Barcelona era una festa...

Pau Riba, un dels testimonis que intervenen a "Barcelona era una festa".

El Canal 33 emetia la nit passada el documental "Barcelona era una festa (Underground 1970-1980)" (2010), de Morrosko Vila-San-Juan. Retrat d'una Barcelona en plena expansió cultural i social, la del tardofranquisme i la Transició, el seu visionat permet comprovar com determinades coses no han canviat tant. Els d'aquella contracultura eren temps foscos en què la Ciutat Comtal exercia de porta entre una Espanya en blanc i negre i els aires renovadors que venien d'Europa. Aires renovadors que, un cop filtrats per l'essència autòctona, esdevindrien l'arrel de les citades transformacions. Quatre dècades després, els temps tornen a ser foscos -potser mai han deixat de ser-ho-. Barcelona segueix trobant-se més a prop d'Europa que bona part de l'estat que l'envolta. I és d'aquesta mateixa Europa d'on segueixen arribant aires renovadors. El que ha canviat és la citada essència. Una essència que aleshores era inquieta i permeable, i que ha esdevingut amb el pas del temps conformista i immobilista. Tant com unes Rambles que durant anys van ser un dels epicentres de la contracultura i que en l'actualitat són un parc temàtic on la població autòctona no es vol ni acostar. També ha canviat el concepte d'underground. "No érem underground perquè ho volguéssim ser, sinó perquè no encaixàvem enlloc", afirmava un dels participants al documental. I aquesta, si m'ho permeten, és l'arrel de tot plegat. Quaranta anys després, fins i tot conceptes com underground o alternatiu s'han corporativitzat. Per això, el que abans era una actitud vital ara és poc més que un posat. Una vanitosa afirmació de l'ego de tota aquella modernor que juga a ser hipster quan surt de la feina.