Els "nous" Manel

Foto Mireia Grau.

Que en queden de lluny, els dies en què Manel passejaven ukeleles i inspiraven anuncis de cervesa per a tots els públics. I quin salt endavant, aquest "Per la bona gent" que presenten com a avançament del que serà el seu cinquè disc i que bé podria ser el salt endavant més valent que hagin dut a terme els barcelonins en una dècada llarga de trajectòria. Una peça que aproxima dos universos a priori tan incompatibles com són el trap i la Nova Cançó sense acabar de casar-se amb una cosa ni amb l'altra. I la clatellada definitiva a aquella generació indie festivalera que tal dia va presumir de moderna tot contemplant gustosament el seu propi melic i que a partir d'avui presumirà d'escoltar Maria del Mar Bonet com si ho hagués fet tota la vida.

Jimmy Johnson (1943-2019)

JIMMY JOHNSON

(1943-2019)

El seu nom sol figurar a la lletra petita de les produccions discogràfiques on ha participat, però la seva aportació ha estat bàsica a l'hora d'entendre la gestació d'incomptables obres capitals de la música del segle passat. Jimmy Johnson va ser un dels músics de sessió dels llegendaris FAME Studios de Rick Hall a Muscle Shoals, Alabama, i un dels fundadors dels no menys totèmics Muscle Shoals Studios. Entre una cosa i l'altra, i sempre com a membre de l'anomenada Muscle Shoals Rhythm Section -aka The Swampers-, Johnson i la seva guitarra van participar en sessions de gravació d'Aretha Franklin, Wilson Pickett o Lynyrd Skynyrd, entre d'altres. També es va asseure als controls quan els Rolling Stones van enregistrar al seu estudi part del que esdevindria "Sticky Fingers" (1971). Ens ha deixat a l'edat de 76 anys.

Zeidun, Llum Pepa and The Beats i l'Orquestra de Sant Celoni, a El 9 Nou

La microescena musical del Baix Montseny, una de les més fèrtils i arrelades del panorama català, tanca aquest cap de setmana un cercle amb tres concerts molt especials. Els històrics Zeidun actuant al mateix escenari on van debutar ara fa 20 anys. I els retorns (puntuals?) dels enyorats Llum Pepa and The Beats i Orquestra de Sant Celoni. La prèvia, amb alguns dels protagonistes, avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Iñigo Muguruza (1964-2019)

IÑIGO MUGURUZA

(1964-2019)

Si Kortatu van ser el més semblant a uns Clash que mai ha existit en aquesta banda dels Pirineus, Negu Gorriak suposaven el mateix equivalent respecte d'uns Public Enemy. Que el nucli fundacional d'ambdues formacions fos el mateix, que diverses generacions hagin descobert a través d'aquest nucli tot un seguit de noms que van dels anteriorment citats a The Specials, The Business, N.W.A. o Toots and The Maytals, que la seva música segueixi ressonant arreu del món a la vegada que segueix incomodant determinats estaments d'aquest país de les meravelles que és l'Estat espanyol, il·lustra la magnitud i l'abast de l'obra i el discurs dels germans Fermin i Iñigo Muguruza. Ens deixava ahir aquest últim, militant també de bandes com Delirium Tremens, Sagarroi o Joxe Ripiau. Se n'ha anat un referent.

Mazoni torna al rock

Tard o d'hora havia de passar. Després dels seus múltiples experiments amb l'electrònica i de la seva aproximació als formats acústics amb "Carn, os i tot inclòs" (2017), Mazoni torna al rock que sempre havia estat la seva raó de ser. I ho fa amb "Desig imbècil", un disc que veurà la llum el proper 4 d'octubre a través de Bankrobber i on l'alter ego de Jaume Pla s'acompanya de vells coneguts com Miquel Sospedra (baix) i Aleix Bou (bateria). Les noves cançons ja es podran escoltar en directe el 20 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic, i la presentació oficial de l'àlbum tindrà lloc el 25 d'octubre a la sala Apolo. De moment, Mazoni avança a Youtube la peça que titularà el plàstic.

Ikebe Shakedown

Definitivament sembla haver-hi vida a Brooklyn més enllà de l'univers Daptone -si bé part dels integrants d'aquest projecte han arribat a militar als Dap-Kings-. Ikebe Shakedown tenen com a base d'operacions el que durant el present segle s'ha consolidat com un dels districtes artísticament més fèrtils de Nova York, i malgrat no formar part de l'escuderia en qüestió es defensen sense problemes en registres que van del soul a l'afrojazz passant pel funk, la psicodèlia i fins i tot algunes pinzellades de música surf, sempre en clau instrumental i conjugant elegància i sofisticació amb un innat afany explorador. Es van formar ara fa deu anys, i des d'aleshores han publicat quatre discos. El més recent, "Kings Left Behind" (2019, Colemine Records), conté reclams de pes com "Unqualified" o "The Witness", que sense cap mena de dubte farien les delicies del mateix Tarantino. Descobreixin-los al seu web.

Sleater-Kinney - "The Center Won't Hold" (2019)

Dit així pot semblar un tòpic, però la col·laboració d'Sleater-Kinney amb Annie Clark (St Vincent) sona exactament a això, a la unió gairebé perfecta de dos discursos a priori tan incompatibles com són el punk rabiós de les primeres i el pop de múltiples capes de la segona. Això no vol dir que el procés hagi estat fàcil: el cop de volant estilístic ha costat al trio la deserció de la bateria Janet Weiss a pocs dies de publicar-se aquest "The Center Won't Hold" (2019), fet que està obligant Carrie Brownstein i Corin Tucker a buscar-li una substituta a marxes forçades per poder sortir de gira aquesta tardor. Si el nucli fundacional del combo serà capaç de superar aquest contratemps, fins i tot si ha valgut la pena perdre pel camí a qui ja havia esdevingut peça fonamental de l'engranatge del grup, tan sols ho dirà el temps. De moment, peces com "Hurry on Home", "Reach Out", "RUINS" o "Restless" aporten color al catàleg de les nord-americanes i perfilen sobre el paper un present molt més sòlid del que apunten els darrers esdeveniments.