Madonna i Michael Jackson a la porta

Hi ha elements que acaben formant part de la nit i de la seva mitologia. Aquestes són les portes dels lavabos del local del carrer de Quevedo de Granollers que, fa poc més de 20 anys, va obrir amb el nom de Piano Blau. Des d'aleshores ha acollit diversos negocis vinculats amb els àmbits de la cultura i l'oci nocturn. Aquest 2025 ha renascut com a Radikal Music Club, la nova (i necessària) sala de concerts de la ciutat. Madonna i Michael Jackson es mantenen ferms a les portes dels serveis. Qui sap la quantitat d'històries que arribarien a explicar, si poguessin parlar.

Here we are now, entertain us

With the lights out, it's less dangerous

Here we are now, entertain us

(Nirvana)

Radikal Music Club. Granollers, desembre de 2025.

Robe Iniesta (1962-2025)

Robe Iniesta podrà ser recordat per moltes coses, i una de les primeres que em venen al cap ara mateix és la seva forma de cantar. El seu accent. El líder d'Extremoduro va ser aquell vocalista de rock espanyol que no tan sols no es va avergonyir de cantar en el seu propi accent –en un moment en què semblava que l'únic accent viable havia de ser el de la capital–, sinó que el va convertir en un instrument més. Un dels elements distintius d'un discurs que menjava a part, que no admetia comparacions quan la banda de Plasència va irrompre ara fa tres dècades i mitja, i que segueix sense admetre-les un cop el camí que ella mateixa va obrir ha estat transitat per desenes d'aspirants, usurpadors i algun alumne més o menys avantatjat. Ha mort una de les grans veus del rock en castellà, també un dels grans lletristes de la música feta a l'Estat espanyol durant la segona meitat del segle XX. La seva influència perdurarà, la seva figura és irrepetible.

'Concreté la fecha de mi muerte con Satán

Le engañé, y ahora no hay quien me pare ya los pies'

Raul Malo (1965-2025)

Ha mort Raul Malo, la veu dels Mavericks. Amb tot el que implica aquest concepte, la veu, quan parlem d'un llegat com el que deixa la banda de Florida. El d'una obra on tant ressonen Roy Orbison i Waylon Jennings, com les orquestres de ball que enllaçaven Nova York i l'Havana en temps potser no millors però sí més entranyables.

Durant tres dècades i mitja, The Mavericks han estat una d'aquelles bandes de música d'arrel nord-americana que no han tingut mai por de celebrar tota la diversitat i tota la riquesa que implica tal definició. Partint del country d'estètica neotradicionalista, han acabat abraçant registres que van del rhythm & blues al tex-mex i del soul als ritmes caribenys.

Que tot plegat ho hagin fet sense perdre mai de vista la coherència discursiva ni l'art sublim de compondre cançons memorables, denota aquell ofici que es troba a l'abast de tan pocs. Per si algú s'ho ha preguntat mai, la música mestissa és això, i no totes les horterades amb regust de kalimotxo ranci que solen petar-ho per festa major.

Jorge Martínez (1955-2025)

Ens ha deixat Jorge Martínez, la veu, la imatge, el cor i l'essència d'Ilegales. Una de les bandes essencials de la història del rock en castellà. Una de les poques formacions espanyoles de l'era (post-)punk que van saber connectar amb l'essència d'aquest moviment, la que venia de Detroit, del Bowery i del Max's Kansas City. La que combinava el perill i l'actitud macarra amb la poètica urgent de qui no té res a perdre. "Nuevas parejas se estrenan esta noche / Entre las sábanas de pensiones baratas / Diez mil obreros en paro / Esperan en la plataforma / De suicidio colectivo / Yo soy quien espía los juegos de los niños / Si te despistas estaré en tu bolsillo", cantava a "Yo soy quien espía los juegos de los niños". "Rockers, qué pasa con los rockers / Rockers, yo soy un rocker / Diez años de lucha solitaria / Son suficientes para reventar", rematava a "¡Heil Hitler!", un dard de precisió que avui irritaria les pells més fines i donaria peu a malentesos. Allò que altres han impostat durant dècades, Jorge Ilegal ho va personificar des del primer dia.

The night life, ain't no good life...

The night life ain't no good life

But it's my life

(Willie Nelson)

Cork, novembre de 2025.

Down through the boggy mires

Through the woods I am going

Down through the boggy mires

Straightway down the road

'Til I come to my heart's desire

De la lletra de la cançó tradicional "Katie Cruel". En el context d'aquest paisatge, són especialment indicades les lectures de Karen Dalton i (sobretot) Lankum. Killarney, County Kerry, novembre de 2025.

Mark Lanegan a Killarney

Mark Lanegan, recordat a la paret d'un pub de Killarney, el poble on va morir el 22 de febrer de 2022. County Kerry, novembre de 2025.

Ruera a quatre mans

JORDI MASÓ I ALBERT GIMÉNEZ
Teatre Auditori, Granollers

4 de desembre de 2025

Els pianistes Jordi Masó i Albert Giménez interpreten a quatre mans dues obres del mestre Josep Maria Ruera, aquesta nit al Teatre Auditori de Granollers. La suite "Empúries", quatre moviments simfònics que formen una de les composicions més emblemàtiques de tot el catàleg de Ruera. I el quartet de corda "Ambients", una obra menys coneguda que aproxima músiques d'arrel tradicional com la sardana fins a les coordenades de la clàssica contemporània. Els arranjaments per a piano estrenats avui els ha fet el mateix Masó, alumne avantatjat del mestre Ruera, amb motiu del 125è aniversari del seu naixement.

Steve Cropper (1941-2025)

Una vegada, fa més anys dels que puc recordar, vaig anar al Poble Espanyol per assistir a un concert del que quedava de la banda dels Blues Brothers. Per ser justos, i per sorpresa meva, en quedava bastant més del que jo m'esperava. Allà teníem al gran Lou Marini. També al llegendari Eddie Floyd, que va sortir a cantar un parell de cançons i pràcticament es va fer seva la nit.

Però si hi havia una figura en aquell escenari que em cridava especialment l'atenció, era la d'Steve Cropper. El guitarrista original de la Blues Brothers Band, però sobretot de les dues bandes de la casa d'Stax: els Mar-Keys i Booker T. & The M.G.'s. Un dels músics que havien gravat "Green Onions" i acompanyat a gegants com Wilson Pickett, Sam & Dave o Rufus Thomas. L'home que havia compost "(Sittin' on) the Dock of the Bay" amb Otis Redding.

Com a component dels Mar-Keys i dels M.G.'s, Cropper va posar les bases del soul amb accent de Memphis. Va gravar a les ordres de Neil Young i va esdevenir part de la 'house band' durant el mastodòntic concert commemoratiu dels 30 anys de carrera discogràfica de Bob Dylan, el 16 d'octubre de 1992 al Madison Square Garden (sí, aquell que va reunir en un mateix escenari a Dylan, Clapton, Young, Petty, Harrison, Wood... i Cropper, entre tants altres).

Després d'aquella llunyana nit d'estiu de 2003 al Poble Espanyol, alguns afortunats vam poder fer realitat un dels somnis de les nostres vides quan Booker T. & The M.G.'s van actuar al Teatre Zorrilla de Badalona per cortesia de la bona gent de Blues & Ritmes. Ho recordo com si fos ahir. Un tros d'història de la música contemporània a tocar dels nostres dits. Un repertori que no admet ni admetrà mai cap comparació. I l'etern Flowers ballant a peu d'escenari, senyal inequívoc d'aprovació en nom de tots els presents.

Ha mort Steve 'The Colonel' Cropper, guitarrista de guitarristes i un dels arquitectes de la música de les últimes sis dècades i mitja. Tenia 84 anys i deixa un buit tan inabastable com una discografia que gravita al voltant de la fundacional "Green Onions", però va molt més enllà. Convindrà repassar-la aquests pròxims dies tot dedicant-li el temps que requereix. Una bona manera de començar pot ser aquest "With a Little Help from My Friends" (1969), la primera obra que va signar pel seu compte.

The Cork and Kerry Mountains

As I was goin' over

The Cork and Kerry Mountains

I saw Captain Farrell

And his money, he was countin'

En algun lloc entre els comtats de Cork i Kerry, novembre de 2025. La lletra és de "Whiskey in the Jar", cançó tradicional irlandesa que Thin Lizzy van transformar el 1972 en un clàssic del rock.

Led Zeppelin i "Logan's Run"

Trobades que t'alegren el dia (o la nit). El cartell promocional dels concerts de Led Zeppelin a Earls Court el 1975, al costat de la caràtula de "Logan's Run", clàssic del cinema de ciència-ficció estrenat al cap d'un any, en una de les parets del pub Sin É, a Cork.

Dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Michael York, basada en la novel·la homònima de George Clayton Johnson i William F. Nolan, "La Fuga de Logan" s'ambienta en un futur a mig camí de la utopia i la distopia, en un punt hipotètic entre Huxley i Debord.

Una societat perfecta, aïllada en la seva pròpia bombolla de plaer terrenal, on la felicitat es paga no preguntant, on cada ciutadà té a l'abast qualsevol luxe que li passi pel cap però està obligat per llei a morir un cop assolida la trentena. Una cinta que tenia sentit fa 49 anys, i encara en té més a dia d'avui.

Cork, novembre de 2025.

Dues botigues on es ven música

Dues botigues on es ven música, situades pràcticament l'una al davant de l'altra, en un dels carrers principals de Killarney. Variety Sounds es defineix com una botiga de música irlandesa, i és exactament això. Al seu aparador i a les seves prestatgeries hi ha instruments, discos i llibres, la immensa majoria de música tradicional irlandesa. Aquí hi vaig descobrir noms com el del virtuós del banjo Christy Sheridan.

Casey's és un lloc encara més curiós. Una licoreria que també és una ferreteria, i que alhora ven discos. De fet, el primer que crida l'atenció d'un dels seus aparadors és una àmplia selecció de títols tant de música irlandesa (tradicional i moderna) com de country nord-americà. Un cop a dins, pots remenar discos de Hank Williams i dels Clancy Brothers al costat d'una senyora que ve a comprar piles per la llanterna de casa. La qual cosa em sembla fabulosa.

Killarney, County Kerry. Novembre de 2025.

Parets que expliquen històries

Parets que expliquen històries. Quatre racons del Corner House, un pub amb encant a la ciutat de Cork. Retrats d'astres de la música tradicional irlandesa i del bluegrass nord-americà. Rory Gallagher recordat al mateix barri on va créixer. L'escut d'una agrupació local d'aficionats al Delta blues. I un autògraf de Gillian Welch. La globalització hauria de ser això, i no tancar llibreries per obrir-hi locals de menjar ràpid.

Cork, novembre de 2025.