dimecres, 2 de desembre del 2020

Cabaret Voltaire - "Shadow of Fear" (2020)


Foguejats a la gèlida Sheffield de la dècada dels 70, Cabaret Voltaire van encaixar en l'eclosió de l'electrònica al Regne Unit en plena era post-punk, però sempre es van mantenir (com a mínim) un pas per davant de bona part dels seus contemporanis. Venien del krautrock, la música disco els havia seduït de forma paral·lela al punk, estètica i filosòficament es trobaven més a prop de Suicide que de qualsevol dels seus compatriotes, i la seva discografia enllaça els fonaments del pop sintètic i allò que s'anomenaria música industrial amb els del techno, el house o la cultura rave. A més de quatre dècades del seu debut discogràfic –"Extended Play" (1978)-, la seva obra es pot contemplar com el punt de partida d'incomptables corrents però també com un producte fresc i sense data de caducitat. Tot un catàleg al qual cal sumar ara el primer àlbum de Cabaret Voltaire des que Richard H. Kirk va recuperar-ne el nom ara fa sis anys, ja com a projecte unipersonal.

"Shadow of Fear" (2020, Mute Records) no pot sonar de cap manera tan revolucionari com bona part dels títols pretèrits, però encara presenta Kirk com un explorador sònic que mira endavant enlloc d'emmirallar-se en glòries passades. Les vuit peces que conformen el plàstic retroalimenten el llegat propi amb tot allò que ha arribat a inspirar, i de passada deixen en evidència tota aquella modernor que ha vingut a inventar-se la sopa d'all. La inicial "Be Free" esdevé una enèrgica declaració d'intencions en un escenari global tan distòpic com el que perfilen els seus ritmes tribals i els seus acabats sintètics. "Night of the Jackal" ens transporta a totes aquelles pistes de ball subterrànies on l'hedonisme era la més política de totes les declaracions. "Microscopic Flesh Fragment" canalitza en sis hipnòtics minuts tota la claustrofòbia i l'opressió acumulades en l'herència industrial del nord d'Anglaterra. I la desconcertant "What's Goin' On" es perfila, des del seu mateix títol, com la banda sonora del caos estructural del món postmodern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada