Emma Cline - "The Girls" (2016)

Emma Cline.

L'escassetat de literatura i filmografia contrastades al voltant de la figura de Charles Manson i els assassinats comesos pels seus acòlits, il·lustra fins a quin punt aquells fets van ocasionar un cisma encara present d'alguna manera al si de la societat nord-americana -i per extensió occidental-. Manson i la seva família representen per a molts el revers obscur del hippisme i la fi del Flower Power. Que l'home mantingués una relació de proximitat interessada amb l'entorn dels Beach Boys i s'obsesionés fins a límits malaltissos amb el disc blanc dels Beatles, ha reforçat des d'aleshores uns llaços altrament inexistents entre Manson i la indústria musical de finals dels 60, motivant que la majoria d'aproximacions històriques a un dels crims més brutals del segle XX s'hagin dut a terme des de perspectives pròpies de la cultura pop.

Per això s'agraeix que Emma Cline hagi abordat l'assumpte des d'un punt de vista poques vegades -o potser mai abans- explorat, el de qui va viure aquells fets des de dins i en primera persona, a "The Girls" (2016, publicat en català i en castellà per Anagrama). Amb la distància que atorga el temps -Cline va néixer el 1989, dues dècades després dels crims comesos per la Manson Family- i una prosa àgil i altament rica en matisos, la californiana construeix una ficció on canvien els noms però queda clar qui és qui. Una història que s'estalvia la sang i el fetge per a explicar com una adolescent desubicada acaba trobant el seu lloc en l'opacitat d'una secta, i on els fets tantes vegades relatats són tan sols una peça més d'un trencaclosques que acaba arribant molt més enllà. Cline ha abordat des d'una perspectiva inèdita un tema que encara és tabú en moltes llars nord-americanes, i de passada ha signat un dels grans debuts literaris dels darrers anys.

Wolf People - "Ruins" (2016)

Psicodèlia passadíssima de voltes, guitarres que s'encenen i s'eleven fins a l'infinit, ritmes hipnòtics i atmosferes còsmiques. Aquests britànics ho han tornat a fer. "Ruins" (2016) és un altre artefacte que conjuga acidesa amb electricitat i estructures progressives amb essències estratosfèriques.

PS17

Em sembla que ens ho passarem bé, la primavera que ve...

Luke Bell

Cançons de les que amenitzen llargs trajectes per carretera, acompanyen nits solitàries i poden maridar-se a la perfecció amb un bon bourbon, les que factura aquest descendent d'una nissaga de ramaders de Wyoming. Luke Bell es dedica al country d'ascendència honky tonk, amb un discurs que beu directament de fonts com Merle Haggard, George Jones, Waylon Jennings, Hank Snow o Dave Dudley. A data d'avui té dos discos homònims publicats per segells diferents. El més recent (2016) l'edita Thirty Tigers i conté deu temes que presumeixen d'ofici i autenticitat. Talls tan rodons com "Sometimes", "All Blue", "Workingman's Dream" o "The Great Pretender", que es podrien haver enregistrat perfectament mig segle enrere i funcionen igual de bé a data d'avui. Més informació aquí.

Hope Sandoval & The Warm Inventions - "Until the Hunter" (2016)

Sempre és un plaer retrobar-se amb la veu de Hope Sandoval. Qui va ser vocalista de Mazzy Star posseeix un registre tan càlid i dols com extremadament versàtil. "Until the Hunter" (2016) és el tercer disc que publica amb el suport de The Warm Inventions, banda d'acompanyament comandada pel bateria Colm Ó Cíosóig (My Bloody Valentine). Una nova col·lecció de cançons que estableixen llaços entre el so Americana més fràgil i sedós ("The Peasant"), i la psicodèlia més atmosfèrica i onírica ("Into the Trees"). A destacar el duet vocal amb Kurt Vile a "Let Me Get There", el regust crepuscular de "Treasure" i la boirina nocturna de "The Hiking Song". Una delícia.

15 anys sense George Harrison

Recordo perfectament aquell matí. Veure com un programa matinal de la televisió pública catalana emetia un videoclip dels Traveling Wilburys per tot seguit passar a mostrar imatges d'arxiu dels Beatles. Abans que entrés la veu en off vaig suposar que alguna cosa no anava bé, i pocs segons després la citada veu anunciava la mort de George Harrison. Una dècada i mitja ha passat des d'aleshores. Quinze anys sense l'autor de "Something", "Taxman" i "Here Comes the Sun". De "My Sweet Lord", "What Is Life" i "Blow Away". Quinze anys sense l'home a qui John Lennon va fer cantar "Do You Want to Know a Secret". Que cap d'elles deixi de sonar.

Recomanació: Fusta Pop Festival

Aquest cap de setmana celebrarà la seva primera edició un nou minifestival que promet alegrar una mica més l'agenda musical de finals de tardor. FUSTA POP tindrà lloc el proper diumenge, 4 de desembre (a partir de les 12h.), als jardins de Can Ramos, una finca amb història i un entorn privilegiat al cor de la Garriga, a tan sols tres quarts d'hora de Barcelona i a tocar de l'entorn natural del Montseny. Hi podrem degustar el directe de Playfair, refrescant banda integrada pel nucli del grup de culte Inusual Suspects i completada per components de formacions barcelonines històriques com Brighton 64 i Los Canguros. Després hi haurà tota una desfilada de disc jockeys que acabaran d'escalfar l'ambient. Entrada lliure i preus populars. Més informació aquí.