El grup punk que agrada als mods

BUZZCOCKS

Sala Apolo, Barcelona

24 de març de 2015

Són nombrosos i de pes els arguments que fan de Buzzcocks una de les bandes més significatives i singulars de la seva generació. El seu ep de debut, "Spiral Scratch" (1977), és oficialment acceptat com la primera referència discogràfica etiquetable com a indie. En plena febre de l'imperdible, van ser dels pocs que van preferir una revolució on els conflictes existencials pesessin més que la política de manual -la qual cosa ha fet perdurar el seu discurs més enllà de les trinxeres del 77 i els permet tocar els seus clàssics nit rere nit sense sonar nostàlgics ni caducs-. Gairebé quatre dècades després segueix el seu cànon generant incomptables aproximacions que mai assoleixen els acabats del producte original. I ells -Pete Shelley i Steve Diggle als comandaments, Chris Remington i Danny Farrant alimentant els motors des de la base rítmica- segueixent essent aquell grup punk que agrada als mods. Aquell grup pop que desperta simpaties entre els skinheads. I una de les poques formacions que aconsegueixen posar joves universitàries a ballar pogo mentre punks amb cresta de colors entonen a viva veu autèntics cants al desengany sentimental.

Tot això i més es va observar la nit passada a l'olla a pressió en què els de Manchester van transformar la sala Apolo durant gairebé una hora i mitja. Inici aclaparador amb "Boredom", "Fast Cars" i "I Don't Mind", trio d'asos tan sols comparable amb el triplet amb què es van acomiadar: "Harmony in My Head", "Ever Fallen in Love?" i "Orgasm Addict". De seguida s'ha dit. I entre punta i punta, és clar, tota una artilleria de precisió que puntualment va baixar d'intensitat però en cap cas va errar la diana. "What Ever Happened to?", "You Say You Don't Love Me", "Autonomy", "Promises", "Love You More", "Noise Annoys", "What Do I Get?" i tot allò que vostès vulguin. Inclosa una bona ració de "The Way" (2014), un àlbum que a la pràctica tan sols serveix a Shelley i companyia per a tornar a sortir de gira però que no deixa d'amagar tresors tan notables com "In the Back" o la ramoniana "Chasing Rainbows". Peces que haurien resultat quatre dècades enrere tan efectives com tota la resta, i que en el context actual refermen un fet indiscutible. Que de Buzzcocks només n'hi ha uns i que segueixen essent els millors en allò que fan.