True Love Travels on a Gravel Road

True Love Travels on a Gravel Road

(Dallas Frazier / A.L. "Doodle" Owens, via Elvis Presley)

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

Donna Jean Godchaux (1947-2025)

Ha mort Donna Jean Godchaux (nascuda Donna Jean Thatcher), corista de Grateful Dead entre 1972 i 1979. Tant ella com qui aleshores era el seu marit, el teclista Keith Godchaux, s'havien incorporat a la banda poc abans d'iniciar la gira europea que donaria peu a l'àlbum en directe "Europe '72". També va formar part de la Jerry Garcia Band, i un cop fora dels Dead va engegar la Heart of Gold Band amb el seu marit, que va morir el 1980. Abans d'entrar a l'òrbita Deadhead havia treballat com a vocalista de sessió, arribant a cantar en pistes de la mida del "Suspicious Minds" d'Elvis Presley.

Mompou, entre Presley i Lennon

A Badalona hi ha un barri on els carrers porten els noms de músics il·lustres. El d'Elvis Presley és paral·lel al de John Lennon. I tots dos fan cantonada amb el de Frederic Mompou i el d'Edith Piaf, la qual cosa em sembla brillant.

Johnny Tillotson (1938-2025)

Ha mort Johnny Tillotson. L'autor d'aquell "It Keeps Right On A-Hurting" que Elvis Presley acabaria versionant amb caràcter definitiu a l'essencial "From Elvis in Memphis". També la veu de "Poetry in Motion", un d'aquells himnes adolescents que ho van petar a les ràdios nord-americanes –i de mig planeta– durant els primeríssims anys 60, o el breu però intens període que va dels pioners del rock'n'roll a la irrupció de la British Invasion. Als puristes mai els ha acabat d'agradar. Ells s'ho perden.

Un sentit homenatge al Rei

ELVIS & FRIENDS

Luz de Gas, Barcelona

19 de gener de 2025

Dues hores i mitja de repertori i més d'una vintena de músics a l'escenari, entre la banda de la casa i els nombrosos convidats, per retre un sentit homenatge a Elvis Presley amb motiu del seu 90è aniversari, ahir a la tarda a la sala Luz de Gas. De llegendes com Santi Carulla de Los Mustang (a la fotografia) i Johnny Stud de Rocky Sharpe & The Replays, a referents com Tori Sparks, Jofre Bardagí, Big Dani Pérez o els Velvet Candles, entre molts altres. Amb el gran Augie Burr com a mestre de cerimònies al capdavant d'una més que solvent Elvis Tribute Band, i amb el segell i el savoir faire de la bona gent de Club Elvis.

Nou dècades amb Elvis Presley (i mig segle amb "Promised Land")

Avui fa 90 anys que Elvis Presley va néixer en aquesta casa de Tupelo, Mississippi. Sempre m'he imaginat aquell moment com una escena gairebé bíblica, amb un germà bessó mort durant el part, el context del Sud profund dels Estats Units en plena Gran Depressió, i tot el que ara sabem que passaria després.

Elvis va néixer en una casa humil que havia construït el seu pare, Vernon Presley, amb les seves pròpies mans. "From small things, mama, big things one day come", tal com cantaria dècades més tard el seu gran admirador i deixeble Bruce Springsteen.

La fotografia és del març de l'any passat. I sí, la casa és visitable tot i que el mobiliari que hi ha a l'interior no és l'original sinó una reproducció -en tot cas, el procés de restauració va comptar amb l'assessorament del mateix Vernon Presley-. Creuar-ne la porta és una experiència gairebé metafísica.

I no només es commemoren avui 90 anys del naixement d'Elvis Presley. També en fa 50 que el Rei va publicar "Promised Land", el seu 21è àlbum d'estudi –no comptem bandes sonores i similars- i una de les grans obres de la seva última etapa.

Gravat a Stax amb part de la TCB Band –aquí tenim a James Burton i Ronnie Tutt-. La peça titular agafa l'himne de carretera per excel·lència de Chuck Berry, i directament el transforma en l'himne no oficial dels Estats Units.

75 anys del Memphis Recording Service

Avui fa 75 anys que Sam Phillips va obrir el Memphis Recording Service al 706 d'Union Avenue, a Memphis, Tennessee. El març de 1951, Ike Turner i Jackie Brenston hi van gravar "Rocket 88", senzill publicat per Chess Records de Chicago que sol assenyalar-se com el primer rock'n'roll de la història.

A partir de 1952, Phillips va operar des del mateix local amb el seu propi segell discogràfic, Sun Records, que tenia en cartera figures com B.B. King o Billy "The Kid" Emerson.

El juliol de 1954, l'estudi va esdevenir el bressol d'allò que s'anomenaria rockabilly de la mà d'Elvis Presley. Tota la resta és història, i l'han escrit noms com els de Carl Perkins, Johnny Cash, Charlie Feathers o Jerry Lee Lewis.

A la imatge, la façana de l'actual Sun Studio fotografiada l'any passat.

47 anys sense Elvis Presley, 86 sense Robert Johnson

Avui fa 47 anys que va morir Elvis Presley. Aquesta és la seva tomba a Graceland. La fotografia és del març passat. Ja fa quatre mesos i mig que vaig ser a Memphis, i segueixo pensant que no hi ha res en aquest món que et pugui preparar pel moment en què arribes fins aquí.

També fa 86 anys de la mort de Robert Johnson. En l'actualitat hi ha tres làpides amb el seu nom en diferents cementiris situats al voltant de Greenwood, Mississippi. Les veus més autoritzades coincideixen en assenyalar el cementiri de la Little Zion Missionary Baptist Church (a la fotografia, del març passat) com el lloc on descansa el Rei del Delta Blues, però no hi ha prou elements que permetin confirmar-ho. En tot cas, hi ha com a mínim dues persones anònimes enterrades sota làpides amb el nom de Johnson, que mai sabrem qui són, i que bé podrien inspirar una bona novel·la de ficció.

70 anys de "That's All Right"

Avui fa 70 anys que Elvis Presley, Bill Black i Scotty Moore van entrar al Memphis Recording Service de Sam Phillips, l'actual Sun Studio, i van gravar "That's All Right", versió d'un vell blues d'Arthur Crudup que ells van convertir en el quilòmetre zero d'allò que s'anomenaria rockabilly. El senzill va sortir publicat al cap de dues setmanes a través de Sun Records, el segell del mateix Phillips, amb una accelerada lectura del "Blue Moon of Kentucky" de Bill Monroe a la cara b, i va marcar l'inici d'una de les llegendes més absolutes de la història de la música popular. A la imatge, l'estudi fotografiat el passat mes de març.

Graceland, Memphis, Tennessee

I'm going to Graceland, Graceland

Memphis, Tennessee

I'm going to Graceland

Poor boys and pilgrims with families

And we are going to Graceland

(Paul Simon)

Graceland. Memphis, Tennessee, març de 2024.

Went to See the Gipsy

No hi ha res, absolutament res, que et pugui preparar pel moment en què veus per primer cop amb els teus propis ulls la tomba d'Elvis Presley. És un moment molt bèstia, que en el meu cas remou moltes coses i evoca records de tota una vida.

Quan penso en Elvis, penso en un dels meus artistes preferits i en una de les icones culturals més grans de tots els temps. Però també penso en la meva àvia, amb qui solia parlar del Rei cada 16 d'agost, i en els meus pares, que avui m'han acompanyat fins a Graceland.

Aquest matí m'he passat un quart d'hora (com a mínim) mirant la tomba d'Elvis, immòbil i sense dir res. Aquesta nit tornaré a veure Bob Dylan en directe. Elvis i Dylan com a final de trajecte d'una ruta apassionant pel Sud dels Estats Units. Un somni fet realitat, i un deute que tenia pendent amb mi mateix.

"Outside the lights were shining

On the river of tears

I watched them from the distance

With music in my ears"

(Bob Dylan - "Went to See the Gypsy")

Memphis, Tennessee, març de 2024.

The house that Sam Phillips built

Llocs petits on han passat coses molt grans. El Sun Studio de Sam Phillips al 706 d'Union Avenue, a Memphis, va ser on Ike Turner i Jackie Brenston van gravar rock'n'roll per primer cop –"Rocket 88" (1951)-. També on Elvis Presley, Scottie Moore i Bill Black van concebre allò que s'anomenaria rockabilly –"That's All Right" (1954)-. Que una cosa i l'altra passessin gairebé per accident, anima a seguir creient en el miracle de la música. A dins de l'estudi encara s'hi pot respirar la màgia

Bob Dylan a la plaça d'Elvis Presley

BOB DYLAN

Orpheum Theatre, Memphis

29 de març de 2023

Acabo a Memphis la ruta pel Sud dels Estats Units. I l'acabo escoltant en directe la millor banda de blues que hi ha avui a la ciutat. La de Bob Dylan, que ha desembarcat a l'Orpheum Theatre amb el seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –repetirà demà, i allà estarem-.

Aquests dies he visitat les tombes de Johnny Cash, Little Richard, Hank Williams, Jimmie Rodgers, Jerry Lee Lewis, Charley Patton, B.B. King, Robert Johnson i Sonny Boy Williamson II. He creuat el Mississippi, he begut whiskey amb el Diable a Clarksdale, i he pelegrinat fins a la casa on va néixer Elvis Presley.

I tot plegat m'ha portat una vegada més fins a Rough and Rowdy Ways. A Dylan com a últim preservador de tota una tradició, i actuant a la plaça d'Elvis Presley –literalment: l'Orpheum Theatre es troba situat a la cruïlla dels carrers Beale i Main, davant de la plaça on hi ha el monument al Rei-. He came to see the Gypsy!

Aquesta nit he escoltat a Dylan tocant rockabilly a escassos quilòmetres de Sun Records –aquell "Goodbye Jimmy Reed" amb el patró rítmic del "Memphis, Tennessee" de Chuck Berry-. Versionant el "Big River" de Johnny Cash a tres cantonades de la llera del Mississippi. I saludant a Billy "The Kid" Emerson amb el riff de "False Prophet".

El d'avui era el meu vuitè concert d'aquesta gira. El repertori ha estat pràcticament el mateix de sempre –salvant la cita a Johnny Cash-, però l'execució ha estat totalment diferent. He vibrat molt amb el tempo swing de "When I Paint My Masterpiece". M'ha hipnotitzat un "My Own Version of You" que semblava un outtake de "Time Out of Mind".

Ha estat molt emocionant la intro d'harmònica a "To Be Alone with You". "I'll Be Your Baby Tonight" ha invocat el fantasma de Jerry Lee Lewis –insisteixo, no es parla prou del Dylan pianista-. "Gotta Serve Somebody" ha mutat cap a un rhythm & blues deutor del mateix B.B. King. I han estat catàrtiques "Key West" i la final "Every Grain of Sand".

A la fotografia, Elvis i la seva guitarra assenyalen el camí cap a la marquesina il·luminada de l'Orpheum Theatre, mitja hora abans de l'inici del concert.

Blue Hotel

Granollers, desembre de 2023.

Desprenen un cert romanticisme de temps passats i fins i tot perduts, els llums de neó de les façanes de certs hotels. Espais de pas, cases que no són llars, punts de trobada de trajectòries vitals que no podrien coincidir en cap altre lloc que els seus passadissos. Quantes històries anònimes –o no- es deuen haver escrit –o començat, o acabat- a les seves habitacions. Històries com les que Elvis Presley i Chris Isaak han cantat en peces com "Heartbreak Hotel" o "Blue Hotel". Títols i melodies que em ressonen cada cop que passo de nit pel costat d'aquest hotel solitari –però ben comunicat- de l'avinguda Sant Esteve de Granollers.

Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

50 anys de "Dylan"

I seguim parlant de Bob Dylan, perquè justament avui es commemora el 50è aniversari de "Dylan" (1973). El 13è àlbum d'estudi del de Minnesota, i molt probablement la peça més estranya de tota la seva discografia –reconec que jo mateix no l'havia escoltat fins que vaig localitzar-ne aquesta edició original en vinil, fa relativament poc-. Un disc fet de pistes descartades durant les sessions de "Self Portrait" i "New Morning" –tots dos publicats el 1970-. També el primer treball de Dylan compost únicament de versions de cançons alienes. Un treball, de fet, que es va editar sense la supervisió ni l'aprovació del propi autor.

"Dylan" va ser la resposta de Columbia a la marxa del cantautor a Asylum –on publicaria "Planet Waves" el gener de 1974, abans de tornar al seu segell de tota la vida-, també l'intent de la disquera d'aprofitar-se de l'anunci d'una imminent gira amb The Band, la primera que feia el de Duluth en sis anys –va començar igualment el gener de 1974-. De seleccionar les peces que entrarien al disc i posar-les a punt se'n va encarregar Bob Johnston, productor de la casa i home de confiança de Dylan durant els seus dies al segell.

El repertori alterna cançons tradicionals com una emocionant "Lilly of the West" o una vitalista "Sarah Jane", amb cites a contemporanis i referents com Elvis Presley –"Can't Help Falling in Love"-, Peter La Farge –"The Ballad of Ira Hayes"-, Jerry Jeff Walker –"Mr. Bojangles"-, Joni Mitchell –"Big Yellow Taxi"- o Hank Snow –"A Fool Such as I", una peça que també havia gravat Elvis Presley i que en dècades posteriors serviria com a títol d'algunes reedicions del plàstic que ens ocupa-, sempre passades pel filtre dylanià. La crítica va destrossar el disc al seu dia i ho seguit fent des d'aleshores, però els asseguro que no n'hi ha per tant. Àlbum menor, sens dubte, però en tot cas reivindicable.

L'última cançó dels Beatles?

L'última cançó dels Beatles? Si m'ho pregunten a mi, els respondré que es troba en aquest cassette. Edició britànica del disc Blau, el que repassa la trajectòria del quartet entre 1967 i 1970. Me'l vaig comprar fa un parell de mesos en una botiga de segona mà per dos miserables euros. Estava fet un nyap i pràcticament el vaig haver de restaurar, però encara sona prou bé –això sí que és un miracle, i no els que fa la intel·ligència artificial-.

Que què penso de "Now and Then"? Que la demo original de John Lennon tenia molt més encant. Però sobretot que Paul McCartney, Ringo Starr, Giles Martin i companyia no han fet res que no s'hagués fet abans en àmbits com els de l'electrònica o el hip hop –servir-se de la tecnologia, ja sigui digital o analògica, per crear música nova a partir de pistes ja existents, si bé amb eines que fins fa molt poc encara no existien-.

El que em sobta, és que qui solia abominar d'aquests experiments quan els portaven a terme disc jockeys, es declari ara emocionat per la il·lusió de retrobar-se amb una banda que, agradi o no, va deixar d'existir fa més de mig segle, i dos dels components de la qual ja porten dècades criant malves. Vaja, que no han tingut oportunitat de dir-hi la seva i, el més important, tampoc podran presentar cap reclamació si no els acaba de convèncer allò que s'ha fet en nom seu.

Em sembla una bona cançó, "Now and Then"? Per descomptat que sí, al capdavall estem parlant d'una composició de Lennon. M'he emocionat escoltant la veu del mateix Lennon manipulada digitalment (i treta d'una cinta que no pretenia ser res més que una demo), i pistes de guitarra de George Harrison que el propi Harrison mai va arribar a tocar com a tals? Evidentment que no. I ja posats, tampoc em va emocionar Junkie XL remesclant a Elvis Presley –això no vol dir que no m'entri la mar de bé aquell "A Little Less Conversation"-.

L'última cançó dels Beatles? Em temo que no. Al contrari. Si acceptem de forma acrítica que una peça generada amb intel·ligència artificial porti la signatura del quartet més influent del segle XX, estem obrint la porta a barbaritats encara més grosses. Quan una indústria ja és capaç de vendre projeccions d'hologrames com si fossin actuacions en directe, per què no hauria d'aprofitar els últims avenços tecnològics i començar-nos a vendre també cançons noves de trinca d'Elvis, Sinatra o els mateixos Beatles? Temps al temps.

Un homenatge a Alice In Chains

STEVE STALEY
Anònims, Granollers

22 d'octubre de 2023

Hi ha un fil gairebé imperceptible que connecta el rock alternatiu nord-americà dels 90, i en especial allò que es va anomenar grunge, amb les formes més ancestrals de llenguatges com el blues, el folk o el country. Podríem parlar de Mark Lanegan o Nirvana capbussant-se en l'essència d'"In the Pines", aquella murder ballad tradicional que van popularitzar figures com Leadbelly. També podríem parlar, és clar, de la dimensió que solien adquirir repertoris com els de Pearl Jam o els mateixos Nirvana quan eren reinterpretats en clau acústica, reduïts a l'expressió més bàsica, en marcs com el del programa televisiu MTV Unplugged i la sèrie de discos que se'n va derivar.

Steve Staley –el seu nom artístic ofereix alguna pista de per on va la cosa- és el cantant i guitarrista d'Sleeping Giant, una jove banda vallesana d'stoner rock amb un ep i un parell de senzills publicats que apunten quelcom més que maneres –tots tres estan disponibles a Bandcamp-. Ahir va actuar a l'Anònims de Granollers a l'hora del vermut, tot sol i amb format acústic, justament per retre homenatge a un tòtem de l'era grunge com és Alice In Chains, i més concretament al seu "Unplugged" de 1996. No el va repassar sencer, però va posar tot el seu ofici i tota la seva passió al servei de cançons com "Down in a Hole", "Rooster" o "Would?".

Va acabar d'amanir el repertori amb cites a Arctic Monkeys –un "I Wanna Be Yours" de factura rugosa i estripada-, Elvis Presley –"Burning Love", prèviament gravat per Arthur Alexander, i transformat pel vallesà en un visceral exercici de punkabilly acústic- o, tornant a l'òrbita de Seattle, Pearl Jam –una emocionant "Black"-. Una selecció que certament va desviar-se del full de ruta anunciat inicialment, però al mateix temps va posar sobre la taula la versatilitat d'Staley no tan sols com a intèrpret, sinó també a l'hora d'absorbir influències diverses per enriquir el seu propi discurs.

Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

Discos publicats l'octubre de 1973

Suzi Quatro.

Va començar fort, en termes discogràfics, el mes d'octubre de 1973. El dia 1, avui fa 50 anys, va veure la llum el 19è àlbum d'Elvis Presley, "Raised on Rock / For Ol' Times Sake", gravat als estudis d'Stax a Memphis –part de les sessions es van dur a terme a la mansió del cantant a Palm Springs- amb personal de la casa com Donald "Duck" Dunn (baix) i vells coneguts com James Burton (guitarra). La cançó "Raised on Rock" és un sòlid homenatge a la música que el mateix Presley havia popularitzat gairebé dues dècades abans. Altres reclams del disc són "Are You Sincere" i la crepuscular balada country "For Ol' Times Sake", original de Tony Joe White.

El mateix 1 d'octubre de 1973 va ser la data en què Linda Ronstadt va publicar "Don't Cry Now", un nou pas endavant en la seva consolidació com una de les grans veus de la seva generació en l'àmbit de la música country. La va assistir a l'estudi la reialesa del country rock. Sneaky Pete Kleinow, Herb Pedersen, Chris Ethridge, Glenn Frey i J.D. Souther, entre d'altres, van participar a les sessions de gravació –Souther també és acreditat com a productor- d'un àlbum compost sobretot de versions. A destacar "Silver Threads and Golden Needles", enregistrada originalment per Wanda Jackson, i "Desperado", d'uns Eagles que havien començat a alçar el vol durant les sessions de l'àlbum homònim publicat per la d'Arizona a principis de 1972.

El mes d'octubre de 1973 –les dates exactes no estan clares- també van sortir els debuts en solitari de Rick Derringer i Suzi Quatro, titulats "All American Boy" i "Suzy Quatro" respectivament. El primer venia de donar-se a conèixer amb els McCoys i amb els germans Johnny i Edgar Winter, i ho va petar amb "Rock and Roll, Hoochie Koo", robust exercici de blues rock d'alt voltatge que el seu autor havia gravat prèviament amb el citat Johnny Winter. També reclamen atenció títols com "Joy Ride" o "Cheap Tequila". La de Detroit, instal·lada aleshores a Londres, va facturar un dels artefactes més frescos de l'era glam, amb pistes tan inequívoques com "48 Crash" o l'atòmica lectura d'"All Shook Up", d'Elvis Presley. No figurava a l'àlbum el massiu single "Can the Can", publicat mesos abans.