Robert Johnson - "Cross Road Blues" (1937)

Il·lustració: "27 (Twenty-Seven): Crossroad Blues" (Image Comics).

La seva lletra no conté cap referència diabòlica, ni tan sols s'hi relata cap mena de pacte o transacció amb el maligne, però "Cross Road Blues" és universalment considerada com la cançó on Robert Johnson relata la seva hipotètica trobada amb el diable en una cruïlla de camins -segons la llegenda, el bluesman hauria lliurat l'ànima a Satanàs a canvi de veure augmentades les seves habilitats com a guitarrista-. La peça en qüestió, enregistrada el mes de novembre de 1936 en un hotel de San Antonio, Texas, i publicada per Vocalion el maig de l'any següent, ha esdevingut amb el temps un dels pilars de la música blues. I el seu rerefons la converteix en boníssima candidata per a amenitzar una nit de Halloween com la d'avui. Encadenin-la amb la més explícita "Me and the Devil Blues" del mateix Johnson i passin una nit de por en el millor dels sentits.

Lukas Nelson & Promise Of The Real

Lukas Nelson.

No deu resultar gens fàcil ser el fill d'una icona com Willie Nelson. Menys encara si el que un desitja en aquesta vida no és viure de renda sinó ser escoltat com qualsevol altre fill de veí que hagi agafat una guitarra i s'hagi posat a fer cançons. Lukas Nelson porta més de deu anys i un total de quatre àlbums dedicat a aquest noble art, sempre marcant distàncies amb l'herència paterna però des d'un background on l'obra del patriarca Nelson ha tingut tant de pes com les de Bob Dylan, Merle Haggard o un Neil Young que no va dubtar al seu moment en servir-se del jove Nelson i els seus Promise Of The Real com a banda d'acompanyament. La cosa els va servir com a trampolí, com a catapulta cap a un reconeixement que les seves cançons -i la seva solvència a l'hora d'interpretar-les- portaven anys reclamant a crits. Com a mostra el seu nou plàstic (2017), el primer que editen com a Lukas Nelson & Promise Of The Real des de l'experiència amb el canadenc, titulat oportunament de forma homònima i carregat de cançons que repassen de cap a peus la tradició sonora nord-americana. Country, blues, soul i rock de carretera combinats amb ofici i esmicolant tota possible comparació.

Courtney Barnett & Kurt Vile - "Lotta Sea Lice" (2017)

És curiós com dos músics de procedències i backgrounds aparentment distants poden acabar encaixant com dues peces d'un trencaclosques a l'hora de treballar plegats. Kurt Vile és nord-americà i acumula una considerable trajectòria que va tenir com a punt d'inflexió el seu breu pas per The War On Drugs. Courtney Barnett, amb tan sols un disc al seu nom, és un dels rostres més visibles i una de les apostes més fermes de l'indie australià dels darrers anys. Distàncies que s'han quedat en no res tan bon punt han sumat esforços en aquest plàstic a quatre mans. "Lotta Sea Lice" (2017) recupera l'entranyable tradició dels discos de duets però ho fa sense pretendre ser res més que un nou i notable capítol en la trajectòria d'ambdues parts. Missió que assoleix amb escreix posant sobre la taula tot allò que Vile i Barnett tenen en comú, que no és poc, i de la mà de títols com "Over Everything", "Let It Go" o "Continental Breakfast".

40 anys de "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols"

No deixa de resultar curiós que el disc més emblemàtic del punk britànic es publiqués justament quan l'esclat inicial d'aquell fenomen començava a anar a la baixa, un cop passat el Summer of Hate de 1977, transformat el propi punk en reclam de consum i amb el seu esperit original a punt de mutar en allò que molt oportunament s'anomenaria post-punk. Els Sex Pistols eren, havien estat i segueixen essent els abanderats per excel·lència de la causa de l'imperdible, fins al punt que els escàndols, les polèmiques i els seus problemes amb múltiples discogràfiques van retardar l'edició del seu primer i únic àlbum d'estudi. Un "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols" que veia finalment la llum a través de Virgin tal dia com avui de 1977. Un any després d'haver-se començat a gestar, a pocs mesos de la gira nord-americana que suposaria el final de la banda i quan competidors com The Damned, The Clash o The Jam ja havien lliurat els seus respectius debuts en llarg. La qual cosa no va restar un sol gram de força a un plàstic que quatre dècades més tard manté intactes la seva frescor i la seva vigència. Dotze pistes entre les quals figuraven els dos singles publicats pels pistols al llarg dels mesos anteriors -"Anarchy in the UK" (1976) i "God Save the Queen" (1977)-, a més de talls tan definitius com "Holidays in the Sun", "Liar", "Bodies" o el també single "Pretty Vacant". Com a curiositat, "Never Mind the Bollocks" va veure la llum el mateix dia que Queen publicaven "News of the World", enregistrat als mateixos Wessex Studios on els Pistols havien gravat el seu disc a les ordres de Chris Thomas.

"The Miracle Boy"

Ahir vaig assistir a la primera projecció de "The Miracle Boy" (2017), el documental de Nando Caballero (La Produktiva) centrat en la figura i l'obra d'aquest gran artesà de la cançó pop que és Steven Munar. Des dels seus inicis amb The Walk fins a la seva obra solista passant pels mai prou reivindicats Tea Servants. Una hora que passa volant i tot un seguit de testimonis que van del propi Munar a alguns dels noms més destacats del periodisme musical d'aquest país -i entre els quals vaig tenir l'honor i el plaer de figurar-. El documental es va projectar al Centre Cívic La Sedeta en el marc de l'In-Edit, i la seva estrena oficial tindrà lloc el proper 1 de novembre al cinema Aribau Club també dins de la programació del mateix festival. Si ja coneixen l'obra d'Steven Munar, de ben segur no se'l voldran perdre. Si no la coneixen, "The Miracle Boy" és un molt bon punt de partida. Tota la informació aquí.

Gregg Allman - "Southern Blood" (2017)

S'ha dit i s'ha escrit que Gregg Allman va enregistrar aquest disc conscient que seria l'últim. I si bé és cert que la seva salut portava anys complicant-se per moments, també ho és que "Southern Blood" (2017), publicat finalment a títol pòstum, no sona a obra de comiat ni desprèn l'aurèola de mortalitat de les últimes obres de Leonard Cohen o David Bowie. Ens trobem davant d'un treball de maduresa en el millor dels sentits, tota una col·lecció de talls compostos per gegants com Dylan, Willie Dixon o Tim Buckley que Allman -autor únicament de l'inicial "My Only True Friend"- interpreta des de l'ofici i la passió que sempre l'han caracteritzat. Que no és dir poc.

"Ain't That a Shame" segons Cheap Trick

"Ain't That a Shame" va ser un dels grans èxits del recentment desaparegut Fats Domino i una de les múltiples mostres del brillant tàndem compositiu que el de New Orleans formava amb el seu amic i veí Dave Bartholomew. No seré jo qui discuteixi que la versió original era simplement insuperable, però malgrat tot sempre he sentit debilitat per la lectura en directe que en van fer Cheap Trick al seu moment. La bateria introductòria, la intensitat creixent, la veu lasciva de Robin Zander, l'equació gairebé perfecta entre rhythm & blues i power pop. Escoltin-la a tot volum al canònic "At Budokan" (1978).