les sobre el terreny i aconseguir que el respectable se les faci seves. Títols com "Desert" o "Refusal" en van donar fe. I "My Half" va culminar el passi amb la majestuositat dels més grans.

Una de Beatles

THE BEATIES BAND

Festa Major de Sants 2015

Carrer del Masnou, Barcelona

28 d'agost de 2015

The Beaties Band és un grup de tribut als Beatles format per veterans de bandes barcelonines com Els Dracs, Los Salvajes, Abbey Road o Mi Generación (tot un Toni Palacín a la guitarra). El seu principal atractiu no és tant la seva capacitat per a evocar el so dels de Liverpool, sinó la d'aportar un plus de personalitat pròpia a cada cançó i, sobretot, la de traçar un repertori que va més enllà dels recopilatoris "Past Masters" i Blau i Vermell. Ahir, a les Festes de Sants, van sonar "Nowhere Man" o "Ticket to Ride", però també "I Don't Want to Spoil the Party" o "You're Going to Lose That Girl". I de quina manera.

Inspira presenta "Greta"

Inspira.

Inspira ja tenen a punt el que serà el seu quart disc. "Greta" veurà la llum aquesta tardor a través de Bankrobber -serà la seva primera referència amb aquest segell després d'haver editat anteriorment amb Cydonia i Amniòtic-. La presentació oficial tindrà lloc per partida doble amb actuacions al Mercat de Música Viva de Vic (19 de setembre) i a l'Auditori de Barcelona (16 d'octubre), i de moment n'han avançat dos temes tant a Spotify com a Youtube. "El carrer nou" i "Al meu davant", es titulen. Dues peces on la banda liderada per Jordi Lanuza manté el to malencònic i tardorenc marca de la casa, i a la vegada fa un pas endavant pel que fa a producció. Enrere queden els traços folk i les textures acústiques dels anteriors treballs, que deixen pas a una ferma aposta per l'electrònica, els pedals d'efectes i els ritmes penetrants. La cosa promet.

Setembre al Pla de la Calma

Antonette Goroch.

Aquest mes de setembre, Brubaker presentarà quatre vetllades musicals a la fresca a la terrassa del Pla de la Calma, a Cardedeu. Quatre divendres, quatre concerts i quatre registres tan equidistants com complementaris. Invisible Harvey (Indie pop, Barcelona), 4 de setembre; Anna Hillburg + Antonette Goroch (Americana, Califòrnia), 11 de setembre; Steven Munar (Folk-rock, Mallorca), 18 de setembre; i Mundo Guerrero (Rock i mestissatge, Barcelona), 25 de setembre. Tots els concerts començaran a les 22h. amb entrada lliure. En cas de pluja, les actuacions tindran lloc a l'interior del local.

Més informació:

Brubaker  /  Pàgina web

Un repertori que fa respecte

Mazoni.

MAZONI + MUJERES

Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de l'Església, Granollers

26 d'agost de 2015

Els darrers anys de la trajectòria de Mazoni han estat d'allò més profitosos. Primer, el projecte encapçalat per Jaume Pla va lliurar "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber), un disc on trencava amb el pop i el rock anglòfils que havien definit la seva trajectòria fins aleshores per a experimentar amb llenguatges com l'electrònica. Una aposta pel risc i un moviment valent al qual va seguir, ja aquest 2015, una residència creativa del propi Pla al barceloní Arts Santa Mònica, on durant un mes es va dedicar a compondre cançons partint en cada cas d'un instrument diferent. Novament, tot un exercici de creixement artístic. Però ja se sap, les Festes Majors -aquest mal tan necessari a casa nostra per a tot músic que vulgui viure del seu ofici- no entenen de creixement artístic ni d'actituds arriscades.

Per això ha resultat tan oportú el desè aniversari del seu salt de l'anglès al català -materialitzat de forma oficial a "Esgarrapada" (2006, Bankrobber)-. Un aniversari rodó que Mazoni celebra aquest estiu aparcant temporalment el seu present artístic per a treure la pols al fons d'armari i sortir a la carretera amb un repertori dels que fan respecte: de "Natura morta" a "El riu", d'"Apocalipsi Now" a "No tinc temps", de "Per primer cop" a "Eufòria" i de "Caputxeta" a "Ei, que surt el sol!", sense oblidar-se és clar de perles més recents com "Un petó per cada cicatriu" o "La promesa". Els primers compassos del concert van ser a mig gas, potser a causa de l'encostipat que arrossegava Pla o potser a causa de la pols acumulada per bona part del repertori durant els passats dos anys -els directes d'aquest període s'han centrat en el material recent, i per tant era comprensible la manca de rodatge del repertori anterior-, però la recta final va tornar a reivindicar Mazoni com una de les grans bandes de rock'n'roll d'aquest país.

Abans havia tocat una altra gran banda de rock'n'roll. Mujeres, un quartet de Barcelona que s'ha fet un lloc a l'underground autòcton a cop de ritmes salvatges, melodies infeccioses i un sentit de la urgència que molts ja voldrien. Quatre bèsties elèctriques anant a una i un repertori que carrega les piles en qüestió de segons. Rock'n'roll de garatge sense contemplacions, de formes clàssiques però amb acabats moderns -o a la inversa, que l'ordre dels factors no altera el producte-. La seva lectura de "Run Run Run" (The Velvet Underground) va fer saltar espurnes a les primeres files. És clar que, ben pensat, el resultat va ser exactament el mateix quan tiraven de material propi. Enormes.

Havaneres

LES ANXOVETES

Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de la Porxada, Granollers

26 d'agost de 2015

En certa manera i salvant més d'una distància, Les Anxovetes són a l'havanera el que Pistol Annies són al country: un conjunt que aborda el gènere de torn en clau femenina però sobretot des d'una òptica fresca i una vocació renovadora. La gran diferència és que, mentre la música d'arrels nord-americana porta dècades renovant-se constantment i gaudint de bona salut -vaja, que no li calien unes Pistol Annies per a seguir mirant endavant-, l'havanera necessita urgentment sang jove que li injecti nova vida més enllà dels aplecs de tietes, rom cremat i botifarra a la brasa. Necessita -en present-, perquè si bé és cert que Les Anxovetes desenvolupen aquesta funció, també ho és que són una excepció en un gènere de naturalesa marcadament immobilista. La qual cosa diu poc a favor de l'havanera contemporània, però a la vegada atorga al trio gironí un plus de singularitat. La dada pot sonar a anècdota i fins i tot a broma de sobretaula, però no ho és en absolut: la de Les Anxovetes és ara mateix una de les poques propostes de casa nostra que podrien encaixar igual de bé en un dels citats aplecs tietaires que en qualsevol vetllada on abundin les barbes i les bandoleres del popArb. Aquest migdia han actuat en el marc d'un vermut de festa major a Granollers i, malgrat trobar-se en un entorn poc propici -ja se sap, en aquesta mena de saraus el respectable tendeix més a parlar que a escoltar i deixar escoltar-, han ofert un passi notable. Prenent el manual d'estil com a mitjà i no com a finalitat, sense por d'incorporar influències forànies -el folk anglosaxó treia el cap de tant en tant- i fent gala d'una personalitat única i intransferible. Fins i tot es podria dir que han defugit bona part dels tòpics del gènere, de no ser per una innecessària recreació d'"El meu avi" que no ha aportat absolutament res al concert però tampoc n'ha trencat el ritme. Les noies apunten amunt i d'arguments no els en manquen. Tant de bo no siguin flor d'un estiu.

Houndstooth

Tant la seva pàgina web oficial com el seu compte de Facebook van plens de fotografies de paisatges retratats en la seva immensitat. Un fet que crida l'atenció per dos motius. El primer, que amb prou feines hi apareixen els propis interessats, els components del grup; el segon, que aquests paisatges i tot allò que evoquen han d'anar inequívocament lligats a les seves cançons. Efectivament, la música de Houndstooth pot sonar tan immensa com qualsevol dels paisatges retratats. I les lletres de Katie Bernstein (veu i guitarra), introspectives, desolades i en ocasions fins i tot tràgiques, podrien donar veu a qui es troba perdut enmig d'un d'aquells paratges i se sent superat per la inabastable força dels elements.

Houndstooth és un quartet de Portland, Oregon, encapçalat per la pròpia Bernstein i completat per John Gnorski (veu, guitarra i teclats), Graeme Gibson (bateria, percussió i teclats) i James Mitchell (baix i guitarra). Segons expliquen ells mateixos a la seva pàgina web parteixen del folk, però una simple escolta a plàstics com "No News from Home" (2015, No Quarter) -el seu segon disc- permet apreciar al seu discurs marcats apunts de dream pop o fins i tot shoegaze. Com si The War On Drugs s'haguessin fusionat amb Daughter. O com si Mazzy Star haguessin fet el mateix amb The Jesus and Mary Chain. Una de les grans bandes a descobrir del pop independent contemporani, sense cap mena de dubte.


Més informació:
Houndstooth  /  Pàgina web

El nou videoclip d'Steven Munar

Steven Munar acaba de presentar el videoclip de "The Language of the Birds", peça inclosa al disc del mateix títol (2010) i recuperada recentment al recopilatori "15 Years of Songs. 2000-2015" (2015). El clip, dirigit per Sergi Fuster amb edició de Miquel R. Parramona, combina imatges reals amb escenes d'animació creades per Fran Bravo, Esther Alim, Dani García i el propi Fuster. Poden veure'l aquí. D'altra banda, Munar actuarà el proper 18 de setembre (22h.) al Pla de la Calma, a Cardedeu. Entrada lliure. Organitza Brubaker.

Spirit in the Sky

Norman Greenbaum.

De no haver estat per Norman Greenbaum, aquell hagués estat un matí qualsevol. Un altre matí avorrit de llevar-me, enfilar-me al cotxe de la meva mare i anar a l'institut. Però aquell dia va ser diferent. Tan bon punt el cotxe es va posar en marxa i la mare va engegar la ràdio, un poderós riff de guitarra amb accent boogie i escopint fuzz pels quatre costats es va apoderar del vehicle. "Vaja, quina marxa que tenen aquests, avui!", va exclamar ella. Jo no vaig dir res, estava literalment flipant. Coneixia aquella cançó, en aquell moment hauria estat incapaç d'anomenar-ne l'autor, però l'havia escoltat en incomptables ocasions -anuncis, pel·lícules, radiofórmules...-. Això sí, mai abans m'havia causat l'impacte que em va causar aquell matí. Entenguin-me, un dia que comenci al ritme d'"Spirit in the Sky" ha de ser bo per força, i encara avui agraeixo als responsables de l'emissora radiofònica de torn -ni tan sols recordo quina era- que, per una vegada, em fessin anar content a l'institut.

"Spirit in the Sky", publicada com a single el 1970 i emmarcada al disc homònim del mateix any, és probablement la peça més universal d'aquell cul de sac que algú va anomenar rock cristià, però aleshores jo no ho sabia. Sí, havia intuït alguna cosa per aquella lletra que citava a Jesús i parlava d'un esperit que es trobava al cel, però em trobava tan hipnotitzat per aquella guitarra -i l'slide, no ens oblidem de l'slide!-, aquelles enèrgiques picades de mans i aquell baix hipnòtic, que no vaig tenir temps de parar-me a escoltar la lletra. Quan finalment ho vaig fer, al cap d'uns anys i ja coneixent el nom de l'autor, em va xocar que un artefacte psicodèlic d'aquelles dimensions pogués tenir inspiració religiosa. Evidentment, res d'això m'hagués passat pel cap si aleshores hagués sentit parlar d'Alan Sparhawk o David Eugene Edwards, però la cosa tampoc anava per aquí. "Spirit in the Sky" serà la peça més universal del rock cristià, però Greenbaum era i segueix essent jueu. Si va compondre la peça en qüestió, ho va fer inspirat pels westerns que havia vist de petit i la càrrega espiritual d'escenes com la mort d'un pistoler.

Nascut a Malden, Massachussets, Greenbaum havia destacat a principis dels 60 com a intèrpret de folk als circuits universitaris de Boston. A mitjans de la dècada va abandonar el seu estat natal i es va dedicar a recórrer els Estats Units com a membre de Dr. West's Medicine Show and Junk Band, jug band de vocació àcida amb la qual va arribar a enregistrar un àlbum -el mai prou valorat "The Eggplant that Ate Chicago" (1967)- abans d'establir-se pel seu compte a Los Angeles. Va ser a la costa californiana on va encetar amb "Spirit in the Sky" una trajectòria solista que, si bé mai va tornar a assolir aquelles cotes de popularitat, donaria peu a un cançoner tan ric com eclèctic, on la psicodèlia inicial deixaria pas a registres com el blues-rock, el country-rock o el folk-rock. Com a mostres, peces com "Petaluma" -inclosa al disc homònim de 1972, sembla "Spirit in the Sky" interpretada amb instrumentació hillbilly- o el single "California Earthquake" (1971). Pel que fa a "Spirit in the Sky", ha estat objecte de nombroses versions al llarg dels anys -a destacar les de Bauhaus i Kentucky Headhunters-, Goldfrapp la va samplejar a "Ooh La La" i les seves notes ressonen cada vegada que els Sheepdogs entonen "Feeling Good" -peça produïda i coescrita per Patrick Carney dels Black Keys-.

Neil Young - "Landing on Water" (1986)

Que "Landing on Water" (1986) no es troba entre les obres més afortunades de Neil Young em sembla una evidència i no la penso discutir. Ara bé, sí que m'agradaria matisar o com a mínim relativitzar la mala premsa que ha rebut aquest disc des de la seva publicació. D'acord, si el contemplem en el marc d'un cànon com el del canadenc, és possible que fins i tot la categoria d'obra menor li vagi gran. Però si el prenem com a punt de partida -i tenim en compte que punts de partida és precisament el que busca constantment tot explorador nat-, ens adonarem que no és el despropòsit que molts hi havíem arribat a veure sense ni tan sols haver-nos parat a escoltar-lo -els anys 80 són a la discografia de Young el que l'etapa cristiana és a la de Bob Dylan, un període obscur sobre el qual tothom ha llegit (sovint textos negatius) però pocs s'han parat a escoltar amb atenció-.

D'entrada, prescindim de la producció -en això hi entrarem després- i fixem-nos exclusivament en les cançons -bona part de les quals provenien d'unes sessions abortades amb Crazy Horse-. Francament, no em costa gens imaginar-me títols com "Weight of the World", "Violent Side" o "Bad News Beat" interpretats per Young amb una banda elèctrica -sigui o no Crazy Horse-, o fins i tot en solitari. A nivell líric, hi trobem perles com "Hippie dream" -amb versos com "The wooden ships / Were just a hippie dream", adreçats ja es poden imaginar a qui-. I ara sí, parlem de la producció, cortesia de Danny Kortchmar i del propi Young. D'acord, en termes generals és millorable i fins i tot rectificable. No és, en altres paraules, allò que requereix el repertori: massa excessos electrònics per a un cançoner de naturalesa orgànica.

No obstant, escoltin peces com "People on the Street" i es toparan de nassos amb exercicis de pop sintètic gens menyspreables. Experiments eclipsats al seu moment pel matrimoni mai ben entès entre dinosaures -tot animal que hagués respirat abans del punk- i noves tecnologies -sintetitzadors i altres maquinetes que tot just començaven a treure el cap a les llistes d'èxits però que, en realitat, tenien tant de nou com un disc de Silver Apples-. I peces que avui no desentonarien als repertoris de determinats caps de cartell de festivals de música independent. Ha donat el temps la raó a "Landing on Water"? Tant se val: al capdavall, aquesta qüestió no podria preocupar menys a un Young que recentment entrava a l'estudi amb els fills de Willie Nelson i en sortia amb el notable "The Monsanto Years" (2015).

Fronteres (2)

Els Límits (La Jonquera), agost de 2015.

Si les diferències entre França i Espanya s'evidencien a l'antiga frontera entre Cerbère i Portbou, encara resulten més evidents en un altre pas fronterer, el que enllaça La Jonquera amb Le Perthus. Sobretot a la zona coneguda com Els Límits, la part de Le Perthus situada en territori espanyol i administrativament emmarcada al terme municipal de La Jonquera. És el propi traçat de la carretera principal el que divideix el territori d'ambdós estats: la calçada pertany a França, la vorera oriental a l'Estat espanyol. Si una persona es fa mal al damunt de l'asfalt, m'explicava un simpàtic comerciant, cal avisar els gendarmes. Ara bé, si l'incident té lloc a la vorera que passa just pel davant del seu establiment, la cosa passa a mans dels Mossos. Si entre Cerbère i Portbou són uns metres de terreny muntanyós els que separen Espanya de la resta d'Europa, a Le Perthus i La Jonquera parlem tan sols d'un pas de zebra.

Cinc dècades enrere, creuar aquesta distància insignificant implicava passar d'una república democràtica liberal a un estat governat per un règim feixista (o a la inversa). Actualment, implica saltar d'un estat que penalitza els prostíbuls i la publicitat d'alcohol i tabac (França), a un altre (Espanya) on la legislació en aquests àmbits és totalment oposada. En un costat del carrer, un petit cartell anunciant productes alcohòlics pot comportar una sanció. Just al davant, les tanques publicitàries de Ballantine's, Ricard i J&B donen la benvinguda al turista europeu i, de passada, atorguen un "valor afegit" a la marca España. Ja al nucli principal de La Jonquera, macroprostíbuls de dimensions tan descomunals com les de les àrees comercials i els aparcaments per a camions, acaben de rematar la feina.

La Jonquera és un lloc tan exagerat que sembla irreal. Una petita Tijuana mediterrània. Una mena de parc d'atraccions per a adults situat enmig del no res i envoltat de turons rocallosos que recorden la caràtula de "The Joshua Tree". Hi ha qui veu aquest municipi de 3.000 habitants com la ciutat del pecat -oblidant-se precisament d'aquests 3.000 habitants que no tenen cap culpa de viure en una de les principals entrades per carretera a l'Estat espanyol-. També hi ha qui hi veu oportunitats -comerciants amb bona vista i turistes amb ganes de gresca-. I jo, que contemplo des d'una altra perspectiva el concepte pecat -però a la vegada em faig càrrec que més enllà dels llums i les tanques publicitàries hi viu gent-, hi observo un encant decadent i fins i tot perillós. Un purgatori d'estètica kitsch on tot pecat pot esdevenir una simple transacció comercial si un porta prou diners a la butxaca. L'indret on molts turistes europeus es mostren tal i com són i fan allò que als seus respectius països no se'ls permet fer. El punt, en definitiva, on la condició humana celebra les seves misèries en lloc de negar-les.

La Jonquera.

Els Límits.

Fronteres (1)

Portbou i el massís de l'Albera, vistos des de la Punta del Frare, agost de 2015.

La Punta del Frare és el punt més elevat del penya-segat que separa Portbou de Colera -i, a la pràctica, de tot el que hi ha més avall-, i les vistes que ofereix en un dia assolellat són d'allò més privilegiades. Al sud s'hi poden contemplar Colera, Llançà, el Port de la Selva i el Cap de Creus. Al nord, Portbou i l'extrem oriental del massís de l'Albera. El punt en què la serralada pirinenca deixa lloc al mar. I també la frontera natural entre França i l'Estat espanyol. En un dia assolellat, deia, fins i tot es pot veure el mar darrere l'Albera, banyant la costa francesa. Si mai en tenen temps i ganes, els recomano que entrin a França per Le Perthus, recorrin el trajecte que separa Le Boulou d'Argelès-sur-Mer, ressegueixin la costa fins a Cerbère i tornin al territori espanyol a través de Portbou. També els recomano que observin els paisatges que trobaran al seu pas durant el trajecte. Les plantacions de vinyes -al costat nord de la frontera-, els accidents naturals i el mar, però també els traçats urbans, l'arquitectura i fins i tot les façanes i terrasses dels restaurants. El penya-segat que hi ha entre Cerbère i Portbou separa quelcom més que dos socis de la Unió Europea. Separa dues maneres d'entendre el territori, el paisatge i els costums. Com en els temps de Walter Benjamin i malgrat els tractats d'unió i lliure circulació, aquell tros de terra separa Espanya de la resta d'Europa. Ho evidencia un cop d'ull a banda i banda de la frontera. I sembla increïble com poden arribar a canviar les coses en tan sols uns metres.

Desemboca

Macho, suant la cansalada a primera línia de costa.

DESEMBOCA 2015

Plaça dels Estanys, Platja d'Aro

21 d'agost de 2015

Hi ha iniciatives que, a més d'aplaudir, cal agrair. A ple estiu, o més ben dit en plena temporada de festes majors i similars, té lloc al cor de la Costa Brava un festival de rock'n'roll amb totes les lletres. Des del passat dijous i fins demà diumenge, diferents espais de Platja d'Aro acullen el Desemboca, una selecta mostra d'actuacions d'alt voltatge amb entrada lliure i on hi tenen cabuda registres com el rock de garatge, el soul, el power pop, el punk, el blues més animal o qualsevol vessant primitiva del rock'n'roll i el so Americana. Ahir hi van actuar The Lookers, Macho i Thee Blind Crows, des de Ziburu, Barcelona i Pontevedra respectivament. Electricitat i empenta, alegria i mala llet, i cançons de les que conviden a un a castigar-se el fetge.

The Monkey

Més conegut per les seves vessants de productor i sobretot de compositor -el seu cançoner ha alimentat entre d'altres a Elvis Presley, Buddy Holly, Johnny Burnette o el seu bon amic Fats Domino-, Dave Bartholomew passarà també a la història per algunes de les peces que ell mateix ha enregistrat. Per exemple "The Monkey" (1957), tot un nugget amb denominació d'origen New Orleans, imprescindible en recopilatoris de blues i rock'n'roll dels que generen ressaca i també en festes de temàtica burlesque i similars. Baix i bateria a tota castanya, avançant-se al garatge, al punk, al heavy metal i a tot allò que vostès vulguin, i una guitarra marrana com poques per cortesia de Justin Adams. Una rodanxa ben engreixada de rhythm & blues elèctric que avançava la resta per l'esquerra, es saltava al seu aire prop d'una dècada d'evolució del rock'n'roll i esdevenia més que un exemplar únic, una espècie en ella mateixa. I de passada aportava una de les lletres més agudes del moment, tota una apologia de la superioritat del mico respecte a l'home amb versos tan inequívocs com "No monkey ever deserted his wife / Starved her baby and ruined her life" o "And another thing you will never see / A monkey build a fence around a coconut tree / And let all the coconuts go to waste / Forbidding other monkeys to come and taste / Why, if I put a fence around this tree / Starvation would force you to steal from me". Més clar, l'aigua. Yeah, the monkey speaks his mind...

Son of My Father

Chicory Tip.

Mira que en tenia, de coses, "Son of My Father", el single que breument va situar Chicory Tip al firmament glam el 1972. D'entrada, va ser la primera vegada que un sintetitzador Moog arribava al número 1 de les llistes d'èxits del Regne Unit, la qual cosa fa de la peça en qüestió força més que un peu de pàgina en la història de la música electrònica -per qui no en tingui prou, es tractava del primer Minimoog mai venut a la Gran Bretanya, i la composició havia anat a càrrec de tot un Giorgio Moroder-. També tenia una contagiosa base boogie i una producció senzilla però molt efectiva. Tenia a més un solo de sintetitzador -el Minimoog en qüestió- que començava com una excursió sideral i acabava emulant un càntic hooligan al més pur estil dels camps de futbol anglesos. I fins i va tenir una seqüela, "What's Your Name", que si bé a l'època devia semblar una broma de mal gust -imaginin-se la pròpia "Son of My Father" sense tot allò que la fa única i especial-, a aquestes alçades resulta d'allò més entranyable. Dit això, Chicory Tip és una d'aquelles bandes que -sense ser T.Rex, només faltaria- val la pena investigar més enllà del hit de torn. Provin d'escoltar recopilatoris com "The Singles Collection" (2007) i s'emportaran més d'una sorpresa.

The Buoys

The Buoys.

Vaig descobrir els Buoys d'una manera francament desafortunada. Devia tenir 14 o 15 anys quan, en un d'aquells expositors de cassettes que solien trobar-se a les gasolineres abans de la irrupció digital, vaig localitzar una cinta que duia per títol "Buenas vibraciones - Lo más hippy 2" (1994). Els ha fet por el títol? Doncs agafin-se fort, perquè això no és el pitjor de tot: l'editava Arcade España -discogràfica coneguda entre d'altres coses per haver auspiciat durant els 90 recopilatoris de música electrònica de dubtós gust-, i a la caràtula hi sortia una model disfressada de hippy mostrant a càmera tot un somriure profident -al fons, l'inevitable signe de la pau es dibuixava sobre un estampat pretesament psicodèlic que semblava robat d'algun mercat ambulant-. Sigui com sigui, les dotze cançons del cassette sí que no tenien desperdici. Al costat de clàssics de la psicodèlia i la contracultura californianes com els Byrds, els Turtles o The Mamas & The Papas (amb el nom mal escrit al track list!), hi havia noms que no tenien res a veure amb tot allò -Box Tops, Van Morrison o... els Small Faces!- però que sempre són benvinguts.

I enmig de tot plegat s'hi trobaven The Buoys amb "Give Up Your Guns" -que, malgrat el títol, no era cap cant pacifista sinó la història d'un atracador de bancs abandonat per la seva promesa-, solemne tall de folk-rock de textures barroques amb flautes, teclats i una secció de corda que haurien fet les delícies d'uns Love o uns Moody Blues. A la majoria dels artistes presents al citat cassette ja els coneixia quan me'l vaig comprar, i de la resta no trigaria a documentar-me'n sense massa dificultats. L'excepció van ser els Buoys, i no pas perquè no m'agradessin sinó perquè eren amb diferència el nom més obscur del paquet: en l'era predigitial semblava impossible localitzar-ne cap referència -i en l'era digital la cosa no ha millorat molt-.

Formats a Pensilvània a finals dels 60, "Give Up Your Guns" possiblement sigui la seva cançó més destacable, i també la preferida dels recopilacions de temàtica sixties que encara es recorden del conjunt nord-americà. Però el hit definitiu durant la seva curta trajectòria va ser "Timothy" -original del compositor Rupert Holmes-, el relat en primera persona d'un miner que es veu obligat a menjar-se una mula al quedar atrapat sota terra -diuen algunes veus que el tal Timothy era en realitat un company caigut del miner, i que per tant la cançó hauria contingut referències al canibalisme-, novament sobre la base de pop barroc que va definir bona part del seu repertori. A data d'avui, els àlbums originals dels Buoys ni tan sols es troben ben documentats a internet, però recopilatoris com "Golden Classics" (1993, Collectables) aporten una mica de llum a una banda d'allò més reivindicable. Fans de Rodriguez, si no els coneixen no saben el que es perden...

Afers d'estat

Nadia Comaneci.

"Como a cualquier otro jefe de Estado, a Ceaușescu le redactaban los discursos una serie de escritores. Componían odas ditarímbicas a su gloria y daban forma a sus decretos más violentos. En 1989 se les preguntó cómo podían escribir esos textos al mismo tiempo que sus propias obras, que esperaban así publicar más fácilmente, y uno de ellos respondió: 'Es un poco como en Occidente, los que trabajan en revistas o en publicidad, por ejemplo, ensalzan productos sin creer en ellos; para nosotros era lo mismo'". Fragment de "La pequeña comunista que no sonreía nunca" ("La petite communiste qui ne souriait jamais", 2014; publicat en castellà per Anagrama amb traducció de Francesc Rovira), biografia novel·lada de Nadia Comaneci a càrrec de Lola Lafon.

Christie

Hi ha cançons que et transporten a un lloc i un moment determinats, i jo sempre associaré "Yellow River" amb les carreteres del sud de França i amb un estiu de mitjans dels 90. Va ser durant unes vacances en família, i concretament durant els trajectes en cotxe, quan vaig poder comprovar la certesa d'una vella dita: que les emissores radiofòniques de l'altra banda del Pirineu tenien més bon gust que les d'aquí a l'hora de programar fils musicals. Un dels temes que no paraven de sonar en una d'aquelles sintonies era aquest "Yellow River" de Christie, una banda anglesa que s'havia fet popular a principis dels 70 amb la peça en qüestió -inclosa al seu debut homònim (1970)-, però que des d'aleshores ha navegat per sota de la gran majoria de radars -em consta que actualment segueixen en actiu, tot i que la formació original es va desfer durant els 70-. La cançó era una de les preferides del meu pare uns deu anys abans que jo nasqués, i tal i com m'ho va explicar, semblava que no l'hagués tornat a escoltar des d'aleshores.

Formats a Leeds el 1969, Christie eren en certa manera el vehicle del compositor, vocalista i baixista Jeff Christie, que després de veure rebutjada la peça en qüestió pels Tremeloes va decidir enregistrar-la ell mateix amb la que seria la seva banda. La resta és història, i "Yellow River" és actualment un d'aquells títols imprescindibles en tota radiofórmula de temàtica oldies que els passi pel cap. La qual cosa ha jugat en contra seva. Perquè el que ara es contempla des de molts àmbits com una simple píndola nostàlgica és en realitat la punta d'un iceberg que caldria recuperar i recontextualitzar o, com a mínim, reivindicar en veu alta. Aquell debut homònim que s'obria al ritme de "Yellow River" -per cert, anys més tard la van versionar els propis REM- i que tot seguit presentava fins a tretze pistes sense cap desperdici, on el country rock ("San Bernardino", un altre hit de l'època) i el que aviat s'anomenaria pub rock convivien amb melodies dignes de la Creedence Clearwater Revival ("Gotta Be Free"), balades soul ("I've Got a Feeling") o fins i tot harmonies beatleianes ("Inside Looking Out"). La reedició en cd de 2005 s'augmenta amb vuit bonus tracks que també val la pena escoltar.

Bob Johnston (1932-2015)

Bob Johnston (a la dreta), amb Bob Dylan i Johnny Cash.

BOB JOHNSTON

(1932-2015)

Se n'ha anat un dels més grans. Hi ha qui toca quatre botons i s'autoproclama productor. I hi ha qui, per visió i vocació, és productor. Johnston pertanyia al segon grup. Bob Dylan, Leonard Cohen, Simon and Garfunkel, Johnny Cash o els Byrds ho van comprovar de primera mà.

Punk, indie, literatura i consciència de classe

John Lydon.

"És possible que el punk tingués més consciència de classe al Regne Unit que als Estats Units. En tot cas, la qüestió és que nosaltres anàvem a trencar les barreres de classe, i això finalment no va passar. Els que anaven a les escoles més privilegiades i amb més mitjans segueixen anant a aquestes escoles, i no es barregen amb nosaltres. El món segueix girant, i les divisions de classe, que són terribles, es mantenen vigents, perquè a gent com jo se li denega el dret a l'educació, al progrés, a millorar com a persones. Perquè no importen els nostres mèrits, ells sempre ens menysprearan. Jo vaig ignorar aquest principi, que és molt britànic, i vaig mirar d'aconseguir coses sense haver-m'hi d'ajustar. I aquí em trobo, sóc un sòlid recordatori que quan es denigra una classe de gent, considerant-la estúpida i sense cervell, al final es demostra que no és així. Perquè jo no ho sóc. Per molt que ells insisteixin a menysprear-nos i conduir-nos a la criminalitat". John Lydon en una entrevista publicada recentment per Mondo Sonoro.

Segurament, el fet que gent com Lydon marqui la diferència, sigui quina sigui la seva classe social, té una explicació molt simple. Ell mateix l'ofereix a la mateixa entrevista. "Pots sentir-te institucionalitzat per allò que t'ensenya el sistema educatiu, però l'educació realment comença quan has començat a llegir pel teu compte. Com més llegeixes, més savi et fas, perquè absorbeixes més informació i això et permet conèixer el punt de vista d'altra gent que també ha fet això des de la seva autodeterminació, i el treball de la qual és exemplar. A partir d'aquí, et converteixes en una persona lliurement determinada". Potser sigui aquesta una de les grans diferències entre el punk en països com el Regne Unit o l'Estat Espanyol. Per norma general, als punks britànics els agradava llegir i als espanyols no. I és clar, no és el mateix buscar la llibertat en una biblioteca que buscar-la al fons d'una ampolla de kalimotxo. Insisteixo, estic generalitzant, però em sembla que qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Dies enrere em referia a una altra entrevista on el periodista i crític musical Nando Cruz deia això sobre l'escena indie espanyola dels 90: "La mayoría de los grupos de aquella época se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística". I novament, em sembla que la clau de tot plegat es troba en les declaracions de Lydon. Al Regne Unit, l'escena indie -que s'havia produït durant els 80 i que ja s'havia apagat quan aquí tot just prenia forma el tardà i mal anomenat indie de los 90- era conseqüència directa del punk, formava part d'un mateix arbre genealògic que començava amb els imperdibles del 76 i el 77 i es bifurcava en branques com la New Wave, el post-punk o el propi indie.

La base ètica i estètica de l'indie era doncs el punk. Les formes havien canviat i evolucionat, però la consciència de classe hi era, i això es pot comprovar en les lletres i declaracions de bandes com McCarthy, Housemartins o Close Lobsters. A l'Estat Espanyol, en canvi, l'indie no venia del punk sinó que suposava un trencament amb el mateix -parlem d'aquell punk autòcton que havia confós posicionament polític amb eslògans dogmàtics-. I novament ens trobem davant del mateix punt de partida. Cruz diu que els grups indies estrangers tenien un bagatge cultural més gran que els espanyols. Passaven les dècades, i seguia havent-hi països on agradava llegir i d'altres on no agradava tant. Mesos enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar els components de Close Lobsters, i em va sorprendre com estaven de ben documentats sobre el moviment anarquista de la primera meitat del segle passat a Catalunya. L'indie britànic, com el punk del qual era hereu, tenia un bagatge, una intenció i una consciència impensables en un país, el nostre, on l'indie sembla consistir encara a dia d'avui en festivals a l'aire lliure on no hi falten les canyes, els quintos ni el vermut.

From Elvis in Memphis

Si exceptuem el single "In the Ghetto", no es pot dir que el conjunt de "From Elvis in Memphis" (1969) es trobi entre les obres més populars d'Elvis Presley. Una llàstima, perquè és sens dubte una de les seves millors col·leccions de cançons. Dotze talls signats per alguns dels grans compositors del moment i que el Rei es va fer seus sense ni tan sols despentinar-se. Fixin-se sinó en com s'apodera de "Wearin' That Loved On Look", deixant en poca cosa l'original de Dallas Frazier, iniciant-la a càmera lenta i enmig d'una litúrgia gairebé eclesiàstica i tenyint-la posteriorment d'un deliciós regust Southern Soul. Preludi, inici i primer acte d'una festa gran, la de la tornada a casa d'un dels herois i arquitectes definitius de la cultura contemporània. Pocs discos comencen amb tanta força. I què me'n diuen d'"Only the Strong Survive"?. Si la primera pista del disc sonava a Southern Soul, la segona –original de Jerry Butler- és un trencapistes al més pur estil d'allò que els anglesos acabarien anomenant Northern Soul. I la llista segueix: "I'll Hold You in My Heart (Till I Can Hold You in My Arms)", "Long Black Limousine", "The Power of My Love" i fins a la final "In the Ghetto".

Enregistrat als American Sound Studios de Memphis a les ordes de Felton Jarvis i Chips Moman, l'àlbum es va beneficiar de la solidesa i la frescor dels músics de sessió de la casa, coneguts com The Memphis Boys i entre els quals hi havia noms de primer ordre com el del guitarrista Reggie Young. "From Elvis in Memphis" va veure la llum el juny de 1969, tan sols mig any després d'aquella sonada reaparició televisada que havia suposat el '68 Comeback Special. Si l'especial televisiu havia estat un retorn per la porta gran, aquest disc confirmava que el nostre home havia tornat de totes totes, que es volia quedar i que tenia arguments de sobra per a fer-ho. El millor àlbum d'Elvis Presley? Això sempre és discutible, però un servidor no dubta en assenyalar-lo cada vegada que li demanen pel seu disc preferit del Rei. La banda sonora perfecta per aquest 16 d'agost. 38 anys des que Elvis abandonés definitivament un edifici que se li havia fet petit. Que torni a sonar "From Elvis in Memphis", de "Wearin' That Loved On Look" a "In the Ghetto", i que soni ben fort.

My Victoria

Ignoro qui hi ha darrere de Fourth Grade Gladiators. Pel que he vist al seu compte de Bandcamp, dedueixo que es tracta d'una plataforma digital destinada a recuperar tresors musicals de la passada dècada. El cas és que m'ha alegrat el dia el fet de descobrir que entre aquests tresors s'hi troba "Out, Loud and All Around" (2005), primer i únic disc dels irrepetibles My Victoria. Una banda de Brooklyn que podria haver arribat molt lluny de no haver-se separat, de cop i volta, quan no feia ni un any que havia editat aquest tros de debut.

My Victoria eren Diana Pastrana (veu), Lawrence Scaduto (guitarra), Ray D'Antuano (baix) i John Weingarten (bateria). S'havien batejat a partir d'una cançó dels Kinks ("Victoria") i els puc assegurar que eren un dels millors grups de Nova York en un moment en què la Big Apple literalment bullia. Parlem de la Nova York immediatament posterior a l'esclat d'Strokes, Yeah Yeah Yeahs, Radio 4 o The Rapture, i immediatament anterior a la proliferació d'hotels de luxe al Lower East Side. La Nova York dels pantalons ajustats, les americanes vintage i les Converse gastades. My Victoria representaven tot això i sonaven a les bandes anteriorment citades, però a la vegada tenien una forta personalitat que els distingia de la resta.

Els vaig arribar a veure en directe en dues ocasions durant la meva segona estada a la ciutat -al Crash Mansion i al Delancey-, i en tots dos casos van esborrar de l'escenari qualsevol de les bandes amb qui compartien cartell: eren invencibles. I molt bona gent, tal i com vaig poder comprovar durant una entrevista que els vaig fer per 33RPM. Una entrevista que es va publicar al número cinc de la revista (octubre de 2005) i durant la qual manifestaven el seu desig de girar per Europa l'estiu següent. Malauradament, al cap de pocs mesos ho havien deixat. Una llàstima. Temes com "Gravediggers" o "Accidental Beauty" haurien merescut una sort millor, i a data d'avui sonen tan frescos com el primer dia.


Més informació:
*Escolta i descàrrega del disc a Fourth Grade Gladiators.
*Breu article d'un servidor sobre My Victoria -publicat online l'any 2006-.
*Si volen llegir l'entrevista, haurien de poder localitzar en hemeroteques l'exemplar en qüestió de 33RPM. A la mateixa edició hi vaig signar també una entrevista a Martin Rev.

Chicos del Sábado

Chicos del Sábado no va ser tan sols un dels millors combos de filiació mod sorgits a la Ciutat Comtal des de Brighton 64, també va ser una de les grans bandes barcelonines -amb inqüestionable i orgullosa denominació d'origen- de la seva generació. Van debutar discogràficament amb un disc autoeditat, de títol homònim (2004) i signat encara amb el seu nom original. Saturday Kids, es deien, en honor d'una cançó de The Jam. Deu temes que miraven sense reserves l'ampli ventall sonor de l'univers mod, del rhythm & blues londinenc dels 60 al revival propulsat pels propis Jam, i on destacaven títols propis com "Una larga espera" o "Ciudad Condal", però també versions que esquivaven la superfície per a submergir-se en aigües tan profundes com les de "Hey Girl" (The Scene).

Un any més tard, ja consolidats com a referents per a qualsevol que lluís una parka i cavalqués una Lambretta, van castellanitzar el seu nom, van fitxar per l'enyorada escuderia BipBip Records i van editar un ep també de títol homònim (2005) produït per Albert Gil (Brighton 64). Cinc temes propis que ja portaven temps presentant en directe i que suposaven tot un salt endavant tant a nivell de composició com d'execució. També a través de BipBip i amb producció d'Albert Gil, arribaria dos anys més tard el definitiu "Me da igual" (2007). Caràtula de motius modernistes (del modernism britànic, però també del modernisme català) i deu talls farcits d'electricitat, melodia i la força que caracteritzava els seus celebrats directes. Inici letal, cita inclosa a The Eyes, amb la peça titular. Tot seguit, aquella píndola d'etern i gloriós power pop que era "Boulevar". "Me equivoqué" era una de les peces d'aquell ja llunyà debut homònim -tampoc hi faltaven les citades "Una larga espera" i "Ciudad Condal"- que sonaven ara revitalitzades i més potents que mai.

La cirereta, la peça que tancava el disc i convidava a esperar el bo i millor d'una banda en estat de gràcia, era també tota una declaració de principis. "Ni un paso atrás", lírica directa i eufòrica, desplegada al ritme dels Who del 66 en el que va ser himne no oficial de la primera generació mod del segle XXI a Barcelona. Van passejar el disc per tota la península, van tocar en tot aplec modernista digne de ser tingut en compte, van posar sales, clubs i fins i tot bars de potes enlaire, i com acostuma a passar en aquests casos no van trigar a tocar sostre. Si no ho recordo malament, va ser l'any 2008 quan van posar punt i final a una història breu però intensa, curta però fascinant, que ens va deixar a tots amb ganes de més. De les seves cendres en va sorgir Odio Paris, projecte arrelat en registres com el shoegaze. Però això és una altra història...

Desert Dancer

Fotograma de "Desert Dancer".

Indie, alternatiu, underground... En l'àmbit cultural, aquests conceptes han arribat a esdevenir tan habituals com banals. Creguin-me, la majoria d'artistes que presumeixen de qualsevol d'aquests valors són precisament els menys indicats per a fer-ho. Cap artista és alternatiu si viu d'un (còmode) sou vinculat a una feina que res té a veure amb la seva vocació artística -per molt intensa que sigui aquesta vocació, per molt talent que tingui i per molt arriscat que resulti el seu discurs-, i encara menys si viu del seu art gràcies a les subvencions de torn. El ballarí i coreògraf Afshin Ghaffarian sí que és alternatiu. O com a mínim ho va ser mentre vivia al seu Iran natal. Un estat governat per un règim teocràtic i on la dansa està prohibida. Sense subvencions, sense pla b i jugant-se la pell en nom de la seva vocació i del seu art, Ghaffarian va impulsar una companyia de dansa clandestina a la terra dels aiatol·làs i va trobar en la immensitat del desert no només una espurna de seguretat, sinó un indret on sentir-se lliure fent allò que més l'omplia. El director cinematogràfic Richard Raymond ha portat la seva vida a la gran pantalla amb "Desert Dancer" (2014), una producció britànica que arriba avui a les nostres pantalles.

I el senyor Albiol què n'opina?

No fa pas massa temps, l'actual candidat del PP a les eleccions al Parlament de Catalunya, Xavier García Albiol, era alcalde de Badalona per la mateixa formació política. Tant al llarg del seu mandat com en el marc de la campanya electoral que el va fer alcalde l'any 2011, Albiol va posar en el punt de mira col·lectius d'immigrants com els romanesos, a qui va vincular amb activitats delictives com els robatoris i va culpabilitzar de la manca de seguretat ciutadana en determinades zones del municipi -les mateixes de les quals els polítics, siguin del color que siguin, només semblen recordar-se quan es troben en campanya-. El més trist de tot plegat no és l'estratègia d'Albiol, sinó el fet que li hagi permès guanyar dues eleccions seguides en nombre de vots -perquè, pactes i alcaldies al marge, la seva va tornar a ser la llista més votada en les passades eleccions-.

Penso en tot això el mateix dia en què els rols semblen haver-se invertit. El mateix dia en què la policia romanesa ha detingut al seu territori a Sergio Morate. Un ciutadà espanyol a qui no s'acusa precisament de cap robatori ni de cap delicte de seguretat ciutadana, sinó del brutal assassinat de dues noies -una d'elles la seva exparella- a la localitat castellana de Cuenca. I per si la Justícia no acabés trobant proves que l'acabin inculpant, per si fins i tot acabessin sortint a la llum proves de la seva hipotètica innocència, cal no oblidar que ens trobem davant d'un individu que ja va complir una pena de presó per un delicte de violència de gènere. No és romanès, és espanyol. Sigui o no sigui culpable del doble assassinat, té antecedents molt greus. Avui l'han detingut a Romania. El Ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz -també del PP-, ja ha felicitat les forces de seguretat romaneses per la rapidesa amb què han localitzat i arrestat el sospitós. I jo em pregunto què opina de tot plegat el senyor Albiol, però sobretot què n'opinen els seus votants.

Una història d'estiu

Josh Stevens.

Ja fa dècades que els àlbums conceptuals es troben a l'ordre del dia. El que no és tan habitual és que un grup o un solista presenti un ep conceptual. Això és exactament el que acaba de fer el músic i productor nord-americà Josh Stevens -conegut per la seva feina al costat de gent com Jennifer Lopez, Calvin Harris o LMFAO, amb qui va arribar a girar per tot el món-. "Story of Summer" (2015), el primer treball que signa amb el seu nom, és exactament el que indica el seu títol: una història d'estiu. Una història d'amor, concretament, amb els seus alts i baixos, amb els seu moments bons i dolents, millors i pitjors, tots ells repartits al llarg d'un repertori farcit de melodies enganxoses i èpica apta per a la pista de ball. Destaca entre elles "Hill Top", conglomerat de ritmes electrònics i guitarres malencòniques amb la poderosa veu d'Stevens com a fil conductor. Hi col·labora Spencer Ludwig (Capital Cities), un dels figurants en una nòmina de convidats que inclou entre d'altres a Drew Hester (Foo Fighters) i Matt McJunkins (A Perfect Circle). Poden escoltar-lo a Soundcloud.

L'eterna ressaca

El nom del local no importa. És un de tants. Un servidor tenia previst assistir-hi un dia d'aquests amb motiu d'un concert que s'hi havia programat. Canvi de plans: fa una estona, un dels músics que havien d'actuar aquella nit m'escrivia un correu electrònic fent-me saber que el concert s'ha cancel·lat. Que la policia ha sancionat la sala on havia de tenir lloc el concert per haver superat els límits de so permesos. Perquè una màquina instal·lada al seu interior per cortesia de les autoritats -no sé si de l'Ajuntament o de la Generalitat, però tant se val- n'ha avisat una altra situada en alguna comissaria a diversos blocs de distància, al més pur estil d'un relat distòpic de ciència-ficció.

Deia que no importa el nom del local, que és un de tants. Que ja fa anys que aquesta mena de notícies són habituals en una ciutat, Barcelona, que en altres temps va ser una festa però ara sembla immersa en una eterna ressaca. El que em sembla més anecdòtic, és que aquesta sala aturi la seva activitat -com a mínim, de forma temporal- la mateixa setmana en què l'Ajuntament anunciava la seva intenció de revisar la normativa sobre música en directe per afavorir l'activitat de locals i músics. D'acord, el nou consistori amb prou feina ha tingut temps d'actuar en aquest sentit, i per tant aquesta coincidència no és més que una trista casualitat. Tampoc cal oblidar que moltes de les competències necessàries per a actuar en aquest àmbit les té la Generalitat.

I no, el problema no és que a la Generalitat hi hagi CiU -o CDC, o com nassos es diguin ara-. El problema no és que uns siguin de dretes, els altres d'esquerres i els de més enllà de centre. El problema és que els aires renovadors d'aquesta nova esquerra que ara governa a Barcelona ja els havia tingut abans de quedar-se obsolet el mateix PSC que va governar la capital catalana durant més de dues dècades. El problema és que tant a la Generalitat com a l'Ajuntament hi ha hagut durant els darrers anys governs de diversos i fins i tot oposats colors. El problema és que, governi qui governi, no li convé posar-se en contra una opinió pública no oberta a debats sense sang ni fetge. El problema és que, en aquest país nostre, una mala insonorització pot comportar per al propietari d'un local d'oci més anys de presó dels que li poden caure a un culpable d'assassinat. El problema és que l'activitat del músic -i dels que treballen al seu voltant- amb prou feina es considera un ofici a casa nostra. El problema és aquesta eterna ressaca. La d'un veïnat que abans celebrava festes al carrer i ara truca a la urbana quan sent volar una mosca.

Chastity Belt

Chastity Belt és una d'aquelles bandes que no s'han inventat res, però fan tan bé el que fan que cada nota que toquen resulta tan fresca com revitalitzadora. La seva empenta, la seva intensitat i la seva lírica directa fan de discos com "Time to Go Home" (2015) -el darrer llançament del quartet de Seattle- molt més que simples exercicis d'estil en clau post-punk. El plàstic en qüestió porta dies cremant els meus altaveus, i el que li queda.

Viv Prince

Viv Prince, el 1966.

Algun dia s'hauria d'explicar bé la seva història. Una biografia, un biopic, un documental, el que sigui. El cas és que la trajectòria artística de Viv Prince, tan intensa com poc documentada, és digna de ser explicada amb tots els honors. Prince va ser el bateria dels incombustibles Pretty Things quan aquests equivalien a brega i escàndol. Quan es passejaven per la Swinging London amb les cabelleres més llargues del moment -se'n començarien a veure d'iguals al cap de dos o tres anys, però en ple 1965 la seva imatge els va portar més d'un problema tant amb les autoritats com amb determinats veïns d'estreta mentalitat-. Quan els mateixos Rolling Stones semblaven tímids escolanets al seu costat -se sap que Mick Jagger i Andrew Loog Oldham van pressionar la direcció d'un popular espai televisiu perquè no els programés-. Quan els seus discos i els seus directes celebraven la vessant més crua i perillosa del rhythm & blues en aquesta banda de l'Atlàntic.

Considerat com un dels millors bateries de l'escena londinenca durant els 60, Prince va exercir una influència cabdal en músics com Keith Moon, va protagonitzar alguns dels incidents més sonats de l'accidentada gira dels Pretty Things per Nova Zelanda -per exemple, va incendiar una bossa plena de crancs dins la cabina d'un avió quan aquest era a punt d'enlairar-se; si no ho tinc mal entès, el grup té prohibida encara a data d'avui l'entrada en territori neozelandès- i va ser expulsat de la formació després d'una baralla a Dinamarca que li va deixar la cara feta un cromo. El fet que una de les bandes més salvatges del moment expulsés el seu bateria per mal comportament pot resultar irònic. Però si fem cas de la llegenda segons la qual, anys més tard, Prince va ser també expulsat pel mateix motiu d'una temuda banda de motoristes, ja no ho resulta tant. Diuen que el nostre home viu actualment en una finca agrícola de Portugal on es dedica a la cria de gossos. També diuen que es manté tan animal com el primer dia. Sigui com sigui, algú hauria de documentar la vida i els miracles de Viv Prince.

Nando Cruz parla sobre l'escena indie

Nando Cruz.

IMPRESCINDIBLE -insisteixo, IMPRESCINDIBLE- l'entrevista a Nando Cruz publicada el passat 28 d'abril pel blog Retroalimentación i signada pel també periodista musical Javier Becerra. Una conversa durant la qual Cruz parla del seu darrer assaig, "Pequeño circo: Historia oral del indie en España" (2015, Contra), però sobretot posa les coses al seu lloc, desfà tòpics, assenyala determinats vicis i relativitza el paper i el rerefons tant de la pretesa escena indie estatal com d'alguns dels mitjans de comunicació que l'han alimentat. A continuació en reprodueixo algunes cites que m'han fet reflexionar, tot esperant que tinguin el mateix efecte en vostès, i recomanant-los que les llegeixin en el seu context original, el de la pròpia entrevista.

"Las cosas se torcieron, bajo mi punto de vista, cuando al inicio la mayoría de los grupos de aquella época -los 90- se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística. A veces incluso social y política. Aquí jamás se planteó. Muy pocos grupos lo retomaron. Esto no quiere decir que los grupos tuvieran que ser políticos en sí mismos, sino que esa forma de entender la música de Inglaterra o EE.UU. se podría haber adoptado. No solo en el sentido de hablar de los mismos temas, sino establecer una escena y un circuito que no solo fuera pasarlo bien".

"Se quiso hacer una escena alternativa y no se llego a construir. A mí Los Planetas me siguen gustando, pero no creo que hayan construido nada. Yo de aquella década echo en falta que se dejase un poso para que luego, los grupos que vinieran después, pudieran funcionar sin caer en las trampas en las que tuvieron que caer todos. Cuando digo eso me refiero a tener que acabar tocando con carteles detrás y todas esas cosas que se supone que no son muy alternativas y muy independientes, pero que no hay otro remedio. Si no lo hay es porque en los noventa los que pretendían hacer algo alternativo o paralelo al circuito oficial no lo hicieron".

"Yo, aunque escribía en Rockdelux, venía de Popular 1. Era súper fan de los Black Crowes y me chocaba que los considerasen una cosa muy retro, porque copiaban a los Faces, los Stones y los grupos de rock sureño, cuando luego se les daba bola a Teenage Fanclub que copiaban a grupos de la misma década, actualizando a Big Star. Todo eso me chocaba pero, si lo decía, lo hacía en voz baja. Tú estabas en la revista, querías entrar en esa camarilla y te callabas. Pero por dentro pensabas: ya no es cuestión de copiar cosas antiguas, sino que según a qué grupo antiguo copies molará o no. Hubo una época en la que copiar a los Beach Boys estaba bien. Los High Lamas eran estupendos. Pero cuidado con hacerlo con los Beatles. Eso sí que no".

"El cartel que tengas detrás dice mucho de tu propuesta. La música no es solo cómo suena y las guitarras con la que la haces sonar. Según como te pongas y según a los sitios a los que digas que no estás definiéndote. Volviendo al caso de La Casa Tomada y el Primavera Sound, que un grupo combine las dos opciones permite que haya quien los pueda ver por cinco euros y gente que los pueda ver pagando 200. Son dos opciones, cuando hay grupos que solo dejan la segunda opción: los que únicamente tocan en espacios en los que para acceder hay que pagar mucho dinero. Esto recorta por debajo el tipo de público al que pueden llegar. Yo no creo que tocar patrocinado o no patrocinado, hacerlo por 50 euros o por menos, decidir salir en el anuncio de un banco o no o hacer una gira en la que te obligan a ponerte un calzado determinado porque la marca te patrocina sea algo puramente estético. Eso define al grupo igual que el pedal que utiliza".

"El tabú del dinero es curioso y muy del indie. Tú vas al hip-hop y se habla de dinero sin problemas. Es más, cuanto más dinero tengo más chulo soy. Sería un tema de análisis curioso. ¿Por qué en el indie no se quiere hablar de dinero? Por lo general, la gente que no quiere hablar de dinero es la que lo tiene. Esa actitud de que no hay que vender y “si podemos tocar en sitios pequeños y que no nos vea nadie” es porque, a lo mejor, tienes ya todas las cosas resueltas. No porque seas rico, sino porque tienes un trabajo que te lo permite y ves la música como un hobbie".

"El punk, el soul, el reggae, el hip-hop… Todos estos géneros, sin renunciar al factor hedonista, sí cuajaron y dieron respuesta y salida a muchas inquietudes de la gente de su entorno. Ese papel no lo cumplió el indie español por todo lo que hemos hablado de su desconexión social. Y ni siquiera puede apuntarse el gol de haber construido un tejido alternativo que pudieran heredar futuras generaciones indies. Todo eso forma también parte del legado de una escena y todo eso no se consiguió. La trascendencia de una escena no se puede medir solo por la cantidad de discos buenos que ha legado sino por la cantidad de gente que los recuerda, por su calado social".

Recordin que val la pena llegir l'entrevista sencera a Retroalimentación.