Piccola Orchestra Gagarin a l'Anònims

PICCOLA ORCHESTRA GAGARIN

Anònims, Granollers (Barcelona)

7 de juny de 2012

Sense cap mena de dubte, un dels plats forts del 22è Jazz Festival de Granollers. La Piccola Orchestra Gagarin són Paolo Angeli (guitarra sarda amb múltiples efectes), Oriol Roca (bateria) i Sasha Agranov (violoncel). Un italìà, un català i un rus amb base d'operacions a Barcelona i una posada en escena totalment galàctica. I no només perquè surtin a tocar vestits d'astronautes o perquè el nom del trio sigui un homenatge al primer ésser humà que va orbitar al voltant de la Terra. Partint de la tradició del free jazz, van desenvolupar durant una hora tres viatges siderals que, malgrat acostar-se puntualment al format cançó, tenien l'improvisació i l'experimentació com a raó de ser. Cacofonies, canvis sobtats de direcció i crescendos que els acostaven per moments a les atmòsferes del post-rock. La bateria com a laboratori sonor, el violoncel com a instrument de percussió i una guitarra sarda confeccionada pel propi Angeli a mode d'artefacte explosiu casolà. I un viatge que inevitablement acabaria arribant a bon port.

Inici del concert amb cascos d'astronauta inclosos.

Oriol Roca.

Sasha Agranov.

Paolo Angeli.

http://www.myspace.com/piccolaorchestragagarin

Audio: "Mercado de chatarra" - Piccola Orchestra Gagarin

Distortion Mirrors

Sembla mentida, però l'univers myspace segueix amagant autèntiques i agradables sorpreses malgrat trobar-se -segons diuen- en decadència. L'última descoberta que hi he fet és aquest duet de Los Angeles. Distortion Mirrors es troben a mig camí entre el rock progressiu més obscur i la música industrial més estrident. Percussions tribals, electrònica densa, guitarres que grinyolen i veus espectrals. Pensin en una aproximació entre Nine Inch Nails, My Bloody Valentine i els King Crimson de la passada dècada. Fins i tot m'atreviria a citar a Marilyn Manson quan encara feia por. Tenen un ep en circulació i ben aviat treuran el primer disc llarg.

http://www.myspace.com/distortionmirrors



Audio: "Superman's Not Dead" - Distortion Mirrors

Ricky Gil presenta en directe "Hipopòtam a Botafogo"

RICKY GIL, figura clau de la música barcelonina dels darrers 30 anys i membre de formacions com Brigatones, Matamala, Top Models o els reunificats Brighton 64, presenta en directe el seu primer disc en solitari, "Hipopòtam a Botafogo". Un volum que recull 24 de les cançons que ell mateix ha interpretat a l'estudi durant la primera temporada de "Guitarra, baix i bateria", el programa que des de la passada tardor dirigeix i condueix a Ràdio Silenci (La Garriga). El concert de presentació tindrà lloc aquest dissabte, 9 de juny (21,30h.) a l'històric Arena Bar de Barcelona (c/. de la Carassa, 4 - metro: Jaume I). Un concert molt especial en què el Ricky comptarà amb diversos músics convidats i on s'esperen moltes sorpreses. Posteriorment, els dj's Rudemod i Yokomar es posaran als plats per a amenitzar la nit.

http://hipopotamabotafogo.wordpress.com/

Robar en American Apparel

"Shoplifting from American Apparel" (2009) és la tercera novel·la del nord-americà Tao Lin. Publicada aquest mateix any en castellà sota el títol "Robar en American Apparel" i per cortesia d'Alpha Decay, ens trobem davant un retrat breu però concís de la postmodernitat. En tan sols un centenar de pàgines, l'autor exposa les misèries i la realitat d'una generació -la dels que ara rondem la trentena, any més o any menys- aparentment condemnada a les feines escombraria i l'avorriment sistemàtic. El protagonista, un tal Sam, reparteix el seu temps entre una d'aquestes feines escombraria, una incipient carrera literària, una addicció a internet i el sexe sense compromís. Ah sí, i enmig de tot això té temps perquè l'arrestin diverses vegades mentre prova de robar en cadenes com la que dóna títol a la novel·la. Una novel·la que fa de l'absurditat la seva raó de ser i que es resumeix en la pregunta i la resposta que tanquen el seu darrer capítol. Quan hi arribin, potser tindran ganes que els tornin els diners. Però jo em vaig fer un tip de riure abans de treure'm el barret. No, "Robar en American Apparel" no canviarà el curs de la literatura nord-americana, però té la millor conclusió -per dir-li d'alguna manera- que he llegit en anys.

Recomanació: Piccola Orchestra Gagarin a Granollers

Un italià, un català i un rus, vestits d'astronauta i tocant respectivament una guitarra sarda, una bateria i un violoncel. No, no és cap acudit amb resposta enginyosa ni la sortida de to final d'una pel·lícula dels Coen. És la PICCOLA ORCHESTRA GAGARIN. Un trio de jazz que beu tant dels sons tradicionals de Sardenya com de la música minimalista, el pop d'avantguarda i el post-rock. Aquest dijous, 7 de juny (21h.) presentaran el seu disc de debut, "Platos combinados" (Whataboutmusic-Le ArtiMalandrine) al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57), en el marc del 22è Jazz Festival Granollers. Reservin taula!

http://www.myspace.com/piccolaorchestragagarin

Goodbye, Primavera!

Hi ha cançons que són ideals per a acomiadar festivals. "The Ocean" de Richard Hawley n'és una. La banda sonora perfecta per a tancar el Primavera Sound 2012 en un multitudinari concert gratuït davant l'Arc de Triomf i sota un plujós cel, mai més ben dit, primaveral. Comiat de proporcions gairebé bíbliques per a la que sens dubte ha estat l'edició més mastodòntica del festival en tots els sentits -xifres d'assistència, nombre de concerts programats i un ventall estilístic que ha anat del folk a l'electrònica, de la fusió afrocubana al metal extrem i del pop d'autor al rock en múltiples vessants-. "Standing at the Sky's Edge", el títol del darrer disc de Hawley, no podria haver estat més profètic per a una vetllada digna de la imaginació de Mary Shelley. La música com a catalitzadora del jo romàntic que s'enfronta als elements. L'escenari com a abisme davant la tempesta i milers d'ànimes dibuixant un immens mar de paraigües. L'oceà al qual cantaria Hawley al final de la nit. Les ràfegues de vent i les primeres gotes de pluja acompanyant els darrers compassos de Nacho Vegas. El públic ovacionant els llamps que il·luminaven el vespre barceloní mentre Yann Tiersen sonava més èpic que mai. I finalment, el crooner de Sheffield. Geni i figura que per acabar-ho d'arrodonir va sortir a tocar en cadira de rodes -"Sento no poder-me aixecar: m'he trencat una cama", va disculpar-se-. La foscor àcida del seu nou treball marcaria el to d'un concert que esdevenia des d'aleshores mateix un clàssic de la història del Primavera. I com a contrapunt, un himne que adquiriria en ple Passeig de Lluís Companys més sentit que mai. "Tonight the Streets Are Ours", sonant a tota castanya la nit en què el Primavera conqueria definitivament els carrers de Barcelona. Els mateixos paviments on es va alimentar una flama, la del moviment 15-M, que si una cosa va deixar clara és que sí, que com bé diu la cançó, aquests carrers encara són nostres li pesi a qui li pesi. I ja com a catarsi final, "The Ocean". L'oceà de paraigües que desafiaven la tempesta. La immensitat del mar com a metàfora de redempció i salvació. I una marea que tocaria fons quan la música s'acabés i unes tisores tallessin per sempre més aquella polsera. La que portava inscrits els mots Primavera Sound 2012.

Richard Hawley, amb una cama trencada però tot el carisma intacte.

Audio: "The Ocean" - Richard Hawley

Miga + Violfta

MIGA + VIOLFTA

Living room show, Barcelona

3 de juny de 2012

Concert i recital poètic en un menjador de Ciutat Vella, hores abans d'una tempesta de diumenge a la tarda. D'una banda, la poesia amb ukelele de les malaguenyes Violfta i els seus versos aguts i directes. De l'altra, el barceloní Miga creant atmòsferes denses a partir d'un macbook, una guitarra boirosa i una extensa col·lecció de pedals d'efectes. Vida més enllà del Primavera Sound.