La samarreta de Ramones

Guy Garvey (Elbow) afirmava fa cosa d'un any que la gent que aprecia els Smiths és bona gent. Que hi va haver un temps en què Manchester era una ciutat perillosa, i que en un entorn com aquell sabies que et podies fiar de qualsevol persona que portés una samarreta de la banda. El mateix passava anys enrere amb les samarretes de Ramones. Parlo d'abans que el logotip dels novaiorquesos esdevingués un guarniment estètic més per a gent que probablement no ha arribat a escoltar mai "Rocket to Russia" (1977). Sigui com sigui, una samarreta de la banda de Queens encara pot connectar ànimes distants però amb mentalitats similars. Aquest matí portava posada jo la meva quan he arribat a la feina mentre un dels meus companys parlava amb un conegut amb el qual jo no havia coincidit mai. El meu company ens ha presentat i el primer que m'ha dit aquella persona és que anys enrere havia coincidit amb Dee Dee Ramone després d'una actuació de la banda a Barcelona. Ha estat el punt de partida d'una conversa que s'ha allargat durant una bona estona -i més que s'hauria allargat de no ser perquè tots dos teníem feina-, i durant la qual han sortit temes com el desaparegut CBGB o la botiga d'Amoeba a San Francisco. La persona en qüestió i un servidor vivim en móns gairebé paral·lels i ens dediquem a activitats complementàries però no sempre ben avingudes. En qualsevol cas ens uneix la nostra perspectiva melòmana, i només per això sé que serà un plaer coincidir amb ell si mai ho torno a fer -i tant de bo sigui així-. Crec que ja ho he dit en més d'una ocasió, però la cultura serveix per coses com aquesta.

Golden Earring - "Radar Love" (1973)

Aquella intro que aplana el camí per a tot el que ha de venir a continuació. La bateria que va augmentant la seva presència al mateix temps que posa la directa en sintonia amb aquell baix galopant. La veu estrident de Barry Hay en permanent diàleg amb la guitarra endimoniada de George Kooymans. Els canvis de ritme i la secció de vents. Aquell maridatge de hard rock primitivista, psicodèlia de carretera i progressiu estripat. Quan penso que els holandesos Golden Earring van estar a punt d'encapçalar llistes d'èxits com les espanyoles amb aquest tros de cançó, gairebé me'n faig creus. Inclosa a l'àlbum "Moontan" (1973) i publicada oportunament com a single, "Radar Love" va suposar el punt àlgid d'una trajectòria que ja acumula més de cinc dècades i encara no mostra senyals d'esgotament.

Carole King - "Fantasy" (1973)

En comparació amb els treballs anteriors de Carole King, "Fantasy" (1973) va assolir un impacte més aviat moderat a les llistes d'èxits, però conté alguns dels temes més rodons que mai hagi arribat a enregistrar la seva autora. Amb el suport de vells coneguts com Lou Adler a la producció i una llista de músics de sessió de primeríssim nivell com el guitarrista Danny Kortchmar o la percussionista Bobbye Hall -i, com a corista, tot un convidat d'excepció com Eddie Kendricks dels Temptations-, la novaiorquesa va fer gala de la seva habitual sensibilitat pop i es va deixar impregnar pel soul de factura elegant en talls com "You've Been Around too Long", "Heywood" o un "Believe in Humanity" que hauria fet les delícies del propi Stevie Wonder. A destacar també "Corazón", un tema cantat en espanyol sobre una hipnòtica base rítmica afrollatina que ja li hauria agradat a Carlos Santana.

Sam Shepard (1943-2017)

SAM SHEPARD

(1943-2017)

"Knocked Out Loaded" (1986) no serà mai recordat com un dels treballs més definitius de Bob Dylan, però personalment crec que es tracta d'una obra injustament infravalorada i que suposa un dels exercicis més notables duts a terme pel de Duluth durant el seu període menys inspirat. Un dels grans arguments a favor del disc, i aquí sí que sembla haver-hi unanimitat, és "Brownsville Girl". Tot un cant èpic a un amor passat i ja molt llunyà que molts consideren com un dels cims creatius de Dylan i que aquest va compondre en col·laboració amb Sam Shepard. Shepard i Dylan ja havien treballat junts anteriorment -a la gira Rolling Thunder Revue (1975), durant el rodatge de "Renaldo and Clara" (1978)-, i la seva bona sintonia era tan sols una més de les múltiples connexions de Shepard, figura cabdal del setè art durant les passades quatre dècades, amb el món de la música. S'ha parlat molt durant les últimes hores de la seva aventura sentimental amb Patti Smith, però no s'ha parlat del seu breu pas per les files dels Holy Modal Rounders -ell tocava la bateria a "Indian War Whoop" (1967)- o de Lothar and The Hand People, un dels primers grups que van experimentar amb instruments com el theremin en l'àmbit de la música pop. De la seva trajectòria al món del cinema, que requeriria incomptables entrades com aquesta, poca cosa puc afegir que no s'hagi dit ja des que s'ha fet pública la seva mort. Ha marxat un referent amb totes les lletres.

? and The Mysterians

Quan parlem de ? and The Mysterians solem pensar en "96 Tears", el hit que els va consolidar l'any 1966 com la primera formació llatina que destacava en l'àmbit del rock'n'roll -amb permís de Cannibal & The Headhunters i, és clar, Ritchie Valens-. El model a seguir per a moltes de les bandes de garatge que situarien els orgues Vox i Farfisa al centre dels seus respectius discursos, i un precursor directe de l'explosió punk que tindria lloc ben bé una dècada més tard en ambdós costats de l'Atlàntic. Publicada l'any 1966 com a single però també com a part de l'àlbum del mateix títol, "96 Tears" contenia tots els elements que definirien el so de ? and The Mysterians: un ritme d'allò més àgil, la urgència vocal de Rudy Martinez -conegut artísticament com a Question Mark o simplement com a ?- i aquella sensació de misteri pròpia de les pel·lícules de sèrie b que li proporcionava la contagiosa línia d'orgue cortesia de Frank Rodriguez-. Constants presents també en talls com "I Need Somebody", "Girl (You Captivate Me)" o "Can't Get Enough of You, Baby" -amb una línia d'orgue pràcticament calcada a la de la pròpia "96 Tears"-, però no haurien d'eclipsar la versatilitat d'una banda de solvència tan contrastada com la que denotaven les seves incursions en llenguatges com el funk ("It's Not Easy") o el blues (la sentida lectura d'"Stormy Monday", de T-Bone Walker). O el que és el mateix: un catàleg que val la pena explorar més enllà del hit de torn.

The Hollies - "Long Cool Woman in a Black Dress" (1971)

Aquella introducció amb un arpegi de guitarra que semblava avançar-se cinc anys al "Don't Fear the Reaper" de Blue Öyster Cult. La irrupció sobtada d'aquell riff que semblava agenciat d'alguna obra perduda de la Creedence Clearwater Revival. I la veu lasciva d'Allan Clarke relatant una nit de gresca en tots els sentits amb una convidada d'allò més especial com a centre d'atenció. Si es pot considerar que The Hollies van encetar una nova etapa després de la marxa de Graham Nash, "Long Cool Woman in a Black Dress" -single inclòs a l'àlbum "Distant Light" (1971)- bé podria ser-ne el capítol més definitiu. Un dels temes més celebrats que mai va arribar a enregistrar la banda britànica, i un d'aquells talls que condensen l'essència del rock'n'roll en poc més de tres minuts.

Els germans Gil a Can Raspall

RICKY GIL & ALBERT GIL

Plaça de Santa Isabel, La Garriga

28 de juliol de 2017

Més de mig segle separa el modernisme de Manuel Raspall del dels germans Gil, però ahir es van donar cita ambdós corrents al bell cor de la Garriga i en un entorn tan agraït com és l'exterior de la finca de Can Raspall. Concert de petit format, el que van oferir Ricky i Albert Gil, per a repassar un repertori que té les seves arrels en el moviment mod i l'abast del qual ha arribat molt més enllà. De Brighton 64 a Top Models, passant per Brigatones i Matamala, amb l'únic suport de les seves respectives veus i guitarres, van lliurar les versions més despullades i pròximes de temes com "Conflicto con tu ayer", "A Taste of Black" o "Soy un tanto antiguo", amanides amb un parell de peces del proper disc de Brighton 64, un "El tren de la bruja" que veurà la llum aquest mes de setembre a través de BCore. I tot plegat en el marc d'una vetllada organitzada per Ràdio Silenci que es va allargar amb una dinàmica sessió de la punxadiscos Laura Peña.