Blues & Boogie Reunion

Una proposta diferent, la que tindrà lloc aquesta setmana -dies 5 i 6 de gener- a la Nova Jazz Cava de Terrassa. Blues & Boogie Reunion, una trobada internacional de pianistes impulsada per Jazz Terrassa amb direcció artística de tot un Lluís Coloma. Una sèrie de concerts a dos pianos on actuaran, a banda del propi Coloma, destacats noms del panorama jazz i blues europeu com són el francès Sébastien Troendlé, el belga Renaud Patigny i els suïssos Silvan Zinng i Ladyva. Més informació aquí.

Previsions per al 2017

The XX.

Si 2016 va ser l'any en què la mort es va manifestar definitivament com a constant inevitable de la crònica pop, tot indica que aquesta tònica es mantindrà al llarg de 2017. Per sort, la llista de novetats discogràfiques previstes per als propers mesos augura també unes quantes alegries. Temples, per exemple, han anunciat un segon disc on els motius lisèrgics deixaran pas a un so més cru i directe. Arcade Fire asseguraven mesos enrere estar treballant en un quart àlbum previst per aquest 2017. Chuck Berry celebrarà els seus 90 anys amb el seu primer treball d'estudi des de 1979. També The XX, The Jesus and Mary Chain, Ryan Adams, Sleaford Mods, Julia Holter, Laura Marling, The Flaming Lips, The Sadies, Julie Byrne, Cloud Nothings, Chastity Belt, Broken Social Scene, Depeche Mode, Gorillaz, Haim, LCD Soundsystem, The National, Vampire Weekend, The Shins i Bruce Springsteen, entre d'altres, preparen nous llançaments de cara al nou exercici. A casa nostra esperem novetats com les d'Anímic -han anunciat disc per al mes de febrer-, Steven Munar o Rombo. The Missing Leech commemorarà els seus deu anys a la carretera amb l'edició definitiva -ara sí- de "Sacsejant el Sotabosc". Brighton 64 estan enregistrant el seu primer àlbum de temàtica conceptual amb Santi Garcia als controls. I Jaume Pla (Mazoni) deixava entreveure dies enrere al seu compte de Facebook que vol recuperar la guitarra acústica aquest 2017. Molt de moviment que caldrà seguir -i sobretot escoltar- durant els propers mesos.

Annus horribilis 2016

David Bowie.

Deixem-nos de tabús, eufemismes i altres capes de maquillatge: si un element ha marcat l'agenda de la música pop durant aquest 2016, ha estat la mort. No és que vingués de nou, els obituaris han format part de la crònica pop (com a mínim) des del fatídic accident d'avió que es va emportar a Buddy Holly i companyia l'any 1959, però sí que ha estat aquest 2016 quan tots -els que fan la música i els que l'escoltem- hem pres consciència d'una mortalitat fins ara mal tapada amb cortines de fum com el mite de l'eterna joventut. El primer senyal d'alarma el donava Lemmy Kilmister, que es desprenia de la seva aurèola immortal tres dies abans del canvi d'any, un 28 de desembre, com si d'una macabra innocentada es tractés. Al cap de tan sols dues setmanes, el 10 de gener, la mort de David Bowie donava el tret de sortida d'un annus horribilis en què la galàxia pop ha tocat definitivament de peus a terra.

Els dotze mesos que vindrien a continuació serien un degoteig constant de figures totèmiques en l'imaginari popular -Prince o Leonard Cohen-, noms de primeríssim ordre -Keith Emerson, Greg Lake, Merle Haggard, Sharon Jones, Mose Allison, Alan Vega, George Martin...- i il·lustres secundaris que també han deixat la seva empremta -Scotty Moore, Phil Chess, Rick Parfitt, Lonnie Mack, Red Simpson...-. Baixes tan nombroses com heterogènies però sovint amb un comú denominador: la dama de negre els reclamava amb arguments tan poc glamurosos com l'edat o la malaltia. Les necrològiques de 2016 no evoquen el romanticisme de les vides portades al límit. No corresponen a bonics cadàvers com els de Jim Morrison, Kurt Cobain o Amy Winehouse, tampoc a la decadència entre heroica i morbosa que va envoltar els finals d'Elvis Presley, Freddie Mercury o Johnny Thunders. Bowie, Cohen, Haggard, Allison, Vega, Chess i tants altres han traspassat tal i com ho fan la majoria de mortals un cop assolides determinades edats.

La mort, o més ben dit la consciència de la pròpia mortalitat, també ha definit una part important de la producció discogràfica aquest 2016. El llenguatge críptic i l'obscur embolcall de "Blackstar" van revelar el seu significat més ocult quan Bowie se'n va anar tan sols dos dies després d'haver-lo vist publicat, catapultant el seu últim disc com un dels llançaments més icònics del que portem de segle i fent de la pròpia mort un element essencial del discurs artístic, un fet fins aleshores inèdit en la música pop. També Leonard Cohen adoptava un to crepuscular al magistral "You Want It Darker". I a casa nostra ho feien Jaume Sisa i Oriol Tramvia -que afortunadament es troben encara entre nosaltres, i que duri-, el primer amb "Malalts del Cel" i el segon amb una revisió i posada al dia del seu clàssic "Bèstia!" (1976). Conscient probablement que s'acosta l'hora de fer balanç, Bob Dylan ha refermat amb "Fallen Angels" la seva comunió amb un dels cançoners més canònics dels darrers cent anys -amb permís del seu propi-. I fins i tot els Rolling Stones, eterns portadors del mite de la immortalitat, semblen tancar un cercle amb "Blue & Lonesome". Un disc de versions de blues amb què actualitzen el format del seu llunyà debut homònim (1964), i un exercici de coherència vital i artística que val per mil curses de fons.

Els discos de 2016

D'acord, el disc de l'any aquest 2016 és el de Bowie sense cap mena de dubte. Així ho ha certificat bona part de la crítica i així ho votaria jo si hagués de regir-me per criteris més o menys objectius. Però és que, en un pla subjectiu, he de reconèixer que no he tornat a escoltar el disc sencer gairebé des que es va publicar, i que ja aleshores sabia que no el tornaria a escoltar sencer (probablement) mai més. I no perquè sigui un d'aquells discos destinats a acumular pols en una estanteria un cop passat el seu moment (ni parlar-ne: possiblement ens trobem davant l'obra definitiva del que portem de segle), sinó perquè em veig incapaç de tornar-me a enfrontar així de cop a tal dosi de foscor estructural (de la qual cosa tampoc sento cap necessitat). Sí, Bowie va ser amb tota probabilitat l'artista més gran del seu temps i "Blackstar" defineix l'any 2016 com cap altre disc. Però és que ara mateix em ve de gust quelcom més amable i senzill (que no pas simple). Per tant, si em demanen pel disc de l'any, els diré que l'estic escoltant ara mateix per enèsima vegada, que espero seguir-lo escoltant durant molts anys més, i que es titula "Here". El de Teenage Fanclub, evidentment.

Va, i perquè no sigui dit aquí va la meva llista dels 20 discos de 2016 elaborada amb criteris (més o menys) objectius:

1- David Bowie "Blackstar"
2- Nick Cave & The Bad Seeds "Skeleton Tree"
3- PJ Harvey "The Hope Six Demolition Project"
4- Teenage Fanclub "Here"
5- Savages "Adore Life"
6- Iggy Pop "Post Pop Depression"
7- Suede "Night Thoughts"
8- Bob Dylan "Fallen Angels"
9- Radiohead "A Moon Shaped Pool"
10- Natural Child "Okey Dokey"
11- PAVVLA "Creatures"
12- Mazoni "7 Songs for and Endless Night"
13- Joana Serrat "Cross the Verge"
14- Heron Oblivion "Heron Oblivion"
15- The Lazy Lies "The Lazy Lies"
16- Wilco "Schmilco"
17- Lu Rois "Cau de Lluna"
18- Masclans "Forest"
19- Leonard Cohen "You Want It Darker"
20- Angel Olsen "My Woman"

NOTA IMPORTANT: A partir del número 6 o 7, l'ordre no té cap mena d'importància, és totalment fruit de l'atzar i seria incapaç de refer-lo amb els ulls tancats.

Kaia Kater

Ve del Canadà, és nascuda de mare autòctona i pare caribeny, i les seves arrels musicals es troben a l'altre costat de la serralada dels Apalatxes, en estats nord-americans com Kentucky o North Carolina. Beu del blues, el soul, el jazz, el hillbilly i el bluegrass, ensorra les barreres entre tots aquests gèneres fins al punt de fer-les inexistents, i les seves cançons són tota una lliçó sobre com dir-ho tot i més a partir de la fragilitat d'un banjo i la fortalesa d'una veu tot terreny. Es diu Kaia Kater, i el seu segon disc -"Nine Pin" (2016, Proper Records)- és una petita meravella que no hauria de passar desapercebuda. I el març que ve debutarà als escenaris catalans en el marc del festival Blues & Ritmes. Més informació aquí.

Els puristes del blues, segons Keith Richards

Si des de fa ja una pila d'anys resulta poc habitual que els Rolling Stones concedeixin entrevistes, encara ho és menys que quan accedeixen a parlar amb un mitjà de comunicació, aquest acabi tenint accés a tota la banda. El periodista Michael Bonner va poder parlar amb els quatre Stones -això sí, per separat-, i el resultat és un sucós article publicat per Uncut a la seva edició de gener. Al llarg d'onze pàgines, Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts i Ronnie Wood parlen del seu flamant nou disc, "Blue & Lonesome" (2016), deixen entreveure que en un futur no gaire llunyà en podria caure un de nou -aquest cop amb material original- i repassen una trajectòria de més de mig segle amb el blues com a punt de partida. Com de costum, algunes de les cites més destacables són per cortesia de Richards.

"Els puristes del blues? Sempre he tingut problemes amb ells", assegura el guitarrista, "perquè els músics als quals escolten mai es van considerar purs de cap manera. (...) Vaig observar el pitjor d'aquesta actitud al Manchester Free Trade Hall. Corria l'any 1962 o 63, i tocava Muddy Waters. Primer va sortir a tocar en texans, tal i com als intel·lectuals blancs anglesos els agrada imaginar-se els cantants de blues. Després va sortir a fer un segon set amb una guitarra elèctrica i el van escridassar. Aquesta és la idea que té la gent blanca de com un home negre hauria de tocar blues, des de la comoditat de les seves butaques. És ridícul". Seguint amb els astres del blues de Chicago, Richards deixa anar aquesta anècdota: "Una vegada vaig anar a una festa a casa de Muddy Waters, i quan em vaig despertar em trobava a la de Howlin' Wolf". Rock'n'roll.

Quan Lemmy va desfilar per Barcelona

LEMMYSSYOU '16

Poblenou, Barcelona

28 de desembre de 2016

Era una imatge inèdita a Barcelona. La d'una processó consagrada a una icona del rock'n'roll. Lemmy Kilmister, ànima i pilar fundacional de Motörhead, ens deixava el 28 de desembre de 2015 i tot just un any després rebia aquest sentit homenatge als carrers de Poblenou. Una iniciativa popular, impulsada per melòmans de base i seguida per diversos centenars d'incondicionals del músic britànic. La comitiva va sortir de la sala Rocksound del carrer dels Almogàvers, i va seguir els traçats dels carrers de Pamplona, Pujades i Roc Boronat fins a les portes de la sala Bóveda, on una desena de motocicletes Harley-Davidson van fer sonar els seus motors en memòria de l'homenatjat. Un cop dins la sala, la festa va continuar amb un concert del grup de versions Motörhits. Emotiu homenatge i emotiva postal, la de Lemmy desfilant al seu aire per la Ciutat Comtal.