R.I.P. John Hyatt

John Hyatt.

Ha mort John Hyatt, cantant i membre fundador de The Three Johns juntament amb el guitarrista Jon Langford –sí, el dels Mekons i posteriorment dels Waco Brothers- i el baixista Phillip "John" Brennan –completaven la base rítmica amb una caixa de ritmes-. Banda de post-punk formada a Leeds el 1981, pretenien debutar dins d'un concert satíric al voltant del casament del Príncep Carles i Diana Spencer, però no se'ls va permetre actuar perquè anaven beguts. Gran inici –no ho dic irònicament- d'una carrera que va deixar com a llegat àlbums com "The World by Storm" (1986) o "The Death of Everything" (1988), clàssics de l'indie britànic dels 80. Es van separar el 1990, i es van reunir el 2012 abans de dissoldre's definitivament el 2017.

Sean Martin (1997-2023)

SEAN MARTIN
(1997-2023)

Fa mal escriure un obituari com aquest. Perquè sempre sap greu la mort d'un músic siguin quines siguin les circumstàncies, però en aquest cas parlem d'un noi de 26 anys que encara tenia molta vida per viure, molta música per fer i moltes coses per dir. Sean Martin era el cantant i guitarrista de The Night Cafe, banda indie genuïnament britànica, formada a Liverpool el 2014 i batejada a partir del títol d'un quadre de Vincent van Gogh. Tenen publicat un únic àlbum –"0151" (2019)- i tres ep's que apunten maneres. No es coneixen les causes del seu traspàs, que segons un comunicat del grup s'ha produït de forma sobtada.

Angelo Bruschini (1961-2023)

ANGELO BRUSCHINI
(1961-2023)

Si resseguíssim la trajectòria d'Angelo Bruschini, estaríem traçant bona part de l'evolució de la música pop britànica de les dècades dels 80 i els 90. Veterà de l'escena de Bristol, es va donar a conèixer com a guitarrista dels Blue Aeroplanes, una d'aquelles bandes que van enllaçar les formes més àcides del post-punk amb les primeres manifestacions del so que solem associar amb el concepte indie –no formen part de la nissaga C86, però podrien ser-hi perfectament-. Àlbums com "Swagger" (1990) encara segueixen valent el seu pes en or. Ben entrada la dècada dels 90, Bruschini va esdevenir un dels protagonistes de l'auge del trip hop des de les files de Massive Attack, banda de la qual seguiria formant part fins a data d'avui. Ha mort a l'edat de 62 anys.

Andy Rourke (1964-2023)

ANDY ROURKE
(1964-2023)

Una de les millors maneres d'entendre el pes d'Andy Rourke al so dels Smiths és visionant –escoltant, vaja- la interpretació de "Barbarism Begins at Home" que la banda va fer el 1984 al programa televisiu The Tube –mesos abans que la peça en qüestió sortís publicada a "Meat Is Murder" (1985)-. Lliçó magistral de com un baix pot arribar a aguantar –fins i tot a dirigir- tot sol una cançó sencera, i una actuació que podria situar Rourke al costat d'astres molt més reconeguts de les quatre cordes com Steve Harris –sí, soc conscient que aquesta afirmació farà bullir la sang a una i altra bancada, però aquí venim a parlar de música-.

I encara podríem trobar més exemples del seu paper transcendental en una discografia tan breu com essencial –la línia rítmica de "Pretty Girls Make Graves" o el batec de "Girlfriend in a Coma", per citar tan sols els dos primers que m'han vingut al cap-. Ha mort el baixista dels Smiths a l'edat de 59 anys, víctima d'un maleït càncer. Un músic de primera que, juntament amb Mike Joyce (bateria), va ser permanentment eclipsat per les magnètiques presències de Morrissey i Johnny Marr. Ja se sap, l'eterna mala sort dels baixistes –i dels bateries, però sobretot dels baixistes-. Sigui com sigui, una figura clau per entendre allò que una vegada es va anomenar indie.

R.I.P. Iain Templeton

Iain Templeton.

Ens deixava el mes passat Iain Templeton, bateria de llarg recorregut a l'indie més genuïnament britànic. Va tocar amb The La's el 1988, però no va arribar a entrar a l'estudi amb la banda –sí que va gravar algunes sessions per la BBC-. Posteriorment va entrar als mai prou reivindicats Shack, on va tocar durant bona part de la seva carrera –s'hi va incorporar el 1990, en va sortir el 1992 i hi va tornar el 1998 per no marxar-ne mai més-. Justament amb altres membres de Shack va ser part de la banda d'acompanyament d'Arthur Lee (Love) el 1992.

Martin Duffy (1967-2022)

MARTIN DUFFY
(1967-2022)

Fins a un cert punt, la trajectòria de Martin Duffy podria servir com a itinerari o recorregut pel pop independent i el rock alternatiu fets a la Gran Bretanya durant les passades tres dècades i mitja. Es va donar a conèixer a les files de Felt, un dels noms capitals de l'indie dels 80, on va entrar just a temps de gravar els teclats d'"Ignite the Seven Cannons" (1985). Quan encara no s'havia desfet la banda va ingressar a uns joves Primal Scream, amb els quals s'havia mantingut fins a data d'avui i havia escrit alguns dels capítols més essencials del rock britànic de finals del segle XX i principis del XXI. I el 1996 encara va tenir temps d'entrar als Charlatans per cobrir temporalment la fatal baixa de Rob Collins, aprendre's el repertori del grup en tan tres setmanes i petar-ho en una de les edicions més multitudinàries del festival de Knebworth –va gravar amb ells "Tellin' Stories" (1997)-. També havia participat en projectes com Alien Stadium. Ens ha deixat a l'edat de 55 anys.

Hamish Kilgour (1957-2022)

HAMISH KILGOUR
(1957-2022)

Una notícia molt trista, la mort de Hamish Kilgour, bateria –multiinstrumentista, en realitat- de The Clean i com a tal un dels rostres visibles de l'escuderia Flying Nun i del Dunedin Sound –de l'indie neozelandès, de fet-. La policia de la localitat de Christchurch, a Nova Zelanda, va trobar el seu cos sense vida després de diversos dies desaparegut –un final tan tràgic com colpidor, que recorda la forma com va morir Luke Bell ara fa tan sols uns mesos-.

Queden per al record píndoles tan fresques com "Tally Ho", "Anything Could Happen" o "Beatnik", que en plena dècada dels 80 van passar les essències més immediates del rock de garatge per una coctelera on també hi tenien cabuda Jonathan Richman, Television Personalities o la Velvet Underground –avançant-se a corrents com el C86, el lo-fi- o l'antifolk-. També queden per al record actuacions com la que van oferir el maig de 2010 al parc del Fòrum en el marc del Primavera Sound.

Fora de The Clean, Kilgour havia format part de bandes com Mad Scene –durant la seva etapa als Estats Units a principis de la dècada dels 90- i havia impulsat la seva pròpia carrera solista. Ens toca de prop, en aquest sentit, la cançó "Train Coming Back", que va signar pel seu compte i va sortir l'any 2015 en un single compartit amb The Missing Leech –l'alter ego de Maurici Ribera hi aportava la genial "Painted by Covers"; novament la connexió antifolk-. Tota una joia que va publicar El Mamut Traçut.

Mike Bryson (1961-2022)

MIKE BRYSON
(1961-2022)

De quan el terme indie portava implícits una actitud i uns valors que certament es troben a faltar en aquests temps de posats superficials i etiquetes buides. Els anglesos Bogshed van ser una de les bandes que van figurar a "C86" (1986), aquell cassette amb què la revista NME va traçar una mena de mapa alternatiu de l'escena musical del Regne Unit i de passada va donar el tret de sortida oficial de tota una escena. Concretament hi van participar amb "Run to the Temple", un desvergonyit exercici de post-punk a baixa fidelitat inclòs al seu primer àlbum, "Step on It" (1986). Van publicar un altre àlbum –"Brutal" (1987)- i un grapat de singles i ep's abans de separar-se el 1988. Ens ha deixat el seu baixista, Mike Bryson, que en anys posteriors es va dedicar a la il·lustració. Phil Hartley (veu) i Tris King (bateria) havien mort respectivament el 1986 i 1988. Queda per tant Mark McQuaid (guitarra) com a únic supervivent del combo.

No Age, encara facturant obres majúscules

Des del més genuí underground.

Hi va haver un temps en què No Age semblaven predestinats a conquerir la galàxia indie amb un discurs que sabia conjugar experimentació i gust pel soroll amb una aguda sensibilitat pop i un oportú ganxo melòdic. Eren els dies en què àlbums com "Nouns" (2008, Sub Pop) generaven rius de tinta en tota mena de mitjans especialitzats i les seves actuacions congregaven a parts iguals el sector més curiós de la parròquia melòmana i la modernor més ben vestida de cada casa.

Però aleshores es van passar de llestos. O més ben dit, es van mantenir fidels a una filosofia i a un tarannà adquirits des de la seva militància iniciàtica al subsòl musical de Los Angeles. I se'ls va acudir posar sobre la taula totes les males pràctiques dutes a terme per un reconegut fabricant de calçat esportiu. I fer-ho en el marc d'un exclusiu esdeveniment patrocinat per la marca en qüestió amb els californians com a caps de cartell –tot plegat, per cert, va passar a la sala petita d'Apolo, a Barcelona-.

En uns temps en què indie i mainstream es començaven a confondre de forma ja irreversible, No Age van esdevenir el paradigma de com qüestionar l'amo pot tenir conseqüències igualment irreversibles. Esborrats des d'aleshores del mapa de (macro)festivals, proscrits per les grans marques que paguen pessebres i compren complicitats, però fidels com el primer dia a aquell underground on es van forjar, és poc probable a aquestes alçades que No Age tornin a brillar mediàticament com ho van fer al seu dia. Però segueixen publicant discos que val la pena escoltar.

L'últim és "Goons Be Gone" (2020, Drag City), tot un còctel de post-punk estrident, comprimits noise i repunts shoegaze, sempre des del format de guitarra, veu i bateria del qual sempre ha sabut treure tant de suc el duet de Los Angeles al llarg d'una dècada i mitja. També un aparador de cançons tan rodones com la inicial "Sandalwood", on ressonen els Sonic Youth més accessibles, la torrencial "Feeler" o la vitamínica "War Dance", que conviuen amb experiments com les opressives atmosferes de "Toes in the Water" o la claustrofòbica estructura d'"A Sigh Clicks". Ja no seran carn de hype, però segueixen facturant obres majúscules.

Adéu a Alex Taylor

Taylor, durant la seva etapa al capdavant de The Motorcycle Boy.

Ha transcendit aquesta setmana la mort d'Alex Taylor, qui havia estat vocalista dels irrepetibles Shop Assistants i posteriorment dels igualment recomanables Motorcycle Boy. El més sorprenent de tot plegat és que el seu traspàs no és en absolut recent, sinó que data de l'any 2005. Que hagi trigat una dècada i mitja a esdevenir un titular, i que ho hagi fet a partir de l'edició de l'àlbum fins ara inèdit de The Motorcycle Boy, ens ofereix una colpidora pista de com funciona aquest món on vivim: ningú s'havia recordat de Taylor des que va deixar la música a principis de la dècada dels 90, i ningú s'hauria recordat d'ella de no ser per la novetat discogràfica de torn.

Els Shop Assistants van ser una de les formacions més paradigmàtiques d'allò que durant la dècada dels 80 es va anomenar indie, etiqueta que implicava aleshores tota una sèrie de conceptes i valors que el temps ha anat difuminant i fins i tot banalitzant. Les seves cançons, comprimits de vitamina pop, immediatesa punk i nervi adolescent, concentren encara avui bona part de l'essència de la generació C86 –"It's Up to You" va figurar al recopilatori de la revista NME que va donar origen al terme (1986)-. Formada el 1984 a la ciutat d'Edimburg, la banda es va separar el 1987 després de publicar un grapat de singles i un únic àlbum de títol homònim (1986).

Taylor va formar aleshores The Motorcycle Boy juntament amb tres excomponents dels mai prou reivindicats Meat Whiplash, entre ells el guitarrista Michael Kerr. El grup es va desfer el 1990 després d'haver publicat una desena de singles i haver signat un contracte amb una gran disquera que finalment no va materialitzar les expectatives inicials. Deixava un elapé inèdit, "Scarlett", que va acabar veient la llum el passat mes de febrer a través de Forgotten Astronaut Records, segell impulsat pel propi Kerr amb l'ànim de recuperar el llegat de la banda. El mateix ha confirmat a través de les xarxes socials que va provar de localitzar la vocalista abans del llançament, però no va ser fins un cop publicat el disc quan el seu marit el va contactar per fer-li saber que Taylor havia mort 15 anys enrere.

Personalment, Shop Assistants és una de les meves bandes fetitxe d'aquella primera onada de pop independent. La mena de grup que m'hauria agradat trobar algun dia en escenaris i cartells com els del Minifestival de Música Independent de Barcelona, de la mateixa manera que en edicions recents hi he pogut gaudir directes com els de Close Lobsters o The Orchids. I una cançó, "All Day Long" –la versió ràpida, òbviament-, que solia ser habitual de les meves sessions quan punxava discos anys enrere a l'enyorat Macondo Bar del Camp de l'Arpa. Des d'aleshores, a casa mai ha deixat de sonar, i avui ho tornarà a fer amb més intensitat que mai.

Antologies de Television Personalities

Connectant la parròquia punk amb la primera generació indie.

Si l'adveniment d'allò que es va anomenar indie durant la dècada dels 80 és conseqüència de l'explosió punk de finals dels 70, els Television Personalities de Dan Treacy són amb tota probabilitat un dels enllaços directes entre la frescor d'uns Buzzcocks o uns Adverts i la immediatesa de la generació C86. Una banda de post-punk que no sonava enrabiada com The Fall, misteriosa com The Cure ni deprimida com Joy Division, sinó propera a més no poder i fins i tot amb un punt naïf. El segell Fire en repassa part de la trajectòria amb dos volums antològics, "Some Kind of Happiness: Singles 1978-1989" i "Some Kind of Trip: Singles 1990-1994", ideals tant per a completistes com per a neòfits. Aquests últims faran bé de començar pel principi i centrar-se sobretot en el primer dels dos volums, on títols tan inequívocs com "Part Time Punks", "Where's Bill Grundy Now?" o "I Know Where Syd Barrett Lives" avancen els Smiths i Billy Bragg per l'esquerra i es planten a l'avantguarda de l'indie, el lo-fi, l'antifolk i tot allò que els passi pel cap. També hi ha rareses com la versió d'"Apples and Oranges" que els londinencs van gravar per un disc de tribut a Syd Barrett. Més que una porta d'entrada, una acurada radiografia.

Mojo: Teen Spirit

De Rocket From The Crypt a Lunachicks, d'Afghan Whigs a Melvins i de Mudhoney a Pavement passant per Alice Donut, The Gits o Pavement. I tot plegat evitant els títols més celebrats de cada casa per a centrar-se en material poc habitual. Un total de quinze peces que celebren el rock alternatiu nord-americà de finals dels 80 i principis dels 90, els que la revista Mojo ha aplegat al recopilatori "Teen Spirit" -no, no hi figuren Nirvana-. Ja disponible amb l'edició d'octubre de la publicació britànica. Quinze talls de quan la música alternativa feia soroll.

"Generation Next Music" (1998)

S'ha parlat molt durant els darrers anys de la presència de marques (sovint de beguda) als festivals de música independent. No han faltat opinions a favor ni en contra, però generalment s'ha obviat que la relació entre l'indie i les grans marques no és en absolut cap novetat en aquest país. Com a mostra, aquest artefacte que Pepsi es va treure de la màniga l'any 1998. Resulta que, durant la recta final dels 90, la popular multinacional de refrescos s'anunciava a les televisions espanyoles amb cançons de bandes independents autòctones del moment. L'exemple més recordat possiblement sigui el d'Undrop i aquell "Train" venerat i crucificat a parts iguals, però cal no oblidar que els espots en qüestió van jugar un paper decisiu a l'hora de popularitzar bandes com Dover (recorden la primera vegada que van escoltar "Devil Came to Me"?), Undershakers ("Stupid Girl"), Killer Barbies ("Love Killer") o Australian Blonde ("Chup Chup"). "Generation Next Music" va veure la llum a través d'Arcade Music, i a banda dels noms citats anteriorment incorporava una sucosa selecció on figuraven també artistes no presents als anuncis televisius, alguns d'ells figures internacionals de primer ordre com Sonic Youth, Cornershop, Prodigy, White Zombie o un Marilyn Manson que era aleshores el terror per excel·lència de l'Amèrica benpensant. El resultat era una col·lecció de cançons de les que encara avui aixequen els ànims a qualsevol hora. Per això no vaig dubtar en emportar-me'l a casa quan el vaig localitzar dies enrere acumulant pols en una botiga d'articles de segona mà.

Punk, indie, literatura i consciència de classe

John Lydon.

"És possible que el punk tingués més consciència de classe al Regne Unit que als Estats Units. En tot cas, la qüestió és que nosaltres anàvem a trencar les barreres de classe, i això finalment no va passar. Els que anaven a les escoles més privilegiades i amb més mitjans segueixen anant a aquestes escoles, i no es barregen amb nosaltres. El món segueix girant, i les divisions de classe, que són terribles, es mantenen vigents, perquè a gent com jo se li denega el dret a l'educació, al progrés, a millorar com a persones. Perquè no importen els nostres mèrits, ells sempre ens menysprearan. Jo vaig ignorar aquest principi, que és molt britànic, i vaig mirar d'aconseguir coses sense haver-m'hi d'ajustar. I aquí em trobo, sóc un sòlid recordatori que quan es denigra una classe de gent, considerant-la estúpida i sense cervell, al final es demostra que no és així. Perquè jo no ho sóc. Per molt que ells insisteixin a menysprear-nos i conduir-nos a la criminalitat". John Lydon en una entrevista publicada recentment per Mondo Sonoro.

Segurament, el fet que gent com Lydon marqui la diferència, sigui quina sigui la seva classe social, té una explicació molt simple. Ell mateix l'ofereix a la mateixa entrevista. "Pots sentir-te institucionalitzat per allò que t'ensenya el sistema educatiu, però l'educació realment comença quan has començat a llegir pel teu compte. Com més llegeixes, més savi et fas, perquè absorbeixes més informació i això et permet conèixer el punt de vista d'altra gent que també ha fet això des de la seva autodeterminació, i el treball de la qual és exemplar. A partir d'aquí, et converteixes en una persona lliurement determinada". Potser sigui aquesta una de les grans diferències entre el punk en països com el Regne Unit o l'Estat Espanyol. Per norma general, als punks britànics els agradava llegir i als espanyols no. I és clar, no és el mateix buscar la llibertat en una biblioteca que buscar-la al fons d'una ampolla de kalimotxo. Insisteixo, estic generalitzant, però em sembla que qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Dies enrere em referia a una altra entrevista on el periodista i crític musical Nando Cruz deia això sobre l'escena indie espanyola dels 90: "La mayoría de los grupos de aquella época se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística". I novament, em sembla que la clau de tot plegat es troba en les declaracions de Lydon. Al Regne Unit, l'escena indie -que s'havia produït durant els 80 i que ja s'havia apagat quan aquí tot just prenia forma el tardà i mal anomenat indie de los 90- era conseqüència directa del punk, formava part d'un mateix arbre genealògic que començava amb els imperdibles del 76 i el 77 i es bifurcava en branques com la New Wave, el post-punk o el propi indie.

La base ètica i estètica de l'indie era doncs el punk. Les formes havien canviat i evolucionat, però la consciència de classe hi era, i això es pot comprovar en les lletres i declaracions de bandes com McCarthy, Housemartins o Close Lobsters. A l'Estat Espanyol, en canvi, l'indie no venia del punk sinó que suposava un trencament amb el mateix -parlem d'aquell punk autòcton que havia confós posicionament polític amb eslògans dogmàtics-. I novament ens trobem davant del mateix punt de partida. Cruz diu que els grups indies estrangers tenien un bagatge cultural més gran que els espanyols. Passaven les dècades, i seguia havent-hi països on agradava llegir i d'altres on no agradava tant. Mesos enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar els components de Close Lobsters, i em va sorprendre com estaven de ben documentats sobre el moviment anarquista de la primera meitat del segle passat a Catalunya. L'indie britànic, com el punk del qual era hereu, tenia un bagatge, una intenció i una consciència impensables en un país, el nostre, on l'indie sembla consistir encara a dia d'avui en festivals a l'aire lliure on no hi falten les canyes, els quintos ni el vermut.

De l'etiqueta al fet

PAINTED WITH PLUMS +  ALBERT ESPUÑA + PETER PIEK

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

8 d'abril de 2015

Després d'una primera jornada d'escalfament, la setmana passada al bar Lupita del Raval, el Gorg Màgic Festival encara des d'ahir l'eix central d'una programació només apta per a gourments musicals. Dues nits -la d'ahir i la d'avui- amb l'Heliogàbal com a base d'operacions i un heterogeni cartell on conceptes com indie, lo-fi o antifolk deixen de ser buides etiquetes per a reivindicar més que mai tot el seu sentit. Ahir, sense anar més lluny, trencava el gel un duet barceloní que personifica com pocs tots tres conceptes. Painted with Plums, aventura conjunta de Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle) que debutava la nit passada en un escenari.

Ribera i Borrut representen per separat bona part de la creació antifolk a casa nostra, i junts conformen un híbrid que engloba i reforça el millor de cadascun -d'ell, la immediatesa i la imprevisibiltat; d'ella, la dolçor i el preciosisme marques de la casa-. Tan sols van tocar cinc cançons -dues de les quals provenien dels seus respectius repertoris propis-, però en van tenir prou per enllaçar els Moldy Peaches amb Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i els Vaselines amb la Velvet Underground i Nico. Ara bé, per antifolk la samarreta vintage de The Punisher amb què Albert Espuña va sortir a l'escenari a defensar tot sol un repertori d'allò més ric en matisos. El de "Vida Gris" (2011), obra capital de la seva banda, els mai prou reivindicats Gúdar. Cançons de les que conviden a riure's d'un mateix, a treure ferro a la vida i sobretot a gaudir el moment. Costumisme àcid i escenes kafkianes en un discurs on es donen cita Manos de Topo -aquell histrionisme vocal que genera qualsevol cosa menys indiferència-, Joan Colomo -aquella estranya capacitat d'anar sempre a la seva i posar-se el respectable a la butxaca- i Dino Ratso -els nassos necessaris per a transformar la quotidianitat en poesia terminal-.

"Aquest ha estat el millor concert que he fet mai a Barcelona", reconeixia Peter Piek, i que consti que n'acumula uns quants. El de Leipzig atribuïa el fet a un públic que realment havia assistit a l'esdeveniment amb la intenció d'escoltar música -situació poc habitual en una ciutat on molts semblen anar als concerts a fer petar la xerrada-, però el cert és que bona part del mèrit va ser seu. Començant per la reinvenció que ha protagonitzat des de la seva darrera visita a casa nostra -març de 2014-. El seu repertori -nodrit de peces encara inèdites però també de highlights com "Painting a Line", "Left Room" o "Ye-e-he-e-hey"- segueix tenint com a columnes vertebrals la guitarra, el piano i aquella inconfusible veu de seda, però ara es veu reforçat per un petit arsenal electrònic que enriqueix els acabats finals a la vegada que guanya pes en l'estructura de les composicions més recents. Efectivament, mai abans havia sonat Piek tan sòlid, fresc i segur als nostres escenaris. Tant de bo el seu quart disc d'estudi arribi ben aviat.

PAINTED WITH PLUMS. Debut escènic d'un híbrid antifolk.

ALBERT ESPUÑA. Tot despullant Gúdar.

PETER PIEK. El seu millor concert a Barcelona?

Indie?

"En aquells temps, indie s'utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a 'grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio'. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l'ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure't allò que et fan arribar". Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).

The Smiths.

Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és "Spiral Scratch" (1977), ep de debut d'uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D'altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s'emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d'haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d'independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d'avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d'altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d'aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".

Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l'ètica indie, en l'actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l'històric "C86". El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l'existència d'una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l'AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d'esquivar els dictats de tota indústria i d'oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a "C86" hi convivien l'art-rock d'uns MacKenzies, el post-punk marcià d'uns Shrubs, el protorockabilly d'uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d'uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s'alternaven amb d'altres que amb prou feina anirien més enllà d'aquella breu exposició.

"C86" no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d'arreu del país es retroalimentaven mitjançant l'intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l'establiment, en definitiva, d'una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el "C86", ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l'extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d'imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s'ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Just indie...

Estava fa un parell de dies remenant una revista de música, quan vaig veure un anunci d'aquells que fan pujar la mosca al nas. Un anunci d'un recopilatori que sortirà la setmana que ve sota el títol de "Just Indie". La veritat és que el títol de per sí ja fa molta por, tenint en compte que el terme indie ja fa temps que ha perdut el seu sentit: d'autoeditar-se els discos, assumir riscos, trencar esquemes i fer les coses pel seu compte independentment (independent, pronunciat en anglès, d'aquí ve la paraula indie) del que dictés l'establishment, els grups adscrits a aquesta etiqueta han passat a facturar cançons per a vendre politons, posar banda sonora als anuncis de roba, gravar discos amb produccions mil·limetrades i exprémer fins l'última gota la fórmula que toqui en cada moment, i sortir en revistes de tendències amb posats entre cool i pseudoaristocràtics. O aparèixer en recopilatoris com aquest, que posa al mateix sac els Black Keys, Russian Red, MIA i Lana del Rey. Sí, ho han llegit bé: Lana del Rey en un recopilatori, ejem, indie (i que consti que m'agrada "Video Games", però és clar, també m'agrada "Like a Prayer" i no per això consideraré que Madonna sigui indie -el cas és que m'agrada la música al marge d'etiquetes i repercussions, però això és un altre tema-). Em pregunto on està gent com Jeffrey Lewis, The Missing Leech, PIL (que s'han autoeditat un formidable disc de retorn, "This Is PIL", en una mostra -ara sí- d'actitud  indie que desafia la indústria a gran escala) o els Wave Pictures, que venen molts menys discos que alguns dels noms anteriorment citats però probablement encaixin molt millor amb el títol del recopilatori. I la resposta és senzilla: es troben fora del catàleg d'Universal, que és qui edita el disc en qüestió. Sí, han tornat a llegir-ho correctament: una de les grans megamultinacionals de l'entreteniment edita un suposat recopilatori de música indie (i a sobre ho fa en plena temporada de festivals, fet que segurament n'afavorirà la demanda). La qual cosa és com dir que el Ministeri de Defensa patrocina una marxa per la pau. Dit això, i amb el seu permís, vaig a posar un disc dels Surfing Sirles... Just indie!

Indie what???

Andrew Bird

Atenció a les contundents veritats que el senyor Andrew Bird deixa anar durant una entrevista publicada a la darrera edició de la revista Rockdelux (número 305-Abril 2012):

"Escuchas la música alternativa que se produce ahora mismo y todo parece seguir un guión estricto; es profesional de la peor manera".

"Me temo que la escena de festivales ha acabado con la calidad y el riesgo de la música alternativa. Nadie quiere quedarse fuera, todos hacen lo mismo".

Doncs sí, té tota la raó el senyor Bird. El que ara anomenem música alternativa o indie (abreviació del terme independent, no ho oblidem) ja no té res a veure amb el seu concepte original. Perquè, no sé vostès, però jo no veig què té d'independent tocar en macrofestivals patrocinats per marques de cervesa o telefonia mòbil. Ni em semblen gens alternatius certs exercicis d'estil (ja sigui el folk tocat perquè toca, les imitacions barates de Joy Division o el revival dels 90) que van directes a les campanyes publicitàries o als citats macrofestivals. Francament, ara mateix em sembla més indie un grup de heavies de barri que qualsevol lluminària de les que es passegen per certes revistes de tendències.



Audio: "Imitosis" - Andrew Bird