dijous, 1 de gener del 2015

I per al 2015...

Tiger Menja Zebra.

Si a l'anterior actualització repassava alguns dels noms més destacats del meu any musical 2014, avui m'agradaria començar 2015 citant alguns dels noms dels quals tocarà parlar (o això espero) durant els propers mesos. Prenguin nota i estiguin atents:


*TIGER MENJA ZEBRA. Si amb "Com començar una guerra" (2012) van trencar tots els esquemes possibles, amb "Súper Ego" (2014) han anat més enllà. Projectant i reforçant un univers propi tan impermeable com obert de mires. Electrònica industrial, rock terminal, terrorisme sònic i qualsevol etiqueta a la qual puguin aplicar el prefix post. Foscos, estridents i extrems en tots els sentits. La banda sonora dels temps que corren. Aquest 2014 el treuran a la carretera amb una posada en escena que promet estar a l'alçada.

*SAM DESTRAL. Com Tiger Menja Zebra, ha tancat el 2014 publicant un segon disc dels que defineixen molt més que un discurs musical. "Zoo", es titula. El tema titular és una àcida faula que no desentonaria al costat de les grans obres de Sisa o Quimi Portet. "Cançó del pallasso trist" és una agredolça metàfora del món que ens envolta. I podria seguir, perquè ens trobem davant d'un autèntic clàssic en potència. També començarà l'any presentant-lo en directe.

*SHE OWL. Una de les grans descobertes del passat exercici. Dues vegades han girat per casa nostra presentant el seu debut homònim de 2013. L'última va ser la passada tardor, i van aprofitar per a presentar temes nous que singularitzen encara més un discurs que a dia d'avui pot emmirallar-se amb els de Dead Can Dance, Kate Bush o Siouxsie Sioux. Percussions tribals, contes de fades (i de bruixes), boira baixa i instruments perduts en el túnel del temps. L'estiu que ve tenen previst enregistrar el seu segon disc, i tenint en compte el que vam escoltar durant la seva darrera visita en podem esperar el millor.

*THE MISSING LEECH. L'alter ego de Maurici Ribera va sonar fort l'any passat. Un brillant documental de Plans Films -al qual vaig tenir el plaer de participar- aportava una mica més de llum tant sobre la seva persona com sobre la seva obra. Però el cert és que la història del Maurici ve de lluny. Ve d'un melòman incondicional que un bon dia va decidir agafar una guitarra, fer de tota limitació la més gran de les virtuts i passejar-se arreu del món presentant les seves pròpies cançons. Des d'aleshores ha actuat literalment als cinc continents i ha esdevingut un referent de l'antifolk a escala global. Què podem esperar d'ell aquest 2015? Doncs a banda de tocar incansablement a tot arreu on el reclamin, sembla ser que per fi podrem escoltar el seu esperat tercer disc llarg. Els temes que n'ha anat presentant en directe han deixat molt bon gust de boca.

*BRIGHTON 64. Uns altres que treuran disc aquest 2015. El segon des que la seva reunió es va consolidar amb aquell brillant "Esta vez va en serio" (2012, BCore). Repeteix Santi Garcia a la producció i es preveu la seva sortida de cara als primers mesos de l'any que tot just encetem. Des de fa setmanes ja en circula un tema per la xarxa, l'emotiu "Caminos por recorrer", un merescut homenatge al desaparegut Alfredo Calonge.

*LLUM PEPA AND THE BEATS. Sense cap mena de dubte, van ser l'última gran revelació de l'any que acabem de deixar enrere. Rhythm & blues, psicodèlia i rock'n'roll de garatge des del Baix Montseny amb components de bandes com Liannallull. El seu debut, "No sóc jo", és pura dinamita, i els pocs concerts que han ofert a data d'avui -memorable la seva actuació a la NAUB1 el passat mes de desembre- han superat totes les expectatives. Un grup a seguir de tan a prop com els propis Liannallull, que també prometen grans sensacions aquest 2015, amb formació renovada i una nova orientació sonora.

*BCORE. Un dels segells independents per excel·lència de Barcelona celebra 25 anys d'història. Un quart de segle apostant per la creació més fresca i inquieta tant de Catalunya com de la resta de l'estat, sobrevivint a modes i tendències i sempre amb la mirada ben oberta. El tret de sortida de la celebració tindrà lloc aquest divendres, 2 de gener, a l'Espai Jove La Fontana, en el marc del festival Ronda i amb dues bandes que ja no necessiten cap mena de presentació, Margarita i Dulce Pájara de Juventud. Els seus darrers treballs, "Margarita" i "Triumph", són tan recomanables com aquest doble cartell d'autèntic luxe.


Gaudeixin i no deixin de repassar els noms destacats a la passada actualització. La majoria prometen regalar-nos també alegries aquest 2015.



dimecres, 31 de desembre del 2014

2014 en música

The War On Drugs.

No sóc molt amic de les llistes, dels rànquings ni de resumir anys a partir únicament de dades -això no vol dir que no consulti llistes, rànquings ni resums anuals elaborats a partir únicament de dades; vol dir que a nivell personal m'agrada anar més enllà, o potser no arribar tan lluny-. En qualsevol cas, i com que la d'avui és aquella data en què tot sembla acabar-se per a tornar a començar l'endemà, sí que m'agradaria enumerar alguns dels noms que per a un servidor han definit aquest 2014 que s'esgotarà en qüestió d'hores. No necessàriament per aquest ordre, són els següents:


*THE WAR ON DRUGS. Sens dubte, 2014 ha estat l'any d'Adam Granduciel, que ha alçat el vol amb el seu disc definitiu. Ha alçat el vol perquè va concebre la totalitat de "Lost in the Dream" durant un període de profunda depressió i fortes crisis d'ansietat -una etapa encara no del tot superada, segons ha reconegut ell mateix-. I disc definitiu perquè peces com "Red Eyes" realcen més que mai una identitat a mig camí entre els viatges hipnòtics de Neu! o Kraftwerk i l'èpica d'Springsteen o els U2 dels 80 -menció a part es mereix la retirada a Roxy Music d'"Under the Pressure"-. La seva presentació en directe al passat Primavera Sound -incidències tècniques incloses- ja forma part de la història.

*ROYAL BLOOD. Segons un reportatge publicat per Q a la seva edició de gener, ni ells mateixos s'acaben de creure tot el rebombori que han arribat a generar tan sols un any després d'haver configurat el grup gairebé per accident. Mike Kerr a la veu i al baix, i Ben Thatcher a la bateria. Així, sense guitarres que valguin. El primer crit d'atenció l'havia fet Matt Helders (Arctic Monkeys), lluint una samarreta del duet de Brighton. El segon va ser el seu propi debut homònim, tota una tempesta de rock elèctric i musculós. Ben aviat els seus concerts van començar a congregar rostres tan il·lustres com els de Jimmy Page, Lars Ulrich o Tom Morello. Una escalada de posicions que han assolit sense renunciar a un sol gram de la seva essència. El mes passat havien de demostrar-ho a Barcelona en un concert pel qual s'havien venut totes les entrades, però motius de salut d'un dels seus components van obligar a ajornar-lo fins al març de l'any vinent -ara per ara, l'expectació es manté a l'alça-.

*SÍLVIA PÉREZ CRUZ i RAÜL FERNANDEZ MIRÓ. Dues trajectòries que vénen de lluny, de molt lluny. Dues entitats que no necessiten a aquestes alçades cap mena de presentació ni de justificació. Dues línies paral·leles que ja s'havien trobat abans però que han protagonitzat aquest 2014 la seva col·lisió definitiva. "granada", títol amb minúscula per al que probablement sigui el disc més majúscul de l'any. Flamenc, rock, blues, noise, jazz o cançó d'autor. Anomenin l'etiqueta que vulguin i resultarà insignificant al costat d'aquestes quinze recreacions d'estàndards aliens. Quinze exemples de què significa -o què hauria de significar- versionar una cançó. Quinze himnes reduïts a les cendres i reconstruïts amb tanta passió com ofici. I, tant a l'estudi com sobre les taules, tota una master class en economia de mitjans: com pot ser que dues persones soles acabin sonant com la més compacta de les orquestres? Un clàssic, ni més ni menys.

*ESTEVE MASCLANS. Com qui no vol, sorgeix gairebé del no res i es despenja amb "Fine, Thanks", un disc que evoca a George Harrison, The Band i Tom Petty, per posar només tres exemples. Es presenta amb tan sols 19 anys i citant a Freud com a font d'inspiració. Venint de l'Eixample i sense haver trepitjat mai cap país de parla anglosaxona, signa lletres en anglès que parlen tant del dia a dia d'una persona com d'allò que s'amaga darrere dels seus somnis. S'envolta d'una banda a l'alçada de les circumstàncies i tot acaba encaixant. Els seus concerts tenen gust de bourbon, suor i quilòmetres de carretera. Els que ha recorregut aquest jove barceloní al llarg d'aquest any i d'una Península Ibèrica que se li fa petita per moments. Mitjans internacionals han dit i escrit meravelles sobre ell. I el millor de tot plegat és que tot just acaba de començar.

*ARCADE FIRE. No han tret disc aquest 2014 -"Reflektor" havia estat un dels àlbums capitals de l'exercici anterior-, però han sortit de gira i han tornat a casa. Al Primavera Sound, el festival on s'havien consagrat nou anys enrere i on enguany han regnat ja consolidats com tòtems de la cultura pop. Èpica, llums, pluja de confetti però sobretot un repertori que no para de guanyar amb els anys. Perquè creix amb cada disc. I perquè aquell "Funeral" que fa deu anys era una promesa, és ara pilar indiscutible del cànon musical contemporani. Es van adreçar a les masses i van arribar fins a l'última ànima del Fòrum tot segellant el més dolç dels moments.

*NINE INCH NAILS. Van regnar de la mateixa manera que Arcade Fire i al mateix escenari des d'on Win Butler i companyia ho havien fet tan sols dues nits abans. Que sí, que l'electrònica viu ara mateix un (altre) dels seus moments àlgids. Que sí, que discursos com els de Caribou o Flying Lotus denoten frescor i tracen trajectòries a llarg termini. Però a Trent Reznor no el trepitja ningú, i menys quan s'ha tret de la màniga tot un "Hesitation Marks" (2013). L'arma definitiva per a transformar el Fòrum en una rave de proporcions bíbliques. Una nit en què fins i tot els més incrèduls van acabar ballant.

*FAT WHITE FAMILY. El perill i la provocació han tornat al rock'n'roll. I francament, ja era hora. Fent gala d'una incorregible incorrecció política i citant entre els seus referents a Charles Manson, han encaixat com l'anell al dit de l'escena antifolk de casa seva i han fet córrer rius de tinta fins i tot més enllà de la premsa especialitzada. Les seves cançons sonen a Cramps, a Monks i a uns Moldy Peaches psicòtics, i les seves lletres contenen sexe i destrucció en totes les dosis possibles. Rock'n'roll, ni més ni menys. Per a celebrar que 2014 ha estat també el seu any, han editat una versió deluxe del seu debut, "Champagne Holocaust" (2013). Amb repertori ampliat però conservant intacta una de les caràtules més deliciosament gamberres que hem pogut veure en anys.

*OBRIGADA. Uns altres que van treure disc l'any passat i que enguany han demostrat de què són capaços en un escenari. El seu concert del mes de novembre a la NAUB1 va ser espectacular. Èpica d'estadi per a una banda de pub amb totes les lletres. The Clash, Replacements i Hüsker Dü citant-se en un explosiu combinat de melodia, electricitat i compromís. Haver format part del seu entorn i haver viscut de ben a prop alguns moments de la seva història recent ha estat per a servidor un petit gran honor.

*JUPITER LION. Amb "Brighter", el trio valencià signava una de les grans obres d'aquest 2014. Un viatge sideral on ressonen el krautrock més desbocat, la psicodèlia més passada de voltes i l'electrònica més primitiva. Escoltar-los en directe en un teatre de dimensions reduïdes (Teatre de Ponent, en el marc del festival Fusiònica) i amb els amplificadors a punt d'esclatar va ser tota una experiència.

*RAYDIBAUM. Deu anys a la carretera i, per a celebrar-ho, una obra tan capital com "Estructures sota terra". El seu "Ok Computer" o "Yankee Hotel Foxtrot" particular. Un disc fosc i profund, una mirada a l'interior des d'un present incòmode en tots els sentits. Espectacular inici de gira a la NAUB1 i, mig any després, emotiva festa d'aniversari a Music Hall. Una dècada de taules acumulades, l'empenta del primer dia i un present prou sòlid per a mirar enrere sense nostàlgies de fireta.

*MISHIMA. No és "L'ànsia que cura" el millor disc dels barcelonins -aquest honor el segueix mereixent "Set tota la vida" (2007), obra d'altra banda difícil de superar-, però sí que suposa un punt i a part. Un subtil cop de volant estilístic, aquell rentat de cara que ho canvia tot perquè tot segueixi igual. Una nova col·lecció de cançons destinades a perdurar. I una banda en expansió constant que posseeix ara mateix un dels millors directes de casa nostra. Dels pocs grups que podria escoltar nit rere nit en un escenari i no cansar-me'n mai.

*NAMINA. No és que sigui una nouvinguda, que no ho és en absolut. No és que hagi tret un debut oficial farcit de grans cançons, que sí que ho ha fet -"Orlando"-. És que al llarg d'aquest 2014 no ha parat de tocar en directe, augmentant mes rere mes una atapeïda agenda que l'ha portat de festivals de música independent a vetllades entre vinyes i d'informals concerts vermut a marcs d'allò més elegants. Si algú personifica el mestissatge en la seva màxima expressió, sens dubte és ella. Catalana amb arrels al Brasil i un amor incondicional cap al rock'n'roll.

*ILLA CAROLINA. "Bengala" ha estat molt més que un segon disc. Ha estat un exercici de supervivència a càrrec d'una banda que ha hagut de lluitar literalment contra els elements per a sortir endavant. Van començar l'any sense saber ni tan sols si algú els editaria l'àlbum en qüestió, i l'han acabat tocant a la sala Foyer del Liceu, en el marc d'un cicle farcit de noms il·lustres. A més, dos dels seus components són les cares visibles de The Radiobots, un espectacle didàctic que pretén acostar els més menuts a l'aprenentatge de l'anglès i a l'experiència d'assistir a un concert. Un projecte del qual un servidor té el plaer de formar part com a membre de Brubaker. Si tot va bé, en sentiran parlar l'any vinent.

MARIA RODÉS. "Maria canta copla" no serà el disc més rodó de l'any -poc li falta-, però sí que és dels més atrevits. El que fins ara era impensable, Rodés ho ha fet realitat. Una aproximació al terreny de la copla des d'un dels registres més personals del pop independent barceloní. Una demostració de valor que li ha valgut aplaudiments a banda i banda d'aquest epicentre on s'ha situat. I tot un exercici de creixement artístic que en directe ha servit estampes tan irrepetibles com la del Festival Fresc, a Cardedeu: Maria cantant copla en una masia del segle XVIII.



dimarts, 30 de desembre del 2014

Sam Destral - "Zoo" (2014)



Porto més d'una setmana provant d'escriure aquest article. L'he començat una vegada i una altra, li he donat voltes i més voltes, i no me n'acabo de sortir. Al principi vaig atribuir el meu bloqueig a un possible esgotament personal, hipòtesi descartada tan bon punt em vaig adonar que podia escriure sense problemes sobre qualsevol altra cosa. Després ho vaig atribuir al fet que aquest any ja he escrit considerablement sobre Sam Destral i els temes que han acabat conformant el seu segon disc. Sí, això començava a explicar-ho tot. Però hi havia quelcom més. Hi havia la impressió inicial que "Zoo" (2014, El Mamut Traçut) és un dels discos més ben parits que s'han fet a casa nostra en molt de temps, i una de les obres definitives que s'han enregistrat en català des que Antònia Font, Mishima, Raydibaum, Mazoni i companyia van dignificar ara fa deu anys allò que d'altres havien embrutat durant la dècada anterior. Després de no sé quants dies escoltant-lo compulsivament, aquella impressió inicial s'ha anat consolidant. Fins al punt d'atrevir-me a dir amb veu ben alta que Sam Destral és ara mateix un dels artistes més grans que hi ha en aquest país, que "Zoo" és un clàssic en potència que hauria d'escalar rànquings com l'escuma, i que si no ho fa és perquè aquella tan nostrada indústria no va entendre res ara fa deu anys i encara no ha tret el cul dels despatxos dels noranta.

Ja està. Ja ho he dit. Ara ja puc parlar de música. I parlant de música, el primer que crida l'atenció -ho venia fent des que alguns temes del disc van debutar en directe, el passat mes de maig a la NAUB1- és el salt de gegant que ha fet Destral en tan sols un any. El que separa "Zoo" del seu debut oficial, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). El que va de la immediatesa del pop i el (anti)folk a la complexitat d'unes estructures enriquides pels passatges experimentals (les capes de soroll de "No ets gran"), els apunts progressius o, fins i tot, unes oportunes pinzellades de flamenc ("Patufet"). I per tota la coherència amb què Xavier Friedrich (Grushenka) ha sabut assistir al gandesà des de les tasques de producció. Un ventall sonor que s'ha ampliat al mateix temps que l'autor passava de cantar cançons sobre noies -que no pas cançons d'amor- a signar solemnes cants al dubte existencial i a totes les incerteses que genera el pas del temps. La por de fer-se gran i el distanciament dels coetanis van empènyer Destral a compondre per al públic infantil. I va ser d'aquesta manera, pensant en els més menuts, com paradoxalment va créixer més que mai a nivell compositiu.

Fixem-nos per exemple en el tema que titula el disc. Una perla d'allò més rodona que continua gairebé sense voler-ho la tradició outsider d'un Sisa, un Quimi Portet, un Albert Pla o un Adrià Puntí. Un zoològic de doble lectura que els més menuts interpretaran com una faula innocent, i on els seus pares reconeixeran clarament alguns dels rostres que veuen cada dia a les portades dels diaris. És "Zoo" un dels plats forts del disc, juntament amb "Cançó del pallasso trist". Llum, malenconia i la història d'un pallasso que mai somreia. La millor metàfora possible d'un món on les coses no solen ser allò que semblen. Un món on allò que es presenta senzill a ulls dels infants esdevé més i més complicat a mida que aquests infants es van fent adults. Un món ple d'absurds i de contradiccions que, no obstant, convida a viure, a imaginar i a somiar. El fascinant món que tots plegats habitem i que Sam Destral ha transformat en sis atemporals simfonies de butxaca. "No ets gran, ets més petit del que et creus", proclama el mantra inicial del disc. De vegades, fer-se petit és la millor manera de créixer. I vistos els resultats, Sam Destral es troba a tocar de l'eternitat. Gran no, enorme.







Hacia las Rocas Imantadas


Hacia las Rocas Imantadas. Quedin-se amb el nom, perquè diu moltíssim del que s'hi amaga al darrere. Es podrien haver dit Las Rocas Imantadas. Las Rocas, fins i tot. Però es diuen Hacia las Rocas Imantadas, amb una preposició al davant. Un hacia que dota la denominació d'aquest col·lectiu de la mateixa singularitat que el conjunt de la seva obra. Col·lectiu i conjunt, sí, perquè no ens trobem davant d'un grup de música. O, com a mínim, no només ens trobem davant d'un grup de música. Ens trobem davant d'un fascinant monstre de tres caps. D'una entitat polifacètica que enllaça música, literatura i arts visuals, entre d'altres disciplines. I ho fa sempre des d'una òptica avançada, valenta i arriscada. La de qui no vol passar dos cops pel mateix lloc, la de qui entén el seu propi art com una invitació a l'exploració més lliure.

David Bailón, Miguel Castro i María Muñoz. El primer és escriptor, il·lustrador i artista gràfic. El segon és músic -es fa càrrec de múltiples instruments i acumula al seu currículum la militància en formacions com Leni Vor o Chinese Vintage Guitar, noms que també han brillat amb llum pròpia-. I la tercera és fotògrafa i ment creativa en constant estat d'inquietud. Tots tres van formar Hacia las Rocas Imantadas a Sevilla, ara fa gairebé dos anys. L'exercici passat van debutar amb "Noray", un ep dominat per les textures etèries, oníriques i siderals. Un tractat de transgressió i avantguarda que conjugava melodia amb fascinants passatges atmosfèrics. Aquest 2014 l'ha seguit "aNИa", un nou ep on la vessant més experimental del col·lectiu guanya pes al llarg de tres composicions inspirades en la primera novel·la del propi Bailón, "Después de la tormenta" (2013). Dos treballs que tracen una línia ascendent i que conviden a seguir de ben a prop aquest col·lectiu d'artistes amb majúscules.




dilluns, 29 de desembre del 2014

Un procés mecànic

"Fer un disc és un procés molt mecànic. Podríem dir que comença quan vas a classe de música, quan aprens a tocar un instrument i et trenques les banyes per a poder-ne extreure un so, i a continuació t'ho jugues tot a l'hora de gravar, com si volguessis capturar un ocell amb aquella gravació. Després, és clar, tot queda comprimit en un aerosol i pot anar a parar a qualsevol lloc. Com collons pot ser? Si els sofàs fossin així, el negoci dels mobles en patiria les conseqüències, si poguessis comprar un sofà invisible i tenir-lo per art de màgia. Són temps realment difícils, perquè quan mor una indústria, d'altres moren amb ella. És terrible". Tom Waits reflexiona sobre el present del negoci discogràfic en una entrevista amb Andy Gill, publicada per Uncut el desembre de 2011 i recuperada mesos enrere en un especial de la mateixa revista dedicat a l'autor de "Rain Dogs" (1985).

dissabte, 27 de desembre del 2014

Les masses

"The Dark Knight Rises" (2012). Ahir la vaig tornar a veure, aprofitant que s'emetia per televisió. La culminació de la imprescindible trilogia que Christopher Nolan va dedicar a l'univers de Batman. El descens al més profund dels inferns, la resurrecció i finalment l'anhelada redempció. I també una oportuna reflexió sobre la condició humana. El sinistre Bane vol destruir Gotham City. Esborrar-la del mapa i tornar-la a aixecar lliure de pecat. Abans, però, oferirà falses il·lusions als seus ciutadans. Els farà creure que sobreviuran, que un cop vençudes les estructures tradicionals de poder la ciutat serà seva i que podran fer el que vulguin. I amb les masses aparentment lliures de tota cadena, el caos s'apoderarà de la ciutat com a part del pla mestre de Bane. No s'imposaran la justícia social, la solidaritat ni la cooperació, sinó el pillatge, la llei del més fort i la revenja perfectament orquestrada contra les antigues classes dirigents. Les masses, que hauran ocupat per fi el lloc d'aquella antiga casta a la qual atribueixen tots els seus mals, mostraran d'una vegada per totes la seva autèntica naturalesa. Les masses, tan cegues i tan perilloses. Les masses, que s'escandalitzen quan un polític és corrupte o quan un esportista d'elit paga els seus impostos a Andorra, però demanen al mecànic i al paleta que els facin les factures sense IVA. Les masses, el poble unit que mai serà vençut però a la mínima es ven per una xocolatina. Ja vingui donada per Bane, per Rajoy, pel director d'una oficina bancària o per l'enèssim messies d'una esquerra que es troba en aquest país nostre al fons a la dreta. Ja sigui la promesa de no apujar els impostos -per cortesia del mateix candidat que havia mentit sense escrúpols arran del pitjor atemptat terrorista de la història d'Espanya, que si una cosa no tenen les masses és memòria-. Ja sigui la reobertura de l'aixeta del crèdit per part de la mateixa banca contra la qual ens manifestàvem fa dos dies. Ja sigui un rostre mediàtic que pretén regenerar la política amb els mateixos tics demagògics d'aquells a qui ell titlla de casta. Ja sigui qualsevol cosa que faci olor de pa per avui, que quan demà arribi la gana ja carregarem contra qui faci falta. Les masses -que a diferència d'Hisenda, sí que som tots-, tan cegues, tan perilloses i tan egoistes.