Una conversa sobre l'Afganistan, a El 9 Nou

Dues refugiades afganeses, Khadija Zahra Ahmadi i Khadija Amin, van explicar dimarts passat a la sala Tarafa de Granollers què significa viure sota el règim dels talibans, però també van venir a recordar que ja abans de la caiguda de Kabul no tot eren flors i violes a l'Afganistan. Conversa emmarcada dins dels actes del 8M –també hi van intervenir Mayte Carrasco i Queralt Puigoriol-. Avui ens en fem ressò a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Quatre dones parlen de l'Afganistan

Carrasco, Zahra Ahmadi, Amin i Puigoriol, ahir a la tarda a Granollers.

L'Afganistan, aquell país remot que la resta del món ha tornat a oblidar. Quatre dones, dues d'elles refugiades afganeses, van explicar ahir a la tarda a la sala Tarafa de Granollers què significa viure sota el règim dels talibans, però també l'abast d'una problemàtica estructural que ve de molt lluny i de la qual el present emirat no és més que l'enèsim símptoma. "Senyors de la guerra com Massoud eren tan masclistes com els talibans. A l'Afganistan, abans de 1996 les dones ja havien de portar burka", va denunciar la periodista Mayte Carrasco, bona coneixedora del país asiàtic.

"Després de 40 anys de guerra, el resultat ha estat l'entrega de l'Afganistan als talibans", va lamentar Khadija Zahra Ahmadi, exalcaldessa de la localitat de Nili, en referència a la retirada d'unes potències occidentals que no van saber –o no van voler- oferir al poble afganès cap projecte que anés més enllà dels termes estrictament militars. "La meva vida ha estat plena de violència, i no vull que cap més dona hagi de patir el mateix", va afegir la periodista Khadija Amin. "No podem oblidar l'Afganistan. Cal donar-li veu", va concloure Queralt Puigoriol, activista de l'ONG Afghan Women on the Run. L'acte s'emmarcava dins de l'agenda del 8M.

Talibans amb armes nord-americanes

Talibans amb armes nord-americanes que l'exèrcit afganès havia deixat abandonades en plena desfeta. Fusells d'assalt d'última generació, helicòpters Black Hawk, sistemes de reconeixement facial i fins i tot drons, per primer cop a la història en mans d'una milícia islamista. A data d'avui és poc probable que els talibans tinguin capacitat per fer servir bona part d'aquest armament. Però països com la Xina, Rússia o l'Iran estaran encantats de pagar el que els en demanin per poder estudiar de primera mà la tecnologia de l'Oncle Sam.

Fonts del Pentàgon citades per la CNN descarten ara per ara cap atac aeri per destruir aquest armament. Probablement Washington sigui conscient que atacar territori talibà en un moment com aquest podria comprometre encara més el caòtic procés d'evaquació a l'aeroport de Kabul. Si una cosa se li pot retreure a Biden, sens dubte és no haver-se recordat d'apagar el llum abans de tancar la porta. No és que els EUA hagin perdut aquesta guerra, és que la forma com han marxat de l'Afganistan posa punt i final a la seva condició de gendarme internacional.

I parlant de l'Iran, potser ara seria un bon moment perquè Biden acabés el que va començar Obama durant el seu segon mandat –i que Trump va revertir amb aquell estil barroer que el caracteritzava-. El restabliment de les relacions diplomàtiques amb l'Iran, una potència regional que comparteix molts quilòmetres de frontera amb l'Afganistan i que, quines coses, podria esdevenir un bon aliat en el nou tauler geopolític que tot just es comença a dibuixar –ja ho va esdevenir a Síria i l'Iraq en la lluita contra l'ISIS-.

Clarissa Ward surt de l'Afganistan

Clarissa Ward informant sobre el terreny.

La corresponsal cap de la CNN, Clarissa Ward, evaquada de l'Afganistan amb tot el seu equip. No se li pot retreure després de tota la feina feta durant les últimes setmanes, sovint jugant-se la pell en nom del seu ofici. La seva sortida del país és un dels múltiples factors que desemmascaren el discurs moderat que els talibans han estat venent des que van arribar a les portes de Kabul, també un cop dur per al periodisme i la llibertat de premsa. A Hollywood ja deuen pensar en el biopic, però aquesta és una altra història.

Què havia de fer Biden?

I què se suposa que havia de fer Joe Biden? Mantenir per sempre més una ocupació militar que no portava enlloc? Seguir sacrificant vides de soldats nord-americans en una guerra que no era la seva i que no semblava tenir desenllaç possible a curt termini ("If you love this land of the free, bring'em home", que cantava Pete Seeger)? Seguir invertint trilions de dòlars en un estat fallit perquè només se n'acabessin beneficiant les elits prooccidentals de Kabul? Seguir oferint lliçons de democràcia a qui mai les havia demanat?

Durant vint anys heu exigit que les tropes internacionals marxessin de l'Afganistan (alguns fins i tot heu rigut les gràcies a l'integrisme islàmic perquè, ja se sap, contra l'imperialisme yankee tot s'hi valia). Doncs bé, ja són fora. Era el que volieu, ara no us queixeu. Mentre la població civil afganesa pateixi en pròpia pell les conseqüències del desastre, vosaltres podreu seguir pontificant sobre l'heteropatriarcat en llenguatge inclusiu i censurant les lletres presumtament masclistes de no sé quin raper que actua aquest any a la festa major.

Democratitzar un país

Quan parlem de democratitzar un país com l'Afganistan, en realitat estem parlant d'importar (imposar) un model de democràcia que només s'entén des d'una lògica occidental derivada del pensament il·lustrat, a un territori on segueixen prevalent una sèrie de lògiques molt diferents de la nostra i que nosaltres mai hem volgut entendre.

Sobre les tan publicitades fotografies que comparen com vestien les dones a l'Afganistan durant la dècada dels 70 i com vesteixen sota el control dels talibans, crec que és un error voler resumir quatre dècades de guerres (en plural) amb dues imatges que efectivament representen models oposats de societat però es troben fora de context. D'entrada, perquè el que ha passat durant les últimes quatre dècades a l'Afganistan no comença ni s'acaba amb els talibans.

Però sobretot perquè la fotografia de les dones afganeses que vestien conjunts occidentals durant la dècada dels 70 està feta a Kabul. I la realitat de Kabul era, és i seguirà essent molt diferent de la de bona part d'un país on imperen les tradicions i la lògica tribal, amb talibans o sense. De fet, els propis talibans no s'entendrien sense aquestes dinàmiques tribals que ens agradaran més o menys, però hi són i xoquen frontalment amb la lògica occidental de la democràcia parlamentària i d'un concepte, Drets Humans, que es va utilitzar per primer cop encara no fa ni un segle.

Dit això, i admetent que a mi també m'inspira més tranquil·litat la fotografia dels anys 70, crec que de la mateixa manera que exigim als talibans que respectin els drets de dones i minories, també ens hem d'exigir a nosaltres mateixos els occidentals que respectem el dret de la resta de persones que hi ha en aquest món a viure i vestir com els doni la gana. La forma com vesteixen les dones afganeses l'han de decidir elles mateixes, no pas els talibans ni les potències internacionals que salven el món sense que ningú els ho hagi demanat.

"The Kite Runner" (2007)

Fotograma de 'The Kite Runner'.

Els esdevenimens d'aquests últims dies a l'Afganistan conviden a recuperar una pel·lícula com "The Kite Runner" (2007), dirigida per Marc Forster i basada en la novel·la del mateix títol de Khaled Hosseini. A diferència de "Charlie Wilson's War", del mateix any i també apta per a ser recuperada aquests dies, aquesta cinta parteix d'un relat de ficció per abordar la història recent de l'Afganistan, des d'uns anys 70 més o menys estables dins de les convulsions del moment, fins al terror imposat pels talibans durant la segona meitat dels 90, passant per la invasió soviètica que va marcar la dècada dels 80.

Protagonitzat per Khalid Abdalla, el film narra la història de dos amics separats per les circumstàncies vitals de cadascú però sobretot per una cadena d'esdeveniments que es gesten tant en l'òrbita geopolítica com en l'àmbit personal. Al llarg del metratge podem veure com una societat relativament pròspera malgrat el pes de certes tradicions, acaba degenerant en un infern quan el fanatisme i el dogma religiós passen a esdevenir llei. També com el terror talibà anava més enllà de l'esfera estrictament religiosa i adoptava també un fort component ètnic, i com la llavor intel·lectual d'aquella barbàrie s'havia començat a plantar molt abans que als primers milicians els sortís la barba.

L'hereu de Massoud

Dèiem que parlàvem de l'Afganistan quan en realitat estàvem parlant de Kabul. No és el mateix. No ho era quan ignoràvem –o preteníem ignorar- que els drets conquerits per les dones i les minories a la capital afganesa seguien brillant per la seva absència a totes aquelles zones remotes del país on la lògica tribal segueix prevalent amb talibans o sense talibans. El tauler afganès és tan extremadament complex que, quan tothom ja donava la totalitat del país per conquerida, avui resulta que queda un reducte de resistència a la vall del Panjshir. Territori impermeable ara per ara als talibans, tal i com ho va ser al seu dia per als soviètics. I els nord-americans? Bé, aquests s'hi van passejar al seu aire perquè qui controlava (qui controla) de facto la zona, els hereus de l'antiga Aliança del Nord, així ho va voler.

Ens arribava ahir la imatge de la bandera de la pròpia Aliança del Nord onejant a l'antic feu d'un dels seus comandants, Ahmad Shah Massoud. I se'ns explica que el mateix fill de Massoud –Ahmad Massoud- està encapçalant un nou moviment de resistència antitalibana amb el que queda del govern deposat i amb membres d'ètnia tajdik de l'exèrcit regular afganès –els que no van a l'ofensiva per contracte ni per un sou, sinó per pura supervivència en un tauler on el factor ètnic pesa tant com el religiós-.

Sembla que la història es repeteixi. Amb els talibans controlant la major part de l'Afganistan –fa tan sols dos dies dèiem la totalitat, avui ja no: quan els experts en geopolítica defineixen l'Afganistan com un territori inconquerible, no ho diuen perquè sí-, un petit reducte es resisteix a caure a les seves mans i els comandaments de la resistència demanen a la comunitat internacional un suport que ara per ara sembla lluny de materialitzar-se. Vint anys enrere, Massoud pare també demanava als Estats Units i l'OTAN una assistència militar que aquests no van proporcionar fins que es van haver ensorrat les Torres Bessones. Massoud no la va arribar a veure mai.

Ahmad Shah Massoud va morir assassinat per Al-Qaeda –en un atac ordenat pels talibans- el 9 de setembre de 2001. L'episodi va passar pràcticament desapercebut a l'agenda internacional. Dos dies després Al-Qaeda va fer caure les Torres Bessones i part del Pentàgon, mentre l'Aliança del Nord llançava una ofensiva desesperada i mal coordinada contra l'aeroport de Kabul –sí, el que ara mateix centra bona part de l'atenció mediàtica- que va acabar en no res. En qüestió de dies, els Estats Units posaven tropes sobre el terreny i començaven a caçar talibans al costat del general Dostum. En qüestió de mesos, George W. Bush presumia d'haver derrotat els talibans. La història l'acabaria posant al seu lloc.

L'assassinat de Massoud va suposar molt més que un cop d'efecte per part d'Al-Qaeda i els talibans. Més enllà d'eliminar sobre el terreny un destacat comandament militar, veterà de la guerra dels mujahidins contra els soviètics, eliminaven un líder carismàtic a qui els seus seguidors segueixen venerant com un heroi dues dècades després de la seva mort. Algú que d'haver participat a la reconstrucció de l'Afganistan a partir de 2001, probablement hauria generat entre la població afganesa un consens molt més ampli que tota la colla de funcionaris amb les mans llargues tutelats per Washington que hem vist desfilar sense cap mena de vergonya durant aquests 20 anys. Matant a Massoud, els talibans van escapçar l'única tercera via possible davant del caos dels senyors de la guerra i l'ordre imposat a cop de Sharia.

Ahir la bandera de l'Aliança del Nord va tornar a onejar al Panjshir. Que ningú es deixi portar per l'eufòria del moment. A diferència de Massoud pare, Massoud fill ha de gestionar un escenari estratègicament asfixiant on tan sols els accidents geogràfics juguen a favor seu. Per molt que les muntanyes el protegeixin a ell i a la seva vall, es troba aïllat enmig de territori talibà, sense cap connexió per terra amb l'exterior i sense perspectives a curt termini d'obtenir el suport d'una comunitat internacional que sempre tendeix a arribar tard i anar fora de temps. Sigui com sigui, aquest fill de guerriller format a les acadèmies del Regne Unit sembla haver vingut a representar allò que havia representat el seu pare. Un Afganistan amb voluntat de passar pàgina. Com els a priori derrotats talibans durant les passades dues dècades, Massoud necessita temps. Tant de bo la comunitat internacional se n'adoni i l'ajudi a guanyar-lo.

Sobre el terreny

Clarissa Ward, informant des de Kabul

Mentre els papanates de sempre ens alerten d'una suposada manipulació constant per part dels tirànics mitjans de comunicació (sobretot d'aquells que no publiquen allò que ells voldrien llegir), periodistes com Clarissa Ward, la corresponsal de la CNN a Kabul, es juguen diàriament la pell per explicar-nos a temps real allò que passa a la capital afganesa. A partir del minut 2,15 d'aquest vídeo podran veure com pregunta pels drets de les dones a un comandant talibà. Una dona periodista nord-americana, preguntant sobre una qüestió incòmoda i qüestionant les respostes d'un líder talibà armat, envoltat per les seves tropes i dins del seu territori.

La gesta requereix valor. Molt més que les divagacions sobre el sexe dels àngels fetes des de la comoditat d'aquells perfils de Facebook i Twitter on les veritats sempre són absolutes i les opinions personals pesen més que el rigor. La feina que estan fent aquests dies professionals com la pròpia Ward és molt més que lloable. També la dels seus col·legues que informen des dels Estats Units. Em trec el barret, per exemple, davant la forma com els periodistes de la CNN estan posant contra les cordes a tots els membres de l'administració Biden a qui entrevisten en relació amb l'Afganistan. El periodisme vindria a ser això, ni més ni menys.

John Walker's Blues

Steve Earle.

Tota societat és perfectament capaç de generar els seus propis monstres. A finals de novembre de 2001, durant l'ofensiva contra les forces talibanes a la ciutat de Kunduz, a l'Afganistan, milicians de l'Aliança del Nord van capturar diversos centenars de combatents de la milícia islamista. Entre aquests combatents hi havia John Walker Lindh, un jove d'origen nord-americà que havia estudiat àrab, s'havia convertit a l'Islam, s'havia radicalitzat, havia viatjat fins al país asiàtic per combatre contra l'Aliança del Nord al costat dels talibans, i havia rebut instrucció militar a les mateixes bases d'Al-Qaeda on s'havien planificat els atemptats de l'11-S. La premsa occidental el va anomenar el talibà americà.

Al cap d'un any Steve Earle li va dedicar una cançó, "John Walker's Blues", inclosa en un dels seus àlbums més compromesos políticament, "Jerusalem" (2002). No cal dir que la cançó no volia justificar les accions de Lindh sinó posar-se a la pell de 'l'altre', i reflexionar sobre com un adolescent que havia nascut i crescut a Califòrnia amb totes les comoditats que li podia oferir el Primer Món, havia arribat fins a on havia arribat. Tampoc cal dir que a Earle li van caure pals per totes bandes després de publicar aquella cançó. Tota societat genera els seus propis monstres, i l'art sol incomodar quan posa la societat de torn davant del mirall. Sigui com sigui, el context present em sembla oportú per recuperar aquest "John Walker's Blues".

El 'retorn' dels talibans

Sobre el mal anomenat retorn dels talibans a l'Afganistan, m'ha sobtat que la majoria d'anàlisis que he pogut llegir fins ara passessin per alt dos factors que a mi em semblen bastant rellevants. El primer és que els talibans han anat molt més enllà de recuperar allò que havien perdut ara fa vint anys. Amb la presa de Kabul, la milícia islamista passa a controlar la totalitat del territori afganès, cosa que no havia fet mai abans. Durant els cinc anys que va durar el primer emirat islàmic de l'Afganistan, el nord del país –inclosa la frontera amb la Xina, un detall important tal i com veurem més endavant- estava controlat per les diferents faccions de l'Aliança del Nord, opositora al règim talibà i aliada clau de les potències occidentals durant la guerra iniciada el 2001.

No és un fet anecdòtic. Feia més de 30 anys, des de la retirada de les tropes soviètiques, que una sola facció no havia arribat a controlar tot el territori afganès –durant les passades dues dècades, ni els talibans havien marxat ni el govern prooccidental havia arribat a controlar res, tal i com s'acaba de comprovar-. A l'espera de veure si sorgeix algun moviment insurgent i l'abast que aquest pugui tenir –cosa bastant improbable quan el que quedava de l'Aliança del Nord justament es trobava integrat en aquest exèrcit regular afganès que s'ha esfumat d'un dia per l'altre–, i amb tot el que implica l'arribada dels talibans al poder, l'escenari que s'obre a partir d'ara és el més semblant que l'Afganistan ha tingut a una situació d'estabilitat –no pas de pau, concepte que implica alguna cosa més que l'absència de guerra- en els últims 40 anys. Insisteixo, no és cap fet anecdòtic.

El segon punt que em crida l'atenció, i que va lligat amb el primer, és el paper de la Xina al tauler afganès. Encara no fa ni un mes que les diplomàcies xinesa i talibana van acordar cooperar en la reconstrucció de l'Afganistan un cop retirades les tropes internacionals. I el més important: la Xina es va comprometre a acceptar els talibans com a interlocutors vàlids en aquest procés de reconstrucció, predisposant-se per tant a acceptar com a legítim un (aleshores) hipotètic govern talibà. Fa 20 anys, només quatre països al món –Paquistan, Turkmenistan, Emirats Àrabs Units i Aràbia Saudita- reconeixien com a legítim el govern de l'emirat. A partir d'ara aquesta situació pot canviar. La Xina és un actor internacional de primer ordre. I com a tal, pot obrir la porta a un reconeixement més ampli de l'emirat a nivell internacional, si els seus governants són capaços d'evitar imatges de brutalitat com les de fa vint anys –d'això en parlaré més endavant-.

Deia fa un moment que el paper de la Xina sobre el terreny va lligat amb el fet que per primer cop en tres dècades tot el territori afganès estigui controlat per una única facció i, per tant, tot estigui en ordre en termes geopolítics. Parlem d'un gegant en expansió que va camí de passar al davant dels EUA com a primera potència mundial –s'han establert moltes analogies entre la caiguda de Kabul i la de Saigon, i certament la imatge de l'helicòpter a l'ambaixada està molt ben trobada, però crec que la forma com els EUA han sortit de l'Afganistan també presenta molts paral·lelismes amb la desfeta soviètica a la mateixa regió-, i que té entre els principals reptes a mitjà termini controlar i fins i tot traçar ell mateix les rutes comercials al continent asiàtic.

En aquest sentit, és de sobra conegut el pla estratègic de la Xina que algú va anomenar 'nova ruta de la Seda' i que contempla la creació d'infraestructures terrestres que connectin Pekín amb capitals com Teheran, pas previ al ràpid accés de les mercaderies xineses al territori europeu a través de Turquia. A data d'avui, aquest pla contempla connectar les capitals xinesa i iraniana a través dels territoris de Tadjikistan, Uzbekistan i Turkmenistan, amb tota la càrrega burocràtica que requereix haver de travessar tres territoris sota influència russa. Però un Afganistan en mans amigues –en aquests termes es referia setmanes enrere la diplomàcia talibana a la República Popular de la Xina- obre la porta a una nova opció molt més àgil i directa, que a més implicaria la reconstrucció de l'Afganistan per part d'empreses xineses en una mena de Pla Marshall a l'asiàtica.

En definitiva, si ja fa anys que s'intueix un canvi de cicle al tauler geopolític global, l'Afganistan podria esdevenir-ne el centre o com a mínim el catalitzador. De la mateixa manera que aquest país centreasiàtic va marcar el principi del final de l'Imperi Britànic i de la Unió Soviètica, també podria esdevenir a curt termini el punt d'inflexió que acabi amb l'hegemonia nord-americana a escala planetària i que obri la porta a l'hegemonia xinesa i a tot allò que aquesta pugui comportar. Finalment, tampoc és cap detall menor que a aquestes alçades encara no haguem assistit per part dels talibans a cap escena de brutalitat com les que va protagonitzar la milícia durant la seva primera presa de Kabul, ara fa 25 anys. Sembla que els diplomàtics xinesos, a més de fer bé la seva feina, hagin ensenyat als integristes a gestionar una mica millor la seva imatge de portes enfora.

"Charlie Wilson's War" (2007)

Tom Hanks, d'esquena, i Philip Seymour Hoffman, en un fotograma del film.

Avui em sembla un bon dia per recuperar "Charlie Wilson's War" (2007), pel·lícula de Mike Nichols –protagonitzada per Tom Hanks- sobre el congressista nord-americà que durant la dècada dels 80 va involucrar l'aparell militar i els serveis d'intel·ligència del seu país a favor dels mujahidins que combatien contra l'exèrcit soviètic a l'Afganistan. Al final de la pel·lícula, amb els soviètics en retirada i els afers afganesos cada cop més lluny dels focus d'atenció de Washington, un agent de la intel·ligència nord-americana –interpretat per l'enyorat Philip Seymour Hoffman- alerta dels perills d'abandonar a la seva sort un estat fallit on bona part de la població en edat escolar vivia en camps de refugiats i sense cap perspectiva de futur, caldo de cultiu idoni per al sorgiment de moviments integristes que posarien en risc l'estabilitat a tota la regió. En altres paraules, el personatge interpretat per Seymour Hoffman venia a dir que l'èxit de l'operació militar no serviria de res si no es complementava amb un projecte de reconstrucció del país. No cal dir que ningú es va prendre seriosament aquella advertència, i els resultats van ser els que tots coneixem.

Fa gairebé 20 anys, al principi de la intervenció militar internacional a l'Afganistan, vaig veure per televisió com un oficial de l'exèrcit nord-americà s'adreçava als alumnes d'una escola que acabava d'obrir portes en una zona remota i aïllada del país asiàtic. Els venia a explicar que els Estats Units eren allà per ajudar-los a passar pàgina de tres dècades de guerra, però que els Estats Units també necessitaven l'ajuda dels afganesos per poder tancar aquella pàgina –fins aquí, tot bé-. "Espero poder-vos tornar a visitar d'aquí a un any, però aleshores no vull venir com a soldat sinó de vacances", deixava anar aquell bon home en un intent de guanyar-se la simpatia d'un auditori a qui el concepte "anar de vacances" devia sonar com a mínim marcià. I aquest és el problema de la mentalitat de nosaltres, els occidentals, que ens pensem que anar de vacances (o fer turisme) equival necesàriament a conèixer món. I que la nostra lògica i la nostra forma de fer es poden exportar i aplicar automàticament a qualsevol punt del planeta, encara que sigui per la força, encara que ni tan sols ens haguem molestat a entendre la realitat d'aquells indrets on pretenem importar un model molt concret de democràcia (el nostre) sense que ningú ens ho hagi demanat.

Davant del desastre que porta dies (setmanes) precipitant-se a l'Afganistan, i davant l'allau de refugiats que previsiblement arribarà a Europa durant els propers mesos a causa d'aquest desastre, l'autoproclamat "bressol dels Drets Humans" que és la Unió Europea ja es prepara per endurir els controls a les seves fronteres i a les seves costes. Potser tots aquests esforços no serien necessaris si els diferents actors internacionals (entre ells la pròpia UE) haguessin fet els deures quan tocava. Si durant els darrers 20 anys s'hagués ofert a la població afganesa quelcom més que una resposta militar a un escenari de violència estructural, on bona part d'aquesta població segueix tenint les mateixes perspectives de futur que tenia quan se'n van anar els soviètics tres dècades enrere. Als talibans se'ls pot combatre al camp de batalla. Però a l'integrisme només se'l pot derrotar oferint alternatives viables i engrescadores sobre el terreny. I això implica un projecte social i polític que la coalició internacional liderada per Washington (i de la qual va formar part Espanya, no ho oblidem) no ha tingut ni s'ha plantejat mai tenir.

Deia que avui, amb els talibans controlant tot el territori afganès per primer cop a la història de la milícia integrista, em sembla un bon dia per recuperar "Charlie Wilson's War", i més concretament aquest diàleg final entre els personatges de Hanks i Seymour Hoffman que, a aquestes alçades, ja no s'hauria de contemplar com un spoiler.