Edith Crash - "Cover Songs" (2014)

Mai m'han atret els músics que presumeixen de versionar temes aliens com si fossin els originals. Potser perquè entenc d'una altra manera el fet de versionar cançons. Per a mi, fer una versió vol dir això, oferir la visió pròpia del tema al qual un s'aproxima. Reduir-lo a les cendres i tornar-lo a aixecar a partir de la pròpia experiència. D'això, Edith Crash en sap una estona. Mentre prepara el seu proper disc amb temes propis, ha penjat a Bandcamp un ep de versions. Escoltin com despulla "La Javanaise" de Gainsbourg o com tenyeix d'estètica noir i textures lo-fi tot un estàndard del blues i el jazz com és "St. James Infirmary". Però quedin-se sobretot amb la delicadesa amb què es fa seu "Ring of Fire". Un dels cants d'amor definitius, la cançó que va escriure June Carter i que Johnny Cash va fer eterna, reduïda a l'essència i elevada fins a l'infinit. Quan el fet de versionar assoleix tals cotes, tota la resta fa nosa. Poden escoltar-ho aquí.

Mr. Frankie

"¿Qué hubiera preferido, ese niñato?
¿Crecer con un zombi baboso como padre?
¿Con un tipo sin casa, un mierda abandonado por todos?
Qué distinto cuando Francis era Mr. Frankie.
Imbécil, tu no tienes por padre a un tipo cualquiera.
Conocí a gente, hice cosas, viví rápido, me consumí, fui osado mientras todos los demás se conformaron con la misma sopa recalentada, con oler en sus mujercitas las mismas bragas apestando a col de sus mamás.
Me aplaudieron. Me adularon. Me encaramé allá arriba, engreído, grande, invulnerable. Y allí los aplausos, el deseo es como una bomba que nadie ve cuándo estalla. Tardas meses o años en descubrir que la explosión ocurrió dentro de ti. Sin ruido. Y por eso mismo, más devastadora.
Tu madre me eligió por ser diferente, por no ser como los otros, ¿lo entiendes...?
No un estudiante, no un 'botiguer', no un Mariano de taberna, no su padre.
¿Qué cambió? ¿Qué pasó?
Que no todos ganamos. De hecho solo ganan los que siempre ganan, pero eso tú aún no lo sabes.
Pasó que todo se fue a la mierda.
Que el placer se consume y subes la apuesta mientras un médico loco te va anestesiando con necrosis órgano a órgano todo el cuerpo. Se te queman las alas, el sexo, el amor propio, los vínculos con la gente que te importa, ciega tus ojos, te arroja al fondo del pasillo, donde esperan todas las pilas de miseria que puedas imaginar.
O quizás la respuesta es más sencilla.
Lo que pasó es que se acabó el dinero, Víctor.
Ya está: no le des más vueltas.
Es solo eso por lo que no me quieres, hijo.
Mis mismos errores, mi abandono, mi ausencia, el monstruo que te petrificó en ámbar, te atraería como un imán si hubiera triunfado, si tuviera dinero, si pudieras reivindicarme, exhibirme a la brillante luz del sol.
No te quedas a charlar conmigo porque no tengo pasta.
En el fondo eso es todo y déjate de tonterías, imbécil, cariño mío".


CARLOS ZANÓN. "Yo fui Johnny Thunders" (2014).

La història inacabada de The Missing Leech

La gent de Plans Films ha penjat el primer teaser del documental que estan preparant sobre la figura de Maurici Ribera, el seu alter ego musical The Missing Leech i una corrent ètica i artística que ell mateix personifica com pocs, l'antifolk. El documental es titularà "This is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", i en poden veure aquí les primeres imatges.

Festival Fresc 2014 (4)

MARIA RODÉS + HOMENATGE A CARMEN AMAYA

Festival Fresc, Casa Corbella (Cardedeu)

27 de juliol de 2014

Enfrontar-se tota sola a "Ay pena, penita, pena". Enfilar un dels títols capitals de la copla sense cap més acompanyament que el de la pròpia guitarra, transformant l'èpica en delicats traços onírics i tenyint de dolçor una lírica dominada pel drama. No em negaran que la gesta demana valor. El mateix valor amb què Maria Rodés s'ha fet seus estàndards de Lola Flores, Rocío Jurado o Imperio Argentina. El mateix valor amb què va segellar a l'escenari del Fresc un "Tres puñales" que perfectament podria haver signat Anna Calvi. El mateix valor amb què va presentar "Agua que no has de beber" com a resposta a aquell "Jo no vull ser un cactus" que havia enregistrat al seu dia amb Martí Sales i Ramón Rodríguez. I el mateix valor amb què va enllaçar el tribut a la copla amb el cançoner propi -de propina caurien "Noi coix", d'Anímic, i "L'ocell", de Joan Colomo-, ja fos en solitari o amb la sempre oportuna guitarra de Daniel Portavella (Dusminguet, Banjim Banjam). Final de luxe per al Fresc 2014.

Abans havia tingut lloc la gran primícia del festival. Un homenatge a la gran Carmen Amaya concebut pel disc jockey i periodista musical Jordi Urpi, àlies Dr. Batonga. Un espectacle multidisciplinari a tres bandes. Frenètica selecció musical -de Camarón a Miquel Gil, passant per Morente amb Lagartija Nick-, emotives videoprojeccions i les coreografies flamenques de tota una Carolina Morgado (AITAcia, Joaquín Cortés, Lenacay, Macaco). Bellesa, passió i sentiment donant-se la mà. I el recordatori definitiu d'una artista universal com poques.

MARIA RODÉS amb DANIEL PORTAVELLA. Valor i copla.

CAROLINA MORGADO. Recordant Carmen Amaya.

Festival Fresc 2014 (3)

NÉVOA & VICENÇ SOLSONA

Festival Fresc, Casa Corbella (Cardedeu)

26 de juliol de 2014

Expressivitat. Núria Piferrer, coneguda artísticament com a Névoa, n'és un mosaic. Llenguatge corporal acompanyant el drama i la joia d'una veu de múltiples capes. I la guitarra de Vicenç Solsona. Sis cordes riques en recursos que han servit a gegants com Bebo Valdés o Maria del Mar Bonet, i que esdevenen part d'una única entitat al fondre's amb l'essència de Piferrer. Una essència que parteix del fado i de la cultura portuguesa que tant fascina aquesta barcelonina, però que arriba molt més enllà. Com a mostra, el passi amb què va segellar la tercera nit del Fresc. El repertori va enfilar un cànon on no van faltar referències a pilars com Amália Rodrigues, però també es va aproximar a registres com els del bolero -aquell "Se te olvida" amb aires flamencs-, la bossa nova o el pop -consistent relectura de "Both Sides Now" de Joni Mitchell-. Delícia sonora sense igual en el més privilegiat dels entorns, el pati d'una masia del segle XVIII on les barreres entre artistes i públic són inexistents.

Festival Fresc 2014 (2)

 

XARIM ARESTÉ

Festival Fresc, Casa Corbella (Cardedeu)

25 de juliol de 2014

"Amb la música s'hi guanyen millor la vida els venedors que els músics", lamentava Xarim Aresté des de l'escenari del Fresc. No li faltava raó, i tampoc li faltaven motius per a proclamar-ho als quatre vents. En un negoci on les estratègies comercials pesen més que la vocació expressiva, el de Flix és una raresa. Un músic amb totes les lletres. Un artista que no perd a les xarxes socials un temps que prefereix invertir a les sis cordes. Un cul inquiet amb tantes coses a dir com ganes d'obrir i explorar noves vies. Aquest estiu es troba de gira amb La Massa Coral de St. Marrà, eclèctic power trio que completen els sempre solvents Sergi Carós (Ed Tulipa), al baix, i Ermengol Mayol (Dr. Funkenstein, Roleguita & Boquerón), a la bateria. Dos músics que aporten al repertori seguretat, i a la vegada amplien el ventall de registres sonors. Es mantenen les tempestes elèctriques en forma de distorsió i solos estratosfèrics, sí, però conviuen ara amb passatges reposats i dominats per les textures acústiques -el propi Aresté va començar i acabar el concert tot sol, amb l'únic acompanyament d'una de les seves guitarres-. Una hora i mitja en què l'obra solista del de Flix es va citar amb records a Very Pomelo i amb peces de nova factura. Material encara inèdit com a sòlid testimoni d'un torrent expressiu sense límits.

Festival Fresc 2014 (1)

ROGER MAS + MAGALÍ DATZIRA TRIO

Festival Fresc, Casa Corbella (Cardedeu)

24 de juliol de 2014

Una història d'amor. La de Roger Mas i la seva Telecaster. Una guitarra elèctrica. La primera que fa servir en directe, perquè fins ara sempre s'havia acompanyat d'acústiques i espanyoles. "Ens estem coneixent", confessaria al llarg d'un concert, el que va oferir la nit passada al Festival Fresc, on per primer cop se servia d'aquest instrument. Electricitat i reverberacions acompanyant la profunda veu del de Solsona. Al seu voltant, tan sols un baix i una bateria. Format bàsic per a un repertori cru i servit com els gintònics d'abans. Sense guarniments innecessaris i reduït a l'essència. Les cançons que acabarien definint una primera etapa artística per a Mas. Cançons pensades en un principi per a donar forma al que havia d'esdevenir un segon disc, "Pel camí de les serps", que mai s'acabaria materialitzant per impediment de la discogràfica de torn. Una dècada i mitja després, i amb tot aquell material repartit en diferents àlbums, el seu autor ha decidit recuperar-lo i interpretar-lo amb el mateix ordre amb què havia previst publicar-lo al seu moment. Contextualitzant títols com "La senyora dels guants vermells" o "Dos falcons" i dotant-los de la consistència que només el pas del temps pot atorgar. Signant un passi antològic que remataria, ja en tanda de bisos, amb dianes tan celebrades com "Benvinguts al cul del riu", "El Calavera" o "L'home i l'elefant".

Moments de luxe per a un Festival Fresc que havia encetat la seva segona edició apostant per un valor emergent. Magalí Datzira. Encara no ha assolit la majoria d'edat, però ja acumula prou taules com per a enfrontar-se a estàndards del jazz i del soul sense relliscar. Contrabaix en mà i mitjançant una veu educada però no pas domesticada. Va inaugurar el Fresc encapçalant un trio format especialment per a l'ocasió i on també figuraven Isaac Romagosa a la guitarra i el cardedeuenc Josep Puigdollers, a la bateria. Va ser aquest últim qui va encetar el set amb un solo dels que van més enllà de la norma. Valentia i atreviment els que va exhibir Puigdollers, malgrat jugar a casa. I preludi d'una desfilada d'estàndards del jazz i el soul desplegats amb elegància i savoir faire. De Gershwin a Esperanza Spalding passant per Stevie Wonder o Amy Winehouse. Un inici de festival, mai més ben dit, d'allò més refrescant.

ROGER MAS. Amb la Telecaster.

MAGALÍ DATZIRA TRIO. Trencant el gel.