Joe Fields amb Natchet Taylor

JOE FIELDS
Anònims, Granollers

30 de novembre de 2025

La imatge del dia, com a mínim per a un servidor. Joe Fields amb Aleix Garriga a la pedal steel guitar i Natchet Taylor com a convidat d'excepció, cantant a duet "All My Ex's Live in Texas" de George Strait. Després han fet "Wabash Cannonball" i el medley "Will the Circle Be Unbroken / I'll Fly Away".

Joe Fields ha actuat aquest migdia a l'Anònims, presentant les cançons dels dos discos que té publicats a data d'avui –"Lost in the Fields" (2021) i "Find Your Path" (2023)–, i amanint el repertori amb cites a tòtems de la música country com George Jones, Alan Jackson, Dwight Yoakam, Buck Owens o el mateix Strait.

Catch the Rainbow

We believed

We'd catch the rainbow

Ride the wind

To the sun

And sail away

On ships of wonder

(Rainbow)

Comtat de Cork, novembre de 2025.

El violí d'Uncle Jimmy Thompson

OPRY 100th ANNIVERSARY SHOW

Opry House, Nashville

28 de novembre de 2025

El concert del centenari del Grand Ole Opry ha començat amb Ricky Skaggs tocant "Tennessee Wagoner", la mateixa cançó amb què Uncle Jimmy Thompson va inaugurar el programa el 28 de novembre de 1925, amb el mateix violí que aquest va fer servir aleshores.

Skaggs té 71 anys i és un d'aquells músics que poden presumir d'haver fet pràcticament tot allò que un músic pot arribar a fer. Des d'aquesta matinada és també l'únic músic que ha tocat el violí de Thompson en un moment tan assenyalat com el centenari de l'Opry –una cosa que només passa un cop a la vida, literalment-.

Un altre moment que m'ha semblat molt emocionant, ha estat l'actuació de Charlie McCoy. 84 primaveres a l'esquena, les mateixes que compta Bob Dylan, qui segons la llegenda va optar per gravar "Blonde on Blonde" a Nashville influït pel mateix McCoy –per qui no l'acabi d'ubicar, ell va traçar aquella línia de guitarra a "Desolation Row", tot i ser harmonicista-.

McCoy també ha fet tot allò que un músic pot arribar a fer en aquesta vida. Ha gravat amb Elvis Presley, George Jones, Chet Atkins, Loretta Lynn i Rodney Crowell, entre molts altres. La seva carrera enllaça Dylan amb Barbara Mandrell. Aquesta matinada ha tocat "Orange Blossom Special" tal com el va estampar el 1965 al disc homònim de Johnny Cash.

També ha estat un momentàs veure tot el 'cast' del concert cantant "Wabash Cannonball" a les ordres de Marty Stuart. I "Who's Gonna Fill Their Shoes", el clàssic de George Jones, amb fotografies d'icones com el mateix Jones o Hank Williams projectades en una pantalla (qui conegui la història de Williams amb l'Opry, entendrà el simbolisme de tot plegat).

Finalment, m'ha encantat escoltar Mandy Barnett cantant "Crazy", l'estàndard escrit per Willie Nelson i popularitzat per Patsy Cline. No hi ha aportat res de nou, ni falta que feia. De vegades no cal reinventar la sopa d'all ni redescobrir la roda. De vegades n'hi ha prou fent justícia a aquelles cançons que ens precedeixen i que ens sobreviuran. Barnett se n'ha sortit molt bé, i amb la seva actuació ha fet honor a l'esperit de l'Opry.

El concert s'ha retransmès en directe a través de les ones de WSM Radio i també l'hem pogut seguir via streaming, però ja no està disponible en cap plataforma. M'agrada que sigui així. En un món que ho vol tot a qualsevol hora i a l'abast d'un clic, m'agrada que l'Opry mantingui unes dinàmiques, diguem-ne, més pausades, i que ens convidi a esperar amb candeletes la publicació del disc i la pel·lícula de rigor.

Foto: Grand Ole Opry.

El centenari del Grand Ole Opry

Avui fa un segle de la primera emissió del Grand Ole Opry, el programa degà de la ràdio musical a escala global, i un dels motius pels quals Nashville ha esdevingut la capital de la música country. Era el 28 de novembre de 1925, i l'espai va debutar a través de l'emissora WSM amb una actuació del violinista Uncle Jimmy Thompson.

Per commemorar el seu centenari, l'Opry ha programat aquesta nit un concert especial amb la presència confirmada de gegants com Marty Stuart, Ricky Skaggs, Connie Smith, Lorrie Morgan, Vince Gill o Charlie McCoy. Es podrà seguir en directe a partir de les 00.45 h (hora catalana) a través de la mateixa WSM.

A la fotografia, el Ryman Auditorium, una de les seus històriques de l'Opry (Nashville, Tennessee, març de 2024).

Tocant després de Dylan

THE TOM CATS

Gleneagle Arena, Killarney

23 de novembre de 2025

Una imatge del post-concert de Bob Dylan, la nit de diumenge a Killarney. The Tom Cats, banda local de rhythm & blues i rock'n'roll, actuant en una sala annexa dins del mateix Gleneagle Arena. Cites a Slim Harpo, Muddy Waters, Elvis Presley, Tom Waits, Van Morrison i Johnny Kidd & The Pirates. Una base rítmica que hi anava de cara, i un guitarrista solista que és una autèntica bèstia en el millor sentit. Totes les nits de diumenge s'haurien d'acabar d'aquesta manera.

M'Adam

M'ADAM

The Corner House, Cork

22 de novembre de 2025

Una d'aquelles descobertes que només es fan de tant en tant. Dissabte al vespre em vaig acostar fins al Corner House, un pub de Cork del qual tenia bones referències. I vaig sortir-ne amb un disc de M'Adam, la banda que hi havia tocant quan hi vaig entrar, i que des de la primera nota em va convidar a quedar-me fins al final del concert.

M'Adam és el projecte d'Adam O'Donovan, un músic local que es defineix com un autor de cançons folk tristes. La realitat és que el seu discurs, a mig camí de la confessió i la tradició, admet molts més matisos. A mi em va fer pensar en com haurien sonat Low, si s'haguessin format a Irlanda. I crec que la seva música pot ser una molt bona companyia, ara que ja tenim aquí els mesos més freds de l'any.

Descobreixin-los a Bandcamp.

Una escena de pub a Cork

Una escena de pub. Un grup de persones que s'asseuen al voltant d'una taula per fer música i, de passada, prendre alguna cervesa, alguna infusió, i qui sap si algun whiskey. Una jam de música tradicional irlandesa al Sin É, un dels pubs més anomenats de Cork (i un dels més autèntics, amb tot el que implica aquest terme).

La fotografia la vaig fer ahir a la tarda, hores abans d'agafar el vol de tornada a Barcelona, però escenes com aquesta tenen lloc cada dia de la setmana, a mitja tarda i al vespre (dissabte a la nit vaig acabar en aquest mateix local, escoltant Led Zeppelin, Soft Cell i Faith No More després de presenciar una jam a base de fiddles i tin whistles).

Em flipa veure un grup de persones trobant-se per fer música en un pub un dilluns a la tarda. I em flipa que portin els seus fills a les jams en lloc d'apuntar-los a qualsevol extraescolar perquè es distreguin una estona (això és encomanar la música als nens, i no inventar-se festivals 'a l'hora del vermut' perquè els pares puguin sortir a fotre gintònics sense haver d'encolomar la canalla als avis).

Ahir a la nit, durant el vol de Cork a Barcelona, dos joves irlandesos que seien al meu davant es van aixecar i em van preguntar si jo era de Barcelona. Al respondre afirmativament, em van fer saber que venien a visitar la ciutat per primer cop, i em van demanar que els recomanés algun lloc cèntric per beure, així, sense embuts.

La veritat és que fa molt de temps que no surto a beure pel centre de Barcelona (una idea que ara mateix em resulta tan atractiva com anar-me a fotre un estofat de llenties en ple desert del Sàhara). Però quan ho feia, m'agradava molt un pub irlandès que no anomenaré per no contribuir a massificar-lo, si és que encara no ho està.

Confiant que segueixi tal com jo el recordo, els el vaig recomanar. Aleshores em van proposar que anés a fer una pinta amb ells baixant de l'avió. En altres èpoques m'hi hagués apuntat a la primera, però ahir vaig declinar amablement la seva invitació i els vaig desitjar una bona estada a Barcelona. I això és el que espero. Que gaudeixin, que la ciutat els tracti tan bé com Cork m'ha tractat a mi, i que no els esguerri les vacances cap papanates amb una pistola d'aigua.