Prèvia de l'Altaveu 2017

The Flamin' Groovies.

El festival Altaveu amplia horitzons i enceta nova etapa en la seva edició més internacional. The Flamin’ Groovies, Los Enemigos, Ala.ni, Kadhja Bonet, Maria Arnal & Marcel Bagés i Joana Gomila Folk Souvenir són tan sols alguns noms d’una programació que es complementarà amb activitats divulgatives i propostes familiars. Del 8 al 10 de setembre a Sant Boi de Llobregat. Prèvia d'un servidor a B-Magazine.

Beachwood Coyotes

La història que llegiran a continuació gairebé podria ser el guió d’un thriller dels bons. Jason Nott es trobava sol i desconcertat a Los Angeles després d’assistir a la fi del seu grup de tota la vida, una banda amb la qual havia girat durant anys per tota la geografia nord-americana i que havia implosionat davant mateix dels seus nassos després d’un concert a la City of Angels. Sense banda, sense perspectives de futur i sense cap formar aparent de sortir d’aquell forat, Nott va decidir engegar-ho tot a rodar en el que seria el seu primer viatge àcid.

Una cosa va portar a l’altra, i en ple èxtasi lisèrgic va sentir l’impuls de caminar fins a l’icònic signe de Hollywood. Va creuar Los Feliz, va enfilar Beachwood Canyon Drive, va deixar la ciutat enrere i es va endinsar als turons del Griffith Park seguint la mateixa ruta traçada al seu dia per Peg Entwistle. I aleshores es va trobar una família de coiots. I se’ls va quedar mirant. I anava col·locat. I només per això, els canins feien molta més por de la que podrien fer a simple vista. O sigui que Nott va optar per fer marxa enrere i tornar a la ciutat. L’endemà es va assabentar que havien aparegut tres cossos decapitats, víctimes d’una guerra de bandes, a tocar d’on l’havien espantat els coiots. I que el crim havia tingut lloc pràcticament a la mateixa hora en què havia tingut lloc la inesperada trobada.

Nott no acaba de creure en les casualitats. De fet, Nott creu que de no haver estat per la topada amb els coiots ell mateix hauria pogut ser un dels cadàvers. Per això, quan va decidir començar un nou projecte musical, el va batejar en honor d’aquelles criatures. El cas és que la sensació d’aïllament que havia experimentat a Los Angeles des de la desfeta de la seva anterior banda li va proporcionar inspiració per a tornar a agafar la guitarra i compondre noves cançons. L’atzar va fer la resta: ben aviat va coincidir amb Drew Smith i Bryan King, baixista i bateria respectivament. Una base rítmica que s’ampliaria amb la presència d’un segon guitarrista, Yan Clermont.

Acabava de néixer Beachwood Coyotes, un quartet que durant els darrers mesos s’ha fet un nom a l’escena emergent californiana a cop de cançons que combinen urgència amb elegància i força amb melodia. Píndoles de rock independent com “Face to Face” o “Silence”, ambdues incloses al primer ep del grup, un “Scrubby” (2017) que ha obert a la formació les portes d’algunes de les emissores radiofòniques més influents de la ciutat i que han permès a Nott tornar a girar de punta a punta del territori nord-americà amb una banda estable al darrere. Si la història de Beachwood Coyotes va començar com un thriller dels bons, tot el que n’hem pogut escoltar ara fins assenyala que el millor encara està per arribar. Caldrà doncs seguir-los la pista.

Originalment publicat a B-Magazine.

Los Coming Soon - "We Are LCS" (2017)

Ritmes ballables, melodies contagioses i dues veus -una de masculina i una altra de femenina- d’allò més càlides. Essències fresques, acabats elegants i la dosi justa de malenconia. I peces tan rodones com “The Things We Love”, “Fernet Tastes Good” o “Bombay”. Tot això és el que podem trobar a “We Are LCS” (2017, HDA/ATM), el nou treball d’una banda argentina establerta a Barcelona i cridada a sacsejar en el millor dels sentits l’escena emergent autòctona.

Los Coming Soon és el projecte dels germans Patricio i Lala Hirsch, que van començar aquesta aventura a finals de 2010 a la ciutat de Buenos Aires. Des d’aleshores han lliurat un total de tres discos i s’han fet un bon tip d’actuar en directe en ambdós costats de l’Atlàntic, arribant a compartir escenaris amb tòtems com Tame Impala, Snow Patrol, Toro y Moi o Metronomy.

Però és en aquest darrer plàstic on millor han condensat i definit un discurs que beu de noms com Joy Division, The Strokes, els citats Metronomy o LCD Soundsystem -de les mescles se n’ha fet càrrec Eric Broucek, conegut entre d’altres per la seva feina al costat d’aquests últims-. Deu cançons que brillen amb llum pròpia i que, escoltades l’una darrere l’altra, fan una molt bona banda sonora per a aquests mesos estiuencs.

Originalment publicat a B-Magazine.

Lluís Paloma - "Biedroneczki estan en punts" (2017)

 

Explica Lluís Paloma al seu compte de Bandcamp que el seu darrer disc estava pensat perquè un conegut cantant hi posés la seva veu. Sense revelar la identitat del vocalista en qüestió, Paloma afegeix que al no obtenir-ne resposta va decidir acabar les cançons ell mateix mitjançant un teclat MIDI. Va ser així com va gestar-se el segon disc instrumental del terrassenc, "Biedroneczki estan en punts" (2017) -el precedent va ser "Alt Bee's Rage" (2015)-. La qual cosa és en part una llàstima, perquè la veu de Paloma és un dels elements més distintius del seu discurs, però en qualsevol cas ens permet aprofundir en el seu procés compositiu a una escala fins ara inèdita.

Paloma és amb tota probabilitat un dels compositors més únics i singulars del panorama musical català. Molts l'han conegut durant els darrers anys per la seva militància incondicional en escenes subterrànies com l'anomenat Sotabosc -ha col·laborat amb Ran Ran Ran i The Missing Leech, entre d'altres-, però el cert és que la seva trajectòria ve de bastant més enllà. Les seves primeres referències discogràfiques daten de l'any 1992, i des d'aleshores ha publicat una desena de títols -tots ells autoeditats- als quals cal sumar tres obres més en les quals està treballant ara mateix.

"Biedroneczki estan en punts" és possiblement el treball més atípic d'una discografia que es caracteritza precisament per defugir els tòpics de forma constant. Catorze talls que al prescindir de pistes vocals situen en primer terme les virtuts del Paloma compositor. Formes, textures i estructures que tant poden beure del pop plusquamperfet de Brian Wilson o Todd Rundgren com del minimalisme de Philip Glass o del rock progressiu d'estètica més barroca. Una obra que d'entrada pot espantar els no iniciats -si no han escoltat res de Paloma, comencin per "1964" (2015), el que ell mateix considera com el seu segon millor disc- però sorprendrà a propis i estranys amb explosions de colors tan evocadores com "Incorporated Oming".


Originalment publicat a B-Magazine.

A Quiet Man - "Love Is Gone" (2017)

El drama sempre ha estat una de les constants de l'obra d'A Quiet Man. La malenconia, l'amor (i el desamor) i la pèrdua han fet acte de presència d'alguna manera o altra al llarg de sis discos que han consolidat l'alter ego de Fabio Vega com un dels grans ambaixadors a casa nostra de la figura del crooner en la seva manifestació més crepuscular. En aquest sentit, "Love Is Gone" (2017) va encara un pas més enllà per a abordar sense embuts una ruptura amorosa, la seva, que ha posat punt i final a més de dues dècades de relació de parella.

"In this empty room my life collapses", canta Vega a "Empty Room", el segon tall d'aquest setè disc. No és la primera vegada que el tarragoní ens transporta amb la seva música a habitacions buides, carrers foscos o altres paisatges on amb prou feina brilla la llum solar. Tampoc és el primer cop que una vida es desfà en mil bocins en una de les seves cançons, però és que aquesta vegada les seves paraules sonen més sinceres i sentides del que mai abans ho havien fet -i això és dir molt, tractant-se d'algú que sol expressar-se en termes confessionals i des d'una honestedat tan absoluta com aclaparadora-. Títols com "I'll Turn My Back on This World" o "Love and Pain" tampoc deixen lloc a cap mena de dubte: "Love Is Gone" equival, a la discografia d'A Quiet Man, a obres com "Blood on the Tracks" (1975) o "Tunnel of Love" (1987), els discos de divorci de Bob Dylan i Bruce Springsteen, respectivament.

Musicalment, l'àlbum segueix la línia encetada ara fa un any pel seu predecessor, "Hypnotized" (2016): la foscor estructural, l'èpica nocturna i la sofisticació elegant marques de la casa, potenciades amb uns acabats electrònics que eixamplen i redefineixen el discurs sonor d'A Quiet Man. Els referents, si és que encara cal citar-los, segueixen trobant-se en aquell arc que d'alguna manera delimiten Richard Hawley i Marc Almond i per on també treuen el cap Lloyd Cole, Scott Walker o Leonard Cohen, si bé l'entrada a contrallum de la inicial "That Kind of Girl" apunta directament al Sinatra d'"In the Wee Small Hours" (1955). Com la Veu aleshores, Vega ha signat amb "Love Is Gone" el seu disc més devastador i personal. I al mateix temps ha ofert una lliçó magistral sobre com afrontar l'adversitat a partir de la pròpia creació artística.


Originalment publicat a B-Magazine.

Silver Rose

Si els expliquem que Carla Sariñana ha arribat a telonejar tres caps de cartell tan heterogenis com poden ser Kiss, Queens Of The Stone Age i Maroon 5, es faran vostès una idea de l'abast, l'amplitud i la transversalitat del seu discurs musical. Però és que quan escoltin la seva música s'adonaran que les seves cançons no necessiten cap altra justificació ni cap altre argument que elles mateixes.

Sariñana ve de Mèxic, concretament del DF, on va militar en bandes tan notables com Ruido Rosa abans de passar una temporada a Los Angeles i decidir-se a començar el seu propi projecte. Una nova aventura que ha batejat com a Silver Rose i que ha debutat enguany amb un ep homònim que li hauria d'obrir moltíssimes més portes. Una col·lecció de cançons que aborden en castellà i en anglès temàtiques com l'amor, l'esperança o els somnis.

Els sis talls que conformen el plàstic en qüestió alternen la vessant més lluminosa del dream pop amb els torrents sònics del shoegaze, i ho fan des de l'ofici i el coneixement de causa però també des d'una òptica fresca i una vocació renovadora. Evocant en ocasions referents i tòtems com My Bloody Valentine, Slowdive o The Jesus and Mary Chain, però presumint en tot moment d'una identitat pròpia tan sòlida com definida. Sisplau, que no trigui en girar per casa nostra.


Originalment publicat a B-Magazine.

Shane Henry

Donem la benvinguda a una nova veu cridada a esdevenir un nom propi en això que s'anomena so Americana. Shane Henry ve d'Oklahoma, es troba establert a Los Angeles i acaba de lliurar un tros de disc, "Light in the Dark" (2017), que ara per ara està gaudint d'una notable acollida als Estats Units tant per part de la crítica especialitzada com del públic, i que tard o d'hora hauria de permetre al seu autor consolidar-se també en aquest costat de l'Atlàntic.

Henry no és cap nouvingut. El primer disc que va editar al seu nom, "You're Comin' Home", data de l'any 2000. Des d'aleshores ha enregistrat (i publicat) sis plàstics més i ha girat de forma incansable al llarg de la geografia nord-americana, arribant a compartir escenari amb gegants com B.B. King, Buddy Guy, Etta James o George Thorogood and The Destroyers. "He experimentat el millor i el pitjor del negoci musical, i les meves cançons expressen totes aquestes emocions", explica ell mateix a la nota promocional de "Light in the Dark".

El discurs sonor de Henry parteix del blues elèctric per a jugar al seu aire amb registres com el rock, el pop o fins i tot el country. La seva veu nocturna i trencada, sumada a una guitarra tan vigorosa com ben engreixada, en són els principals trets identitaris. I entre els seus arguments de més pes, peces tan rodones com el single "Save Me". Tota una declaració d'intencions que hauria de convèncer a qualsevol seguidor de Gary Clark Jr, Robert Randolph o els Black Keys.


Originalment publicat a B-Magazine.

Ubaldo - "La pèrdua de l'estat" (2017)

Ressons d'un món inquietant.

Si Catalunya fos un país més o menys normal, és a dir si fóssim capaços tots plegats de no caure en aquells tics centralistes que tant ens molesten quan vénen de Madrid, ens adonaríem que la cultura del país no comença ni s'acaba als límits de Barcelona. I que a mida que un es va allunyant de la capital es pot topar amb fenòmens territorials d'allò més diversos i singulars. És el cas per exemple de les Terres de l'Ebre, on durant els darrers anys s'ha desenvolupat una microescena musical amb denominació d'origen i entitat pròpies, i que compta entre les seves principals plataformes de difusió amb el segell discogràfic Boira.

Andreu G. Serra és un dels fundadors del segell en qüestió, i també el nom que s'amaga darrere d'un dels seus projectes bandera, Ubaldo. Per qui no el conegui, dir que Serra no és precisament un nouvingut. A més d'haver militat en formacions com Noise Of Mutt o el col·lectiu multidisciplinari Ensemble Topogràfic, ha col·laborat de manera puntual o continuada amb gent com Mark Cunningham, Esperit!, Shoeg o La Orquesta del Caballo Ganador. Guitarrista de formació i multiinstrumentista per vocació i necessitat, el seu llenguatge musical parteix de les avantguardes, l'experimentació i la improvisació per a dibuixar paisatges sonors que tant poden abraçar les textures ambientals com els atacs de soroll en el sentit més pur de la paraula.

"La pèrdua de l'estat" (2017, Boira) és el segon àlbum que signa com a Ubaldo -i el tercer treball del projecte si comptem un plàstic compartit amb Mr. Vampire-. Tretze talls on Serra potencia la seva vessant més minimalista i malencònica. La pèrdua del títol, explica ell mateix al text promocional del disc, es refereix a moments passats que ja no tornaran però també a la contemplació d'un futur que es presenta incert. Foscor estructural i composicions de naturalesa tan caòtica com inquietant que podrien ser perfectament la banda sonora del món que ens envolta, d'una societat on generacions com la del propi Serra han (hem) hagut d'assumir que viuran (viurem) pitjor que els seus pares.

En són bones mostres els laments cacofònics de "Dos estacions sòlides" o la veu d'ultratomba que murmura torturada sota una muralla de soroll elèctric a "Silueta opaca", però sobretot la cortina de feedback gairebé imperceptible que alimenta "Perds": sense estridències i d'una forma d'allò més subtil esdevé un dels títols més inquietants del disc. Posteriorment, el teclat d'"Indian Coin" sembla aportar una lleugera dosi d'esperança que acaba d'esvair-se en la penombra hipnòtica de "Caminar tort" i la visceralitat post-blues (post-Tom Waits?) d'"Ostracisme voluntari". "La pèrdua de l'estat" no és un disc fàcil, res del que ha fet Ubaldo ho és -i aquí es troba part de la seva gràcia-, però si aconsegueixen entrar-hi és possible que s'hi trobin reflectits vostès mateixos. Poca broma.

Originalment publicat a B-Magazine.

The Missing Leech - "Sacsejant el Sotabosc" (2017)

Mai abans The Missing Leech havia sonat així. L'expressió pot semblar un tòpic, perquè les seves cançons es transformen d'alguna manera o d'una altra cada vegada que les interpreta en directe, però és que mai el seu discurs s'havia manifestat tan definit com en aquest quart àlbum. Sense trencar amb la seva producció anterior, sembla que Maurici Ribera hagi posat aquesta vegada més carn que mai a la graella, i el resultat ha estat el plàstic que millor captura la seva essència. Un "Sacsejant el Sotabosc" (2017, El Mamut Traçut) que el manresà va enregistrar ara fa cosa d'uns dos anys i que ja portava una bona temporada penjat al seu compte de Bandcamp, però que ha vist la llum en format físic i amb tots els honors coincidint amb el desè aniversari del seu alter ego musical.

La inicial "Painted by Covers", tota una declaració d'intencions, sona com un híbrid a priori impossible entre Built To Spill i Camper Van Beethoven. "Fent el préssec", el segon tall del disc, rebaixa musculatura però no pas revolucions: ens trobem davant d'un exercici de punk acústic tan dinàmic com urgent, dos minuts i mig que gairebé defineixen per si sols el corrent Antifolk del qual The Missing Leech es pot considerar com el màxim ambaixador al sud d'Europa. És clar que, per Antifolk, la lletra d'"I Love My Record Label and So Should You", sentida declaració d'amor de Ribera al seu segell discogràfic, a mig camí entre la cruesa d'uns Vaselines i la immediatesa d'uns Modern Lovers.

"Godrupted" és tota una revelació perquè suposa la primera incursió de Ribera a les textures robustes del grunge. I no tan sols per un riff de guitarra que hauria pogut signar el mateix Kurt Cobain, sinó sobretot per una lírica que s'allunya de l'amable ironia marca de la casa per a assenyalar sense embuts els abusos a menors comesos en el si de l'Església Catòlica. Les coordenades oníriques d'"Els valors" fan de pont amb "Els sediments", una roda de tres acords a ritme de garatge que sona com si Violent Femmes es posessin a fer versions de The Kingsmen. Pas previ a "We Could Be Lovers", duet vocal amb Silvana Battisti, i "Those Macondo Nights", agut exercici de power pop amb ganxo melòdic i delicioses harmonies vocals -i homenatge al que va ser un dels epicentres de l'escena Antifolk a Barcelona, l'enyorat Macondo Bar-.

L'última peça del disc és "Policemen & Coffee Shops", cinc minuts durant els quals Ribera es deixa anar amb un dels seus relats aparentment impossibles però reals com la pròpia vida, i que a nivell discursiu evoquen referents del panorama Antifolk com els novaiorquesos Moldy Peaches o l'alemany Heiko. És la culminació d'un àlbum on Ribera ha comptat novament amb el suport de coneguts i conspiradors habituals com Edu Mató (baix i veus), Marc Herbert (bateria programada i melòdica) o Albert Palomar (bateria i guitarres), que també s'ha fet càrrec de la producció. Una de les màximes que sempre ha defensat el propi Ribera és que les coses surten millor quan es fan entre amics. I "Sacsejant el Sotabosc" -el títol fa referència al Sotabosc, escena subterrània que es pot considerar com la variant autòctona de l'Antifolk- sona precisament a això.

Originalment publicat a B-Magazine.

Black Fanegas - "El bosc de Weidenfeller" (2017)

El bosc entès com a refugi. Com a santuari on resguardar-se del soroll exterior. Com aquell indret físic o metafòric on trobar-se i conèixer-se millor a un mateix. O simplement com un recurs per a desconnectar, fer un reset i tornar amb energies renovades. Black Fanegas comptava ja amb dos ep’s editats al seu nom abans d’endinsar-se al seu bosc particular, però ha estat a les profunditats boscoses on l’alter ego del maresmenc Pedro Vicente del Roble ha trobat la inspiració necessària per a facturar un debut en llarg que des d’ara mateix es pot considerar com una de les grans sorpreses de la present temporada a casa nostra.

“El bosc de Weidenfeller” (2017, Aiguamoll Records) es presenta com un disc conceptual. Com un conte amb plantejament, nus i desenllaç. Un fil narratiu que comença amb l’arribada al bosc del seu protagonista i el va seguint a mida que s’enfronta als mals interiors i exteriors fins a trobar la pròpia pau. Tot plegat, a partir de vuit cançons que conjuguen les textures orgàniques del folk amb un pop tardorenc i puntualment èpic que pot recordar a Standstill, Mishima (“La Boïra”), Inspira (“Als afores del bosc”), El Petit de Cal Eril, Manos de Topo, La Iaia o fins i tot Planetas (“El druida y la maceta”).

Enregistrat als estudis Tiny Room amb Fernando Herrero (Twin Drama) a la producció i Nico Canet als controls, “El bosc de Weidenfeller” compta amb col·laboracions d’amics, coneguts i sospitosos habituals de l’indie autòcton com Carlos Gregorio (Allau), Albert Guanyabens (We Are Impala) o Maurici Ribera (The Missing Leech i Espígol, projecte del qual també forma part actualment del Roble). La caràtula és obra de Raül Chamorro (Ultra-Local Records), un altre nom imprescindible per a entendre aquesta microescena que algú va batejar com a Sotabosc i que constantment ofereix mostres de fertilitat tan reveladores com la que ens ocupa.


Originalment publicat a B-Magazine.

Les confessions de Viv Albertine

Viv Albertine.

De vegades el millor d’una autobiografia no són els detalls propis de la vida del seu autor, sinó la manera com aquests n’expliquen el context. Llegir les memòries de Viv Albertine, per exemple, no tan sols resulta un recorregut tan amè com apassionant per la trajectòria vital i artística de qui va ser guitarrista de The Slits. També és un passeig per la Londres de la passada meitat de segle i, en conseqüència, per escenes i microescenes com la contracultura de Ladbroke Grove, els squats del West End o, és clar, el punk -i el post-punk-.

A “Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music” (2014, publicat recentment en castellà per Anagrama amb el títol de “Ropa Música Chicos”), Albertine reflexiona sobre el fet de voler-se dedicar a la música sense tenir-ne coneixements, i sobre el fet de fer-se una identitat pròpia en clau femenina en un món tan masculí com era el del rock dels 70. Explica els seus viatges per Europa, les seves experiències amb les drogues i la seva relació amb icones com Sid Vicious, Johnny Rotten, Mick Jones o Don Cherry. Secundaris de pes en unes memòries que s’han definit com un dels grans llibres sobre el punk, però en realitat van molt més enllà.


Originalment publicat a B-Magazine.

Tapiman - "Hard Drive" (1971/2017)

Hi ha discos que resulten més i més reveladors a mida que passen els anys. El que havia d'haver estat el debut de Tapiman, per exemple, ni tan sols va arribar a veure la llum al seu moment. Però escoltat en ple any 2017, quatre dècades i mitja després que la formació original de la banda barcelonina passés definitivament a la història, un no pot evitar contemplar els seus autors com uns visionaris amb totes les lletres. Uns pioners avançats al seu temps que, partint de l'aleshores omnipresent rock progressiu, van esdevenir una de les primeres bandes estatals en acostar-se a gèneres com el hard rock, el heavy metal en les seves formes més primitives o fins i tot allò que actualment anomenem stoner.

Tapiman era un power trio format a principis dels anys 70 per dos noms il·lustres de l'òrbita progressiva com el guitarrista i vocalista Miguel Ángel Núñez i el baterista Josep Maria Vilaseca "Tapi" (provinent dels seminals Màquina!). Per la posició de baixista hi van passar diversos noms fins que una primera formació es va consolidar amb la incorporació de l'exVértice Pepe Fernández. Aquell primer line up va ser tan breu com prolífic: malgrat durar poc més de mig any va tenir temps d'editar un single amb notable repercussió -"Hey You" (1971, Edigsa)-, d'obtenir una gran reputació com a banda de directe amb actuacions arreu de la Península, i de participar en un esdeveniment històric com va ser el Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers, el primer d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat espanyol i precursor dels actuals macrofestivals. Fins i tot hi va haver converses de cara a una gira pels Estats Units compartint cartell amb gegants com Mountain o Jefferson Airplane.

Si aquesta gira no es va arribar a realitzar mai, va ser pel mateix motiu que no es va editar al seu moment l'àlbum que ens ocupa. Un "Hard Drive" que es trobava totalment enllestit, que havia d'haver vist la llum a través d'Edigsa i que hauria pogut acabar de consolidar el grup com un dels grans noms de la seva generació, però el llançament del qual es va descartar quan Núñez va decidir abandonar la banda, precipitant el final d'aquell nucli fundacional: el seu lloc l'ocuparia a partir d'aleshores Max Sunyer, que dotaria la formació d'una nova identitat sonora i encetaria tota una nova etapa. Pel que fa a "Hard Drive", restaria arxivat durant més de quatre dècades i mitja. Ha estat aquest mateix any quan el segell lleidatà Guerssen, especialitzat en matèria psicodèlica i progressiva, així com en arqueologia musical i reedicions d'allò més selectes, l'ha rescatat de l'oblit en col·laboració amb el propi Núñez.

I un cop escoltat, un no pot evitar imaginar-se l'impacte que hauria pogut tenir a l'Espanya en blanc i negre del moment un tros de disc com aquest. Deu talls que deixaven enrere l'etiqueta progressiva i s'emmirallaven en el rock de guitarres més contundent de l'època. El de la Jimi Hendrix Experience o els citats Mountain, el de Blue Cheer i Black Sabbath -s'inclou una reveladora versió de "Planet Caravan"-. "Hard Drive" s'ha catalogat com un dels grans tresors ocults del rock progressiu autòcton i com a tal es pot considerar, però també és un dels primers exercicis de rock dur mai registrats en aquest costat dels Pirineus i un clar precedent de les diverses fornades de bandes stoner que han proliferat a casa nostra des de la irrupció del gènere al món anglosaxó durant els anys 90. La reedició es presenta en format d'autèntic luxe, amb una cuidada remasterització -les gravacions originals es van dur a terme en directe al local d'assaig del grup-, abundant material gràfic mai abans publicat i un complet text explicatiu per cortesia del periodista musical Àlex Gómez-Font.


Originalment publicat a B-Magazine.

Weinf - "Purple Bird and Other Strange Songs" (2017)

 

"Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records) va ser un dels debuts discogràfics més colpidors que s'han pogut escoltar en molt de temps a casa nostra. Una col·lecció de cançons compostes i enregistrades per un jove de vint anys durant un tractament de quimioteràpia que per moments semblava no arribar a bon port. El jove en qüestió era Dani Ruiz, conegut artísticament com a Weinf. I al marge de la seva història de superació, va convèncer propis i estranys amb un discurs que bevia del folk, el blues i el rock en les seves formes més nocturnes, àcides i corrosives. Un còctel sonor on ressonaven noms com els de Nick Cave, The Doors, Tom Waits, Iggy Pop o Lou Reed, i que dos anys després es referma amb un segon disc que també val el seu pes en or.

"Purple Bird and Other Strange Songs" (2017, Custom Made Music) es va gravar durant el segon tractament de quimioteràpia a què el seu autor es va haver de sotmetre, però cap de les seves cançons fa referència a la malaltia ni a les seves conseqüències. El mateix Weinf explica a la nota promocional que ja havia escrit prou sobre aquest tema al primer disc, motiu pel qual aquest cop ha mirat més enllà d'ell mateix per a entrar de ple en territoris com la ficció -la inicial "The Sunset Cave" parteix d'un conte escrit pel propi Ruiz- o l'anàlisi del món que l'envolta -"Fishes Swimming in the Sand" aborda la crisi dels refugiats, i "The Priest and the Thief" és una crítica a les religions organitzades i institucionalitzades-. També posa música a un poema de Murakami -"Kafka on the Shore"- i recupera i revitalitza una de les seves composicions primerenques -"The Basement", procedent d'una de les seves primeres demos-.

Si Weinf ha aprofitat aquest segon àlbum llarg per a expandir els seus horitzons lírics, el mateix ha fet amb el seu llenguatge sonor. Les bases segueixen essent les mateixes, però reforçades per l'experiència acumulada a la carretera i ampliades amb matisos que enriqueixen el resultat final. Com a mostres el folk calidoscòpic de "The Priest and the Thief", les tonalitats jazzístiques de "Purple Bird and Other Uninvited Guests", la mística oriental de "Kafka on the Shore" o un "Carefulness and Other Bad Advice" que gairebé haurien pogut signar els Strokes en èpoques més inspirades. L'interludi instrumental "Preludio" compta amb tota una Dana Colley (Morphine) al saxofon. Col·laboració de luxe en un àlbum que referma Dani Ruiz com un compositor de cançons fora de sèrie, i Weinf com una de les criatures més sorprenents de l'escena emergent catalana dels nostres dies.


Originalment publicat a B-Magazine.

Deu propostes per al Primavera Sound 2017

Teenage Fanclub.

Ahir vaig seleccionar deu propostes que es podran escoltar aquesta setmana al Primavera Sound 2017 per al B-Magazine de Brubaker. De Teenage Fanclub a Anímic i de The XX a William Tyler, passin i vegin.

MIQUEL VILELLA: “En un context de crisi, la gent es reivindica estimant-se i creant el seu propi teixit social”

Fan dels fans de la música - Foto Carles Fargas.

Hi va haver un temps en què alguns ens imaginàvem que el futur de la música pop cantada en català seria aquest. Discos frescos, elegants i amb un elevat grau de sofisticació. El temps no ens ha acabat de donar la raó i la tendència ha estat una altra, però per sort ens queden excepcions tan honorables com Miquel Vilella, que s'acaba de treure de la màniga un àlbum d'alta volada on reivindica l'amor com a motor de la història humana. Es titula "La Línia Màgica" (2017, METrecords), i aquesta setmana en parlo amb el propi Vilella en una entrevista a B-Magazine.

Beltempo Records

El duet unterBlumen és el primer fitxatge del segell - Foto Gloria Romanello.

Graven en espais poc convencionals, prescindeixen dels efectes digitals i s’han proposat contagiar la passió per la música clàssica a una generació que ha crescut escoltat pop, rock i electrònica. Beltempo Records és un nou segell discogràfic barceloní que treballa la música clàssica des d’una estètica i un llenguatge absolutament contemporanis. Avui n'he escrit aquest article al B-Magazine.

MIXTUR 2017: Divulgació, pedagogia i recerca al voltant de la música contemporània

Lumínico, una de les formacions que actuaran al Mixtur 2017.

Torna el festival per excel·lència de música contemporània i avantguardes sonores a la Ciutat Comtal. El Mixtur celebrarà una nova edició entre els dies 30 de març i 9 d’abril en diversos espais i equipaments de Barcelona, fidel a la seva vocació de divulgar les noves músiques i fomentar-ne el progrés tant des de l’exhibició com des de l’àmbit pedagògic. Ahir en vaig escriure aquesta prèvia al B-Magazine.

RAN RAN RAN: “Contemplem cada cançó com una escena d’una pel·lícula”

Fruits del Sotabosc - Foto Noemí Elias.

El seu debut homònim els va situar al mapa tot resumint quatre anys de frenètica trajectòria. Amb “L’hereu” (2017, Bankrobber), Ran Ran Ran consoliden la promesa inicial, eixamplen horitzons a nivell compositiu i capturen millor que mai l’essència dels seus directes. La presentació oficial tindrà lloc el 31 de març a la sala BeGood. Vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ferran Baucells (guitarra i veu) i Jordi Farreras (bateria), una entrevista que ja poden llegir a B-Magazine.

Flor Braier - "Nit" (2017)

Flor Braier.

El primer que crida l’atenció del nou treball discogràfic de Flor Braier són els títols d’algunes de les seves cançons. Quan un plàstic inclou peces titulades “My Melancholic Bat”, “Fuck the Sunset” o “The Love Life of an Octopus”, té tots els números de ser una delícia sonora de les que t’alegren el dia a qualsevol hora. Si a sobre l’últim dels títols citats ve acompanyat d’un refrescant videoclip -dirigit per Natasha Braier i Nico Casavecchia– on la pròpia Flor interpreta el pop en qüestió i s’enfronta a diverses criatures submarines armada amb una guitarra, la cosa definitivament promet emocions fortes en el millor dels sentits.

Flor Braier és una actriu i cantant argentina que ha desenvolupat la seva trajectòria a mig camí del seu país natal i Catalunya -havent actuat també en indrets com França o el Regne Unit-. Les seves cançons conjuguen frescor, dolçor i una pinzellada naïf que les acosten a conceptes com lo-fi o Antifolk. “Nit” (2017) és el seu primer disc llarg, i arriba després d’un seguit de singles i ep’s que l’han consolidat com una artista eclèctica i heterogènia en tots els sentits, a més d’obrir-li les portes de les bandes sonores de diverses pel·lícules i curtmetratges.

Ens trobem molt probablement davant del treball més definitiu de tots els que ha enregistrat Braier a data d’avui, i no pel fet de ser el seu primer àlbum sinó perquè la varietat de registres que l’argentina és capaç d’abordar en poc més de vint minuts resulta com a mínim sorprenent. Del folk de textura onírica (“Lili da vueltas”) al rock a baixa fidelitat (un “The Love Life…” que podrien haver signat els mateixos Moldy Peaches), i del pop d’estètica sixties (“I potser la terra”, amb un contagiós orgue com a fil conductor) a la psicodèlia més desacomplexada (“Fuck the Sunset”). Tard o d’hora el presentarà als nostres escenaris, no se la perdin en directe que tampoc té cap desperdici.


Originalment publicat a B-Magazine.

The Trees - "Roots and Wings" (2017)

The Trees.

Les coses bones solen fer-se pregar. Cinc anys, ni més ni menys, hem hagut d'esperar per a poder escoltar el primer disc llarg de The Trees. Un lustre que separa el plàstic en qüestió, "Roots and Wings" (2017), del seu ep de debut (2012), un treball de títol homònim presentat al seu compte de Bandcamp com una selecció de quatre cançons del seu repertori. Una petita mostra, efectivament, d'un cançoner que des d'aleshores ha crescut i ha ampliat horitzons sense perdre de vista els seus fonaments: una base de folk tardorenc i desacomplexat, de textura fràgil i amb regust hivernal. I unes harmonies vocals a contrallum, cortesia de Xavi March i Laia Pelleja, recolzades pel contrapunt jazzístic d'una secció instrumental d'alçada.

Un discurs que al llarg d'aquests cinc anys els ha obert les portes de certàmens com el Minifestival de Música Independent -van actuar a l'edició 2013- i de la popular sèrie de TV3 Cites -els poden escoltar a la banda sonora de la primera temporada-. I un disc, "Roots and Wings", que referma la promesa inicial amb vuit cançons que conjuguen amor i desengany, nostàlgia i malenconia, sofisticació i subtilesa, força i fragilitat, serenor i sentiments a flor de pell. Cançons amb títols tan concisos que descriuen amb una sola paraula -"Rain", "Lost", Fears"- tot el torrent de sensacions que amaguen al seu darrere. Si noms com els de Nick Drake, Elliott Smith o Damien Rice els diuen res d'especial, "Roots and Wings" bé podria esdevenir el seu disc de capçalera aquesta primavera. No en tinguin cap dubte.


Originalment publicat a B-Magazine.