The Hangmen

Credibilitat i llarga durada.

La ciutat de Los Angeles no sol concedir segones oportunitats. No ho ha fet mai amb cap dels milers d'aspirants que peregrinen a Hollywood amb l'esperança de progressar en el negoci del setè art, ni ho ha fet amb tantíssimes bandes i solistes que han provat sort en alguna de les seves múltiples escenes musicals. The Hangmen van arribar a la metròpoli californiana a finals de la dècada dels 80, un moment en què el rock dur començava a deixar de banda l'estètica glam per tornar a les seves formes més primàries i viscerals, i com tants altres contemporanis van passar de ser els 'següents Guns N'Roses' a veure's atrapats al purgatori dels artistes de culte malgrat haver publicat un àlbum homònim tan notable com mal promocionat el 1989.

Hauria de passar ben bé una dècada abans que Bryan Small, líder i rostre més visible del grup, tornés a trepitjar un estudi de gravació amb una formació renovada de The Hangmen -amb les sis cordes de Jimmy James com a incorporació més destacada- i en sortís amb un plàstic, "Metallic I.O.U." (2000), que va suposar, més que una segona oportunitat, un nou punt de partida. La base de tot el que ha vingut a continuació, una trajectòria que sempre ha navegat per sota de l'abast dels radars -per no tenir, la banda no disposa ni tan sols d'entrada a Wikipedia, cosa que no deu treure la son a Small ni a James- però coherent amb ella mateixa. Sense haver alterat el curs de cap esdeveniment, però donant peu a una discografia que encara no ha registrat cap pas en fals.

La seva referència més recent és "Cactusville" (2019), un àlbum de rock'n'roll amb totes les lletres, amb gust de bourbon, tabac i cervesa freda, que remet a carreteres infinites i bars amb parets de fusta i llums de neó, i que convida a viure cada minut com si fos dissabte a la nit. Rebaixant respecte d'anteriors elements les coordenades més estridents i la vessant més punk del so de la banda, però presumint encara d'una fortalesa i una manca d'artificis que equivalen a credibilitat i llarga durada en un ofici com el que aquesta gent porta tres dècades practicant. Ritmes pesants, guitarres que destil·len suor i la veu macarra d'Small perfilant vinyetes tan suggeridores com "Lookin' for Blood" o "Death Valley". Molt més que una segona oportunitat, el simple fet de poder lliurar a aquestes alçades una obra d'aquesta mida.