R.I.P. Gary Smith

Gary Smith.

Són dies tristos per al rock alternatiu que va definir bona part del so dels 90. A la mort de Van Conner, baixista d'Screaming Trees, hi hem de sumar el traspàs aquest mateix mes de gener del productor Gary Smith, figura clau als inicis de bandes com Throwing Muses o Pixies. Als primers els va obrir les portes de l'escena de Boston que els va fer de rampa de llançament, i els va produir dos àlbums –"House Tornado" (1988) i "Hunkpapa" (1989)-. Als segons els va produir aquell debut incontestable que va ser i segueix essent "Come On Pilgrim" (1987). També va treballar amb gent com 10.000 Maniacs, Juliana Hatfield, The Feelies o The Chills, i va arribar a ser copropietari dels Fort Apache Studios amb Billy Bragg.

El distòpic retorn de Pantera

Postal distòpica: els 'reformats' Pantera actuant a Mèxic davant d'un oceà de mòbils.

Les reunions a priori impossibles de bandes que ja havien dit tot allò que havien de dir al seu moment, ha estat una de les grans constants de la crònica pop durant el que portem de segle XXI. Si durant els primers anys del present mil·lenni es van materialitzar retorns a priori tan improbables com els dels Stooges, New York Dolls o Pixies, la gallina dels ous d'or no ha deixat de donar els seus fruits des d'aleshores i pràcticament no ha passat un sol any sense que s'anunciés algun retorn més o menys afortunat en termes artístics però en tot cas lucratiu en termes de taquilla.

L'últim capítol d'aquest serial el protagonitzen uns Pantera la reunió dels quals no tan sols era altament improbable per l'absència dels seus dos membres fundadors –els germans Abbott, Dimebag Darrell i Vinnie Paul, morts respectivament el 2004 i el 2018-, sinó perquè la formació clàssica del grup havia implosionat al seu dia fins acabar com el rosari de l'aurora. Però ja se sap, a aquestes alçades no hi ha res que sigui impossible, menys encara quan els dos màxims interessats no poden venir a fer cap reclamació. I d'aquesta manera, s'anunciava l'estiu passat el retorn del quartet texà amb Zakk Wylde (Black Label Society, Ozzy Osbourne) i Charlie Benante (Anthrax) ocupant les vacants.

Un retorn que va generar molta expectació i que es va materialitzar el passat 2 de desembre al festival mexicà Hell & Heaven –després van iniciar una gira per l'Amèrica Llatina que s'espera a la resta del món de cara a l'any vinent-, on Phil Anselmo i Rex Brown van presumir de bona forma mentre es feien el bany de masses de la seva vida i les noves incorporacions van refermar la seva solvència tot rescatant un cançoner sense el qual no s'entendria el metal de les passades tres dècades. Tot plegat, és clar, davant d'un públic tan superlatiu com àvid de veure en directe una banda que simplement no existeix ni pot existir. Perquè, diguin el que diguin, això no és Pantera.

Poden estar fent concerts apoteòsics –i els vídeos que circulen per la xarxa fan molt bona pinta-, i la gira de torn fins i tot podria haver estat un bonic homenatge als Abbott si les coses haguessin anat d'una altra manera. Però malauradament ja és massa tard per reviure una banda literalment irrepetible a tots els efectes. Vaig visionar dies enrere un fragement de l'actuació que van oferir al Hell & Heaven, concretament la interpretació de la sempre aclaparadora "Walk", davant d'una munió de metalheads del segle XXI que no van dubtar en immortalitzar el moment amb els seus telèfons mòbils. I francament, ara mateix no soc capaç d'imaginar-me cap escena més distòpica que la de Pantera tocant en un escenari sense els germans Abbott, i davant d'una multitud literalment tapada pels dispositius de torn.

Rock alternatiu al súper

Pixies.

Diuen que t'has fet gran quan els teus futbolistes i músics de capçalera són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que bona part dels meus músics de capçalera estan morts, potser m'hauria de guiar per altres baròmetres. Com per exemple els llocs on acabes escoltant algunes d'aquelles cançons que t'han acompanyat com a mínim durant mitja vida. El cas és que ahir vaig anar al súper a comprar el sopar i van sonar dos clàssics de Pixies i Madness. "Here Comes Your Man" i "Our House", així, l'un darrere l'altre.

Aleshores em vaig adonar que no fa pas tant que aquestes mateixes cançons solia escoltar-les a les catacumbes de la plaça Reial mentre esperava que sortís el sol. D'acord, fer-se gran és més una qüestió mental que una altra cosa. Però qui ens hauria dit a tota aquella generació que l'any 2004 vam assistir al Primavera Sound al concert d'uns Pixies acabats de reformar com si es tractés de la resurrecció del Messies, que un dia acabaríem escoltant un dels himnes d'allò que solíem anomenar rock alternatiu en un entorn tan poc probable com la secció de fruites i verdures d'un supermercat.

Nation of Language

Una banda de Brooklyn.

Una banda de Brooklyn que sona tal i com sonaven les bandes de Brooklyn durant la primera dècada del present segle, o tal i com ho feien les de Manhattan immediatament abans. Nation of Language és un jove trio essencialment novaiorquès que sap treure suc de registres musicals patentats molt abans de néixer cap dels seus components, com ara el post-punk més atmosfèric o el dream pop d'acabats digitals. El seu primer àlbum, "Introduction, Presence", va veure la llum la passada primavera i és especialment indicat per a seguidors de The National o Interpol, també de The Cure o New Order. Més recentment s'han despenjat amb una lectura de "Gouge Away", el clàssic de Pixies, que aborden com si es tractés d'un original de Yazoo.

Vaughan Oliver (1957-2019)

VAUGHAN OLIVER

(1957-2019)

Tothom qui encara valora els formats físics a l'hora d'escoltar música enllaunada coincideix en assenyalar la caràtula, el disseny i el packaging d'una obra discogràfica com un d'aquells valors afegits amb què els formats digitals mai podran competir. No descobrirem ara, de fet, que fins i tot determinades bandes o segells s'acaben associant amb una estètica determinada. En el cas de 4AD, un dels segells més emblemàtics de la música independent de les passades quatre dècades, el component estètic dels seus llançaments no s'entendria sense els dissenys de Vaughan Oliver, que van il·lustrar àlbums icònics de bandes com Cocteau Twins, Dead Can Dance, Throwing Muses, Red House Painters o Pixies –amb els quals va seguir treballant, ja fora de 4AD, quan van tornar a l'activitat discogràfica l'any 2014-. Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

Kim Shattuck (1963-2019)

Foto Lindsay Brice/Getty Images.

KIM SHATTUCK

(1963-2019)

Impossible obviar la seva efímera connexió amb uns Pixies que semblaven perdre el nord per moments, però al mateix temps injust atorgar més pes al seu celebrat pas per la banda de Boston que al que va ser el seu gran projecte vital. Kim Shattuck va ser la vocalista, guitarrista i líder de The Muffs, una de les formacions més fresques del panorama punk californià dels 90 i un dels grans noms a reivindicar del rock alternatiu nord-americà d'aquella dècada. I abans, no ens n'oblidem, havia militat a l'òrbita del garage rock de la mà de les igualment imprescindibles Pandoras. Ens ha deixat a l'edat de 56 anys, com a conseqüència d'una llarga malaltia i havent influït diverses generacions de dones que a dia d'avui encapçalen les seves pròpies bandes. Descansi en pau.

Pixies - "Beneath the Eyrie" (2019)

De la mateixa manera que els Stooges, els Sonics o fins i tot els Sex Pistols, Pixies era una d'aquelles bandes que diverses generacions havien conegut com a part d'un passat que a priori mai més podria ni hauria d'haver tornat. Com a formacions pioneres de naturalesa més o menys efímera que en qualsevol dels casos ja havien dit tot allò que havien de dir als seus respectius moments. Que totes elles hagin tornat als escenaris amb resultats més satisfactoris en termes mercantils que durant les seves respectives primeres etapes, és un símptoma dels temps que portem vivint (aproximadament) des del canvi de segle. Que un àlbum de Pixies sense Kim Deal pugui considerar-se efectivament un àlbum de Pixies, és un debat a aquestes alçades tan estèril com l'esperança que els autors de "Surfer Rosa" (1988) i "Doolittle" (1989) tornin a facturar cap obra a l'alçada d'aquests dos canònics títols.

El cas és que ja són tres els plàstics que els de Boston han lliurat des de la seva celebrada reunió ara fa 15 anys -tots ells sense Deal, que va optar per abandonar el vaixell abans que la banda tornés a l'estudi-. I aquest "Beneath the Eyrie" (2019) segueix la tònica del seu predecessor, aquell "Head Carrier" (2016) que es manifestava més inspirat que el decebedor "Indie Cindy" (2014) però encara a anys llum de les essències fundacionals d'una banda que podia ser qualsevol cosa menys previsible. Perquè aquest és el problema de "Beneath...". Que no hi falten les bones cançons -"On Graveyard Hill", "This Is My Fate" i "Catfish Kate" conviden perfectament a passar per caixa quan els de Boston actuïn el mes vinent al Sant Jordi Club-, però la tònica general és aquella mateixa fórmula que tantíssimes bandes indies han seguit fins a l'extenuació durant el passat quart de segle. És clar que aquí estem parlant precisament dels pares de la criatura, i només per això se'ls pot seguir perdonant l'absència d'un "Debaser" o un "Vamos".

30 anys de "Come On Pilgrim"

Si es pot considerar Pixies com la banda fundacional del rock independent dels 90, "Come On Pilgrim" (1987) és la primera pedra d'aquell so que alternava calma amb tempesta i que esdevindria influència cabdal per a bandes com Nirvana. L'ep de debut dels de Boston suposava una de les cartes de presentació més sòlides del seu temps i comptava amb arguments de la talla de "Vamos", "Caribou" o "The Holiday Song". Va veure la llum tal dia com avui de fa tres dècades.

La segona etapa de Pixies

Pixies 2016: Paz Lenchantin, David Lovering, Joey Santiago i Black Francis.

Se'm fa estrany parlar de Pixies com un grup en actiu i amb present. Llegir entrevistes on parlen de nous discos, assistir al llançament dels citats treballs i saber que aquesta tardor tocaran a Barcelona per quarta vegada des que es van reformar. L'expectació que genera cada un dels seus moviments, les multituds que arrosseguen als seus concerts i, és clar, el fet que comptin amb una baixista que no és Kim Deal -no és que tingui res en contra de Paz Lenchantin, simplement se'm fa estrany-.

Per a mi Pixies sempre va ser una banda que s'havia separat abans que jo la pogués descobrir, un grup de culte reivindicat per Kurt Cobain, una formació a la qual mai arribaria a veure en directe -hi va haver un temps en què certs retorns semblaven impossibles-. I aleshores van arribar l'any 2004, la reunió, el seu bany de masses a l'últim Primavera Sound que va tenir lloc al Poble Espanyol i, ho dic sense la perspectiva que m'hauria atorgat el fet d'haver-los vist al seu moment, un directe solvent i a l'alçada del que se n'esperava. I com que la cosa va anar tan bé, la nova etapa de Pixies s'ha anat perpetuant fins al punt que els de Boston ja porten més anys en actiu durant el segle XXI que durant la seva primera encarnació.

Han anunciat nou disc pel dia 30 d'aquest mateix mes, un "Head Carrier" del qual han avançat diverses peces i que ara per ara s'intueix més digne que el decebedor "Indie Cindy" (2014). També han anunciat un concert que tindrà lloc el 20 de novembre al Sant Jordi Club -la primera actuació barcelonina d'aquesta segona etapa que no tindrà lloc en el marc de cap festival-. Jo no hi aniré, ho dic amb tot el respecte del món cap a la banda i desitjant a qui hi assisteixi la millor vetllada possible, però jo no hi aniré. Perquè Black Francis i companyia ja em van dir tot el que em podien dir en aquell llunyà Primavera Sound 2004. I perquè per molt digne que resulti "Head Carrier", per molt que Pixies siguin ara una realitat impensable fa quinze anys, se'm fa estrany que aquell grup de culte de qui tan sols Cobain semblava recordar-se sigui ara un nom en actiu, amb present i reclam multitudinari.

Informes, conclusions i... l'EP de Pixies

La formació actual de Pixies.

Declaracions de Frank Black publicades aquest mes d'octubre per l'edició espanyola de Rolling Stone. "El nostre mànager ens va dir que ens mostraria l'informe que havia elaborat al llarg de l'any anterior sobre el negoci musical. Ens va ensenyar les seves xifres, les conclusions de les reunions que havia mantingut i ens va dir que primer havíem de treure un EP, no un àlbum. Vam respondre 'Té bona pinta, quan comencem a assajar?'". Fa poc més de dues dècades, Pixies abanderaven des de l'altre costat de l'Atlàntic allò que es va anomenar rock alternatiu. Actualment, el seu líder es dedica a parlar d'informes, negocis, xifres i conclusions de reunions. Potser per això, perquè aquest EP no respon a cap necessitat artística sinó a criteris purament corporatius, sona fred, mecànic i mancat d'aquella eterna frescor marca de la casa.