 |
| The War On Drugs. |
No sóc molt amic de les llistes, dels rànquings ni de resumir anys a partir únicament de dades -això no vol dir que no consulti llistes, rànquings ni resums anuals elaborats a partir únicament de dades; vol dir que a nivell personal m'agrada anar més enllà, o potser no arribar tan lluny-. En qualsevol cas, i com que la d'avui és aquella data en què tot sembla acabar-se per a tornar a començar l'endemà, sí que m'agradaria enumerar alguns dels noms que per a un servidor han definit aquest 2014 que s'esgotarà en qüestió d'hores. No necessàriament per aquest ordre, són els següents:
*THE WAR ON DRUGS. Sens dubte, 2014 ha estat l'any d'
Adam Granduciel, que ha alçat el vol amb el seu disc definitiu. Ha alçat el vol perquè va concebre la totalitat de
"Lost in the Dream" durant un període de profunda depressió i fortes crisis d'ansietat -una etapa encara no del tot superada, segons ha reconegut ell mateix-. I disc definitiu perquè peces com
"Red Eyes" realcen més que mai una identitat a mig camí entre els viatges hipnòtics de
Neu! o
Kraftwerk i l'èpica d'
Springsteen o els
U2 dels 80 -menció a part es mereix la retirada a
Roxy Music d'
"Under the Pressure"-. La seva presentació en directe al passat Primavera Sound -incidències tècniques incloses- ja forma part de la història.
*ROYAL BLOOD. Segons un reportatge publicat per Q a la seva edició de gener, ni ells mateixos s'acaben de creure tot el rebombori que han arribat a generar tan sols un any després d'haver configurat el grup gairebé per accident.
Mike Kerr a la veu i al baix, i
Ben Thatcher a la bateria. Així, sense guitarres que valguin. El primer crit d'atenció l'havia fet
Matt Helders (
Arctic Monkeys), lluint una samarreta del duet de Brighton. El segon va ser el seu propi debut homònim, tota una tempesta de rock elèctric i musculós. Ben aviat els seus concerts van començar a congregar rostres tan il·lustres com els de
Jimmy Page,
Lars Ulrich o
Tom Morello. Una escalada de posicions que han assolit sense renunciar a un sol gram de la seva essència. El mes passat havien de demostrar-ho a Barcelona en un concert pel qual s'havien venut totes les entrades, però motius de salut d'un dels seus components van obligar a ajornar-lo fins al març de l'any vinent -ara per ara, l'expectació es manté a l'alça-.
*SÍLVIA PÉREZ CRUZ i RAÜL FERNANDEZ MIRÓ. Dues trajectòries que vénen de lluny, de molt lluny. Dues entitats que no necessiten a aquestes alçades cap mena de presentació ni de justificació. Dues línies paral·leles que ja s'havien trobat abans però que han protagonitzat aquest 2014 la seva col·lisió definitiva.
"granada", títol amb minúscula per al que probablement sigui el disc més majúscul de l'any. Flamenc, rock, blues, noise, jazz o cançó d'autor. Anomenin l'etiqueta que vulguin i resultarà insignificant al costat d'aquestes quinze recreacions d'estàndards aliens. Quinze exemples de què significa -o què hauria de significar- versionar una cançó. Quinze himnes reduïts a les cendres i reconstruïts amb tanta passió com ofici. I, tant a l'estudi com sobre les taules, tota una
master class en economia de mitjans: com pot ser que dues persones soles acabin sonant com la més compacta de les orquestres? Un clàssic, ni més ni menys.
*ESTEVE MASCLANS. Com qui no vol, sorgeix gairebé del no res i es despenja amb
"Fine, Thanks", un disc que evoca a
George Harrison,
The Band i
Tom Petty, per posar només tres exemples. Es presenta amb tan sols 19 anys i citant a
Freud com a font d'inspiració. Venint de l'Eixample i sense haver trepitjat mai cap país de parla anglosaxona, signa lletres en anglès que parlen tant del dia a dia d'una persona com d'allò que s'amaga darrere dels seus somnis. S'envolta d'una banda a l'alçada de les circumstàncies i tot acaba encaixant. Els seus concerts tenen gust de bourbon, suor i quilòmetres de carretera. Els que ha recorregut aquest jove barceloní al llarg d'aquest any i d'una Península Ibèrica que se li fa petita per moments. Mitjans internacionals han dit i escrit meravelles sobre ell. I el millor de tot plegat és que tot just acaba de començar.
*ARCADE FIRE. No han tret disc aquest 2014 -
"Reflektor" havia estat un dels àlbums capitals de l'exercici anterior-, però han sortit de gira i han tornat a casa. Al Primavera Sound, el festival on s'havien consagrat nou anys enrere i on enguany han regnat ja consolidats com tòtems de la cultura pop. Èpica, llums, pluja de confetti però sobretot un repertori que no para de guanyar amb els anys. Perquè creix amb cada disc. I perquè aquell
"Funeral" que fa deu anys era una promesa, és ara pilar indiscutible del cànon musical contemporani. Es van adreçar a les masses i van arribar fins a l'última ànima del Fòrum tot segellant el més dolç dels moments.
*NINE INCH NAILS. Van regnar de la mateixa manera que Arcade Fire i al mateix escenari des d'on
Win Butler i companyia ho havien fet tan sols dues nits abans. Que sí, que l'electrònica viu ara mateix un (altre) dels seus moments àlgids. Que sí, que discursos com els de
Caribou o
Flying Lotus denoten frescor i tracen trajectòries a llarg termini. Però a
Trent Reznor no el trepitja ningú, i menys quan s'ha tret de la màniga tot un
"Hesitation Marks" (2013). L'arma definitiva per a transformar el Fòrum en una
rave de proporcions bíbliques. Una nit en què fins i tot els més incrèduls van acabar ballant.
*FAT WHITE FAMILY. El perill i la provocació han tornat al rock'n'roll. I francament, ja era hora. Fent gala d'una incorregible incorrecció política i citant entre els seus referents a
Charles Manson, han encaixat com l'anell al dit de l'escena antifolk de casa seva i han fet córrer rius de tinta fins i tot més enllà de la premsa especialitzada. Les seves cançons sonen a
Cramps, a
Monks i a uns
Moldy Peaches psicòtics, i les seves lletres contenen sexe i destrucció en totes les dosis possibles. Rock'n'roll, ni més ni menys. Per a celebrar que 2014 ha estat també el seu any, han editat una versió
deluxe del seu debut,
"Champagne Holocaust" (2013). Amb repertori ampliat però conservant intacta una de les caràtules més deliciosament gamberres que hem pogut veure en anys.
*OBRIGADA. Uns altres que van treure disc l'any passat i que enguany han demostrat de què són capaços en un escenari. El seu concert del mes de novembre a la NAUB1 va ser espectacular. Èpica d'estadi per a una banda de pub amb totes les lletres.
The Clash,
Replacements i
Hüsker Dü citant-se en un explosiu combinat de melodia, electricitat i compromís. Haver format part del seu entorn i haver viscut de ben a prop alguns moments de la seva història recent ha estat per a servidor un petit gran honor.
*JUPITER LION. Amb
"Brighter", el trio valencià signava una de les grans obres d'aquest 2014. Un viatge sideral on ressonen el krautrock més desbocat, la psicodèlia més passada de voltes i l'electrònica més primitiva. Escoltar-los en directe en un teatre de dimensions reduïdes (Teatre de Ponent, en el marc del festival Fusiònica) i amb els amplificadors a punt d'esclatar va ser tota una experiència.
*RAYDIBAUM. Deu anys a la carretera i, per a celebrar-ho, una obra tan capital com
"Estructures sota terra". El seu
"Ok Computer" o
"Yankee Hotel Foxtrot" particular. Un disc fosc i profund, una mirada a l'interior des d'un present incòmode en tots els sentits. Espectacular inici de gira a la NAUB1 i, mig any després, emotiva festa d'aniversari a Music Hall. Una dècada de taules acumulades, l'empenta del primer dia i un present prou sòlid per a mirar enrere sense nostàlgies de fireta.
*MISHIMA. No és
"L'ànsia que cura" el millor disc dels barcelonins -aquest honor el segueix mereixent
"Set tota la vida" (2007), obra d'altra banda difícil de superar-, però sí que suposa un punt i a part. Un subtil cop de volant estilístic, aquell rentat de cara que ho canvia tot perquè tot segueixi igual. Una nova col·lecció de cançons destinades a perdurar. I una banda en expansió constant que posseeix ara mateix un dels millors directes de casa nostra. Dels pocs grups que podria escoltar nit rere nit en un escenari i no cansar-me'n mai.
*NAMINA. No és que sigui una nouvinguda, que no ho és en absolut. No és que hagi tret un debut oficial farcit de grans cançons, que sí que ho ha fet -
"Orlando"-. És que al llarg d'aquest 2014 no ha parat de tocar en directe, augmentant mes rere mes una atapeïda agenda que l'ha portat de festivals de música independent a vetllades entre vinyes i d'informals concerts vermut a marcs d'allò més elegants. Si algú personifica el mestissatge en la seva màxima expressió, sens dubte és ella. Catalana amb arrels al Brasil i un amor incondicional cap al rock'n'roll.
*ILLA CAROLINA. "Bengala" ha estat molt més que un segon disc. Ha estat un exercici de supervivència a càrrec d'una banda que ha hagut de lluitar literalment contra els elements per a sortir endavant. Van començar l'any sense saber ni tan sols si algú els editaria l'àlbum en qüestió, i l'han acabat tocant a la sala Foyer del Liceu, en el marc d'un cicle farcit de noms il·lustres. A més, dos dels seus components són les cares visibles de
The Radiobots, un espectacle didàctic que pretén acostar els més menuts a l'aprenentatge de l'anglès i a l'experiència d'assistir a un concert. Un projecte del qual un servidor té el plaer de formar part com a membre de Brubaker. Si tot va bé, en sentiran parlar l'any vinent.
MARIA RODÉS. "Maria canta copla" no serà el disc més rodó de l'any -poc li falta-, però sí que és dels més atrevits. El que fins ara era impensable, Rodés ho ha fet realitat. Una aproximació al terreny de la copla des d'un dels registres més personals del pop independent barceloní. Una demostració de valor que li ha valgut aplaudiments a banda i banda d'aquest epicentre on s'ha situat. I tot un exercici de creixement artístic que en directe ha servit estampes tan irrepetibles com la del Festival Fresc, a Cardedeu: Maria cantant copla en una masia del segle XVIII.
