Els Sex Pistols al Mur de Berlín

Els Sex Pistols, en una de les torres d'observació del Mur de Berlín.

En una entrevista recent amb la revista Mojo, John Lydon recordava el seu intent fallit de visitar l'antiga República Democràtica Alemanya, juntament amb Sid Vicious, quan els Sex Pistols van actuar a la Berlín occidental el 1977. "Com que no ens deixaven entrar a Berlín Est, ens vam enfilar a una d'aquelles torres d'observació que hi havia al davant del Mur de Berlín i vam començar a tirar pedres cap a l'altre costat. De cop i volta van aparèixer els guàrdies, i nosaltres vam tocar el dos a la desesperada. Tenien armes i sabien com utilitzar-les", explicava l'home aleshores conegut com a Johnny Rotten.

L'episodi il·lustra a la perfecció en què podia consistir el punk quatre dècades i mitja enrere. Dos inadaptats que havien fet córrer rius de tinta tocant rock'n'roll fins a les últimes conseqüències i fent de la provocació la seva forma de vida, s'aproximaven al punt més calent del planeta en plena Guerra Freda i no se'ls acudia res més que tirar pedres cap a l'altre costat. El punk, agradi o no, era això. A partir d'aquí, no sé qui va ser l'il·luminat a qui se li va acudir que el trap –un gènere musical que com tots té el seu valor però a efectes pràctics s'ha demostrat més dòcil i conformista que la discografia sencera dels Carpenters- podia ser el nou punk.

Algunes de les imatges dels Pistols al Teló d'Acer es poden veure al videoclip de "Holidays in the Sun".

Els Sex Pistols a la Saint Martin's School of Art: 40 anys

Johnny Rotten i Paul Cook, durant el primer concert dels Sex Pistols.

Avui fa quaranta anys que els Sex Pistols van oferir el seu primer concert. L'esdeveniment va tenir lloc a l'antiga seu de la londinenca Saint Martin's School of Art, a Charing Cross Road. Tan sols van interpretar cinc cançons, dues d'originals -"Did You No Wrong" i "Seventeen"- i tres versions -"Substitute" (The Who), "Don't Give Me No Lip Child" (Dave Berry) i "Watcha Gonna Do About It" (Small Faces)-. Diu la llegenda que haurien d'haver tocat més estona però van ser expulsats de l'escenari pels caps de cartell, que no van saber entendre l'atac sònic dels Pistols en un món on el punk encara havia de generar titulars. La banda en qüestió era Bazooka Joe, i diu la mateixa llegenda que un dels seus components sí que va gaudir el concert de Johnny Rotten i companyia. Concretament el baixista Stuart Goddard, conegut pocs anys més tard pel sobrenom d'Adam Ant, que motivat per aquest desacord hauria abandonat Bazooka Joe i format l'embrió del que acabaria esdevenint Adam & The Ants.

L'endemà d'aquell debut, els Pistols van actuar a la també londinenca Central School of Art -en aquella ocasió el repertori va arribar a les onze cançons, incloent futurs clàssics com "Pretty Vacant" o la seva celebrada versió de "No Fun" dels Stooges-, i al llarg d'aquell mateix any ho farien en altres institucions com la Chelsea School of Art o el Queen Elizabeth College de Kensington. Quan van trepitjar per primera vegada una sala de concerts pròpiament dita (Marquee Club, 12 de febrer de 1976), venien d'oferir un total de vuit concerts en centres educatius de renom, la majoria d'ells escoles d'art -i als quals cal afegir els que oferirien posteriorment en altres centres com el Hertfordshire College Of Art de St Albans-. La qual cosa, sense restar a la banda aquella credibilitat de carrer que tant es cotitza en les esferes punk, li atorgava ja de bon principi una altra credibilitat que molts -inclosos els propis Bazooka Joe- els negaven aleshores: l'artística.

Que els Sex Pistols actuessin durant els seus inicis en escoles d'art i altres institucions de prestigi indica que l'entorn acadèmic britànic tenia -i segueix tenint, no ens enganyem- una obertura de mires més àmplia que el català o l'espanyol. Però també ens recorda que el punk era -i hauria de seguir essent- quelcom més que estètiques cridaneres i eslògans pamfletaris tan buits com tres acords que per si sols no diuen res. Els punks britànics venien, de forma directa o indirecta, de corrents d'art i pensament com el dadaisme o el situacionisme. En aquest sentit el punk va ser, més que el tan publicitat Year Zero, un esglaó més en una cadena evolutiva que venia de lluny i que al llarg dels anys s'ha perpetuat en múltiples formes que van del post-punk a les avantguardes electròniques o a corrents revisionistes que en ple segle XXI han contemporaneitzat discursos fins fa poc pretèrits.

Tornant al principi, la Central Saint Martins -nom amb què es coneix actualment l'antiga Saint Martin's School of Art- commemora avui el quarantè aniversari del debut dels Sex Pistols amb una sèrie de conferències, xerrades i projeccions cinematogràfique al voltant de la banda i del fenomen punk -també hi haurà música en directe-. Sota el títol de Be Reasonable Demand the Impossible, la jornada commemorativa aplegarà experts i testimonis de l'època com el músic Keith Levene (The Clash, PiL), l'historiador i crític musical Clinton Heylin o el periodista Paul Gorman. Entre els punts de l'ordre del dia s'hi troba precisament l'anàlisi del paper que les escoles d'art van jugar en el desenvolupament del punk a la Gran Bretanya. Un punk que venia del glam, del pub rock, del mod, de la Velvet Underground i dels cercles artístics i filosòfics. Arrels diverses i heterogènies per a un moviment i un fenomen que requereixen més d'una lectura i admeten diferents interpretacions.

D'Alcatraz al Winterland

Els Sex Pistols al Winterland de San Francisco, 14 de gener de 1978.

Hi ha experiències que poden canviar-li a un la vida o, com a mínim, impulsar-lo a prendre determinades decisions. En una entrevista publicada per Uncut a la seva edició d'octubre, John Lydon recorda la nit anterior al que durant 18 anys va ser recordat com l'últim concert dels Sex Pistols, el 14 de gener de 1978 a San Francisco -el propi Lydon va deixar la banda tot just acabada l'actuació-. "La nit abans del show vaig anar a Alcatraz amb el meu amic Rambo, que ara és el meu mànager. Havíem arribat a San Francisco cap a la una de la matinada, i tres hores després em va trucar. Em va despertar a les quatre per anar a Alcatraz. Li vaig dir que necessitava dormir i ell em va dir 'No, necessites més això altre. Vine, t'agradarà'. Em va encantar. És tan estrany, la gent parla d'Alcatraz com d'un lloc encantat o amb mala atmosfera. En canvi, jo ho vaig trobar molt relaxant, no és curiós? Vaig trobar-hi empatia, amb les ànimes empresonades. Hi havia un senyal que prohibia fumar però no el vam veure, vam encendre un cigar i ens van fer fora. Un oficial ens va explicar que, malgrat trobar-se la presó tancada, hi havia càmeres per tot arreu. Encara som presoners d'una mentalitat, i ara els turistes paguen pel privilegi de ser empresonats. La part positiva és que l'endemà vaig anar al concert sabent tot això, que encara no som lliures. Va tenir tot plegat alguna cosa a veure amb el que vaig fer? Probablement". Lydon ha editat recentment un nou disc al capdavant de PiL, "What the World Needs Now...".

Punk, indie, literatura i consciència de classe

John Lydon.

"És possible que el punk tingués més consciència de classe al Regne Unit que als Estats Units. En tot cas, la qüestió és que nosaltres anàvem a trencar les barreres de classe, i això finalment no va passar. Els que anaven a les escoles més privilegiades i amb més mitjans segueixen anant a aquestes escoles, i no es barregen amb nosaltres. El món segueix girant, i les divisions de classe, que són terribles, es mantenen vigents, perquè a gent com jo se li denega el dret a l'educació, al progrés, a millorar com a persones. Perquè no importen els nostres mèrits, ells sempre ens menysprearan. Jo vaig ignorar aquest principi, que és molt britànic, i vaig mirar d'aconseguir coses sense haver-m'hi d'ajustar. I aquí em trobo, sóc un sòlid recordatori que quan es denigra una classe de gent, considerant-la estúpida i sense cervell, al final es demostra que no és així. Perquè jo no ho sóc. Per molt que ells insisteixin a menysprear-nos i conduir-nos a la criminalitat". John Lydon en una entrevista publicada recentment per Mondo Sonoro.

Segurament, el fet que gent com Lydon marqui la diferència, sigui quina sigui la seva classe social, té una explicació molt simple. Ell mateix l'ofereix a la mateixa entrevista. "Pots sentir-te institucionalitzat per allò que t'ensenya el sistema educatiu, però l'educació realment comença quan has començat a llegir pel teu compte. Com més llegeixes, més savi et fas, perquè absorbeixes més informació i això et permet conèixer el punt de vista d'altra gent que també ha fet això des de la seva autodeterminació, i el treball de la qual és exemplar. A partir d'aquí, et converteixes en una persona lliurement determinada". Potser sigui aquesta una de les grans diferències entre el punk en països com el Regne Unit o l'Estat Espanyol. Per norma general, als punks britànics els agradava llegir i als espanyols no. I és clar, no és el mateix buscar la llibertat en una biblioteca que buscar-la al fons d'una ampolla de kalimotxo. Insisteixo, estic generalitzant, però em sembla que qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Dies enrere em referia a una altra entrevista on el periodista i crític musical Nando Cruz deia això sobre l'escena indie espanyola dels 90: "La mayoría de los grupos de aquella época se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística". I novament, em sembla que la clau de tot plegat es troba en les declaracions de Lydon. Al Regne Unit, l'escena indie -que s'havia produït durant els 80 i que ja s'havia apagat quan aquí tot just prenia forma el tardà i mal anomenat indie de los 90- era conseqüència directa del punk, formava part d'un mateix arbre genealògic que començava amb els imperdibles del 76 i el 77 i es bifurcava en branques com la New Wave, el post-punk o el propi indie.

La base ètica i estètica de l'indie era doncs el punk. Les formes havien canviat i evolucionat, però la consciència de classe hi era, i això es pot comprovar en les lletres i declaracions de bandes com McCarthy, Housemartins o Close Lobsters. A l'Estat Espanyol, en canvi, l'indie no venia del punk sinó que suposava un trencament amb el mateix -parlem d'aquell punk autòcton que havia confós posicionament polític amb eslògans dogmàtics-. I novament ens trobem davant del mateix punt de partida. Cruz diu que els grups indies estrangers tenien un bagatge cultural més gran que els espanyols. Passaven les dècades, i seguia havent-hi països on agradava llegir i d'altres on no agradava tant. Mesos enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar els components de Close Lobsters, i em va sorprendre com estaven de ben documentats sobre el moviment anarquista de la primera meitat del segle passat a Catalunya. L'indie britànic, com el punk del qual era hereu, tenia un bagatge, una intenció i una consciència impensables en un país, el nostre, on l'indie sembla consistir encara a dia d'avui en festivals a l'aire lliure on no hi falten les canyes, els quintos ni el vermut.

Un error monumental

La formació original dels Sex Pistols.

L'any 1975, Malcolm McLaren va llogar un petit espai de Denmark Street, al centre de Londres, per a transformar-lo en el local d'assaig d'uns incipients Sex Pistols. Casualment, l'espai en qüestió es trobava al costat de les oficines d'Hipgnosis, el col·lectiu de dissenyadors i artistes gràfics que tenia les seves arrels als mateixos ambients on s'havia gestat Pink Floyd, i que a banda de dissenyar caràtules per als seus discos -i els de Syd Barrett en solitari- també treballaria per a Pretty Things, Led Zeppelin, Genesis, Wishbone Ash, Electric Light Orchestra o Paul McCartney, entre d'altres. Les relacions de l'equip d'Hipgnosis van ser fluïdes amb McLaren, però no pas amb els Pistols. En declaracions publicades a l'edició de juliol d'Uncut, un dels cofundadors de l'estudi, Aubrey Powell, recorda sortides de to com la famosa samarreta de Johnny Rotten -la d'"I Hate Pink Floyd"-. Per això, quan el propi McLaren va convidar Powell al concert de debut de la banda -Saint Martin's School of Art, Londres, 6 de novembre de 1975-, aquest va rebutjar la invitació. "Va ser un dels errors més grans que he arribat a cometre mai", reconeix el dissenyador a l'article d'Uncut. Efectivament, Powell va cometre un error monumental, però no pas més gran que el que comet nit rere nit tota aquella gent que es nega a anar a escoltar grups emergents en directe.

Expedient Rotten

John Lydon quan era Johnny Rotten.

De la mateixa manera que el de John Lennon, l'expedient acadèmic de John Lydon no era precisament el d'un estudiant modèlic. En declaracions recollides per Mojo a la seva edició de desembre, el vocalista de PiL i els Sex Pistols recorda els dies immediatament posteriors a la seva expulsió d'un estricte institut catòlic. "Per tal de millorar la meva educació, vaig haver de treballar en la construcció per a aconseguir diners, ja que volia aprovar els exàmens, volia tenir aquella faceta acadèmica: adoro els llibres, adoro llegir, adoro aprendre. No sabia on aniria a parar tota aquella educació, però va anar a parar al lloc adequat, els Sex Pistols". Com Lennon, Lydon no encaixava en un sistema educatiu basat en estructures i jerarquies, i on l'important són els objectius i no el procés. Però una cosa és l'expedient i una altra el nivell. I no hi ha dubte que el nivell acadèmic de Lydon deixa en ridícul al de molts estudiants aplicats que no han vist mai cap més món que el que se'ls ha posat al davant -com a exemple, el seu coneixement de la contracultura i les arrels situacionistes dels Pistols-. El secret l'ha dit ell mateix. Li agrada llegir i aprendre. I aquesta és la diferència entre gent com ell i gent com la que únicament pot presumir d'expedient, entre qui té inquietuds i qui únicament té objectius. Sí, pots tenir un expedient brillant, però si no t'agrada llegir ni aprendre, et manca quelcom tan bàsic com és la pròpia educació. I ja se sap, un bon expedient i un zero en educació fan el candidat ideal per a dirigir una multinacional.