En directe a Ràdio Sant Joan

Els amics de Trilogy Rock acaben de començar el programa d'avui a Ràdio Sant Joan. En pocs minuts un servidor serà a l'estudi parlant de música amb Maurici Ribera, Santi Singla i David Rius.

Spoon - "I Ain't the One"

Atmosfèric i evocador com la peça que acompanya, el nou videoclip d'Spoon. "I Ain't the One" és un dels temes del darrer disc dels texans, un "Hot Thoughts" que va veure la llum el passat mes de març i que es podria situar perfectament entre les obres més destacades de la banda d'Austin. Poden veure el clip en qüestió a Youtube.

7 d'octubre a Trilogy Rock

Aquest dissabte 7 d'octubre parlaré de música i comentaré discos que m'agraden a Trilogy Rock, el programa que l'amic Maurici Ribera condueix a Ràdio Sant Joan. Ho podran escoltar en directe a partir de les les 15h, i posteriorment en podcast.

Article de Vicenç Navarro sobre la qüestió catalana

Recomano la lectura d'aquest article de Vicenç Navarro al diari Público sobre el que està passant a Catalunya. I en destaco alguns punts punts:

"Las izquierdas, no las derechas, han sido en Catalunya las que siempre han liderado –incluso en los tiempos de la dictadura- la defensa del carácter nacional de Catalunya. El limitadísimo conocimiento de la historia de Catalunya por parte de las derechas, e incluso muchas voces de izquierda españolas, dificulta mucho la comprensión de lo que ocurre en Catalunya. El Estatuto del 2006, que reconoce a Catalunya como nación, fue iniciado y desarrollado por las izquierdas, no por las derechas".

"La gran mayoría de aquellas personas que, siendo de izquierdas, votarían SI / SI en una consulta no son anti-España sino anti-Estado español, una diferencia esencial que nunca se hace en el resto de España debido a la interpretación maliciosa y sesgada que promueve el nacionalismo españolista, el único que no se presenta como nacionalista".

"Esperar que el establishment político y mediático basado en Madrid cambie, es pedirle peras al olmo. El cambio vendrá –está ya ocurriendo- de las movilizaciones populares dentro y fuera de Catalunya. Existe hoy un gran número de movimientos españoles, algunos iniciados en Madrid, que aceptan el derecho a decidir y la plurinacionalidad de España y que correctamente definen la lucha por la diversidad nacional como paralela, cuando no idéntica, a la lucha por la democracia y la justicia social".

Muddy Waters amb els Stones

Jagger i Waters, durant l'actuació d'aquest últim al Checkerboard Lounge.

És un dels moments definitius de "Checkerboard Lounge: Live in Chicago 1981" (2012), el testimoni visual de l'aparició estel·lar dels Rolling Stones en un concert de Muddy Waters a la llegendària sala titular ara fa més de tres dècades -recentment editat també en format discogràfic-. L'instant en què Ses Majestats arriben al club en qüestió mentre el veterà bluesman interpreta "Baby Please Don't Go". Els Stones, tots, agafant posicions en una de les taules com si fossin uns assistents més al concert. I Waters convidant-los un per un a enfilar-se amb ell a l'escenari. Richards al seu element, i un Jagger que no acaba de trobar el seu lloc però malgrat tot brilla a més no poder. Poden veure-ho a Youtube.

Tom Petty (1950-2017)

TOM PETTY

(1950-2017)

"No et creuràs qui ens va visitar ahir", em va dir la noia que oficiava les visites guiades als històrics estudis Chess de Chicago. "Ni idea", vaig respondre jo. "Tom Petty and The Hearbreakers!" va exclamar ella, tan emocionada com ho hauria estat un servidor d'haver pogut compartir un matí amb Petty i la seva banda en un dels bressols de la música que estimo. Sembla ser que els de Florida es trobaven a la Windy City realitzant tasques promocionals del que aleshores era el seu darrer disc, "The Last DJ" (2002), i havien aprofitat l'ocasió per a fer una visita a Chess i de passada oferir-hi un breu showcase improvisat del qual havien pogut gaudir uns pocs afortunats. Aquell dia jo ni tan sols em trobava a la ciutat sinó molts quilòmetres al nord, en algun lloc de Wisconsin camí precisament de Chicago, tampoc hi era quan Petty hi va presentar en directe el citat plàstic, i malauradament no arribaria a veure'l mai en directe -com The Allman Brothers i tants altres gegants del rock nord-americà, era un d'aquells músics que rarament actuava fora del seu país-.

Tornant a l'àlbum en qüestió, "The Last DJ", segueix essent a data d'avui un dels meus discos preferits de Petty i els Heartbreakers. Les crítiques que va rebre al seu moment no van ser especialment entusiastes i entenc que no s'acostumi a situar a l'alçada de qualsevol dels tòtems que l'havien precedit, però el vaig gaudir molt quan va sortir i encara el recupero força sovint. De fet el tinc posat de fons mentre escric aquestes línies, i haig de dir que cançons com "Money Becomes King", "Dreamville" o la beatleiana "Can't Stop the Sun" aguanten perfectament el pas del temps. Tot i que el principal argument del plàstic és la peça titular, una ferotge crítica al corporativisme de la indústria del disc -temàtica que també aborden les citades "Money Becomes King" i "Can't Stop the Sun"- i un homenatge a la figura d'aquells disc jockeys radiofònics que programaven més amb el cor que a cop de talonari. Aleshores jo realitzava un programa de ràdio en una emissora local i aquesta peça va esdevenir una mena d'himne personal que vaig punxar setmana rere setmana durant molt de temps. Arribat aquest punt només puc donar-li les gràcies, sigui on sigui.

Fracturar y dividir

España debe de ser la única democracia occidental donde discrepar equivale a fracturar la sociedad, y pensar de forma distinta a dividirla. Fracturar y dividir, dicen los de siempre. Como si uno no pudiera opinar como le diera la real gana y seguir siendo tan amigo del de enfrente aunque éste lo haga en términos diametralmente opuestos. Como si todas las ideas no se pudieran expresar desde el respeto y con derecho a ser respetadas. Como si identificarse o comulgar con una determinada línea de pensamiento fuera sinónimo de despreciar al resto. Como si la riqueza de una sociedad no radicara precisamente en su diversidad. Como si todos fuéramos como ellos, en definitiva.