Dèiem que parlàvem de l'Afganistan quan en realitat estàvem parlant de Kabul. No és el mateix. No ho era quan ignoràvem –o preteníem ignorar- que els drets conquerits per les dones i les minories a la capital afganesa seguien brillant per la seva absència a totes aquelles zones remotes del país on la lògica tribal segueix prevalent amb talibans o sense talibans. El tauler afganès és tan extremadament complex que, quan tothom ja donava la totalitat del país per conquerida, avui resulta que queda un reducte de resistència a la vall del Panjshir. Territori impermeable ara per ara als talibans, tal i com ho va ser al seu dia per als soviètics. I els nord-americans? Bé, aquests s'hi van passejar al seu aire perquè qui controlava (qui controla) de facto la zona, els hereus de l'antiga Aliança del Nord, així ho va voler.
Ens arribava ahir la imatge de la bandera de la pròpia Aliança del Nord onejant a l'antic feu d'un dels seus comandants, Ahmad Shah Massoud. I se'ns explica que el mateix fill de Massoud –Ahmad Massoud- està encapçalant un nou moviment de resistència antitalibana amb el que queda del govern deposat i amb membres d'ètnia tajdik de l'exèrcit regular afganès –els que no van a l'ofensiva per contracte ni per un sou, sinó per pura supervivència en un tauler on el factor ètnic pesa tant com el religiós-.
Sembla que la història es repeteixi. Amb els talibans controlant la major part de l'Afganistan –fa tan sols dos dies dèiem la totalitat, avui ja no: quan els experts en geopolítica defineixen l'Afganistan com un territori inconquerible, no ho diuen perquè sí-, un petit reducte es resisteix a caure a les seves mans i els comandaments de la resistència demanen a la comunitat internacional un suport que ara per ara sembla lluny de materialitzar-se. Vint anys enrere, Massoud pare també demanava als Estats Units i l'OTAN una assistència militar que aquests no van proporcionar fins que es van haver ensorrat les Torres Bessones. Massoud no la va arribar a veure mai.
Ahmad Shah Massoud va morir assassinat per Al-Qaeda –en un atac ordenat pels talibans- el 9 de setembre de 2001. L'episodi va passar pràcticament desapercebut a l'agenda internacional. Dos dies després Al-Qaeda va fer caure les Torres Bessones i part del Pentàgon, mentre l'Aliança del Nord llançava una ofensiva desesperada i mal coordinada contra l'aeroport de Kabul –sí, el que ara mateix centra bona part de l'atenció mediàtica- que va acabar en no res. En qüestió de dies, els Estats Units posaven tropes sobre el terreny i començaven a caçar talibans al costat del general Dostum. En qüestió de mesos, George W. Bush presumia d'haver derrotat els talibans. La història l'acabaria posant al seu lloc.
L'assassinat de Massoud va suposar molt més que un cop d'efecte per part d'Al-Qaeda i els talibans. Més enllà d'eliminar sobre el terreny un destacat comandament militar, veterà de la guerra dels mujahidins contra els soviètics, eliminaven un líder carismàtic a qui els seus seguidors segueixen venerant com un heroi dues dècades després de la seva mort. Algú que d'haver participat a la reconstrucció de l'Afganistan a partir de 2001, probablement hauria generat entre la població afganesa un consens molt més ampli que tota la colla de funcionaris amb les mans llargues tutelats per Washington que hem vist desfilar sense cap mena de vergonya durant aquests 20 anys. Matant a Massoud, els talibans van escapçar l'única tercera via possible davant del caos dels senyors de la guerra i l'ordre imposat a cop de Sharia.
Ahir la bandera de l'Aliança del Nord va tornar a onejar al Panjshir. Que ningú es deixi portar per l'eufòria del moment. A diferència de Massoud pare, Massoud fill ha de gestionar un escenari estratègicament asfixiant on tan sols els accidents geogràfics juguen a favor seu. Per molt que les muntanyes el protegeixin a ell i a la seva vall, es troba aïllat enmig de territori talibà, sense cap connexió per terra amb l'exterior i sense perspectives a curt termini d'obtenir el suport d'una comunitat internacional que sempre tendeix a arribar tard i anar fora de temps. Sigui com sigui, aquest fill de guerriller format a les acadèmies del Regne Unit sembla haver vingut a representar allò que havia representat el seu pare. Un Afganistan amb voluntat de passar pàgina. Com els a priori derrotats talibans durant les passades dues dècades, Massoud necessita temps. Tant de bo la comunitat internacional se n'adoni i l'ajudi a guanyar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada