Canvis a la banda de Dylan

Canvis sobtats a la banda de Bob Dylan. Doug Lancio i Bob Britt, els dos guitarristes que l'havien acompanyat des de l'inici de la gira Rough and Rowdy Ways la tardor de 2021, han sortit de la formació amb dies de diferència i amb una gira nord-americana a ple rendiment. Als seus llocs hi han entrat Julian Lage (qui sap si de forma permanent, ja que té compromisos pel seu compte) i Joel Paterson, dos músics amb background jazzístic i dos registres que encaixen plenament amb l'estètica del Dylan post-RRW. Com de costum, ningú sap amb exactitud què ha passat ni què passarà a partir d'ara. Sigui com sigui, Dylan segueix en marxa, mirant endavant, com qui no vol comptar quilòmetres sinó fer-ne més. Trobarem molt a faltar a Lancio i a Britt, però l'horitzó que es perfila és, com a mínim, engrescador.

"Animals"

You got to be crazy, you gotta have a real need

Gotta sleep on your toes and when you're on the street

You got to be able to pick out the easy meat with your eyes closed

(Pink Floyd)

Battersea Power Station. Londres, juny de 2026.

Regent Sounds Studio

Aquesta és la seu de l'històric Regent Sounds Studio, que avui és una botiga de guitarres. Aquí van gravar els seus àlbums de debut els Rolling Stones i Black Sabbath –aquests últims també hi van facturar part de "Paranoid"–. Jimi Hendrix, Elton John i fins i tot els Beatles hi havien enregistrat algunes de les seves primeres maquetes.

Els propietaris del negoci han restaurat el cartell de la façana. A l'interior, la sala on antigament es situaven els músics és perfectament visible i s'hi exposen guitarres, amplificadors i complements. I el personal que hi treballa, molt amable, t'orienta prou bé perquè tu mateix et puguis imaginar com devien ser aquelles sessions.

Regent Sounds Studio està situat a Denmark Street, un petit carrer del centre de Londres que fa cantonada amb Charing Cross Road i que es troba a tocar del Soho. Al seu moment se'l coneixia com el Tin Pan Alley londinenc, i durant una temporada va arribar a ser l'epicentre de la indústria musical del Regne Unit.

No cal dir que avui aquesta indústria gravita en altres coordenades. Mentrestant, Denmark Street va ple de botigues d'instruments com la que ens ocupa, i fins i tot hi ha algun local que ofereix música en directe. Només per això, s'hi respira un ambient molt més sa que en determinades escoles de negoci musical que tenim a Barcelona.

La sala on es posaven els músics, avui plena de guitarres.

L'estàtua d'Amy Winehouse

Una estàtua recorda Amy Winehouse a Camden, el barri on va viure i on va morir el 23 de juliol de 2011. Queden lluny els dies dels escàndols, el sensacionalisme més llefiscós i les cròniques d'aquells concerts erràtics que també són part de la llegenda. Perduren la música i el llegat de qui la va cantar. A un mes de commemorar-se el 15è aniversari del seu traspàs, l'autora de "Back to Black" és tan eterna com la seva obra. Dels que fa 15 anys la posaven a parir ja no se'n recorda ningú.

Londres, juny de 2026.

El banc de Kirsty MacColl

An empty bench in Soho Square. Al centre de Londres hi ha un banc dedicat a la memòria de Kirsty MacColl, inspirat en la lletra de la cançó "Soho Square". Ahir al matí m'hi vaig acostar i no era buit, l'ocupava un matrimoni d'edat avançada –perquè els bancs estan fets per això, per seure-hi–. Al veure'm arribar, la dona em va preguntar si buscava el banc de Kirsty MacColl. Quan vaig respondre que sí, tant ella com el seu marit em van obsequiar amb els seus millors somriures i es van aixecar per deixar-me veure la placa commemorativa. Hi ha gestos molt petits que et poden alegrar tot un dia, i veure com s'il·lumina el rostre d'una àvia anglesa mentre pronuncia el nom de Kirsty MacColl és una d'aquelles coses que no tenen preu.

Londres, juny de 2026.

Bar Italia

There's only one place we can go

It's around the corner in Soho

Where other broken people go

Let's go

(Pulp)

Bar Italia. Londres, juny de 2026.

The Great Gig in the Sky (2)

The Great Gig in the Sky

(Pink Floyd)

London Heathrow Airport, juny de 2026.

Caràtules als carrers de Londres

Abbey Road.

Caràtules de discos a la via pública. "Abbey Road" (The Beatles), "The Clash" (The Clash), "(What's the Story) Morning Glory?" (Oasis) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (David Bowie). Londres, juny de 2026.

Morning Glory (Berwick Street).

The Clash Steps.

Ziggy Stardust (Heddon Street).

Un tatuatge d'Ernest Tubb

Cal admirar a qui fa de la seva passió una forma de vida. Un devot de la música country, amb la mítica Ernest Tubb Record Shop tatuada al braç, ahir al vespre esperant que comencés el concert de Garth Brooks al Hyde Park de Londres.

Garth Brooks conquereix Londres

GARTH BROOKS
BST Hyde Park

Hyde Park, Londres

27 de juny de 2026

Garth Brooks fent-se un bany de masses al Hyde Park de Londres com a cap d'un cartell que també tenia com a reclams a Zac Brown Band i Ashley McBryde. La superestrella del country ha batut aquesta nit el rècord de convocatòria del festival BST Hyde Park -70.000 persones-, en l'últim dels tres concerts que tenia programats enguany -l'únic a Europa, el primer al Regne Unit en tres dècades-.

Majestuós inici amb "Rodeo", bateria de clàssics per parar un tren -"Papa Loved Mama", "The River", "The Thunder Rolls",  "If Tomorrow Never Comes", "That Summer"-, cites a Bob Seger, Billy Joel i els Oak Ridge Boys -aquell "Callin' Baton Rouge"-, i gran final amb la canònica "Friends in Low Places".

El d'Oklahoma va ser el nom més massiu del country durant la dècada dels 90, i segueix sent un dels artistes que més discos han venut als Estats Units. Des de fa anys és molt car de veure en directe. El temps dirà si això d'avui ha estat històric. De moment, i malgrat les pèssimes condicions de so, uns quants milers d'ànimes ens hem pogut treure una espina que teníem clavada des de feia dècades.

Starman Was Here

Starman Was Here. O David Bowie, que vindria a ser el mateix. Londres és l'únic lloc del món on pots sortir d'un concert de blues passada la mitjanit i, en qüestió de minuts, plantar-te a la caràtula de Ziggy Stardust.

Blues al Soho

DEXTER SHAW & THE WOLFTONES

Ain't Nothin' But, Londres

26 de juny de 2026

Dexter Shaw & The Wolftones tocant aquesta nit a Ain't Nothin' But. Una banda de blues genuïnament londinenca, actuant en un club del Soho que és pràcticament un santuari d'aquest estil musical a la capital britànica.

El blues, gènere essencialment afroamericà, es troba plenament arrelat a Londres des dels dies d'Alexis Korner, els Yardbirds i els primers Rolling Stones. Bandes que van fer la seva partint de les influències que els arribaven des de Memphis o Chicago.

No cal dir que, si allò passés avui, de seguida sortirien els cagadubtes de rigor a titllar-ho d'apropiació cultural. Sis dècades enrere, en canvi, Clapton o els Stones alternaven sense problemes amb Howlin' Wolf i B.B. King, que alhora veien com l'abast de la seva música esdevenia global.

Dexter Shaw manté viva tota aquella tradició. La de Memphis i la de Chicago, la de Mississippi i la de Texas. També la del mateix Soho on aquesta nit ha despatxat una bona dosi de rhythm & blues elèctric i greixós jump blues.

Londres, 15 anys després

L'últim cop que vaig ser a Londres, el Regne Unit tenia una reina i era dins de la Unió Europea, els cartells lluminosos de Piccadilly Circus tenien força més caràcter del que tenen avui, Shane MacGowan encara era viu i actuava a Brixton per Nadal, Amy Winehouse també era viva i mitja ciutat anava plena de les farres que es fotia a Camden, i el món (en general) era força més amable. He tornat a Londres, 15 anys després de l'últim cop. Tot ha canviat, res és el mateix, però m'està agradant més del que em pensava.

Londres, juny de 2026.

True Love Travels on a Gravel Road

True Love Travels on a Gravel Road

(Dallas Frazier / A.L. "Doodle" Owens, via Elvis Presley)

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

John Barleycorn must die

There were three men came out of the west

Their fortunes for to try

And these three men made a solemn vow:

John Barleycorn must die

(Tradicional anglesa versionada per Traffic)

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

Clive Davis (1932-2026)

Ha mort Clive Davis, executiu, caçatalents i gegant de la indústria del disc en un moment en què aquesta encara no havia assumit dinàmiques pròpies d'un entramat financer. Va ser president de Columbia Records entre 1967 i 1973, període durant el qual va fer enlairar carreres com les de Santana, Bruce Springsteen, Aerosmith o Janis Joplin.

Aquesta última, que aleshores encara encapçalava els malaguanyats Big Brother and the Holding Company, la va fitxar ell personalment després de veure-la actuar al festival de Monterey. Corria l'estiu de 1967 i encara faltava ben bé mig segle perquè les grans disqueres es dediquessin a rastrejar 'likes' i a comptar seguidors, en lloc d'anar a buscar el talent al seu hàbitat natural.

Expulsat de Columbia arran d'un escàndol com els que solen petar de tant en tant a la Moncloa, va fundar la totpoderosa Arista, primera llar dels Outlaws i de Patti Smith, i a la llarga de Grateful Dead i Whitney Houston (una de les seves grans apostes). Davis, que sumava 94 primaveres al moment de traspassar, no tenia cap grau en Història de l'Art ni cap màster en Gestió Cultural, sinó una oïda fora de sèrie i una passió innata per la música.

Pink Breath of Heaven

PINK BREATH OF HEAVEN
Radikal Music Club, Granollers

21 de juny de 2026

Els nord-americans Pink Breath of Heaven van tancar ahir al Radikal una gira que els ha portat per bona part del Vell Continent durant aquest mes de juny, i els ha servit per presentar el seu primer àlbum, "Colors Make a Sound" (2025). Originari de San Francisco, el quintet sap obrir-se camí en les coordenades més denses i atmosfèriques del shoegaze, sense perdre de vista l'herència psicodèlica de la ciutat que els ha vist créixer i foguejar-se. En poc menys d'una hora en van tenir prou per enfilar un viatge còsmic d'anada i tornada, segellant pel camí tota una vetllada d'alta tensió. Alguns sou massa joves per recordar-ho, però hi va haver un temps en què solíem anar al parc del Fòrum a descobrir bandes com aquesta.

Illa Carolina, set anys després

ILLA CAROLINA

Radikal Music Club, Granollers

21 de juny de 2026

Ahir vam assistir al retorn d'Illa Carolina, que van actuar a la sala Radikal set anys després del que havia estat el seu últim concert amb la formació completa –i van anunciar nou disc de cara a la tardor–. Tarda de retrobament amb velles cares conegudes, però sobretot amb un repertori en què els encerts es compten a grapats. Aquí vam tenir "La cursa d'honor", "Rei Tritó", "Lentes corrents", "Bellavista" o "1986". Píndoles de pop a contrallum, ric en melodia, amb el punt just de sofisticació i una dosi extra de malenconia. El so d'allò que una vegada es va anomenar indie, testimonis d'un temps en què el pop en català es va atrevir a ser modern.

Del Dràstik a la Tintorera, altres escenaris possibles

Uri y Los Cucharas, a la festa de La Tintorera.

Ahir a la tarda vam ser al Dràstik de Granollers parlant amb Nando Cruz, que va venir a presentar "Microfestivales y otros escenarios posibles". Un assaig en què el veterà periodista musical repassa tota una sèrie d'iniciatives que fugen de les dinàmiques massives –homogeneïtzadores– dels macroesdeveniments.

Després vàrem anar fins a la plaça Joan Sanpera de les Franqueses del Vallès, on l'Ateneu Popular La Tintorera celebrava la cinquena edició de la seva festa de primavera amb un triple concert de bandes de proximitat, amb el rock desvergonyit dels recentment reunits Uri y Los Cucharas com a plat fort.

La festa de la Tintorera respon a molts dels principis que Nando Cruz havia defensat durant la presentació al Dràstik, per no dir a tots. Una iniciativa comunitària, que neix del territori i que s'adreça a la mateixa gent del territori, que posa la música al centre i on el retorn no es mesura en xifres.

A la festa de la Tintorera, el públic melòman hi alternava amb els avis i les àvies del barri, el disc jockey que acabaria tancant la nit preparava entrepans a l'hora de sopar, i un dels responsables de la programació musical servia cerveses a la barra després d'atendre la premsa. I Los Cucharas es van marcar un senyor concert, anant molt més enllà d'aquell hit de finals dels 90 que en absolut capta l'essència del grup.

Sis dècades de "Blonde on Blonde"

Es commemora avui el 60è aniversari de "Blonde on Blonde", una de les obres magnes de Bob Dylan, també un dels capítols essencials de la història de la música enregistrada. Quatre cares que recullen dècades (segles) de tradició musical nord-americana, les posen al dia i obren rutes que arriben fins als nostres dies. Però sobretot una col·lecció de cançons que fan tots els honors a la seva condició, i més de mig segle després encara refermen l'etern misteri de l'home de la fotografia fora de focus.

Mentre aquí commemorem els 60 anys de "Blonde on Blonde", el seu autor segueix immers en una atapeïda gira nord-americana amb repertoris que donen cabuda a tot menys a la nostàlgia –als últims concerts no ha caigut una sola peça de l'obra que ens ocupa–. Dylan, aleshores i avui, fent el que li dona la gana. A saber, les últimes cròniques parlen de la incorporació de tot un Julian Lage a la seva banda d'acompanyament, ocupant el lloc de Doug Lancio a la guitarra.

Va passar dimecres a Santa Barbara i es va repetir dijous a Highland, Califòrnia. A falta d'escoltar els bootlegs de rigor, a falta de confirmar si es tracta d'una incorporació definitiva o d'una suplència temporal –potser aquesta nit sortirem de dubtes–, la idea de contemplar Dylan i Lage fent música en un mateix escenari em sembla com a mínim suggeridora –l'estil del guitarrista encaixa com pocs en l'estètica post-Rough and Rowdy Ways–. Esperant que es resolgui la incògnita, seguirem celebrant l'aniversari d'un plàstic que encara avui assenyala un punt i a part.

Mountain Jam

Mountain Jam, la dels Allmans.

El Turó de les Mentides, amb el Montseny al fons.

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

In every leaf that trembles

In every leaf that trembles

In every grain of sand

(Bob Dylan)

Llerona, juny de 2026.

Nando Cruz presenta 'Microfestivales' al Dràstik

Dissabte serem al Dràstik de Granollers amb Nando Cruz, que ens vindrà a presentar el llibre "Microfestivales y otros escenarios posibles", el títol del qual ho diu tot. Amenitzarà la vetllada el retorn als plats de Pendereki DJ. Veniu, que ens ho passarem bé!

James Blood Ulmer (1940-2026)

El nom de James Blood Ulmer hauria de sortir molt més sovint del que surt, quan es parla de virtuosos de la guitarra. I en aquells rànquings sempre tan discutibles com entretinguts que assenyalen els millors guitarristes de la història, probablement també hi hauria d'ocupar llocs destacats. Durant sis dècades, el de Carolina del Sud no només va alternar llenguatges com els del jazz, el blues o el soul, sinó que en tots tres àmbits va obrir noves vies que altres explorarien després –també els va fer dialogar amb registres que podien anar del folk al rock o el reggae-. Obres com "Free Lancing" (1981) o "Odyssey" (1983) són gairebé gèneres musicals en elles mateixes. No sonaven a res que s'estigués fent quan van sortir, i dècades després segueixen manifestant-se tan fresques, avançades i úniques com el primer dia. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 86 anys.

Soon After Midnight

It’s soon after midight

And my day has just begun

(Bob Dylan)

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

Mig segle dels Stones a la Monumental

Avui fa 50 anys que Mick Jagger va dir 'Bona nit' a la Monumental. Mig segle del debut dels Rolling Stones a Barcelona –inicialment programat a les Arenes, un dels molts capítols d'una campanya que va ser tan històrica com accidentada, tal com ha recordat en incomptables ocasions l'intrèpid promotor Gay Mercader–. Un d'aquells concerts que marquen punts i a part, diuen els que hi van ser –i ho referma la historiografia, l'oficial i la que no ho és tant–. Era la gira de l'aleshores flamant "Black and Blue", la primera amb Ronnie Wood, la que segons les males llengües del moment havia de ser l'última. Coses de la vida, diverses generacions que encara no havíem nascut aquell 11 de juny de 1976, hem tingut temps de veure'ls en directe en repetides ocasions durant les passades cinc dècades. El miracle no és que Jagger i Richards encara puguin explicar-ho, sinó que en ple 2026 ens trobem a menys d'un mes de la publicació del que serà el 25è àlbum de Ses Majestats. I que, a sobre, faci molt bona pinta.

Bill Cody (1958-2026)

Ha mort Bill Cody, la veu del Grand Ole Opry durant tres dècades. Llegenda de la ràdio musical –tenia el seu propi programa a la WSM– i una icona de Nashville. Un erudit que destil·lava passió per la música i pel seu ofici, però sobretot algú que et feia companyia quan et quedaves despert fins a altes hores de la matinada per escoltar-lo en directe. Se'l trobarà molt a faltar.

Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança

Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança.

El Indio Solari (1949-2026)

Em deia una vegada un músic argentí que era difícil d'entendre la importància d'algú com Carlos Alberto Solari, més conegut com El Indio Solari, si un no havia nascut a l'Argentina. Per molt que l'onada expansiva de la seva obra s'escampés pràcticament per tot l'hemisferi llatinoamericà. Vocalista de llarga trajectòria, primer amb Patricio Rey y Sus Redonditos de Ricota, després amb Los Fundamentalistas del Aire Acondicionado –totes dues bandes s'havien format a la ciutat de La Plata–, la seva obra explica gairebé mig segle de rock al país llatinoamericà, però també va plena de compromís social. En temps molt foscos, el vocalista va donar esperança a molts argentins, m'explicava aquell músic. Les arts també van d'aquestes coses. Solari ha mort a l'edat de 77 anys. El rock argentí està de dol.

Repàs al rock alternatiu nord-americà

STEVE STALEY + iX. DANTE

Anònims, Granollers

7 de juny de 2026

Steve Staley (Sleeping Giant) i iX. Dante (Obrigada) han compartit aquest migdia l'escenari de l'Anònims. Concert dividit en tres actes –els dos artistes en solitari, i un últim terç amb format de duet–, i un repertori que ha alternat originals de les respectives bandes amb un repàs –gairebé una lliçó magistral– al rock alternatiu nord-americà dels 80 i els 90. Cites a Soundgarden, Alice In Chains, Neil Young (amb Crazy Horse), Nirvana i Hüsker Dü, entre d'altres. Fins i tot s'han atrevit a reivindicar Days Of The New. No he arribat a conèixer molts fans del combo d'Indiana. Avui n'han coincidit dos en un mateix escenari.

Bob Dylan torna als Basement Tapes?

Bob Dylan torna als Basement Tapes (és una forma de parlar: si no ha mirat mai enrere, no començarà a fer-ho ara). Si dijous iniciava a Troutdale (OR) la gira d'estiu tocant per primer cop en directe una raresa tan rebuscada (en el bon sentit) com "Baby, Won't You Be My Baby", aquesta matinada a Woodinville (WA) ha obert el concert amb la més assequible "You Ain't Goin' Nowhere" (un altre tema és com la deu haver tocat, per saber-ho caldrà esperar que es filtrin els primers 'bootlegs'). Portava 18 anys sense fer-la en directe. A falta de concretar si la mantindra durant els dos mesos de gira que té per davant, això es comença a posar interessant.

Desert Wind

Desert wind

Blowin' me away again

Now you're my only friend

I've got left to call

(Cody Jinks)

Records d'un viatge a Arizona, ja fa molts anys.

Jimmy Hughes (1938-2026)

Una d'aquelles figures que solen apreciar els estudiosos de llegats com els dels estudis FAME de Rick Hall, o de segells com Atlantic, Vee-Jay i Stax. Jimmy Hughes va ser una veu important, tot i que no sempre se la recordi prou, del rhythm & blues i el soul de la dècada dels 60. Al costat de Hall va contribuir a definir el so de Muscle Shoals, i de passada el del southern soul. Els seus singles de l'època van ser celebrats –i ballats– pels mods i segueixen animant 'allnighters' arreu del món. Ha mort a l'edat de 88 anys.

Bob Dylan, gira de primavera-estiu

Bob Dylan ha iniciat aquesta matinada a Troutdale, Oregon, una gira nord-americana que culminarà l'1 d'agost a Nashville, Tennessee. Seran 35 concerts repartits en poc menys de dos mesos, que no és poca cosa quan un acaba de fer 85 anys. Dylan ha tocat el piano, acompanyat per la mateixa banda de les campanyes recents –Tony Garnier, Bob Britt, Doug Lancio i Anton Fig-.

El repertori, estructurat com els de les gires dels dos estius passats amb Willie Nelson, ha esquivat els grans reclams del cànon dylanià per centrar-se en pistes menys evidents. Ha obert amb "To Be Alone with You" i ha tancat amb "Crossing the Rubicon", cita a l'encara definitiu "Rough and Rowdy Ways" –de RRW també ha caigut "I Contain Multitudes", sent el primer cop que el de Minnesota toca peces d'aquest disc fora de la gira del mateix nom.

A destacar també el rescat de "Baby, Won't You Be My Baby", raresa inclosa al volum 11 de les Bootleg Series, que Dylan encara no havia interpretat mai en directe. Lucinda Williams i John Doe han estat els teloners de la vetllada, formant un triple cartell tan impactant com les tres trajectòries que hi han confluït.

Ronald LaPread (1949-2026)

Ens ha deixat Ronald LaPread, baixista dels Commodores entre 1970 i 1986, i com a tal una peça clau de la base rítmica de la banda d'Alabama durant els seus anys daurats –amb Lionel Richie o sense–. El baix de LaPread va fer bategar pistes com "Brick House", "Easy" o "Nightshift". Ha mort tres anys després del traspàs del guitarrista Sheldon Reynolds, membre del grup durant els 80.

Un segle amb Marilyn Monroe

Una vegada vaig llegir en algun lloc que la imatge de Marilyn Monroe envelleix més lentament que els seus biògrafs. És una afirmació que sol venir-me al cap cada cop que em paro a admirar aquest pòster emmarcat, que li vaig comprar fa molts anys a un venedor ambulant als carrers de Nova York, i que des d'aleshores ha format part del meu dia a dia. Aquest matí m'he parat a observar-lo, i me l'he mirat tal com no ho havia fet mai. Es commemora avui el centenari del naixement d'una estrella amb tot el que implica aquest qualificatiu, i sense tòpics que hi valguin. I, sí, la seva imatge segueix envellint més lentament que els seus biògrafs.

Social Distortion – "Born to Kill" (2026)

Ja fa temps que no paro massa atenció a les tan publicitades llistes que inunden l'actualitat melòmana quan s'acaba l'any. Amb tot, no puc evitar contemplar el nou àlbum de Social Distortion com un dels grans discos que s'han publicat i es publicaran al llarg d'aquest 2026 que encara no ha assolit el seu equador. Per tot el que implica a aquestes altures un nou treball d'estudi dels californians –feia 15 anys que no en treien cap, i han tornat amb força–. I perquè, es miri des de l'òptica que es miri, "Born to Kill" és una obra rodona de cap a peus.

No se li pot demanar res més a un plàstic que arrenca amb l'aerodinàmica de la peça titular, i que referma Mike Ness com un dels pilars del punk nord-americà –del passat, del present, del que ha de venir– amb arguments de la mida de "No Way Out", "Tonight", "Partners in Crime" o "Don't Keep Me Hanging On" –podríem citar el disc sencer, de fet–. Tot plegat acaba d'arrodonir-se quan Ness s'acosta a una de les seves grans passions, el country, amb el batec honky tonk de "Crazy Dreamer", on podem escoltar la veu de tota una Lucinda Williams.

Quan evoca temps més senzills –no necessàriament més fàcils– a l'entranyable i alhora torrencial "The Way Things Were", canalitza registres com els d'un Bruce Springsteen o un John Mellencamp sense deixar de ser ell mateix. I després tenim aquesta cirereta que és "Wicked Game", oportuna lectura del clàssic de Chris Isaak, transportada sense artificis a les coordenades sonores de la casa. Ness i companyia són a punt d'iniciar una gira europea que, com la de l'any passat, ens passarà de llarg. Llàstima.

Dick Parry (1942-2026)

Un d'aquells noms que no solen sortir als grans titulars, però sense els quals no s'haurien pogut escriure algunes històries de gran anomenada. El saxofonista Dick Parry es va passar dècades fent de músic de sessió i de gira per a gegants com The Who –els va acompanyar a les campanyes de 1979 i 1980–, els Violent Femmes –va girar amb ells el 2009– o Rory Gallagher –va tocar en diversos dels seus discos–. Però la banda amb la qual se'l sol associar d'una forma més estreta és Pink Floyd. Va gravar obres com "The Dark Side of the Moon" (1973) –ell va tocar aquell saxo de "Money", i només per això ja mereix un tros de cel–, "Wish You Were Here" (1975) o "The Division Bell" (1994). També els va acompanyar en directe, i va girar amb el projecte solista de David Gilmour. Ha mort a l'edat de 83 anys.

Into the Mystic

We were born before the wind

Also, younger than the sun

'Ere the bonnie boat was won

As we sailed into the mystic

(Van Morrison)

Llerona, maig de 2026.

Sonny Rollins (1930-2026)

Ha mort Sonny Rollins, colós del saxo tenor i un dels últims supervivents de l'era daurada del jazz. Tenia 95 anys i deixa un llegat dels que expliquen corrents i gèneres musicals sencers. Coses de la vida, se n'anava la vigília del centenari d'un altre visionari com va ser Miles Davis, amb el qual s'havia foguejat a principis de la dècada dels 50, abans d'anar pel seu compte. Més que una curiositat, la seva primera sessió de gravació com a líder va tenir lloc el 17 de gener de 1951 amb Davis al piano (sí, ho han llegit vostès correctament). La peça en qüestió, "I Know", era una composició del mateix trompetista. Eren els primers passos de dues trajectòries cridades a canviar-ho tot.

Un segle amb Miles Davis

Es commemora avui el centenari de Miles Davis, nascut a Alton, Illinois, el 26 de maig de 1926. Un dels músics més innovadors, revolucionaris i influents del segle XX, el geni que durant ben bé dues dècades (des de la segona meitat dels anys 50 i fins ben entrats els 70) va trencar patrons i va transportar el jazz fins a paràmetres que pocs s'haurien atrevit a imaginar abans d'ell. No és una commemoració qualsevol, la d'avui. És una d'aquelles ocasions que només passen un cop a la vida i que, per tant, cal tenir molt presents.

"Thistle and Weeds"

Plant your hope with good seeds

Don't cover yourself with thistle and weeds

Rain down, rain down on me

Look over your hills and be still

The sky above us shoots to kill

Rain down, rain down on me

(Mumford & Sons)

Llerona, maig de 2026.

R.I.P. Steve Whiting

Ens ha deixat Steve Whiting, baixista de The Misunderstood, essencial banda californiana de rock psicodèlic que es va foguejar a l'escena de Los Angeles abans d'establir-se a Londres i esdevenir un nom clau d'allò que s'anomenaria freakbeat. Va ser en un concert al Pandora's Box de Hollywood on John Peel els va veure en directe. El disc jockey britànic va quedar tan seduït pel seu directe i el seu repertori, que va portar el grup al Regne Unit i va esdevenir el seu mànager. Va ser a Londres on la formació va facturar una sèrie de singles que la van situar a l'avantguarda de la primera era psicodèlica i li van valer un lloc destacat a la nissaga Nuggets.

Dennis Locorriere (1949-2026)

Ha mort Dennis Locorriere, guitarrista i veu solista –aquesta última tasca, compartida amb el també desaparegut Ray Sawyer (1937-2018)- de Dr. Hook & The Medicine Show, aquella banda de New Jersey que va adaptar el llenguatge del primer country rock a l'accent urbà de la Costa Est dels Estats Units. El seu llegat el formen pistes com "Sylvia's Mother" (1972) o aquella simpàtica paròdia de la indústria del disc que va ser l'eterna "Cover of the Rolling Stone" (1973).