Richard Price - "The Wanderers" (1974)

He complementat aquests dies la lectura de "Carrers salvatges" (2017), colpidor retrat del South Bronx de la dècada dels 70 per cortesia d'Àlex Gombau, amb una altra novel·la ambientada al que històricament ha estat el més castigat dels cinc districtes que conformen la ciutat de Nova York. "The Wanderers" (1974), debut literari de Richard Price i tota una col·lecció de relats independents però complementaris els uns dels altres que a la llarga inspirarien la pel·lícula del mateix títol dirigida per Philip Kaufman. El retrat d'un altre Bronx: el de les comunitats d'ascendència europea que cohabitaven a la meitat nord del districte durant els primers anys 60. Una vegada més ens trobem davant d'un univers poblat per bandes juvenils -la major part formades per italoamericans-, en aquest cas integrades en la societat de consum però amb les mateixes ganes de deixar enrere un entorn tan obsolet com opressiu. Dotze capítols farcits de sexe, violència, conflictes existencials i altes dosis de rock'n'roll -la hipotètica banda sonora del llibre va carregada de referències a Dion and The Belmonts, els Four Seasons, les Shirelles o Smokey Robinson and The Miracles-. Random House Mondadori en va publicar l'any 2013 una edició en castellà sota el títol de "Las pandillas del Bronx" amb traducció de Marc Viaplana.


"Su impulso reflejo de protección fue ver la televisión. Y con feroz concentración miró la tele durante horas y horas, hasta que sintió los músculos del cuello como un alfiletero. Y cuando solo quedaban cartas de ajuste, apagó el televisor y encendió la radio. Cuando la estación de radio acabó la transmisión, encendió su tocadiscos, se vistió con su mejor ropa y se puso a ensayar bailes, como si mientras pudiera oír a Kookie Byrnes o Cousin Brucie o Mad Daddy o Babalu o Murray the K o Dion o Frankie Valli; mientras hubiera algo que sonara a bop del bueno; mientras hubiera algo que valiera la pena, que le recordara la vigencia y el arrojo de ser un diecisieteañero enrollado, entonces estaba a salvo. A las seis de la mañana se derrumbó, temblando de cansancio. Era inútil. No podía eludirlo, por mucho que bailara. No podía meterse dos dedos en la garganta y vomitarlo, como en un exceso de Tango. La muerte era para siempre. Se quedó dormido y soñó que era una estrella del rock and roll".

Alex Dee Trio al FIMAC

ALEX DEE TRIO

FIMAC @ Festa Major de Blancs i Blaus

Terrat de la biblioteca Can Pedrals, Granollers

30 d'agost de 2017

Alex Dee és de Màlaga, resideix a Barcelona i es dedica al funk sintètic d'acabats elegants sense fer cap lleig a discursos complementaris com l'r&b o el soul de textures sedoses. Amb els aguts elàstics de la seva veu com a principal tret identitari, es fa acompanyar actualment de Quim Saigi als teclats i Arnau Figueras a la bateria i els sintetitzadors. Un trio que és a punt de debutar amb un primer disc al seu nom i que ahir va actuar en un escenari singular, el terrat de la biblioteca granollerina Can Pedrals, en el marc del FIMAC (Festival Internacional de Música al Carrer). Una hora i mitja llarga durant la qual van alternar composicions pròpies amb clàssics dels seus principals referents: Michael Jackson, Prince i Marvin Gaye. Una llista on no haurien desentonat, d'haver-se donat el cas, Stevie Wonder, Lionel Richie o l'Smokey Robinson dels 70.

The Bambi Molesters

Una de les bandes més veteranes de la música surf practicada al continent europeu, i també un dels discursos més versàtils que es poden escoltar actualment en el marc d'aquest gènere. The Bambi Molesters vénen de Croàcia i han sabut amanir el sempre oportú maridatge d'instro surf i sons fronterers amb essències de l'est d'Europa i fins i tot atmosferes pròpies d'estils com el post-rock. Porten dues dècades i mitja en actiu, que de seguida s'ha dit, i durant tot aquest temps han girat de forma gairebé constant tant pel seu compte com exercint de teloners per a gegants com R.E.M., a més de sonar en sèries televisives com Breaking Bad i entrar a l'estudi a les ordres de tot un Chris Eckman (The Walkabouts), qui va produir el que fins ara és el seu darrer àlbum, el més que notable "As the Dark Wave Swells" (2010). Un plàstic ideal per a acompanyar la recta final de la temporada estiuenca.

Foc Lab

Actuació de les Dames de Foc, la nit passada al Parc Torras Villà de Granollers.

Ja saben que no sóc molt de festes majors, però hi ha actes davant dels quals em trec el barret i un d'ells és l'espectacle que les Dames de Foc porten a terme cada any en el marc de la Festa Major de Blancs i Blaus, a Granollers. El nom ho diu tot: són dames i saben controlar el foc com ningú més, donant lloc a tot un esclat de colors (i de flames) en plena foscor. Enguany escenificaven Foc Lab, un laboratori on descobrien noves fórmules per a sorprendre el respectable. Però la sinopsi era el de menys: observar les dames jugant amb el foc i traçant amb ell formes impossibles és una experiència màgica en tots els sentits.

Malgrat el soroll de fons

LA IAIA

Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de Maluquer i Salvador, Granollers

28 d'agost de 2017

No és el soroll de fons d'una festa major l'entorn més adequat per a degustar la fragilitat de La Iaia i el seu indie pop de ressons tardorencs. Si al seu segon disc -"On és la màgia?" (2014)- van abraçar els vigatans unes textures electròniques que els van anar com l'anell al dit, per a la seva continuació -"Tornar a ser tu" (2017)- han optat per un retorn a les essències més orgàniques del seu discurs. La qual cosa ha donat lloc a títols tan rodons com "He après a aparellar-me els mitjons" o "Mariona", que guanyen punts, molts, quan es traslladen a l'escenari encara que sigui en una plaça on el que compta no és la música sinó l'enrenou que aquesta pugui desencadenar. I si bé aquest entorn no era ni de bon tros el més propici per a dir el que havien vingut a dir, en van saber sortir ben parats: l'eufòria expansiva de "L'ós" es va contagiar entre el respectable fins a dibuixar tota una coreografia de braços enlaire, i "Declaració de principis" va presumir de tanta frescor o més que el primer dia -tot un final de festa, mai més ben dit-.

Las VVITCH

LAS VVITCH

FIMAC @ Festa Major de Blancs i Blaus

Carrer de les Travesseres, Granollers

28 d'agost de 2017

A aquestes alçades és absurd debatre si l'estil musical que practiquen Las VVITCH és o no és trap. El duet que formen Gala i Ricardo -acompanyats en tot moment per DJ Momo- és directament la cosa més punk que li ha passat a Barcelona durant les últimes dècades. Ho és perquè predica un discurs marcadament social des del coneixement de causa i sense caure en els tristament habituals tòpics de manual -als seus temes hi ha cites a textos gairebé fundacionals de diversos corrents feministes-. I ho és perquè predica aquest discurs a partir d'una actitud que arriba a fregar els postulats situacionistes: prenent el trap com a punt de partida, Gala i Ricardo han confeccionat una lírica aguda i en ocasions àcida que posa de manifest el sexisme del gènere en qüestió -i de l'entorn que el motiva-, ja sigui invertint determinats papers o simplement dient les coses pel seu nom.

Ahir van actuar a la festa major de Granollers, i cridava l'atenció el fet que entre el públic que anava i venia no s'hi aturés cap dels adolescents que solen transitar la via urbana escoltant trap a tota castanya amb posat de mascle alfa -una fauna tan habitual a la capital vallesana com en qualsevol altre nucli urbà que els passi pel cap-. Com determinats espècimens punk que no acabaven d'entendre els discursos de Crass, Suicide o les Slits, no són pocs els milhomes que s'espanten cada vegada que Gala entona versos com "Escucha lo que digo, no me vengas de machito" o "No me hace falta tu polla pa' gozar, tengo flow entre las piernas y solita lo sé usar" -tots dos de la declaració de principis que és "Yo no soy tu bitch"-.

Per això alguns no s'han pogut estar de deixar anar les seves llengües viperines contra el duet barceloní, i d'altres s'han afanyat a qualificar-lo com a broma quan salta a la vista que no ho és en absolut. Com tants altres corrents que al seu moment han arribat a marcar agendes i dictar tendències, el trap anirà tard o d'hora a la baixa però discursos com el de Las VVITCH es mantindran tan vigents com necessaris. Podríem especular que aleshores hauran trobat elles una nova via d'expressió que vagi més enllà de gèneres i etiquetes, però el cert és que ja ho han fet. Diuen el que diuen. I el que diuen pot agradar més o menys, però centrar-se en les formes en lloc de fer-ho en el contingut suposa ara mateix defugir el fons del debat.

The Frogmen

Sempre m'ha semblat fascinant el so de les granotes croant al compàs de la secció rítmica. El principal tret distintiu d'"Underworld", i un detall que feia honor al nom dels seus autors. The Frogmen venien de Culver City, al comtat de Los Angeles, i malgrat no haver estat històricament tan reivindicats com altres contemporanis figuren per mèrits propis entre els pioners de la música surf. Tan sols van editar dos singles, tots dos l'any 1961, però amb aquelles quatre cares en van tenir prou per a presumir com pocs d'ofici i versatilitat. "Underwater" era la cara a del primer senzill, i a la llarga esdevindria pels motius anteriorment citats la peça més emblemàtica del grup -la poden trobar en diverses antologies de música surf, i John Waters la va incloure a la banda sonora de "Female Trouble" (1974)-. Ritme contagiós, guitarra humida i un duel de saxofons en flames -i les granotes, no ens oblidem de les granotes-. Tot un contrast amb les cordes elegants que en definien la cara b, un "The Mad Rush" que no desentonaria al costat del "Perfidia" de Xavier Cugat. "Beware Below", la cara a del segon single, seguia els patrons surfers d'"Underwater" -però sense granotes, val a dir-. Molt més interessant resultava en canvi el seu revers, un "Tioga" de patrons rítmics llatins i ressons misteriosos que d'alguna manera anticipava l'adveniment de la psicodèlia.

Tobe Hooper (1943-2017)

TOBE HOOPER

(1943-2017)

Poques pel·lícules simbolitzen l'estat d'ànim dels Estats Units durant la primera meitat dels anys 70 com "The Texas Chain Saw Massacre" (1974). Els dies de la pau i l'amor quedaven tan lluny com la utopia d'uns fills de les flors que s'havien fet grans a marxes forçades. Charles Manson, Altamont i la imminent desfeta militar al Vietnam havien tenyit l'ambient de negre, l'horror i l'abast de la misèria humana s'havien posat de manifest gairebé de la nit al dia, i cineastes com Tobe Hooper els van presentar a la gran pantalla sense embuts i amb tota la seva cruesa. El cinema de Hooper ens va ensenyar, entre altres coses, que el món no és tan plàcid ni bonic com se'ns havia fet creure creure. Seria bo tenir-ho present en aquests temps que corren.

De vinils, compactes i màquines recreatives

Costa de creure a aquestes alçades, però hi va haver un temps en què alguns venedors de discos van arribar a renegar del vinil amb més força de la que ara empren per a crucificar els formats digitals. Recordo per exemple la visita que vaig fer una vegada a un dels principals establiments barcelonins d'una coneguda cadena de botigues d'articles culturals i d'oci. Corrien els primers anys del segle XXI, la majoria de discogràfiques havien deixat d'editar els seus discos en vinil i jo buscava un títol del qual sabia del cert que no existia edició en cd. Si el vaig anar a buscar en aquell establiment va ser perquè m'havia estat impossible localitzar-lo en cap altra disqueria de Barcelona i perquè aleshores no existien Discogs i similars. El cas és que, quan li vaig demanar a un dels encarregats si disposava de tal disc en format vinil -recordo que ni tan sols vaig tenir temps d'acabar la frase-, ell em va respondre amb un contundent "Aquí no venem vinils" i una mirada de menyspreu que em va fer sentir com si hagués demanat un Big Mac en un restaurant regentat per Ferran Adrià.

Dies enrere vaig tornar a aquell mateix establiment. Vaig comprar el que havia de comprar, i com que em sobrava temps i l'havia de matar d'alguna manera, vaig decidir adreçar-me a la secció de música i posar-me a mirar discos. El primer que hi vaig trobar van ser desenes de cubetes plenes de vinils. I tot seguit, disposats al damunt d'una taula, una sèrie de tocadiscos de diferents colors que vistos de lluny semblaven rèpliques gegants dels primers models d'iPod Shuffle. En aquell precís moment vaig recordar-me d'aquell simpàtic encarregat, em vaig preguntar si seguia treballant en aquella botiga i em van venir ganes de convidar-lo a un cafè per explicar-li quatre coses. Però com que tot plegat hauria servit de ben poc vaig seguir caminant fins arribar a les cubetes de discos compactes, farcides totes elles de plàstics a preus que eren impensables quan el format cd es trobava a l'alça i els vinils s'havien rebaixat a poc més que peces de museu en el pitjor dels sentits. I com qui no vol la cosa, encara en plena secció de música, vaig divisar funcionant a ple rendiment una màquina recreativa d'una popular sèrie d'anime que ara mateix té tant de vintage com el meu reproductor de Minidisc. Reconec que això últim em va desconcertar.

Elliott Murphy - "Aquashow Deconstructed" (2015)

Seguim amb Elliott Murphy. No havia escoltat encara amb prou atenció "Aquashow Deconstructed" (2015), la regravació que el novaiorquès va efectuar cançó per cançó del seu llegendari disc de debut, "Aquashow" (1973). No sóc molt amic d'aquesta mena d'experiments, si bé en aquest cas vaig entendre perfectament les motivacions que van portar l'artista a revisar la seva primera obra a l'estudi. Resumint, la història seria la següent: "Aquashow" va veure la llum al seu moment a través d'una multinacional que des d'aleshores s'ha negat a reeditar-lo i a llicenciar-lo perquè el reediti qualsevol altre segell, cosa que l'ha convertit en un àlbum de culte i una peça molt cotitzada tant per fans com per col·leccionistes. Per tant, l'única manera que tenia Murphy de tornar a posar aquestes cançons a disposició del seu públic era tornant-les a passar per l'estudi i enregistrar-les tal i com ho faria amb qualsevol composició recent.

El cas és que vaig decidir acostar-m'hi després de poder-lo adquirir de mans del seu propi autor un cop finalitzat el seu darrer concert als Hostalets de Balenyà. I un cop escoltat amb atenció he de confessar que m'ha sorprès molt positivament i que ens trobem davant molt més que un simple exercici de revisionisme. Murphy no s'ha limitat a passar la mà per la cara de la multinacional de torn, sinó que s'ha retrobat amb el seu jo de principis dels anys 70 i ha passat comptes amb ell: cada un d'aquells deu talls compostos per un adolescent amb ganes de menjar-se el món cobra nova vida quan es confronta amb l'ofici i l'experiència del Murphy de 2015, un veterà de les carreteres secundàries del rock'n'roll i un supervivent amb totes les lletres.

Per tornar a "Aquashow" es va servir Murphy de qui ha estat el seu principal aliat durant les passades dues dècades, el guitarrista Olivier Durand, així com de Gaspard Murphy, el seu propi fill però sobretot l'última incorporació a un equip de treball que ben aviat podria no entendre's sense les seves aportacions. Pel que fa al tractament dels temes, sobten el to gairebé confessional que adopta "Last of the Rock Stars", les textures estripades a què s'ha reduït "Hangin' Out" o l'estructura gairebé esquelètica de "Poise'n'Pen", així com el boogie robust que ha esdevingut "White Middle Class Blues". Però són els temes més pausats i intimistes, aquells que ja d'entrada es van presentar absolutament despullats i que així s'han mantingut, els que més s'han beneficiat del nou tractament. Escoltar Murphy cantant "How's the Family" amb la seva veu del segle XXI és una experiència absolutament arravatadora.

Last of the Rock Stars

ELLIOTT MURPHY

Plaça Josep Espona, Hostalets de Balenyà

25 d'agost de 2017

En una escena del documental "The Second Act of Elliott Murphy" (2015), Bruce Springsteen afirma que Elliott Murphy va ser una estrella del rock malgrat no assolir mai un reconeixement massiu. Que cançons com "Last of the Rock Stars" o "Rock Ballad" eren, literalment, autèntics hits que mai van arribar a ser èxits en termes estrictament mercantils. I gairebé quatre dècades i mitja després del seu debut amb "Aquashow" (1973), peces com les anteriorment citades adquireixen una dimensió molt més èpica i transcendental cada vegada que el seu autor les interpreta en directe.

El Murphy de 2017 és un supervivent. Un testimoni d'un temps en què qualsevol que disposés d'una guitarra i tingués coses a dir podia aspirar a canviar el món. Un músic incansable que a data d'avui segueix girant de forma constant i rebent el suport d'audiències entusiastes arreu on actua. Un artesà del rock'n'roll que edita pràcticament un àlbum per any i en despatxa les còpies necessàries per a mantenir-se a flot -tot un mèrit en temps d'streaming i formats digitals-. Si "Last of the Rock Stars" va ser al seu dia una declaració de principis i intencions, avui celebra per mèrits propis les essències alliberadores i catàrtiques del rock'n'roll.

Ahir la va interpretar per partida doble als Hostalets de Balenyà, municipi osonenc amb el qual ha arribat el novaiorquès a establir un vincle gairebé espiritual al llarg de les passades dues dècades. Primer ho va fer a duet amb el seu ja inseparable Olivier Durand i en una lectura tan fràgil com reveladora. Posteriorment hi va tornar, aquest cop amb tot el pes d'una banda ben engreixada i evocant tota la visceralitat dels dies del Max's Kansas City. Moment climàtic d'un passi durant el qual Murphy va presentar el seu darrer disc -"Prodigal Son" (2017)-, va recordar les víctimes de l'atemptat de Barcelona ("Ground Zero"), va recuperar perles del fons de catàleg ("I Want to Talk to You") i va encadenar una recta final d'impacte amb "Just a Story from America", "Drive All Night", "Diamonds by the Yard" i "Rock Ballad", aquesta última novament a duet amb Durand.

"Another Day in Paradise" (1998)

Diu un conegut meu que, a l'hora de fer una pel·lícula, tens la meitat de la feina feta si disposes d'una bona banda sonora. Aritmètica i excepcions al marge, és possible que no vagi mal encaminat. Aquesta nit passada he revisat "Another Day in Paradise" (1998, basada en la novel·la homònima d'Eddie Little i estrenada en castellà com "Al final del Edén"). Un thriller sobre robatoris, drogues i fugides que tant poden portar a qualsevol lloc com acabar en un carreró sense sortida. La història d'una parella de lladres professionals que ensenyen l'ofici a una parella d'aprenents sense reparar en despeses i com si no hi hagués demà. Darrere la càmera, un Larry Clark que exposava sense embuts la violència quotidiana amb totes les seves conseqüències. Encapçalant el repartiment, uns aleshores desconeguts Vincent Kartheiser i Natasha Gregson Wagner fent el contrapès a uns ja consolidats James Woods i Melanie Griffith. I entre els secundaris un sorprenent Lou Diamond Phillips ("La Bamba") i fins i tot el mateix Clarence Carter, que s'interpretava a ell mateix damunt d'un escenari. Era aquest últim, ja aleshores il·lustre veterà en matèries com el soul o el rhythm & blues, un dels grans reclams d'una banda sonora que no tan sols ambientava el lloc i el moment de l'acció -els Estats Units de finals dels 60 i principis dels 70- sinó que definia el to del film a ritme de frenètic i greixós Southern Soul. D'Otis Redding a Allen Toussaint, passant per Percy Sledge, el Soul Clan o el propi Carter, gairebé res. El sobtat canvi de registre a la recta final també apuntava enlaire: Bob Dylan entonant "Every Grain of Sand" amb la immensitat dels camps de cotó com a metàfora de la llibertat individual i els títols de crèdit deixant el respectable amb ganes de més. Hi ha pel·lícules que sonen de primera.

"Duel" (1971)

"Duel" (1971, estrenada en castellà com "El diablo sobre ruedas") va ser la pel·lícula que va posar Steven Spielberg al mapa. Una thriller on el conductor d'un automòbil pateix al llarg de tot el metratge l'assetjament d'un camió, que no pas d'un camioner: un dels grans encerts del film és precisament no mostrar el rostre de qui es troba a la cabina -tampoc les seves motivacions- i deixar que el propi vehicle actuï com un personatge més. La icònica imatge del Peterbilt 281 cobrant vida pròpia i portant al límit la paciència i els reflexos d'un incansable Dennis Weaver constitueixen una de les persecucions sobre rodes més ben aconseguides de la història del setè art. I també un exemple de com treure el màxim partit dels mínims recursos: amb tan sols dos vehicles i una carretera -impagables els paisatges del californià Soledad Canyon- Spielberg va saber mantenir la tensió al llarg de gairebé una hora i mitja, i va lliurar un producte molt més sòlid i perdurable que molts blockbusters elaborats a cop de talonari.

John Abercrombie (1944-2017)

JOHN ABERCROMBIE

(1944-2017)

Hi ha músics que posen la tècnica al seu propi servei i d'altres que la posen al servei de la pròpia música, servint-se del domini dels seus respectius instruments per a explorar i obrir nous camins. John Abercrombie era d'aquests últims. Un explorador nat que ens ha deixat a l'edat de 72 anys.

LCD Soundsystem - "Tonite"

LCD Soundsystem s'acosten més que mai als postulats sònics de Daft Punk a "Tonite", el primer avançament d'un imminent nou disc que a priori promet bons moments. Veurà la llum el proper 1 de setembre sota el títol d'"American Dream", i n'han avançat la peça en qüestió amb un simpàtic videoclip.

Recomanació: Elliott Murphy Day

La relació entre Elliott Murphy i els Hostalets de Balenyà ve de lluny. El novaiorquès ha ofert a la població osonenca alguns dels seus concerts més celebrats a casa nostra, consolidant-se actuació rere actuació una relació d'allò més especial entre artista i públic. El proper cap de setmana el municipi celebrarà la seva festa major i ho farà per la porta gran. Ni més ni menys que el Dia Elliott Murphy s'ha anunciat de cara al divendres 25 d'agost. A les 18,30 tindrà lloc al Teatre Ateneu la projecció de l'aclamat documental "The Second Act of Elliott Murphy" (2015), de Jorge Arenillas. I a les 23,00 el propi Murphy actuarà a la plaça Josep Espona presentant el seu darrer disc, "Prodigal Son" (2017). Entrada lliure a tots els actes.

105 anys de John Lee Hooker

Tal dia com avui de 1912 i segons un consens més o menys oficial va néixer John Lee Hooker en un punt no determinat de Mississippi -les dades relatives al seu naixement són tan inexactes que fins hi tot hi ha qui discrepa de la data i de l'any-. Al llarg de les dècades posteriors esdevindria no tan sols un dels exponents més universals del blues, sinó també un dels principals fils conductor entre les encarnacions més primitives i rurals del gènere i les formes elèctriques que van precedir el rock'n'roll. Va morir a Califòrnia l'any 2001, a l'edat de 88 anys i pocs mesos després d'haver ofert el seu últim concert. Bandes com els Animals o els Doors van versionar el seu repertori, Canned Heat li van fer de banda d'acompanyament, i ZZ Top mai han amagat una veneració que es fa evident sempre que sona "La Grange".

Rancid - "Trouble Maker" (2017)

Hi ha bandes a les quals no els cal reinventar-se. Rancid porten dues dècades i mitja practicant un punk de batalla que conjuga activisme de peu de carrer amb èpica de bar, sense despentinar-se i amb la mateixa naturalitat amb què incorpora patrons jamaicans i recicla els postulats de The Clash sense fregar el plagi ni sonar desubicat. A aquestes alçades res fa pensar que puguin lliurar un nou clàssic capaç de fer ombra a l'encara totèmic "...And Out Come the Wolves" (1995), però "Trouble Maker" (2017) es pot comptar sense cap mena de dubte entre les obres més rodones dels californians. Perquè els presenta en un estat de forma que ja voldrien bona part dels seus contemporanis, i perquè dispara l'un darrere l'altre i sense treva arguments tan incontestables com "Track Fast", "Ghost of a Chance", "Buddy", "All American Neighborhood" o un "Telegraph Avenue" que promet emocions fortes quan l'interpretin en directe.

Arcade Fire - "Wake Up" (2004)

El que fa gran una cançó no és el nombre de descàrregues o reproduccions acumulades. Tampoc les dimensions de les sales o recintes que siguin capaços d'omplir els seus autors. Ni tan sols allò que s'hagi escrit sobre ella. El que fa gran una cançó, sigui quin sigui el seu significat, és la seva capacitat d'acompanyar i adreçar-se a tothom per igual en moments tan transcendentals com el que ens ha tocat viure aquests dies. És el cas, per exemple, de "Wake Up" d'Arcade Fire.

Sonny Burgess (1929-2017)

SONNY BURGESS

(1929-2017)

L'imaginari popular sol contemplar Sonny Burgess com un actor secundari en aquell viver de músics pioners que va ser Sun Records. I efectivament, el d'Arkansas no va assolir mai les cotes de transcendència d'un Carl Perkins, un Johnny Cash o un Jerry Lee Lewis -la comparació amb Elvis me l'estalvio, sempre va jugar en una altra lliga-, però talls com "Red Headed Woman" o "We Wanna Boogie" han estat i segueixen essent títols d'absoluta referència per a qualsevol aficionat o devot de la causa rockabilly. L'estil que va definir al capdavant dels seus inseparables Pacers, tan visceral com ben apuntalat, es pot considerar com un dels més singulars de l'època en el marc del gènere en qüestió. Un prisma sònic que es feia seu el manual d'estil del rockabilly però a la vegada jugava amb les seves arrels sobreposant les unes amb les altres o bé destacant-ne una en concret en funció del moment. Burgess s'aproximava al format cançó des de l'òptica hillbilly d'un Hank Williams -va arribar a enregistrar una solvent revisió de "My Bucket's Got a Hole in It"-. Però la trompeta de Jack Nance en títols com els anteriorment citats enllaça directament amb les formes del swing o el dixieland jazz. És més: els patrons rítmics de "We Wanna Boogie" invoquen les essències del jump blues. I les dues notes carregades de distorsió del solo de guitarra de Joe Lewis a la mateixa peça -escoltin la força amb què irromp a partir del minut 1:25- anticipen discursos com els del garatge, el punk o el psychobilly. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

Aureli Rubio al Pastís

AURELI RUBIO

Bar Pastís, Barcelona

19 d'agost de 2017

Costa escriure sobre el concert que Aureli Rubio va oferir la nit passada al Pastís sense referir-se al que havia passat dos dies abans a pocs metres de l'emblemàtic bar barceloní. En certa manera, el simple fet de baixar a peu per les Rambles i adreçar-se a un local que programa música en directe gairebé els 365 dies de l'any ja podia assolir efectes catàrtics en una nit com la d'ahir. I que Rubio hi actués amb tota la normalitat del món -només unes sentides paraules de record a les víctimes van alterar el guió previst- simbolitzava d'una forma molt més que metafòrica el triomf de la vida i les ganes de celebrar-la per sobre de la mort i el terror que volen imposar quatre fanàtics.

Rubio és de Barcelona però canta i toca la guitarra com si s'hagués criat a les profunditats gairebé mitològiques dels Estats Units. La seva veu evoca experiència. La seva tècnica a les sis cordes és tan versàtil que li permet saltar amb tota la seguretat del món i en ambdós sentits la frontera sovint imperceptible entre les formes més primitives del blues i el folk nord-americà. I el seu repertori alterna composicions pròpies amb sòlides revisions dels cançoners de Bukka White ("Parchman Farm"), Blind Lemon Jefferson ("See that My Grave Is Kept Clean") o la Carter Family ("John Hardy Was A Desperate Little Man"). Va anunciar que prepara nou disc de cara a l'any vinent, i en va avançar un parell de fragments dels que carreguen les piles.

Els nous directes dels Stones (i Muddy Waters)

Els Stones a Texas, 1972.

Aprofitant que són a punt de començar una nova gira europea, els Rolling Stones ens obsequien aquest estiu amb tres directes enregistrats quan les entrades pels seus concerts encara es podien pagar sense necessitat de demanar cap crèdit i situar-se a primera fila era qüestió d'arribar més puntual que el del darrere i no de tenir més poder adquisitiu. Tots tres havien vist la llum de forma oficial en vídeo, i ara es presenten per primer cop en disc. Enregistrat a Fort Worth, Texas, durant la gira de presentació d'"Exile on Main Street" (1972), "Ladies & Gentlemen" és per motius evidents un dels documents més apreciats pel que fa als directes dels Stones. També "Some Girls: Live in Texas '78" es va gravar a Fort Worth, tot i que quatre anys més tard. Aleshores presentaven "Some Girls", editat aquell mateix any, i una vegada més sonaven gloriosos. I finalment, "Checkerboard Lounge: Live in Chicago 1981" recull la llegendària actuació de Muddy Waters a l'emblemàtic club del mateix nom amb els propis Stones com a convidats especials -nota important: aquella nit Waters era literalment el puto amo i així queda reflectit al llarg de la gravació-. Eren altres temps, definitivament, i els Stones mai més tornaran a sonar d'aquella manera. Però alguna cosa em diu que encara seran capaços de brillar quan tornin a visitar Barcelona el mes vinent.

De religions i creients

A veure, les coses com siguin. L'Islam té tant de pacífic i d'innocent com el cristianisme o el judaisme. És a dir, absolutament res. Tant la musulmana com la cristiana i la jueva són religions organitzades. I com a tals poden predicar la pau des dels seus mateixos fonaments, però també són responsables en gran part que els éssers humans portem segles matant-nos els uns als altres en nom de profetes enterrats i déus l'existència dels quals ni tan sols es pot provar. Una altra cosa són els creients, les persones que combreguen amb aquestes religions a títol individual i a partir de la seva pròpia fe. Persones que abans de ser creients són això, persones, i com a tals no es poden jutjar en funció de les seves idees o de les seves creences sinó de les seves accions. Amb això vull dir que cap cristià té la culpa que alguns dels que maneguen la seva religió es dediquin a abusar de nens o a emetre discursos homòfobs. I que, per la mateixa regla de tres, cap musulmà té la culpa que una colla de tocats del bolet decidíssin irrompre l'altre dia a Barcelona i a Cambrils fent allò que no té nom.

Barcelona pot arribar a ser molt gran

Que una colla de fòssils feixistes convoquin una manifestació xenòfoba al mateix lloc on ahir van morir 13 persones innocents, i que una contramanifestació farcida de sensibilitats diverses els acabi arraconant, ridiculitzant i deixant en evidència. Barcelona pot arribar a ser molt gran.

Els atemptats als mitjans

Crec que a les facultats de Periodisme s'hauria d'estudiar amb molta atenció i analitzar des d'una perspectiva ètica la manera com els mitjans de comunicació (en general) han tractat i segueixen tractant els atemptats d'ahir. Les xifres són essencials per a un mitjà, cert, però no tot s'hi pot valer i aquest cop s'ha anat massa lluny.

Eddie Vedder & Rahat Fateh Ali Khan - "The Long Road"

Si la guitarra de Woody Guthrie matava feixistes, vídeos com aquest haurien de silenciar extremistes -siguin aquests del tipus que siguin-. No és la versió original, on era el més gran dels Fateh Ali Khan qui cantava amb Eddie Vedder -la trobaran a la banda sonora de "Dead Man Walking" (1995)-, però les imatges i la música resulten especialment reveladores en un dia com avui. "The Long Road", cantada per Vedder i Rahat Fateh Ali Khan, podria ser tota una resposta tant al que va passar ahir a Barcelona com a molts dels comentaris desafortunats que hem pogut escoltar posteriorment i que molt probablement continuarem escoltant durant els propers dies.

Tots som Barcelona

Quan vosaltres prediqueu amb el terror, nosaltres ens ajudem els uns als altres. Mentre vosaltres reseu, nosaltres cantem, ballem, follem, ens emborratxem i, en definitiva, gaudim d'una vida més plena que la vostra. I per molt que vosaltres mateu, nosaltres seguirem vivint. Com abans hem estat París, Londres, Nova York, Madrid, Berlín o Brussel·les, avui tots som Barcelona.

Faire

Donem la benvinguda al que bé podria ser el proper gran exponent d'aquesta nova escena pop francesa que tan bones sensacions ha generat durant l'últim parell d'anys. Faire vénen de París i practiquen un pop sintètic que beu de bandes com Cabaret Voltaire, Yazoo o Visage. Tenen dos discos editats a data d'avui, "C'est l'été" i "Le Tamale" (tots dos de 2017), i el seu repertori compta amb dianes tan precises com "Marie-Louise". Descobreixin-los a Spotify.

Paul Oliver (1927-2017)

Tot just recordava que avui fa 79 anys de la mort de Robert Johnson quan m'he assabentat que ahir ens deixava un dels més grans historiadors i difusors que mai ha tingut el blues -passió que va combinar amb l'estudi de l'arquitectura vernacular d'arreu del món-. El britànic Paul Oliver va ser l'autor de la primera biografia de Bessie Smith, i els seus assajos al voltant del blues segueixen essent a data d'avui bibliografia essencial per a qualsevol estudiós del gènere. Títols com "Blues Fell this Morning: The Meaning of the Blues" (1960) van esdevenir clau a l'hora de potenciar la popularitat del blues en un moment, els primers anys 60, en què aquest estava arrelant molt fort en l'adn musical del Regne Unit. A partir d'aleshores seria qüestió de temps que comencessin a treure el cap bandes com els Rolling Stones, els Yardbirds o els Animals. La resta, com sol dir-se en aquests casos, és història.

79 anys sense Robert Johnson

Doncs el mateix dia en què es commemora la mort d'Elvis Presley, fa anys també que ens va deixar una altra de les figures cabdals de la música dels darrers 100 anys. Robert Johnson va ser amb tota probabilitat el més influent dels músics de Delta Blues. La seva obra i la seva vida han estat objecte de llegendes, especulacions i fins i tot una pel·lícula protagonitzada per Ralph Macchio. El seu repertori gairebé defineix per si sol el blues en el seu estat més primitiu i ha estat una influència essencial per a diverses generacions de músics que van dels Rolling Stones als White Stripes passant per Eric Clapton o Led Zeppelin. I la seva mort a l'edat de 27 anys fa d'ell el pioner involuntari d'allò que s'acabaria anomenant Club dels 27.

Elvis Presley - "Platinum - A Life in Music" (1997)

Són tantes a aquestes alçades les compilacions i antologies dedicades a l'obra del Rei, que sovint costa separar el gra de la palla. "Platinum - A Life in Music" potser no sigui la més definitiva de totes, però al seu moment va suposar un repàs alternatiu a la trajectòria d'Elvis Presley amb un centenar de talls -repartits en quatre compactes i emmarcats en una luxosa edició-, la majoria d'ells inèdits, on alguns dels grans hits del de Tupelo convivien amb preses alternatives i altres rareses. Destacava en aquest sentit la presència d'"I'll Never Stand in Your Way", la segona demo que un jove Presley havia enregistrat a Sun Records amb l'objectiu d'impressionar Sam Phillips, o de la primera presa de "That's All Right", la peça que encapçalaria el single de debut d'Elvis i, segons un consens més o menys popular, la primera mostra de rockabilly mai enregistrada. El gran encert de "Platinum", però, era presentar en ordre cronològic tot un repertori que oferia una visió global, completa i assequible de la vida, l'obra i el llegat d'una de les grans icones culturals dels darrers 100 anys. La caixa en qüestió va veure la llum a través d'RCA l'estiu de 1997, coincidint amb el vintè aniversari de la mort del Rei, i s'ha reeditat recentment per a commemorar-ne els 40 anys. Quatre dècades sense Elvis Presley, i dues de "Platinum".

40 anys sense Elvis Presley

Elvis Presley no va ser el primer ídol musical de masses -abans hi havia hagut Sinatra-. Tampoc va ser el primer en practicar el que s'acabaria anomenant rock'n'roll -se li havien avançat pioners com Ike Turner, Fats Domino o Bill Haley-. Potser ni tan sols va ser qui millor va personificar el significat d'aquesta darrera expressió -entre els seus contemporanis aquest honor podria perfectament correspondre a Little Richard o Chuck Berry-. Però sí que va ser qui va abordar un gènere aleshores nou de trinca des d'una perspectiva més transversal i el va catapultar definitivament a primera línia a cop d'ofici però també de pelvis. Després se'n va anar a fer de soldat, va tornar per la porta gran, es va engreixar i va protagonitzar uns anys anomenats de decadència que molts ja voldrien. Amb tot plegat va marcar diverses generacions, va aplanar el camí a alguns dels músics més influents de les dècades posteriors i va segellar una trajectòria que encara no coneix igual. I avui, el dia en què fa 40 anys que va deixar de respirar, un s'adona que l'estiu melòman no seria el mateix a aquestes alçades sense la commemoració del 16 d'agost. Que soni la música.

Mazinger Z a Tarragona

Estàtua de Mazinger Z a Cabra del Camp, agost de 2017.

L'estàtua de Mazinger Z a l'urbanització Mas del Plata, situada al terme municipal de Cabra del Camp i a poc més de mitja hora en cotxe des de Tarragona, és sense cap mena de dubte un dels elements més singulars i a la vegada menys publicitats de la geografia pop catalana. Un monument a una sèrie d'animació que va ser pionera en molts aspectes i que va acabar marcant més d'una generació, i una peça que bé podria ser única al món però l'existència de la qual és gairebé un secret.

En tota l'urbanització no hi ha un sol cartell que indiqui el camí cap al punt on es troba, i no sembla que l'Ajuntament de Cabra del Camp estigui molt interessat en promoure el que sens dubte podria esdevenir un gran reclam per al municipi -és més: llegint alguns articles de premsa publicats durant els darrers anys en referència al manteniment de la zona, sembla que el consistori fins i tot s'avergonyeixi de la presència del robot a la seva via pública-.

Tot i que, ben pensat, potser és millor d'aquesta manera: ara per ara tan sols s'acosten fins a l'estàtua els incondicionals de la sèrie -que hi celebren una trobada anual- i curiosos que surten de casa amb la ruta ben estudiada -o amb un bon GPS-. Sense aglomeracions, sense massificació i sense cap incident que destorbi la pau d'un veïnat ja acostumat a observar, tan bon punt surt de casa, una rèplica de Mazinger Z a escala gairebé real.

És clar que no estaria malament que algú la catalogués i la documentés com cal, i de passada aportés una mica de llum sobre la seva història -que no és del tot clara i presenta notables alteracions en funció de la font consultada-.

Ryan Adams - "Prisoner" (2017)

Com més escolto "Prisoner" més m'adono que el darrer treball de Ryan Adams és un dels grans discos no tan sols d'aquest 2017 sinó, molt probablement, del present lustre. Si el de Carolina del Nord va començar el segle XXI presentant-se per primer cop com a solista i perfilant-se com una de les grans promeses d'allò que algú havia batejat com a so Americana, aquesta segona dècada de trajectòria al marge de Whiskeytown l'ha acabat de consolidar com un referent, ara sí, indispensable a l'hora de parlar de la música contemporània al marge d'etiquetes. "Ashes & Fire" (2011) apuntava maneres i deixava enrere les ocasionals relliscades -poques, però n'hi havia hagut- de temps pretèrits. "Ryan Adams" (2014) feia un cop de timó estilístic i reinventava el discurs del seu autor tot reforçant-ne la identitat. Una fita que "Prisoner", continuació lògica del citat plàstic homònim, revalida amb títols tan notables com com "Do You Still Love Me?", "Doomsday" o "Shiver and Shake". Ens trobem davant d'un disc de divorci en la més pura tradició de "Blood on the Tracks" o "Tunnel of Love", i d'un Adams a qui ja ningú pot discutir la condició de clàssic i referent de la música nord-americana. Actuacions com la que va oferir a la passada edició del Cruïlla BCN no fan sinó refermar la bona nova.

Marty Robbins - "El Paso" (1959)

La caràtula de "Gunfighter Ballads and Trail Songs".

L'amor, la mort i la venjança. Tres constants que durant segles han alimentat la música popular i que es troben presents també a "El Paso", la cançó més recordada de Marty Robbins i un dels grans títols de la música country de finals dels anys 50 -es va editar com a single i com a part de l'àlbum "Gunfighter Ballads and Trail Songs" (1959), on també figura la no menys notable "Big Iron"-. Bandes com els Grafetul Dead o els Old 97's en van interpretar dècades més tard les seves pròpies versions, i Brian Wilson i Van Dyke Parks s'hi van inspirar a l'hora de compondre "Heroes and Villains". El seu tret més distintiu és amb tota probabilitat el regust Tex-Mex de la guitarra solista -cortesia d'un dels músics de sessió més respectats aleshores a Nashville, Grady Martin-, però la seva essència es troba en la serenitat amb què Robbins canta en primera persona el que podria ser perfectament el guió d'un western èpic.

La peça tracta sobre un pistoler que s'enamora d'una jove mexicana a la ciutat texana d'El Paso. Quan la veu amb un altre pistoler, el protagonista proposa a aquest últim batre's en un duel a mort que acaba guanyant. Derrotat el seu oponent i tement ser jutjat i penjat per assassinat, el primer pistoler busca refugi al desert abans de tornar a El Paso a buscar la seva estimada i ser abatut per les forces de la llei. La cançó dura quatre minuts i vint segons, unes xifres que es troben molt per sobre de la durada de la major part dels singles de l'època. Per això, malgrat incloure's a "Gunfighter ballads and Trail Songs" tal i com Robbins l'havia lliurat en un primer moment, es va optar per editar-la i publicar-ne una versió més curta al single. La qual cosa va obligar, per exemple, a ometre un vers on el protagonista assegura arrepentir-se d'haver mort aquell home.

"El Paso", com tantes altres cançons, es va concebre d'una manera però es va retallar la seva durada -i part de la seva sinopsi- a l'hora de llançar-la com a single amb finalitats promocionals. Qui vagi fer-se càrrec de l'edició no en tenia cap culpa, com tampoc en tenia qui vagi decidir que calia prendre tal mesura: tan sols feien la seva feina en un negoci que funciona com funciona. Però si ens parem a pensar en el resultat final de tal acció i el traslladem a qualsevol altre àmbit artístic, ens adonarem que aquesta pràctica tan habitual en l'àmbit de la música pop equival a menjar-se part del metratge d'una pel·lícula o mostrar mutilada una obra pictòrica -com si a la Mona Lisa li faltés un ull, per entendre'ns-. Potser per això, i malgrat haver-se inclòs la versió curta en incomptables antologies i recopilacions, bona part de les veus autoritzades en la matèria recomanen expressament acudir sempre a la versió inclosa a "Gunfighter Ballads and Trail Songs".

Belvedere du Rayon Vert

Belvedere du Rayon Vert, Cerbère, agost de 2017.

El Belvedere du Rayon Vert va ser al seu moment de màxima esplendor una de les grans atraccions de Cerbère i una de les joies arquitectòniques del sud de França. Un hotel d'allò més luxós, amb el seu propi cinema i pistes de tennis a la terrassa. Exponent de l'arquitectura art déco amb uns acabats que evoquen les formes d'un vaixell, obra de l'arquitecte Léon Baille, va obrir portes l'any 1932 i va allotjar molts dels viatgers que creuaven la frontera franco-espanyola en un moment en què aquesta tenia entre Cerbère i Portbou un dels seus passos més importants. Malgrat tot, els seus anys de glòria van durar poc: l'esclat de la Guerra Civil Espanyola l'any 1936 i el conseqüent tancament de la frontera van interrompre el trànsit de trens entre França i l'Estat espanyol, veient-se afectat el negoci de l'hotel i motivant a la llarga el seu tancament. Actualment l'edifici està catalogat com a monument històric i es pot visitar de forma parcial. Algunes de les antigues habitacions funcionen com a apartaments turístics, i part de les instal·lacions acullen activitats culturals com concerts de petit format o projeccions cinematogràfiques. I el seu aspecte imponent segueix recordant els dies en què Cerbère era una parada gairebé obligatòria per a molts viatgers de llarg recorregut.

El naixement del hip hop a Google

Google commemora avui els 44 anys del naixement del hip hop amb un doodle d'allò més simpàtic. La història de com Kool Herc es va inventar una innovadora tècnica a l'hora de punxar discos que, de passada, plantaria l'arrel de tot un gènere musical. Qui ho explica és ni més ni menys que Fab Five Freddy, un altre nom històric de la cultura hip hop que posteriorment guiarà l'usuari perquè aquest pugui fer la seva pròpia sessió als plats. No deixin de fer-hi un cop d'ull: s'ho passaran bé i aprendran tota una lliçó d'història melòmana. I dit això, potser estaria bé que algú es recordés com cal de Kool Herc, un dels pioners més injustament oblidats per una indústria que avui no es pot entendre sense les troballes que aquest home va fer quatre dècades enrere en un bloc de pisos del Bronx.

Graffiti a Cerbère

Estació de Cerbère, agost de 2017.

El municipi de Cerbère (Cervera de la Marenda en català) suposa la porta d'entrada a França un cop deixat enrere el terme municipal de Portbou i superat l'antic pas fronterer del Coll dels Belitres o el túnel que enllaça els territoris francès i espanyol per transport ferroviari. Precisament en aquest últim àmbit i de la mateixa manera que la de Portbou, l'estació de trens de Cerbère era un important punt de connexió a escala internacional dècades enrere, abans de l'entrada en funcionament dels trens d'alta velocitat i de vies de comunicació com l'Autopista de la Mediterrània. I també com la de Portbou, l'estació de Cerbère presenta avui un aspecte entre decadent i misteriós on els turistes ocasionals conviuen amb estudiosos de la Guerra Civil espanyola. Sigui com sigui, el túnel peatonal que connecta el seu vestíbul amb la resta del municipi ha esdevingut al llarg dels anys una petita meca de l'art urbà al sud de França. Un passatge que grafiters i artistes d'arreu del món han decorat i segueixen decorant constantment amb les seves respectives obres, transformant una estructura purament funcional en un passadís d'allò més viu i colorista.

The Spots - "Beat Beat Beat" (1967)

La influència del beat britànic va ser tal durant l'equador dels anys 60, que l'Europa continental va anar plena de bandes que en feien (o provaven de fer-ne) la seva pròpia versió. The Spots eren d'Hamburg, i van adoptar una pila de noms diferents abans d'establir-se definitivament com a tals i lliurar l'any 1967 aquest plàstic a través del segell Europa. Un "Beat Beat Beat" de títol tan inequívoc com la seva caràtula, i dotze pistes cantades en anglès que s'alimentaven sense reserves del que passava pocs anys abans a Liverpool. La qual cosa podia sonar una mica fora de lloc quan gèneres com el folk-rock o la psicodèlia havien canviat ja les regles del joc, però escoltat en l'actualitat resulta molt més que una curiositat. Un exercici d'estil fet amb tan gust com coneixement de causa, tal i com denoten peces com "Gonna Get Me a New Girl", "I Don't Want to Go" o "I Think About You". No cal dir que l'àlbum porta gairebé cinc dècades descatalogat, però es pot trobar amb relativa facilitat al mercat de segona mà.

Glen Campbell (1936-2017)

GLEN CAMPBELL

(1936-2017)

El camí que va de "Pet Sounds" (1966) a "Rhinestone Cowboy" és tan extens com complex, però Glen Campbell el va recórrer amb total naturalitat i fins i tot va anar més enllà al llarg d'una trajectòria tan monumental com improbable a aquestes alçades. Campbell va començar la seva carrera professional en el marc de la Wrecking Crew de Phil Spector i arribant a participar com a músic de sessió en plàstics com la citada obra magna dels Beach Boys -també va acompanyar a Elvis Presley i Frank Sinatra, entre d'altres-, i posteriorment va esdevenir per compte propi un dels grans arquitectes de la fusió de country i pop -poden afegir a "Rhinestone Cowboy" tota una llista d'estàndards que van adquirir un color especial a les seves mans, cas de "Gentle on My Mind", "Wichita Lineman" o "Southern Nights"-. Durant els darrers anys la seva salut s'havia complicat fins al punt d'haver-se acomiadat -amb tota la dignitat del món- d'un negoci que no s'entendria sense figures com la seva. El seu darrer llançament, oportunament titulat "Adiós" (2017), mantenia les formes i injectava nova vida a clàssics com "Everybody's Talkin'" (Fred Neil) o "Don't Think Twice, It's All Right" (Bob Dylan). El seu cor deixava ahir de bategar, però la seva música ressonarà per sempre.

Àlex Gombau - "Carrers salvatges" (2017)

Membres dels Savage Skulls, una de les bandes citades a "Carrers salvatges" -
Foto Jean-Pierre Laffont.

L'alarma va saltar quan l'aleshores president dels Estats Units, Jimmy Carter, va visitar Charlotte Street i les imatges van donar la volta al món. Corria el mes d'octubre de 1977, i en realitat de Charlotte Street en quedava ben poca cosa. Només el traçat d'una via urbana tan malmesa que ni tan sols figurava als mapes de l'època, envoltat de metres i més metres de solars buits i desolats i les restes d'edificis que els seus mateixos propietaris havien cremat perquè els sortia més a compte cobrar-ne l'assegurança que fer-se càrrec del seu manteniment. Charlotte Street va esdevenir una mena de símbol molt més que metafòric d'allò que havia esdevingut la meitat sud del districte novaiorquès del Bronx durant la recta final dels anys 70. Un entramat urbà fallit, quilòmetres i més quilòmetres de paisatge post-apocalíptic on ni els serveis socials ni la policia donaven l'abast, on les bandes juvenils imposaven la seva llei als mateixos carrers que es disputaven constantment, i on les drogues havien esdevingut una punyent realitat quotidiana anys abans de l'epidèmia del crack.

Va ser també en aquest context on va néixer la que actualment és una de les cultures urbanes més universals del món, el hip hop. Tot un seguit d'expressions que anaven del graffiti al breakdance passant, és clar, per la pròpia música hip hop i el que amb el temps s'anomenaria rap, que van prendre forma al South Bronx dels 70 i que no tan sols van alleujar les tensions al carrer sinó que, sobretot, van oferir a molts d'aquells joves una sortida de l'espiral. Tot això és el que ve a explicar "Carrers salvatges" (2017, Angle Editorial), primera novel·la del barceloní Àlex Gombau i un thriller coral que recorre tots i cada un dels racons d'aquella Nova York oblidada al seu moment i tapada en l'actualitat amb capes i més capes de maquillatge gentrificador. La història d'una família portorriquenya que prova de sortir endavant en un entorn tan incert com hostil. D'un policia honest però conscient que cada dia de servei pot ser l'últim a la comissaria 41, coneguda popularment com a Fort Apache. D'un adolescent seduït per la imponència de bandes com els Savage Skulls. I de la jove estudiant d'intercanvi que, quatre dècades després, es disposa a esclarir l'obscur succés que va marcar les vides de tots ells.

Gombau, militant de l'escena hip hop des que aquesta va arrelar a Barcelona, és traductor d'ofici i ha traslladat al català obres de Michael Chabon, Stieg Larsson i Haruki Murakami, entre d'altres. Referents que d'una manera o d'una altra hauran alimentat la seva pròpia prosa, però si hi ha un autor forani de referència amb qui es pot emparentar aquest debut literari probablement sigui Don Winslow. Per la majestuositat i l'ofici amb què Gombau construeix, desplega i resol un thriller tan addictiu com monumental. Però sobretot pel coneixement del terreny i del context que demostra a l'hora d'emmarcar una història de ressonàncies universals -amor, crim, mort, venjança- en un marc tan concret -i tan desconegut- com és el Bronx dels anys 70. Un temps i un moment que "Carrers salvatges" retrata amb tanta precisió com les obres de Winslow ho fan amb els narcos mexicans o la cultura surf californiana dels 60. Per les seves pàgines hi desfilen bandes com els citats Savage Skulls o els Ghetto Brothers -totes elles documentades a la premsa de l'època-, organitzacions com el Black Panther Party o els Young Lords, i fins i tot pioners del hip hop com Grandmaster Flash o Afrika Bambaataa. Actors de pes en una història del Bronx que algú hauria de traduir a l'anglès i publicar al mercat nord-americà. De ben segur, a Hollywood hi hauria garrotades per adquirir-ne els drets.

"Cut Bank"

No són pocs els elements que connecten "Cut Bank" (2014), per ara l'única incursió a la gran pantalla del realitzador televisiu Matt Shakman, amb "Fargo" (1996) dels germans Coen -per cert, el nom de Shakman figura als crèdits de la sèrie inspirada en aquest darrer film-. D'entrada la localització: una població remota (Cut Bank) d'un estat remot (Montana) situat just al sud de la frontera que separa els Estats Units del Canadà. Però sobretot una història que parteix de l'escenari d'un crim per a destapar tota una trama on res és el que sembla i on les coses tendeixen a no sortir tal i com els seus responsables s'esperen. A saber, l'assassinat d'un aparentment innocent carter és tan sols part d'un muntatge que un (no tan) espavilat noi de poble ha posat en marxa amb l'objectiu de cobrar una sucosa recompensa. El que es desencadena a partir d'aquest punt -baralles, mals entesos, morts- dóna lloc a un thriller ben carregat d'humor negre. Encapçala el repartiment Liam Hemsworth, però seria injust obviar una llista de secundaris on destaquen noms com els de Bruce Dern, Billy Bob Thornton, John Malkovich o Michael Stuhlbarg. La banda sonora també té el seu punt: que els títols de crèdit s'acompanyin amb "Cut Bank, Montana" de Hank Williams Jr. no deixa de resultar d'allò més oportú.

Screams

Una d'aquelles bandes que haurien merescut una sort molt millor de la que van tenir al seu moment i que, de tant en tant, va bé recuperar de l'oblit. Screams eren de l'estat nord-americà d'Illinois, i algú va dir d'ells que es tractava de la primera banda punk del Midwest. En realitat, el seu únic disc -editat l'any 1979 amb títol homònim- s'inclina més cap a discursos com els del power pop o la New Wave, i no desentonaria en absolut al costat de les discografies de The Knack, The Beat, The Only Ones o altres contemporanis. Ignoro si el plàstic en qüestió es troba actualment en catàleg -alguna cosa em diu que no-, però si en localitzen un exemplar no dubtin en fer-se'l seu. Peces com "Paper Dolls" o "Angeline's Toys" bé s'ho valen.

Army of One

No em puc declarar un gran seguidor de les pel·lícules Larry Charles, però he passat una molt bona estona amb la que per ara és l'última obra del director nord-americà. "Army of One" (2016, estrenada en castellà amb el títol d'"Operación: Bin Laden") és una comèdia molt àcida inspirada en el cas real d'un fuster de Colorado que va decidir anar pel seu compte al Pakistan a la recerca i captura de Bin Laden. Sí, ho han llegit bé. Un tal Gary Faulkner va sentir una mena de crida divina que el va impulsar a creuar mig món i, armat amb una katana, endinsar-se en un dels territoris més perillosos del planeta a la recerca del terrorista més buscat de la història. L'interpreta un esplèndid Nicolas Cage en una de les seves actuacions més definitives.

The Dave Clark Five

El de The Dave Clark Five és un cas curiós. Una banda que al seu moment va competir amb els mateixos Beatles pels primers llocs de les llistes d'èxits d'ambdós costats de l'Atlàntic, que va arribar a amenaçar seriosament el liderat dels propis Fab Four en allò que els nord-americans van anomenar British Invasion, i que comptava entre els seus seguidors amb les filles de l'aleshores president dels Estats Units, Lyndon B. Johnson. Després van arribar altres temps, la psicodèlia va situar-se al centre (o gairebé) del relat pop i la banda londinenca, aparentment incapaç d'adaptar-se al nou escenari, va decidir deixar-ho estar. Fins al punt que el propi Dave Clark, bateria i líder de la formació -i administrador del seu llegat un cop dissolta aquesta-, va negar-se durant dècades a reeditar o llicenciar el catàleg del grup de forma total ni parcial. Durant molt de temps, peces com "Glad All Over" -el single que havia expulsat els Beatles i el seu "I Want to Hold Your Hand" del capdamunt de les llistes britàniques el gener de 1964- van trobar-se descatalogades i eren impossibles de localitzar o adquirir de forma oficial. I actualment tampoc és que sigui una tasca gens fàcil: des dels 90 s'han publicat, sempre amb comptagotes, diversos recopilatoris -el més complet d'ells és "The History of The Dave Clark Five", editat per Hollywood Records l'any 1993- que a data d'avui també es troben fora de circulació -no cal dir que Clark no sembla gaire amoïnat pel tema, i molt menys disposat a posar-hi remei-. Tot plegat ha acabat fomentant un oblit més que relatiu envers una banda que va ser tan o més gran que molts dels tòtems que de seguida ens vénen al cap si parlem del rock britànic de mitjans dels 60.

50 anys de "The Piper at the Gates of Dawn"

Pink Floyd no va ser la primera banda psicodèlica de la Gran Bretanya, però sí que va ser una de les primeres formacions del Regne Unit en aproximar-se al gènere en qüestió des d'una perspectiva i amb un accent inequívocament britànics. De la mateixa manera, els primers anys de la seva trajectòria resulten clau a l'hora d'entendre la transició de la psicodèlia cap al rock progressiu. "The Piper at the Gates of Dawn" (1967) va ser el seu primer disc llarg, l'únic que van arribar a enregistrar amb Syd Barrett encara a les seves files, i segons diu la llegenda el van gravar als estudis d'EMI a Abbey Road mentre els Beatles enllestien "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967) a la sala del costat.

Les onze pistes de "The Piper at the Gates of Dawn" capturaven no tan sols l'essència dels primers Pink Floyd, sinó també de la psicodèlia britànica entesa com a gènere musical en ella mateixa. Ens trobem davant d'un repertori que deixava enrere les textures més pop dels dos primers singles de la banda -"Arnold Layne" i "See Emily Play", editats pocs mesos abans i no inclosos a l'àlbum- en favor de paisatges més rocallosos ("Lucifer Sam"), excursions còsmiques en el sentit literal del terme ("Interstellar Overdrive"), motius avantguardistes ("Astronomy Domine") i cançons tan inequívocament barrettianes com "Bike". Quedaven lluny els dies dels exercicis de precisió acústica i els macroconcerts mastodòntics, però encara en l'actualitat trobaran qui assenyali aquells Floyd com els més genuïns de tots. Avui fa 50 anys que van lliurar aquell debut en llarg.

Goldy McJohn (1945-2017)

GOLDY McJOHN

(1945-2017)

Tenia quinze anys el primer cop que vaig escoltar "Born to Be Wild", aquell himne de carretera amb què Steppenwolf havien eixamplat l'angle de visió de la psicodèlia per a posar les bases de gèneres futurs com el hard rock, el heavy metal o fins i tot l'stoner. I el primer que em va cridar l'atenció va ser el so de l'orgue durant les estrofes. La manera com el Hammond B3 de Goldy McJohn donava resposta a la veu de John Kay amb una entrada tan seca com directa i un timbre que semblava el d'un to telefònic banyat en àcid. El posterior duel entre l'orgue de McJohn i la guitarra de Michael Monarch directament acabava elevant la peça en qüestió a cotes estratosfèriques.

No va suposar "Born to Be Wild" l'única ocasió en què les tecles de McJohn sostenien gairebé totes soles el so de la banda canadenca. Al mateix disc de debut homònim (1968) hi figurava "Everybody's Next One", on un piano inicial evocador del "Let's Spend the Night Together" dels Rolling Stones deixava pas a un hipnòtic i penetrant patró d'orgue que marcava la tònica a seguir pel tema en qüestió. Tot i que l'aportació més definitiva de McJohn al so d'Steppenwolf probablement fos -amb permís de la citada "Born to Be Wild"- aquell viatge interestel·lar que es marcaria tan sols uns mesos més tard a "Magic Carpet Ride", peça inclosa al segon disc de la formació -"The Second" (1968)- i tota una postal sonora de la recta final dels 60. El teclista ens deixava el passat dia 1 a causa d'un atac de cor.

"The Fabulous Johnny Cash", millor en vinil

Un dels motius pels quals prefereixo escoltar música en qualsevol suport físic abans de fer-ho en format digital no és tant el fet de poder tocar amb les meves pròpies mans la font d'allò que escolto -el disc-, sinó sobretot la relació que puc arribar a establir amb l'objecte en qüestió. Sóc perfectament conscient de quan, on i com vaig adquirir alguns dels compactes, vinils i cassettes que més m'han acompanyat al llarg de la vida. Recordo com si fos ahir el primer cop que vaig comprar-me un disc amb els meus propis diners -la qual cosa implica un grau d'esforç i recompensa que no té equivalent possible en cap plataforma d'streaming-. I em fascina imaginar-me les històries que amaguen alguns dels incomptables plàstics que he arribat a adquirir en mercats de segona mà. Ahir a la tarda vaig punxar el meu vinil de "The Fabulous Johnny Cash" (1958), el tercer disc de l'Home de Negre i el primer que editava sota el paraigües de Columbia. Una edició nord-americana que va passar per moltes i diverses mans abans de venir a parar a les meves. I no els enganyaré: la caràtula es troba en un estat pitjor del que permet apreciar la fotografia i el vinil, per dir-ho en termes col·loquials, sona a vell. La qual cosa li suma encant sense restar-li valor. Perquè una cosa és el gustàs que provoca el simple fet d'escoltar "I Still Miss Someone" o "Don't Take Your Guns to Town", dos diamants sonors que sempre entraran de fàbula sigui quin sigui el format. Però una altra de molt diferent és saber que aquell plàstic negre que fa voltes sota l'agulla ja acumulava dècades de servei abans de néixer un servidor, i ser conscient que passi el que passi seguirà servint durant moltes dècades més un cop jo estigui criant malves i l'ordinador amb el qual escric aquest text s'hagi quedat obsolet.