Convertiré les places en sales de concerts

"Convertiré les places en sales de concerts". Ho diu textualment la campanya amb què l'Ajuntament de Barcelona promociona el calendari estiuenc d'oci i cultura a la ciutat. Quina ironia. Perquè mentre el consistori converteix places en sales de concerts, resulta que les sales de concerts de debò cauen com mosques, ja sigui perquè en aquesta ciutat la cultura ho té cada vegada més difícil per a sobreviure més enllà dels canals oficials, o a causa d'ordenances del propi Ajuntament que confonen el civisme amb el cinisme. El mateix cinisme de qui s'atreveix a proclamar als quatre vents que Barcelona converteix places en sales de concerts.

Models de festival

Interessants reflexions les que planteja Jordi Herreruela, director del festival Cruïlla Barcelona, en un article signat per Nando Cruz i publicat ahir per El Periódico de Catalunya. "De vegades tinc la sensació que els festivals es desvinculen del territori per convertir-se en festivals internacionals", apuntava abans de refermar el compromís del Cruïlla amb l'entorn on es desenvolupa. "Estan passant moltes coses en la nostra societat que ens haurien de fer reflexionar. I una part de l'oferta de festivals i concerts encara actua com si no passés res", lamentava. I no li falta raó si recordem, per exemple, com el maig de 2011 i el mateix dia que s'havia produït la desproporcionada càrrega policial contra els Indignats a Plaça Catalunya, determinat macrofestival barceloní de referència modificava la seva programació per a retransmetre la final de la Champions, però ignorava en canvi el conflicte social que es vivia a la mateixa ciutat.

El Cruïlla se celebrarà entre avui i demà al Parc del Fòrum amb un cartell prou eclèctic -de Billy Bragg a Tego Calderón, passant per Cat Power, Rokia Traoré, Snoop Dogg, Tiger Menja Zebra o El Petit de Cal Eril-. Però no és aquesta obertura de mires l'únic tret d'identitat del festival, sinó també una aposta per la proximitat. Una proximitat que no s'acaba amb la perversa marca Barcelona, sinó amb un compromís real amb l'entorn. I si l'entorn està marcat per una crisi econòmica sense precedents, l'organització s'ha esforçat per oferir "un festival més econòmic i accessible, pensant en el públic d'aquí, en aquell a qui li costa pagar segons quins preus". Tot un detall, quan d'altres treuen amb comptagotes entrades que es van encarint cada setmana que passa -i a un any vista del festival-, mentre es dediquen a parlar cada vegada més de xifres i menys de música.

I sí, ja sé que la trentena d'artistes que conformen la programació del Cruïlla es queda en gairebé res al costat del cartell monumental d'un Primavera Sound. Però és en casos com aquest quan cal recordar que al pot petit hi ha la bona confitura. I en aquest sentit, és el propi Cruz qui apunta que "qui vagi divendres al Parc del Fòrum no haurà d'escollir entre 11 escenaris i acabar descartant 120 dels 170 grups". En altres paraules, un festival de dimensions petites o mitjanes permet assaborir tranquil·lament, com a mínim, la meitat del seu cartell. Res a veure amb l'altre model de festival, el dels rècords, les marques i les xifres tan astronòmiques com desproporcionades, on acabes veient el mateix havent pagat fins a quatre vegades més i tornant-te boig cada vegada que has de canviar d'escenari.

Billy Bragg tocarà aquesta nit al Cruïlla.

L'APUNT

Més enllà del debat sobre els models de festival, hi ha una realitat preocupant. El fet que aquest format ja gairebé ha acabat a casa nostra amb els circuits tradicionals de música en directe. Entre Primavera Sound, Sónar i Cruïlla, Barcelona haurà vist desfilar durant el darrer mes i mig noms de primer ordre com Nick Cave, Kraftwerk o Rufus Wainwright, a més de delícies i delicatessen que molts radars no solen captar. El problema no és aquesta acumulació, sinó el buit que es produeix durant la resta de l'any, ja sigui perquè als promotors els surt més rentable el format macro, perquè el públic autòcton no és melòman sinó de festival, o per una combinació d'ambdós factors. Sigui com sigui, en països on l'oferta de festivals sorgeix d'un circuit de música en directe prèviament consolidat, tots aquests artistes combinen gires per sales a l'hivern amb aparicions en festivals durant la temporada de primavera-estiu. Aquí, en canvi, molt em temo que si volem tornar a veure Billy Bragg o Cat Power en una sala en condicions, haurem d'esperar que comencin una nova gira i creuar els dits perquè no tornin a caure en un macrocartell.

Recomanació: Late en directe

Ja els n'he parlat en més d'una ocasió, i segueixo insistint-hi a risc de fer-me pesat. LATE és ara mateix un dels grups més interessants de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Indie pop a càmera lenta, sense bateria i amb pinzellades de folk. Cinc músics que s'intercanvien els instruments mentre deixen anar petites perles evocadores de Low, Wilco, Iron & Wine i els primers Arcade Fire. No han tocat en cap macrofestival, però cada concert seu suposa una d'aquelles dosis de frescor que tant es troben a faltar en un circuit cada dia més oficialista i encasellat. Si mai els han vist en directe ja saben de què parlo. Si no ho han fet, en tindran una nova oportunitat aquest dissabte, 6 de juliol (19h.), a l'FNAC Diagonal Mar de Barcelona (compatible en espai i temps amb el Cruïlla, si s'ho prenen amb calma).

https://myspace.com/wearelate

Personalitats oposades

Imprescindible la bateria d'articles que la revista britànica Q dedica aquest mes als Rolling Stones amb motiu de la gira que commemora els seus 50 anys i la seva primera aparició al festival de Glastonbury. Des d'una mirada als seus salvatges inicis fins al retrat del seu primer mànager -i l'home que gairebé va inventar-se els Stones tal i com els coneixeria el món-, l'autoexiliat Andrew Loog Oldham, passant per una revisió del xoc constant de personalitats que mantenen Mick Jagger i Keith Richards des de principis dels 80. És precisament aquesta guerra d'egos el que alimenta bona part de les peces que la revista dedica individualment al cantant i al guitarrista. Al primer l'entrevista en exclusiva Mark Blake i parla de la seva relació amb Richards, de diversos moments de la història del grup i fins i tot d'una trobada amb Margaret Thatcher. Del guitarrista n'ofereix tota una radiografia Tom Doyle, mitjançant retalls de diverses entrevistes mantingudes al llarg dels anys amb el Riff Humà. També es recorda de Jagger, però no s'oblida de les seves addiccions -passades o no- i d'episodis que gairebé li costen la vida, com la caiguda des d'una palmera el juny de 2006. Richards parla en tot moment sense embuts, conscient de la imatge que el seu interlocutor espera obtenir d'ell però amb la naturalitat i la franquesa de qui ha viscut una vida al límit i encara ho pot explicar. Jagger, en canvi, es mostra calculador i reservat -no pas fred-, evitant entrar en detalls i passant per alt tot allò de què no vol parlar. Són les dues personalitats oposades que han definit els Stones durant les darreres tres dècades i mitja. L'outlaw que personifica el rock'n'roll en el seu sentit més primitiu, i el playboy amb mentalitat d'empresari que és capaç de controlar fins l'últim detall d'una macrogira d'estadis. Una dualitat clau per a entendre per què, 50 anys després d'incendiar Londres a cop de rhythm & blues, segueixen congregant multituds: tant l'un com l'altre tenen sectors de públic diferents amb un denominador comú: els llavis, la llengua, un repertori etern i tot allò que han representat i representen. Per això, insisteix Richards, "mai ens podrem divorciar".

Rodriguez for Mayor

Sixto Rodriguez.

No hi he estat mai, però sempre m'ha fascinat Detroit. De Ciutat del Motor a bressol de moviments socials i musicals i, des de la deslocalització del sector automobilístic, ciutat fantasma que ha passat de tenir 2,5 milions d'habitants a tenir-ne 800.000. La qual cosa ha degradat bona part de la ciutat, però també ha generat moviments dedicats a fomentar la microeconomia, la cultura slow, la producció ecològica i l'urbanisme social com a bases per a la recuperació -a més d'haver-se reduït el nombre de polítics i, per tant, la corrupció-. I no parlo de la recuperació econòmica que ens venen a totes hores els experts financers de torn, sinó de recuperar una ciutat per a les persones. I és aquí on entra Rodriguez, qui ja va intentar dècades enrere i sense èxit ser alcalde de Detroit. A l'edició de juny de la revista Uncut revela que ho vol tornar a intentar. I aquest cop la jugada podria sortir bé, ja que ha passat de músic de culte a estrella global gràcies al documental "Searching for Sugar Man" (2012). I, tenint en compte una filosofia vital que queda ben retratada al propi film -i a l'article d'Uncut-, un no pot fer res més que desitjar-li sort. Perquè encaixa perfectament amb la transformació que està vivint la ciutat. Perquè, d'esdevenir un càrrec electe en un país com el nostre, estic segur que donaria suport a causes com la dació en pagament en comptes d'omplir-se la boca de fum. I perquè el seu exemple pot esdevenir un precedent per a un canvi que vagi més enllà de Detroit. Rodriguez tocarà el proper 8 de juliol al Poble Espanyol de Barcelona.

Per què Espanya no pot ser un país normal?

Poso les notícies i escolto que la líder de l'extrema dreta francesa, Marine Le Pen, serà jutjada al seu país per haver comparat l'Islam amb el nazisme. Al mateix informatiu escolto que la secció local del PP d'Altafulla ha comparat l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'independentisme amb el propi nazisme. I aquí no passa res. Com tampoc va passar quan la Secretària General del PP a nivell estatal, María Dolores de Cospedal, va comparar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) també amb el nazisme. En qualsevol país normal d'Europa, la utilització gratuïta d'expressions tan desafortunades com aquesta té conseqüències. A l'Espanya de pandereta, sol i toros, no. A tot això cal afegir un president del Govern, Mariano Rajoy, que va protestar com a cap de l'oposició quan l'anterior executiu retirava monuments franquistes de la via pública -amb dècades de retard, per cert-. I que el seu partit, el PP, va ser fundat precisament per un exministre franquista com era Manuel Fraga. I parlo del franquisme perquè van ser ells -la dreta espanyola més rància-, i no els independentistes ni els moviments d'esquerra, els que van provocar una guerra civil. I els que es van servir de les aviacions de l'Itàlia feixista i l'Alemanya nazi -sí, l'Alemanya nazi amb qui ara ens comparen- per a bombardejar la població civil. I són aquests mateixos els que ara criminalitzen gratuïtament i quedant-se tan amples a qualsevol que s'oposi al seu model d'estat uniforme, centralitzador i gris. Els que es neguen a reconèixer la realitat plurinacional de l'estat que governen -res a veure amb el que passa en països normals com el Regne Unit, que no té cap problema en reconèixer identitats com l'escocesa- i a modificar una constitució obsoleta a no ser que la temuda Troika els posi al seu lloc. Els que davant la manca d'arguments polítics recorren a la mentida, l'insult i la violència mediàtica perquè saben que al seu país de pandereta ningú -i això inclou l'autoproclamada esquerra- els pararà els peus. És per coses com aquestes que estic cansat d'aquesta Espanya -insisteixo: no del conjunt d'Espanya que inclou gent amb els mateixos problemes i inquietuds que servidor i els que l'envolten, sinó d'aquesta Espanya-. És per això, i no per cap sentiment nacional, que no me'n sento part. I és per això, i no per cap sectarisme ni fanatisme, que me'n vull independitzar.

Peter Piek - Analyse (2013)

Dos mesos després de presentar un dels millors videoclips que haurem vist aquest any, "Left Room", l'alemany Peter Piek en presenta la continuació. "Analyse" és un altre dels temes que formen part del seu tercer disc, "Cut Out the Dying Stuff" (2013), i suposa l'altra cara de la moneda. Si "Left Room" evocava drama i melanconia tant musical com visualment, "Analyse" és celebració. Una d'aquelles cançons pop que et fan començar el dia de la millor manera possible. I un clip colorista -hi són presents els signes d'identitat de l'obra pictòrica de Piek- que, novament, és per treure's el barret. El dirigeix Marcus Grysczok i el poden visualitzar a través del link que trobaran sota aquestes línies.

http://www.youtube.com/watch?v=d4qh53f55qk&feature=youtu.be